Estratègies d'aprenentatge, de treball i d'estudi en entorns virtuals
Introducció
![]() |
Estudiar en un entorn no presencial requereix que els seus usuaris coneguin l’ús i el domini de tot un seguit d’eines tecnològiques imprescindibles. El correu electrònic i els diversos formats digitals sobre suport web configuren un conjunt de continguts, espais i serveis, la utilització dels quals resulta indispensable per a les tasques d’aprenentatge, treball i estudi de qualsevol estudiant de la UOC.
El primer element que trobareu quan accediu per primera vegada al campus virtual de la UOC és precisament aquest entramat d’eines tecnològiques. Hi entrareu en contacte pràcticament abans que amb el personal docent, abans que amb els continguts i abans que amb la resta de companys d’estudis i de campus.
![]() |
![]() |
Les eines tecnològiques són el pont entre l’estudiant i el conjunt de la UOC, i l’instrument amb el qual podreu actuar i interactuar amb la resta de persones del campus, el conjunt d’informacions que vehiculen, i la xarxa de fluxos comunicatius que generen.
EL DOMINI TÈCNIC DE TOTES AQUESTES EINES ÉS VITAL, IMPRESCINDIBLE I OBLIGATORI. PERÒ POT SER QUE NO N’HI HAGI PROU. |
|
![]() |
Cal que l’ús tècnic de tots aquests elements tecnològics que conformen un entorn virtual d’aprenentatge estigui orientat i fonamentat en un conjunt d’estratègies individuals i col·lectives que us permetin no solament d’utilitzar les eines, sinó també, i fonamentalment, d’optimitzar-les.
És a dir,
![]() |
![]() |
aprofitar tant com sigui possible el seu rendiment potencial en benefici del procés d’aprenentatge propi i de les necessitats informatives i comunicatives de tota la comunitat universitària. | |
![]() |
|
Serveix de ben poca cosa saber enviar i rebre missatges de correu electrònic si la immediatesa d’aquest mitjà queda desvirtuada per un contingut confús i mal estructurat, per una definició deficient dels temes dels missatges, o per la inexistència d’una identificació clara del remitent. |
|
És inútil el material d’estudi més valuós, assequible instantàniament en línia des de qualsevol racó del planeta, si ens queda perdut i il·localitzable en el fons del disc dur del nostre ordinador, a causa d’uns criteris de gestió d’informació caòtics o senzillament inexistents. |
|
El treball més brillant de la nostra carrera pot ser que no sigui ni revisat si les nostres estratègies d’informació i seguiment d’aquella assignatura no ens han permès de lliurar-lo en el termini i format establerts en el pla docent corresponent. |
![]() |
![]() |
Les estratègies de gestió personal amb les eines tecnològiques que utilitzeu són un element fonamental –tan important com el seu domini tècnic– per a optimitzar totes les possibilitats d’estudi que ofereix un entorn virtual com la UOC. | |
![]() |
És des d’aquesta perspectiva que heu de tractar el vostre procés d’aprenentatge amb una reflexió personal profunda sobre objectius i mitjans, una anàlisi detallada d’elements i processos, i una activa presa de decisions per a adaptar l’ús general de les eines a les pròpies circumstàncies i necessitats.
![]() |
![]() |
...PODEN PRODUIR RESULTATS INSUFICIENTS SI NO GENEREU ESTRATÈGIES PERSONALS ORIENTADES A CAPTAR, ASSIMILAR, GESTIONAR I OPTIMITZAR TOTS AQUESTS ELEMENTS EN FÓRMULES PERSONALS D’APRENENTATGE ACTIU. |
|
![]() |
Tot seguit oferim algunes indicacions d’atenció, punts d’interès i línies de reflexió per a ajudar a aconseguir-ho en el mínim de temps possible.
Aprendre en l'entorn virtual de la UOC
Què vol dir estudiar a la UOC?
![]() |
Per a moltes persones, matricular-se en una universitat com la UOC és la millor -o l'única- manera de poder compatibilitzar uns estudis universitaris amb determinades circumstàncies de feina, residència, família, etc. que els impedeixen l'assistència continuada i regular a centres convencionals de formació en horaris determinats.
Això és un fet incontestable. I representa un avantatge important respecte d'altres fòrmules i propostes d'estudi acadèmic.
Però no és, ni de bon tros, el que ens ha de permetre entendre la principal caracerística de la UOC, ni tant sols els elements primordials de la seva definició.
La possibilitat d'estudiar i aprendre en coordenades de temps i espai diferents de les convencionals ve propiciada pel següent:
![]() |
![]() |
|
|
![]() |
![]() Per a més detall, consulteu el material, en suport paper, de l'assignatura de Multimèdia i Comunicació. |
Això vol dir que estudiar a la UOC
|
NO és un succedani a distància dels estudis presencials convencionals. |
|
NO és una fórmula d'autoaprenentatge individual, més o menys guiat. |
|
NO és una reproducció d'esquemes i continguts formatius convencionals en format electrònic. |
|
NO és una utilització més o menys mecànica de les eines que ens faciliten les noves tecnologies de la informació i la comunicació. |
Tot seguit analitzarem els diversos elements que configuren el model pedagògic de la UOC, i les dinàmiques d'aprenentatge i estudi que se'n deriven.
Però d'entrada, convé de tenir clar que les característiques de la UOC i del seu model pedagògic exigeixen la definició i l'anàlisi d'un conjunt d'estratègies específiques d'estudi, sense les quals pot ser molt difícil d'optimitzar les eines tecnològiques, els continguts acadèmics i els esforços personals de professorat i estudiants.
![]() |
![]() |
Estudiar i aprendre a la UOC permet que no hi hagi coincidència ni en l'espai ni en el temps a l'hora de desenvolupar el procés d'ensenyament-aprenentatge. | |
![]() |
Entorns virtuals d'aprenentatge
![]() |
La proposta pedagògica i acadèmica de la UOC és fruit de la convergència de fenòmens econòmics i socials que marquen la fi de la societat industrial, la transició cap a l'anomenada societat de la informació, i la consolidació accelerada de molts dels seus elements definitoris:
|
Desenvolupament accelerat de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, i creixent penetració social de les eines informàtiques i telemàtiques. | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Globalització econòmica i social, i creixement exponencial i constant dels circuits de circulació i intercanvi d'informació. | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Proliferació de la informació i dels seus fluxes, gràcies als nous mitjans de producció i distribució digitals. |
|
Evolució dels models d'informació i comunicació social cap a esquemes descentralitzats i molt distribuïts. |
|
Canvis irreversibles en els paradigmes de la formació / informació convencionals. |
![]() |
![]() |
És en aquest context que es desenvolupa la possibilitat de crear i consolidar ENTORNS VIRTUALS D'APRENENTATGE. | |
![]() |
¿Què és un entorn virtual d'aprenentatge?
Al cap de poques setmanes de pertànyer a la comunitat UOC, qualsevol dels estudiants podrà localitzar per si mateix a la xarxa les més actualitzades definicions, opinions, debats i controvèrsies sobre entorns virtuals, formació, pedagogia i aprenentatge.
Però l'estudiant que s'inicia en l'ús d'Internet i del campus virtual de la UOC necessita una definició de partida que li permeti d'ubicar-se, definir posicions i prendre les seves primeres decisions estratègiques en el complex i canviant univers de la telemàtica aplicada en general, i de les seves implicacions en el camp de la formació i l'aprenentatge en particular.
Així, podem dir que un entorn virtual d'aprenentatge és el següent:
![]() |
![]() |
El CONJUNT d'espais, serveis, informacions, comunicacions, relacions i continguts, GENERATS per persones que fan servir eines informàtiques i telemàtiques, A PARTIR d'un entramat d'estratègies orientades a capturar, manipular, transmetre i direccionar informació, AMB L'OBJECTIU de crear i transmetre coneixement en unes coordenades temporals asíncrones i sense necessitat de coincidència en un determinat espai físic. | |
![]() |
Aquesta definició inicial presenta algunes implicacions importants que caldrà no perdre de vista durant la permanència en un entorn virtual d'aprenentatge com la UOC i l'ús d'eines i espais que proporciona:
|
Un entorn virtual d’aprenentatge és dissenyat, creat, dirigit i actualitzat per persones. Les eines informàtiques i telemàtiques d’informació i comunicació són NOMÉS instruments al servei dels objectius i estratègies que les persones (professors i estudiants) defineixen a cada moment. |
|
Els avantatges de no-coincidència presencial en un moment i espais determinats NOMÉS poden ser rendibilitzats amb un domini suficient de les eines telemàtiques i amb estratègies personals d’ús d’aquestes eines, que optimitzin l’equació entre els objectius acadèmics de l’estudiant, les seves circumstàncies personals i els objectius d’aprenentatge que s’han fixat a cada moment. |
|
Els entorns virtuals d’aprenentatge no són simples succedanis de les situacions d’aprenentatge presencial. Les eines que els generen i els espais que construeixen permeten –i obliguen– els seus agents personals –professors i estudiants– a desenvolupar i aprofitar situacions i dinàmiques DIFERENTS per tal d’optimitzar processos d’aprenentatge DIFERENCIATS dels esquemes de formació presencial convencional. |
![]() |
![]() |
La comunitat UOC és una comunitat de persones que fan servir eines informàtiques i telemàtiques per a construir processos de comunicació i aprenentatge, tant reals com qualsevol altre que es produeixi en coordenades de temps i espai convencionals. | |
![]() |
Presencial / virtual
![]() |
El terme virtual presenta unes connotacions socials d’irrealitat que a vegades pot dificultar la comprensió i acció en els àmbits d’informació / comunicació no presencials, en general, i en les situacions d’aprenentatge electrònic i telemàtic, en particular.
Un diccionari de sinònims de fa deu anys atorga a virtual les alternatives lingüístiques de latent, implícit i sobreentès. I no és gens estrany de trobar encara qui usa el terme virtual com a antònim de real. Segons aquesta visió, una universitat virtual com la UOC seria el contrari d’una universitat real, com les altres que coneixem. I un entorn virtual d’aprenentatge seria quelcom inexistent, sobretot en referència i oposició a un entorn real d’aprenentatge.
Avui aquest concepte està superat, per molt que cal reconèixer el seu pes implícit ocult en molts dels esquemes mentals que encara fem servir de manera automàtica en la nostra quotidianitat habitual.
![]() Una publicació virtual en format electrònic, per exemple, és real: hi ha persones –reals– que elaboren els continguts –reals–, que transformen en bits i impulsos elèctrics –reals–, i que allotgen en ordinadors –reals– connectats a una xarxa telefònica –real– a la qual qualsevol persona –real– es pot connectar –amb un ordinador i un mòdem reals, i pagar factures telefòniques reals de debò!– per a obtenir una informació –real– que pot guardar realment –mecanismes informàtics d’Anomenar i desar o Copiar / Enganxar reals– i reproduir-la i enviar-la a un amic –missatge real. I tot això sense una presència física de la publicació sobre paper en un quiosc convencional! Es tracta, per tant, d’una publicació absolutament real, però que no té presència física en el món convencional. És real. No és presencial. És virtual. I és tan real com els diaris que trobem al quiosc de la cantonada cada dia.
|
![]() |
![]() |
VIRTUAL fa referència a tot allò que no és presencial, perquè s’articula al voltant de mecanismes i dinàmiques electròniques i digitals, però que és tan real com qualsevol cosa que puguem reconèixer i tocar en formats físics universalment reconeguts. | |
![]() |
Amb els entorns virtuals d'aprenentatge passa un procés similar.
![]() Per cert, algú s’imagina en una universitat presencial concertant una trobada amb el professor un dissabte qualsevol a les 10 del matí? Un estudiant de MiC ha rebut aquest dia i en aquesta hora un missatge, pocs minuts abans de sortir a pescar al delta de l’Ebre, en el qual li explicava de quina manera havia de desar el material associat sobre Internet. El consultor era a la Cerdanya passant tranquil·lament el cap de setmana, però s’ha connectat a la UOC abans de sortir a esquiar i s’ha trobat la consulta urgent enviada per l’estudiant a les onze de la nit de divendres. El procés formatiu és virtual: el professor a la Cerdanya i l’estudiant al Delta! Però algú pot afirmar que no sigui real? L’estudiant ha pogut llegir els materials sobre Internet mentre el seu professor es trencava una cama en caure del telecadira. Això no és presencial. És virtual. Però és real.
|
La UOC, per exemple, no té grans edificis d'aules on encabir els seus estudiants. No té un horari d'assistència ni de classes -ni els problemes d'aparcament que això sol provocar!-. Però ofereix serveis de matriculació i tutoria reals. Proporciona uns materials i serveis reals..., via Internet. Estudiants i consultors intercanvien opinions, dubtes i respostes força reals..., virtualment. O sigui, per mitjans electrònics que no exigeixen quedar presencialment un dia concret en un lloc determinat.
![]() |
![]() |
Els processos d'informació i comunicació virtual, per tant, són reals. El fet de no ser presencials, no els resta ni un bri de realitat. | |
![]() |
I la consciència d'aquesta realitat dels processos i els entorns virtuals és un dels punts de partida per als estudians de la UOC pel següent:
|
per a entendre el seu propi procés d'aprenentatge, |
|
per a definir le seves estratègies de cara a optimitzar els elements següents: |
|
l'ús de les eines que els proporciona el campus virtual |
|
o les opcions que els dóna un entorn virtual per a un aprenentatge tant real com qualsevol altre..., |
i amb alguns avantatges afegits.
Una manera nova d'aprendre
![]() |
En la definició d’estratègies d’estudi i treball, l’estudiant, com a subjecte i agent d’un procés –real– d’aprenentatge en entorns virtuals, ha de tenir en compte algunes consideracions sobre la proposta pedagògica diferenciada d’una universitat com la UOC.
Fins fa relativament poc temps –i encara passa en alguns centres convencionals de formació– l’element fonamental dels processos didàctics era el transport físic d’informació i coneixements fins a un punt d’espai determinat –els centres de formació– en un moment determinat –segons els programes educatius vigents a cada moment.
El professor era la persona qualificada que havia anat a buscar informació i coneixements en algun punt físic acreditat, i els transportava fins a l’aula, on els transmetia als estudiants, que d’aquesta manera obviaven i simplificaven un itinerari físic i conceptual entre ells mateixos i una informació escassa, d’alta qualificació, vedada econòmicament al comú de persones, i cara quant a la seva localització, captura, processament i difusió.
El professor era qui distribuïa informació, la qual era capturada mitjançant privilegis de la mateixa formació, privilegis com els següents:
|
Privilegis temporals (feia molt de temps que estudiava un tema i aplegava informació). |
|
Privilegis d’espai (la seva carrera formativa l’havia portat a anar als llocs on residia la informació físicament, capturar-la, metabolitzar-la i emetre-la, en un lloc determinat i a una hora determinada, en les seves classes i/o les seves publicacions). |
Avui, aquest esquema de formació està canviant substancialment.
Ara, la informació –gairebé tota la informació–, sigui quina sigui la seva residència física –la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, l’ordinador central de l’Encyclopaedia Britannica, els milers de reproduccions digitals d’informacions allotjades en ordinadors connectats a la xarxa d’Internet, etc.– està disponible per mitjà de la xarxa per a qualsevol estudiant potencial que la vulgui capturar, sovint de manera gratuïta o a un cost molt baix (el d’una connexió telefònica d’àmbit local).
