The Relative Velocity Inscription Device (RVID) és un experiment científic en directe que fa servir l'ADN d'una família multiracial procedent de Jamaica. L'experiment té la forma d'una instal·lació multimèdia interactiva en la qual hi intervenen un gel de separació de gens controlat per ordinador, pel qual viatgen lentament mostres d'ADN de quatre membres de la família. Les interaccions prèvies de l'espectador dins de la instal·lació amb una publicació sobre eugenèsia de fa més de mig segle permet la seva posada en contacte amb els precursors històrics d'aquesta cursa, alhora que una pantalla tàctil va detallant els resultats d'aquest particular experiment. El projecte combina les actuals tecnologies de separació de l'ADN amb l'inici de les investigacions en el camp de la genètica humana, en especial l'eugenèsia.

Actualment, el projecte del Genoma Humà està finalitzat. Cal recordar que, avui com en el passat, la ciència està imbuïda del sistema de valors culturals del seu temps. Així, el 1929, Charles B. Davenport va publicar l'estudi Race Crossing in Jamaica, el resultat d'un projecte d'investigació que va durar tres anys i que examinava el problema de l'encreuament de races. En aquella època la nova ciència de la genètica humana estava fortament determinada per la biologia i influïda per les doctrines del separatisme racial. Es va elegir la illa de Jamaica per a aquesta investigació per les seves borses clarament diferenciades de població negra pura, mulata i blanca d'una classe econòmica similar. A l'actualitat, aquesta nova ciència ens permet fer el mapa de tots els gens que es troben en l'ADN humà. Cada persona pot ser identificada per una cadena d'ADN, un conjunt de dades no material, millor que pels seus trets físics externs, gràcies a la moderna tècnica de separació de l'ADN. Basant-se en aquesta història i utilitzant les més modernes tecnologies, l'artista presenta la "cursa de races" amb el seu The Relative Velocity Inscription Device. Els gens responsables del color de la pell li són extrets a un jamaicà descendent d'una família biracial, la pròpia família de Vanouse, i se'ls fa participar en una cursa en el gel utilitzat per a la separació de gens. Quin gen guanyarà? El gen de la seva mare negra, el gen del seu pare blanc, el de la seva germana mulata o el seu? En aquesta obra, el gen es converteix en l'avatar de cada persona, representat per la imatge d'un corredor corrent en la pantalla. Els espectadors poden observar el progrés que realitzen els corredors, és a dir, els gens, en temps real una vegada que són separats en el gel. La combinació d'un experiment científic d'aparença seriosa i una interfície com la d'un joc, i la d'un context històric i un enfocament personal, visualitza l'absurd de la eugenèsia i ens recorda els problemes socials que plantegen les tecnologies de l'enginyeria genètica d'una manera irònica i crítica.

En 1960, la mare de Vanouse, de raça negra, va emigrar als Estats Units des de Jamaica i va conèixer al pare de l'artista, de raça blanca. "Per què el color de la meva pell és més clar que el de la meva germana?" es pregunta l'artista. Estudis recents afirmen que són diversos els gens responsables d'aquesta variació. La instal·lació utilitza mostres d'ADN extretes de la sang de la mare, del pare, de la germana i de l'artista. Les mostres competeixen literalment entre elles en una cursa pel gel de separació de gens, i en cada cursa hi ha un guanyador diferent, depenent de la regió d'ADN en concret de la qual s'hagin obtingut les mostres. La intenció de l'artista no és fer un mapa de les diferències genètiques, sinó qüestionar la veracitat d'aquest o altres espectacles científics, i crear una tensió en la relació de cada espectador amb aquesta "cursa de cavalls genètica" des del punt de vista del seu propi sentit d'identitat racial.

Teòrics com Paul Gilroy han qualificat la nostra època de postbiològica, en part perquè la ciència contemporània dedica especialment la seva atenció a les formes moleculars/computacionals, és a dir, genòmiques, formes d'identificar diferències humanes, deixant de banda les característiques antropomòrfiques, epidèrmiques i cel·lulars utilitzades en el passat. Atès que dintre d'una mateixa raça existeixen més diferències genètiques que entre les distintes races, no hi ha una base genètica que confirmi les categoritzacions racials que existeixen avui en dia. Els optimistes creuen que aquestes conclusions posaran fi al concepte de raça i, per tant, al racisme. Els pessimistes adverteixen que la ciència sempre ha estat utilitzada per a mantenir les jerarquies existents, pel que serà manipulada per a establir noves formes de discriminació. The Relative Velocity Inscription Device actua en aquest tens espai entre l'enfocament crític i l'utòpic cap a la moderna genòmica i la política de raça. Trasllada el debat sobre la diferència des del cos físic dels subjectes implicats al seu ADN, i amb ironia antropomorfitza el seu ADN atribuint valor als seus moviments a través del gel com si cada mostra participés en una cursa per a determinar quina és la millor genèticament. El teòric Bill Egginton ha descrit succintament aquest projecte com "una cursa de races en la qual el cos ha estat esborrat".

La descripció del projecte és la següent. Es col·loca un fragment ampliat d'ADN de cada membre de la família en cadascun dels quatre canals d'una placa feta molt més gran a mesura que conté gel normal de seqüenciació. Aquesta placa mesura aproximadament 90 cm de llarg per 20 cm d'ample. La placa duu aplicat un corrent elèctric que fa que l'ADN de cada membre de la família avanci pel gel a una velocitat determinada, gràcies al procés de l'electroforesi.

Es pot programar cada carrera per a que duri entre dos i tres dies. Les mostres han estat prèviament impregnades amb una tintura fluorescent, que fa que brillin quan reben llum ultraviolada i una càmera sobre la placa amb el gel comunica la posició que a cada moment tenen les mostres a un ordinador.

