"Amb la poesia es pot canviar el món"

La poesia té un enorme poder en mans del professor Joan Elies Adell (Vinaròs, Baix Maestrat, 1968), que li atorga la potencialitat de poder modificar el curs de les coses. "La poesia treballa amb el llenguatge i, en aquest sentit, és propera a la filosofia. Fa sospitar, fa veure que hi ha diverses maneres de veure el món. Planteja la plurisignificació, el ventall de possibilitats que se'ns obre amb la lectura... Per això crec que és un arma per a transformar el món". L'arma —o l'eina— que li ha permès guanyar ara fa dos mesos la Flor Natural a la darrera edició dels Jocs Florals de Barcelona del maig del 2004, amb l'obra La degradació natural dels objectes, que es publicarà a la col·lecció de poesia "Óssa Menor" d'Edicions Proa.

"És molt agraït escoltar diverses maneres d'utilitzar la llengua catalana, perquè, si no, ens quedarem amb un estàndard d'ús exclusiu".

Juntament amb vuit autors més de València, Mallorca, Lleida i Barcelona, Adell forma part del grup de poetes autoanomenats "imparables", que a final de juny va presentar Imparables. Una antologia, publicat per Proa. Els imparables tenen com a comú denominador la pròpia exigència en la producció i una visió crítica envers la crítica literària que es practica als mitjans i l'actitud de l'acadèmia que defuig sovint parlar de literatura actual..

Què et decideix a presentar-te als Jocs Florals de Barcelona?

Sobretot, que és difícil publicar poesia en català. I un premi és una de les vies més accessibles, en aquest moment, tot i que sempre és un risc i una loteria. Havia publicat els meus llibres anteriors a València i tenia ganes de publicar a Catalunya, perquè la repercussió sempre és més important. Per exemple, el meu darrer llibre, Encara una olor, malgrat rebre el premi Alfons el Magnànim i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, ha tingut poca repercussió als mitjans de Barcelona. És per això que tenia la sensació que potser estaria bé poder publicar a una editorial d'aquí. I els Jocs Florals de Barcelona, per a mi, amb el Carles Riba, és el premi que gaudeix de més prestigi.

Et va sorprendre guanyar?

Tenia les meves esperances, perquè estava molt content del llibre que havia escrit. És difícil d'explicar, però tenia la sensació que era el moment d'intentar-ho. Tenia il·lusió, tot i que era conscient que hi hauria molts altres autors que s'hi haurien presentat i tots d'una gran vàlua. Presentar-se a un premi literari sempre té això: saps el que tu ofereixes però no el que han escrit la resta. I quan vaig saber que havia guanyat l'alegria va ser immensa, i també vaig tenir una gran satisfacció.

Quan tens la sensació que un llibre de poemes està acabat?

Quan ja no tinc res més a dir. En el procés de creació d'aquest poemari, però, ha estat diferent de l'anterior. Normalment anava escrivint poemes i, quan en tenia una determinada quantitat, valorava si podien constituir un llibre. En aquest cas tenia el títol, La degradació natural dels objectes, uns poemes inicials i la idea completa estructurada, i el que calia era anar omplint les peces d'aquesta idea prèvia. Ha estat un treball, curiosament, més aviat sistemàtic, cosa rara en mi.

La Flor Natural dels Jocs Florals produeix una sensació de confirmació?

Mai no saps què et confirma com a creador, com a poeta. Possiblement tens la sensació d'haver arribat a algun lloc si són les editorials qui t'ofereixen publicar i no et cal presentar-te a cap premi. Però, en el cas de la literatura catalana, desgraciadament, no acaba de funcionar així, excepte en alguns pocs casos. Si fos així, seria el mateix editor qui faria la seva feina: llegir el llibre, comentar-lo, valorar-lo, donar la seva opinió... Ho comentava amb Joan Margarit en la presentació de l'antologia Imparables, i m'explicava com en el sistema americà els poetes joves envien poemes a les revistes especialitzades, que tenen consells de lectura, que accepten la publicació. Un cop passat aquest primer filtre, són les editorials qui "fitxen" els poetes i publiquen els seus llibres.

Com arribes a escriure poesia?

Escric poesia perquè m'interessa la teoria literària, i no a l'inrevés. L'interès per la poesia sempre ha existit, òbviament, però moltes reflexions plantejades en l'àmbit de la teoria tinc la necessitat de traspassar-les, amb altres estratègies, al camp de la creació literària. Mai no se saben les raons per les quals sents la necessitat d'escriure poesia. El que sí que és cert és que el procés de creació és molt bonic i satisfactori, tot i que també et trobes en moments difícils i de dubte.

Creus que la poesia catalana contemporània es troba en bones condicions.

És el gènere de la literatura catalana que està més viu, per a mi.

Tot i que aparentment sembla que no se'n llegeix.

