Sistema teòric psicològic que es va desenvolupar des dels anys vint fins als anys seixanta i que tenia dos grans pilars: el primer era el seu enfocament pràctic, que propugnava que l'objecte d'estudi de la psicologia és la conducta, el que la gent fa o diu, i no la ment o la consciència, perquè no són fenòmens accessibles a l'observació. El segon era l'ambientalisme, segons el qual la principal causa de la conducta és l'experiència concreta de la persona i no factors genètics o d'altres tipus. El conductisme considerava que tota conducta, adaptada o desadaptada, es regeix per les mateixes lleis de l'aprenentatge. Aquest model ha donat lloc, dins l'àmbit de la intervenció, a la teràpia (o modificació) de conducta.
|