L'ordinador fa un seguiment de l'ADN de qui guanya cada cursa. Mitjançant una projecció de gran format des de l'ordinador, darrere de la placa, s'informa als espectadors de la posició que ocupen les mostres a cada moment. A més, els espectadors poden llegir les pàgines d'una primera edició del text de Davenport de 1929 per a situar en el seu context l'experiment The Relative Velocity Inscription Device. Poden també utilitzar una pantalla tàctil per a accedir als resultats d'anteriors curses. Els components finals del treball són projeccions en DVD que mostren als participants, membres de la família, els processos utilitzats per a extreure el seu ADN. L'estètica general del projecte recorda els equips de biomedicina i les exposicions dels museus de ciències, però amb un to més oníric per la il·luminació amb llum ultraviolada i una banda sonora ambiental de baixa intensitat, creada mitjançant l'amplificació dels sons produïts pels equips científics electrònics. En aquest sentit, el paisatge sonor emergeix a mesura que els sons oscil·lants, generats pels subministraments d'energia, les bombetes de llum ultraviolada, l'ordinador, el quadre de distribució, les bombes de fluid i els refrigeradors creen un ritme com de pulsió, d'estrats complexos i retroalimentat, que canvia durant tota l'exhibició.

A través del The Relative Velocity Inscription Device Paul Vanouse s'ha reformulat la pregunta "Com podria modificar la genòmica contemporània el nostre concepte de raça, especialment enfront el paper que van tenir anteriors estudis antropomòrfics, a la fi del segle passat, en l'afiançament de les jerarquies socials?" Alguns dels aspectes del projecte no van poder ser realitzats en directe, com la presa de mostres de sang i l'extracció de l'ADN de regions determinades de gens relacionats amb el color de la pell. Aquest últim pas va ser realitzat en el laboratori del Dr. Kelly Owen, que ha descobert diversos enzims capaços d'ampliar regions d'ADN on estan localitzats aquests gens diferents entre membres d'una família. Totes les altres fases del procés tenen lloc en directe en l'espai d'exhibició al públic i cap dels resultats es coneixien abans de començar les exhibicions. L'electroforesi en gel és un procés intrigant ja que utilitza fragments ampliats d'ADN que, quan se'ls impregna amb una tintura, es fan visibles a simple vista. Aquesta tecnologia és perfecta per a l'exhibició pública, ja que és un procés electroquímic que té lloc en una escala en què els espectadors són testimonis del propi procés experimental L'ADN es desplaça lentament pel gen polaritzat, i la seva abstracció en forma de dades, la càmera capta periòdicament imatges del gel per a situar a cada moment la posició de cada mostra i, en definitiva, saber quina de les mostres creua la línia de meta en primer lloc.

Finalment, l'espectador pot accedir, per mitjà d'una pantalla tàctil, als resultats de totes les carreres anteriors, informació que s'actualitza automàticament durant tota l'execució del projecte. Cadascun d'aquests processos es produeix en directe a la vista del públic. La sala no és només una càmera d'incubació en la qual té lloc un procés. No és tampoc un mer espai on visualitzar els resultats d'aquest experiment, sinó que és tot un laboratori automatitzat en el qual es poden seguir i avaluar les distintes fases.

The Relative Velocity Inscription Device és una combinació de diferents processos que no havien estat units mai anteriorment en un mateix aparell dintre de la pràctica de laboratori. L'electroforesi en gel, la visualització amb fluorescència ultraviolada i la visió artificial. Com ja s'ha esmentat, l'electroforesi en gel és un procediment habitual de laboratori que s'utilitza per a separar i seqüenciar l'ADN, al que s'ha donat una nova utilitat en el projecte The Relative Velocity Inscription Device, fer que l'ADN competeixi en una cursa. Un dels reptes de l'adaptació d'aquesta tecnologia per a la seva exhibició pública era aconseguir que l'ADN fos visible per a l'espectador. Normalment, el gel es visualitza en un compartiment opac especial que conté llum ultraviolada. D'aquesta manera, l'investigador veu les cadenes de l'ADN a través d'una càmera, l'ADN es fa visible quan és banyat per llum ultraviolada després d'haver rebut una tintura que li fa emetre una resplendor taronja, i la càmera impedeix el pas de la llum ultraviolada invisible que resulta perjudicial per als ulls de l'investigador. The Relative Velocity Inscription Device utilitza una combinació de material acrílic transparent emissor de raigs UV i un material acrílic opac als raigs UV que permet que la llum UV faci brillar l'ADN durant l'execució de l'experiment, al mateix temps que protegeix a l'espectador de la radiació UV nociva. Finalment, la càmera controlada per ordinador captura periòdicament imatges de l'ADN i l'algoritme especialment creat de visió artificial troben cada mostra fluorescent. Aquest últim pas resulta una mica complicat dintre de la sala ja que de vegades canvien els nivells de la il·luminació general, la fluorescència de l'ADN disminueix amb el temps i la consistència de la cadena d'ADN es redueix després d'estar un llarg període de dos dies en el gel.

L'algoritme de visió artificial funciona de la següent manera: primer fa una recerca en la imatge obtinguda per la càmera per a trobar píxels que continguin els valors més alts pel que fa a intensitat de taronja. Després, classifica aquests píxels en grups de píxels adjacents. A continuació avalua quin d'aquests grups reuneix les característiques esperades de lluentor, grandària i forma per a determinar les posicions de les mostres en tots els moments de la carrera i quina n'és la mostra guanyadora.