Conflictes polítics i guerres civils Codi:  M2.908    :  5
Consulta de les dades generals   Objectius i competències   Continguts   Consulta dels recursos d'aprenentatge de què disposa l'assignatura   Recursos d'aprenentatge i eines de suport   Informacions sobre l'avaluació a la UOC   Consulta del model d'avaluació  
ATENCIÓ: Aquest és el pla docent de l'assignatura per al primer semestre del curs 2020-2021. Us servirà per planificar la matrícula. Un cop comenci la docència, heu de consultar-lo a l'aula. (El pla docent pot estar subjecte a canvis.)

A part de l'anàlisi temàtica i cronològica, l'assignatura també vol trobar els perquès de totes les violències. De les motivades per les guerres com a tals, de les motivades per causes polítiques, socials o religioses. També vol analitzar que moltes vegades la violència a la nostra història contemporània, ha estat una violència en relació a la violència que es va donar en moments concrets a Europa o fins i tot a Estats Units. Un exemple el trobem en el fet de les lluites socials i l'anomenada propaganda pel fet, que es va donar a finals dels segle XIX.

Amunt

Cronològicament l'assignatura comença a principis del segle XIX, amb la guerra del francès. És indubtable que aquesta va tenir un caire patriòtic de lluita contra l'invasor, però també va marcar l'inici dels enfrontaments entre partidaris de l'antic règim i el liberalisme, la lluita contra els col·laboracionistes -anomenats afrancesats-, les diferències entre les autoritats civils i militars, el refús a l'exèrcit regular, continuadors dels avalots de quintes de finals del segle XVIII i precursors de la gran resistència popular a les lleves durant gran part del segle XIX i finalment el cost que va tenir la guerra per al conjunt de la població.

   Un segon tema, d'una cronologia molt més llarga que el primer, ja que abraça gran part del XIX i fins i tot en el cas de la violència carlina arribarà fins la guerra civil de 1936-1939. El grau de violència entre absolutistes i lliberals agafà des de finals de la guerra del francès un to ben sinistre, principalment pels partidaris de l'absolutisme, començat pel propi Ferran VII, que començaren a executar els partidaris del liberalisme, principalment als responsables dels primers "Pronunciamentos", com el general Luis Lacy a Barcelona el 1817. Un pas més en la intensitat de la repressió absolutista es pot veure en els anys de l'anomenada "dècada ominosa", 1823-1833, on els sectors més intransigents dels absolutistes, exigiren la depuració més amplia possible a l'exèrcit i l'administració de tota persona sospitosa de liberalisme. El grau de fanatisme arribà fins el nivell de què els més ultraabsolutistes o malcontents s'aixecaren contra el que consideraven una política massa "liberal". No cal dir que Ferran VII els va reprimir de manera violenta. En aquest context va destacar especialment el nou capità general de Catalunya, Charles d'Espagnac, "Comte d'Espanya", que es va donar a conèixer per la seva brutalitat repressiva.  

   Durant les guerres carlines, el grau de pressió sobre la població civil fou molt gran, alhora, principalment a la primera, el grau de violència i repressió fou molt elevat i indiscriminat. Els presoners tant als camps de batalla, com a les presons a la rereguarda foren moltes vegades executats sumàriament. Si els carlins executaren presoners els liberals assaltaren la presó de les drassanes a Barcelona i mataren tots els detinguts i fins i tot la mare de Cabrera, pel sol fet de ser-ho, fou afusellada a Tortosa. I fins i tot en el bàndol absolutista els partidaris de negociar la rendició, detingueren i afusellaren els que volien continuar la lluita.

   Un altre aspecte a tenir en compte és que el final de la guerra, ensems com la del francès, significà l'exili de molts partidaris del carlisme.

   També analitzarem, que en el camp liberal, les lluites entre els moderats i progressistes ocasionaren enfrontaments militars, "pronunciamientos" i execucions dels caps que fracassaren. Fins i tot aquests enfrontaments, on la ciutat de Barcelona va tenir un protagonisme molt destacat, foren la causa de què la ciutat patís algun bombardeig ordenat, primer pels militars liberals partidaris d'Espartero, però, posteriorment pels militars que el foragitaren del poder, cas del general Prim.

