Ets a: Inici  > Notícies > Comunitat universitària > Entrevista a Ángela Munuera Bassols, estudiant de la llicenciatura d'Estudis de l'Àsia Oriental: «Mai no és tard per a aprendre»
Entrevista a Ángela Munuera Bassols, estudiant de la llicenciatura d'Estudis de l'Àsia Oriental: «Mai no és tard per a aprendre»

Entrevista a Ángela Munuera Bassols, estudiant de la llicenciatura d'Estudis de l'Àsia Oriental: «Mai no és tard per a aprendre»

24 febrer de 2014

Quan Ángela Munuera Bassols tenia cinquanta-set anys, es va haver de jubilar per culpa d’una malaltia que li va provocar una discapacitat auditiva i visual. Però, en lloc de resignar-se a la jubilació, es va posar a estudiar (psicologia, música, idiomes...) i a escriure (ha guanyat diversos premis literaris i té uns trenta llibres inèdits). Ara, a seixanta-nou anys, està a punt d’acabar la llicenciatura d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UOC.


----------
Per Joan Pla

Disculpa el comentari, però no és gaire habitual trobar estudiants universitaris de 69 anys... Per què vas decidir començar estudis universitaris?
Bé, jo crec que mai no és tard per a aprendre. D’altra banda, he passat la vida sempre estudiant. M’agrada aprendre, m’agrada el repte d’obrir camí a idees noves i a sabers de camps diferents, m’agrada qüestionar-ho tot. Quan em van jubilar (jo era professora d’anglès i vaig rebre la plantofada d’una jubilació forçosa, a causa del progrés de la discapacitat visual i auditiva), tenia només 57 anys. La veritat, no em va semblar que hagués entrat «ja» en edat de «deixar-me anar». Llavors em vaig posar a estudiar psicologia a l’Open University del Regne Unit, quan vaig acabar aquesta carrera vaig fer a la UNED un màster sobre violència de gènere que em va portar quatre anys; i després em vaig posar a rumiar si seria millor aprendre matemàtiques, física o fer una altra carrera d’humanitats, però en un altre camp. Per què carrera i no estudis aïllats o simplement llegir sobre temes en els meus camps d’interès? Doncs perquè una carrera és un desafiament llarg i sostingut i, a més, em posa en contacte amb persones que comparteixen el mateix interès i el mateix desafiament. Això és molt estimulant.

I per què Estudis de l’Àsia Oriental a la UOC?
No hi ha una sola raó, sinó unes quantes. Quan estava en aquest impasse de quina altra cosa volia estudiar, vaig saber per una de les meves filles que la UOC oferia aquesta llicenciatura i em va intrigar. La UOC m’encanta. Té un sistema de presentació dels estudis, una metodologia, un –diguem­– «estil» que em permet implicar-me a fons a l’aula i amb els meus companys i professors, que manté el meu interès sostingut i sempre amunt, i sempre en contacte amb persones que tenen els mateixos interessos que jo. En el meu concepte d’universitat, descarto les que simplement ofereixen programes d’estudi, sense cuidar el contacte entre les persones. En la meva visió de la vida, una universitat ha de ser un microcosmos de relacions, un constant repte intel·lectual i un compartir imprescindible. A més, visc al camp i no conec cap altra universitat que ofereixi Estudis d’Àsia Oriental de forma virtual o a distància. El tema d’Àsia oriental, un món en el qual era totalment ignorant, des del principi m’ha fascinat. De fet, ha revolucionat els meus valors, la meva cultura, el meu posicionament davant la vida i fins i tot les meves relacions personals. Això sense parlar, per exemple, del desafiament a les neurones amb la llengua xinesa!