Qualsevol persona –sota qualsevol circumstància d’edat, situació familiar, formació prèvia, etc.– té accés teòric a tota la informació que circula per la xarxa, per les raons següents:
|
El desenvolupament de les telecomunicacions donen un accés cada cop més fàcil i assequible als ciutadans del món desenvolupat. |
|
La producció informàtica distribueix eines de comunicació telemàtica cada cop més intuïtives i fàcils d’usar. |
|
Els poders econòmics i polítics insisteixen en un procés de difusió de coneixements i tecnologia que propiciï el desenvolupament de mercats comercials i ideològics nous per on fer circular les seves noves mercaderies i productes culturals. |
|
El conjunt d’elements de socialització cultural –escola, família, mitjans de comunicació, mercat de consum, universos de referències relacionals i de prestigi, etc.– propicien una alfabetització infotelemàtica general destinada a facilitar l’ús de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. |
I, per tant, el paradigma de la formació / informació és substancialment diferent pel següent:
|
El professor i l’estudiant tenen a l’abast teòric del seu ordinador connectat a Internet la mateixa informació. |
|
La qualificació del professor ja no ve donada per la seva capacitat de transport físic de la informació, sinó per la seva capacitat, habilitat i aptituds per a transformar la informació en coneixement. |
|
El professor i l’estudiant afronten una problemàtica comuna: gestionar adequadament tota la informació al seu abast en equacions raonables entre la quantitat d’informació, la qualitat i fiabilitat de la informació, les eines de cerca, captura i gestió d’informació i el temps –recurs veritablement escàs– sobre el qual s'ha de materialitzar aquesta equació. |
|
El professor té els avantatges de la seva informació i coneixements previs, que li donen un nou paper d’intermediari entre TOTA la informació disponible –la mateixa que teòricament té l’estudiant– i els criteris de cerca, captura, gestió i metabolització que l’estudiant necessita i requereix en cada cas per a optimitzar el seu procés de formació, i el temps disponible segons les seves circumstàncies. |
|
I l’estudiant té una situació nova, en la qual no és primordial l’acumulació de coneixements –disponibles i actualitzats a la xarxa–, sinó la disposició a la curiositat, a la capacitat de connectar dades, informació i coneixements aparentment dispersos per a generar nous coneixements i preparar hàbits i actituds d’estudi constantment adaptables a les exigències acceleradament canviants de les seves circumstàncies personals i professionals. |
El professor es presenta així amb un paper nou, en el qual l’element bàsic no és la transmissió d’informació, sinó el següent:
|
el disseny i la gestió d’entorns d’aprenentatge, |
|
la guia de treball en xarxa, |
|
la selecció qualificada de materials i recursos, |
|
els punts de referència d’avaluació, |
|
la negociació de sentit amb els qui aprenen, |
|
l’explicitació entenedora dels passos cognitius de l’aprenentatge, |
|
la creació d’una nova cultura individual i col·lectiva sobre el que significa aprendre i sobre la necessitat d’aprendre a aprendre. |
![]() |
![]() |
El professor és un INTERMEDIARI entre la informació i els coneixements disponibles, i l’estudiant.
L’estudiant és el veritable SUBJECTE PROTAGONISTA del procés d’aprenentatge i és qui ha de decidir a cada moment quins coneixements necessita i per què. I el procés d’aprenentatge esdevé una DINÀMICA en la qual el professor no transporta físicament coneixements a l’estudiant, sinó que facilita eines, coneixements, indicacions i orientacions per a estimular la capacitat d’aprendre de l’estudiant, i estalviar-li temps i desplaçament físic fins a les informacions i coneixements que requereix a cada moment determinat. L’ensenya a aprendre a aprendre. |
|
![]() |
Si voleu aprofundir en el tema, podeu consultar l’article "En la sociedad del conocimiento la riqueza está en las ideas", d’Alfons Cornella (març, 1999).
Fragment de l’article:
"En la sociedad del conocimiento la riqueza está en las ideas"
d’Alfons Cornella (març 1999)
La educación en la sociedad del conocimiento
El objetivo de las secciones anteriores ha sido claro: presentar el contexto donde hay que considerar desde ahora el conocimiento. Un argumento fundamental, repetido de manera recurrente, ha sido que el conocimiento constituye un activo principal en las sociedades avanzadas, y que como tal hay que tratarlo. Nos preguntamos ahora qué implicaciones conlleva todo ello en la educación, qué cambios cabe esperar en el rol de la enseñanza, la escuela y la universidad, cómo habrá que "enseñar", si tiene sentido, en el futuro más próximo. Es obvio que un objetivo tan ambicioso no puede abarcarse en su totalidad desde un escueto texto como éste -a la redefinición de la función de la educación se dedicarán seguramente miles de páginas en los próximos años, que encenderán debates apasionados donde los haya- pero intentaremos esbozar algunos de los puntos más críticos con algo de detalle.
Una población educada: parte de la política industrial
Que el conocimiento sea, como hemos visto, la clave de la competitividad personal, empresarial y nacional, lo eleva desde la esfera de lo cultural a lo económico. En otras palabras, veremos más y más enfoque económico en el diseño de las políticas educativas. Disponer de una población educada no se contemplará sólo como un bien en sí mismo, sino como un componente fundamental de toda política industrial.
Y ello con dos objetivos básicos: primero, que las empresas dispongan de base humana que le aporte competitividad, y segundo, que se pueda generar empleo, porque en un entorno intensivo en conocimientos sólo se crearán empleos muy cualificados, como hemos visto que indicaba más arrriba el estudio de Martin (1998). En otras palabras, la política educativa deberá responder tanto a la exigencia de la "oferta" de empleo (dar a las empresas personal cualificado), como a la exigencia de la "demanda" de empleo (dar a las personas la formación que les permita materializar su derecho al trabajo). En el primer sentido recuérdese, por ejemplo, que en 1998 una de cada seis ofertas de trabajo en el sector de tecnologías de la información y la comunicación en Europa no se cubrieron por falta de candidatos adecuados, con el consiguiente efecto en la competitividad de continente. Por otra parte, recuérdese también que la "industria de la información" es ya la mayor creadora de empleo en los Estados Unidos, puesto que en los últimos años ha generado un 37% de todos los nuevos empleo en el país.
Aparte de estas dos razones obvias (educación para nutrir de capital humano a las empresas, y para materializar el derecho al trabajo de los ciudadanos), hay otras razones, de índole más política si cabe, que aconsejan la inversión de las naciones en educación. Primero, y como decía el Premio Nobel Gary Becker (1997), la educación de la población es el mejor salvavidas de una economía. Un país con un capital humano adecuadamente formado puede superar cualquier tipo de crisis, en especial una crisis financiera (como las que explotan de manera más o menos periódica, y a las que nos tendremos que ir acostumbrando), porque puede responder a los nuevos retos con esfuerzo, innovación, imaginación, en forma de nuevas empresas; pero un país con fallos estructurales en la composición de su capital humano puede tener serias dificultades para generar nuevas oportunidades económicas. Así, la inversión en educación puede considerarse como una especie de "seguro" frente a la fragilidad de las burbujas especulativas de las que dependen, en mayor o menor intensidad, las políticas económicas en la era de la globalización.
En este sentido, es preocupante que la media del gasto público en la totalidad de los niveles educativos en los países de la Unión Europea haya disminuido desde el 5.3% del PIB en 1993 al 5.2% en 1995. España, con un 4.9% del PIB en educación, ocupaba el undécimo lugar en el ranking de la UE por este concepto. Estas cifras también muestran que el gasto público en la educación superior (tanto la no-universitaria, como las diplomaturas, licenciaturas y doctorados) fue en 1995 el 0.9% del PIB, frente al 2.2% de Suecia, el país de la Unión que mayor porcentaje del PIB invirtió en educación superior. Ante esta ligera disminución del gasto público medio en la Unión Europea, otras cifras muestran cómo la participación privada a la enseñanza superior en algunos países de la OCDE está aumentando; aportación privada que se materializa en forma de pago de matrículas, de los ingresos de las universidades privadas, así como de los contratos de investigación y transferencia de tecnología entre universidad y empresa. Así, por ejemplo, la aportación privada a la enseñanza superior en Estados Unidos representa el 50% del total, o un 40% si sólo se considera la aportación familiar en forma de tasas de matrícula. En España, la aportación de las familias a la enseñanza superior representa el 18% del total, mientras que la de las empresas es del orden del 4%; el resto corresponde al gasto público. La tendencia en algunos de los países de la OCDE confirma el interés de familias y empresas por invertir en educación superior, en línea con lo que se ha dicho más arriba. Habrá que esperar que ocurra lo mismo en España si no queremos perder competitividad en nuestro entorno económico natural.
El interés del sector privado por la formación se demuestra, por ejemplo, por el elevado número de participantes en los cursos realizados por el FORCEM en 1997, más de 1.3 millones de personas, con más de 53 millones de horas de cursos. O, también, por el hecho de que más de medio millón de personas estudian informática en centros de enseñanza privada. Pero no queda claro hasta qué punto estas cifras muestran un cierto oportunismo (aprovechar la existencia de fondos públicos), en el primer caso, o qué resultados prácticos pueden esperarse de este esfuerzo. Porque, como es bien sabido, no es la cantidad lo que genera resultados en educación, sino la calidad. En este sentido, hay que destacar como nota negativa en cuanto al interés del sector privado español por el conocimiento como activo, que sólo un 10% de las empresas españolas pueden considerarse innovadoras, frente a una media del 25% en Europa. Si las empresas españolas no reconocen la necesidad de la innovación como motor de supervivencia y de crecimiento, no cabrá esperar un mayor interés por su parte en la educación superior. Y sin esa percepción del valor del conocimiento como activo por parte de las empresas, poco podrán hacer las políticas para el desarrollo de una sociedad del conocimiento.
Aparte, hay otra poderosa razón que aconseja la inversión en políticas de educación. Y ésta no es otra que la presunción de que una población educada constituye el mejor seguro para el correcto funcionamiento, y la continuidad, de la democracia. Que es, a su vez, un requisito para el funcionamiento de las economías modernas. O sea, no sólo se debería invertir en educación para no perder competitividad empresarial, sino para garantizar un contexto de libertades que facilite el crecimiento de empresas modernas. No es una casualidad que sean justamente las sociedades democráticamente más avanzadas las que mejores resultados están obteniendo en este final de siglo. En otras palabras, sin una ciudadanía culta no hay futuro, al menos en una sociedad avanzada.
Finalmente, no hay que olvidar que en una sociedad del conocimiento, la educación es, también, un negocio. Un contexto más y más exigente en cuanto a conocimientos, y en el que las ideas se valoran como activos, es un contexto que estimula una mayor de formación y educación. Una demanda que, según algunos como Lévy (1998), crecerá por encima de las posibilidades de la oferta, de manera que habrá que buscar nuevos mecanismos educativos para satisfacer la demanda. Piénsese, por ejemplo, que la enseñanza superior es el quinto mayor servicio "exportado" por Estados Unidos. En el curso 1997-98, casi medio millón de alumnos extranjeros cursaron estudios en las universidades norteamericanas (de ellos, un 58% de origen asiático), y generaron un gasto de 7500 millones de dólares. Toda una industria, en crecimiento. En este sentido, la política educativa también deberá tener en cuenta que hay que aprovechar la demanda universal creciente de educación y formación, adecuando su oferta a las posibilidades que se derivan de la extensión geográfica del castellano en todo el mundo.
Un nuevo tipo de alfabetización
En la sociedad del conocimiento, el concepto alfabetización adoptará un nuevo significado. Y es que en una sociedad intensiva en información, en la que el ciudadano interactúa con personas y máquinas en un constante intercambio de datos e información, la alfabetización tradicional, las habilidades de lectoescritura que constituyen la base de los sistemas educativos primarios, no es suficiente. A estas habilidades hay que añadir nuevas habilidades informacionales, como la consistente en saber navegar por fuentes "infinitas" de información, saber utilizar los sistemas de información, saber discriminar la calidad de la fuente, saber determinar la fiabilidad de la fuente, saber dominar la sobrecarga informacional (o "infoxicación"), saber aplicar la información a problemas reales, saber comunicar la información encontrada a otros, y, más que otras cosas, saber utilizar el tiempo, el verdadero recurso escaso en la sociedad del conocimiento, para aprender constantemente. Todo ello conlleva importantes retos para los sistemas educativos, hoy centrados significativamente en la transmisión (o transferencia, en la terminología utilizada anteriormente) de un currículum previamente planificado.
La aparición de este nuevo reto de aprender constantemente, en este paso del "aprender de por vida" al "aprender toda la vida", es quizás la característica más importante de esta nueva alfabetización. Lévy (1998) indica certeramente que "por primera vez en la historia de la humanidad, la mayor parte de las competencias adquiridas por una persona al principio de su trayectoria profesional seran obsoletas al final de su carrera" (p123). De hecho, puede decirse aún más: en algunas carreras técnicas el recién licenciado está en desventaja competitiva con sus compañeros de cursos iniciales, a los que se enseña lo último de lo último. Ante esta situación de obsolescencia sistemática, parece que no cabe más solución que la de la educación continuada. Porque el trabajo es ahora "aprender, transmitir y producir conocimientos", y "lo que hay que aprender no puede ser planificado ni definido con precisión por adelantado" (Lévy 1998, p124).
El reto para las sociedades occidentales es importante, como se desprende del estudio de la OCDE sobre "alfabetismo funcional" (literacy skills) mostrado más arriba, que muestra cómo una gran parte de la población de muchos países no dispone de las habilidades básicas para conseguir un adecuado desempeño informacional. Definir qué se entiende por "alfabetismo funcional" en la sociedad del conocimiento será fundamental, pero conseguir tal definición será complejo, aunque sólo sea porque la tendremos que ir adaptando permanentemente, de acuerdo con las nuevas posibilidades de la tecnología (hoy precisamos saber utilizar un ordenador, pero ¿qué precisaremos dentro de unos años?) y las nuevas exigencias de las organizaciones (hoy nos conformamos con saber utilizar la información, pero en el futuro será fundamental desarrollar una especie de intuición informacional que nos diga cuando vale la pena gastar nuestro tiempo en una determinada pieza de información). O sea, no sólo tendremos que aprender a aprender toda la vida, sino que tendremos que aprender a adaptarnos a una definición mutante de lo qué son conocimientos básicos (alfabetismo funcional). Exagerando un poco, puede que nos despertemos un día siendo "cultos" y acabemos yendo a la cama como "incultos". Y encima, lo tendremos que aceptar.
El impacto que la necesidad de un nuevo tipo de alfabetización tendrá en los sistemas educativos es comprensible, pero ello no significa que sepamos qué deba hacerse exactamente. Sin embargo, algo puede decirse. Por ejemplo, en una era intensiva en información, saber "manejar información" será crítico; consecuentemente, el enseñar, o facilitar los mecanismos para aprender, gestión de la información, constituirá una parte importante del esfuerzo de los "enseñantes" (como se verá más adelante).
Segundo, el sistema educativo deberá poner especial énfasis en ayudar al ciudadano (véase que no usamos el término estudiante, porque todos lo seremos durante toda nuestra vida) a descubrir sus activos de creatividad. Será más importante ayudar a descubrirse a uno mismo, a desvelar las capacidades de cada uno, que transmitir (transferir) unos conocimientos concretos (y, por ello, rápidamente obsoletos). Quizás hoy no imaginemos cómo hacerlo, pero la innovación del sistema educativo aportará nuevas ideas al respecto. Lo que está claro es que, aunque quizás no pueda enseñarse a "ser creativo", si que pueden darse ideas para evitar que la creatividad innata se pierda en un esquema educativo demasiado rígido.
Tercero, el aprendizaje de otras lenguas será considerado crítico, y no sólo en conexión a las políticas industriales que se han comentado más arriba (se ha visto en el estudio de la IMD citado más arriba, que la competitividad de muchos países depende de su capacidad para conseguir mercados exteriores, y ello se basa en la capacidad multilingüe de sus profesionales), sino porque ello se considerará importante para el "desarrollo lateral" de la mente.
Finalmente, la nueva alfabetización deberá también poner el acento en el desarrollo y mantenimiento de habilidades manuales. Piénsese que si todo el aprendizaje se orienta a la "manipulación" (valga el uso metafórico del término) de signos y símbolos (la base de la cultura de la información), sin que se invierta al mismo tiempo en el desarrollo de habilidades manuales, o sea en la "manipulación" de objetos físicos, puede que con ello se pierda capacidad para entender el mundo real, físico al fin y al cabo.
Nuevas formas de enseñar
Pero quizás más importante que qué enseñar será posiblemente cómo enseñar. En un mundo repleto de información, que nos llegará por múltiples canales, mantener la atención del "estudiante" será muy difícil. Será preciso desarrollar nuevos métodos de enseñanza, fundamentados en la idea de estímulo continuo. Por una parte, atraer la atención de quien debe aprender (ciudadanos en edad escolar) sólo podrá conseguirse convirtiendo el proceso de aprendizaje en uno de descubrimiento, de implicación, de satisfacción de la curiosidad con un alto componente de diversión. Y satisfacer a quien quiere aprender (ciudadanos en cualquier momento de su vida) implicará que se da respuesta personalizada a sus necesidades, y que se compensa adecuadamente el esfuerzo (básicamente en términos de output útil por el tiempo dedicado) que se invierte en el aprendizaje. En ambos casos, aparece un nuevo componente en la ecuación del sistema educativo: la sintonización entre quién enseña y quien es enseñado. La continuidad del método basado del profesor que sabe y que transfiere sus conocimientos a un receptor pasivo será puesta en cuestión, tanto por sus costes como por su ineficiencia. De la enseñanza como institución se pasará a la enseñanza como experiencia. Quizás se trate, pues, de redescubrir la escuela Socrática.