   El tercer tema, la violència en la lluita social, té una cronologia molt llarga: des de la dècada de 1840 fins la Segona República. Evidentment no analitzarem exclusivament el tema de la violència, sinó també el de l'organització i penetració de les idees dins del moviment obrer. Analitzarem un període especialment convuls a la història de Catalunya, com foren els anys 1840-1843, quan es produí la primera revolta popular urbana amb un clar contingut social de l'època contemporània, "la Jamància"; un conflicte com el de les selfactines -clarament "ludita"-, la repressió sistemàtica dels governs liberals contra les organitzacions obreres, les lluites socials a finals del segle XIX i el seguit d'atemptats anarquistes, principalment a Barcelona i que s'inclouen en el fenomen de la propaganda pel fet. La revolució de juliol de 1909 -la mal anomenada Setmana Tràgica- i les lluites socials entre 1917 i 1923 són altres moments que mereixen una especial atenció en l'aspecte de la violència social. Finalment analitzarem, l'actuació del moviment obrer en el període de la Segona República, prestant atenció a la gimnàstica revolucionària practicada per sectors del anarquisme, l'aparició de partits marxistes, els fets d'octubre de 1934 i la conflictivitat al camp català.

   La violència anticlerical la tractem des de la dècada de 1820, tot i que hi ha historiadors, com Jeroni Albertí, que no veuen relació en l'anticlericalisme que sorgeix amb força entre la segona i la tercera dècada del segle XIX i l'anticlericalisme de cent anys després, és a dir el desfermat a principis de la guerra civil l'any 1936. Per explicar, el cóm i el perquè de l'anticlericalisme, analitzem el paper de l'Església al llarg d'aquest període i les seves vinculacions, primer amb l'absolutisme i el carlisme i posteriorment el seu paper al costat de l'ordre establert, i el seu enfrontament ideològic amb el liberalisme, l'anarquisme i el marxisme, així com el control que exercia i volia mantenir sobre l'ensenyament i la cultura. Cronològicament ens fixem en moments com la crema de convents de 1835, la Setmana Tràgica de 1909 i els brots d'anticlericalisme durant els fets d'octubre de 1934.

   Un dels temes claus de l'assignatura és el de la conflictivitat i violència durant la guerra civil. De vell antuvi, el propi cop d'estat, l'acció protagonitzada pels militars de diferents casernes catalanes, tal i com es va desenvolupar a Catalunya en el decurs dels dies 19 i 20 de juliol, ja era, per ell mateix, un acte de violència que va comportar els primers morts a la societat catalana. Analitzem el perquè o perquès de la violència, les xifres, les víctimes i els botxins, l'organització de l'ordre públic, la justícia popular, els cementiris clandestins, els esforços per evitar o reduir l'abast de la violència i la repressió, tant per part del govern de la Generalitat, com per part de les mateixes organitzacions revolucionàries. Analitzarem els violents enfrontaments entre les forces antifeixistes, al camp i especialment durant els fet de maig de 1937 i les seves conseqüències. També analitzarem la lluita contra la quinta columna, el paper del SIM, el món de les presons i dels camps de treball i l'actuació dels tribunals d'alta traïció i espionatge. Però també prestarem atenció a la violència que va afectar al conjunt de la població, sense distincions ideològiques, com a conseqüència del conflicte bèl·lic, com fou el cas dels bombardeigs a què foren sotmesos molts pobles i ciutats de Catalunya. En aquest punt caldrà destacar especialment que Barcelona fou la primera gran ciutat europea que sense disposar d'un interès militar ni estratègic, fou objecte de bombardeigs sistemàtics per part de l'aviació franquista.

