El blog de Pensament Creatiu

Ara us explicaré una cosa que em va semblar una paradoxa en el seu moment, em sap greu en realitat, però m’ho va semblar.
El meu home va voler anar al poble dels seus pares, situat a Almería, ara fa dos anys per festes, fins aquí tot normal. Durant el llarg viatge, que va durar nou hores de cotxe, vam estar parlant una mica de la seva família (un viatge tan llarg dona per moltes converses). La família en qüestió és molt gran perquè el pare té 9 germans, amb una mitjana de tres fills per cap i els consegüents nets.
A totes les famílies hi ha persones que destaquen més que altres, en aquest cas, parlàvem d’un cosí germà del meu home, fill d’una germana del seu pare. L’element en qüestió és digne d’analitzar, el típic noi lletjot, molt de poble, amb una mentalitat molt tancada, del Reial Madrid a mort, d’aquells que critiquen Catalunya sense saber ni perquè (tot i que la majoria dels seus tiets van deixar el poble per venir a viure aquí i han format la seva família, o sigui, que tots els seus cosins germans són catalans i del Barça), sense cap mena d’estudi i amb una sabata a la boca que no li permet fer-se entendre. Doncs bé, ha sigut sempre el centre de les converses i objectiu de moltes rialles perquè el paio és un personatge, però sobretot, és que mai l’entens quan et parla i tothom sempre mira amb cara circumstància als seus familiars més propers per veure si poden fer de traductors i així poder saber què diu; a més a més mai havia aconseguit tenir novia, espantava a totes, a les festes del poble sempre feia “acoso y derribo” a totes les noies, però cap li feia cas mai.
El cas és que un dels cosins ens va trucar per telèfon mentre érem al cotxe per explicar-nos que corria el rumor que el cosí en qüestió, diguem-li X per no desvetllar al seva identitat malmesa a causa d’aquest escrit, tenia novia i que portava sis mesos sortint amb ella; ens vam mirar i vam pensar, “qui pot ser l’afortunada que s’ha endut la joia de la família?”. Quan vam arribar al poble, el primer que vam fer va ser buscar a X per tot arreu per tal que ens expliqués la història de com havia trobat novia, qui era, on vivia, si era del poble, si era de veritat, si no, en fi, coses normals. Quan ens el vam trobar al bar del poble no li vam dir ni hola, li vam demanar que ens expliqués i ell ens va dir: “mireu, és aquesta que ve cap aquí”. No ens ho podíem creure, era una noia morena, guapa, educada, simpàtica, i el millor de tot (aquí ve quan jo vaig pensar que era tota una paradoxa), era logopeda a un col•legi d’Almeria.
Entenc que així escrit potser no ho sembli tant, però creieu-me, és tota una paradoxa, perquè una paradoxa és una contradicció, una cosa que resulta ser el contrari del que deuria ser, o una cosa que és tot el contrari del que hauries pogut pensar que seria. En el meu cas, qui havia de dir que una persona que parla molt malament i que no té estudis, acabaria sortint amb una  logopeda que treballa a una escola?.

Nausica Fernández.

This entry was posted on dimecres, maig 11th, 2011 at 3:20 am and is filed under Uncategorized. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.