Nus al paradís

... podria així arribar a encarnar allò que per a ell és l'autor ideal, és a dir, aquell autor que es dissol en el núvol de ficcions que recobreix el món amb el seu espès embolcall.

Italo Calvino, Si una nit d'hivern un viatger (1990)

 

El parpelleig buit del cursor em resulta insuportable. Blanc sobre blanc. Com aquella ridícula obra d'art abstracte del segle passat. Així és ara la meva vida. La Nora ja no m'escriu.

Ha passat massa temps d'ençà del seu darrer missatge, i més encara des de la nostra darrera trobada. Moravec Inc., n'estic segur, s'ha decidit finalment a reinicialitzar la seva consciència, ja sense la seva assistència a les meves classes i també, és clar, sense el meu record. Tot i que pugui semblar contradictori, en part me n'alegro: sense records no podrà patir la nostra separació. Sense records no hi ha tristesa.

Entenc el significat d'aquest silenci, sé que altres cops ja ha passat. No sóc el primer en patir-lo ni, ben segur, en seré l'últim. Tampoc la Nora serà el primer àlies que perd la seva identitat i comença, així, una nova vida en un nou entorn. Aaron ja em va advertir en més d'una ocasió dels perills de la nostra situació.

- Un presencial que vol casar-se amb un àlies? Ho saps de sobres, Sebastian, no està permès. Podem fer ús d'àlies, bot's i virtus, però no fins a aquest punt!. Tu també vas ser informat quan ara fa set anys el TIDV va prohibir expressament el matrimoni interidentatari.
- Sebastian, escolta'm. No és tant senzill. El que jo vaig fer, avui seria gairebé impossible de repetir. Els filtres d'integració i accés de presencials als móns de virtus i àlies són ara molt més estrictes. I a més, ara entenc que em vaig equivocar. No ho tornaria a fer. Sebastian, entenc el teu desig, però t'equivocaries. És millor mantenir aquesta frontera. Cal establir uns límits. No pots enviar-ho tot en norris. Cal que recuperis la calma, i sobretot, la serenitat que has perdut. Deixa passar un temps i, ja ho veuràs, tot tornarà al seu lloc. Fes marxa enrera, Sebastian.

He estat cec. Des del primer dia. És clar que el coneixia el missatge del TIDV! Es van cansar de difondre'l una i altra vegada per tots els entorns i móns possibles. A més, tothom imaginava que una prohibició d'aquest tipus acabaria sent inevitable. Les alarmes feia temps que s'havien disparat, sobretot després de l'augment brutal de crisis de parelles i matrimonis presencials. I no només això, també amb l'augment dels embarassos i fills mixts amb virtus i àlies.

La publicitat del moment, a la seva manera, ja ho feia preveure: Millor que la vida real. ¿Per què patir en un món que no pots canviar, quan podem redefinir-ho tot a la nostra mesura en un altre de nou que és allà, esperant-nos? La gent va començar a intal.lar-s'hi en massa. El traspàs era molt senzill, pensat per poder retornar en qualsevol moment. Però cada cop es trigava més a fer-ho. Alguns mai no van tornar. Quan els governs es van decidir a reglamentar de forma molt més estricta el temps i tipus de traspàs, molts ja s'hi havia dissolt totalment. Va ser impossible recuperar-los, i encara avui, resulten gairebé indistingibles de la resta d'àlies i virtus.

Quan vaig conèixer la Nora vaig pensar que potser ella ho era: un daimon (així se'ls anomena). La seva vitalitat era tan intensa! Però no, només era un àlies reglamentari. Tot i així, mai he estat capaç de veure-la sols com a tal.

Recordo perfectament la impressió que em va causar el primer dia del semestre passat, quan va aparèixer per primer cop davant del meu propi àlies a l'aula de la UIT de Copenhaguen. Aquell dia fou un èxit. Vint-i-set alumnes, sumant àlies, virtus i presencials. Vuit alumnes més que el semestre anterior. En acabar la sessió vaig creure que havia encertat les proporcions de cadascuna de les identitats presents: nou àlies, dotze virtus i sis presencials. M'agradava aquest joc, encertar sense mirar la informació de cadascun d'ells que figurava al meu CDU el primer dia del curs.