   A cavall del tema de la guerra i de la violència de la postguerra, tractarem el tema de l'exili, que va tenir a principis de 1939 una magnitud sense precedents a la història contemporània de Catalunya. La violència de la postguerra, és l'altre gran tema que pretenem analitzar amb molt de detall i bàsicament, perquè la repressió fou consubstancial al règim franquista, fins al punt que no s'entén la seva llarga durada sense el recurs sistemàtic a la repressió i a la violència. Des del primer dia del cop d'estat, allà on aquest va triomfar, va desfermar una brutal repressió sobre aquelles persones de manera individual i de totes les organitzacions polítiques i sindicals contraries als postulats ideològics dels colpistes. Aquesta repressió tenia la doble funció d'impedir la resistència i oposició contra el nou règim, així com fer desaparèixer per sempre més del mapa polític, social i cultural les idees des de les liberals a les comunistes, que el franquisme considerava nefastes i contraries al seu ideari, reaccionari per una banda i feixista per un altre. Per assolir aquests objectius, el nou règim va crear un entrellat jurídic, que donava pàtina legal a la repressió. L'exèrcit, el codi de justícia militar i els consells de guerra, foren la cara més visible de la repressió, però també ho foren la Llei de Responsabilitats Polítiques i la posterior contra la maçoneria i el comunisme. El fet fou que fins a 1953 no hi hagué ni un sol any en que no es produís un afusellament. També analitzarem els camps de concentració, els batallons de treballadors i les presons. La repressió econòmica, les depuracions a l'administració, des de la magistratura a la universitat, foren també un aspecte molt important de la repressió del règim franquista. Ara bé malgrat la intensitat de la repressió, l'oposició al règim, encara que fos a petita escala, no va deixar mai d'actuar, tant dins del moviment obrer com amb lluita armada, cas del maquis. Aquesta lluita fou causa de la detenció i empresonament de molts militants antifranquistes, que en alguns casos foren executats. La repressió del règim fou metòdica i constant fins el final del seus dies, tot i que a partir de la dècada dels 60, la major part dels detinguts per tasques d'oposició al franquisme, foren jutjats pel Tribunal d'Ordre Públic. Especial interès tenen els darrers anys del franquisme, quan, davant de la intensitat de les contestacions socials i el sorgiment de grups armats entre l'oposició clandestina (casos ETA, FRAP o MIL), hi ha una retorn a la repressió més intensa, fins al punt que molts conflictes socials acaben amb morts i el règim torna a recórrer a la pena de mort, tancant el seu cicle històric de la seva existència de la mateixa manera amb què l'havia iniciat.

Amunt

LECTURAS

1. Cataluña bajo la violencia de las tropas francesas

- Josep Fontana: "La Guerra del Francès", a La fi de l'Antic Règim i la Industrialització. Volum V. Història de Catalunya, dirigida por Pierre Vilar. Edicions 62. Barcelona 1988. Pàgs 145-182.

Esta lectura se una síntesis sobre  la complejidad de los acontecimientos durante la guerra del Francés.  Aparte de los acontecimientos bélicos, el texto nos adentra con las diferencias entre los diversos sectores que configuraban el campo "patriótico" y las resistencias al reclutamiento forzoso, como preludio a la resistencia futura a las quintas.  Aparte de analizar, quién eran y porque los afrancesados, Fontana, también analiza cuáles fueron los costes de la guerra, no solamente desde el punto de vista humano, sino también  material. 

 

2. Absolutistas y liberales: la violencia durante las tres guerras civiles del siglo XIX

- Josep Fontana: "La Crisi Final de la Vella Societat: 1823-1833", a La Fi de l'Antic Règim i la Industrialització. Volum V. Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar. Edicions 62. Barcelona 1988. Pàgs 209-244.

Este texto se centra en la década 1823-1833, donde según Josep Fontana , se produjo la crisis final de la vieja sociedad. A pesar de esta crisis, no solamente fue una década marcada por la represión, sino una década marcada por serios intentos de mejorar la administración, como las reformas de hacienda del ministro López Ballesteros. Un punto capital de esta década fue la revuelta de los malcontents, realistas insatisfechos, al menos sus cabezas, y dónde por primera vez se levantaron voces a favor de Carles V.  Paralelamente a los acontecimientos  políticos, se iniciará en Cataluña una reanudación económica, que beneficiará especialmente a la burguesía, y que nos explica los suyo progreso después de 1833.

3. Violencia en la lucha social

- Josep Benet y Casimir Martí: "El conflicte de las selfactines", en Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista (1854-1856). Ed. Curial. Barcelona, 1976. Vol. I, pàgs. 347-374.