Es en este sentido como lo dicho más arriba sobre el cambio de visión entre los modelos de transferencia y transacción de información toma todo su sentido. Un modelo educativo basado en el paradigma de la transferencia ("yo sé, tu escuchas") está reñido con un mundo informacionalmente más interactivo (un mundo en red). En especial, en esta época en la que, por primera vez en la historia, un alumno puede enseñar algo al profesor (como es el caso en informática). Quien decide dedicar su tiempo a aprender en un "centro" (entre otras muchas cosas que podría hacer, como, por ejemplo, aprender por su propia cuenta en "la Red"), debe obtener algún tipo de "compensación" por su esfuerzo. Esta compensación no tiene por qué consistir en algún tipo de "reconocimiento académico" (aunque ya hay instituciones que empiezan a aplicar la idea de la titulación progresiva, de manera que cada curso superado te da "derecho" a algún tipo de "certificado" educativo). Más bien se trataría de una compensación de tipo práctico, ligada a la aplicabilidad "inmediata" (o, por lo menos, demostrable) de lo que has aprendido. En otras palabras, en un mundo saturado de información, en un océano audiovisual y comunicativo, uno invertirá en ponerse a aprender si del esfuerzo obtiene habilidades de clara aplicación, como ocurre cuando alguien al aprender informática se ve capacitado para empezar a utilizar lo que ha aprendido directamente en su ordenador. Es evidente que hay disciplinas en las que esta aplicabilidad inmediata no resulta fácil (como la mayoría de ciencias exactas o naturales), pero ello no debe ser obstáculo para impedir que éstas se sigan explicando como una abstracción lejana a la experiencia cotidiana de los alumnos. El método educativo debe migrar desde el paradigma de la transferencia hacia el paradigma de la transacción, es decir del intercambio de conocimientos, de manera que el aprendizaje consista en una especie de pacto, de sintonía entre fuentes (profesor y alumno), en la que ambas partes constaten una mejora de su estado de conocimientos entre el antes y el después. En otras palabras: yo apostaré por aprender con una "fuente" de conocimientos si se me demuestra que efectivamente aprendo cada día. No me servirá la promesa del "algún día entenderás porque te explico esto ahora"; necesitaré entender su importancia ahora mismo, porque de lo contrario no dedicaré ni mi tiempo ni mi atención a escucharte, ni merecerá la pena que lo conserve en mi memoria.
Es evidente que este nuevo proceso educativo, un intercambio de atención del alumno por conocimiento aplicable (que me permita entender mejor el mundo, ahora), requiere un cambio radical en la forma de enseñar. Y requiere un tipo significativamente diferente de "profesor". Este "enseñante", nos recuerda Lévy (1998), deberá ser más un "animador de la inteligencia colectiva de sus grupos de alumnos que un dispensador de conocimientos" (p124). Concepto este, el de inteligencia colectiva, que describe el hecho de que nadie puede saberlo todo (no hay opción enciclopedista viable), pero todos sabemos algo. De la comunicación entre nosotros, del establecimiento de un mecanismo que nos permita llegar a quien tiene un conocimiento específico cuando lo necesitamos, dependerá que podamos aprender. Así, el rol del "enseñante" será también vehicular al "alumno" hacia la buena información. De esta manera, mientras que históricamente el enseñante tenía el conocimiento (y era difícil o imposible adquirirlo en otro lugar), hoy el enseñante dirige al alumno hacia el buen conocimiento, evitándole la pérdida de tiempo que representaría discriminar la calidad de cada una de las posibles fuentes de información.
En una escuela o universidad tan participativa, donde la autoridad se diluye en la inteligencia colectiva, y lo importante no es transferir un conocimiento sino aprender a encontrarlo en la Red, aparece un nuevo e importante reto: cómo conseguir resultados positivos (que se aprenda) a través de nuevos patrones de pensamiento consistentes en juntar conceptos a partir de fragmentos que los alumnos encuentran por la Red. Se trata de una forma radicalmente nueva de aprender, en la que hay mucho de autoaprendizaje, y, por tanto, en la que será vital la presencia de estímulos que apoyen en el esfuerzo. Las tecnologías podrán ayudar, pero no lo serán todo, obviamente. El diseño de un esquema de estímulos, muchos de ellos personalizados, tendrá tanta o más importancia que la inversión en tecnologías. En este sentido, la imaginación de los enseñantes deberá aportarnos soluciones hoy impensables. Habrá que invertir, pues, inteligentemente para favorecer el desarrollo de esta imaginación colectiva del colectivo de enseñantes.
Finalmente, en una sociedad del conocimiento en la que se valoran las ideas, la inteligencia, la imaginación, etc., y en la que el aprendizaje es perpetuo, existirá una presión psicológica notable sobre los ciudadanos. Por una parte, el mundo será más y más complejo, más difícil de entender (prácticamente nadie entiende hoy cómo funcionan la mayoría de aparatos con los que convivimos un día cualquiera de nuestra vida). La mayoría necesitaremos ayuda psicológica para aprender a convivir con nuestra ignorancia, y para aprender a sacar partido, en cambio, de la inteligencia colectiva. Por otra parte, deberemos aprender a aceptar nuestra situación de alumnos perpetuos, a entender que no hay un final en nuestro período formativo, a metabolizar que cualquier situación es una situación de aprendizaje. Decir que deberemos aprender toda la vida es simple, pero no lo es aceptarlo psicológicamente con todas sus implicaciones. Así pues, tendremos que aprender a convivir con nuestra ignorancia, y aceptar que así como debemos comer cada día, también deberemos aprender cada día.
Un nuevo rol de la escuela
Una nueva forma de enseñar debe llevar a un nuevo tipo de escuela, y también a un nuevo tipo de universidad. De hecho, el cambio es más profundo de lo que parece, porque se pasará de un "lugar físico" donde se aprende, a un "lugar virtual". La enseñanza existirá, pero ello no implica que deban necesariamente existir las escuelas o las universidades (de la misma manera que la banca siempre existirá, aunque en el futuro quizás no existan los bancos). La escuela será un punto de estímulo, un nodo al que se va a buscar razones para aprender, a capturar información sobre lo que vale la pena aprender. Una experiencia más que una institución, que puede producirse en casa, en el trabajo, en el automóvil, o en el avión.
Obviamente, esto será más o menos cierto a partir de un cierto grado de desarrollo intelectual. Así, no parece plausible que, al menos a corto plazo, desaparezca el rol básico de la escuela en las etapas de adquisición de las habilidades de lectoescritura, ahora aumentadas con las habilidades informacionales que ya se han comentado (habilidades para el lenguaje audiovisual, lógico-informático, comunicacional, etc). La escuela será en este sentido un "campo de entrenamiento" para desarrollar métodos que nos permitan usar la inteligencia colectiva a lo largo de nuestra vida.
La escuela, la universidad, y cualquier tipo de centro de enseñanza en general, deberá llevar adelante esta transformación, no tanto porque lo desee, sino porque se verá forzada a ello. Porque entrará en competencia con una multiplicidad de fuentes de información y de conocimiento, en especial con los medios de comunicación, tanto los tradicionales como los más nuevos, de los que quizás sólo hemos visto hasta ahora la punta del iceberg. En una sociedad informacional, la información está en todas partes, se comercia con ella, se trabaja con ella, se vive con ella, y por ello es lógico que aparezcan más y más formas de utilizarla, de difundirla, de manejarla. Esta competencia de la escuela con los nuevos medios es especialmente aguda en términos de tecnología: muchos alumnos disponen en sus casas de instrumentos mucho más avanzados (acceso a Internet, televisión digital, videojuegos, comunicación por satélite, etc.) de los que encuentran en su escuela, incluso en algunos casos en su universidad. En este sentido, debería hacernos pensar que, mientras nuestros hogares han ido cambiado progresivamente de manera sustancial gracias a las nuevas opciones de recepción de información y de comunicación (el salón de hoy en día, con la televisión en el centro de la escena, es significativamente distinto del de principios de siglo; la habitación de los niños orbita, frecuentemente, alrededor del televisor, del PC, y de la videoconsola), la forma básica de la clase no ha cambiado prácticamente en siglos (una habitación rectangular, con una mesas en filas, y con un lugar privilegiado desde donde emana "el saber").
La escuela debería acentuar, pues, su rol de experiencia cognitiva por encima de su rol de transferencia. Se debería constituir en un nodo donde puedan encontrarse (física o virtualmente) los diferentes actores interesados en la experiencia del aprendizaje: los propios centros, los enseñantes, los alumnos, los padres, las empresas, la sociedad civil en general. Un nodo que permitiera expresar a cada agente su visión sobre lo que es exigible a la escuela en cada momento (qué programas, qué contenidos, qué métodos, qué formas de evaluación, etc). En el caso de la universidad, esta participación de otros agentes no-académicos, como las empresas, resultará fundamental. Primero, por lo que se ha dicho más arriba en cuanto a la importancia de incorporar a la educación en la política industrial. Y, segundo, porque en disciplinas sofisticadas, como, por ejemplo, la biotecnología, la informática o las telecomunicaciones, está ocurriendo por primer vez en la historia que los desarrollos más avanzados se producen en la industria y no en la universidad, con lo que ello puede implicar de concentración en investigación rentable en detrimento de la investigación pura y básica, siempre imprescindible para el inicio de líneas de desarrollo revolucionarias que acaban trayendo consigo nuevos productos y procesos. En otras palabras, si hoy la fuerte competencia tecnológica estimula la emergencia de más y más "universidades corporativas", centradas en líneas de investigación básica, los grandes costes derivados en estas aventuras científicas de las empresas quizás las lleven a reflexionar sobre la conveniencia de aprovechar de nuevo los esquemas de enseñanza e investigación públicas. Pero, para ello, será necesario sintonizar mejor lo que; piden unos (las empresas) con lo que ofrecen los otros (las universidades). Y en este campo hay todavía mucho que aprender.
Algo que deberá cambiar también profundamente es el rol evaluador de los centros de enseñanza. Hoy, lamentablemente, parece que el único output esperado por parte de los alumnos es el "reconocimiento académico", el título. Pero, ¿qué sentido tiene este tipo de reconocimiento puntual en un esquema de aprendizaje continuo? Si uno aprende en su casa, en el trabajo, en una ONG, etc., ¿cómo podremos "reconocer las adquisiciones" de conocimiento? Además, ¿cómo "homogeneizar" las propuestas formativas múltiples que se derivan de un "mercado de créditos"? (uno podrá diseñarse la carrera que desee a base de sumar créditos a distancia ofrecidos por instituciones académicas esparcidas por el mundo). ¿Cómo convencer a un posible reclutador de talentos de que el portafolio personal de aprendizaje, que te has construido a lo largo de los años, es sólido y no responde a una estrategia de mera acumulación de "créditos fáciles"? Algunos expertos sugieren que hay que ir hacia un modelo de "autoevaluación a distancia", de test permanente automatizado (vía web, por ejemplo), de manera que cada uno pueda evaluar sus conocimientos, en cualquier momento y lugar, respondiendo a un test está ndar, universal.También habrá que exprimir aquí la imaginación, lo que demuestra que en enseñanza veremos quizás más cambios en el cómo se hace que en el qué se hace.
Finalmente, uno de los retos cruciales con los que deberán enfrentarse los centros y profesionales de la enseñanza es determinar qué valores se transmiten (o se intercambian) con los alumnos. Porque la verdad es que un entorno fundamentalmente consumista, meritocrático, competitivo, no invita precisamente a subrayar algunos de los valores tradicionales de lo que conocemos como "civilización". Por no decir que tendrá cada vez menos sentido hablar de eso de "la" civilización, a causa de la tendencia al multiculturalismo y multietnicismo, una clara realidad en muchos centros de enseñanza primaria y secundaria de las grandes ciudades españolas. El problema es más sutil de lo que parece, porque curiosamente las empresas están ahora descubriendo la importancia de la gestión por valores en la sociedad del conocimiento. O sea, nos encontramos con un desfase entre lo que la escuela experimenta (dudas sobre qué valores transmitir en una sociedad orientada al consumo y al éxito egocéntrico) y lo que la empresa empieza a valorar (el sentimiento colectivo de que los proyectos deben hacerse con convicción, con una carga importante de valores como pulsión corporativa, y no simplemente teniendo en cuenta la cuenta de explotación). Sin valores no vale la pena hacer nada, opinamos muchos, pero no es la presente una situación en la que sepamos cuáles son los valores que valen la pena. Y aun a pesar de caer en el tópico de reclamar de la escuela más de lo que puede hacer, uno tiende a pensar que orientarnos hacia los "buenos" valores (no necesariamente los tradicionales, claro está) será parte de lo que deberemos pedir a la colectividad educativa, de la que, es cierto, todos (ciudadanos y empresas) formaremos parte.
Conclusión
Por alguna razón, quizás profunda pero a lo mejor coyuntural, nos encontramos con que el concepto "conocimiento" entra a formar parte del discurso económico y político en Occidente. Empresas, empresarios, profesores, todos se han puesto de acuerdo en que el conocimiento es un activo fundamental para el desarrollo; es más, muchos de ellos convienen en que es "el" activo más crítico para el futuro. Este discurso coincide, curiosamente, con el momento quizás más dulce en el campo de las tecnologías de la información (están por todas partes, tenerlas y usarlas dan estatus, no utilizarlas te convierten en un dinosaurio), y a la vez, con un momento de crisis de la escuela. O sea, el conocimiento es vital, parece que empezamos a tener herramientas para manejarlo, pero las formas tradicionales de transmitir conocimientos parece que no funcionan. Se trata de tres problemas distintos, que normalmente tratan expertos distintos, pero que por razones que quizás no comprendemos aún, están hoy y estarán aún más en el futuro íntimamente ligados. El reto de los próximos años consiste, precisamente, en poner a trabajar a mentes normalmente concentradas en áreas muy específicas, en escenarios más amplios, más complejos, más multidisciplinares. Como se ha mostrado en este texto, la gestión del conocimiento como activo es ya considerado como algo crítico desde la perspectiva de la política industrial; la educación de los ciudadanos es pensada desde un horizonte de estabilidad democrática, de pleno empleo. La cultura de la información se ve como más fundamental que las habilidades consideradas como básicas en una sociedad industrial. La competitividad de las naciones se ve desde puntos de vista diferentes. Y detrás de estos nuevos planteamientos aparece, de manera persistente, la idea de que las ideas son el motor del futuro. Las ideas para el cambio, la inteligencia colectiva como dínamo del bienestar. No se trata, como hemos intentado demostrar, de una mera abstracción, resultado de una moda más. Parece que hay fundamentos que demuestran que, en efecto, estamos entrando en una economía del conocimiento.
Si todo esto es cierto, el debate sobre el sistema educativo se situará en el centro de otros muchos debates. La educación será como aquella pieza del puzzle que siempre acaba cohesionando a todo el conjunto. Quizás esto ya ha sido así desde siempre. La novedad es que ahora estamos siendo más conscientes de ello. Que los políticos aúpen el debate sobre la educación a lo más alto de su discurso es ciertamente nuevo.
Pero reentender el rol del sistema educativo no resulta fácil, especialmente si la discusión se restringe a lo endogámico. En otras palabras, el futuro de la educación en la sociedad del conocimiento no puede ser debatida sólo por expertos en educación. Las empresas, los ciudadanos, los jóvenes, todos tienen algo que decir. Y habrá que escucharlos con mucha atención. Entre otras cosas porque no hacerlo en la época de la interactividad sería algo anacrónico. En este texto se ha pretendido tan sólo aportar algunas ideas sobre la necesidad de la reinvención de la educación en la sociedad del conocimiento. Pero necesitamos muchas más...
Avaluació continuada
![]() |
Tot el que s’ha dit fins aquí constitueix la clau i la base teòrica de l’avaluació continuada com a fórmula més recomanable d’estudi i aprenentatge a la UOC.
L’esperit que la inspira en el conjunt dels plans d’estudi de la UOC es pot trobar detallada en el campus virtual.
![]() L'avaluació continuada es basa en la realització d'activitats guiades i comentades pel professor consultor. Permet avaluar d'una manera personalitzada la consecució dels objectius de l'assignatura i aconsellar el participant en cada etapa del seu desenvolupament i, així, garantir un bon aprofitament del curs. L'avaluació continuada permet fer un seguiment constant del procés d'aprenentatge i és un sistema que serveix perquè els participants mesurin el seu progrés. |
Però, més enllà de les seves formulacions concretes, l’avaluació continuada té un sentit profundament lligat a l’evolució dels coneixements a la societat de la informació.
Fins fa relativament poc temps, s’estimava que a qualsevol persona els coneixements professionals qualificats podien durar-li al llarg de tota la vida laboral activa.
