| Història de les relacions internacionals | Codi: 20.404 : 6 |
Els estudiosos de les relacions internacionals s'interessen per la història per diferents raons. De vegades, es tracta la història com un banc de dades que serveix per interpretar i analitzar la política internacional contemporània. Altres vegades, els acadèmics s'interessen per la història per si mateixa, amb la pretensió d'arribar a una comprensió més profunda d'un període determinat, utilitzant instruments analítics de la disciplina de relacions internacionals. Sovint, la investigació històrica serveix per sustentar, implícita o explícitament, diferents posicions acadèmiques sobre la naturalesa de les relacions internacionals. Per exemple, la concepció que les relacions internacionals són constants i repetitives (una posició fortament associada a l'escola del realisme polític) a diferència de la visió liberal de l'avanç gradual de l'arena internacional.
Aquesta assignatura no pretén abordar debats tan profunds sobre la naturalesa de les relacions internacionals, el paper de la història en ella, ni sobre enfocaments teòrics de la disciplina. Més aviat s'ocupa de realitzar un ampli recorregut històric de les relacions internacionals des del segle XVII fins a l'actualitat. La pretensió és oferir unes claus interpretatives que ajudin l'estudiant a entendre com s'ha arribat a configurar el sistema internacional actual i donar-li a conèixer els aspectes de la història internacional que han estat més destacats en la disciplina.
Des de les primeres assignatures del grau de Relacions Internacionals, l'estudiant pren consciència de la importància de la dimensió històrica de la realitat internacional. Especialment, dos de les assignatures bàsiques del pla d'estudis ofereixen una visió introductòria a l'anàlisi històrica del sistema internacional: Introducció a les relacions internacionals i Història política i social. D'una forma més detallada i cobrint un període més extens, l'assignatura d'Història de les relacions (obligatòria dins del pla d'estudis) aborda la gènesi i desenvolupament del sistema internacional contemporani.
En aquesta assignatura s'utilitzen alguns continguts teòrics i conceptuals treballats en assignatures bàsiques del pla d'estudis de Relacions Internacionals, especialment les assignatures Introducció a les Relacions internacionals, Història política i social, i Política i societat. Per això, es recomana cursar prèviament aquestes assignatures abans de matricular-se en Història de les relacions internacionals.
L'objectiu principal de l'assignatura d'Història de les relacions internacionals és aportar coneixements i instruments analítics que permetin a l'estudiant comprendre i interpretar el desenvolupament històric i la configuració del sistema internacional.
En aquesta assignatura es treballaran especialment les següents competències del pla d'estudis:
a) Competències bàsiques:
CB1.- Que els estudiants hagin demostrat posseir i comprendre coneixements en un àrea d'estudi que parteix de la base de l'educació secundària general, i se sol trobar a un nivell que, si bé es recolza en llibres de text avançats, inclou també alguns aspectes que impliquen coneixements procedents de l'avantguarda del seu camp d'estudi.
b) Competències generals:
CG1.- Desenvolupar habilitats d'anàlisi i síntesi.
c) Competències transversals:
CT1.- Utilitzar i aplicar les TIC en l'àmbit acadèmic i professional.
CT3.- Expressió escrita clara i correcta en l'àmbit acadèmic i professional.
d) Competències específiques:
CE9.- Relacionar els successos i processos històrics amb les característiques estructurals i la dinàmica del món global actual.
En examinar el desenvolupament del sistema internacional en l'etapa moderna (des del segle XVII) s'identifiquen quatre períodes històrics. A cada període s'examinen les característiques de les relacions internacionals, destacant els principis conforme els quals es va organitzar la política internacional, així com les institucions a través de les quals es van expressar aquests principis.