Esta lectura de uno de los mejores estudios sobre el movimiento obrero en Cataluña durante el siglo XIX, se hace eco del ludisme en Cataluña en especial del conflicto de las selfactines, nacido del odio de los obreros a las máquinas y que fue un conflicto como otros muchos que se produjeron en  Europa la primera mitad del siglo XIX.  Cómo se desprende de la lectura, el primer efecto que tuvo este conflicto, fue la prohibición de las selfactines.

 

- Teresa Abelló Güell: "La semana trágica: Violencia y política a principios del siglo XX", a Bulletin de Histoire Contemporaine del Espagne. nº 47 (2012). Pàgs 77-91.

La autora de este artículo especialista en el movimiento obrero a caballo del siglo XIX y XX,  analiza las causas de la semana  trágica. Desde la política reformista de los gobiernos de turno, el anticlericalismo cada vez más extendido dentro de los sector populares, en un periodo que la presencia de las órdenes religiosas era más evidente que nunca, y el impacto de la guerra colonial al norte de África. El artículo explica los acontecimientos en la ciudad condal, la represión centrada en la figura de Francesc Ferrer y Guardia y el fracasado intento de Joan Maragall de paliar los efectos de la represión y sus críticas al papel del catalanismo conservador en la misma.

 

- M. Amàlia Pradas Baena: "Les Víctimes mortals a Barcelona en el període 1918-1923", a L'anarquismo i les lluites socials a Barcelona 1918-1923: la repressió obrera i la violència. PALMO. Barcelona, 2003. Pàgs. 255-288.

En esta lectura tenemos el estudio más cumplido sobre las víctimas de este periodo. La autora ha recuperado el nombre de las víctimas, la fecha de la muerte, el lugar donde se produjo, el agresor y el grupo social al que pertenecía la víctima así como su filiación si se conoce. Esto le permite una exhaustiva estadística sobre las víctimas y la violencia de aquellos años en Barcelona, llegando  a situar todos los atentados en un mapa de Barcelona, que permite ver claramente, cuáles fueron los distritos más afectados por las luchas sociales entre 1918 y 1923.

 

 

 

4. Violencia anticlerical: desde el Trienio liberal hasta la Guerra Civil

- Julio de la Cueva Merino: ""Si los curas y frailes supieran...". La violencia anticlerical", dentro de Santos Juliá: Violencia política en la España del siglo XX. Ed. Taurus. Madrid, 2000. Págs. 191-233.

Esta lectura, que empieza con el ejemplo de la ejecución de un cura  al Pirineu catalán, tiene como principal interés el análisis que hace del anticlericalismo a la historia contemporánea española  hasta llegar al periodo de la segunda República y la guerra civil.  Del periodo de la guerra civil hay que destacar el análisis cronológico  que faro de la persecución anticlerical y las causas de la misma,  aportando diferentes opiniones de historiadores que han investigado el tema.

 

- Hilari Raguer: "La matança de capellans als primers dies de la guerra" : a Breu Historia de la Guerra Civil, dirigida por Josep Mª Solé Sabaté y Joan Villarroya. Edicions 62 Barcelona, 2005. Pàgs 153-162.

Esta lectura de uno de los grandes historiadores sobre la historia de la iglesia durante la guerra civil, nos plantea el porque de la persecución de curas, su evolución, pero también destaca el esfuerzo hecho desde el gobierno de la Generalitat y de dirigentes revolucionarios, como Joan Peiró, para salvar vidas. También destaca en este aspecto la tarea de varios consulados que protegieron y evacuar muchas personas, entre ellos religiosos que estaban amenazados.

 

5. La Guerra civil (1936-1939), tres años de "violencias"

- Rubèn Doll-Petit: "Repressió, salvament i fugida a la reraguarda catalana, 1936-1939", a Ebre 38. Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939), nº 2 (2004). Pàgs. 49-59.

   Después del levantamiento militar de julio de 1936 el proceso revolucionario obligó a huir a miles de catalanes vinculados a las clases dirigentes, en la Iglesia y a la derecha política catalana. Gracias a la tarea emprendida por personas anónimas, consulados extranjeros y sobre todo por consejeros de la Generalitat de Cataluña, a través de la expedición de visados, pasaportes y del rápido embarcament en barcos de bandera extranjera, miles de catalanes pudieron establecerse en el extranjero en un exilio que acabó siendo temporal.

