"La observación establece una comunicación deliberada entre el observador y el fenómeno observado. Comunicación que, normalmente, procede en el ámbito no verbal, en la que el investigador-observador está alerta a las claves que va captando y, a través de las cuales, interpreta lo que ocurre, obteniendo así un conocimiento más sistemático, profundo y completo de la realidad que observa." (J.I. Ruiz Olobuénaga, 1989, pàg. 80)

L'observació quotidiana, activitat que tots els éssers humans porten a la pràctica en la vida diària, i l'observació com a mètode d'investigació qualitativa no són mètodes idèntics. Tot i que l'observació diària pot ser sistemàtica, normalment no ho és, sinó que es du a terme d'una manera no planificada i tampoc no respon a preguntes específiques. És una eina per a comprovar, contrastar, abstenir-se o participar en els esdeveniments quotidians.

Tot i que ambdós mètodes comparteixen la interpretació i la captació de significats, l'observació com a mètode d'investigació qualitativa es porta d'una manera reflexiva, escèptica, desconfiant de les pròpies conviccions i dubtant d'allò que es veu.

L'observació com a mètode d'investigació qualitativa és un mètode que es pot dur a terme de maneres diferents segons el grau de participació de l'observador en el camp.

1. Observació no participant: consisteix, idealment, a observar allò que succeeix i registrar els fets sobre el terreny. Tanmateix, com a categoria pura només és possible quan s'observa darrere una finestra, amb càmeres ocultes o falsos espills, i més recentment amb Internet s'haurien d'estudiar les maneres d'accedir a espais "sense ser vist". En la resta de casos és impossible d'evitar la interacció. Aquest tipus d'observació s'usa per a l'anàlisi aprofundit d'un tipus d'interaccions molt concretes. Per exemple –però no necessàriament–, sobre rutines de comportament en espais molt delimitats (hàbits de comportament de famílies; interacció mestres-estudiant a l'aula, els participants d'un fòrum electrònic, etc.).
2. Observació participant: és el principal tipus d'observació qualitativa i el més estès. L'investigador selecciona un grup humà (associació de veïns, els usuaris d'una sala d'espera d'un gran hospital, una banda juvenil, els treballadors d'una empresa, els participants d'un fòrum electrònic, els internautes d'una tertúlia, etc.) i es dedica a observar-lo detingudament, interactuant estretament amb ell. Són essencials les estades prolongades per a accedir al significat i a les definicions de la realitat de les persones, de manera que s'hi pugui arribar a conversar.

L'observador participant s'ha d'esforçar per a identificar-se amb la gent que estudia i, al mateix temps, restar distant del context observat.

La possibilitat d'observar el comportament de la gent des del seu punt de vista comporta el fet de convertir el treball de camp en un procés de socialització per a l'investigador. Aquest ha d'adoptar el paper d'aprenent, com l'infant, la socialització del qual consisteix a aprendre com s'ha de comportar en el seu entorn. Amb una diferència fonamental, però, i és que es tracta d'un procés de socialització que ha de dur a terme un adult prèviament socialitzat en una altra cultura. Es podria dir, de manera més apropiada, que es tracta d'un procés de socialització secundària (Berger i Luckman, 1984, pàg. 164). Es tracta d'un aprenentatge social sense internalització, d'un aprenentatge controlat, d'una socialització reversible (perill de being native). Per tot el que hem dit, s'exigeix alguna cosa més que la simple observació: la participació és necessària perquè maximitza l'aprenentatge social.

L'observador participant ha d'intentar ser un altre, i al mateix temps, mantenir el sentit de la diferència: parlar d'aquest "altre" com d'algú diferent. Es tracta de mantenir una posició, més o menys "marginal". L'investigador interpreta des de la posició marginal d'estar, simultàniament, dins i fora; entre la familiaritat i l'estranyesa, mentre que socialment, el seu paper oscil·la entre esdevenir un amic i mantenir-se com un estrany.

És en l'espai creat per aquesta distància que es fa el treball analític de l'observador. Sense aquesta distància, sense aquest espai, el seu treball no seria més que un relat autobiogràfic sobre una experiència personal. Aquest model assumeix que el criteri de validesa d'una informació de camp està en el fet d'haver aconseguit de situar-se en aquesta posició analítica.

La participació és fonamentalment una intenció associada a la situació d'estar present en el camp. Aquesta idea de la participació no exclou radicalment la possibilitat que l'investigador contribueixi significativament a la transformació del context que investiga. Quan això succeeix ja no parlem d'observació participant, sinó d'investigació-acció, la idea d'acció (en el sentit de transformació o de canvi) no està incorporada en el concepte de participació. El que sí que incorpora el concepte de participació és la idea d'una interacció social significativa amb els subjectes. Teòricament, s'assumeix el principi segons el qual no hi ha presència social que no generi alguna forma d'interacció.

L'investigador s'ha d'esforçar perquè la seva presència sigui d'alguna manera una presència social i, el que és igualment important, ha de saber admetre i interpretar els papers que li són assignats pels agents socials, ja que en aquests papers es codifica part de la informació que obté del problema que vol estudiar. L'investigador, doncs, ha de comprendre sempre el sentit social de la seva presència en el camp.

"Casi todo en el trabajo de campo es un ejercicio de observación y de entrevista. Ambas técnicas comparten el supuesto de hacer accesible la práctica totalidad de los hechos, y generalmente se tienen como complementarias, para poder así captar los productos y los modelos, los comportamientos y los pensamientos, las acciones y las normas, los hechos y las palabras, la realidad y el deseo." (Velasco i Díaz de Rada, 1997, pàg. 33)

L'objectiu de l'observació és voler captar la complexitat dels fenòmens que volem investigar. En un sentit, aquesta pretensió de copsar la totalitat implica que les tècniques usades, almenys les fonamentals, han de ser prou flexibles perquè s'acomodin a l'heterogènia naturalesa de les situacions d'observació.

Tanmateix, a la pràctica, el fet de copsar tots els esdeveniments que ocorren en una determinada situació, és un objectiu inassolible. Els investigadors que no estan familiaritzats amb el treball de camp queden consternats davant la perspectiva d'haver de registrar i memoritzar tot el que veuen i senten.

La majoria d'observadors, tenint en compte allò que consideren més rellevant, centren la seva atenció i seleccionen els fenòmens per a enregistrar allò que els sorprèn basant-se en el tema de la recerca i els interrogants que s'han plantejat. Tot i la diversitat de situacions que s'han d'observar i els interessos dels investigadors, Goetz i LeCompte (1988) ofereixen una síntesi de com els científics socials de camp organitzen les tasques d'observar i escoltar.