Parlament en l’acte de graduació de la UOC

Bon dia,

Quan la rectora de la UOC, Imma Tubella, va tenir la gentilesa de convidar-me a aquest acte vaig acceptar agraït i honorat.

Honorat, perquè venia de la UOC, que ha demostrat que la universitat és un espai d’aprenentatge i d’investigació i que per construir aquest espai cal fer servir els estris contemporanis i no associar la dignitat acadèmica als oropels de càtedres rovellades.

Fer servir Internet a la universitat ja no és cap novetat, però en molts casos és únicament una pròtesi que els professors usen per penjar apunts i els estudiants per copiar-enganxar treballs, pràctica prou estesa com perquè justifiqui l’aparició de software que auxilia el profesor en la detecció d’aquestes maniobres. Però rarament, la incorporació de les noves tecnologies serveix, com a la UOC, per modificar les rutines de treball, tant dels ensenyants com dels alumnes, facilitar l’accés a l’estudi de persones que volen saber més i prou i permetre, en general, que l’alumne adapti el seu progrés acadèmic a la seva situació personal, entre d’altres avantatges. Un familiar meu, que va fer documentació i biblioteconomia, m’explicava que un quatrimestre que tenia buit d’obligacions acadèmiques trobava a faltar aquella dinàmica domèstica d’estudi i va matricular-se a un curs sobre….”som el que mengem”.

Agraït per fer un forat en aquest acte a un periodista, representant d’un ofici que no passa pels moments de més glamour, en part, per culpa de pràctiques professionals d’un sector del nostre gremi que vulnera diàriament les més elementals conductes ètiques. Permetin-me una petita disgressió sobre els nostres reptes com a periodistes. La nostra professió també està sotmesa als apassionants trasbalsos de la modernitat. Els periodistes hem perdut sortosament el monopoli de la intermediació entre el fet i la seva narració al ciutadà, la notícia. Ara també es pot fer des d’un blog, des de la xarxa. Però caldria matisar l’excessiva lírica que envolta aquesta alternativa. Mentre que és saludable que el ciutadà pugui tenir veu i manifestar la seva opinió sense entrebancs, convertir-se fàcilmente en emissor de notícies i opinió, no ho és, de saludable, que s’hagi sublimat, com diu el periodista Antonio Franco, el valor i la transcendència de la comunicació amateur. Els periodistes hem fet malament moltes coses, però la posició i credibilitat dels mitjans és avaluable pel ciutadà. Coneixes des d’on et parlen i qui. En canvi, les informacions subministrades per emissors desconeguts, que no sabem com elaboren el seu material, té els seus perills. La intoxicació i la mentida existeixen en el millor periodisme, però aquest es defineix per tenir eines per detectar-les i reconèixer els seus errors quan els comet. Els blogs han democratitzat l’espai de l’opinió ciutadana, han obert forats contra la censura com veiem ara a Birmània, però no poden substituir les pràctiques codificades de producció de la informació dels mitjans professionals.

Estic fent un estudi sobre la imatge del periodista al cinema. El cinema tendeix a la construcció d’herois per simple necessitat argumental, però seria preocupant que aquesta condició fos necessària per l’exercici diari de la professió. El cinema acostuma a dibuixar traços gruixuts i no matisa, per no perjudicar l’èpica, el veritable horitzó de l’ofici. Al cinema, els bons periodistes revelen la veritat. A la vida, com molt bé va definir Carl Bernstein, el seu objectiu és més humil: “la finalitat és donar la millor versió de la veritat que es pugui obtenir”. En un film de Basilio Martin Patino, La seducción del caos (1991) una miniatura bellíssima sobre, entre d’altres assumptes, la construcció de la mentida i la fragilitat del relat periodístic es diu que” nada sigue siendo tan engañoso como las evidencias”. Que no et vencin les evidències, per mandra o per por, és el gran combat del bon periodisme.

