Canvis i evolució en la família catalana

Febrer de 2002
Antoni Vidal i Teixidó

Resum:

L'autor d'aquest article fa una anàlisi detallada de com ha canviat la nostra societat i de la consegüent evolució a què han estat sotmeses les famílies catalanes.

La Constitució Espanyola, en el seu article 39, ja reflectia un nou concepte de familia que es trovaba més enllà del que era la familia matrimonial tradicional i que el que realment importava era la necessitat de garantir la protecció dels fills, amb independencia de la seva filiació.

Aquest canvi radical va coindicir en una etapa de tolerancia política, social i esprés administrativa. Tolerancia que va comportar una nova visió de la parella i també de la familia. Etapa en la que es van donar les primeres dissolucions matrimonials per mitjà del divorci.

En poc temps es va passar d'un concepte clàssic de la familia a un tipus de familia més oberta, prescindint-se, fins i tot, de la contractació matrimonial per part de la parella.

Canvis que van afavorir l'aparició d'un seguit de normes com ara l'aprovació del Codi de Familia i de la Llei d'unions de parelles estables.

Canvi i evolució en la nova configuració familiar que demana una política social a l'Administració a nivell asistencial qui en teoria vetlla pels nostres interessos. Una administració que, a hores d'ara, es troba navegant entre dues aigües: una més asistencial i l'altra immersa dins l'Estat del Benestar.



1.  La família i les noves formes de convivència

Quan la Constitució espanyola establí, en el seu article 39, que els poders públics haurien d'assegurar la protecció social, econòmica i jurídica de la família, poques eren les persones que consideraven el concepte família més enllà de la família nuclear i matrimonial. En realitat, la imatge típica, il·lustrativa, de la família, era constituïda per un matrimoni amb fills, malgrat que hom podia qüestionar-se el paper de la família extensa i en especial dels avis, ja que si d'una banda estaven cada vegada més relegats a un contingut testimonial en situacions no conflictives, incrementaven la seva presència i adquirien un protagonisme més gran en els períodes de crisi. I, en canvi, l´article 39 de la Constitució no feia més que constatar el que cada vegada era més evident. La necessitat de garantir la protecció dels fills, amb independència de la seva filiació.

Així, doncs, quan en el primer apartat de l´article 39 de la Constitució aflorava la paraula família i en el segon apartat del mateix article es deia que els poders públics havien d´assegurar la protecció integral dels fills, iguals aquests davant la llei, amb independència de la seva filiació, i de les mares, al marge del seu estat civil, s´estava ampliant el concepte família molt més enllà de la família matrimonial tradicional, ja que s´afegia a continuació que els pares haurien de prestar assistència de tot tipus als fills nats dins o fora del matrimoni.

Ja feia uns quants anys que havia minvat la controvèrsia entre les formes de matrimoni, és a dir, entre matrimoni religiós de pràctica catòlica i subjecte al Codi canònic i el matrimoni civil. Amb la Constitució, el plantejament era més agosarat perquè el terme família englobava ciutadans que havien prescindit voluntàriament del matrimoni o no tenien opció a contreure´l, com era el cas de les parelles amb fills en comú, lligades per vincles anteriors, malgrat que en cap cas no es podia parlar de famíia quan es tractava de parelles de fet sense fills o parelles homosexuals.

Des d´aleshores s´han produït canvis tan significatius en la nostra societat que eren impensables al llarg de la dictadura franquista i res no feia pensar que els costums i la moral imperant en aquella època tinguessin tan poca solidesa i que amb una simple bufada d´aire nou, la cultura de la família del nacionalcatolicisme desapareixeria per art de màgia. Al soterrani dels mals endreços.

És cert que les idees més liberals europees anaven entrant per l´autopista d´Europa a partir dels anys seixanta, però això era vist per la majoria dels ciutadans de lluny estant i pocs eren els que s´atrevien a viure en pecat o de manera alternativa.

En realitat, el canvi radical primer, de tolerància social i, després, administrativa, com els tribunals i les mateixes institucions oficials, comença a fer-se evident durant els anys de l´anomenada transició democràtica. Aquesta tolerància comportava una nova visió de la parella, fins i tot de la parella matrimonial i sobretot de la família. També era el començament de les primeres dissolucions civils dels matrimonis mitjançant el divorci de parelles que ja estaven en realitat separades per la via de l´acord o de la controvèrsia o simplement de fet.

Abans de la Llei del divorci de l´any 1981, les dissolucions matrimonials gairebé només eren factibles per als matrimonis catòlics, subjectes al dret canònic, ja que les nul·litats matrimonials venien a substituir l´inexistent divorci, essent molt més complexa l´obtenció de la dissolució en el cas dels matrimonis civils per raó d´una restricció normativa més gran que comportava alhora una insignificant jurisprudència i per tant una manca de flexibilitat per part dels jutjats. En aquest sentit els tribunals eclesiàstics, sobretot els de Barcelona, varen obrir les portes de l´esperança a molts matrimonis absolutament trencats, de la mateixa manera que varen ser els tribunals eclesiàstics de Barcelona els que varen iniciar el que després ha estat l´anomenada via del comú acord, així com la configuració dels convenis reguladors, mitjançant els procediments subjectes a les causes administratives, per diferenciar-les de les contencioses.

Per això no és estrany que, conceptes tan tradicionals com la procreació, la fidelitat i la indissolubilitat, si bé en cap cas han perdut la seva significació original, sí que han vist com el seu pes específic anava perdent força o variant a mesura que les separacions i els divorcis començaven a formar part de la vida quotidiana. Així, amb la possibilitat legal d´un segon matrimoni i la formació d´una nova parella, s´ha originat que molts ciutadans casats anteriorment, amb fills del seu primer matrimoni, hagin renunciat amb el nou convisquent (matrimonial o no) a nous engendraments o bén al contrari, els nous matrimonis o aparellaments han originat noves descendències i germans de famílies diverses.

Si la procreació ja no és l´element vertebrador del matrimoni (i el matrimoni ja no és l´element indispensable per a constituir un nucli familiar), i la dispensa del matrimoni no consumat ja no és més que un element anacrònic del codi canònic, la infidelitat si bé no ha perdut el seu punt sancionador com a causa civil que pot justificar una ruptura sí que ha perdut molts dels ingredients que justificaven una reprovació social i absolutament tots els de caràcter penal.

A nivell ciutadà hi ha una absoluta acceptació perquè una parella que se separa, encara que només sigui amb un document privat, pugui refer la seva vida amb noves convivències o simplement pugui mantenir relacions amb terceres persones, siguin estables o només ocasionals. En aquest sentit no cal el descontracte que pot significar la separació judicial o el mateix divorci com a dissolució legal del matrimoni. És per això que l´article 82.1 del Codi civil, en el seu segon apartat, diu que no podrà invocar-se com a causa de separació la infidelitat conjugal si hi ha una separació de fet (per tant no necessariament judicial) lliurement consentida per ambdues parts o imposada per qui l´al·legui.

Per aquesta mateixa raó de tolerància o acceptació social, la infidelitat ha substituït el que fins no fa gaires anys venia a significar l´element més dur de la intransigència matrimonial: l´adulteri i l´amancebament. Sobretot el primer, per raó del fet que era la dona, la causant de la transgressió davant la figura inexistent de l´adulteri masculí. No podem oblidar que les sancions per adulteri eren molt més greus que les agressions i les vexacions i que una agressió per part del marit contra l'esposa adúltera disposava d´atenuant. Actualment la infidelitat només ha quedat com a element estrictament justificatiu de la separació, sempre que la part afectada ho reclami, però ni tan sols ha de comportar forçosament, per al causant infidel, una privació o reducció dels seus privilegis patrimonials o una reducció dels efectes a reclamar en general.