En aquest moment, la vigència mitjana estimada dels coneixements professionals està situada al voltant dels dos anys. És a dir, allò que se suposa que sabem en aquest moment, d’aquí a dos anys serà parcialment obsolet respecte al que se suposa que hauríem de saber. És més, allò que vam aprendre fa dos anys, ara ja ha caducat si no ho hem actualitzat convenientment. I encara més, en alguns centres d’estudi i formació els estudiants de primer curs tenen un clar avantatge sobre els de tercer curs: estan adquirint coneixements actualitzats sobre matèries que els seus companys de tercer i quart curs... no podien somiar que existirien!
L’expectativa immediata és que aquest índex de dos anys de renovació dels coneixements vagi baixant constantment tenint en compte la penetració de les noves tecnologies (eines) en els mercats professionals i laborals existents, i segons el disseny i l’aparició de noves ocupacions i professions (estratègies), propiciats pel desenvolupament dels serveis lligats a aquestes noves tecnologies.
Això vol dir que:
|
La formació i l’adquisició de coneixements, contràriament al que havia passat fins no fa gaire temps, ja no presenta característiques estàtiques, sinó que és dinàmica i canviant. |
|
L’avaluació continuada no és només una fórmula acadèmica de valoració del ritme d’adquisició de coneixements: és la fórmula principal de valoració personal i professional en la majoria d’àmbits de la societat, tot i que a vegades no es presenti explícitament com a tal. |
|
L’avaluació continuada té com a objectiu fonamental ensenyar a l’estudiant fórmules personals d’actualització constant de coneixements. |
| L’avaluació continuada no s’esgota en el procés formatiu, sinó que proporciona eines, elements i estratègies a l’estudiant per a definir constantment l’equació personal entre les seves necessitats laborals / professionals, els seus coneixements, els punts d’adquisició d’informació (la UOC, per exemple), i les demandes canviants del mercat social / professional / laboral. |
![]() |
![]() |
L’avaluació continuada és una ESTRATRÈGIA absolutament adequada per al plantejament i la proposta pedagògica de la UOC. | |
![]() |
Perquè des d’un punt de vista immediat:
| Facilita una temporalització d’estudi i un seguiment de les matèries de les assignatures, dosificat i assistit pels programes de consultoria. |
| Proporciona un camp de proves i avaluació sobre els progressos continuats de l’estudiant en les matèries corresponents. |
I perquè des d’un punt de vista general:
| Insereix l’estudiant en un ritme de formació permanent, que és el que se li demana socialment i professionalment cada cop més. |
| Facilita l’establiment de pautes i estratègies personals de treball i estudi que concordin amb les exigències dels mercats de treball i l’evolució dels mitjans de producció d’informació i coneixement. |
![]() |
![]() |
L’ESTRATÈGIA de l’AVALUACIÓ CONTINUADA no és només una estratègia adequada en el marc de les assignatures de la UOC. És també, i sobretot, una estratègia personal de gestió d’informació i aprenentatge amb una validesa indubtable i creixent en tots els àmbits i contextos (personals, socials, professionals i laborals) en els quals la nostra vida ja es desenvolupa habitualment. |
|
![]() |
I en el futur, aquesta implicació cada cop serà més gran.
Estratègies al campus virtual
Què és el campus virtual?
![]() |
![]() |
Una definició molt simplificada d’universitat virtual podria dir el següent:
És la universitat que és no presencial i que usa els sistemes telemàtics que ofereixen les noves tecnologies per a operar amb el seu model pedagògic i relacionar-se amb els membres de la seva comunitat.
O el que és el mateix:
És la universitat que dissenya, construeix i ofereix models pedagògics fonamentats en entorns virtuals d’aprenentatge.
I en el cas de la UOC, la concreció global del seu conjunt d’entorns virtuals d’aprenentatge és el campus virtual.
![]() |
![]() |
El CAMPUS VIRTUAL de la UOC és un model d’INTRANET (xarxa d’ús exclusiu per a usuaris acreditats) PEDAGÒGIC, que és utilitzat com a referent arreu del món per les solucions tècniques i tecnològiques que dóna als reptes fonamentals de l’aprenentatge no presencial, els quals presentem tot seguit:
|
|
![]() |
Això vol dir que l’estudiant de la UOC té en el campus virtual l’espai general del seu procés d’aprenentatge, tant en els aspectes més pràctics (localització i captura d’informació acadèmica), com en els aspectes de gestió (matrícules, exàmens, etc.), passant pels aspectes de relació col·lectiva (amb altres estudiants i amb tot el conjunt de membres de la comunitat UOC), i per l’assistència personalitzada en les seves circumstàncies concretes (tutor i consultors).
Cal evidenciar la quantitat de llocs que té el campus virtual per a visitar. Més endavant us en detallarem els més interessants.
Per al conjunt d’estudiants de la UOC,
![]() |
![]() |
el CAMPUS VIRTUAL és l’entorn general d’aprenentatge on coincideixen de manera asíncrona (sense necessitat de presència física simultània en un determinat punt del temps i de l’espai) TOTES LES PERSONES implicades en el conjunt de dinàmiques d’aprenentatge de la UOC. | |
![]() |
I per a cada estudiant considerat individualment,
![]() |
![]() |
el CAMPUS VIRTUAL és l’espai global d’aprenentatge, i el punt de partida de totes les seves accions i estratègies d’estudi, informació, comunicació, gestió i relació com a membre de la comunitat universitària de la UOC. | |
![]() |
El campus local
![]() |
![]() |
La descripció dels espais del campus virtual i les indicacions principals per a la seva utilització estan detallades exhaustivament en el campus local.
![]() |
![]() |
El CAMPUS LOCAL és una demostració autoexplicada del CAMPUS VIRTUAL que permet als nous usuaris del campus de la UOC d'investigar i experimentar amb les eines del campus virtual sense necessitat d’estar connectats a la xarxa, amb l’estalvi de temps i diners de factura telefònica que això representa. | |
![]() |
És imprescindible de recórrer a fons el campus local, explorar totes les seves possibilitats, seguir-ne les indicacions i fer els exercicis d’autoavaluació que proposa.
El campus local proporciona al nou usuari del campus virtual de la UOC el conjunt d’indicacions tècniques per a conèixer les eines del campus i la seva utilització fonamental.
Les funcions del campus virtual
![]() |
A partir del coneixement bàsic de les eines descrites en el campus local, és necessari que l’estudiant insereixi el conjunt de descripcions i instruccions en un plantejament conceptual general del que és i representa el campus virtual, ja que serà aquesta visió de conjunt la que li permetràel següent:
| de fer-se una idea global del campus virtual, |
| d’ubicar-s'hi dins la proposta pedagògica de la UOC, |
| de familiaritzar-se amb les dinàmiques que generen les eines i espais del campus, i |
| de dissenyar les estratègies que millor li facin aprofitar les potencialitats del campus per als seus interessos de formació i aprenentatge. |
Així, és imprescindible que l’estudiant assumeixi que el conjunt d’eines tecnològiques del campus virtual generen els àmbits de funcions següents:
Comunicació
El correu electrònic permet de construir un espai general de comunicació al campus, tant en l’àmbit de la docència / aprenentatge, com en l’àmbit organitzatiu. Estudiants, professors, consultors, tutors, etc., es comuniquen en aquest àmbit de manera unidireccional (UOC amb l’estudiant), bidireccional (usuaris entre ells) i multidireccional (usuaris amb altres usuaris en els diversos fòrums i espais col·lectius de comunicació del campus).
Informació
Com en el cas de la comunicació, els espais del campus virtual generen fluxos de distribució d’informació unidireccional (de la UOC a tots els membres de la comunitat o a cadascun d’ells en particular), bidireccional (intercanvis d’informació entre usuaris), i multidireccional (com la que s’estableix en els espais de debat de cada assignatura, per exemple). D’altra banda, des del campus es pot accedir a la informació que està organitzada en el material de les assignatures, a la biblioteca…
Relació
L’espai general del campus també permet i genera entre els seus membres intercanvis d’informació orientats a aspectes de relació pel fet de ser membres d’una mateixa comunitat UOC (quan un estudiant consulta el currículum d’un altre estudiant o d’un consultor, o quan un consultor o un estudiant treballen sobre el conjunt de membres d’una assignatura, o en els casos de coincidència en els espais de comunitat).
![]() |
Un dels elements que millor permet de visualitzar aquesta funció de relació del campus virtual és la seva constant evolució cap al SUPRACAMPUS, un campus ampliat amb un portal comú d’entrada, que integra en un entorn virtual general les diferents iniciatives de la Fundació Universitat Oberta de Catalunya: Formació Continuada, Universitat Oberta d’Estiu, estudis de Graduat Multimèdia a Distància, el Club Uoc, la Cooperativa La Virtual i Ediuoc, de moment.
Cooperació
Molts dels espais del campus virtual –i moltes de les dinàmiques que acullen– tenen com a objectiu fonamental facilitar i impulsar l’intercanvi d’informació entre estudiants, i entre estudiants i consultors, en una relació de cooperació i coneixements compartits.
L’exponent concret d’aquesta funció queda determinat en les iniciatives i Les estratègies de treball cooperatiu.
Gestió
És una de les funcions més evidents, perquè diverses eines faciliten una prestació de serveis als usuaris del campus: la secretaria virtual, la biblioteca del campus, la informació acadèmica sobre exàmens i trobades presencials, i en definitiva, totes les gestions que es fan per mitjà del campus sense que calgui fer desplaçaments presencials per a efectuar aquest tràmit o obtenir una determinada informació personalitzada.
![]() |
![]() |
La visió de conjunt de les funcions de COMUNICACIÓ, INFORMACIÓ, RELACIÓ, COOPERACIÓ I GESTIÓ i el coneixement de les tècniques que les activen és el que ha de permetre a cada estudiant de dissenyar i establir el conjunt d’estratègies personals d’ús del CAMPUS VIRTUAL que més s’adapti a les seves necessitats i objectius d’aprenentatge. | |
![]() |
Les seccions més interessants del campus virtual a les quals heu d’accedir són les següents:
Estratègies d’ús del campus virtual
![]() |
El model pedagògic de la UOC és obert, flexible i adaptable a les necessitats de cada estudiant i precisament perquè se centra en l’estudiant com a eix del procés d’aprenentatge, impossibilita d’establir regles i estratègies universals.
No es poden dictar estratègies predeterminades, però les estratègies són imprescindibles per tal que cada estudiant pugui optimitzar l’ús que faci del campus virtual. L’esforç, l’autodisciplina i l’organització personal els ajudarà a aconseguir-ho.
Es tracta, per tant, de donar elements per tal que cada estudiant els tingui en compte a l’hora d’elaborar les estratègies més adequades per a cada moment.
Elements d’estratègia personal
Alguns elements de reflexió poden ajudar força a l’hora d’orientar el disseny d’estratègies personals.
Connexió
| El campus virtual és un àmbit viu i dinàmic. Cal tenir en compte que constantment genera informacions i comunicacions. Una temporalització regular de connexió al campus pot ajudar a estar al dia i no provocar acumulacions d’informació que després seran més difícils de gestionar, filtrar i assimilar. |
Tria
| El campus ofereix moltes i múltiples opcions. És necessari de valorar-les basant-nos en la seva funcionalitat i triar a cada moment les més adequades. Per a l’estudiant de la UOC és imprescindible d’acudir regularment a les aules virtuals de les seves assignatures. Pot ser convenient de revisar regularment apartats d’informació acadèmica i novetats. Puntualment, cal configurar els espais de relació personal (preferències, preferits, etc.). I potser només periòdicament pot ser interessant de recórrer espais de comunitat. Cada estudiant ha de valorar aquestes opcions a partir d’una base indiscutible: el campus virtual ofereix molts serveis i opcions quan es necessiten. |
| NO es tracta –i ningú no hi està obligat– de recórrer i utilitzar sistemàticament tots els espais del campus. Les mateixes eines tecnològiques que estalvien moltes hores i quilòmetres per a assistir a una classe, poden fer perdre molt de temps si l’estudiant s’abandona a la navegació erràtica pel campus sense definir prèviament què necessita, què busca i per què. Cadascú s’ha de fer un programa de consultes d’acord amb les necessitats d’aprenentatge, les circumstàncies de connexió, etc. |
Rutines
| És convenient d’establir rutines de navegació pel campus. Les múltiples opcions que ofereix aquest entorn virtual poden provocar que en un moment determinat un estudiant obtingui informacions o estableixi comunicacions imprevistes absolutament interessants. Però també pot provocar que aquestes mateixes informacions sobrevingudes el facin oblidar totalment els seus objectius previs a la connexió al campus. |
| L’establiment de rutines de navegació estables pot ajudar. Per a un estudiant que sistemàticament –i per aquest ordre– consulta i atén la bústia personal, va als espais de docència, revisa les novetats, i deixa per al final les gestions sobre aspectes acadèmics formals, és molt difícil que una determinada novetat el desviï del seu propòsit inicial de conèixer si en una de les seves assignatures han penjat ja la prova d’avaluació continuada següent. |
| Les rutines de navegació pel campus són fonamentals per a estalviar temps i "per a no deixar-se res" en un procés d’ús d’espais virtuals i en una dinàmica de navegació regular pel campus virtual. |
Bústia personal
| La bústia personal és l’element principal de gestió d’informació i comunicació en el campus virtual. És convenient d’utilitzar-la com a tal, consultar-la sovint, no deixar que s’acumulin els missatges i ordenar-los en l’espai de carpetes habilitat a l’efecte. |
| Una bústia al dia de respostes i amb un arxiu de missatges ben organitzat a les carpetes representa un estalvi de temps incalculable (si anem sumant vuit o deu minuts perduts per mala gestió tres o quatre dies a la setmana durant quatre o cinc semestres..., hauríem acabat perdent setmanes senceres!). |
Personalitat virtual
| En un entorn virtual de comunicació tothom ens coneix per la projecció que fem de nosaltres mateixos en els espais i les eines que utilitzem per a intercanviar informació i comunicació. Per a la resta d’integrants del campus virtual, cadascú és qui diu que és –i com diu que és– en el seu currículum, i qui manifesta i evidencia el contingut i les expressions dels seus missatges. |
| Cal, doncs, omplir l’espai de currículum, i fer-ho de manera que qualsevol interlocutor o membre de la comunitat UOC pugui trobar en aquestes línies de text la idea que volem transmetre de nosaltres mateixos. I cal que completem la nostra imatge virtual en la manera d’expressar-nos en els nostres missatges. |
| Cal tenir molt present que currículum i missatges equivaldrien, en una universitat presencial, no solament a la manera de parlar i d’expressar-nos verbalment, sinó també a la nostra imatge general, des del pentinat fins al somriure, passant pels nostres gestos i expressions no verbals. Així que, si normalment tenim cura la nostra imatge, encara cal ser més primmirats amb la nostra imatge virtual... |
Missatges
| El correu electrònic és la base de comunicació dins el campus virtual. Convé, doncs, de fer-lo servir tenint sempre com a objectiu optimitzar les potencialitats d’immediatesa i capacitat de comunicació. |
| És imprescindible d’omplir sempre el camp tema dels missatges que enviem. I fer-ho sintetitzant en el tema el més important del contingut del nostre missatge. Això permetrà al/s nostre/s interlocutor/s de prioritzar immediatament la nostra comunicació, ubicar-la i no perdre temps intentant descobrir el motiu del missatge. |
| És imprescindible de firmar els missatges. Tot i que el correu electrònic de la UOC ja posa per defecte la identitat de l’emissor, la firma al final del missatge és un gest de cortesia i indica clarament el punt final del missatge. |
| És imprescindible de sintetitzar el contingut dels missatges i no fer-los innecessàriament llargs. Un missatge curt i ben estructurat estalvia molt de temps a l’emissor del missatge i, sobretot, al receptor; garanteix la comprensió del contingut que volem transmetre, i ajuda a la posterior gestió del contingut i la informació del missatge. |
| La correcció personal, de redacció i lingüística són elements imprescindibles en qualsevol missatge de correu electrònic, dins i fora del campus virtual. Això es dóna per fet, i és inexcusable, en un entorn virtual d’aprenentatge universitari com el campus virtual de la UOC. |
![]() |
![]() |
Els elements de reflexió que poden ajudar a l’hora d’orientar el disseny d’estratègies personals són: la connexió, la tria dins El campus, les rutines, la bústia personal, la personalitat virtual i els missatges. | |
![]() |
Elements d’estratègia social
Com a usuaris d’una col·lectivitat, ni que sigui virtual –i precisament perquè ho és!– tenim responsabilitats socials en l’ús del campus virtual.
