| Teories criminològiques I | Codi: 20.514 : 6 |
Amb l'estudi d' aquesta assignatura, l'estudiant ha de ser capaç de comprendre la decisiva importància que té l'enfocament teòric per a la disciplina criminològica, així com de conèixer les formes d'avaluació de les diferents teories, amb particular èmfasi en el test empíric d'hipòtesis derivades de les mateixes.
1. Comprendre què és una teoria, així com la seva la decisiva importància per a la disciplina en àmbits com l'explicació del delicte, la investigació empírica o la política criminal.
2. Familiaritzar-se amb algunes de les més importants explicacions sobre el delicte i seguir i comprendre els seus desenvolupaments futurs.
3. Conèixer les formes d'avaluació de les diferents teories, amb un particular èmfasi en el test empíric d'hipòtesis derivades de les mateixes, dins del marc del racionalisme crític.
4. Adquirir les eines teòriques per reflexionar sobre les causes del delicte i, sobretot, per ser capaç de jutjar qualsevol eina proposada.
5. Afrontar qualsevol problema criminològic des d'una perspectiva teòrica.
Mòdul 1 Introducció a la teoria criminològica
En aquest primer mòdul didàctic s'estudia el concepte i les funcions de la criminologia. Veurem així mateix que la criminologia és una ciència autònoma i independent.
Una de les funcions més importants de la criminologia, si no la més important, és la d'oferir explicacions sobre el delicte. Això es fa amb teories, que han estat definides en la tradició de Popper. La clau d'una teoria, doncs, és l'oferta d'explicacions en termes causals, això és, que inclouen mecanismes.
Encara que no es confonen, les explicacions són consistents amb l'existència de causes del delicte. El concepte de causa és molt complex i debatut, però hi ha una actitud majoritària que la defineix segons una sèrie de requisits.
La teoria exerceix un rol fonamental en la criminologia contemporània, la qual cosa es pot apreciar en àmbits molt diversos. Comprendre aquesta rellevància és una de les principals aspiracions d'aquests materials.
També seguint Popper és possible construir una sèrie de criteris d'avaluació de teories que permetran no solament valorar el mèrit de cada proposta, sinó també fer comparacions entre teories. De tots aquests criteris, el del suport empíric és el més important.
Finalment, l'explicació del delicte es pot fer seguint diferents estratègies. Així, hi ha teories micro i agregades, teories generals i tipològiques, o teories unitàries o integrades.
Índex de continguts:
1. Concepte i funcions de la Criminologia
2. L'explicació del delicte
3. Què és una teoria?
3.1. Concepte de teoria
3.2. Assumpcions latents de les teories
3.3. Nivells d'anàlisis
4. El concepte de causa
5. El rol de la teoria en la Criminologia contemporània
6. Criteris d'avaluació de teories
7. Com ES pot enfrontar l'explicació del delicte?
7.1. Introducció
7.2. Tipologies
7.3. L'enfocament dels factors de risc
7.4. Teories integrades
Mòdul 2 Història de la teoria criminològica
En aquest mòdul podrem veure com la criminologia i la teoria criminològica tenen una tradició rància. Encara que alguns autors se senten temptats a remuntar les seves disciplines o les tradicions teòriques en les quals treballen als filòsofs grecs i, des d'allà, seleccionar pensadors brillants per a construir una continuïtat fins a l'actualitat, i encara que això també seria possible amb la majoria de les teories que revisarem en aquests materials, gairebé totes les vegades això frega la ridiculesa.
La teoria criminològica contemporània, almenys en sentit estricte, té un origen molt menys remot. Encara que hi ha bones raons per a ubicar el naixement de la teoria a Beccaria o l'escola de Quetelet i d'altres, la veritat és que no es consolida fins a l'escola positiva italiana de l'últim terç del segle XIX.
Lombroso va seguir més aviat un enfocament plurifactorial, encara que entre les seves propostes destaca la del criminal nat, un subjecte que podria ser reconegut per les seves característiques físiques. Aquesta tesi es considera refutada des del començament del segle passat. Tant Ferri com Garofalo van accentuar la rellevància dels factors ambientals per sobre dels biològics.