Davant de tot plegat, no és estrany que la indissolubilitat hagi quedat relegada a principis estrictament religiosos que, d'altra banda, han estat readaptats en virtut de la necessitat de l´Església de posar-se al dia i convertir, per exemple, la causa de la incapacitat per assumir les càrregues del matrimoni com una causa de nul·litat quasi equiparable al divorci.

En poc temps pensem que la Constitució te poc més de vint anys i el divorci encara no hi arriba s´ha passat d´un concepte clàssic i religiós de la família, a partir de la necessària institució matrimonial, a un nou tipus d´entendre la família i de conceptuar-la en un sentit més obert i ampli, prescindint en tot cas de la contractació matrimonial per part de la parella.

Aquests canvis socials evidentment han derivat a un seguit de normes i preceptes reguladors de l´actual situació, si bé no pròpiament d´una manera absoluta, però suficient per impulsar i aprovar un Codi de Família a Catalunya i unes lleis específiques de parella de fet impensables fa pocs anys.

Però, malgrat tot, arribar a l´aprovació del Codi de Família no ha estat fàcil. Abans hi ha hagut un seguit de lleis especials que, en més o menys fortuna, han permès de resoldre les situacions més urgents o necessitades. Així, fora de lleis específiques pròpies del matrimoni, s´aprovà l´any 1991 la llei en matèria de filiacions. El mateix any s´aprovà la llei sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l´adopció i que es modificà l´any 1995 amb la Llei d´atenció i protecció dels infants i adolescents. També l´any 1991 s´aprovà la Llei de la tutela i institucions tutelars, modificada l´any 1996, i el mateix any 1996 tingué entrada la Llei d´aliments entre parents i la llei que regulava la potestat del pare i de la mare.

Tot aquest entramat jurídic ha quedat finalment refós en la Llei del Codi de Família de Catalunya aprovada pel Parlament el 30 de juny de 1998, formada per 272 articles, una disposició addicional, de sis transitòries i quatre disposicions finals. El text aprovat consta de vuit títols i és prou significatiu que el contingut referent a la família exclosa la part corresponent al matrimoni abraci els cinc darrers títols i 186 articles.

Però si l´aprovació del Codi de Família no ha estat fàcil, encara menys ho ha estat l´aprovació pel Parlament de Catalunya, el mateix dia 30 de juny de 1998, de la Llei d´unions estables de parella, finalment consensuada per tots els grups polítics, llevat del Partit Popular.

Un any abans, en la sessió del Govern de la Generalitat del dia 13 de maig de 1997, s´ aprovava l´avantprojecte de Llei del Codi de Família que comportava, en la seva disposició addicional primera, els efectes derivats d´una unió estable de fet, anunciada en els principis de la llei com un fet innovador, ja que destacava la regulació, per primera vegada en el nostre ordenament jurídic, de la parella de fet heterosexual, encara que limitada a les situacions de ruptura, com a mesura de protecció de la part més dèbil i dels fills.

Malgrat tot, possiblement per raó de l´impuls social de les parelles de fet, cada vegada més nombroses i per tant significatives a l´hora d´anar a votar, i sobretot de les parelles homosexuals, com una força emergent important, a banda dels grups polítics més progressistes, així com d´altres interessos coincidents, es plantejà treballar un nou projecte de llei de relacions de convivència diferents del matrimoni, si bé, com a contrapartida al marge del que inicialment quedava integrat dins el que hauria d´ésser el Codi de Família. Per tant, s´introduïa en el nou projecte a les unions homosexuals, cosa que significava que per primera vegada s´ampliava el concepte d´unió de fet també a la parella homosexual i curiosament es donava entrada a les situacions convivèncials d´ajuda mútua i a l´acolliment de les persones grans, tot i que finalment les parelles de fet heterosexuals i homosexuals quedaren integrades en una única Llei d´unions estables de parella, per tant al marge del Codi de Família, i posteriorment al desembre de 1998 s´aprovava una nova llei especial anomenada simplement situacions convivencials d´ajuda mútua.

Pel que fa a Catalunya, doncs, podem considerar que hi ha una normativa reguladora de les formes de convivència, diversa com a consolidació dels canvis en l´estructura familiar, si bé, malgrat tot, aquesta normativa no pot allunyar-se gaire de l´àmbit del dret privat, civil, per raó de les actuals competències respecte a l´Estat, i així en relació amb interessos familiars o de parella estable caldrà excloure del nostre ordenament:

  1. Les qüestions relatives al dret penal, correspon la competència del qual a l´Estat, segons l´article 149.1.6 de la Constitució.
  2. Les qüestions estrictament laborals, de competència estatal també, segons el punt 1.7 de l´article 149 de la Constitució.
  3. Les matèries relatives a la Seguretat Social, també de competència exclusiva de l´Estat, segons l´article 149.1.17 de la Constitució, si bé Catalunya té competència per a l´execució dels serveis.
  4. Les bases del règim estatutari dels funcionaris, segons l´apartat 18 del ja esmentat article 149 de la Constitució. Per tant, en estar al marge del règim estatutari, els convivents adscrits a la funció pública de la Generalitat gaudeixen de determinats beneficis d´acord amb l´article 9 i 27 de la Llei d´unions estables de parella, com el de l´excedència voluntària per un determinat temps si el convivent del funcionari resideix en un altre municipi pel fet d´haver obtingut un lloc de treball definitiu, o el de permís per la mort o la malaltia greu del convivent del funcionari o el de la reducció d´un terç o la meitat de la jornada laboral quan esdevé una incapacitat física del convivent.
  5. Les qüestions relatives al dret fiscal, en matèria d´hisenda general, segons l´article 149.1.14, si bé cal tenir en compte el reconeixement de la capacitat normativa de les comunitats autònomes en relació amb l´àmbit dels impostos transferits d´acord amb la Llei de 30 de desembre de 1996, de cessió de tributs de l´Estat a les comunitats autònomes i de mesures fiscals complementàries en matèries tan concretes com la tarifa autonòmica, individual i conjunta, aplicable a la base liquidable regular i l´establiment de deduccions per circumstàncies personals i familiars, llevat de les deduccions de la quota establerta per la normativa de l´Estat en matèria de l´impost sobre la renda. En aquest sentit, la Generalitat ja va introduir a la Llei de pressupostos per a l´any 1998, un ajut de caràcter fiscal, consistent en una deducció a la declaració de la renda d´un import de 25.000 pessetes per a les famiíies que tinguessin un segon o posterior fill durant aquell any.

Finalment, en matèria d´impost sobre el patrimoni, la regulació del mínim exempt de la tarifa, i en matèria d´impost de successions i donacions, la Generalitat regula la fixació de determinades quotes i coeficients, així com determinades reduccions, en matèria exclusiva de successions, per motius de caràcter econòmic o social.

Així doncs, i centrant-nos en l´àmbit del dret civil (amb la reserva exclusiva de l´Estat en matèries relacionades amb la nacionalitat, conflictes de lleis i registres), hom pot considerar que l´actual definició de família disposa d´una clara regulació normativa a Catalunya, tenint en compte la gran transformació que ha experimentat la societat catalana aquests darrers anys.

Des de´l punt de vista de les noves configuracions familiars, el ventall s´ha ampliat extraordinàriament, i així passem dels principis clàssics del dret familiar català a les estructures actuals, la majoria de les quals són aprovades i reforçades, en forma de lleis especials, pel Parlament de Catalunya, i finalment refoses, com s´ha dit, dins el marc de la Llei del Codi de Família i la Llei d´unions estables de parella tot i les seves contradiccions en quedar al marge la unió estable del conjunt normatiu familiar.