La carta de compromisos dels membres de la Comunitat UOC estableix el conjunt de drets i deures bàsics dels estudiants de la UOC com a usuaris del campus virtualque són. És convenient de conèixer-la i tenir-la present.
Qualsevol entorn virtual d’aprenentatge, i concretament el campus virtual de la UOC, exigeix, a més, alguns hàbits de comportament ecològic elemental en la nova societat de la informació.
Si en el món presencial entenem per actituds ecològiques les orientades a evitar el malbaratament sistemàtic de recursos comuns i reduir la contaminació en els espais d’ús col·lectiu, en el campus virtual haurem de tenir en compte alguns d’aquests elements:
Respecte
| La resta d’usuaris del campus virtual –tutors, consultors, estudiants, etc.– estan a només tres o quatre clics de ratolí de qualsevol usuari connectat al campus virtual. |
| És molt fàcil de connectar amb qualsevol altre membre de la comunitat UOC per a comentar el primer que se’ns passi pel cap. |
| Però convé de pensar primer què volem comunicar. I de quina manera ho volem fer. |
| Qualsevol missatge que enviem a qualsevol usuari de la UOC ens representa despesa econòmica de línia telefònica, significa una despesa de temps per a nosaltres mateixos, ocupa espai telemàtic del campus, incrementa el trànsit en les línies d’Internet, i implica una despesa de temps al nostre interlocutor. |
| Cal tenir en compte tot això i pensar prèviament l’objectiu de la nostra comunicació, què volem dir o transmetre, si és important per a nosaltres i per als nostres interlocutors, i si realment compensa tots els elements esmentats. |
| No es tracta que restringim les nostres comunicacions. Es tracta que les fem plenament conscients que fem una despesa de recursos –línia, telèfon, temps– propis i aliens. I que, per tant, cal que trobem les fórmules per a optimitzar aquests recursos, i aconseguir de transmetre i obtenir el màxim d’informació en els mínims espais i temps possibles. |
Economia
| Els espais informàtics i telemàtics tenen una capacitat molt gran, però limitada, i, per tant, exigeixen als seus usuaris un comportament responsable en l’ús de connexions. |
| El fet de connectar-se al CAMPUS i navegar-hi sense necessitat ni propòsit definit en hores punta de màxima connexió no solament provoca lentitud i una despesa telefònica més gran a l’usuari que ho fa, sinó que contribueix a una saturació de la línia i el campus que perjudica la resta d’usuaris que realment han de fer alguna tasca concreta en aquell moment. |
| Cal que qualsevol estudiant es connecti al campus virtual sempre que ho consideri necessari. Però també és molt recomanable que prèviament hagi definit els objectius de la seva navegació i els itineraris més ràpids, còmodes i raonables per a satisfer aquests objectius. |
| Això li permetrà d’estalviar temps i diners de connexió. I deixarà a la resta d’usuaris canal lliure de comunicació per a les seves necessitats immediates. |
Antivirus
| Un ús responsable d’Internet en general, d’entorns virtuals d’aprenentatge en particular, i del campus virtual en concret, comporta inexcusablement la utilització de programes antivirus. |
| Un programa antivirus, permanentment actualitzat, ens protegirà davant de possibles agressions –intencionades o no– provinents de la xarxa. |
| I ens garantirà que el nostre ordinador connectat a Internet no actua d’element transmissor de programes agressors per a altres usuaris. |
| El campus virtual, com a xarxa tancada d’ús restringit, té les seves responsabilitats en l’ús i actualització de sistemes de protecció informàtica general. La UOC se n’ocupa permanentment. |
| Però la responsabilitat institucional del campus virtual no allibera cap dels seus usuaris de la responsabilitat personal de prendre mesures de protecció informàtica dels seus equips i continguts, tant per a evitar agressions externes, com per a prevenir actuacions –ni que siguin involuntàries– d’elements de transmissió de virus. |
Pirateria
| Tots els mitjans informàtics i telemàtics permeten un alt grau de pirateria, gràcies a la digitalització de programes i continguts. |
| copiar i usar programes informàtics sense les llicències legals corresponents no solament és un acte delictiu, penalitzat per les lleis vigents, sinó que, a més, representa riscos importants en diversos aspectes: |
|
No tenim cap garantia que aquests programes estiguin nets de virus i que, per tant, no infectaran el nostre maquinari ni el d’aquells usuaris amb els quals ens comuniquem. |
|
No tenim cap garantia que els programes sense llicència tinguin totes les seves funcions activades correctament. |
|
No tenim cap garantia que la utilització de programes sense llicència passarà desapercebuda als nostres interlocutors, i que, per tant, oferirem una imatge de nosaltres mateixos marcada per la consideració social de l’ús de programari il·legal. |
Plagi
| La digitalització de continguts i la seva transmissió per mitjà de la xarxa facilita extraordinàriament l’apropiació indeguda de la totalitat o part d’aquests continguts. |
| Tot i que les lleis de propietat intel·lectual estan encara sotmeses a un procés d’adaptació als nous mitjans telemàtics, convé de tenir en compte l’autoria dels continguts que puguem utilitzar per les raons següents: |
| Atribuir-nos l’autoria de continguts aliens no ens aporta res en una societat que valora més la nostra creativitat que l’obra ja feta. |
| Els nostres interlocutors poden tenir elements de referència per a descobrir el veritable origen dels continguts plagiats, cosa que malmetrà inevitablement la nostra imatge i consideració acadèmica i personal. |
| No tenim cap necessitat de plagiar res perquè citant l’autoria i/o origen dels continguts que utilitzem afegim credibilitat a la mateixa informació que capturem, processem, metabolitzem i transmetem. |
![]() |
![]() |
Cal tenir present que en el respecte, l’economia a la xarxa, la cura amb els virus i la responsabilitat amb la pirateria i el plagi són elements claus d’estratègia social a la xarxa. | |
![]() |
Estratègies d’ús de la xarxa
![]() |
Tots els elements presentats i analitzats en la perspectiva de la construcció d’estratègies d’aprenentatge en entorns virtuals són extrapolables i aplicables al treball i a l’estudi en general mitjançant xarxes telemàtiques i Internet.
De fet, l’aprenentatge en entorns virtuals és una de les múltiples opcions d’ús d’Internet i, per tant, l’estudi a la UOC no deixa de ser una de les possibles portes per les quals els estudiants entren a la xarxa.
En aquesta perspectiva, pot ser convenient de tenir presents alguns elements més, de tipus general, que cal tenir en compte com a usuaris qualificats del conjunt d’elements infotelemàtics que componen l’univers canviant d’Internet.
Connexió
![]() |
![]() |
Un ordinador és una caixa amb incomparables possibilitats de gestió d’informació. Un ordinador connectat a Internet és una finestra al món. |
|
![]() |
En l’època històrica en què ens ha tocat viure, l’acceleració de canvis tecnològics i dels seus usos socials ens obliga a un constant canvi de mentalitat sobre moltes coses. La necessitat i utilitat de connexió a la xarxa és, en aquest moment, una d’aquestes.
A pesar de totes les reserves imposades pel cost de les comunicacions, les imprevisibles transformacions socials que desferma la cultura en xarxa, les lògiques resistències personals als canvis, etc.,
![]() |
![]() |
és imprescindible que l’estudiant de la UOC prengui autoconsciència d’ell mateix com a usuari qualificat d’Internet i assumeixi positivament la necessitat progressiva de treballar connectat a la xarxa com a forma d’aprenentatge, estudi i treball, cosa que li pot aportar les màximes i millors opcions d’informació i comunicació. | |
![]() |
Estratègies personals
La connexió habitual i l’ús general de la xarxa, per si sols, no són cap garantia de millora objectiva en els processos de gestió i manipulació d’informació, i encara menys en les iniciatives d’aprenentatge i construcció de coneixement.
Si la connexió a la xarxa és imprescindible,
![]() |
![]() |
és igualment necessari d’intentar optimitzar-la amb criteris personals de gestió d’informació i amb estratègies ben construïdes, que permetin d’obtenir de les possibilitats infinites d’Internet aquells elements que són necessaris a cada moment, en una equació raonable d’objectius personals, mitjans disponibles i temps adequat. | |
![]() |
La UOC com a portal
L’estudiant de la UOC, com a membre d’una comunitat pedagògica especialitzada d’ús restringit, té tots els avantatges de poder accedir a la xarxa per mitjà d’un punt d’alta qualitat i especialització.
En un moment de competència ferotge entre un gran nombre d’iniciatives telemàtiques comercials que proven d’atraure consumidors en el nou mercat electrònic,
![]() |
![]() |
convé de definir criteris personals clars de discriminació d’ofertes i valorar els elements de valor afegit i credibilitat que ofereixen els punts d’entrada a la xarxa. | |
![]() |
La UOC no és un portal en competència amb les iniciatives comercials de punts d’entrada a Internet. I precisament per això ofereix serveis, informacions i elements de comunicació restringits només als seus usuaris.
Cal que l’estudiant de la UOC valori el grau de credibilitat dels serveis i opcions de gestió d’informació que té tenint en compte la seva condició, i que els aprofiti i optimitzi al màxim, tant en la perspectiva del seu procés d’aprenentatge concret, com en la línia de l’aprenentatge continuat i general que la societat de la informació ens imposa a tots els seus agents i protagonistes.
Estratègies a l'espai de docència
Què és l’espai de docència?
![]() |
![]() |
L’espai de docència o aula virtual és l’espai del campus virtual dedicat específicament a construir entorns d’aprenentatge coordinats per un tutor o consultor.
L’espai de docència és una aula virtual perquè concentra en un determinat àmbit virtual tots els elements que conflueixen en el procés d’aprenentatge de l’estudiant:
| El professor tutor / consultor de l’assignatura. |
| Tots els estudiants de l’assignatura en un curs determinat. |
| Els espais de comunicació i intercanvi entre consultor i estudiants: tauler del professor, i entre estudiants, juntament amb el seu consultor (fòrum i debat). |
| Els espais de treball cooperatiu per a tots els membres del curs (àrea de disc compartit). |
| Els materials relacionats amb l’assignatura i el curs (materials). |
| El pla docent, que és la veritable guia del curs per a l’estudiant, i que constitueix l’eix vertebrador del curs i l’assignatura determinada, en el sentit que estableix i resumeix objectius, procediments i terminis d’estudi de l’assignatura. |
Convé de tractar la idea d’espai de docència o aula virtual i superar alguns tòpics i simplificacions preconcebudes, molt associades a determinades deformacions provinents de dinàmiques de formació convencionals i poc evolucionades.
Sovint s’entén per aula l’espai físic (quatre parets, una pissarra, bancs per a seure i prendre notes, etc.) en el qual un professor –emissor qualificat– distribueix informació a un conjunt heterogeni de receptors –estudiants. El treball a l’aula, en aquesta perspectiva, quedaria força restringit als moments i processos de transferència d’informació que es produeixen en les classes.
Des del punt de vista de l’aprenentatge presencial, aquest concepte de treball a l’aula ja queda superat pel conjunt de realitats que conformen el procés de formació: l’estudiant reformula apunts, els fa circular, gestiona la informació emesa a l’aula, intercanvia opinions, informacions i coneixements amb els seus companys, amplia elements d’estudi amb lectures i bibliografia recomanada, obté noves informacions en biblioteques i hemeroteques, completa circuits d’informació amb converses personals amb el professor –informals en el passadís, formals en el despatx–, etc.
Els entorns virtuals d’aprenentatge en general, i el model pedagògic no presencial de la UOC en particular, permeten de centralitzar gran part d’aquests processos en l’espai de docència o aula virtual, de manera que recomponen una visió de conjunt coherent i globalitzadora.
![]() |
![]() |
En l’ESPAI de DOCÈNCIA o AULA VIRTUAL, l’estudiant fa les activitats següents:
|
|
![]() |
L’espai de docència de cada assignatura integra tots aquests elements en un entorn virtual d’aprenentatge (l’aula virtual), en el qual l’estudiant troba tots els elements que necessita per a planificar i executar el seu procés d’aprenentatge, per a contrastar els progressos en el procés d’adquisició de coneixements, i per a obtenir elements de suport en el seu procés d’aprenentatge personal.
![]() |
![]() |
L’ESPAI DE DOCÈNCIA és el PUNT DE PARTIDA del procés d’aprenentatge i el PUNT DE REFERÈNCIA per a orientar el procés d’adquisició i metabolització de coneixements. | |
![]() |
Espais de docència
![]() |
S'accedeix a l’espai de docència per mitjà del botó
del menú de navegació del campus virtual.
Els espais concrets i les funcions específiques de l’espai general de docència estan detalladament explicades en el campus local, però convé insistir en la seva visió de conjunt.
L’àrea de docència o aula virtual permet a l’estudiant el següent:
Contactar directament amb el professor tutor / consultor de l’assignatura.
| El missatge que obre aquesta icona ja porta escrita l’adreça electrònica del professor consultor. Li podeu adreçar consultes i comunicacions qualsevol dia de la setmana, i a qualsevol hora del dia i de la nit. La comunicació és bidireccional: només vosaltres dos (estudiant i consultor) teniu accés a aquests missatges. El consultor us respondrà la consulta en el temps imprescindible (de vint-i-quatre a quaranta-vuit hores) que hagi necessitat per a aconseguir la informació que necessiteu per a aclarir dubtes. |
Accedir als ESPAIS COMUNS de l’assignatura:
Accedir al llistat complet d’estudiants del curs.
| Això permet de localitzar ràpidament qualsevol membre de l’aula, accedir al seu currículum i adreça de correu electrònic, i saber si està connectat al campus en aquell moment per tal de poder-hi connectar per mitjà de la tertúlia (chat). |
Accedir al conjunt de MATERIALS del curs.
| Els materials d’una assignatura constitueixen el conjunt de documents que formen la base acadèmica del curs. |
| Són els elements docents recomanats com a punt de partida per tal que l’estudiant tingui una base de coneixements avaluatoris, i un punt de partida qualificat a partir del qual pugui aprofundir en les línies d’estudi que més s’adaptin a les seves necessitats acadèmiques i de formació. |
| Dels materials associats en parlarem amb més deteniment en el capítol dedicat a les estratègies d’estudi. |
Cal anar al pla docent abans d’accedir als materials de l’assignatura.
![]() |
![]() |
L’espai de docència permet a l’estudiant el següent:
|
|
![]() |
Tauler del professor
![]() |
| El tauler del professor és l’espai virtual on només el professor consultor pot escriure missatges i esborrar-los, i al qual només tenen accés el grup d’estudiants assignats a aquell consultor. Per tant, és on tots els estudiants del curs trobaran les propostes de pràctiques, els anuncis de debats i les informacions referents a la seqüenciació, el calendari i tots els aspectes oficials de l’assignatura. |
| El tauler del professor és l’espai on, entre altres coses, es dóna la benvinguda als estudiants i es fa la presentació de l’assignatura, es presenta el pla docent, es presenten i aclareixen les activitats d’avaluació continuada, es fan propostes de material complementari per a l’assignatura, s’aporten recomanacions bibliogràfiques noves a més de les del material de l’assignatura, es proposen debats que es vehicularan en l’espai de debat, es fan indicacions i referències a qüestions relacionades amb els exàmens, es fan aclariments sobre el contingut de l’assignatura, i s’ofereixen respostes a consultes generals interessants per a tot el grup, perquè es consideren prou importants i amb un pes formal superior a les que hi pugui haver al fòrum. |
Debat
![]() |
| El debat de l’assignatura és l’espai on el grup d’estudiants moderats pel seu professor consultor discuteixen sobre algun tema de l’assignatura. En el debat, el receptor dels missatges no és una sola persona, sinó que és un grup, en aquest cas, tots els estudiants de l’assignatura i el consultor que tenen assignat. En els debats, els membres no participen al mateix temps, sinó que cada persona llegeix els missatges dels companys i envia els seus quan ho considera oportú. |
| Per a poder dur a terme un debat amb una certa organització i coherència convé tenir presents un conjunt de normes que afecten tant el consultor com els estudiants. |
| És el professor consultor qui proposa el debat i qui està assignat per a moderar-lo. |
| En el debat, només es poden enviar missatges que tinguin a veure amb el tema de què es tracta. |
| El debat és entre tots (estudiants i consultor), però el modera el consultor, el qual intervé amb les mateixes condicions que la resta de participants. |
| Cal utilitzar missatges curts (unes deu o dotze línies) i no adjuntar fitxers, perquè es perdria la fluïdesa del debat. |
Fòrum
![]() |
| El fòrum és l’espai d’accés del professor consultor i el grup d’estudiants assignats a aquell consultor. Serveix per a expressar les seves opinions sobre qualsevol aspecte de l’assignatura que creguin interessant. A diferència del debat, no és sobre un tema concret o unes preguntes determinades: és un espai més obert. És com l’aula de les universitats presencials on els estudiants poden fer preguntes, proposar temes, suggeriments, expressar la seva opinió, però de manera virtual. És, per tant, un lloc fonamental per tal de crear consciència del grup classe / grup consultor. |
| Com en el debat, el receptor dels missatges no és una sola persona, sinó que és un grup; en aquest cas, tots els estudiants de l’assignatura i el consultor que tenen assignat. Els membres no participen al mateix temps, sinó que cada persona llegeix els missatges dels companys i envia els seus quan ho considera oportú. |
| La majoria de normes per a fer aportacions al fòrum són les mateixes que les del debat: |
| En el fòrum no hi ha un tema predeterminat tancat, però només es poden enviar missatges que tinguin a veure amb l’assignatura en sentit ampli. |
| En el fòrum participen tots els membres del grup (estudiants i consultor), però el tutela el consultor, el qual hi intervé amb les mateixes condicions que la resta de participants. |
| Cal utilitzar missatges curts per a fer el fòrum més àgil i interactiu, tot i que si es considera convenient i justificat es poden adjuntar fitxers. |
| És convenient de no fer servir argot ni males paraules; ser educats, però breus i concisos; anar al gra, però sense ser críptics. |
La tutoria
![]() |
La figura i funcions de la tutoria constitueix un dels elements que evidencien més clarament la dimensió de la UOC com a col·lectivitat de persones que construeixen i desenvolupen processos d’aprenentatge en l’entorn no presencial del campus virtual.