Els primers anys, tot s'ha de dir, el joc resultava massa senzill. Les diferències eren molt evidents. Però amb el pas dels semestres, el joc esdevingué més i més complex, i alhora més atractiu. Cada nou semestre em costava més distingir presencials de no presencials, però val a dir que sempre ho acabava encertant. Aquest darrer cop, però, em vaig equivocar. Nora en fou la responsable. No ho vaig descobrir fins després de la classe, quan ella em va venir a veure al meu despatx.

- Puc passar professor Prado? Lamento haver de començar el curs donant excuses, però la meva assistència no serà sempre possible. La meva feina a Moravec Inc. em farà faltar a totes les sessions dels dijous.
- Gràcies, li asseguro que realitzaré les lectures i treballs que ha recomanat. I la meva assistència a la resta de sessions serà del tot puntual.

No podia ser! Fins aquell moment jo l'havia inclòs dins el grup dels presencials, però es tractava d'un àlies! Especial, sens dubte, però un àlies. Això era segur: tots sabíem que ja feia anys que a Moravec Inc. no hi treballava cap presencial: només diferents modalitats d'identitats virtuals.

Fundada a començaments de segle pel ja mític Hans Moravec, Moravec Inc. es va convertir ben aviat en la corporació pionera en la recerca i creació de la majoria de les identitats posthumanes actuals. El seu èxit absolut la va portar a traspassar-se sencera, a convertir-se ella mateixa en la primera corporació empresarial posthumana.
Fou per intentar justificar el meu error amb la Nora que vaig sospitar aleshores si no es tractava d'un daimon, una d'aquelles entitats traspassades temps enrera i que mai no van arribar a tornar. Però aleshores tot resultaria encara molt més incomprensible: ¿Com hauria pogut accedir a una sessió universitària homologada sense ser reconeguda pels filtres d'accés?, ¿Per què hauria volgut assistir a classes de Vida i Estètica en entorns virtuals si ella n'era una agent més que experimentada? Potser -vaig pensar- només era un joc, una forma d'exhibir la seva superioritat i llibertat, el seu èxit.

D'ençà d'aquella sessió inicial, la meva vida es va convertir de forma progressiva en una autèntica cinta de Möbius: dues cares que són una. El meu àlies i jo ens vam anar fonent lenta però progressivament. El meu exterior i el meu interior van equilibrar-se. La diferència entre el meu ésser aquí i el meu ésser allà començava a resultar fins i tot absurda, sense límits precisos ni evidents. Preferia fins i tot les experiències del meu àlies, i així, poc a poc, en els meus traspassos temporals vaig començar a desitjar ser només ell. Ben aviat, vaig reduir fins a les vuit hores mínimes permeses la meva presencialitat (que dedicava exclusivament a descansar i a alimentar-me) i vaig començar a dedicar la resta del meu temps a la Nora.

Sé que molts pensaran que tot el que he fet amb i per la Nora ha estat un simple caprici, un joc de nen petit i malcriat, però això no és cert. Una i altra vegada he hagut d'escoltar com la relació entre un presencial i un àlies està condicionada per la nostra autoria, que els presencials d'avui no fem sinó trobar en els àlies allò que hem estat incapaços de satisfer en el món físic, que ells només són les nostres línies de fuga, i que ens servim de la nostra superioritat per utilitzar-los.

Mentida! Poder sí que els meus primers dies amb la Nora van ser així. Portat per inèrcies passades no vaig saber respectar-la, però amb el pas del temps he aprés a escoltar-la i a corregir els meus defectes. Les seves recriminacions, del tot pertinents, em van fer qüestionar la meva conducta i vaig provar de corregir-la. La Nora, tot s'ha de dir, és tot un caràcter, algú que no deixa mai indiferent a ningú.
- Ahir vas fer-me mal, Sebastian. Estic esperant les teves disculpes. No suporto quan estem en grup i intentes dominar-me fent burla del que jo estic dient seriosament. En Mike també se'n va adonar i va callar. I tu també ho vas veure. Em vas tractar de forma injusta. Sempre fas igual: calles, esperes al silenci final, deixes que tots haguem dit la nostra, i només aleshores intervens tu, amb veu solemne, certificant o desmentint amb la teva pretesa superioritat el que jo i la resta haguem pogut dir fins al moment. Només m'ho fas en públic. Mai quan estem sols. És una forma molt subtil d'intentar dominar-me. Però vull advertir-te que no ho aconseguiràs. Abans prefereixo seguir sola.