Segons els principis del Codi, la família no només és la institució social bàsica i la primera cèl·lula de la societat, sinó que per aquest motiu s´ha de compaginar un sentit proteccionista, compatible amb el reconeixement de la personalitat individual i de la màxima llibertat de les persones que en formen part. En aquest mateix sentit, es detecta a Catalunya una clara dualitat entre la permanència d´uns valors tradicionals, de reforçament de lligams familiars, i, en canvi, un augment de la divorcialitat, amb la formació de noves parelles, així com un increment de les famílies monoparentals.

Per a nosaltres i a tall d´exemple de les noves formes de convivència regulades a l´àmbit territorial de Catalunya, hom pot distingir les següents:
  1. Família matrimonial amb fills en comú. Es tracta de la figura tradicional i encara la més extensa i habitual. La seva regulació, en matèria de dret civil, ha estat deteminada a partir de l´entrada en vigor, el mes d´octubre de 1998, del Codi de Famólia, i n'és supletori el Codi civil. En tot cas, i malgrat la constitució clàssica de la parella, no podem oblidar la possibilitat de l´existència d´altres vincles anteriors per part d´un o de tots dos components de l´actual matrimoni, i per tant determinades relacions jurídiques que no tenen per què extingir-se per raó de les noves formacions familiars. És el cas prou comú de l´home casat amb segones núpcies i que, malgrat el nou lligam matrimonial, continua estant obligat a passar la pensió compensatòria a la seva anterior esposa mentre l´esmentada obligació no s´extingeixi d´acord amb el que disposa l´article 86 del Codi de Família.
  2. Família matrimonial amb fills en comú i amb fills que els membres de la parella hagin pogut tenir en anteriors matrimonis o convivències. Aquest segon supòsit també està regulat pel Codi de Família, però els fills no comuns jurídicament pertanyen a un nucli original familiar diferent, el dels seus propis pares, malgrat conviure habitualment en una mateixa estructura o nucli familiar (convivència dels fills amb la mare i amb el nou marit o company de la mare, per exemple), a banda de determinades obligacions convivencials invocades a l´article 82.2 del Codi civil, amb relació a la causa de separació i en concret amb la violació greu o reiterada dels deures respecte dels fills de qualsevol dels cònjuges que convisquin en el domicili familiar, i al concepte de despesa familiar també considerada com a tal l´originada pels aliments, en el sentit més ampli, dels fills no comuns que convisquin amb el marit i la muller segons preveu l´article 4.2 del Codi de Família.
  3. Família matrimonial sense fills. El seu increment constatat a partir de dades comparatives dels darrers anys no deixa d´ésser significatiu. La seva regulació determinada pel Codi de Familia i pel Codi civil com a supletori.
  4. Parella heterosexual amb fills en comú. La seva regulació, com a pares, correspon plenament al Codi de Familia, per tal com que no hi ha diferenciació de drets i obligacions en funció de la filiació, si bé la dissolució de la parella i els seus efectes en relació amb els fills quedaran subjectes també a la Llei d´unió estable i en especial al que determina l´article 15 de la guarda i règim de visites dels fills i les filles.
  5. Parella heterosexual sense fills. No queda inclosa dins el concepte pròpiament dit de família en quedar al marge del Codi de Família llevat, de la possibilitat d´adoptar (art. 115.2 CF) i també en relació amb l´ordre de la delació per a l´exercici de la tutela o, si escau, per a l´Administració patrimonial, ja que en la tutela de l´incapaç s´ha de preferir el seu cònjuge o la persona de sexe diferent amb qui es conviu en relació estable de parella, en ambdós casos si la persona designada conviu amb l´incapaç. Per tant, la seva regulació serà determinada per la Llei d´unions estables de parella. L'article primer de la Llei delimita el concepte de parella heterosexual, aplicant-lo a la unió estable d´un home i una dona, ambdós majors d´edat, que, sense impediment per a contreure matrimoni entre sí, hagin viscut maritalment, com a mínim, un període ininterromput de dos anys o hagin atorgat escriptura pública manifestant la voluntat d´acollir-se al que s´hi estableix. Almenys un dels dos membres de la parella ha de tenir veïnatge civil a Catalunya. Qualsevol altre supòsit es podrà considerar parella de fet, però no subjecta a la Llei d´unions estables de parella.
  6. Parella heterosexual sense fills però amb fills d´altres convivències o anteriors matrimonis. Es tracta d´un supòsit invertit dels ja tractats. La parella heterosexual quedarà regulada per la Llei d´unions estables de parella d´acord amb el ja vist i per tant al marge pràcticament del Codi de Família, però en canvi aquest regularà les relacions paternofilials originades d´anteriors convivències.
  7. Parella homosexual. Tampoc no queda inclosa dins el Codi de Família i la seva regulació és determinada en el capítol segon de la unió estable homosexual, dins les unions estables de parella, formada per persones del mateix sexe que convisquin maritalment i manifestin la voluntat d´acollir-s´hi de la forma que s´hi preveu. La seva acreditació queda establerta per mitjà d´escriptura pública atorgada conjuntament i no n'hi ha prou amb la simple convivència de dos anys, com en el cas de les parelles heterosexuals. No poden constituir la unió estable objecte d´aquesta normativa: a) les persones menors d´edat; b) les lligades per un vincle matrimonial; c) les persones que formen una parella estable amb una altra persona; d) els parents en línia recta per consanguinitat o adopció; e) els parents col·laterals per consanguinitat o adopció dintre del segon grau. En tot cas, almenys un dels membres de la parella ha de tenir veïnatge civil a Catalunya.
  8. Parella homosexual amb fills de convivències o matrimonis anteriors. Cas similar a la parella heterosexual sense fills però amb fills d´altres convivències o anteriors matrimonis, llevat de la seva regulació específica, com a parella acreditada per mitjà d´escriptura pública atorgada conjuntament, com s´ha dit anteriorment i com preveu l´article 21 de la Llei d´unions estables de parella.
  9. Familia monoparental. Constituïda per un pare o una mare i els seus fills. En el cens català, del total de famílies monoparentals la gran majoria són encapçalades per dones (una mare amb els seus fills). La seva regulació, com a familia plenament constituïda, ve regulada pel Codi de Família.
  10. Família extensa. A qualsevol dels apartats anteriors hom pot afegir-hi el que, en un altre moment, podia entendre´s com a famlia troncal, formada per la coexistència en un mateix domicili de diferents generacions, generalment de tres (avis, fills i nets), tot i que en els darrers anys el seu nombre ha anat minvant de manera sensible, en especial a les àrees urbanes. Actualment l´exemple més característic de família extensa és el format per una parella, amb fills, i els parents ascendents (avis) d´un dels membres de la parella. La seva regulació serà determinada pel Codi de Famlia. Curiosament, i per motius dels darrers canvis en les estructures i formes de convivència, així com la creació de noves configuracions familiars com a conseqüència de les dissolucions matrimonials i de parella, la figura dels avis, prevalent de la familia extensa, ha adquirit noves expectatives, i ha passat a ésser, com veurem més endavant, un dels elements substitutius de les intervencions administratives.
  11. Altres formes. En menor proporció, però amb una incidència creixent, també cal fer esment a les convivències entre germans, sobretot a la vellesa, amb la seva correspondència de drets i obligacions familiars que regula també el Codi de Família, així com les noves formes convivencials d´ajuda mútua i recollides a la Llei 19 de 28 de desembre de 1998.
En aquest sentit, i des d´una òptica reguladora, com ja hem vist en parlar de la família extensa, cal concretar aquest nou tipus de relació convivencial de persones que, sense que pugui considerar-se pròpiament un nucli familiar, comparteixen un mateix habitatge d´una manera estable i fins i tot poden compartir elements comuns patrimonials. No es tracta de la simple coexistència en un mateix domicili, que fins i tot podria ser el cas dels subarrendaments, ja que la relació convivencial que tractem cerca un determinat grau d´afectivitat més en la línia d´un possible contracte d´unió civil. Segons l´article segon de la Llei convivencial, els titulars de les relacions de convivència d´ajuda mútua són persones majors d´edat, sense parentiu entre elles en la línia recta, que poden ésser parents en la línia col·lateral sense límit de grau, o tenir relacions de simple amistat o companyonia. El nombre de convivents resta limitat a quatre i resten excloses de la llei esmentada les persones amb vincles matrimonials subsistents o que formin una unió estable de parella.

