Montse Freixa: Els orígens de la nostra Fundació es remunten a fa més de 100 anys. Teresa Gallifa va néixer a Vic a mitjans del segle XIX. Va quedar vídua molt jove, fent-se càrrec dels seus fills. El fet de trobar-se en aquesta situació li va fer adonar-se dels problemes que tenien algunes dones obreres embarassades a les que ningú volia ajudar.

Teresa Gallifa, conscient del problema, d'entrada, les va acollir a casa seva, però el fet va guanyar tal magnitud que a l'any 1886, a Vic, va fundar la Institució religiosa Serventes de la Passió, amb la missió particular al Servei de la Vida, per atendre les mares gestants amb problemes personals, familiars i socials, agreujats per la manca de recursos econòmics.

Montse Freixa: La Fundació Privada Teresa Gallifa va néixer l'any 1998 amb la finalitat de captar recursos per tal d'oferir un major suport a la dona embarassada i a la mare sola que es troba en situació d'exclusió social, contribuint a la seva formació, a la promoció de la seva integració sociolaboral, facilitant-les suport psicològic així com recolzant les institucions que les acullen: Llar Santa Isabel i Residència Mare Teresa.

Montse Freixa: Els nostres objectius són:
- Cobrir programes assistencials per a dones embarassades i/o maltractades.
- Finançar plans d'investigació que afavoreixin el col·lectiu de dones gestants en situació de risc social.
- Prestar o donar ajuts a serveis com llars i residències tant per a mares gestants com per a mares amb fills petits, formació de voluntaris, etc
- Atorgar assessorament legal i humà a les dones embarassades.
- Vetllar per l'infant que es troba en situació d'abandonament promovent l'adopció i l'acolliment.

Montse Freixa: La nostra principal activitat és ajudar les famílies monoparentals acollides en els centres i cobrir les necessitats urgents tant pel que fa als infants com per a les mares.

És palesa la tradició en temes d'adopció de la Llar Santa Isabel i per això, gràcies a l'empenta que va donar la llei d'adopcions del 1987, es va crear un equip interdisciplinari per formar els futurs pares adoptius: ICIF Teresa Gallifa.

Així mateix, cada any es fan unes jornades científiques per tractar temes relacionats amb la problemàtica de la família monoparental i de l'adopció.

A més, es convoca anualment un premi d'investigació sobre temes afins a les famílies monoparentals i de l'adopció.

Montse Freixa: La Fundació rep ajudes de molts particulars i de moltes institucions. D'altres ingressos provenen dels pares adoptius al ICIF, institució que elabora el certificat d'idoneïtat, els diners dels quals resten a la seu de la Fundació per als seus fins.

Montse Freixa: Ha evolucionat molt. Abans el perfil era un matrimoni generalment jove que no podia tenir fills i adoptava dins Espanya. S'adoptaven nens de 0 a 12 mesos i de raça blanca. Ara n'hi ha de tot: matrimonis amb fills i sense; segones parelles; famílies monoparentals femenines i masculines, etc..., l'adopció és internacional i els nens són majoritàriament d'1 a 3 anys, de races i ètnies diferents. Però el més important, en tots els casos, és que la motivació per adoptar sigui prou sòlida.

Montse Freixa: En primer lloc és molt difícil adoptar dins el propi país. L'any 1997 es va tancar a Catalunya l'entrada de sol·licituds per adopció nacional, només podent-se fer en casos especials.

Montse Freixa: Ha variat molt i per bé. Quan el meu marit i jo vàrem adoptar fa 30 anys hi havia molt poques adopcions i el nostre entorn social no entenia perquè ho fèiem. Recordo, també, que el meu fill, que anava a un col·legi molt gran de Barcelona, deia que en el seu "cole" no hi havia cap nen adoptat i era veritat.

Avui dia, la societat, per sort, ha evolucionat molt i ha normalitzat el tema de l'adopció tant pel que fa als nens adoptats com als seus pares. Podríem dir que aquest fet queda palès en què ens trobem en un moment que els adoptats han estat informats "des de sempre" de la seva condició de fills adoptius, a diferència dels adoptats de fa anys als quals no se'ls informava i a les seves llars no se'n parlava mai.

Montse Freixa: Bé, crec que en l'àmbit de l'adopció s'han fet moltes coses ben fetes en els darrers 20 anys. A Catalunya, en totes les institucions tan públiques com privades que intervenen en el procés d'adopció, hi ha bons professionals que coneixen molt bé el tema.

A nivell internacional, el conveni de la Haia permet fer adopcions internacionals amb totes les garanties ètiques i legals tant per als pares com per als nens.

Potser una iniciativa que caldria accelerar fóra la creació dels equips interdisciplinaris per ajudar les famílies i els nens després de l'adopció. En definitiva, fer un seguiment dels nens adoptats.

I si em permeten, i sent idealista, faltaria poder aconseguir en tots els casos el dret de l'adoptat a conèixer el seus orígens. És el que es coneix per adopció oberta. Sóc idealista perquè sé que, en la majoria dels casos, la legislació dels països d'origen dels nens adoptats no ho permet i, per tant, això no depèn de nosaltres.