ACTE DE GRADUACIÓ UOC CURS 2006-2007

[Paraules de la rectora amb motiu de l'acte de graduació dels alumnes del campus IB del curs 2006-2007]

A partir d'avui la vostra graduació anirà associada a un nom: el senyor Gregorio Peces Barba, el vostre padrí, com ha de ser. Potser us hauria d'explicar per què el vam elegir, per què precisament a ell, que a més va acceptar immediatament, per la qual cosa li donem les gràcies.

Per a nosaltres, per a mi, el senyor Gregorio Peces Barba és la mena de persona que voldria que la UOC hagués ajudat a créixer en tots vosaltres, una persona compromesa amb la societat i defensora, més enllà de les seves idees polítiques, d'uns valors bàsics que tots hauríem de compartir: el diàleg, la tolerància i la dignitat.

El senyor Gregorio Peces Barba és jurista i polític i un dels set pares de la Constitució, entre moltes altres coses, que ara seria llarg de comentar. Tanmateix vull recordar que en temps foscos, entre 1963 i 1975, va ser advocat defensor en molts processos del TOP i en diversos consells de guerra, i es va distingir per la defensa dels drets humans i la democràcia. La seva activitat d'advocat li va costar ser detingut l'any 1971 i suspès de l'exercici de l'advocacia durant uns quants mesos.

El 1963 va fundar, juntament amb altres intel•lectuals, com Joaquín Ruiz Jiménez, la revista Cuadernos para el Diálogo, que va ser com un raig de llum per a molts de nosaltres.

Va ser diputat i president del Congrés de Diputats entre 1982 i 1986. Aquest mateix any va decidir no tornar-se a presentar de diputat i tornar a la vida acadèmica. A partir de llavors va centrar els esforços en la creació de la Universitat Carlos III, de la qual va ser rector des del començament fins al mes d'abril passat.

El desembre del 2004 va ser nomenat alt comissionat per al suport de les víctimes del terrorisme, càrrec de nova creació amb rang de secretari d'Estat. El setembre del 2006 el Consell de Ministres el va destituir a petició pròpia i li va atorgar la Gran Creu de la Real i Muy Distinguida Orden de Carlos III.

És catedràtic de Filosofia del Dret i membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. En el fons, mai no ha deixat de ser professor.

Segur que tenim moltes coses en comú, però en vull destacar una, en la qual fa molts anys que no m'havia parat a pensar: Jacques Maritain. El senyor Gregorio va fer la tesi sobre el pensament social i polític d'aquest filòsof francès, impulsor del personalisme i de l'humanisme integral. Jo vaig tenir el privilegi d'estudiar a París. Havia obtingut una beca que incloïa una condició: convèncer el que va ser fundador d'Unió Democràtica de Catalunya, Josep Maria Trias, que escrigués les seves memòries. Josep M. Trias havia estat amic de Maritain i em parlava d'ell contínuament, perquè acabava de morir i perquè volia que matisés el meu pensament dogmàtic. Amb paciència d'avi, al final va aconseguir que acabés llegint no solament Maritain sinó també Mounier i tot el que es publicava a la revista Esprit. Hi vaig descobrir el personalisme, que, si bé no em va fer canviar les conviccions bàsiques, sí que va provocar una tendència que ja mai no he abandonat: dubtar de tot; no acceptar cap veritat com a única.

Els personalistes sempre feien una distinció entre filosofia i sistema. El personalisme era o és una filosofia però no pas un sistema, perquè és obert. La seva afirmació central és l'existència de persones lliures i creadores.

El personalisme té com a centre la persona, i considera l'home un ésser subsistent i autònom però essencialment social i comunitari, un ésser lliure però no aïllat, un ésser moral, capaç d'estimar i d'actuar, considerant sempre la naturalesa que el determina. En definitiva, el personalisme és un retorn a la persona i a la seva llibertat.