Així, doncs, dins aquest nou panorama convivencial també hi podem incloure des dels vincles de parentiu col·lateral, fins a una relació estable de simple amistat o coneixença, i sempre sota l´acord de l´ajuda recíproca. Quan es tracta de vincles de parentiu col·laterals, com en el cas dels germans, la relació serà determinada pel seu caràcter familiar, i en el segon cas només podrà establir-se la seva eficàcia per l´acord dels convivents degudament constatat, llevat del que disposa l´article 260.3 del Codi de Família en relació amb l´obligació de prestació d'aliments entre parents.

Finalment, no podem deixar de banda les llars unipersonals, constituïdes per persones que viuen soles, la majoria de sexe femení, quan es tracta de gent gran per raó d´una longevitat més gran, que en cap cas no significa una manca d´integració en un nucli familiar més ampli i per tant vinculades jurídicament, amb tots els efectes, drets i obligacions, que comporta el formar part d´una familia encara que sense una convivència en un mateix sostre.
2.  Factors determinants en la nova composició familiar

Una de les consideracions que cal tenir en compte quan parlem de les noves formes de convivència, és que els canvis en l´estructura familiar no modifiquen en cap cas la funció protectora de la família, al marge de si el nucli dur familiar conviu plegats, en un mateix domicili, o en diferents habitatges.

Des d´un vessant genèric i davant determinades dades prou evidents en l´evolució convivencial, podem constatar un seguit de factors determinants en la nova composició de la familia que ha obligat als nostres legisladors a reestructurar la normativa familiar.

1) Pel que fa als joves, hi ha un retard progressiu en la seva edat d´emancipació en relació amb el domicili familiar originari. Contra el que hom podia pensar fa uns anys, i sobretot amb el mirall d´altres països del primer món, països nòrdics principalment, semblava que l´evolució social i econòmica comportaria que els joves marxessin de casa coincidint amb l´època universitària o amb els seus primers ingressos. L´edat de divuit anys és absolutament administrativa, ja que fins i tot la conceptualització de l´obligació del pagament dels aliments en els tràmits de separació o divorci per qui hi està obligat, es perllonga a favor del cònjuge custodiant (tot i que la custòdia és irrellevant a la majoria d´edat) mentre els fills no obtinguin independència econòmica, o deixin el domicili familiar, al marge per tant d´haver arribat a l´esmentada majoria. Com a contrapartida i fent-se ressò de l´actual situació convivencial dels fills, el Codi de Família articula que aquests tenen el deure de contribuir equitativament a les despeses familiars mentre convisquin amb la família, amb els ingressos que obtinguin de la seva activitat, amb el rendiment dels seus béns i drets i amb el seu treball en interès de la família. Per tant, segons l´article 146 del CF, el pare i la mare poden destinar els fruits dels béns dels fills i els drets que administren al manteniment de les despeses familiars en la part que equitativament correspongui.
Les causes que els joves retardin la seva marxa del domicili familiar són vàries i en podríem destacar: a) l´allargament dels estudis amb la seva ampliació, postgraus i pràctiques cada vegada més incompatibles amb feines suficientment remunerades; b) la dificultat, en general, d´accedir al món laboral que permeti una certa independència econòmica; c) l´elevat preu de l´habitatge i la manca de costum encara de compartir-lo amb altres joves, llevat dels provinents d´altres poblacions; d) el reduït percentatge de joves que es desplacen a altres poblacions per estudiar o treballar però amb la idea de fixar un nou domicili estable (per tant no és el cas del jove, per exemple de Barcelona, que segueix els seus estudis a Girona i lloga provisionalment un pis en aquesta ciutat); e) l´acomodació dels joves a la vida familiar coneguda, a vegades fins i tot conflictiva, enfront de la incertesa o l´aventura que significa fixar un nou domicili. En aquest cas hom pot constatar diferents criteris de conformació, com per exemple el jove que es queda a casa els pares per motius estrictament de conveniència (necessitats resoltes, por a la soletat, manca d´exigència i, per tant, el mínim esforç en les tasques domèstiques, sobretot en les famílies més acomodades), o l´existència d´una bona relació paternofilial, amb plena llibertat de convivència sense un control excessivament rigorós.

Tots aquests factors, entre altres, poden comportar el retard en l´aparellament dels joves i la convivència estable en un mateix domicili (al marge de les seves relacions íntimes molt més permissives i sense gaires obstacles per practicar-les), així com el retard a l´hora de tenir fills pels motius que apuntarem tot seguit.

Actualment sembla que Espanya i Catalunya vagin a la cua a nivell mundial pel que fa al nombre de fills per dona jove. La davallada de la natalitat va en proporció a l´increment de la mitjana de la maternitat, que s´ha anat retardant. Quan parlem dels reptes de la política social a Catalunya hi entrarem més en detall, però cal avançar que hi ha una manca d´estímuls per compaginar el món del treball amb la criança dels fills, així com l´elevat cost que comporta l´actual món competitiu, sobretot a nivell mitjà i alt, a l´hora d´accedir les dones a llocs de treball fins ara reservats als homes.

2) Quant a la gent gran, es constata un increment substancial de les llars unipersonals. Aquest increment, que en altres països pot estar motivat també per la incidència del major grau d´independència dels joves, en el nostre país és determinat per un augment de persones grans que viuen soles, en especial del sexe femení. Segons dades publicades per Lluís Flaquer (Família i noves formes de convivència, 1998), les dues terceres parts de persones que viuen soles són dones, i gairebé totes són vídues.
En un altre sentit, l´allargament de l´expectativa de vida ha fet coincidir la jubilació i les malalties dels avis amb el moment de major producció laboral dels fills, i quan aquests suporten, de manera més elevada, els costos i les preocupacions dels seus propis fills.

3) Englobant els dos factors anteriors, cal tenir en compte les perspectives del dret al treball i les circumstàncies econòmiques que es produeixen en l´actualitat.
Si bé és cert que en els darrers temps hi ha hagut una disminució de l´atur, l´actual reordenació econòmica i la introducció de noves tecnologies limita el nombre de persones a accedir o a mantenir-se dins el món del treball i comporta, en molts casos, generar un increment de jubilacions anticipades o aturs pactats que, amb l´allargament de l´expectativa de vida, genera un increment de les despeses sanitàries i de prestacions en general.

Però a banda de les expectatives globals, la problemàtica s´accentua quan es trasllada la conflictivitat laboral al món de la dona per raó de l´actual situació del mercat de treball i dels canvis dins la composició familiar. Es constata que la mitjana d´ingressos de la dona assalariada és inferior a la de l´home i que aquesta reducció no és determinada únicament perquè les dones sovint desenvolupen professions i càrrecs de sectors i nivells inferiors, ja que es constata que succeeix el mateix quan ocupen els mateixos llocs de treball que els homes.