En el teu cas tens la dificultat afegida de patir una discapacitat visual i auditiva. Com ho portes pel que fa als estudis? Fas servir alguna eina especial? T’ajuda algú?
Sí, la discapacitat visual és francament una dificultat afegida a la meva vida, però no solament al camp dels estudis, sinó a tots els camps. A causa d’una malaltia autoimmune adquirida, vaig perdre la visió completa d’un ull i més de la meitat de la de l’altre. Això és complicat per a moure’m en tots els terrenys, ja que no he tingut aprenentatge amb gent que sàpiga d’aquestes coses, sinó que he anat improvisant sola aprenent a moure’m. Per sort, el cos aprèn. Les mans aprenen a reconèixer moltes coses que abans reconeixien els ulls. I la mateixa visió repta les neurones a reconèixer allò que sabien abans i ho van situant. L’ordinador és clau en aquest tema. Si hagués d’estudiar només sobre paper, no podria, perquè la meva vista de vegades es nega a seguir. Però gràcies a les variacions de mides i colors que puc fer a la pantalla, la cosa és molt més suportable. La malaltia cursa amb crisis. Quan tinc crisi, de vegades passo setmanes sense poder llegir tampoc amb l’ordinador. Però la família m’ajuda llegint-me els temes en veu alta i comentant-los amb mi; de vegades és difícil, perquè tampoc no hi sento bé; però anem fent, i visc amb la confiança de poder acabar la carrera abans de quedar-me cega o sorda del tot. I, si això passés, ja faria alguna altra cosa. Estic disposada a aprendre també això, que (diuen els metges que…) probablement… m’ocorrerà… No hi penso: aprofito el moment. Ara puc, em dic.
No amago les meves dificultats i crec que això és clau, perquè la gent m’ajuda contenta. Estic molt agraïda, per exemple, als meus companys i professors, que escriuen als fòrums amb lletra gran perquè jo pugui llegir els seus missatges; més d’una vegada les professores de xinès han gravat coses de forma clara, perquè les pugui escoltar i comprendre; o, quan vaig als exàmens, em donen uns llençols enormes escrits amb tipus grans que llegeixo sense dificultat…
A la universitat anglesa on vaig estudiar psicologia, m’enviaven cintes gravades amb la lectura de tots els temes, un programa que portaven companys voluntaris per a les persones amb problemes visuals; això m’ajudava moltíssim i em feia sentir un agraïment extraordinari.

I la teva família què diu del fet de tenir una «àvia universitària»?
La meva família està acostumada a les meves peculiaritats. Ells entenen que estudiar em dóna vida. Els meus néts ho viuen amb gràcia. La meva néta Alma (9 anys) un dia va dir a escola que la seva àvia sabia xinès i la professora em va cridar per demanar-me que fes un taller als nens en l’àmbit de les diferències lingüístiques i culturals del món. Vam acabar representant L’aneguet lleig en castellà i xinès, en un teatret d’ombres. La professora de xinès em va ajudar a escriure el conte en xinès i els companys d’aula em van donar alè i alegria per a continuar. Va ser increïble.

Parla’ns una mica de la teva faceta d’escriptora, per favor.
Escric des que era nena. Ser escriptora és com viure dues o més vegades: viure i comprendre i tornar a viure i reinterpretar. Potser sonarà una mica esquizofrènic dir que, quan «em torno escriptora», adquireixo una personalitat diferent i fins i tot canvio de nom i de ser. Com a escriptora, el meu nom és Marta Abadía (en homenatge a la meva rebesàvia Abadía, mare del meu besavi Munuera Abadía, també escriptor). La meva família sap que quan «em torno Marta Abadía», en certa manera deixo de ser Ángela: no parlo de coses quotidianes ni dormo ni menjo ni estic igual que en altres moments; sinó que m’aboco a un món interior de relacions i símbols i missatges que busca néixer costi el que costi. En aquest silenci, que la meva gent respecta, poden néixer els meus escrits.
Visc amb molta força la creació de personatges i d’històries; com si crear aquests mons fos crucial per a poder expressar qui o què sóc en realitat. Els meus personatges m’atrapen i s’expressen i em porten a conèixer realment quins són els significats profunds de les vivències de la meva vida, de manera que els meus símbols agafen el missatge que jo voldria donar i el diuen a la seva manera, sempre molt més bella i més vívida que la vida «real». La poesia, per la seva banda, és com música en paraules, com una cascada d’interpretacions i colors que em banya i, a la seva manera, banya també la meva prosa. Escriure, doncs, que és un món inventat i simbòlic, esdevé una vida més veritable i més profunda que el dia a dia. En tot això, els meus estudis tenen molt a veure, perquè tot el que vaig aprenent en vida i llibres va sortint en històries i poemes i es descargola de mi com si fossin capes del meu ser que volen compartir-se amb el món. És tota una experiència.
Escric molt més del que publico. Tinc uns trenta llibres inèdits i n’he publicat solament set o vuit (que poden veure’s a Amazon i al meu web).