Però avui aquest no és el tema. Per a vostès, avui és un dia important perquè han acabat una fase del seu aprenentatge. Quan jo era petit, envejava dels grans que no els donaven notes cada quinze dies. Pensava que una vida sense exàmens, per més dura que fos, sempre seria millor que la meva, amb el patiment de presentar quinzenalment a casa una mala nota de química o de gimnàstica. Quan vaig arribar a la universitat, encara es parlava d’un vell professor de Dret que deia als seus estudiants que ell els aprovava perquè ja el suspendria la vida. Poc a poc t’adonaves que, com advertia aquest savi catedràtic, a la vida et cau més d’un suspens i, de vegades, no hi ha convocatòria de setembre. Per acabar-ho d’adobar, tot canvia. També les notes. Quan jo era jove la millor era un 10 i la pitjor un zero. Ara, el meu fill va a una escola on l’1 és la màxima nota i el set, la pitjor. I a determinades universitats, com a l’UOC, enlloc de xifres et puntuen amb lletres (A, B, C…)

Segur que aquesta innocent descoberta sobre la perennitat de les notes vostès ja l’han feta fa molt de temps. Entre altres coses, perquè l’etapa d’estudi, d’aprenentage, no es tanca. I el que s’ha de demanar a la universitat no és solament, que també, la transmissió del coneixement existent sinó dotar l’alumne dels estris i la gosadia intel.lectual per ubicar-se davant la novetat, sense badoqueries però sense pors.

Una persona universitària se suposa que és una persona culta. Hi estic d’acord, però cal agafar el concepte de George Steiner. Aquest gran pensador, a més de defensar un ensenyament que no fugi de l’exigència i no caigui en la terapia de la facilitat, va fer una reflexió nuclear. L’Europa del XIX estava orgullosa de la cultura que havia generat però aquesta cultura no va poder impedir els desastres bèl.lics i genocides del segle XX. ¿Per què? Perquè, en paraules de Steiner, la cultura no és una suma de coneixements, és un estil de vida. ¿Per què elaborar i transmetre cultura si aquesta va poder fer tan poc per a contenir la inhumanitat?. La saviesa no és solament enciclopedisme, és una manera de ser.

Les noves tecnologies donen a la persona unes eines meravelloses, però els seus profetes s’han equivocat sovint en les seves prediccions sobre el món millor que ens portaran. ¿Per què han errat? Doncs, senzillament perquè encertaven en la cronologia dels invents, sobre com de de pressa aniria un procesador en vint anys, però no encertaven a avaluar la cultura d’ús d’aquestes tecnologies. Què sabrien, voldrien o els deixarien fer als ciutadans amb elles. I en aquest punt és on de veritat es juga la tan citada revolució digital.

Però la mirada crítica sobre la societat tecnològica no ha de portar, tampoc, a la negació del seu potencial. Encara ara, per a alguns mitjans, Internet sembla que sigui solament un majordom del crim i la pedofilia. Paul Virilio ho va dir de manera molt pedagògica. Cada nova tecnología porta nous accidents. Quan no hi havia avions…no hi havia deastres aeris, però que ara hi siguin no justifica que no viatgem en avió. Els guanys són molt superiors. El nou humanisme ha d’incorporar una certa saviesa sobre l’entorn digital perquè el ciutadà, com a tal, la necessita per administrar-se i actuar en un món on aquesta tecnologia l´envolta. ¿Com pot tenir opinió, per exemple, sobre la democràcia electrònica si no sap res sobre seguretat i privacitat informàtica? Aquesta cultura digital demana, entre altres coses, una relació de superioritat amb la màquina, saber-se el seu amo. En aquest terreny hi ha molt camp per córrer. Sempre comento que els fabricants d’ordinadors són uns fabricants afortunats. Quan un client compra una nevera i se li espatlla, de seguida pensa que la nevera estava mal feta i reclama a la botiga. Quan un ordinador se’ns espatlla, la primera reacció és preguntar-nos què hem fet de malament, ens sentim culpables d’haver fet una maniobra dolenta. I paguem la reparació sense protestes. Fa poc, en una enquesta no sé si gaire fiable, sobre factors de felicitat, els enquestats van dir que un de molt importnat era tenir un amic informàtic per solventar els problemes de la nostra relació amb les màquines digitals, encara massa complicades i misteriores per a nosaltres.

Avui sortiran amb un títol a la butxaca. Els felicito per l’esforç i el mèrit que ha suposat obtenir-lo i perquè tots vostès saben que ser diplomat d’una matèria no exclou continuar aprenent de la vida. I els desitjo que la seva vida estigui plena de matrícules d’honor, no pas de les que fan currículum, sinó de les que fan ciutadans.

Inici