A la vegada, per raó dels baixos ingressos salarials de les dones, els costos d´una persona d´ajuda (assistenta, cangur, neteja generalment també dones) són proporcionalment gravosos, cosa que deriva a un incentiu laboral femení poc satisfactori i pot originar el retorn de la dona al món exclusivament domèstic. El fet que no s´hagi reconegut encara al nostre país, d´una manera global, el treball no remunerat que realitzen les dones com una important contribució a l'economia, fa que s´ignori aquesta contribució dins els estudis globals de les polítiques socials per part de l´Administració, llevat del que ha establert el CF en considerar l´aportació al treball domèstic com una forma de contribuir a les despeses del manteniment familiar, així com que en el casos de separació judicial, divorci o nul·litat, el cònjuge que, sense retribució o amb una retribució insuficient, ha treballat per a la casa o per a l´altre cònjuge té dret a rebre d´aquest una compensació econòmica, en el cas que s´hagi generat, per aquest motiu, una situació de desigualtat entre el patrimoni de tots dos que impliqui un enriquiment injust.
3.  El valor de les parelles de fet en la nova estructura familiar

Hom pot constatar una proporcional davallada en el nombre de contractacions matrimonials, malgrat que amb el divorci la possibilitat de noves contractacions es fa més evident. En canvi, es detecta fàcilment un increment de parelles fora del matrimoni fins i tot en primeres convivències. (Una altra qüestió és la constitució de noves parelles de persones casades anteriorment amb un tercer o tercera). Aquest fet simptomàtic s´evidencia precisament en un àmbit cultural en què el matrimoni era el pilar del fonament familiar i per tant del mateix Estat i la seva davallada, així com la constatació d´una nova estructura familiar amb noves formes de convivència, el que ha forçat a fer que els governs i els legisladors tinguin cura de la recomposició social i en què abans es deia matrimoni ara també se´n pot dir parella de fet o unió estable de parella.

I és que amb la consolidació del divorci (la cultura del divorci està plenament assumida fins i tot pels estaments més conservadors) el matrimoni es perpetua com a institució, emprant formes menys rígides i encotillades, llevat de les qüestions patrimonials que deriven, cada vegada més, a la formulació de capítols matrimonials en segones núpcies quan el pragmatisme impera per damunt de l´afectivitat. Aquesta manca de solidesa de matrimoni per a tota la vida fa canviar l´ordre de les similituds i així no és que les parelles de fet s'assemblin cada vegada més al matrimoni, és el matrimoni, el que s´assembla cada vegada més a les parelles de fet.

Però en tot cas, aquesta unió cada vegada menys lliure que comporta la parella de fet, amb motiu de la seva regulació legal de 15 de juliol de 1998 i l´aprovació de la Llei d´unions estables de parella, té més a veure amb el matrimoni tradicional que amb la idea inicial de l´amor sense lligams. Per això no te rés d´estrany que una gran part de les noves famílies matrimonials s´hagin format mitjançant una inicial convivència de fet. Amb el temps, més o menys llarg, la constant convivència podrà derivar a la contractació matrimonial, però cada vegada serà més insòlit arribar al matrimoni sense una etapa prèvia de parella de fet.

La societat actual, malgrat els cicles i onades conservadores, ha assimilat el canvi perquè en realitat aquest canvi no només no fa perillar cap estructura fonamental, sinó que consolida i legitima convivències ambigües i fràgils. Al cap i a la fi, el que motiva la preocupació més gran dels governs és la manca d´estabilitat. El fet que avui en dia les parelles puguin organitzar-se formant grups del mateix sexe o de sexe diferent no ha de fer por a les capes dirigents, si del que realment es tracta és d´assimilar-se a les parelles matrimonials. En realitat, per a la pau social, cal una estabilitat institucional, es digui com es digui, i al marge de les crisi personals que originen separacions i divorcis, el joc consisteix en el fet que una separació pugui comportar una nova unió i així successivament, en un desig de felicitat indefinit i de constant consum programat.

Des d´una visió que permet la dedicació professional, podem constatar un assentament de les parelles de fet, així com la seva consolidació per la conjunció de diferents arguments, alguns d´ells ja dits anteriorment amb motiu del lloc dels joves en la nova estructura familiar :

1r) Hi ha una incertesa laboral entre la gent jove (no es tracta d´un suposat índex d´atur, ara reduït, sinó de l´estabilitat en el lloc de treball) que fa que es plantegi la unió de fet com una relació tan provisional com ho pugui ser la feina. Aquesta provisionalitat comporta, doncs, poc interès a arrelar-se i constituir un nou domicili o nucli familiar.

Cal tenir en compte, a més, la consolidació de l´accés al món laboral per part de la dona, així com la por a perdre´l un cop adquirit amb motiu de pauses i interferències constants per motius familiars com poden ser les maternitats, les malalties dels fills, etc. malgrat actituds protectores per part de l´Administració, absolutament insuficients. D´aquí les recents normatives que intenten paliar les desigualtats entre home i dona, com, per exemple, la nova llei per a promoure la conciliació de la vida familiar i laboral de les persones treballadores, la justificació de la qual es presenta com el resultat del nou marc social i laboral, en el qual la incorporació de la dona al món del treball, si bé és un fet consolidat, ve acompanyat de moltes dificultats a l´hora de compatibilitzar i conciliar l´activitat laboral dels cònjuges treballadors amb la vida i l´entorn familiar. Els objectius que pretén la llei esmentada són els de donar un nou impuls en el camí de la igualtat d´oportunitats entre els homes i les dones, i afavorir els permisos per maternitat i paternitat, sense que això afecti negativament les possibilitats d´accés a un treball i l´accés de llocs d´especial responsabilitat de les dones, i finalment facilitar que els homes puguin ser copartícipants de la cura dels seus fills.

2n) Es constata un increment de la mobilitat laboral, inexistent fa uns anys. La dificultat de trobar la feina apropiada en el lloc de residència habitual o la millora de les comunicacions ha generat un canvi d´hàbits i una acceptació de llocs de treball fora de la pròpia ciutat, comunitat o país, cosa que origina alhora una manca d´estabilitat i arrelament, dificultant la convivència familiar. D'altra banda, cada vegada són més les parelles que avui en dia treballen a quilòmetres de distància de la població on viuen, coincidint els vespres o fins i tot només els caps de setmana.

3r) El cost de l´habitatge, de lloguer o de propietat, no facilita fer grans aventures, ni projectes a llarg termini, atesa la poca estabilitat laboral. L´habitatge compartit, força imposat a altres països, és emprat fonamentalment per persones no aparellades, com pot ser el cas dels estudiants originaris d´altres poblacions i que conviuen en un mateix pis, i en molts casos el seu cost és assumit pels pares. Cal tenir en compte la proliferació de nous habitatges, de dimensions reduïdes, destinats a persones soles, estudiants o parelles, com un signe de la nova modalitat convivèncial.

4t) La conjunció entre la dificultat d´accedir a una feina i la tolerància dels pares en les costums de llurs fills majors d´edat, incloent-hi els sexuals, fa que els joves no tinguin la necessitat imperiosa de sortir del domicili familiar i per contra perllonguin unes relacions de parella sense que els hi calgui viure en parella.

