Ets a: Inici  > Notícies > Entrevistes > «El que hem de democratitzar és el coneixement i la cultura, no la tecnologia i les polítiques»

Peter Dunajcsik Maxigas, investigador de l'IN3 i expert en cibernètica i producció entre iguals de maquinari obert

«El que hem de democratitzar és el coneixement i la cultura, no la tecnologia i les polítiques»

14 abril de 2016

La cibernètica és una ciència interdisciplinària que tracta dels sistemes de control i de comunicació.

La cibernètica és una ciència interdisciplinària que tracta dels sistemes de control i de comunicació.

Actualment Peter Dunajcsik Maxigas ‒nom amb el qual signa‒ treballa en una recerca postdoctoral sobre cibernètica i producció entre iguals de maquinari obert. Hem parlat amb ell sobre els seus objectius, la seva experiència a l'IN3 i les conclusions ‒tan interessants‒ del seu treball.

Per Roger Cassany

La seva formació té una base humanística de gran amplitud: màsters d'Història del Cinema, Estètica, Filologia i Antropologia Social, i un doctorat d'Estudi Interdisciplinari de les Societats del Coneixement i de les Xarxes a l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC.

Text alternatiu imatge

"Les tecnologies més noves tendeixen a incorporar més profundament en el seu disseny les necessitats del capitalisme, com ara el control social i l'explotació econòmica."

Véns d'Hongria: com és que vas sentir parlar de les beques de l'Escola de Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC i de l'IN3?

Ja fa molt temps, d'això! Potser ho vaig llegir en la llista de correu d'alguna associació acadèmica, com ara 4S (Societat per als Estudis Socials de Ciència), AOIR (Associació d'Investigadors d'Internet), ECREA (Associació Europea d'Educació i Investigació sobre Comunicació) o IAMCR (Associació Internacional d'Investigadors sobre Comunicació i Mitjans). Són una font d'informació molt bona per a les convocatòries, tot i que als estudiants poc familiaritzats amb la vida acadèmica els sorprendrà constatar que fonamentalment contenen molts anuncis i ben poc debat sobre els temes clau del seu àmbit.

Per què vas triar la UOC i l'IN3?
Va ser durant el moviment M-15: la situació política a Espanya era interessantíssima des d'un punt de vista anticapitalista. Jo ja treballava amb població local fent llocs web que dotessin el moviment de més solidesa i organització. Un amic meu em va convidar a treballar a Calafou, una colònia ecoindustrial postcapitalista que va sorgir com a conseqüència de tot allò. Semblava un bon lloc per a aprendre sobre autoorganització i posar-ho en pràctica. D'altra banda, l'IN3 em resultava molt atractiu perquè jo ja portava darrere una formació interdisciplinària àmplia. El que dóna unitat a l'IN3 és el seu objecte d'estudi: xarxes de coneixement i els seus efectes, mediatitzats habitualment per les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Em vaig assabentar que Eduard Aibar ja treballava en el grup de recerca de la UOC «Open Science and Innovation», en temes d'estudis sobre ciència i tecnologia, un camp que és interdisciplinari per si mateix; de fet, Aibar era una de les persones que va donar a conèixer aquest camp al món acadèmic a Espanya. Jo ja tenia clar que volia treballar en estudis sobre ciència i tecnologia, però a la meva universitat anterior pràcticament no hi havia estudiosos en aquest camp. Això em va motivar.

T'imaginaves que aquí tindries tots aquests recursos i oportunitats de recerca?
En certa manera era increïble que em paguessin per desenvolupar un programa de recerca propi, per llegir i escriure i per participar en la divulgació d'idees. Vaig quedar impressionat per la gestió, pel fet que donaven suport a un projecte que era essencialment un projecte crític ‒fins i tot quan això implicava que ells mateixos podien quedar ben sorpresos‒. De fet, vaig rebre molt de suport de tots els estrats de la universitat i del centre de recerca, incloent-hi els estudiosos que van fer l'esforç de comprendre les meves idees per rares que fossin, els administratius que van aguantar els meus embolics amb els tràmits i el servei de neteja, que es va adaptar als meus horaris estranys. És clar que quan t'enfrontes a una feina complexa com escriure una tesi, cal tenir ben present la Llei de Hofstadter: «Et costarà més temps del que penses, fins i tot si ja has tingut en compte la Llei de Hofstadter».

