Sala renovada Poblament d'Amèrica

A la Sala Poblament d'Amèrica, per mitjà de les coordenades espai i temps, s'explica el moviment migratori dels primers pobladors del continent americà. Els primers homínids van lluitar per sobreviure. En representar en un muntatge visual com ho feien, s'ha intentat trencar la idea que només eren "caçadors de mamuts". A la sala renovada es presenten altres escenes de la vida quotidiana dels primers homínids. Per exemple, en interpretar acuradament l'evidència descoberta a Tlapacoya i a Chimaloacan, deduïm que els nostres avantpassats ajudaven els seus companys malferits i ja domesticaven plantes i animals.

L'animal domesticat que viu amb els humans des de l'encreuament de l'estret de Behring és el gos. A mesura que ens endinsem al continent va canviant el clima, els grans animals desapareixen i els diferents ecosistemes (selves, boscos del nord, serres i deserts) forcen estratègies de subsistència diferents. Amb l'evidència lítica trobem empremtes dels llocs on van viure, sobre la base d'aquesta evidència cal interpretar la forma de vida d'aquests primers pobladors. Ells van dissenyar eines en funció del que en farien; van idear noves estratègies de cacera, com bloquejar l'animal triat, com acorralar-lo, coneixien perfectament el seu entorn natural.

El visitant, en recórrer la sala, veu el desenvolupament de les diferents civilitzacions mesoamericanes des del caçador recol·lector fins a l'agricultor sedentari. L'anterior discurs museogràfic de la secció dedicada als inicis de la humanitat no tenia en compte els nous descobriments en antropologia física, arqueologia, prehistòria i teoria evolutiva. Tanmateix, l'eix central de les sales renovades és el temps acompanyat del canvi, del procés històric i de la diversitat.

En iniciar el projecte, els conservadors es van preguntar com presentarien l'evidència científica, és a dir, com la interpretarien i escenificarien. Seguint les coordenades conceptuals canvi, territori i diversitat es va pensar en la utilització de diorames que mostressin les formes de vida diferents dels primers pobladors de les Amèriques. En el nou disseny de la sala, i per tal de buscar el major grau d'operativitat, s'han conservat només quatre elements que ja eren a la sala original, només ha canviat la seva situació respecte a les altres peces exposades.

- Mural d'Iker Larrauri que representa l'entrada a Behring.
- Un diorama de la cacera del mamut.
- Els fòssils del mamut de Santa Isabel Ixtapan.
- Un altre mural que representa la megafauna del plistocè.

Els coordinadors de la renovació, Terrazas, Pompa i Serrano, van decidir no aprofitar tot el material lític, ni totes les restes humanes que es conserven a la bodega del museu. La seva prioritat va ser donar vida als esquelets i contextualitzar-ne les eines lítiques. L'èmfasi es posa al lloc que ocupen els instruments en la forma de vida dels primers pobladors.

L'equip es preguntava que representava un crani per al públic o què entendria un nen en contemplar una gràfica o una taula informativa. Per això, es va demanar a l'escultor Reynaldo Velázquez que elaborés reconstruccions dels nostres avantpassats prioritzant l'expressivitat. En valorar la riquesa en l'expressivitat i calidesa de les peces de Velázquez es va insistir en una pulcritud científica que no caigués en la rigidesa inexpressiva.

Un altre dels reptes dels coordinadors va ser fer visible al públic el paper d'una interpretació que sense deixar de ser científica fos humana i comprensible. Per a aconseguir-ho sempre es va tenir en compte la influència de la diversitat ètnica, de gènere i d'edat.

Aquestes línies epistemològiques expliquen la presència de nens, adolescents femenines, ancianes, ferits i adults de fenotips diversos en els diorames i maquetes. També va ser prioritària la inclusió de la informació genètica, de la diversificació primerenca de les diverses branques d'homínids, i l'afirmació de l'existència d'un aparell fonador complet ja en l'Ergaster que possibilitava la utilització d'un llenguatge.