 

- Giovanni C. Cattini: "La Violència Revolucionària. Terror i repressió a la reraguarda", a Breu Història de la Guerra Civil a Catalunya, dirigida por Josep Mª Solé Sabaté y Joan Villarroya. Edicions 62. Barcelona 2005. Pàgs 142-152.

   El estallido de la guerra civil provocó una oleada represiva sin precedentes a la retaguardia catalana: a partir del mismo momento en qué fracasó la insurrección militar se inició un proceso incontrolado en el que participaron la práctica totalidad de organizaciones antifascistas catalanas y generó un clima de terror que afectó básicamente sectores de la derecha catalana, la Iglesia, propietarios y empresarios. La represión indiscriminada fue especialmente intensa hasta finales del verano de 1936.

 

- Joan Villarroya y otros: "Els bombardeigs durant la guerra civil": a La guerra civil a Catalunya, dirigida por Josep Mª Solé Sabaté y Joan Villarroya. Volumen 3. Edicions 62. Barcelona, 2004. Pàgs.110-149.

   La retaguardia catalana empezó a sufrir bombardeos por parte de la marineria y de la aviación franquista prácticamente desde el mismo inicio de la guerra civil, pero se intensificaron sobre todo a partir de comienzos de 1937. Especialmente castigada fue Barcelona, si bien el resto de capitales catalanas no evitó los bombardeos en un momento u otro de la guerra y de hecho afectaron el conjunto del territorio catalán, provocando una importante reacción internacional. La construcción de refugios antiaéreos fue la respuesta dada por la defensa pasiva para evitar los efectos de los bombardeos sobre la población.

 

- Pelai Pagès: "La Justicia revolucionària i popular a Catalunya (1936-1939), a Ebre38. Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939), nº 2 (2004). Pàgs. 35-48.

   Durante la guerra civil el sistema judicial catalán sufrió varias alteraciones, pasando de la Justicia Revolucionaria Popular hasta la creación de Jurados Populares para la represión del fascismo. Estos jurados dieron a la creación de Tribunales Populares especiales, que siguieron juzgando casos de rebelión militar hasta marzo de 1937, mientras el octubre de 1936 se creaban los Tribunales Populares por delitos civiles. A partir del verano de 1937 se producirá una intervención más grande del gobierno de la República en la justicia en Cataluña.

 - Frederic Vázquez: "Els Tribunals d'Espionatge i Alta Traició i Els Tribunals Especials de Guàrdia" a : Breu Història de la Guerra Civil a Catalunya, dirigida per Josep Mª Solé Sabaté i Joan Villarroya. Edicions 62. Barcelona 2005. Pàgs 548-554.

   A partir del verano de 1937 la República puso en funcionamiento un nuevo sistema judicial, basado en la "justicia especial". La creación del Tribunal de Espionaje y Alta Traició y de los Tribunales Especiales de Guardia representaron el inicio de una represión mueles más cerebral, más dirigida por el estado, que tuvo su brazo político en el Servicio de Investigación Militar (SIM). El rigor de estos Tribunales, especialmente de los Tribunales Especiales de Guardia, generó una importante tensión con el gobierno catalán.

 

 

6. La violencia de la posguerra

   - José Manuel Rúa: "Camí de l'Exilio. L' Éxode d'un Poble. Una tragèdia sense precedemts a la història de Catalunya", a : Breu Història de la Guerra Civil a Catalunya, dirigida por Josep M. Solé Sabaté y Joan Villarroya. Edicions 62. Barcelona 2005. Pàgs 770-783.

   A partir de enero de 1939, con la progresiva ocupación de Cataluña por el ejército franquista, se produjo un exilio que no tenía precedentes en la historia de Cataluña. Unas 400.000 personas -restas del ejército republicano, personalidades políticas republicanas, y población civil de todo tipo- atravesaron la frontera con Francia, donde los esperaban los campos de refugiados a las playas de la Cataluña Norte y una nueva guerra que estaba a punto de empezar en el escenario europeo.