Des del mateix moment de la matriculació, cada estudiant de la UOC rep l’assignació d’un tutor o una tutora, el qual exercirà les funcions de tutoria i seguiment sobre aquell estudiant al llarg de tots els seus estudis.
Les funcions generals del tutor són les següents:
| fer el seguiment continuat del treball dels estudiants que té assignats, |
| donar-los orientacions generals, i |
| proporcionar-los consells i assistència personalitzada en tot allò que faci referència als seus estudis i a la seva pertinença a la comunitat usuària del campus virtual. |
Des d’un punt de vista pràctic, el tutor és la persona de referència per a l’estudiant per al següent:
| Comunicar-se de manera regular i fer un seguiment comú dels estudis. |
| Establir relacions de confiança personal al llarg de la permanència i relació de l’estudiant amb la UOC. |
| Resoldre consultes de diferents tipus: |
| Relatives als estudis en els aspectes acadèmics generals: selecció d’assignatures optatives, decisions sobre convocatòries i presentació a exàmens, tria d’especialitats, participació en trobades, etc. |
| Sobre informacions que tinguin incidència en l’estudi de la carrera o que estiguin relacionades amb el futur exercici de la professió, etc. |
| Referents a tràmits i qüestions administratives relacionades amb els estudis universitaris. |
| Mantenir contactes personals en les trobades presencials. |
![]() |
![]() |
La TUTORIA és un dels principals elements de suport personal a l’estudiant en el seu procés general d’aprenentatge en el CAMPUS VIRTUAL. | |
![]() |
La consultoria
![]() |
El model pedagògic de la UOC, que centra el procés d’aprenentatge en l’estudiant, atorga al professor consultor el paper de subministrar pautes generals i pautes particulars d’estudi, a fi que sigui el mateix estudiant qui es pugui dissenyar un procés d’aprenentatge el més cenyit possible a les seves circumstàncies i necessitats.
Així, el professor consultor actua des d’un punt de vista general dins de l’espai de docència, fent les tasques següents:
| Mantenir contactes generals amb el grup d’estudiants i presentant-los pautes generals de planificació. |
| Fent el seguiment global del grau de progrés dels estudiants en l’assignatura. |
| Atendre consultes d’interès col·lectiu sobre continguts i procediments, i consultes de caire professional referents a l’assignatura. |
| Portar a terme les activitats de proposta general d’activitats i exercicis, i plantejant, revisant i qualificant les pràctiques d’avaluació continuada i les proves d’examen. |
| Coordinar amb el professorat i consultors de la mateixa assignatura l’actualització de materials i propostes per a tots els estudiants d’aquella assignatura. |
El professor consultor, doncs, no actua tant com un emissor privilegiat d’informació a tots els estudiants, sinó que bàsicament constitueix l’element humà de suport individual i col·lectiu a l’estudiant.
El professor consultor no solament intercanvia informació amb els estudiants, sinó que també:
| Dissenya i proposa entorns concrets d’aprenentatge. |
| Ofereix pautes i propostes d’acció, reflexió i seguiment. |
| Proporciona elements d’estímul personal a l’estudiant. |
| Constitueix un punt de referència informativa i de relació per a l’estudiant. |
I tot això tenint en compte que la seva acció general i col·lectiva queda completada per la funció d’atenció individual a l’estudiant, de manera que aquest pot consultar-li en qualsevol moment tota mena de dubtes o problemes relacionats amb la pràctica de l’assignatura i amb el seu entorn concret d’aprenentatge.
Durant vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, l’estudiant pot fer arribar al seu consultor missatges amb les consultes, i pot comptar que en un temps raonable rebrà una resposta adient amb informació, redirecció d’informació o suport.
![]() |
![]() |
El professor consultor és el suport humà d’informació especialitzada per a l’estudiant, constitueix un punt de referència per al seu procés d’aprenentatge i esdevé un element personal de confiança i suport en el model pedagògic d’aprenentatge virtual. | |
![]() |
El pla docent
![]() |
El pla docent és l’eix vertebrador de l’organització de cada assignatura dels estudis de la UOC, i és l’eina indispensable de l’estudiant per a planificar el procés d’aprenentatge en cada curs i espai de docència.
El pla docent té les funcions següents
| Defineix objectius generals i concrets de l’assignatura. |
| Explica detingudament els continguts. |
| Fixa la temporalització dels aspectes generals de l’assignatura (dates i terminis de proves d’avaluació continuada, exàmens, etc.). |
| Proposa fórmules de gestió i temporalització als estudiants, definides tenint en compte la idoneïtat i optimització del procés d’aprenentatge. |
| Estableix els principis, la dinàmica i l’abast de l’avaluació continuada en l’assignatura corresponent. |
| Detalla el conjunt de materials de l’assignatura, els valora i els relaciona amb objectius i pràctiques d’avaluació. |
![]() |
![]() |
El pla docent és la guia d’estudi de l’assignatura i l’eina imprescindible i bàsica que l’estudiant ha de tenir present en tot moment per a entendre el conjunt global de l’assignatura i el detall de cadascun dels elements que la componen. | |
![]() |
Si fem un paral·lelisme amb l’aprenentatge presencial, el pla docent equivaldria al programa de l’assignatura i a totes les indicacions de procediment i forma de seguiment que el professor comunica durant tot el curs.
En l’aprenentatge no presencial, i en el model pedagògic de la UOC en particular, aquest conjunt d’indicacions essencials sobre l’assignatura es concreta en un document escrit –el pla docent– a fi que l’estudiant tingui des de l’inici del curs TOTES les indicacions bàsiques per a fer-se una planificació adequada i dissenyar una visió de conjunt del seu procés d’aprenentatge.
![]() |
![]() |
El pla docent és una eina bàsica i imprescindible per a l’estudiant per a optimitzar la seva actuació, dosificar esforços i adaptar tot el procés d’aprenentatge a les seves circumstàncies personals i necessitats formatives. | |
![]() |
Estratègies d’ús de l’espai de docència
![]() |
De la mateixa manera que passava en el conjunt del campus virtual, no és possible d’establir un cos normatiu d’estratègies d’ús dels espais de docència o aula virtual, amb funcionalitats universals i vàlid per a tots els estudiants.
Es pot, això sí, considerar una sèrie d’elements per a la reflexió, que permetin a cada estudiant i usuari de definir les pròpies estratègies i establir pautes d’optimització de l’espai de docència.
En general, són plenament aplicables a l’espai de docència els elements d’estratègia personal i els elements d’estratègia social que s’apuntaven en el capítol estratègies al campus virtual.
A més, haurem de tenir en compte els elements següents:
| És necessari d’establir dinàmiques personals de visita i consulta regular i freqüent dels espais de docència. La temporalització i dosificació de l’aprenentatge, establerts en el pla docent, es materialitzen dia a dia en els espais de docència. Serà, doncs, molt més difícil de gestionar grans volums d’informació en visites escasses, que gestionar dosis d’informació més reduïdes i graduals en visites freqüents, regulars i programades. L’acumulació d’informació i feina pendent acaba tenint un cost en temps més alt que la consulta continuada dels espais de DOCÈNCIA. |
| És convenient d’establir en els espais de DOCÈNCIA rutines i itineraris que assegurin que periòdicament verifiquem tots els elements d’aquests espais, que no "ens deixem res d’important", i que ens mantenim al dia de la marxa general del curs. Es tracta de trobar un equilibri entre el ritme general de l’assignatura i el ritme de cada estudiant, de manera que rutines i itineraris de consulta garanteixin que cap nova indicació no passarà per alt, i que l’estudiant podrà fer el seu procés d’aprenentatge amb la tranquil·litat i la confiança que té al seu abast tots els elements que necessita. |
| El tauler del consultor té una importància determinant en l’assignatura, i és imprescindible de tenir present de manera actualitzada el seu contingut. Això no vol dir, però, que calgui reproduir il·limitadament en fitxers electrònics i en paper els missatges del consultor al tauler. Per part de l’estudiant, cal una actitud crítica per a discriminar quina informació ha de tenir a mà, i quina informació del tauler és complementària o insistent, repeteix conceptes i informacions, o està adreçada a estudiants que s’han incorporat amb retard al curs i mantenen un ritme més lent que el del conjunt. |
| Convé de tenir el pla docent actualitzat i a mà permanentment. I és imprescindible d’assegurar-se que s’han revisat tots els enllaços del pla docent i que es coneixen totes les seves ramificacions electròniques (enunciats de les pràctiques d’avaluació continuada, informacions complementàries, etc.). Un percentatge molt important de preguntes al professor consultor solen estar ja respostes en el pla docent. Aquesta manca d’atenció fa perdre molt de temps a l’estudiant mentre redacta missatges, espera respostes i rep informacions..., que ha tingut en el seu poder des del principi del procés! |
| Els espais comuns de FÒRUM i DEBAT tenen com a atributs fonamentals la immediatesa i la fluïdesa de comunicació i intercanvi entre tots els membres de l’aula virtual. Caldrà, doncs, utilitzar-los amb missatges curts, ben estructurats, titulats convenientment en el camp de tema, i evitant sempre que es pugui la inclusió de fitxers adjuntats. S’ha d’utilitzar l’opció d’adjuntar documents quan sigui necessari, però cal analitzar prèviament si és imprescindible la despesa de temps que provocarem a la resta de membres del grup obrint el document adjuntat que enviem. |
| El fòrum és l’espai comú de tots els estudiants d’una assignatura i el seu consultor. És, doncs, el lloc idoni per a formular consultes sobre el curs que no estiguin centrades en aspectes personals. |
| Abans de fer una determinada consulta directament al professor consultor, convé revisar el fòrum per a comprovar si algun altre company ha fet la mateixa consulta i si ja s’ha respost col·lectivament en aquest espai. |
| Les consultes sobre continguts i temes de l’assignatura és convenient de fer-les directament en el fòrum. Una pregunta en el fòrum i una resposta col·lectiva tenen com a resultat, d’una banda, la possibilitat que tots els membres d’aquella aula virtual ho llegeixin i, de l’altra, una disminució dràstica en el trànsit de missatges i en la despesa de temps d’estudiants i consultor. |
| Estudiants i consultor tenen l’obligació de revisar amb freqüència l’espai de fòrum. És innecessari, doncs, d'enviar còpia al consultor dels missatges que cada estudiant envia al fòrum. Un missatge al fòrum té totes les garanties de ser llegit pel consultor en un temps raonable, sense necessitat de còpies a la bústia personal, excepte en casos d’especial urgència. |
| És convenient de respectar els límits d’espai assignats a exercicis i treballs, i també els terminis fixats per a la seva tramesa al consultor o als espais de docència. Els límits d’espai i terminis NO són fruit de l’arbitrarietat, sinó que han estat fixats amb criteris pedagògics i d’operativitat del campus virtual. És, doncs, un exercici de responsabilitat personal i col·lectiva respectar-los al màxim, i és una pràctica recomanable d'incorporar-los a la planificació personal que cada estudiant ha de fer del seu procés d’aprenentatge. |
Estratègies d'estudi
L’estudi a la UOC
![]() |
A la societat de la informació i la comunicació, que es caracteritza pel canvi i la complexitat, l’educació oberta i a distància pot tenir un lloc important perquè respon a les característiques fonamentals següents:
| Nivell general i de qualitat |
| Actualització i adaptabilitat |
| Múltiples competències |
La nova educació a distància basada en la xarxa gira al voltant de les característiques següents:
| El rol del professor canvia i es converteix en facilitador. |
| Els estudiants es converteixen en participants actius. |
| L’accés als recursos és més gran. |
| Els estudiants són més independents. |
| L’accés al professor és igual i directe. |
| L’estudiant és el centre de l’educació. |
| La comunicació personal entre els participants creix. |
| Ensenyar i aprendre poden ser col·laboratius. |
| El temps per a reflexionar les idees és més gran. |
De tot el que s’ha dit en parlar d’aprenentatge i entorn virtual, estratègies al campus virtual i estratègies a l’aula virtual, podem considerar que ha quedat prou clar que
![]() |
![]() |
l’ESTUDI personal de l’estudiant és l’eix, principi i mitjà fonamental de tot el procés d’aprenentatge en un entorn virtual. | |
![]() |
Convé tenir clar, però, que en el model pedagògic de la UOC el procés personal d’estudi de cada estudiant té el doble vessant següent:
| És el centre de tot el procés d’aprenentatge individual i col·lectiu. |
| Presenta elements i dinàmiques de plantejament i treball cooperatiu, assistit, temporalitzat, planificat i guiat, que el diferencien clarament de qualsevol procés d’autoaprenentatge. |
Això vol dir que:
| El pes de l’estudiant en la presa de decisions estratègiques (què, quan, com, per què i on estudiar) és determinant. |
| A partir d’aquestes decisions, l’estudiant s’inscriu voluntàriament en un context i una dinàmica d’aprenentatge en entorns virtuals, assumeix el funcionament i opcions del campus virtual, i adopta com a pròpies les propostes dels espais de docència de cada assignatura. |
| L’estudiant assumeix el seu paper protagonista en el procés d’aprenentatge, i és conscient que la tasca del seu treball personal és insubstituïble com a motor del mateix procés d’aprenentatge. |
![]() |
![]() |
La feina personal d’anàlisi, investigació, assimilació, manipulació i transformació d’informacions i coneixements és la base de qualsevol procés d’aprenentatge en entorns virtuals… | |
![]() |
| per a definir objectius abastables i coherents; |
| per a aprofitar totes les opcions concretes que ofereixen determinats entorns virtuals a cada moment concret; |
| per a optimitzar al màxim les eines tecnològiques, informàtiques i telemàtiques, i |
| per a potenciar les possibilitats que ofereixen els entorns virtuals de comunicació, i les relacions personals i els materials que proporcionen. |
![]() |
![]() |
Els entorns virtuals d’estudi, les seves opcions de relació personal i les múltiples propostes de continguts faciliten i potencien l’acció de l’estudiant en el seu procés d’aprenentatge. PERÒ NO poden substituir la seva feina personal d’estudi. |
|
![]() |
L’equació de temps, esforç, feina i dedicació l’ha d’establir cada estudiant a partir de les seves circumstàncies personals, professionals, formatives...
Però és una equació indefugible en tots els seus elements.
![]() |
![]() |
Un entorn virtual d’aprenentatge pot potenciar enormement una acció personal d’estudi. Però un entorn virtual d’aprenentatge, no pot substituir mai la tasca personal d’estudi. |
|
![]() |
Els materials didàctics
![]() |
![]() |
En termes generals, podem dir que els materials didàctics constitueixen les propostes de continguts bàsics que cada assignatura dels estudis de la UOC fa als estudiants com a estímul, punt de partida i guia d’orientació per a determinats aspectes concrets del seu procés d’aprenentatge.
![]() |
![]() |
ELS MATERIALS DIDÀCTICS NO SÓN TOT EL QUE CAL SABER SOBRE UN TEMA DETERMINAT.
