UOC
Ets a: Inici  > Notícies > Entrevistes > «És molt més fàcil conversar amb alumnes i respondre dubtes a la xarxa que no pas en un despatx»

Ramon Alcoberro, professor col·laborador del grau d'Humanitats

«És molt més fàcil conversar amb alumnes i respondre dubtes a la xarxa que no pas en un despatx»

19 juny de 2017

Ramon Alcoberro: «En cada estona de la vida et pot acompanyar un filòsof»

Ramon Alcoberro: «En cada estona de la vida et pot acompanyar un filòsof»

Es defineix com a addicte al treball –«si el treball és divertit»– i membre honorari de la «Federació Catalana de Currículums Brillants Però Desaprofitats (FCCBPD)». Ramon Alcoberro ha escrit més d’una vintena de llibres de filosofia i assaig, però també és professor col·laborador del grau d’Humanitats.

Per Marian Antón

A més de la teva prolífica obra, ets com un comprador «neuroticocompulsiu» de llibres. Si haguessis de recomanar tres obres als que ens volem introduir en la filosofia, serien…

En la vida hi ha filòsofs per a moments; o, cosa que és el mateix, en cada estona de la vida et pot acompanyar un filòsof perquè et fa pensar o perquè et xiuxiueja coses. D’una manera provisional us recomano la Carta a Meneceu d’Epicur, el Discurs del mètode de Descartes i Sobre la llibertat de John Stuart Mill. A la llista no hi poso cap Plató (malgrat El banquet) ni cap Aristòtil, perquè són autors que s’han de llegir amb uns coneixements previs. Aquests tres, en canvi, els entén tothom.

«Els filòsofs pateixen com a malaltia professional la pedanteria i cal anar-hi amb compte perquè és contagiosa.»

Si poguessis triar un filòsof de tota la història amb qui t’agradaria passar un dia, qui seria i on el portaries?

Els filòsofs pateixen com a malaltia professional la pedanteria. I cal anar-hi amb compte perquè és contagiosa. No sé si suportaria passar un dia amb Plató perquè m’aclapararia. Mill era un tímid patològic i tampoc no ens ho passaríem bé. En canvi, Hume i Diderot eren paios divertits. Tenien bona conversa. Potser triaria Diderot i el portaria al Museu del Disseny de Barcelona. Estaria molt bé discutir sobre el seu article «Bell» de l’Encyclopédie. Amb el disseny industrial fliparia. De fet, se’l va inventar ell.

Per què vas decidir crear el teu web sobre filosofia?

www.alcoberro.info és la meva sort i la meva desgràcia. Gràcies al web em coneix molta gent, però no em llegeix mai ningú quan publico en paper, perquè es pensen que ja em tenen molt vist a la xarxa. Va sortir per Nadal del 2000, quan no existia ni Google. Algú s’imagina un món sense Google? Doncs n’hi va haver! En aquell moment jo treballava amb en Josep Maria Esquirol a l’Institut de Tecnoètica i hi havia molt poc material filosòfic a la xarxa. Simplement vaig arribar ben d’hora, ben d’hora —com recomana en Guardiola— i el material va caure bé.

Com vas entrar en contacte amb la UOC?

M’hi van recomanar dos pioners i amics, en Gonçal Mayos i el medievalista Agustí Boadas. Francesc Núñez em va entrevistar i aquí em teniu, malgrat que els meus coneixements informàtics són quasi subculturals.

Què és el que destacaries del mètode d’aquesta universitat?

La proximitat i el debat. És molt més fàcil conversar amb alumnes i respondre dubtes a la xarxa que no pas en un despatx, que resulta molt més formal. D’altra banda, l’alumne típic de la UOC és més gran i té més lectures i més experiència de la vida que el de les universitats presencials. He vist debats d’un nivell altíssim a les meves aules, tot cal dir-ho. Si tens la sort de viure en un poble petit o pateixes horaris d’urbanita estressat, no ho dubtis, la UOC és la teva universitat.

«La UOC potser és la universitat del món amb gent més diversa per edats, per residència, per experiència vital, per ètnies...»

I, de ser professor col·laborador, què és el que t’agrada més?

A mi, resulta que m’agrada la gent, sobretot si tenen un punt original. Per això m’ho passo molt bé a la UOC, que potser és la universitat del món mundial amb gent més diversa, per edats, per residència, per experiència vital, per ètnies, etc. La diversitat de la UOC no té preu. Això crea una comunitat de debat, per dir-ho com Habermas, que no te l’acabes. A més, la gent de la UOC és molt agraïda i quan m’equivoco amb alguna cosa informàtica no m’ho tenen gaire en compte.

I el que et resulta més dur?

El més dur, de vegades, és avaluar, perquè la gent s’ho treballa molt i alguna matrícula d’honor ha resultat molt disputada.

Alguna experiència o anècdota que ens vulguis comentar?

A mi m’encanta provocar debats entre els alumnes de l’assignatura d’Ètica sobre la diferència entre relativisme moral i relativisme cultural. Algun cop he tingut palestres memorables sobre aquest tema i altres. En recordaré sempre una amb gent que hi participava des d’una granja de les Terres de l’Ebre, des d’un complex turístic a Tailàndia i des de la Secretaria del Parlament Europeu a Brussel·les, tots tres participants explicant les seves experiències i un munt de gent entrant i sortint de la conversa. Al final es van posar tots d’acord. Passa molt sovint que els debats virtuals a la xarxa provoquen relacions humanes fortes.

Finalment, vas patir la repressió franquista i fins i tot vas estar pres. Quina és la teva opinió sobre la implicació social de la ciutadania actualment amb la situació política?

Sempre m’ha agradat embolicar-me en projectes col·lectius i sempre saps que toca pagar algun preu per fer-ho. Fins ara el preu l’he pogut pagar, per sort. Hi ha dos versos que per a mi són com un mantra. Són dues jaculatòries laiques. Una de Joan Brossa que diu: «El pedestal són les sabates». L’altra, més llarga, és de Vicent Andrés Estellés: «Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble». No em considero gens ancien combattant, perquè de feina per fer encara n’hi ha molta. Passem un moment complicat, perquè hi ha un jovent molt ben preparat però que viu en una precarietat humiliant. A Catalunya ara s’obre un temps d’esperança.

Tornar amuntTornar amunt
.
.