 | ||||
| | | ||
| | Autor: Jeffrey Shaw | | |
| | | ||
| ||||
| ||||
| ||||
| | | ||
| | Data: 1989 (1988-1991) | | |
| | | ||
| ||||
| ||||
| ||||
| | | ||
| | Títol: Legible City | | |
| | | ||
| ||||
| ||||
|
|
|
 |
Després del Paisatge narratiu (1985), en el que l'espectador era invitat a immergir-se en una superposició d'imatges en dues dimensions, Shaw exposa, a Artec'89, a Nagoia (Japó), La ciutat llegible. És una instal·lació particularment original i convincent, on el desplaçament del punt de vista està vinculat, aquest cop, al moviment de l'espectador. Aquest intervé sobre la imatge per mitjà d'una màquina molt simple i coneguda: una bicicleta fixada al terra damunt de la que puja i pedaleja. Al seu davant, en una gran pantalla, s'hi projecta la imatge esquematitzada d'una gran ciutat –Manhatttan, Amsterdam o Karlsruhe– els carrers de la qual estan formats per edificis compostos de lletres tridimensionals gegantines. Aquestes lletres formen, al seu torn, frases i aquestes frases narracions d'orígens diversos que l'usuari desenvolupa i llegeix en pedalejar i canviar de direcció amb el manillar. La bicicleta no es mou, però la imatge es presenta com si ens desplacéssim realment per la ciutat. Al llarg del recorregut, descobrim el text en deambular indolentment o amb ritme esportiu. La més petita distracció provoca estranys accidents, com ara que el lector-ciclista té el risc de travessar els murs de la ciutat o de perdre's entre les línies. Hi ha subjacent tota una filosofia sota aquesta irònica maquinació. En invitar-nos a visitar pedalejant una ciutat, Shaw ens fa veure amb els peus i amb les cames així com amb els ulls. Redescobriment d'una evidència perceptiva que anys de cinema, de televisió o de parabrisa interposats ens havien fet oblidar.
En les diverses versions d'aquesta instal·lació, Shaw fa servir una bicicleta com a interfície entre l'interactor i la ciutat virtual projectada sobre una gran pantalla. No obstant, la imatge de la ciutat (Manhattan, 1989; Amsterdam, 1990; Karlsruhe, 1991) no s'ajusta a una visió realista, sinó que està construïda metafòricament amb grans lletres i paraules a manera d'edificis, que conformen en el seu conjunt un pla anàleg al de la ciutat en qüestió. En començar a pedalejar, i dirigint el manillar, el públic pot desplaçar-se virtualment i en temps real pels carrers de la ciutat, fent un virtual voyaging com diu Shaw. El recorregut pot ser aleatori, sense un objectiu final, o definit mitjançant un petit monitor instal·lat al manillar, que permet al conductor escollir el camí desitjat. L'arquitectura de lletres, paraules i símbols afavoreix la lliure associació i no es deixa interpretar de manera inequívoca, transformant el procés de recepció en el propi tema de l'obra. Per a Jeffrey Shaw, que ha integrat sempre en les seves creacions una reflexió artística sobre la interfície, la bicicleta era l'única elecció realment possible per a deambular en la ciutat llegible. El casc li semblava massa exòtic i no permetia un desplaçament natural, l'escala automàtica –la cinta contínua dels gimnasos– tenia una connotació de sala d'esport i generava igualment una situació artificial. La bicicleta és un dels mitjans de locomoció més estesos en el món i permet experimentar l'acció física i la seva resultant en l'espai virtual. El manillar i els pedals de la interfície que és la bicicleta donen a l'espectador control interactiu sobre direcció i velocitat. L'esforç físic de pedalejar en el món real es correspon en l'entorn virtual afirmant la conjunció del cos actiu en un domini virtual. En el viatge virtual, al recorregut intel·lectual li correspon un esforç físic real tal com el podríem experimentar en la ciutat en qüestió.
Utilitzant els plànols de ciutats com Manhattan, Amsterdam o Karlsruhe, l'arquitectura d'aquestes ciutats és completament substituïda per textos escrits i compilats per Dirk Groenveld. El viatge a través d'aquestes ciutats de paraules és un viatge de lectura: escollint un camí s'escullen uns textos així com les seves juxtaposicions i conjuncions espontànies de significat. És a dir, l'arquitectura de lletres, paraules i símbols afavoreix la lliure associació i no es deixa interpretar de manera inequívoca, transformant el procés de percepció en el propi tema de l'obra.
En aquesta instal·lació les lletres i paraules del text formen tota l'arquitectura visual, així, la ciutat es veu convertida en un tipus de llibre tridimensional; pedalejar significa llegir. El visitant se submergeix en un món de colors i de lletres purament artificial, una ciutat fictícia, una ciutat llegible.
La bicicleta té aparells electrònics ubicats al manillar i als pedals que mesuren la posició i la velocitat del ciclista. Amb aquesta informació, l'ordinador deixa veure les imatges corresponents a la pantalla. A través d'aquesta interacció entre bicicleta i imatge, el ciclista té tota la llibertat d'anar per on vulgui, seguir els carrers, girar o anar a través de les lletres. Cada visitant/ciclista pot seguir el seu propi camí a la ciutat llegible i així llegir els textos a la seva única manera.
S'utilitza un projector per projectar la imatge generada per l'ordinador a una gran pantalla. Una altra pantalla petita situada davant la bicicleta mostra un plànol de cada ciutat amb un indicador que mostra la posició momentània del ciclista. La relació de l'aspecte físic de la tasca i l'aspecte virtual és la projecció de la ciutat a la pantalla enfront del ciclista.
Hi ha diverses versions d'aquesta instal·lació interactiva. La versió de Manhattan d'aquest treball consta d'unes històries fictícies sense relació entre elles en forma de monòlegs a càrrec de diversos personatges, alguns coneguts i d'altres anònims: Koch, Frank Lloyd Wright, Donald Trump, un guia turístic, un estafador, un ambaixador i un taxista. Cada història té un color de text específic a fi de que el ciclista pugui escollir-ne una o altra per seguir el camí de la narració particular.
En les versions d'Amsterdam i Karlsruhe les lletres estan a escala per tal que tinguin la mateixa proporció dels edificis que substitueixen per obtenir una representació transformada, però exacta, d'aquestes ciutats. Els textos per aquestes dues ciutats deriven de documents d'arxiu que descriuen esdeveniments històrics locals.
En la versió d'Amsterdam l'àrea representada és la que ocupava el vell centre de la ciutat al segle XIX. En aquesta versió, com acabem de dir, totes les lletres són a escala perquè tinguin les mateixes proporcions i ubicació que els edificis que substitueixen. El resultat és una representació transformada de les autèntiques formes arquitectòniques d'aquesta ciutat. El color de les lletres fa joc amb els tons dels maons i les pedres dels edificis reals. Els textos són reals i recopilen esdeveniments que van tenir lloc a Amsterdam entre els segles XV i XIX. Aquests textos s'ubiquen en aquells llocs de la ciutat als quals es refereixen. També s'ha respectat el vocabulari i l'ortografia d'aquells textos antics.
El paisatge urbà és simultàniament un arranjament tangible de formes i un model immaterial d'experiències. El rerafons de la seva identitat és una xarxa psico-geogràfica d'informació. Un laberint de narratives secretades dintre del seu marc urbà. La Legible City miralleja el món objectiu en l'espai virtual i imaginari. La simulació desconstrueix les estructures materials i evoca una poesia fluida d'espai, de persona i d'experiència íntima.
