Durant la dècada dels 90, els debats sobre desenvolupament es van centrar en tres grans temes, importants per assolir un desenvolupament humà sostenible:

1. la necessitat de reformar l'economia a fi d'arribar a una estabilitat macroeconòmica.
2. la necessitat d'implantar governs sòlids per fer complir l'estat de dret i frenar la corrupció.
3. la necessitat de justícia social i la participació de les persones en la presa de decisions.

Però va quedar un últim tema indispensable que impedeix, encara avui, assolir el grau de satisfacció humà: les limitacions estructurals d'un país que obstaculitzen el creixement econòmic i el desenvolupament humà.

La Declaració del Mil·leni de les Nacions Unides, decàleg de bones intencions aprovada l'any 2000 i adoptada l'any 2002, va comprometre tant als països pobres com els rics a portar a terme tots els esforços per lluitar contra la pobresa, millorar la salut, promoure la pau, els drets humans i la sostenibilitat ambiental abans del 2015.

Els objectius de desenvolupament que es desprenen d'aquesta declaració obliguen els països a trobar una solució als problemes de renda, la fam generalitzada, la desigualtat entre els homes i les dones, el deteriorament del medi ambient i la manca d'educació, atenció sanitària i sanejament. També inclouen mesures per reduir el deute i l'augment de l'ajuda internacional, el comerç i les transferències tecnològiques cap als països pobres.

:: Els països pobres puguin exigir un increment de l'ajuda exterior i un millor accés als mercats dels països rics.
:: La població pobra pugui demanar responsabilitats als seus polítics d'assolir els objectius de reducció de pobresa.
:: Els països donants puguin exigir un govern millor en els països pobres i puguin demanar més responsabilitats pel que fa a la utilització dels seus ajuts.

Aquest pacte s'ha subscrit en un moment en què la globalització impera en el nostre món en forma d'expansió dels mercats, avenços en la tecnologia i proliferació de la democràcia. Aquest nou sistema global, que els experts en economia consideren com el gran motor en el progrés econòmic mundial, ha demostrat que mentre alguns països en vies de desenvolupament han sortit afavorits i han experimentat una situació clarament avantatjosa en la seva economia, d'altres han patit les conseqüències d'un sistema inadequat per als països més pobres experimentant un retrocés encara més clar.

Per tant, per assolir els objectius, cada país hauria de crear i seguir una estratègia de desenvolupament que satisfés les seves pròpies necessitats. Per començar, la tinença d'una propietat real és totalment imprescindible perquè legitima a l'hora de negociar amb els països donants i així poder dissenyar les polítiques locals apropiades.

Però el mal governament, els problemes estructurals i els factors geogràfics d'alguns països en vies de desenvolupament són raons per les quals el desenvolupament econòmic continua deixant de banda moltes persones i els llocs més pobres del món. Conseqüentment a això, es detecta un ràpid creixement de la població, una disminució de la superfície conreable i un augment de la degradació ambiental.

Aquests impediments estructurals deixen als països pobres atrapats en els paranys de la pobresa, però aquestes situacions tan greus poden ser superades si tota la comunitat internacional hi col·labora. Solucions que inclouen un canvi en les polítiques dels països rics i inversions molt més grans en infraestructura, control de malalties i sostenibilitat ambiental.

Del resultat esdevindria un creixement econòmic sostingut que, primerament, incrementaria per via directa les rendes mitjanes de les famílies i, en segon lloc, indirectament, incidiria en la reducció de la pobresa, ja que l'augment de rendes públiques propiciaria un increment de la inversió pública en educació, infraestructures bàsiques, control de les malalties i de la salut.

La injecció d'inversions per part dels països donants ha de ser molt important, perquè en aquesta fase es troba l'inici d'una posterior activitat privada. Incrementar les arques públiques és progressar en salut, alimentació, educació, població i sanejament. És més important guanyar en salut i educació que en renda per càpita.

2. Ajudar els petits agricultors a augmentar la productivitat i a fugir de l'agricultura de subsistència i la fam crònica, especialment en països on predomina la població rural.

Es pot augmentar la productivitat introduint millors llavors, sistemes de rotació de conreu, ús de pesticides i un bon tractament del sòl, i també introduint millores en les infraestructures rurals.
A llarg termini, s'augmentaria la productivitat si els agricultors fossin els propietaris de les terres que conreessin al temps que estiguessin protegits i incentivats. Per aconseguir aquest pas caldria la creació d'associacions publicoprivades que promoguessin el desenvolupament rural.

3. Invertir en infraestructura (carreteres, ports, comunicacions) per atraure noves inversions en àrees no tradicionals.

Contribuiria a la diversificació econòmica. Aquells països que són costers ho tenen més fàcil en aquest sentit. Els països sense sortida al mar, geogràficament mal situats els caldrà més inversió estrangera per combatre les càrregues del transport.