Has guanyat algun premi literari, oi?
Sí. N’he guanyat alguns, encara que sense tenir molta fe en els concursos, la veritat.
El primer llibre de poemes que vaig enviar a un concurs (El mundo al final) va guanyar el primer premi, que incloïa una mica de diners i la seva publicació. Però va haver-hi no sé quin problema i el llibre no va arribar a publicar-se. El mateix em va ocórrer amb la primera novel·la (Un mundo tan pequeño); aquí el problema va ser una desavinença amb l’editor, que s’entestava a completar i canviar escenes de la història a la seva manera; i com no li ho vaig permetre, va decidir que no publicaria el llibre. Em vaig quedar amb un pam de nas.
Però sí, he guanyat diversos premis literaris. Per exemple: el Foro de poesia; el Jeromín de contes; el María Giralt de relats; l’Altea, de novel·la; el José Rodao de poesia; el Patio de poesia... Un dels que em fa sentir més orgull és el Francisco Giner de los Ríos; encara que era un premi a la innovació educativa, i no a la creació literària, va ser un premi a un taller de literatura en anglès amb els meus alumnes, que vam treballar durant un any sencer, i tot el treball era ple de creació literària que ens va fer créixer a tots com a persones.

Què diries a una persona gran o que tingui algun tipus de discapacitat sobre la possibilitat de començar estudis universitaris? Li ho recomanes?
Jo no crec en el tòpic que la gent gran no pot aprendre. I tampoc crec que les discapacitats ens limitin més que l’anomenada «normalitat». Ens limitem perquè creiem que estem limitats. Sempre hi ha problemes; però sempre s’hi pot fer alguna cosa. Jo mateixa sóc, en veritat, l’exemple viu que es pot aprendre a qualsevol edat. De gran, no només he continuat estudiant carreres, sinó també llengües vives. He après alemany, italià, búlgar, portuguès i xinès. Vaig aprendre de gran a tocar la flauta travessera i ara estudio guitarra clàssica. Sempre estic aprenent alguna cosa. La vida és plena de sensacions, aventures i vivències –i aprendre és tota una aventura i una vivència– que recomano a tothom. Però també sé que això depèn molt de la filosofia de vida de cadascú i dels gustos. Recomanar a la gent gran que faci estudis universitaris…, no sé… Cadascú ha de saber el que vol. Però recomanar que aprenguem sempre alguna cosa nova, això sí: hi ha tantes coses! I tan fascinants!

Tens algun projecte pensat per a quan acabis els Estudis d’Àsia Oriental?
Realment, el que m’agradaria és anar a la Xina una temporada, no com a turista, sinó a treballar, potser ensenyar anglès o una mica de psicologia o castellà… o, jo què sé, a cuidar boscos de bambú o rescatar pandes… amb idea de soltar-me en la llengua, perquè aquí és gairebé impossible trobar persones amb qui parlar xinès i m’encantaria perfeccionar la llengua, a més de poder viure la cultura, conèixer gent, fer amics… Però… entre la progressió dels meus problemes de vista i oïda, la meva edat i la meva situació familiar, ho veig difícil. No obstant això, no ho he descartat. Sempre conservo obert l’horitzó dels meus somnis.
Si no puc fer realitat aquest somni, segurament continuaré estudiant i escrivint. En el camp de l’escriptura, tinc encara molt a dir. I, a més, vull publicar tots els meus llibres i que la gent els llegeixi, perquè humilment crec que cadascun diu alguna cosa important. En el terreny dels estudis em queda molt per aprendre. M’agradaria investigar sobre dones pirates xineses. I també m’enfronto a l’alternativa d’anar cobrint altres camps que ignoro, per exemple començar de debò amb les matemàtiques o la física, tan llargament postposades en els meus estudis...

  • comparteix comparteix