 

- Pelai Pagès: "El franquisme, un règim represiu", dentro de Pelai Pagès (dir.): Franquisme i repressió. La repressió franquista als Països Catalans (1939-1975). Publicaciones de la Universitat de València. Valencia, 2004. Pàgs. 15-32.

   Difícilmente se puede explicar la duración del régimen franquista sin la represión sistemática que llevó a cabo durante toda su existencia. Si durante una primera fase se aplicó la justicia militar y los fusilamientos presidieron la vida represiva hasta iniciados en 50, a partir de 1962 la represión pasó a la jurisdicción civil, encabezada por el TOP, mientras a partir de comienzos de los años 70 se iniciaba una nueva etapa represiva con el regreso a la jurisdicción militar y a los consejos de guerra.

 

- Pelai Pagès: "El terror blanc, 1939-1953", a Josep M. Solé i Sabaté (dir.): El franquisme a Catalunya (1939-1977). Vol. 5. La repressó franquista (1938-1977). Edicions 62. Barcelona, 2007. Pàgs. 52-58.

 

   La inmediata posguerra fue la etapa más dura de la represión. A partir de la aplicación de la justicia militar y de una legislación en la que destacaron la Ley de Responsabilidades Políticas y la Ley de represión de la masonería y el comunismo, se generó a la sociedad catalana un auténtico clima de terror, que fue especialmente llevar los primeros años, con la voluntad no sólo de depurar posibles responsabilidades de los republicanos durante la guerra sino de evitar su reorganización en el futuro.

- Pelai Pagès : "La presó Model de Barcelona a la postguerra", dentro de Josep M. Solé i Sabaté (dir.): El franquisme a Catalunya (1939-1977). Vol. 1. La dictadura totalitària (1939-1945). Edicions 62. Barcelona, 2005. Pàgs. 130-132.

   La prisión Modelo de Barcelona tuvo un importante protagonismo represivo durante la inmediata posguerra, hasta el punto que llegó a unas cifras de ocupación nunca ver desde su inauguración. En momentos determinados superó la cifra de 10.000 internos, cuando la prisión había sido construida pensando en 800 reclusos. El hacinamiento, las malas condiciones higiénicas, las deficiencias alimentarias, acontecieron una auténtica pesadilla por aquellos que van ser recluidos.

Amunt

La Normativa acadèmica de la UOC disposa que el procés d'avaluació es fonamenta en el treball personal de l'estudiant i pressuposa l'autenticitat de l'autoria i l'originalitat dels exercicis fets.

La manca d'originalitat en l'autoria o el mal ús de les condicions en què es fa l'avaluació de l'assignatura és una infracció que pot tenir conseqüències acadèmiques greus.

Es qualificarà l'estudiant amb un suspens (D/0) si es detecta manca d'originalitat en l'autoria d'alguna activitat avaluable (pràctica, prova d'avaluació contínua (PAC) o final (PAF), o la que es defineixi al pla docent), sigui perquè ha utilitzat material o dispositius no autoritzats, sigui perquè ha copiat textualment d'internet, o ha copiat d'apunts, de materials, de manuals o d'articles (sense la citació corresponent), d'altres estudiants, o per qualsevol altra conducta irregular.

La qualificació de suspens (D/0) en les qualificacions finals d'avaluació contínua pot comportar l'obligació de fer l'examen presencial per a superar l'assignatura (si hi ha examen i si superar-lo és suficient per a superar l'assignatura segons indiqui el pla docent).

Quan aquesta mala conducta es produeixi durant la realització de les proves d'avaluació finals presencials, l'estudiant pot ser expulsat de l'aula, i l'examinador farà constar tots els elements i la informació relatius al cas.

D'altra banda, aquesta conducta pot donar lloc a la incoació d'un procediment disciplinari i l'aplicació, si escau, de la sanció que correspongui.

La UOC habilitarà els mecanismes que consideri oportuns per a vetllar per la qualitat de les seves titulacions i garantir l'excel·lència i la qualitat del seu model educatiu.

Amunt

Aquesta assignatura només es pot superar a partir de l'avaluació contínua (AC). La nota final d'avaluació contínua esdevé la nota final de l'assignatura. La fórmula d'acreditació de l'assignatura és la següent: AC.

 

Amunt