| Comunicació política i institucional | Codi: 16.531 : 6 |
Ja no es tracta de parlar de repercussions comunicacionals de la política. O de les relacions entre ambdós conceptes. Es tracta de presentar simplement la política com un procés comunicacional
Robert Meadow
Charles Darwin ja ho deia a la seva cèlebre obra L'origen de les espècies: cal adaptar-se al medi si s'hi vol sobreviure. I això fan els nostres polítics. Per això la política és un àmbit on la comunicació té un protagonisme creixent. En una societat hipermediàtica que creix en clau audiovisual, la política no pot ser un element alienígena a aquesta realitat i per tant s'hi adapta. La nova visibilitat que ha descrit John B. Thompson ens condiciona a tots. També a uns polítics que esdevenen més visibles i per tant més obligats a buscar indefectiblement la millor manera de projectar-se per mirar d'interactuar de forma eficaç amb la resta de la ciutadania. Les tècniques de les relacions públiques, de la publicitat, i en definitiva de la comunicació, esdevenen cada dia més una necessitat de primer ordre i per tant també un terreny fèrtil per als seus professionals.
Tot i que és en els períodes de campanya electoral oficial quan els partits polítics despleguen de forma ben explícita els seus recursos i tot el ventall de tècniques de comunicació que tenen al seu abast, avui dia en temps de campanya permanent, els quatre anys de legislatura formen part del procés de comunicació continuada que necessiten els polítics si volen existir. Cal que els electors identifiquin clarament una opció política o una determinada institució amb una opció concreta, la pròpia. És la simplificació del discurs. És la personalització de la política. I d'aquí la importància creixent dels equips de comunicació, de la publicitat i de les relacions públiques. Perquè quan la política concep els seus candidats com a productes, cal que hi hagi algú que sàpiga vendre'ls. Però l'análisi de la incidéncia de la comunicació en l'ámbit de la política no s'esgota en l'activitat dels partits polítics. Un cop que el candidat ha arribat al poder, aquest s'exten a un gran nombre d'instiucions públiques, símbol de la sobirania popular als estats democràtics. Les especificacions pópies de les estrategies de comunicació de les administracions públiques justifiquen, doncs, que també tractem les seves característiques en el marc d'aquesta assignatura.
L'assignatura Comunicació política i institucional s'integra en el Pla d'Estudis del Grau en Comunicació com una assignatura optativa amb una càrrega docent equivalent a 6 crèdits.
En el marc de l'actual Pla d'Estudis, és l'única assignatura que tracta i analitza amb profunditat l'especialitat pròpia de la comunicació en l'àmbit de la política i les institucions públiques. I, per tant, aporta les claus per a aplicar els coneixements i tècniques publicitàries i de relacions públiques adquirides al llarg del grau en l'exercici de la comunicació política i d'institucions públiques.
Gabinets de premsa de formacions polítiques i d'institucions públiques, però també en consultores de comunicació, agències de publicitat, de relacions públiques, departaments de premsa d'associacions o d'oenegès, entre d'altres. Organismes acadèmics, governamentals i associatius demanden també perfils professionals que acreditin un domini del tempo i del llenguatge dels mitjans de comunicació.
Els objectius generals de l'assignatura Comunicació política i d'institucions públiques es poden concretar en els següents:
- Conèixer els fonaments de la comunicació política i institucional i les seves funcions tècniques.
- Conèixer les tendències del màrqueting polític i la seva relació amb els mitjans de comunicació i la publicitat.
- Analitzar les estratègies de comunicació dels partits polítics i les institucions públiques.
- Conèixer quina ha estat l'evolució de la comunicació política i institucional.
- Dominar les eines que configuren el discurs comunicatiu polític.
Aquests objectius generals es concreten en els objectius específics que podreu consultar en la part introductòria de cadascún dels mòduls que composen els materials didàctics de l'assignatura.
Competències de l'assignatura
CB2 - Que els estudiants sàpiguen aplicar els seus coneixements al seu treball o vocació d'una forma professional i posseeixin les competències que solen demostrar-se per mitjà de l'elaboració i defensa d'arguments i la resolució de problemes dins de la seva àrea d'estudi;
CB4 - Que els estudiants puguin transmetre informació, idees, problemes i solucions a un públic tant especialitzat com no especialitzat;
CG2 - Capacitat d'anàlisi crítica i interpretació de l'entorn.
CG3 - Capacitat de creativitat i innovació.
CE5 - Capacitat de comunicar de manera oral, escrita i audiovisual (promoció, informació, creació, persuasió, negociació).
CE12 - Capacitat d'idear, planificar, executar i avaluar projectes comunicatius a partir d'una tasca prèvia de cerca d'informació.
CE17 - Capacitat d'exercir la professió d'acord amb els principis ètics i els codis deontològics de referència.