A l'escola de Chicago, als Estats Units, hi comença a haver un interès més gran per la construcció de teories en sentit estricte i, en particular, la de l'associació diferencial es relaciona amb aquella tradició. D'acord amb aquesta tradició, el delicte és una conducta que s'aprèn com qualsevol altra i, concretament, un individu tendirà a delinquir quan es vegi exposat a un excés de definicions favorables a la comissió de delictes.
Cap a les dècades de 1950 i 1960 apareixen les primeres teories de la frustració i del control social, les quals inauguren una línia de pensament que a dia d'avui conserva tota la seva vigència.
Finalment, també l'explicació del delicte va despertar un gran interès entre els espanyols. Concretament, el treball de Salillas mereix ser destacat.
Índex de continguts:
1. El naixement de la Criminologia i de l'estudi de les causes del delicte
2. L'escola positiva italiana
2.1. Cessés Lombroso (1835-1909)
2.2. Enrico Ferri (1856-1929)
2.3. Raffaele Garofalo (1951-1934)
3. L'Escola de Chicago
4. La teoria de l'associació diferencial
5. La teoria subcultural de la frustració
6. Primeres teories del control social
6.1. La teoria de Reckless
6.2. La teoria del control social de Nye
7. El naixement i desenvolupament de la Criminologia a Espanya
8. La teoria criminològica en Salillas
Mòdul 3 La Criminologia clàssica i neoclàssica
La criminologia clàssica i neoclàssica parteix de la visió del delinqüent com un subjecte racional que pren decisions. Des d'un punt de vista mínim, aquesta idea és compartida per gairebé qualsevol teoria en criminologia. Des d'un punt de vista màxim, aquesta idea ha rebut nombroses crítiques en les ciències humanes i socials.
Aquesta orientació criminològica afavoreix, des dels primers estudiosos com Beccaria, les investigacions sobre els efectes preventius de les penes i, en particular, de les penes privatives de llibertat. Hi ha diversos aspectes rellevants de la prevenció i la investigació ha seguit diverses estratègies sobre això. Encara que s'ha demostrat que es tracta d'un tipus d'investigació molt complexa, la conclusió més prudent és que les penes tenen un efecte preventiu modest tot i que significatiu, relacionat, en particular, amb la certesa de la seva aplicació.
També s'ha deixat sentir la criminologia clàssica i neoclàssica en l'exposició de teories explicatives o almenys enfocaments sobre les causes de la delinqüència dels individus.
Probablement, l'aspecte etiològic i explicatiu més rellevant d'aquesta tradició són les anomenades teories de l'oportunitat, que destaquen elements diferents del delinqüent, com és el cas de la majoria que estudiarem en aquesta assignatura.
Índex de continguts:
1. El delinqüent racional i la prevenció del delicte mitjançant les penes
2. Recerques sobre la prevenció general de les penes
3. recerques sobre la prevenció especial de les penes.
4. Oportunitat i delicte
5. La teoria dels estils de vida
6. Altres enfocaments de l'oportunitat
Mòdul 4 Les teories de l'aprenentatge social i la teoria general de la frustració
En aquest mòdul veurem dues de les teories, o potser famílies de teories, més importants que hi ha en criminologia en l'actualitat. Ambdues assumeixen que no hi ha una tendència natural al delicte, de manera que no es produirà llevat que ocorri algun desenvolupament que empenyi o arrossegui cap a la comissió de delictes.
Les teories de l'aprenentatge són probablement les primeres que han aparegut en criminologia, amb la proposta de l'associació diferencial de Sutherland, i no solament mantenen plena vigència, sinó que per a molts criminòlegs són les més elegants i plausibles. En particular, la versió d'Akers és la més coneguda i la que més suport empíric ha rebut.