Ella tenia raó. Ho sé. I la por a perdre-la va fer que a partir d'aquell moment mesurés molt més el meu comportament. Només volia ser feliç al seu costat. No em va resultar gens senzill arraconar les inèrcies, costums i vicis propis del meu origen material. De fet, sé que mai no he pogut arribar a fer-ho del tot. Però com em canso d'explicar a les meves classes, hi ha coses que són iguals en tots els móns: la força del desig n'és una, i la història de l'ésser n'és plena d'exemples.
Només cal donar un cop d'ull al segle passat, quan fins i tot resultava agosarat un simple matrimoni interracial. La unió de dos membres de les races blanca i negra era, gairebé sense excepció, del tot problemàtica. No els separava el color de la pell, ara ho veig, sinó el seu arrelament en identitats històriques i culturals oposades. Poc a poc però, en un lent però inexorable degoteig, les fronteres de tot ordre que havien dificultat la seva relació plena van anar caient, fins arribar al nostre avui. Un avui que mira enrera amb hipocresia: es mostra sorprès per la ceguesa passada i no es capaç de reconèixer l'actual. Veu la injustícia aliena i no la pròpia.

Ens vam casar el diumenge 22 d'abril. En un sentit estricte el nostre enllaç no va ser autèntic. Ja feia temps que havien estat prohibits. La impossibilitat d'aconseguir una signatura on constés el lligam material de la Nora ens feia estar fora de la llei: ella era un àlies de nivell 2, és a dir, sense cap enllaç d'existència amb el nivell 0, i jo en canvi un àlies de nivell 1, un arrelat, en diuen.

Un cop més, vaig abominar el meu origen material de nivell 0. Només podien formalitzar-se les unions d'àlies amb altres àlies del mateix nivell. En aquestes situacions només hi havia una solució: assistir a alguns dels nodes en mans de daimons (cosa que, dit sigui de passada, també estava prohibida).

Daimons! Havia sentit parlar molt de la seva existència, però no havia arribat a relacionar-m'hi mai. Per por i per prevenció, vivien amagats, rarament entraven en contacte amb la resta d'entitats virtuals. En el fons, tots els presencials els odiàvem: ens havien abandonat i els miràvem com a membres d'una contradictòria secta suïcida. Morts i desapareguts, però alhora vius i immortals.

La Nora m'hi va conduir. El camí no va ser llarg però sí força complex, empantanat de filtres, proves i codis d'accés. Un a un, els vam anar superant tots (ella en coneixia totes les respostes, no era segurament el primer cop que hi accedia), fins accedir a un dels seus nodes. La meva primera impressió en accedir-hi, ho he de reconèixer, va ser molt frustrant. Com a professor universitari havia especulat moltes vegades sobre com serien els entorns creats exclusivament per daimons. I la meva imaginació, un cop més, havia anat molt més enllà del que ara tenia davant meu. Ni una ciutat de llum blanca, ni tampoc un paradís cibernètic (dues metàfores que jo havia utilitzat repetidament en les meves classes) servien per il.lustrar-ho.

La sorpresa anava en una altra direcció: l'entorn que m'envoltava no diferia en gairebé res de tots els altres que havia conegut abans! Érem a una ciutat neutra, indefinida, una síntesi o abstracció força habitual de les ciutats presencials, amb els seus carrers, comerços, places i parcs. No érem a cap ciutat i alhora érem a totes. La sensació de deja vú, tan habitual per als presencials quan accedíem als entorns virtuals es repetia un cop més.