5è) Es constata un increment de parelles de fet, no oficials i ocultes, provinent de gent més gran, en substitució d´un possible matrimoni, per por a perdre la pensió de viudetat quan és així, o la pensió compensatòria en els processos de separació i divorci, ja que l´article 86 del CF diu que el dret a la pensió compensatòria s´extingeix per matrimoni del cònjuge creditor o per convivència marital amb una altra persona.

6è) La pèrdua de poder de l´Església, sobretot en temes tan poc sòlids com els derivats del matrimoni, juntament amb un canvi de moral molt més permissiva per part de la societat, ha fet que viure en parella no vagi acompanyat d´un sentiment de culpa.

És per tot plegat, constatats els punts anteriors, que els grups politics no han fet res més que recollir una situació real que ha anat sobrepassant el que podria entendre´s com a situacions alternatives o de fet i així, com deia un determinat grup polític en una de les proposicions de llei de parelles de fet, cal entendre que totes les famílies tenen la mateixa protecció social, econòmica i jurídica, al marge que tinguin el seu origen en la filiació, en el matrimoni o en la unió de dues persones que convisquin per anàloga relació d´afectivitat, amb independència de la seva orientació sexual. Per tant, cal eliminar les descriminacions que per raó de la condició o circumstància personal o social dels components de la familia, entesa en la multiplicitat de formes admeses culturalment en el nostre ordre social, perduren en la legislació i perfeccionar el desenvolupament normatiu del principi constitucional de protecció social, econòmica i jurídica de la familia, adequant la normativa a la realitat de la societat en aquest moment històric.
4.  El lligam de parentiu com a nucli fonamental en l'estat de benestar bàsic

Podríem parlar del redescubriment, a les acaballes del segle XX, dels vincles de parentiu i de la fortalesa de la institució familiar amb totes les seves modificacions i varietats. I sobretot podríem parlar del paper reservat a les diferents generacions integrants d´una família al marge de si hi ha o no convivència en un mateix domicili.

Des d´un vessant genèric podríem dir que la família no només continua essent l´element bàsic de protecció dels individus que la integren, sobretot pel que fa a prestació de serveis i assistència global, sinó que, amb l´amplitud de la nova concepció familiar, al marge o no de la seva integració dins el Codi de Família o dins la Llei d´unions estables de parella, aquesta prestació i assistència s´estén a components familiars o similars que fa uns anys eren impensables.

En efecte, l´Administració ha comprovat amb satisfacció com els drets i obligacions abans limitats a les famílies nuclears tradicionals s´han estès a noves estructures de convivència, similars a les matrimonials, de manera que aquestes noves formes convivencials quasi familiars a nivell legal, actualment representen el mateix paper que està fent la familia clàssica i, per tant, substitueix l´Administració en les seves funcions protectores envers l´individu.

Per tant, podem entendre que si per un costat l´avanç progressiu de la societat proclama la similitud de les parelles de fet en relació amb les parelles matrimonials, per l´altre l´Administració s'aprofita de la voluntat d´equiparació a fi de delegar les seves obligacions d´assistència i protectora a ciutadans sense vincle legal però amb vincle afectiu i amb un nou ordenament jurídic carregat de drets i obligacions. Vegeu sinó la prioritat del convivent, en el cas que un dels membres de la parella estable sigui declarat incapaç, en l´ordre de preferència de la delació dativa, o en l´obligació de prestar-se aliments, amb preferència a qualsevol altre obligat.

Sense entrar encara en àmbits d´estricta política social, podem observar una sèrie de factors que s´estan produint en l´àmbit familiar deguts als canvis que s´estan generant i que en tot cas reforça el lligam de parentiu. Només a tall d´exemple i amb motiu dels procediments de separacions i divorcis dels darrers anys podem observar el següent:

1r) És evident l´increment de separacions i divorcis i que es fa de forma progressiva. Aquestes separacions i divorcis cormporten nous aparellaments, matrimonials o no, i també comporten un increment de famílies monoparentals. Així, recollint un treball realitzat per en Lluís Flaquer "Família i noves formes de convivència" a partir de dades del Consejo General del Poder Judicial, publicat l´abril de 1998, resulta que mentre que l´any 1989 es varen dictar a Catalunya 11.917 sentències entre separacions i divorcis, aquesta xifra s´eleva a 12.287 un any després, a 14.348 l´any 1991 i a 15.289 l´any 1993. Aquest increment també s´observa a tot l´Estat, i així, segons fons de l´Institut d´Estadística i del Consejo del Poder Judicial, resulta que mentre que l´any 1981 ( any de l´aprovació de la llei de divorci) hi hagueren 16.334 resolucions entre separacions i divorcis, l´any 1997 la xifra havia arribat a 111.854, amb un increment d´un 33,3%.

Pel que fa a Catalunya, segons un estudi de Joaquim Elcacho de març de 1998, prenent les dades del padró d´habitants de 1996, realitzat per l´Institut d´Estadística de Catalunya, resulta que a l´any 1986 hi havia 20.990 divorciats, mentre que l´any 1996 la xifra havia augmentat a 101.395 divorciats, dels quals quasi 40.000 residien a la comarca del Barcelonès, 11.500 al Vallès Occidental, i 10.000 al Baix Llobregat. Les comarques que presentaven menys divorcis eren les rurals; Terra Alta, 64, el Pallars Subirà 52 i l´Alta Ribagorça 32. Segons aquestes dades mentre que l´any 1986 el nombre de divorciats representava el 0,4% del total de la població de Catalunya, deu anys després la proporció havia augmentat l'1,7% del conjunt d´habitants.

2n) Amb una lleugera suavització en la proporció, però amb una clara diferenciació encara, en la majoria de les separacions i divorcis, amb fills menors en comú, les custòdies són assignades a les mares. L´estímul de la mediació familiar i una certa tendència a la homogeneïtzació entre els rols de l´home i la dona o pare i mare poden modificar en part els criteris vigents. Per tant, la incidència de les dones en l´increment de les famílies monoparentals no només és determinada per un major nombre de vídues, sinó també perquè la majoria de les resolucions judicials atorguen la custòdia dels fills a les mares. El fet que les dones tinguin la cura dels fills i que hagin d´assumir soles la major part de les decisions més immediates (malgrat les potestats compartides) els hi dificulta no només les expectatives laborals, sinó també els projectes personals i vitals, ja que disposen de menys temps per estudiar, per treballar, per formar-se i per distreure´s.

3r) Tots els factors exposats fins ara també es detecten en les separacions de les parelles de fet heterosexuals pel contingut dels elements coincidents.

4t) La majoria de les dones, si bé accepten i demanen sincerament la custòdia dels fills, valoren la feina com a mitjà de subsistència i independència, però també, cada vegada més, com a projecció personal, sense haver de dependre només de l´únic ingrés provinent del pagament dels aliments per part dels pares, entre altres raons per la inseguretat del compliment de les pensions. També la mare jove valora el lleure i les actitivtats lúdiques, reivindicades com un dret. A la vegada, i per motius de progressius acostaments funcionals entre els dos sexes, es detecta una major voluntat dels pares de reclamar la custòdia dels fills, i en tot cas, cada vegada més, de la mateixa manera que la potestat és compartida, es reivindica també la custòdia compartida dels fills.

5è) Les separacions i els divorcis comporten inicialment, en molts casos, una reducció del nivell econòmic familiar, i per tant del poder adquisitiu. Un dels dos membres de la parella deixarà de disposar del que havia estat el seu domicili habitual, en assignar-li l´ús a l´altre membre, més necessitat de protecció legal o custodiador dels fills. No és estrany que en els primers temps de les separacions qui no disposa de l´habitatge torni a la casa dels pares, bé per motius econòmics no tothom pot mantenir un nou habitatge i alhora pagar una pensió, o bé per motius afectius o d´angoixa per la soletat. Això comporta una nova modificació convivencial plena de dificultats, ja que aquest retorn a casa dels pares és moltes vegades forçat per les dues bandes.