Les teories de la frustració també tenen una gran presència en la criminologia actual, en particular des que al començament de la dècada de 1980 se'n va produir un ressorgiment. La proposta d'Agnew és la més coneguda i verificada.
Ambdues teories s'ubiquen en una escala individual d'anàlisi, encara que hi ha desenvolupaments per a incorporar variables macro als seus mecanismes.
Índex de continguts:
1. Introducció a les teories de l'aprenentatge social i a la teoria general de la frustració
2. La teoria de l'aprenentatge social
2.1. Introducció
2.2. La teoria de l'aprenentatge social d'Akers
2.3. El model de l'estructura social i l'aprenentatge social
2.4. El control i prevenció del delicte segons la teoria de l'aprenentatge social
2.5. Avaluació de la teoria de l'aprenentatge social
3. La teoria general de la frustració
3.1. L'origen de les teories de la frustració. Les teories subculturals
3.2. El renaixement de les teories de la frustració
3.3. La teoria general de la frustració
3.4. Extensions macro de la teoria general de la frustració
3.5. El control i prevenció del delicte per a la teoria general de la frustració
3.6. Avaluació de la teoria general de la frustració
Mòdul 5 Les teories del control social i altres enfocaments
En aquest mòdul revisarem diversos desenvolupaments relativment diferents entre ells. El més important de tots és el representat per les teories del control social, sobretot les teories proposades per Hirschi i Gottfredson, i Hirschi. Aquestes teories són un exemple clar de teories generals i unitàries.
També treballarem un bon exemple d'una teoria integrada, potser la més seriosa i important de totes les existents, que està relacionada amb el treball d'Elliott i els seus col·legues.
En criminologia han abundat els exemples de propostes tipològiques. Encara que aquesta tradició és ja una mica obsoleta, en farem una lleu referència ja que aquest tipus de propostes encara tenen interès per a la criminologia de parla hispana.
Finalment, prestarem una atenció notable als tests de teories i, en particular, a les anàlisis de regressió lineal amb la idea que l'estudiant s'hi familiaritzi.
Índex de continguts:
1. Introducció. Les teories del control social en Criminologia
2. La teoria del control social o dels vincles socials d' Hirschi
3. El model integrat d' Elliott i d' altres
4. La teoria general del delicte o de l'autocontrol
4.1. Introducció
4.2. El concepte de delicte en la teoria de l'autocontrol
4.3. L'autocontrol baix com a principal causa del delicte
4.4. Control i prevenció del delicte
4.5. El test de la teoria
5. Tipologies de delinqüents
Mòdul 6 Enfocaments crítics en teoria criminològica (1)
En aquest mòdul estudiarem els moviments crítics, en particular traballarem la seva riquesa i heterogeneïtat i una sèrie de característiques comunes a tots ells.
Especialment important és l'enfocament de l'etiquetatge, segons el qual els delictes són construccions socials, d'una banda, i, de l'altra, un procés de definicions pot fer que un delinqüent primari s'arribi a formar una identitat delictiva o desviada.
Dins dels moviments crítics clàssics, entre el més importants que aquí revisarem amb un cert detall hi ha la nova criminologia, la teoria estructural-marxista de la producció de la delinqüència juvenil proposada per Colvin i Pauly i, finalment, la criminologia realista.
Entre altres motius, aquests moviments són especialment importants per a nosaltres per la gran influència que han tingut en llocs amb tradicions antiempíriques, com Espanya i l'Amèrica Llatina.
Índex de continguts:
1. Què són els moviments crítics?
2. L'enfocament de l'etiquetatge
3. Característiques generals de la Criminologia radical
4. La nova Criminologia
5. La teoria estructural- marxista de la producció de la delinqüència juvenil
6. La Criminologia realista
Els materials bàsics per a la preparació de l'assignatura són els mòduls didàctics que, per aquesta assignatura,edita la Universitat Oberta de Catalunya.