Ells tampoc eren gens originals. Ni per la forma de vestir -totalment atemporada-, ni per l'aparença física triada. Si de cas, destacava una certa interracialitat dominant. La sensació de no tenir al davant els membres d'un arrelament geogràfic o cultural concret, sinó d'estar en una ciutat d'abeurament, d'acollida, en un espai, en definitiva, d'acceptació sense traves de la diversitat.

La primera daimon que vaig conèixer va ser l'Ona, una amiga de la Nora. Semblava molt més jove que ella, gairebé una adolescent, amb uns ulls gegants, blaus, que no podien deixar de captivar qui els mirava. La seva serenitat i fortalesa no van resultar, però, gens adolescents. Desprenia una sensació de seguretat molt especial i parlava amb una veu molt dolça. No vaig poder evitar assaltar-la amb preguntes. Les seves respostes, però, van semblar-me rutinàries, com si ja estigués farta d'haver-les respost abans.

- També jo, com molts altres en els primers dies, vaig dubtar de mi mateixa, de la meva decisió. Vaig témer haver-me equivocat, és clar, però ara ho tornaria a fer, sense pors, sense prejudicis.
- Arribarà el dia que els governs hauran de reconèixer el seu error històric. Il.legalitzar la virtualització definitiva és un gran error. La solució és aquí. La materialitat és una presó. Fins que arribi el dia nosaltres vetllarem per preparar l'èxit del traspàs final. És clar que trobo a faltar coses. Però més que no pas coses trobo a faltar persones. Jo tinc dues filles, saps? L'Eva i la Dina. L'Eva és ara aquí, amb mi. Vam fer juntes el traspàs. La Dina, en canvi, no va atrevir-se i s'ha quedat amb el seu pare al vostre món. No passa un dia que no la trobi a faltar.

Després de parlar amb l'Ona ens vam dirigir ràpidament cap al Consell de Dades. Tots dos vam estar d'acord que la cerimònia fos senzilla, a l'aire lliure i sota un sol clar i lluminós. La Nora va demanar, això sí, un petit caprici: que tot just acabar el nostre enllaç caigués ràpidament la nit. Jo ja coneixia la seva predilecció per les pintures nocturnes de Whistler i no vaig estranyar-me gens. La vaig mirar de reüll buscant la seva complicitat i ella em va somriure tendrament, amb una mirada infantil, d'una picardia innocent que encara ara m'esborrona recordar. La petició de la Nora era molt fàcil de satisfer i no ens van posar cap impediment. Tot just després de dir "Sí, volem", ens abraçava ja el capvespre.

Aquella nit vam fer l'amor. No era la primera vegada, però sí una de les més intenses que recordo. L'habitació de l'hotel era especialment calorosa i tots dos vam poder despullar-nos molt ràpidament per a l'altre. El seu cos, un cop més, va semblar-me el més desitjable de tots els possibles. Les carícies prèvies, en les que tant ens prodigàvem generalment abans d'unir-nos, van resultar aquest cop breus i accelerades. Saber que estàvem, literalment, fora de tot lloc i de tota llei, em va excitar molt. Aquest cop, més que no pas besar-li els mugrons, els hi vaig mossegar. També ella em mossegava tot el cos. En contra del silenci que era habitual en ella, aquest cop la Nora gemegava desinhibida, alliberada.

No puc recordar gaire bé el que va passar després. Caiguts al terra, nus, entrellaçats l'un amb l'altre, amarats de suor, em vaig adormir escoltant a cau d'orella la seva respiració suau, encara lleument accelerada.

Quan em vaig despertar ja s'havien complert les setze hores reglamentàries des del meu traspàs i per tant, si no volia que es disparessin les alarmes al nivell 0 havia de tornar-hi immediatament. La Nora encara dormia, vaig apropar els meus llavis als seus i, molt tendrament, li vaig fer el meu últim petó sense arribar a despertar-la.
En el meu següent traspàs ja no la vaig trobar. Vaig esperar-la al parc on sempre ens citàvem des de feia temps, però no va aparèixer. Tampoc no era mai a casa. Com a professor seu que encara era vaig demanar una recerca rutinària que va resultar del tot negativa. No era enlloc. El dilluns següent vaig esperar ansiós la seva assistència a classe, però tampoc va presentar-s'hi.