6è) La funció dels avis torna a ser rellevant aquests darrers anys. Jubilacions anticipades o forçoses, expectativa i millor qualitat de vida, per exemple, els permet realitzar determinades activitats que vénen a substituir les que podria correspondre als pares separats. Així, els avis es converteixen en un element d´ajut moltes vegades imprescindible (suport econòmic, assistencial, etc).

7è) Amb motiu d´una nova relació entre els avis i els nets s´ha originat un increment de demandes judicials en sol·licitud de règim de visites per part dels primers quan hi ha rebuig, generalment pel membre de la parella custodiant, en cas de separació o divorci, però també quan per un fet natural falta l´altre progenitor. Es el cas, per exemple, del conflicte entre la vídua i els pares del marit en relació amb el manteniment del contacte entre els avis paterns i els néts. La normativa catalana preveu la relació i apropament entre els familiars però especialment en relació amb els avis, i, així l´article 135.2 del CF diu que el pare i la mare han de facilitar la relació del fill o filla amb els parents, especialment amb l´avi i l´àvia, i altres persones, i només la poden impedir quan hi hagi una causa justa.

8è) Es constata que l´ajut dels avis en relació amb llurs fills, en moments de desemparament i crisi personal, a més de donar-los sostre, s´evidència en diners, despeses i assistència global, com s´ha dit. Per contra, quan els avis es fan grans i tenen problemes, l´ajut que reben dels fills és gairebé de contenció.

9è) L´impagament de les pensions alimentícies, siguin del signe que siguin, és una constant en qualsevol tipus de procediment judicial. Encara avui, l´Administració opta per la solució privada (judicial o no) per a resoldre situacions de forta penúria econòmica. No s´ha resolt la creació de fons assistencials similars als fons de garantia, com succeeix a l´àmbit del món del treball.

10è) Es constata que, en supòsits de separació i divorci, hi ha una tendència natural a la defensa dels interessos del membre del grup parental, amb una certa tolerància i justificació alhora d´assumir determinades actituds i conductes. Esdevé, doncs, la seva participació, un suport no només material, com podria ser l´aportació de diners, sinó també emocional i psicològic.

11è) Gairebé la major part del suport que ofereix la família en relació amb el membre necessitat, prové de l´entorn femení. Així, són les dones, les mares, les àvies i les germanes les que ofereixen un suport i un ajut més constant i pràctic, enfront de l´ajut pràcticament econòmic per part dels homes, pares, avis i germans. En aquest sentit, la dona, en general, ha hagut d´integrar com a tasques pròpies i habituals les d´assistència familiar, compaginant-les amb les tasques laborals que fins ara eren assumides només pels homes. Aquesta doble faceta assumida per la dona amb una certa naturalitat encara no es presenta en sentit invers, ja que l´home manté les seves reserves i temors.

A banda de les consideracions esmentades i que empíricament podem constatar per raons professionals, està més que demostrat que, en general, la força del parentiu, l'estructura tribal, aflora en temps difícils tant quan es tracta del col·lectiu familiar pròpiament dit, com en casos concrets, individuals, deixant a banda relacions o situacions conflictives anteriors entre els mateixos integrants del clan, ja que el parentiu fa de coixí i filtre alhora i disposa de mecanismes adients que es posen en moviment en moments crítics.

Per aquestes raons les famílies continuen essent, avui en dia, el fonament social de la prestació de serveis i la que millor realitza l´assistència als seus membres en els aspectes més elementals i necessaris com ara la protecció dels menors, la seva salut, la seva educació, la manutenció, l´allotjament i la cura de la gent gran.

Per això no és estrany que l´Administració hagi acceptat de bon grat qualsevol de les formes familiars o quasifamiliars que la societat ha creat en els darrers anys i hagi volgut donar-li cos institucional amb normes reguladores i lleis de compliment obligat. Per això també l´interès a regular les parelles, amb els seus drets i obligacions, i donar emparament i ajut al membre de la parella més necessitat, per part del més beneficiat, per davant de l´Administració, quan mai no s´havia plantejat anteriorment cap tipus de compromís assistencial entre els convivents.

Si fem un repàs global de les recents normatives que incideixen en l´àmbit familiar veurem que gairebé totes tenen relació amb l´ajut i l´assistència entre els seus membres, fins i tot convivències que la llei no els ha donat entrada dins el concepte família, però que ha mantingut amb un tipus d´ordenament jurídic similar. L´ajut de l´Administració, per contra, no acaba de substituir el paper que fa la família en sentit ampli i es limita a ser pràcticament testimonial fora de les àrees socials i de serveis. I això comporta moltes dificultats.

Un dels exemples més clars és el que fa referència a la dona com a exponent integral del component familiar, ja que si bé és cert que ha fet un avenç important en relació amb l´augment en la seva activitat laboral i, per tant, en teoria, en la seva independència económica, aquest augment no ha estat proporcional en la disminució de la seva activitat domèstica, ja que l´home no ha assimilat aquestes tasques en la proporció en què la dona ha assimilat les tasques laborals. D'altra banda, el plantejament laboral ha de ser crític, ja que s´ha de qüestionar el perquè de treballar, sinó s´ha de perdre la dependencia, ja que una gran part dels homes encara es resisteix a compartir les responsabilitats que comporten la cura de la casa i els familiars, cosa que origina un altre obstacle per a la plena participació de la dona en el món del treball, i en general, en famílies acomodades es prefereix delegar la feina domèstica a altres dones (assistentes, "dona" de neteja, cangurs, etc.) i poques vegades a homes (en aquest cas es parla d´especialització, com quan es fa referència a homes peruans o equatorians que tenen cura de la gent gran), però només en les parelles més joves s´adopta ideològicament un cert equilibri, i uns rols més uniformes, sobretot quan encara no hi ha descendència.
5.  Política asistencial i família

Davant de tot aquest procés de canvis i evolució, les noves configuracions familiars han d´assumir el repte d´implantar una nova política social, per contrarestar el desencís que ha representat les mancances assistencials per part de l´Administració i reclamar-li solucions factibles.

D´aquí que les preguntes vinguin corelacionades en aquesta mena de contenciós que representa la incapacitat de l´Administració i la tradicional voluntat de la familia per assumir les tasques de protecció i assistència social, enteses com una obligació de dret natural. Quin ha d´ésser l´equilibri òptim entre l´estructura familiar i l´aplicació administrativa de l´anomenat benestar social? Què passa quan la família no disposa d´ajut per part de l´Administració, o aquest ajut és insuficient? Què és realment el que pot assumir la família? Quina política cal fer per facilitar i compaginar la vida familiar i el treball? Fins a quin punt hi ha un compromis clar d´estimular un increment demogràfic facilitant ajuts socials reals? I fins a quin punt la fragilitat d´una prevenció social és condicionada per la nova política ultraliberal, privatitzadora?.

L´Estat espanyol és un dels països de la Unió europea que destina menys recursos per a la família i per tant, com a contrapartida, aquesta és la que ha de suplir la major part de les funcions assistencials. La manca de política familiar representa marcar distàncies i allunyar-se de l´àmbit de la igualtat social per part d´un gruix considerable dels ciutadans i carregar el pes assistencial als estaments més febles econòmicament i sobretot a les dones del col·lectiu més sacrificat, de manera que la separació social cada vegada es farà més evident.