Mai no s'ha llegit gaire! Són coses diferents. Malgrat que el darrer segle es va donar una gran transcendència social als poetes (cas de Salvador Espriu, de Carles Riba, de Josep Carner), això no significa que es llegissin massivament. Tenien molta importància, atesa la situació difícil cultural i política de Catalunya, però no acabo de tenir clar que es llegissin tant com ara pensem.

No és una mica un contrasentit tenir transcendència cultural i no ser llegit?

Sí, però era una mica degut a la situació anòmala que hem patit com a cultura. Sovint els poetes han estat convertits en símbols de la nostra cultura, però això no significava que foren llegits en profunditat. I convertir un poeta, un escriptor, en un símbol, en un monument, és el pitjor que li pot passar, ja que no es pot tocar.

Continua vigent aquesta situació?

Crec que no. Precisament l'aparició dels imparables és un símptoma d'aquest canvi. Som gent que no volem salvar la pàtria, sinó escriure i fer-ho de la millor manera possible. Volem fer poesia i literatura de qualitat sense que això tingui res a veure amb la normalització lingüística, sinó amb un objectiu més ampli, que seria la normalització política i cultural.

Quin és l'origen del grup dels imparables? D'on prové la denominació?

El nom prové del parlament que Hèctor Bofill va fer en rebre el Premi Josep Pla per la seva novel·la L'últim evangeli: va dir que dedicava el premi a la seva generació, que és imparable. Molta gent s'ho va agafar de broma, i feia conya del nom, i vam decidir girar-ho, i assumir-ho com a positiu i com a nom de grup.
Se'ns ha preguntat si és massa arrogant, però la idea que penso que transmet és més aviat d'empenta, de no conformar-se amb les coses tal com estan i fer un esforç per mirar de millorar-les. L'única manera de millorar les coses, com a poeta, és treballar i escriure, i ser exigent amb un mateix i amb tot l'entorn: amb la crítica, amb l'acadèmia, etc.

Amb promoció, difusió i defensa?

No, més aviat és un canvi mental. Els companys dels imparables tenim la sensació que la societat catalana no confia en la literatura catalana, ni els mateixos escriptors catalans sembla que hi confiïn. I el que intentem és estar orgullosos del que fem, i mostrar que la nostra és una literatura important i cal apostar per ella, sense excuses.

Quin és el comú denominador entre vosaltres?

Sobretot la voluntat d'apostar per la poesia, estem orgullosos de ser poetes. Moltes vegades m'han preguntat quan escriuré una novel·la, com si la poesia fos un pas previ per a dedicar-m'hi, un aprenentatge per a la literatura de veritat. I, en canvi, jo estic d'acord amb la idea que és la poesia el que funda la cultura i és amb la poesia que es pot canviar el món. Dit així pot sorprendre, però crec que és veritat.

M'ho expliques una mica més?

La poesia ajuda a veure que hi ha diverses maneres de veure el món. I això ja fa plantejar tot el que ens envolta. La poesia és una micropolítica, que diria Foucault; per això cada vegada estic més convençut d'aquesta potencialitat de la poesia. Els poemes són textos relativament breus que pots llegir moltes vegades i pensar que els has posseït, que els has fet teus, però en tornar-hi, en fer una nova lectura, t'adones que hi ha un excedent, alguna cosa que no has pogut capturar. I això és d'una riquesa excepcional.

Alguns dels autors del grup dels imparables heu reaccionat a la reserva amb què la crítica literària ha rebut la vostra antologia.

El que pot semblar conflictiu és l'actitud del grup perquè hem posat damunt de la taula el que haurien de fer l'acadèmia i la crítica: la necessitat de repensar com es llegeix i també que cal estar atents a com s'ha construït el cànon de la literatura catalana. D'aquí vénen aquestes reserves. Sembla com si algunes coses no es poguessin tocar. I això no pot ser. S'ha de poder parlar de tot. Crec que el debat és necessari i és per això que de tant en tant també diem la nostra amb articles a les revistes i als diaris. Penso que, si hi ha debat i diàleg, s'enriqueix la visió que es pugui tenir de la poesia catalana contemporània.

Com trasllades aquesta voluntat a la docència de l'assignatura de poesia contemporània catalana a la UOC?

Jo sóc el coordinador d'aquesta assignatura; el consultor durant aquest darrer trimestre ha estat Sam Abrams, un gran expert en poesia, que té una visió molt àmplia de tot el panorama poètic actual. El que ens interessa sobretot és que els estudiants perdin la por de la poesia catalana, que no tinguin por de llegir els poemes, de comentar-los, de dir-hi la seva. Quan s'adonen que la seva lectura ajuda a enriquir aquell poema que analitzen, s'entusiasmen. És una satisfacció, per exemple, que quan acaba el curs demanin una llista de lectures per a l'estiu: s'han quedat amb ganes de més poesia. I, quan aprens a llegir poesia, quan t'hi enganxes, ja no la pots deixar. T'ho dic per experiència.