Mòdul didàctic 1: La comunicació política
1. Del màrqueting a la comunicació política
1.1. Definició i procés del màrqueting polític
1.1.1. El màrqueting polític contemporani: un mètode integral de comunicació
1.2. Els actors de la comunicació política
1.2.1. Els polítics
1.2.2. Els líders d'opinió
1.2.3. Els estrategs de la comunicació: els spin doctors
1.2.4. Els mèdia: periodistes i empreses periodístiques
1.2.5. La opinió pública
1.3. Etapes del procés de màrqueting polític
1.4. La construcció de l'agenda: de l'agenda setting a l'agenda building
1.4.1. Una construcció d'agendes en constant evolució
1.4.2. Els filtres de la realitat
2. Els intruments de la comunicació política
2.1. El mix de comunicació
2.2. La personalització de la política: la imatge del candidat
2.3. Màrqueting i lideratge
2.3.1. Orígens de la legitimitat del lideratge
2.3.2. Les potencialitats per comunicar
2.4. Les enquestes: Vox populi? Vox dei?
2.4.1. Enquestes i campanya electoral
2.5. La permanent campaign
2.6. L'americantització de la política?
3. El paper dels mèdia en la comunicació política
3.1. Evolució de la comunicació política: de la plaça pública a la ciberdemocràcia.
3.1.1. Nous mitjans, nous entorns, nous reptes
3.2. La construcció mediàtica de l'agenda política
3.2.1. Els mèdia i la responsabilitat del periodista
3.3. Punts clau dels inicis de la relació mèdia-màrqueting polític
3.4. Actius i passius dels mitjans per a la comunicació política
3.5. La importància de la televisió
3.5.1. Els informatius de televisió: l'enfortainment
3.5.2. Altres programes de televisió
3.6. La ràdio
3.7. La premsa
3.8. Les noves tecnologies: l'on-line
Mòdul didàctic 2: La comunicació de les campanyes electorals
1. Les estratègies persuasives de la democràcia
1.1. De la propaganda a la comunicació política
1.1.1. La naturalesa del discurs propagandístic
1.1.2. Democràcia, publicitat I propaganda
1.2. La comunicació del missatge electoral, la construcció d'un discurs
1.2.1. Discurs i persuasió
1.2.2. Tècniques de la propaganda
1.3. La organització d'una campanya electoral
1.3.1. L'equip de campanya
1.3.2. El candidat
1.3.2.1. Telegènia i debats electorals
1.3.3. El pla de treball i les tipologies de campanya
2. La publicitat política
2.1. Instruments de la publicitat política
2.1.1. Pràctiques informatives i persuasives
2.1.2. Suports i formats gràfics i audiovisuals
2.1.3. Els gèneres i els registres de la publicitat política
2.2. L'ús del mitjans en campanya
2.2.1. Gràfica
2.2.2. Ràdio
2.2.3. Televisió
2.2.4. Internet
3. El llenguatge de la publicitat política
3.1. El llenguatge escrit
3.2. El llenguatge de la imatge
3.3. Estratègies de posada en escena
Mòdul didàctic 3: La comunicació de les institucions públiques
3.1. Què és la comunicació de les institucions públiques?
3.2. Característiques fonamentals de la comunicació de les institucions públiques
3.3. L'estratègia de comunicació en les institucions públiques
3.4. La publicitat de les institucions públiques
3.5. El repte de la comunicació d'institucions públiques al segle XXI
| Toolkit de gènere | Web |
El procés d'avaluació es fonamenta en el treball personal de l'estudiant i pressuposa l'autenticitat de l'autoria i l'originalitat dels exercicis realitzats.
La manca d'autenticitat en l'autoria o d'originalitat de les proves d'avaluació; la còpia o el plagi; l'intent fraudulent d'obtenir un resultat acadèmic millor; la col·laboració, l'encobriment o l'afavoriment de la còpia, o la utilització de material, programari o dispositius no autoritzats durant l'avaluació, entre altres, són conductes irregulars en l'avaluació que poden tenir conseqüències acadèmiques i disciplinàries greus.
Aquestes conductes irregulars poden comportar el suspens (D/0) en les activitats avaluables que es defineixin en el pla docent -incloses les proves finals- o en la qualificació final de l'assignatura, sigui perquè s'han utilitzat materials, programari o dispositius no autoritzats durant les proves, com ara xarxes socials o cercadors d'informació a internet, perquè s'han copiat fragments de text d'una font externa (internet, apunts, llibres, articles, treballs o proves d'altres estudiants, etc.) sense la citació corresponent, o perquè s'ha dut a terme qualsevol altra conducta irregular.
Així mateix, i d'acord amb la normativa acadèmica, les conductes irregulars en l'avaluació també poden donar lloc a la incoació d'un procediment disciplinari i a l'aplicació, si escau, de la sanció que correspongui, de conformitat amb l'establert a la normativa de convivència de la UOC.
En el marc del procés d'avaluació, la UOC es reserva la potestat de:
- Sol·licitar a l'estudiant que acrediti la seva identitat segons l'establert a la normativa acadèmica.
- Sol·licitar a l'estudiant que acrediti l'autoria del seu treball al llarg de tot el procés d'avaluació, tant avaluació contínua com avaluació final, per mitjà d'una prova oral o els mitjans síncrons o asíncrons que estableixi la Universitat. Aquests mitjans tindran per objecte verificar els coneixements i les competències que garanteixin l'autoria; en cap cas no implicaran una segona avaluació. Si no és possible garantir l'autoria de l'estudiant, la prova serà qualificada amb D, en el cas de l'avaluació contínua, o amb un Suspens, en el cas de l'avaluació final.
A aquests efectes, la UOC pot exigir a l'estudiant l'ús d'un micròfon, una càmera o altres eines durant l'avaluació; és responsabilitat de l'estudiant assegurar que aquests dispositius funcionen correctament.
|
Pots superar l'assignatura per mitjà de dues vies:
|