Unitat 1: El segles XVII i XVIII. De la Guerra dels Trenta Anys (1618) a la Revolució Francesa (1789)
1. El segle XVII. De la Guerra dels Trenta Anys (1618) a la Guerra de Successió Espanyola (1701)
1.1. La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648): religió i tradició
1.2. La pau de Westfàlia i l'ascens de Lluís XIV de França
2. El segle XVIII. De la pau d'Utrecht (1713) a la Revolució Francesa (1789)
2.1. La Guerra de Successió espanyola: l'equilibri del poder dinàstic
2.2. De la pau d'Utrecht a la Revolució Francesa: equilibri de poder i raó d'estat
2.3. La Revolució Francesa i les guerres napoleòniques: nacionalisme i sobirania popular
Unitat 2: El segle XIX. Del Congrés de Viena (1815) a la Primera Guerra Mundial (1914)
1. El sistema de concert: gran administració de poder
2. De la guerra de Crimea a la Primera Guerra Mundial: nacionalisme competitiu i imperialisme
Unitat 3: El segle XX. De la Conferència de Pau de París (1919) al final de la Guerra Freda (1989)
1. La Conferència de Pau de París: l'autodeterminació nacional i la fi de la guerra
2. El sistema d'organització internacional de les Nacions Unides: responsabilitats especials i primacia del dret sobre el poder.
Unitat 4: El segle XXI. Del final de la Guerra Freda (1989) fins al present
1. "Nou ordre mundial" de la postguerra freda: triomf liberal i unipolaritat
2. Les guerres iugoslaves i la Unió Europea: integració i fragmentació en un sistema globalitzat
Dossier de lectures:
Bergin, J. (coord.) (2002). El siglo XVII: Europa, 1598-1715. Barcelona: Crítica.
Cap. 4. "Guerra y relaciones internacionales", pp. 127-160
Blanning, T. C. W. (coord.), & Rodriìguez, O. (2002). El siglo XVIII: Europa 1688-1815. Barcelona: Crítica.
Cap. 5. "Rivalidad internacional y guerra", 188-213.
Blanning, T. C. W. (coord.), & Garciìa, G. M. (2002). El siglo XIX: Europa 1789-1914. Barcelona: Crítica.
Cap. 5. "Política internacional, paz y guerra 1815 1914", pp. 185-244
Cap. 6. "Expansión hacia ultramar, imperialismo e imperio", pp. 245-278
Judt, T. (2006). Postguerra: Una Historia de Europa desde 1945. Madrid: Taurus.
Cap. 21. "La hora de la verdad".
Lundestad, G. (ed.) (2013). International Relations Since the End of the Cold War: New and Old Dimensions. Oxford: Oxford University Press.
Cap. 1. "The evolving structure of world politics, 1991-2011", pp. 16-41
Pereira, J.C. (coord.). (2001). La Historia de las Relaciones Internacionales. Barcelona: Editorial Ariel.
Cap. 14. "La paz de París y la configuración del nuevo sistema internacional", pp. 319-347.
Cap. 15. "La paz ilusoria: la seguridad colectiva en los años veinte", 1923-1933, pp. 349-366.
Cap. 21. "El nuevo orden internacional", 1945-1989, pp. 471-498.
Cap. 30. "La Unión Europea como actor global: de Maastricht a Lisboa", pp. 675-700.
Guia de lectures
Herron, P. (2018). "Història de les Relacions Internacionals". UOC (47 pp.).
A la UOC, l'avaluació generalment és virtual. S'estructura entorn de l'avaluació contínua, que inclou diferents activitats o reptes; l'avaluació final, que es porta a terme mitjançant proves o exàmens, i el treball final de la titulació.
Les activitats o proves d'avaluació poden ser escrites i/o audiovisuals, amb preguntes aleatòries, proves orals síncrones o asíncrones, etc., d'acord amb el que decideixi cada equip docent. Els treballs finals representen el tancament d'un procés formatiu que implica la realització d'un treball original i tutoritzat que té com a objectiu demostrar l'adquisició competencial feta al llarg del programa.
Per verificar la identitat de l'estudiant i l'autoria de les proves d'avaluació, la UOC es reserva la potestat d'aplicar diferents sistemes de reconeixement de la identitat i de detecció del plagi. Amb aquest objectiu, la UOC pot dur a terme enregistrament audiovisual o fer servir mètodes o tècniques de supervisió durant l'execució de qualsevol activitat acadèmica.