Finalment, vaig anar a Moravec Inc. Les respostes a les meves preguntes en relació a la Nora van ser del tot previsibles i hipòcrites. Com a treballadora de Moravec Inc, em van informar, Nora Steiner havia estat assignada de forma rutinària al desenvolupament de noves tasques. L'assistència a les meves classes, per tant, li resultaria d'ara en endavant del tot impossible. Vaig mostrar i insistir en el meu interès per poder parlar amb ella, però un cop més tan sols vaig rebre evasives.

En sentit literal, la Nora era propietat de Moravec Inc. Jo ho sabia, i ells també. No podia fer-hi res. No tenia cap dret sobre ella. Declarar el meu amor per ella, o el nostre matrimoni, només hauria empitjorat les coses per a tots dos. El cap em donava voltes. Estava en un carreró sense sortida. El somni s'havia acabat i no podia acceptar-ho.
Des d'aleshores ja han passat dos mesos. El curs s'ha acabat i jo he hagut d'intentar sobreviure sense la Nora. Ara, fruit d'una curiosa dialèctica negativa, he reduït als mínims imprescindibles els meus traspassos. En ells creix la meva ansietat, i l'absència de la Nora es fa del tot insuportable. Odio la meva presencialitat.

S'apropen nous temps d'eleccions i segueixo astorat el renovat èxit popular que assoleixen els vells clams del partit neoluddita. Anys enrera jo mateix vaig estar més d'una vegada a punt de votar-los, però conèixer la Nora m'ha situat en un camí sense retorn.

Ja mai no podré arribar a entendre ni concloure com ells que àlies, bot's i virtus estan destruint la nostra identitat perquè eliminen el valor de la nostra història, de les nostres tradicions, del passat que ens identifica; que la falsa llibertat que ofereixen està mancada de caliu humà.

Puc acceptar, és cert, la pèrdua que s'està donant del nostre ancoratge històric, i també la transformació radical de la identitat humana que la seva aparició està comportant, però la llibertat que ha obert aquest nou diluvi ni és falsa ni està mancada de caliu humà. Ben al contrari, la nostra captivitat global s'ha reduït.

Els ofereixo el meu exemple com a rèplica. Qui pot negar-me la felicitat viscuda? Qui pot eliminar la intensitat de tot allò que he compartit amb la Nora? Qui pot prendre'm els meus records? Tan se val si aquests van ser assolits pel meu jo presencial o virtual, pel Sebastian primer o segon, pel meu jo físic o pel meu àlies. Jo he viscut les vides i experiències dels dos. Jo sóc els dos.

No té cap sentit desposseir-me del que he estat i del que sóc, seguir-nos pensant només en termes de l'ara i aquí. La identitat territorialitzada de l'un forma ja part del passat. La identitat, ara, és múltiple, i rau alhora en llocs i en no-llocs.

He rellegit molts cops els vaticinis sobre les noves formes de posthumanisme que van fer-se en els orígens de l'era digital, i sempre m'ha seduït el seu regust d'utopia assolida. Les coses no han anat de la mateixa manera que s'havia imaginat, és clar, però cap profecia, ni tan sols les dels temps de les religions, no va arribar mai a encertar-la del tot.

Ni els nous avenços han estat reduïts fins al punt d'integrar-se en la natura i repartir-se com grans de sorra per les platges d'aquest planeta, ni tampoc vivim nus al paradís tenint a la distància d'un pensament la capacitat d'interconnexió cibernètica i la capacitat de producció física i virtual del nostre món. En totes dues profecies hi ha quelcom de vertader, sí, és cert, però tot plegat ha resultat molt més complex.

No totes les platges, presencials o possibles, han pogut ni podran mai arribar a estar integrades. I tampoc el nostre traspàs als mons virtuals ha estat mai a la distància d'un pensament. Tot i així, vull pensar que la Nora i jo sí hem viscut nus al paradís.

Jordi Alberich Pascual, "Nus al paradía". Cinqué Premi Manuel de Pedrolo
Ciència Ficció i Fantasia. Patronat Municipal de Cultura.
Ajuntament de Mataró. 2002.