ELS MATERIALS DIDÀCTICS SÓN ELS SEGÜENTS:
|
|
![]() |
Els materials didàctics perdrien una part important de la seva funció si fossin assumits per l’estudiant com un conjunt tancat de coneixements que cal assimilar sense un procés actiu d’anàlisi crítica, ampliació sistemàtica i discriminació tenint en compte les necessitats i particularitats de cada procés personal d’aprenentatge.
Els materials didàctics aporten a l’estudiant un bagatge bàsic d’informació qualificada per a estimular-lo a concretar, aprofundir i consolidar coneixements en àmbits especialitzats d’aprenentatge.
![]() |
![]() |
Però és la utilització activa per part de l’estudiant allò que converteix els MATERIALS DIDÀCTICS en un conjunt d’informacions hàbils i útils per a generar nous coneixements i esdevenir elements actius en els processos d’aprenentatge. | |
![]() |
Suports dels materials didàctics
![]() |
En un màxim d’unes poques setmanes, qualsevol estudiant de la UOC pot tenir prou clar quins són els formats, suports i tipologia bàsics dels materials didàctics. Però pot estalviar temps i, sobretot, facilitar la ubicació conceptual de cadascú com a estudiant des d’un bon començament, si té definit d’entrada l’esquema següent:
El suport amb què està fet cada material ve condicionat pels objectius que es volen assolir i pel seu contingut d’acord amb les característiques que presentem a continuació.
![]() |
![]() |
Els materials didàctics es presenten en tres suports: paper, magnètic i electrònic (CD-ROM i WEB). | |
![]() |
Materials didàctics per a suports:
Paper.
És el material didàctic que se subministra imprès sobre paper, seguint els paràmetres de l’edició convencional, organitzats de manera lineal. Per exemple, el mòdul didàctic 2 de Multimèdia i comunicació.
Suport magnètic.
Seria el cas de materials didàctics que se subministressin gravats en cintes d’àudio i/o vídeo. És un suport que és desplaçat progressivament pels suports electrònics.
Suport electrònic.
Es tracta de continguts i materials didàctics que, gràcies als processos i formats digitals, permeten diverses combinacions de text, so, imatge i efectes informàtics, i no tenen una organització de la informació lineal, sinó hipermedial.
Essencialment, el suport electrònic es presenta concretat en dos tipus de productes:
| CD-ROM. Es tracta d’un disc òptic d’alta capacitat, que ofereix una forma de producció i distribució tancada: s’elabora, es produeix i es distribueix amb una periodicitat variable, i presenta un contingut que no se sol actualitzar fins a l’elaboració, producció i distribució d’una nova edició. |
| WEB. Es tracta d’un material electrònic resident en un servidor i accessible per a usuaris acreditats per mitjà de la xarxa. |
Presenta els avantatges següents:
| Dóna múltiples opcions a l’estudiant / usuari de construir els seus itineraris de lectura i coneixement, segons les necessitats de cada moment, i dels ritmes i propostes de temporalització establerts en els espais de docència. |
| Presenta opcions instantànies d’ampliació d’informació i de redireccionament gràcies a les opcions de l’hipertext o vincles a altres continguts residents en qualsevol punt de la xarxa. |
| Obre possibilitats d’interactivitat entre els seus continguts i els seus usuaris, i entre aquests com a col·lectiu amb el seu consultor. |
| Facilita la combinació de formats en seqüències i propostes multimèdia –és a dir, de múltiples mitjans d’expressió i comunicació. |
| Ofereix la majoria de possibilitats de reconversió i reproducció dels materials en altres suports: es pot imprimir totalment o parcialment la seva part textual i gràfica, es poden guardar i reproduir els seus elements sonors, gràfics i d’imatges, es poden manipular tots aquests elements segons les necessitats de cada estudiant / usuari en cada moment. |
| Pot ser actualitzat el seu contingut permanentment –o almenys periòdicament– pel seu autor, sense que requereixi un nou procés de distribució. |
| Depèn de l’usuari la distribució física del seu contingut, ja que és aquest qui el localitza, l’utilitza, el captura i –eventualment– el reprodueix per a ús personal. |
![]() |
![]() |
El suport web tendeix a convertir-se ara mateix en el predominant en el marc del model pedagògic de la UOC, i, en general, en el conjunt d’entorns virtuals d’aprenentatge, informació i comunicació que podem trobar a Internet. | |
![]() |
Formats dels materials didàctics
![]() |
En general, tendim a parlar de format web quan ens referim a tots els continguts i materials que elaborem, trobem i/o utilitzem sobre aquest suport electrònic.
Això és una simplificació.
![]() |
![]() |
WEB és un suport, NO un format. | |
![]() |
I és un suport sobre el qual, precisament, podem trobar combinada informació codificada en diversos formats.
Enumerem, a continuació, els formats més habituals:
| El text (continguts escrits: textos literaris i tècnics, articles, comentaris, recensions, etc.), el podem trobar en els formats següents: |
| html, |
| doc, |
| pdf, |
| rtf, |
| ascii, etc. |
| Les il·lustracions (fotografies, dibuixos, esquemes, gràfics, etc.), en els formats següents: |
| gif, |
| jpeg, |
| tiff, |
| pcx, |
| bmp, |
| cdr, etc. |
| Les animacions (realitat virtual, objectes en 3D, etc.) poden tenir els formats següents: |
| flc, |
| avi, |
| QuickTime, |
| Mpeg, etc. |
| Els sons (música, locucions, efectes sonors, etc.) tenen els formats següents: |
| Wav, |
| Midi, |
| Real audio, etc. |
| El vídeo (escenificacions, seqüències, etc.) porta les extensions següents: |
| Avi, |
| Real Video, |
| Quick Time, etc. |
| I en el WEB també trobem programari, o programes que executen paquets d’instruccions informàtiques i/o aplicacions interactives, que porten l’extensió següent: |
| Exe. |
Tots aquests formats –i alguns altres– es poden combinar en els productes multimèdia que dissenyem, elaborem i ens transmetem per mitjà del suport WEB.
Podem parlar genèricament d’un format WEB com a fórmula per a entendre’ns ràpidament sobre la possibilitat de crear i intercanviar informació multimèdia integrada per mitjà de la xarxa.
Però sempre que tinguem clar que el format WEB és una simplificació que conté la utilització d’informació diversa, codificada en formats diferents, integrada gràcies a la combinació de programes informàtics, i que es transmet per mitjà d’un ús compartit de xarxes i protocols telemàtics.
Tipologies dels materials didàctics
![]() |
Els materials didàctics, amb els seus diferents suports i combinant els diversos formats, encara els trobarem agrupats en les àrees de docència de la UOC en una altra tipologia basada en la funcionalitat per a cada tipus d’assignatura.
Concretant, en el cas de Multimèdia i comunicació les tipologies són les següents:
Materials de l’assignatura
| Són els que es proposen específicament per al seguiment d’una determinada assignatura. |
| Constitueixen el conjunt de continguts que es considera indispensable de conèixer i utilitzar com a punt de partida d’aprenentatge en una determinada àrea de coneixement. |
| El grau d’ús i domini d’aquests materials està fixat en el pla docent de cada assignatura. |
| L’accés a aquests materials està determinat en l’espai de docència i ve detallat en el campus local. |
Materials complementaris
| Són els materials que es proposen com a complement per a assolir els coneixements mínims de partida requeribles per a una determinada assignatura (per exemple, a Multimèdia i comunicació es proposen Introducció a Windows 98, Netscape 4.5 o Internet Explorer). |
| Proposta d’ampliació de coneixements bàsics necessaris i recomanables per a la majoria d’estudiants d’una assignatura determinada. |
Materials específics
| Són els materials didàctics vinculats a una determinada assignatura o àrea de docència, i indispensables com a punt de partida d’aprenentatge per a superar aquella assignatura en la seva especialitat corresponent, segons els requeriments que es detallen en el seu pla docent. |
| L’accés a aquests materials també està determinat en l’espai de docència i ve detallat en el campus local. |
Multimèdia i comunicació
![]() |
El conjunt i encreuament de suports, formats i tipologies dels materials didàctics de les diverses assignatures de la UOC podrien fer pensar en un aterratge complicat sobre el model pedagògic i d’estudi de la Universitat Oberta per a tots aquells estudiants que no tinguin uns coneixements previs extensos i consolidats sobre l’ús de la informàtica de consum i sobre la utilització de les xarxes telemàtiques.
La penetració de l’ús social de les noves tecnologies de la informació i la comunicació deixen cada cop menys persones al marge d’un coneixement mínim indispensable de les innovacions de l’anomenada societat de la informació i el coneixement.
Però, a més, per a facilitar la introducció en l’ús de les eines telemàtiques imprescindibles per a estudiar a la UOC, i per a resoldre els eventuals problemes d’iniciació que alguns estudiants poguessin tenir en l’ús de les eines i estratègies pròpies dels entorns virtuals d’aprenentatge, hi ha l’assignatura de Multimèdia i comunicació (MiC).
L’assignatura de MiC és obligatòria per a tots els nous estudiants de tots els estudis reglats de la UOC amb les finalitats següents:
| Oferir elements de reflexió, anàlisi i instrumentals sobre les eines bàsiques d’ús del campus virtual i de gestió d’informació informàtica i telemàtica per a l’estudi en entorns virtuals. |
| Homogeneïtzar els nivells de coneixement i utilització dels instruments essencials de gestió, informació i comunicació de tots els estudiants en entorns virtuals d’aprenentatge. |
| Establir punts de partida comuns per a la gestió personal de l’estudi per a tots els estudiants de la UOC, i subministrar bases especialitzades d’aprenentatge en entorns virtuals per als estudiants de cada estudi específic. |
![]() |
![]() |
L’assignatura de MiC és una proposta necessària d’aprenentatge informàtic i telemàtic per a tots els estudiants de la UOC, que garanteix…
|
|
![]() |
Els continguts que es treballen en aquesta assignatura es resumeixen a continuació:
| Habilitats de comunicació i aprenentatge de treball telemàtic |
| Coneixements centrats en les tecnologies de la informació i la comunicació |
| Utilització de les eines informàtiques bàsiques |
Biblioteca de la UOC
![]() |
![]() |
Si en els models d’aprenentatge en entorns virtuals, i en el model pedagògic de la UOC en particular, el centre i protagonista de construcció de coneixement és l’estudiant, sembla força raonable de pensar que la continuïtat lògica dels materials que se li proporcionen passi per la biblioteca virtual de la UOC.
L’estudiant troba en la biblioteca del campus virtual la perllongació natural de les propostes dels materials didàctics que cada assignatura li ha proporcionat.
I això, en un triple aspecte:
| Des del punt de vista dels continguts, l’estudiant podrà trobar en la biblioteca de la UOC els camins d’aprofundiment necessari de les línies d’informació i coneixement iniciada en els materials didàctics bàsics de l’assignatura. |
| Des del punt de vista de l’ús telemàtic de la informació en xarxa, l’estudiant trobarà en la biblioteca de la UOC el redireccionament d’informació necessari per a accedir a la informació electrònica i bases de dades adequades per a poder accedir a tots aquells universos d’informació i referències que li puguin ser interessants per a completar els circuits de formació imprescindibles per a ell a cada moment determinat. |
| Des d’un punt de vista del mapa de recursos biblioteconòmics, l’estudiant trobarà a la biblioteca de la UOC el mapa d’orientació més actualitzat, contrastat i fiable, i que es pot fer servir per a les tasques següents: |
| Connectar amb altres biblioteques universitàries d’arreu de Catalunya, Europa i tot el món. |
| Establir contacte amb els llocs residencials de materials disponibles en línia, per mitjà de les recomanacions d’informació digital i digitalitzada. |
| Obtenir instruccions i pautes de consulta i gestió d’informació biblioteconòmica actualitzada per a utilitzar de manera optimitzada recursos en línia i bases de dades disponibles directament per mitjà d’Internet, o de manera mediada mitjançant els serveis de biblioteca de la UOC. |
I tot això amb uns components de valor afegit, clarament diferenciats d’altres opcions disponibles en xarxa:
| La informació disponible a la biblioteca de la UOC presenta uns components de selecció personal molt qualificats i sovint superiors als mecanismes de cerca automatitzada propis de la majoria d’opcions de motors de cerca i cercadors d’Internet. |
| Una informació que és valorada i qualificada i, per tant, amb un grau de credibilitat i fiabilitat més gran que la disponible en altres punts de direccionament d’informació. |
| Una informació que és diferencial, avalada i discriminada si tenim en compte que té un accés restringit als usuaris de l’entorn UOC. |
La biblioteca de la UOC, per tant, presenta unes opcions d’ús no solament recomanables, sinó necessàries per a tots els estudiants de la UOC, per tal de poder complir les funcions següents:
| Concretar i ampliar processos de coneixement relacionats amb el seu procés d’aprenentatge. |
| Fixar punts de referència telemàtica, amb garanties d’actualització i credibilitat. |
| Aprofundir en àrees específiques d’informació, més enllà dels criteris mínims de coneixement establerts per a cada assignatura. |
| Aprofitar un dels serveis més qualificats que la UOC posa a disposició dels seus estudiants, pel fet de ser-ho. |
![]() |
![]() |
La BIBLIOTECA és una eina fonamental per a aprofundir, consolidar i contrastar les línies d’informació i aprenentatge iniciades amb els MATERIALS DIDÀCTICS.
I l’ús de la BIBLIOTECA és un element essencial en el disseny d’estratègies personals d’estudi i de localització i gestió d’informació en un entorn virtual. |
|
![]() |
Estratègies generals d’estudi
![]() |
Les estratègies generals d’estudi a la UOC no difereixen gaire de les que qualsevol estudiant ha d’adoptar en qualsevol dels entorns convencionals d’aprenentatge.
La primera i principal, això sí, té molt a veure amb els trets i dinàmiques diferencials de l’estudi en entorns virtuals:
![]() |
![]() |
Estudiar en un entorn virtual, i en l’entorn virtual de la UOC en particular, ofereix possibilitats de temporalització i planificació molt més flexibles que les que té l’estudi convencional. PERÒ això vol dir precisament que... el pes principal de les responsabilitats de decisió i estudi recauen en l’estudiant; |
|
![]() |
Un cop s'ha establert aquesta base indefugible, l’estudiant en entorns virtuals com el de la UOC té indicacions estratègiques d’estudi que li poden facilitar molt la tasca d’aprenentatge. Aquestes indicacions són les següents:
Aprofitar els elements de suport que el mateix entorn virtual subministra a l’estudiant.
| Assignatures com Multimèdia i comunicació (MiC) o els tallers virtuals són propostes d’aprenentatge assistit amb un component molt elevat de rendibilitat diferida: ofereixen coneixements, pràctiques i principis de reflexió que l’estudiant podrà amortitzar molt més enllà de l’assignatura, taller o curs concret: els utilitzarà en la seva vida acadèmica, personal i professional, amb més o menys durada i vigència segons les seves capacitats i necessitats d’actualització de coneixements. Convé, per tant, d'aprofitar-los al màxim com a punt de partida i inversió intel·lectual d’alt rendiment diferit. |
Establir d’entrada criteris de gestió personal d’informació ferms, estables i actualitzats.
| És impossible d’establir criteris de gestió personal d’informació universals i vàlids per a tots els estudiants de la UOC. Però sí que és una recomanació d’utilitat universal que cada estudiant elabori uns criteris personals de gestió que el portin a crear carpetes diferenciades per als seus estudis en el disc dur del seu ordinador: |
| Carpeta de la UOC. |
| Carpetes per assignatures. |
| Carpetes temàtiques per als diferents materials, continguts i comunicacions de cada assignatura. |
| Carpetes per a continguts relacionats amb cada assignatura. |
| A qui li sembli una obvietat qualsevol proposta d’organització informàtica a l’ordinador domèstic o de treball, que provi de localitzar un document del tipus següent: |
| Mal anomenat |
| Mal classificat |
| Mal catalogat |
| Senzillament, no anomenat, no classificat o no catalogat, etc. |
Definir objectius i planificació d’estudis adients i adequats a les circumstàncies i necessitats de cada estudiant.
| L’estudiant que necessita un títol per a un canvi urgent de categoria laboral –i un augment de sou igualment urgent!– no té les mateixes necessitats que l’estudiant que vol ampliar coneixements sobre una àrea molt específica d’aprenentatge, o que l’estudiant que vol reprendre tranquil·lament els estudis que va aparcar fa deu anys, o que l’estudiant que vol aprofitar la inactivitat forçada d’una baixa laboral per a reciclar coneixements del seu entorn professional immediat. |
| La definició d’objectius i l’adequació de planificacions d’estudi és fonamental per a organitzar l’entorn d’estudi de cada estudiant, per a dissenyar el procés d’aprenentatge, i per a construir temporalitzacions possibles i estimulants del procés de coneixement. |
| Ningú no pot dissenyar processos d’aprenentatge universals per a tothom. És cada estudiant, amb la col·laboració de tutors, consultors i elements d’informació sobre els entorns virtuals d’aprenentatge, qui ha de dibuixar el seu procés de construcció de coneixements. |
Tenir en compte indicacions i suggeriments de materials didàctics i plans docents de les assignatures.
| Materials i plans docents proporcionen elements de planificació i aprenentatge que poden ser molt valuosos a l’hora de construir processos personals d’estudi. No contenen indicacions universalment vàlides per a tothom en qualsevol circumstància, però proporcionen elements que poden ajudar força cada estudiant a dissenyar el propi procés d’aprenentatge i adequar les seves necessitats personals a les de la col·lectivitat, cosa que potenciarà el seu procés d’estudi personal. |
Estratègies específiques d’estudi
![]() |
Ja hem dit en el capítol suports dels materials didàctics que el suport WEB és, a hores d’ara, el que més predomina en entorns virtuals d’aprenentatge com el que proposa la UOC.