Aquesta manca d´equilibri entre les funcions que assumeix la família i les que assumeix l´Administració en matèria d´assistència i protecció, és el resultat d´una política social de primera fase i de contenció, i en cap cas no ha arribat als mínims de les polítiques socials exigides per situar el nostre territori dins el grup de països privilegiats que formen part de l´estat del benestar. I així parlem de polítiques d´assistència supletòries o complementàries, però no substitutòries de les funcions assumides per la família de caràcter absolutament protectores. És per això que la família no ha deixat d´ésser mai el principal focus assistencial.

I en canvi l´altre extrem de la balança és l´arrelament de les polítiques provisores de béns protectors, i un reconeixement del principi de solidaritat mitjançant fortes polítiques fiscals amb finalitats redistributives. Amb aquesta política protectora i solidària s´intenta garantir un ensenyament bàsic suficient, unes assegurances per malaltia, vellesa, invalidesa i atur dignes, una sanitat pública i uns serveis per a la gent gran acurats, així com serveis per als més petits i ajudes reals per accedir a l´habitatge.

Per això el grau d´eficàcia de l´Estat del Benestar anirà en proporció a les ajudes econòmiques directes per a les famílies amb fills. Per contra, sembla que el camí hagi estat barrat per una forta radicalització en els principis neoliberals, davant d'una manca d´Estat del Benestar transnacional i un increment de la pressió d´un mercat globalitzat. Amb la potenciació de l´Estat assistencial es prioritza la rebaixa de la pressió fiscal de manera que les persones físiques o jurídiques tenen més llibertat per a comprar o invertir.

Com a contrapartida a la rebaixa fiscal, les pensions públiques no s´incrementen i resten en un sentit complementari o de subsistència, prioritzant l´estalvi privat i convertint-lo en el veritable sistema de previsió individual. Aquesta individualització comporta la privatització de tots els serveis públics i en especial la sanitat, la cultura i les atencions socials, que són utilitzats pels ciutadans segons la seva disponibilitat econòmica o els seus interessos més destacats, i deixen a l´Administració els mínims assistencials per a diferenciar-nos del tercer món.

No cal dir que aquesta política social potenciadora de l´activitat privada porta a prioritzar l´Estat asistencial, que significa portar a les darreres conseqüencies, el retorn a les tasques familiars que havien estat transferides a l´Administració, per bé que a nivell teòric, i en especial el retorn de la dona a la seva tasca exclusivament assistencial privada i no remunerada.

En aquest sentit, Xavier Roigé recalca el renaixent discurs ideològic d´aquests darrers anys que revaloritza el paper de la família i el retorn a aquesta de moltes de les funcions assistencials. Per un cantó es considera la família com el lloc on millor es produeix l´assistència, per la qual cosa el que cal és potenciar la família compatibilitzant els drets d'autonomía de les persones i els drets d´assistència, per un altre cantó, la ideologia més conservadora, veu la família com el mitjà que realitza amb major eficiència econòmica les tasques d´assistència, per la qual cosa cal transferir-li de nou aquelles funcions que li van ser preses per l´Estat.

Malgrat tot, encara que estiguéssim en el millor dels móns i l´Estat del Benestar fos una realitat, la família continuaria actuant de manera assistencial, si bé assistida i reforçada per l´Administració, i seria clau per assumir el conjunt de les tasques més desinteressades amb vista a la protecció dels seus i el seu entorn.

I això es veu, fent un breu repàs només del que ha significat la intervenció assistencial de la Generalitat i els ajuntaments, bé directament, bé per via de traspàs de competències, en àrees tan concretes com la de la gent gran, al marge de pràctiques que puguin no ser sarisfactòries i sobretot de compromisos polítics. Així, des de l´atenció domiciliaria, residències, centres sociosanitaris, centres de dia, habitatges tutelats, menjadors, suport familiar, alarmes telefòniques, casals, fins a la participació de la gent gran en projectes solidaris, voluntariat, passant per exempcions i reduccions en determinats serveis públics, lleure, cultura i esport. La majoria de les accions esmentades han estat consolidades en aquesta dècada i en molts casos mitjançant la intervenció d´ajuntaments i Govern no necessariament coincidents politicament.
6.  Consideracions finals

Per acabar, voldria fer algunes consideracions que son determinades per l´ àmbit del dret de familia i similars, i que vénen a resumir el contingut del present treball.
  1. Les noves formacions convivencials que constitueixen les parelles de fet s´organitzen segons els cànons de les famílies tradicionals. Adopten idèntics criteris a l'hora de repartir tasques de responsabilitat, si bé es detecta en tots els supostos un canvi de costums i mentalitat de cap a una certa uniformitat.
  2. El concepte, per tant, de família, persisteix en les parelles de fet encara que no tinguin fills en comú i no quedin regulats sota l´emparament del Codi de Família.
  3. L´avenç formal de les parelles homosexuals i la seva ràpida acceptació social ha estat força significatiu. La normalització convivencial serà un dels fets més signiticatius dels propers anys i alhora comportarà un seguit d´efectes fins fa poc impensables en les nostres àrees organitzatives.
  4. L´eix vertebrador, a Catalunya, de la nova regulació familiar és el Codi de Família, i segons els seus principis el seu propòsit és protegir la família, i les seves finalitats es posen en relleu al llarg de totes les institucions que regula, com es desprèn, entre altres, de les normes que limiten la disponibilitat de l´habitatge familiar, de la fixació dels deures del pare i de la mare envers els fills i que caracteritzen la relació paternofilial, de la possibilitat de substituir la intervenció judicial per l´acord dels dos parents més pròxims del fill o filla per a resoldre els desacords ocasionals del pare i la mare, de la prevalènça d´aquests, en la delació de la tutela, respecte a la judicial, o de la reimplantació facultativa del consell de tutela, dins l´organisme tutelar.
  5. A la constant intervenció judicial en les separacions i divorcis s´hi sumarà els processos provinents de les separacions de les parelles de fet, i en especial les parelles homosexuals que fins ara no tenien accés als jutjats.
  6. L´increment de convivències regulades amb o entre ciutadans d´altres països origina una complexitat més gran, sobretot quan provenen d´àrees més distants culturalment. Cal, per això, una política integradora i preventiva per damunt de la purament assistencial de caràcter puntual.
  7. Es manté el lligam de parentiu, i fins i tot aquest lligam s´ha potenciat jurídicament amb una xarxa normativa, creadora de drets i deures sobretot en relació amb la protecció dels menors i dels més febles.
  8. Malgrat el procés de redefinició de la parella, és significatiu l´increment del paper de la dona en àrees reservades fins fa poc als homes, i en canvi es manté el seu paper preponderant a l´àmbit familiar. L´equilibri entre el treball i les feines domèstiques per part dels integrants de la parella és una de les tasques a resoldre de manera immediata.
  9. Es perfila un increment de noves convivències no familiars de caràcter proteccionista i d´ajuda mútua.
  10. El paper dels avis presenta una doble faceta, en funció de l´edat i de la seva capacitat econòmica. En una primera fase, els avis, encara relativament joves, són un suport assistencial fonamental en benefici dels fills i dels nets. En una segona fase l´ajut assistencial envers els més grans correspon als joves en un moment de màxima dificultat per a aquests.
Totes aquestes consideracions vénen a significar unes breus pinzellades de simples observacions en el dia a dia professional. Queda molt per analitzar, però l´esbós ens porta a una consideració més genèrica i és el paper que haurà de tenir l´Administració en un futur immediat i per quin dels camins es decanta, si el camí assistencial o el de l´Estat del benestar.
[Data de publicació: Febrer de 2002]