La teva formació acadèmica és ben variada: antropologia, filosofia, història del cinema... Com és que vas arribar a ser investigador en cibernètica i producció entre iguals de maquinari obert?
M'agrada aprendre. Aprendria de tot si pogués, però cadascú ha de trobar en què centrar el seu aprenentatge perquè la vida humana és limitada. Trobar el camp dels estudis de ciència i tecnologia va representar un alleujament per a mi, perquè és un camp en què puc combinar els meus diversos interessos d'una manera més o menys coherent! Eduard Aibar, el meu director, ha estat molt important en el guiatge d'aquest procés. Tot i això, ara de vegades tinc por de convertir-me en historiador... és fascinant constatar que cada cosa té la seva història!

Examino la producció col·laborativa de maquinari obert en associacions de hackers. És una «etnografia d'orientació històrica», i per tant té dues dimensions: el rerefons històric i l'anàlisi de pràctiques actuals.

Has renovat la beca per al quart any gràcies a la teva excel·lent tesi, que va ser molt interessant per a la comunitat acadèmica. De què tracta exactament?
Examino la producció col·laborativa de maquinari obert en associacions de hackers. És una «etnografia d'orientació històrica», i per tant té dues dimensions: el rerefons històric i l'anàlisi de pràctiques actuals. En la primera dimensió exploro les condicions socials que van donar forma a la cultura hacker al llarg de les dècades des dels hippies; en la segona em centro a analitzar com els hackers intervenen en la política tecnològica i la cultura popular a mesura que les seves pràctiques arriben a nous individus i nous públics, fins a entrar en la cultura majoritària. Tanmateix, de vegades tinc la impressió que el text inclou una dimensió tràgica que resulta molt antropològica: la de documentar una cultura plenament desenvolupada al marge de la civilització just abans que sigui anihilada a mans d'allò que en massa ocasions és entès com a «progrés social».

Podries parlar-nos una mica de les conclusions principals de la tesi?
La idea principal de la tesi és que el caràcter obert de la tecnologia o les organitzacions no pot quedar reduït a lleis o regles (per exemple, llicències o estatuts de codi obert). Aquesta obertura depèn d'un conjunt de normes socials i una infraestructura material mantinguda en un entorn: un grup de persones que mantenen una (sub)cultura per mitjà de la invenció constant i de la negociació dels uns amb els altres. Per tant, per a promoure la innovació oberta (per exemple, als anomenats «països en vies de desenvolupament») el que cal és oferir cultura i no només màquines com ara impressores 3D. Dit en termes més científics: hem de democratitzar el coneixement i la cultura, no la tecnologia i les polítiques. Podeu llegir al meu blog un resum que he preparat per a la UOC sobre tot això.

Fas plans sobre alguna pròxima recerca?
Podeu veure la planificació de la meva beca més amunt, però concretament ara treballo per documentar i explicar com és que els innovadors (els hackers, per exemple) fan servir tecnologies velles i rebutgen les tecnologies noves. La hipòtesi és que les tecnologies més noves tendeixen a incorporar més profundament en el seu disseny les necessitats del capitalisme, com ara el control social i l'explotació econòmica. Quina diferència hi ha entre tecnologies que els treballadors desenvolupen els uns per als altres (optimitzades per al valor d'ús) i tecnologies que produeixen perquè els seus caps les venguin al mercat (optimitzades per al valor de canvi)? Per què el progrés tecnològic acompanya el progrés social? 

  • comparteix comparteix
Tornar amuntTornar amunt
.
.