4. Desplegar polítiques de desenvolupament industrial que promoguin activitats no tradicionals del sector privat, especialment a la petita i mitjana empresa.

Les institucions de microfinances poden ajudar, proporcionant incentius especials per promoure el treball i la generació d'ingressos en la mitjana, petita i microempresa.

5. Emfatitzar els drets humans i la igualtat social per promoure el benestar de totes les persones i assegurar que la gent pobra i marginada tingui llibertat i veu per influir en les decisions que afectin les seves vides.

Intensificar la democràcia mitjançant reformes estructurals de govern, com la descentralització, que pot suposar la participació en la societat de la gent pobra.

6. Promoure la sostenibilitat ambiental i millorar la gestió urbana.

És necessari una bona gestió de les ràpides urbanitzacions, per salvaguardar la salut pública, l'accés a la terra, l'habitatge, el transport, l'aigua potable, el sanejament i altres infraestructures. Per això, es requereix una acurada planificació urbana i una inversió pública considerable.

:: Sud d'Àsia: el progrés a partir de nivells baixos
Regió superpoblada on hi viu la gran majoria de persones pobres. Malgrat que una tercera part de la seva població viu en la pobresa, durant la dècada dels 90 va assolir un progrés significatiu que els ha permès sortir dels soterranis del desenvolupament.

:: Àfrica subsahariana: una regió que es queda enrere
Gairebé tots els països d'aquesta regió estan immersos en un estancament. La meitat de la població africana és pobre de solemnitat. A causa del creixement de la població, el nombre que pateix aquesta situació va augmentar considerablement en la dècada dels 90.

:: Amèrica Llatina i el Carib: el progrés, aturat
Malgrat que tenen indicadors de desenvolupament humà que s'acosten als nivells de països rics, en la dècada dels 90 es va constatar un creixement econòmic lent i lleugers augments de la pobresa.

:: L'est de l'Àsia i el Pacífic: bons resultats generals
L'economia de l'est d'Àsia va experimentar un creixement econòmic del 6% anual en la dècada de 1990 i la pobresa va caure un 15%.

:: L'Europa central i de l'Est i la Comunitat d'Estats Independents: augment de la pobresa i disminució de l'esperança de vida

La dècada dels 90 no va ser molt fructífera per als països d'aquesta macroregió, ja que la pobresa va augmentar el triple. Aquesta tendència negativa prové de la dècada dels 80. La transició cap a les economies de mercat ha vist el naixement de dues regions ben diferents a nivell de creixement econòmic:

:: Els Estat Àrabs: diferències persistents
Presenten la disparitat més gran entre rendes i altres aspectes del desenvolupament humà.

Aquestes diferències són palpables en l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH) (pdf), la mesura sumària de les dimensions bàsiques del desenvolupament humà. L'índex tendeix a anar a l'alça, d'una manera lenta ja que els seus components claus -alfabetització, taxes de matriculació i esperança de vida- triguen temps a canviar. Per això, quan s'observa una baixada de l'IDH es percep una època de crisi. La població és la principal afectada.

Les possibles causes de la davallada de l'IDH tenen a veure amb una manca del creixement econòmic que es veu incapaç de reduir la pobresa humana i una proliferació d'epidèmies com la SIDA o la tuberculosi i el seu impacte devastador en la població fet que redueix l'esperança de vida dels habitants d'un país, sobretot, afectant la població més jove.

Les institucions financeres internacionals, com ara el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, haurien de treballar conjuntament amb els països per arribar a enteses sobre afers macroeconòmics compatibles amb l'assoliment dels objectius de desenvolupament, incloent un finançament extern. Els bancs de desenvolupament regional haurien de centralitzar les estratègies financeres del seu país, canalitzant les operacions de préstec treballant amb eficàcia. Aquests bancs es troben en una bona posició per finançar béns públics regionals i fomentar la integració i la cooperació regionals.

Els organismes de les Nacions Unides tenen un paper fonamental en l'ajuda als països, especialment mitjançant un ajut especialitzat, dissenyant i duent a terme programes de desenvolupament. Les organitzacions regionals i les institucions per al desenvolupament també actuen com a promotors de la integració econòmica de la regió a través de la cooperació regional, com a alternativa d'expandir les oportunitats comercials a partir de les petites economies i proporcionar, per tant, una plataforma central per al creixement econòmic.

Les Organitzacions no Governamentals (ONG), les organitzacions de la comunitat o associacions professionals i altres grups de la societat civil també contribueixen a l'ajuda i el disseny d'estratègies per a la lluita contra la pobresa.

El sector privat també té un paper definitiu en el creixement general pel mercat, concretament en la creació de treball i en l'augment dels ingressos. La seva implantació pot beneficiar a la societat perquè igual com pot aportar mesures que frenin la corrupció, pot contribuir a la millora tecnològica, a l'augment de la inversió estrangera, a l'increment de la productivitat i a col·locar-se en els llindars de la competència.