Lluitar contra l'amor propi, l'egocentrisme, el narcisisme o l'individualisme; comprendre, situar-se en el punt de vista de l'altre, empatitzar, no buscar en l'altre un mateix sinó acceptar i celebrar la seva diferència; no solament compadir sinó també patir amb el dolor dels qui pateixen; donar desinteressadament, entendre el valor alliberador del perdó; ser fidel a un mateix i als altres: aquests són els valors bàsics del pensament de Mounier i de Maritain, que avui vull subratllar aquí perquè els recordeu en el futur.

Sé que el vostre padrí es va anar allunyant a poc a poc del personalisme, i jo, que el veia tan lluny, vaig començar-lo a entendre, i em va servir per a entendre que res no és tan enganyós com les evidències i res tan perillós com les veritats úniques. Fa molts anys que ho havia oblidat i hi he tornat a reflexionar arran de la vostra graduació.

El vostre padrí ha parlat de dignitat, qualitat que l'ésser humà hauria de tenir sense demanar-la, per la seva condició d'ésser, des del mateix instant de néixer, independentment de la seva situació econòmica, social o cultural. Tota persona mereix un respecte incondicional. Però desgraciadament sabem que això no es compleix. Mentre existeixi la humiliació, hi haurà qui lluiti per la dignitat. El primer article de la Carta europea de drets fonamentals, integrada en el Tractat de Roma de 2004 i clarament inspirada per la Convenció europea dels drets de l'home i la Declaració universal dels drets humans de 1948, parla del respecte a la dignitat. Però lamentablement ja sabem que això no significa res. Quants països que han firmat aquestes declaracions torturen, maten, discriminen, humilien!

Nelson Mandela, parlant de la pobresa, va dir: "Igual com passa amb l'esclavitud i l'apartheid, la pobresa no és una cosa natural. És l'home qui la crea i són les accions dels éssers humans les que la poden vèncer i eradicar. Vèncer la pobresa no és un gest de caritat. És un acte de justícia. És la protecció d'un dret humà fonamental, el dret a la dignitat".

La dignitat universal només es pot aconseguir amb el respecte de tots els drets humans, des del dret a un habitatge i a la integritat física fins a l'accés a la informació i a l'educació.

I d'això es tracta, del dret a l'educació (sé que vosaltres ja no hi arribeu a temps, però lluito perquè els estudiants de la UOC de fora de Catalunya que segueixen estudis en castellà ho puguin fer a preu públic). Els nostres estudiants són especials, sou especials. Sou persones que, la majoria, treballeu i que us seria molt difícil assistir a la universitat presencial. Jo sé el gran esforç que feu. Lliurar les PAC a temps és tota una gesta i esgarrapar hores i minuts per a estudiar, quasi un impossible. Perquè us conec i sé l'esforç que us ha representat arribar fins aquí, us vull donar l'enhorabona més sincera, ho dic de cor, a vosaltres i a les vostres famílies, que moltes vegades pateixen els danys col•laterals de la vostra obstinació per anar endavant. Enhorabona!

L'any passat vaig regalar un clip a la promoció que es va graduar, un clip vermell. Ho vaig fer molt abans que a una agència publicitària se li acudís utilitzar la història de Kyle McDonald, un noi canadenc de 26 anys que no tenia res, només un vell clip vermell i un somni: tenir una casa. Amb 14 canvis i en exactament un any, va convertir el clip en una casa.

Aquest any el clip s'ha transformat en un pin, en aquest cas no pas per canviar sinó per conservar. És el pin que us recordarà que formeu part d'una comunitat universitària que us ha obert les portes del coneixement, portes que espero que ja no tancareu mai més. Però aquest no és el regal. Aquest any el regal és un poema, que, gràcies a les TIC, us pot venir a recitar el mateix poeta.

Mario Benedetti: No te salves.

No te salves
No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino

y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

Mario Benedetti

Inici