Andrea Moreu, guanyadora del premi extraordinari i del millor treball final del màster universitari de Neuropsicologia

«La meva gran ambició sempre ha estat conèixer com funciona el cervell»

Andrea Moreu: «Ara vull cursar un doctorat, començar a treballar com a neuropsicòloga i gaudir d'aquesta etapa com a docent»

Andrea Moreu: «Ara vull cursar un doctorat, començar a treballar com a neuropsicòloga i gaudir d'aquesta etapa com a docent»

Els Estudis de Ciències de la Salut han atorgat un dels millors premis de treball final de màster a Andrea Moreu, la qual, a més, ha aconseguit el premi extraordinari del màster universitari de Neuropsicologia. La seva trajectòria professional sempre ha estat lligada a l’atenció sanitària i, ara també la compagina amb la seva feina com a professora d’Infermeria.  

Per Marian Antón

«Fes el teu treball final sobre un tema en què et sentis còmode, sobre el qual ja tinguis una mica de coneixement i que vulguis seguir aprofundint»

Què destacaries de la teva trajectòria professional?

Sempre m’he dedicat a la cura de les persones. Inicialment, com a auxiliar sanitari, i posteriorment, com a infermera, professió a la qual em segueixo dedicant des que vaig acabar la diplomatura (2008), gaudint-la i compaginant-la amb la meva formació i especialització en psicologia. Actualment, també he començat col·laboracions com a neuropsicòloga de manera puntual. Dins de l’àmbit de la infermeria, sempre he estat dedicada a l’ampli espectre neurològic i psiquiàtric, des d’hospitalització fins a residències i associacions. Ara, després de la meva especialització en neuropsicologia i trastorns del moviment, la meva feina està centrada en l’atenció integral al malalt de Parkinson i als seus cuidadors i familiars en l’àmbit nacional. A més, fa molt poc que m’he incorporat com a professora universitària associada d’Infermeria a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Què et va portar al màster universitari de Neuropsicologia?

Ja durant la carrera de Psicologia tenia clar que una especialització o formació posterior era totalment necessària per a poder oferir una atenció de qualitat. La carrera de Psicologia ens dona únicament una base, una visió general de tot el que abasta. No hauria de ser mai suficient per a posar-te davant d’un pacient. La meva gran ambició sempre ha estat conèixer com funciona el cervell. En definitiva, per què som com som, fem el que fem, sentim el que sentim i reaccionem com reaccionem. I, més concretament, saber quina és la diferència entre la malaltia d’Alzheimer, la malaltia de Parkinson i una demència frontotemporal: totes malalties neurodegeneratives, però no iguals, i per això, no totes s’han de tractar de la mateixa manera. Per aquest motiu, l’especialització en neuropsicologia es va presentar a mi pràcticament com una necessitat. 

Per què vas triar precisament la UOC?

La coneixia per ser una de les que permeten, a priori, una bona formació a distància. Sempre he compaginat feina i estudis, i fins al màster, sempre havia estudiat presencialment. M’agrada anar a classe, però per motius de feina, vaig haver de deixar el màster presencial de Neurociències. Vaig començar a treballar en l’àmbit nacional com a infermera i era inviable seguir cap tipus de formació presencial. Si volia seguir formant-me amb l’objectiu d’optar a un doctorat i aprofundir en com funciona el cervell, havia de buscar una bona facultat i una formació dins de les meves expectatives i motivacions. I en aquest moment vaig veure anunciada la primera edició del màster de Neuropsicologia de la UOC. Coneixia el nom d’alguns dels seus docents, coordinadors i col·laboradors i m’hi vaig aventurar. Els tres aspectes que em van ajudar a prendre la decisió final van ser l’existència d’un bon equip de professionals al darrere, la possibilitat de fer pràctiques presencials i tenir les portes obertes a un doctorat per ser un màster oficial. 

Ha complert les teves expectatives?

Totalment. Sempre hi ha aspectes de millora en les primeres edicions, però, sens dubte, tots els coneixements adquirits estan a l’altura de la resta de formacions presencials. 

Parlem del teu treball final de màster. Quin tema vas triar?

El tema del meu treball final de màster se centra en el bilingüisme com a component de la reserva cognitiva i el seu potencial efecte neuroprotector en malalties neurodegeneratives; específicament, en la malaltia de Huntington. Per a poder entendre el motiu de la tria del tema i la relació d’aquestes variables hi ha dos aspectes clau que s’han d’entendre: què és la malaltia de Huntington i per què el bilingüisme es presenta com un factor neuroprotector. 