Així mateix, la UOC pot exigir a l'estudiant l'ús de dispositius electrònics (micròfons, càmeres o altres eines) o programari específic durant l'avaluació. És responsabilitat de l'estudiant assegurar que aquests dispositius funcionen correctament.
El procés d'avaluació es fonamenta en el treball personal de l'estudiant i pressuposa l'autenticitat de l'autoria i l'originalitat de les activitats acadèmiques. Al web sobre integritat acadèmica i plagi de la UOC hi ha més informació respecte d'aquesta qüestió.
La manca d'autenticitat en l'autoria o d'originalitat de les proves d'avaluació; la còpia o el plagi; la suplantació d'identitat; l'acceptació o l'obtenció de qualsevol activitat acadèmica a canvi d'una contraprestació o no; la col·laboració, l'encobriment o l'afavoriment de la còpia, o l'ús de material, programari o dispositius no autoritzats en el pla docent o l'enunciat de l'activitat acadèmica, inclosa la intel·ligència artificial i la traducció automàtica, entre altres, són conductes irregulars en l'avaluació que poden tenir conseqüències acadèmiques i disciplinàries greus.
Aquestes conductes irregulars poden comportar el suspens (D/0) en les activitats avaluables que es defineixin en el pla docent -incloses les proves finals- o en la qualificació final de l'assignatura, sigui perquè s'han utilitzat materials, programari o dispositius no autoritzats durant les proves (com l'ús d'intel·ligència artificial no permesa, xarxes socials o cercadors d'informació a internet), perquè s'han copiat fragments de text d'una font externa (internet, apunts, llibres, articles, treballs o proves d'altres estudiants, etc.) sense la citació corresponent, per la compravenda d'activitats acadèmiques, o perquè s'ha dut a terme qualsevol altra conducta irregular.
Així mateix, i d'acord amb la normativa acadèmica, les conductes irregulars en l'avaluació també poden donar lloc a la incoació d'un procediment disciplinari i a l'aplicació, si escau, de la sanció que correspongui, de conformitat amb el que estableix la normativa de convivència de la UOC.
En el marc del procés d'avaluació, la UOC es reserva la potestat de:
- Sol·licitar a l'estudiant que acrediti la seva identitat segons el que estableix la normativa acadèmica.
- Sol·licitar a l'estudiant que acrediti l'autoria del seu treball al llarg de tot el procés d'avaluació, tant en l'avaluació contínua com en l'avaluació final, per mitjà d'una entrevista oral síncrona, que pot ser objecte d'enregistrament audiovisual, o pels mitjans que estableixi la Universitat. Aquests mitjans tenen l'objectiu de verificar els coneixements i les competències que garanteixin la identitat de l'estudiant. Si no és possible garantir que l'estudiant és l'autor de la prova, aquesta pot ser qualificada amb una D, en el cas de l'avaluació contínua, o amb un suspens, en el cas de l'avaluació final.
Intel·ligència artificial en el marc de l'avaluació
La UOC reconeix el valor i el potencial de la intel·ligència artificial (IA) en l'àmbit educatiu, alhora que posa de manifest els riscos que comporta si no s'utilitza de manera ètica, crítica i responsable. En aquest sentit, en cada activitat d'avaluació s'informarà l'estudiantat sobre les eines i els recursos d'IA que es poden utilitzar i en quines condicions. Per la seva banda, l'estudiantat es compromet a seguir les indicacions de la UOC a l'hora de dur a terme les activitats d'avaluació i de citar les eines utilitzades i, concretament, a identificar els textos o les imatges generats per sistemes d'IA, els quals no podrà presentar com si fossin propis.
Amb relació a fer servir o no la IA per resoldre una activitat, l'enunciat de les activitats d'avaluació indica les limitacions en l'ús d'aquestes eines. Cal tenir en compte que fer-les servir de manera inadequada, com ara en activitats en què no estan permeses o no citar-les en les activitats en què sí que ho estan, es pot considerar una conducta irregular en l'avaluació. En cas de dubte, es recomana que, abans de lliurar l'activitat, es faci arribar una consulta al professorat col·laborador de l'aula.
|
Pots superar l'assignatura per mitjà de dues vies:
|