Això significa un gran canvi en els models convencionals d’estudi?
SÍ i NO
les similituds i diferències s'expliquen detalladament a "Assignatures en web. Breus orientacions per als estudiants".
![]()
ASSIGNATURES EN WEB
Novembre, 1999 Introducció Amb el document que ara teniu a les mans pretenem de tractar una sèrie d’aspectes en relació amb el procés d’aprenentatge segons el model de la UOC i, més concretament, amb les tècniques d’estudi que heu de posar en pràctica. La "Guia per als estudis" que teniu actualment ja té en compte molts d’aquests aspectes, però ens ha semblat oportú d’ampliar-los pel fet que algunes de les assignatures de què us heu matriculat incorporen material didàctic en suport web. Tenint en compte que potser aquesta és la primera vegada que heu d’utilitzar aquest tipus de suport per a estudiar, hem volgut ampliar i, si més no, contextualitzar des d’aquest punt de vista, les orientacions que us presentem a la guia. Com estudiar en web? Veureu que pel fet que el material didàctic sigui en suport web, la UOC no us demana que feu coses molt diferents de les que heu fet sempre en altres situacions d’estudi. Hi ha accions que us seran igualment vàlides, les mateixes que dúieu o que duríeu a terme en una universitat presencial, i també actituds que haureu de mantenir. Això no obstant, n’hi ha d’altres que hauran de ser diferents, pel que fa a com estudieu i al vostre posicionament davant de l’estudi. En el quadre de la pàgina següent us resumim alguns punts sobre com s’estudia segons aquests dos models que d’entrada semblen tan diferents: el model d’ensenyament presencial i el model d’ensenyament a distància.
Així, doncs, tingueu en compte que el material d’estudi de les assignatures no es compon només de la informació que apareix a la web, sinó de l’ampliació que feu de les activitats proposades, del fet de compartir-les amb la resta de companys, etc. A la UOC entenem que l’assoliment dels objectius d’aprenentatge depèn de tot aquest treball. És per això que la vostra actitud com a estudiant ha de ser necessàriament activa. Quina seqüència de treball heu de realitzar? Estudiar amb material web demana ajustar certs hàbits d’estudi no solament perquè el format sigui diferent, sinó perquè el material està conceptualitzat i organitzat de manera que implica treballar preferentment amb unes estratègies determinades. Us proposem a continuació una seqüència de treball per a estudiar amb els materials en web a partir de quatre punts. Veureu que és prou general perquè us permeti de treballar segons les vostres estratègies habituals.
El pla docent és l’element organitzador de l’assignatura. Està proposat pel conjunt dels consultors, per tant, compartit per tots els estudiants de l’assignatura, i us ha de servir essencialment per a dos grans objectius:
El material pot està compost de diferents elements, en diferents formats, estructurat de diferent manera. És important que conegueu bé totes les opcions que us proporcionarà el material, saber quines són les seves parts i els seus recursos... però també saber la dificultat que us plantejarà: si és un material molt tècnic, si és un material amb contínues referències, amb molts hipertextos, etc. L’objectiu és fer-vos una idea global del material i del que significa treballar-hi. Un cop us heu fet una idea global, heu de treballar ja unitat per unitat amb l’objectiu d’entendre i aprendre els continguts del mòdul o unitat d’estudi. Us proposem l’esquema de treball següent:
Malgrat que no és obligatòria, el seguiment de l’avaluació continuada és molt recomanable perquè permet que tant vosaltres, estudiants, com el vostre consultor pugueu veure quin és el progrés en l’assignatura. Aquest fet és molt important perquè en un estudi no presencial com el que us proposem cal que es tingui molt clar quin és el progrés que s’assoleix. Si ja heu decidit de no seguir l’opció de l’avaluació continuada, podeu aprofitar igualment les propostes d’activitat i els comentaris / solucions per a completar l’estudi personal. Algunes recomanacions pràctiques A continuació us proposem algunes idees perquè pugueu preparar els apunts d’estudi quan el material és en suport web i no en suport paper. Si el material d’estudi és en web podeu…
Aprofiteu l’oportunitat que us dóna la web d’explorar noves maneres d’aprendre més enriquidores. I no passeu per alt que compteu amb el suport i l’assessorament dels consultors i del vostre tutor/a si teniu cap dificultat o entrebanc. |
Però dels materials didàctics convé retenir els elements de reflexió i pràctica –les dues coses alhora– següents:
| Són guions i propostes d’estudi. |
| Constitueixen un punt de partida per al procés d’aprenentatge. |
| Requereixen una actitud activa d’estudi per part de cada estudiant. |
| Faciliten i tenen com a objectiu que cada estudiant pugui dissenyar cada assignatura partint d’un guió personal, ampliat i enriquit amb aportacions pròpies i amb elements procedents dels agents dels entorns virtuals d’aprenentatge. |
| Dissenyen un model d’avaluació continuada de l’assignatura, i del desenvolupament d’aprenentatge de l’estudiant. |
El suport WEB pot contribuir a facilitar molt els objectius dels materials didàctics i a potenciar-ne les possibilitats, sempre que l’estudiant els utilitzi amb les estratègies específiques d’estudi adients:
| Estudiar sobre WEB no allibera de la necessitat habitual de prendre notes personals. Al contrari, les notes personals complementen l’estudi directe sobre formats electrònics a la pantalla de l’ordinador. Cal desterrar el tòpic de la tria entre el paper-i-llapis o el teclat-ratolí. Tots aquests elements es complementen. |
| Estudiar sobre WEB potencia el treball combinat amb els altres elements i programes informàtics del nostre ordinador; especialment amb els programes processadors de textos i blocs electrònics de notes, sobre els quals podem aprofitar els avantatges de reproducció ràpida de textos i imatges, i de manipulació i gestió de dades. |
| Estudiar sobre WEB també considera tots els avantatges de poder imprimir ràpidament tots aquells elements que ens interessa de conservar sobre paper per a revisar-los en moments i llocs allunyats de l’ordinador, o simplement com a recordatori o notes de sobretaula. |
| Sobre les opcions d’impressió de continguts convé de tenir, però, algunes precaucions: |
| Ser selectius: els continguts sobre suport WEB presenten grans possibilitats permanents d’actualització. Convé que no imprimiu més continguts dels necessaris, ja que tot allò que imprimim sobre paper resta fixat i sense possibilitats d’actualització, i renunciem a un dels avantatges diferencials del suport WEB. |
| Ser progressius: és convenient d'imprimir els continguts a mesura que avancem en les seqüències d’estudi que hàgim definit. Imprimir tot un material de cop pot ser més ràpid i semblar més còmode, però pot ser que no afavoreixi els processos de comprensió i assimilació de continguts. |
| Ser ecològics: els formats electrònics i digitals presenten els avantatges que requereixen molt poc espai d’emmagatzematge i són altament reciclables. El paper i la tinta, en canvi, ocupen molt més espai i representen una despesa més gran de recursos limitats. Convé adoptar criteris de gestió personals que ens permetin de reduir la despesa de paper i tinta en tots els casos en els quals la impressió sigui innecessària o no estigui justificada. |
| Els materials concebuts i elaborats en suport WEB presenten a l’estudiant unes opcions d’interacció i unes combinacions de formats que són convenients d'aprofitar tal com han estat dissenyades. |
| Les còpies impreses i les notes són elements importants de suport, però convé de no perdre de vista que l’opció prioritària d’estudi de materials WEB és treballar-los en suport electrònic per a aprofitar al màxim les possibilitats que ofereixen. |
| En molts casos, els materials WEB contenen enllaços i opcions d’hipertext que remeten a continguts residents en altres punts de la xarxa. Convé valorar adequadament els moments en què cal fer servir els materials WEB amb connexió telefònica per tal d’aprofitar al màxim aquestes possibilitats de localització ampliada d’informació. |
Què entenem per treball cooperatiu?
![]() |
En el capítol dedicat a les funcions del campus virtual ja hem parlat de la cooperació com una de les grans funcionalitats i objectius de l’entorn virtual de la UOC.
De fet, tot el model pedagògic d’aquesta universitat virtual descansa sobre paràmetres generals d’intercanvi d’informació i sobre objectius de construcció d’aprenentatge i coneixement, el resultat col·lectiu dels quals supera la simple acumulació d’aprenentatges i coneixements individuals.
En un sentit ampli, doncs, podem entendre que tota l’activitat d’aprenentatge a la UOC participa de principis, elements i/o dinàmiques de treball cooperatiu.
![]() |
![]() |
"Podem dir que es duu a terme un treball cooperatiu quan hi ha una reciprocitat entre un conjunt d’individus que saben diferenciar i contrastar els seus punts de vista de tal manera que arriben a generar un procés de construcció de coneixement. És un procés en el qual cada individu aprèn més del que aprendria per si sol, fruit de la interacció dels integrants de l’equip; i, per tant, un treball fet amb un grup cooperatiu té un resultat més enriquidor al que tindria la suma del treball individual de cada membre. Un treball cooperatiu NO és un treball fet per un conjunt de membres en el qual cada un produeix una part del treball per a finalment juxtaposar-les totes, sinó que comporta tota una estructura organitzativa que afavoreixi una elaboració conjunta del treball." |
|
![]() |
Partint d’aquesta definició, hem de tenir en compte els punts següents:
| Molts dels elements i consideracions sobre treball cooperatiu afecten la majoria d’activitats en el campus virtual. |
| Les iniciatives concretes de treball cooperatiu no vénen tant determinades per les eines tecnològiques que s’utilitzen o pels espais de campus on es realitzen, sinó pels objectius diferenciats i les estructures i dinàmiques organitzatives que s’estableixen específicament per a dur a terme treballs cooperatius. |
| Els objectius de cada iniciativa de treball cooperatiu seran els que determinaran l’organització i estructura concreta, i a partir d’aquestes es podran triar les eines i espais més adequats, i dissenyar les dinàmiques més adequades per a fer efectius els objectius concrets d’aquell treball cooperatiu determinat. |
| Un treball cooperatiu no és simplement el que sovint s’entén de manera genèrica com "un treball en grup", en el sentit que diversos membres d’un anomenat grup de treball es distribueixen la feina, la realitzen separadament i ajunten finalment el producte de les seves activitats individuals. |
| En el treball cooperatiu han de coincidir elements, eines, dinàmiques, estructures i estratègies individuals i col·lectives que generin un procés en el qual els membres del grup de treball aprenen com a equip alguna cosa més, i més ràpidament del que poden assimilar cadascun separadament. |
Eines i espais de treball cooperatiu
![]() |
El treball cooperatiu depèn essencialment dels objectius i dinàmiques concretes que es fixen per a una iniciativa d’aprenentatge en un moment determinat, però que té a la seva disposició una sèrie d’eines tecnològiques que convé de tenir presents.
El funcionament tècnic i la utilització general de cadascuna d’aquestes eines vénen definits en el campus local, i estan convenientment ampliats en l’assignatura Multimèdia i comunicació, i en els tallers virtuals corresponents a cada curs i programa d’estudi de la UOC.
El que és imprescindible, d’entrada, és tenir una visió de conjunt i una noció general de les possibilitats d’aquestes eines i dels seus objectius generals en la perspectiva d’iniciatives de treball cooperatiu.
Eines del campus
| El correu electrònic, base de la informació i comunicació en el campus virtual, pot ser utilitzat molt efectivament en processos concrets de treball cooperatiu. |
| La utilització de la bústia personal en la perspectiva del treball cooperatiu significa aprofitar tots els avantatges d’immediatesa del correu electrònic, i poder-hi un grau de processament i elaboració de la informació notable, orientat o limitat només per la pròpia dinàmica del grup de treball. |
| La tertúlia (chat), en canvi, permet processos de comunicació molt ràpids i àgils, que afavoreixen els intercanvis d’informació i preses de decisions de manera molt immediata. |
| Presenta, però, limitacions quant a quantitat i qualitat d’informació que es pot intercanviar, requereix la presència d’interlocutors al campus virtual de manera sincronitzada (és a dir, al mateix temps), i no deixa gaire marge de temps per a la reflexió i elaboració dels continguts. |
Espais compartits de fòrum i debat
| Del funcionament dels espais compartits de fòrum i debat ja n’hem parlat a bastament en el capítol d’espais de docència. |
| Les característiques pròpies d’aquests espais poden ser aprofitades per a iniciatives de treball compartit, sempre que uns principis concrets d’organització i dinàmica d’intercanvi regulin clarament els objectius concrets del treball i les fórmules de participació i aportació dels seus membres. |
Àrea de fitxers compartits
| L’àrea de fitxers compartits i la web dels espais de docència permeten i faciliten iniciatives de treball compartit en les quals tots els membres d’un grup poden treballar sobre documents i fitxers comuns. |
| Aquesta màxima possibilitat de participació de tots els membres d’un grup de treball en la creació, elaboració i manipulació de continguts comuns, requereix a la vegada la implicació màxima de tots els membres en una estructura i dinàmica de funcionament que optimitzi les possibilitats tecnològiques d’intercanvi i construcció de coneixements: cal respectar unes normes sobre la manera d’anomenar els fitxers, identificar les aportacions i modificacions fetes per cada membre del grup, definir i actualitzar versions, respectar aportacions fetes per altres membres del grup, etc. |
Espai de grups
| Són espais creats específicament per a iniciatives de treball cooperatiu. |
| Tenen les mateixes funcions i opcions que presenten els espais de docència, però no estan restringits als membres d’una determinada assignatura, sinó als membres d’un determinat grup de treball. |
| És per això que només poden ser membres d’un determinat grup de treball aquells estudiants que estan específicament implicats en una determinada iniciativa de treball cooperatiu. |
| Dins els espais dels GRUPS de treball trobem totes les opcions d’espais compartits (fòrum i debat) i àrea de fitxers compartits descrites més amunt. |
Estratègies personals de treball cooperatiu
![]() |
De la mateixa manera que en la resta d’aspectes del procés d’aprenentatge en entorns virtuals, la participació de l’estudiant en iniciatives concretes de treball cooperatiu requereix bàsicament la implicació personal, l’esforç d’estudi i participació, i la iniciativa individual.
![]() |
![]() |
La participació en un grup de TREBALL COOPERATIU no solament NO estalvia cap esforç a cadascun dels seus membres, sinó que requereix d’aquests una implicació personal específica en els aspectes següents:
|
|
![]() |
L’estudiant, per tant, s’ha de plantejar la participació en iniciatives de treball cooperatiu tenint clars els punts que presentem a continuació:
| La responsabilitat individual i compartida és la clau per al desenvolupament del procés d’aprenentatge i del treball cooperatiu, i per a l’assoliment dels objectius d’estudi fixats. |
| La participació es concreta en la comunicació; una comunicació constant amb el grup de treball és imprescindible per a no quedar desplaçat de la dinàmica del grup. |
| La cohesió del grup ve definida per alguna cosa més que la simple participació individual dels seus membres: caldrà, doncs, que cada membre del grup de treball s’impliqui personalment en els elements de participació i interacció col·lectius. |
![]() |
![]() |
El beneficiari màxim d’un procés de TREBALL COOPERATIU és l’estudiant COM A MEMBRE QUE ÉS DEL GRUP DE TREBALL. És imprescindible, doncs, que assumeixi com a pròpia la dinàmica col·lectiva, entenent que l’aprenentatge general forma part del seu aprenentatge personal. | |
![]() |