Aclareix-nos la primera. Què és la malaltia de Huntington? 

És una malaltia neurodegenerativa i hereditària molt greu que mostra símptomes motors, psiquiàtrics i cognitius eminentment disexecutius. A més, lamentablement, tot i que té un curs lentament progressiu, el seu desenllaç és fatal al cap d’uns quinze anys després de l’aparició dels primers símptomes. Actualment, com la resta de malalties neurodegeneratives, no té cura, per la qual cosa és altament necessari posar en el punt de mira tots els possibles factors neuroprotectors que modulin el seu curs inevitable i el d’altres patologies.

I quin factor exerceix el bilingüisme com a neuroprotector?

El motiu pel qual es planteja com a variable neuroprotectora l’ús de dues llengües és justament perquè les estructures cerebrals que pateixen una degeneració en la malaltia de Huntington estan relacionades amb els mecanismes de control cognitiu del bilingüisme. Perquè ens entenguem, comparteixen àrees cerebrals que els bilingües exerciten constantment en fer servir dues llengües. Per això ens plantegem com afecta l’ús de dues llengües en l’estructura i funció cerebral en la malaltia de Huntington i, a més, quin és, si n’hi ha, l’impacte del bilingüisme sobre les variables clíniques i l’evolució de la malaltia. Cal destacar que la idea no era, ni és, comparar monolingües i bilingües, sinó que com que ens trobem en una població altament bilingüe (català-castellà, castellà-català), l’objectiu era poder graduar de més bilingües a menys segons l’ús de les dues llengües al llarg de tota la seva vida. És a dir, veure si a més «entrenament» per l’ús continu d’aquestes estructures i mecanismes de control cognitiu, més canvis estructurals, funcionals i clínics es produïen en la malaltia de Huntington. 

A quines conclusions vas arribar?

Molt satisfactòriament, després dels estudis de neuroimatge i les exploracions neuropsicològiques i motores, tots els resultats van apuntar que el bilingüisme exerceix el seu paper neuroprotector mantenint la integritat funcional i estructural d’àrees específiques que en la malaltia de Huntington pateixen aquesta neurodegeneració massiva. El més destacable és que tota aquesta modulació estructural i funcional es relaciona en l’àmbit clínic amb una preservació cognitiva, motora i funcional més gran. Al final, aquests resultats, més enllà del bilingüisme i la malaltia de Huntington, ens porten a reflexionar sobre el paper tan important de l’estimulació cognitiva primerenca com a factor reforçador de la reserva cognitiva i, també, com a modulador del curs evolutiu en les malalties neurodegeneratives. Cal exercitar la ment des de petits i fer-ho contínuament. 

Per què creus que el teu treball mereixia el premi a un dels millors treballs finals de màster dels Estudis de Ciències de la Salut?

La veritat, em vaig quedar sorpresa. Havíem treballat molt, però no vaig pensar mai en un premi. Si hagués de dir un motiu objectiu, un punt a favor va ser la possibilitat de dur a terme i acabar el projecte de recerca complet gràcies a tot l’equip de trastorns del moviment de Sant Pau. A això s’hi sumen els resultats favorables a la hipòtesi inicial, que, com he comentat, donen peu a seguir treballant i investigant sobre la reserva cognitiva i les malalties neurodegeneratives, sobre què podem fer, molt abans que aparegui qualsevol tipus de deteriorament cognitiu, per a posar traves a aquestes patologies que tenen, fins ara, un desenllaç fatal. I el més important: no només és extrapolable a patologies, sinó a l’envelliment natural. 

Què diries als estudiants que hagin de començar el seu treball final de màster?

Tots els consells són pocs quan estàs en situació de començar. Tens moltes idees al cap, et sents amb pocs recursos i amb molts dubtes. Potser el principal és treballar en un tema en què et sentis còmode, sobre el qual ja tinguis una mica de coneixement i que tinguis interès a seguir aprofundint. Els resultats del treball mateix en el fons són el menys important. El més important és gaudir i aprendre de tot el procés, i això s’aconsegueix quan hi ha motivació.

Quins són ara els teus plans formatius o professionals per al futur?

Amb mi, no se sap mai... Però sí que crec que tinc tres fronts o idees al cap sense un termini establert: cursar un doctorat, començar a treballar com a neuropsicòloga i gaudir d’aquesta nova etapa com a docent. En aquesta última, ja m’hi he posat!

«Cal exercitar la ment des de petits per a lluitar contra les malalties neurodegeneratives»

Més entrevistes
    Carregant...