Els 6 mòduls dels que consta aquesta assignatura han estat elaborats per: Prof. Dr. D. Alfonso Serrano Maíllo, Professor Titular de Dret penal i Criminologia de l' Universitat Nacional d' Educació a Distància, i per Maria Fernanda Realpe Quintero, Professora Ajudant de Criminologia de l'Universitat Europea de Madrid
El material de l'assignatura és la referència bàsica en el seguiment de l'assignatura, i té com objectiu facilitar i estimular el procés d'aprenentatge.
El material didàctic consta de 6 mòduls en versió web i també en versió pdf, que podeu descarregar al vostre ordinador.
A través dels 6 mòduls es presenten els continguts en què es basa l'assignatura. Al llarg de cada un dels mòduls trobareu petits exemples, així com a un glossari de termes que us serà útil per a la comprensió i bon seguiment dels continguts.
Al final de cada mòdul trobareu un test d'autoavaluació que us permetrà comprovar el vostre nivell de coneixements.
A la UOC, l'avaluació generalment és virtual. S'estructura entorn de l'avaluació contínua, que inclou diferents activitats o reptes; l'avaluació final, que es porta a terme mitjançant proves o exàmens, i el treball final de la titulació.
Les activitats o proves d'avaluació poden ser escrites i/o audiovisuals, amb preguntes aleatòries, proves orals síncrones o asíncrones, etc., d'acord amb el que decideixi cada equip docent. Els treballs finals representen el tancament d'un procés formatiu que implica la realització d'un treball original i tutoritzat que té com a objectiu demostrar l'adquisició competencial feta al llarg del programa.
Per verificar la identitat de l'estudiant i l'autoria de les proves d'avaluació, la UOC es reserva la potestat d'aplicar diferents sistemes de reconeixement de la identitat i de detecció del plagi. Amb aquest objectiu, la UOC pot dur a terme enregistrament audiovisual o fer servir mètodes o tècniques de supervisió durant l'execució de qualsevol activitat acadèmica.
Així mateix, la UOC pot exigir a l'estudiant l'ús de dispositius electrònics (micròfons, càmeres o altres eines) o programari específic durant l'avaluació. És responsabilitat de l'estudiant assegurar que aquests dispositius funcionen correctament.
El procés d'avaluació es fonamenta en el treball personal de l'estudiant i pressuposa l'autenticitat de l'autoria i l'originalitat de les activitats acadèmiques. Al web sobre integritat acadèmica i plagi de la UOC hi ha més informació respecte d'aquesta qüestió.
La manca d'autenticitat en l'autoria o d'originalitat de les proves d'avaluació; la còpia o el plagi; la suplantació d'identitat; l'acceptació o l'obtenció de qualsevol activitat acadèmica a canvi d'una contraprestació o no; la col·laboració, l'encobriment o l'afavoriment de la còpia, o l'ús de material, programari o dispositius no autoritzats en el pla docent o l'enunciat de l'activitat acadèmica, inclosa la intel·ligència artificial i la traducció automàtica, entre altres, són conductes irregulars en l'avaluació que poden tenir conseqüències acadèmiques i disciplinàries greus.
Aquestes conductes irregulars poden comportar el suspens (D/0) en les activitats avaluables que es defineixin en el pla docent -incloses les proves finals- o en la qualificació final de l'assignatura, sigui perquè s'han utilitzat materials, programari o dispositius no autoritzats durant les proves (com l'ús d'intel·ligència artificial no permesa, xarxes socials o cercadors d'informació a internet), perquè s'han copiat fragments de text d'una font externa (internet, apunts, llibres, articles, treballs o proves d'altres estudiants, etc.) sense la citació corresponent, per la compravenda d'activitats acadèmiques, o perquè s'ha dut a terme qualsevol altra conducta irregular.
Així mateix, i d'acord amb la normativa acadèmica, les conductes irregulars en l'avaluació també poden donar lloc a la incoació d'un procediment disciplinari i a l'aplicació, si escau, de la sanció que correspongui, de conformitat amb el que estableix la normativa de convivència de la UOC.
En el marc del procés d'avaluació, la UOC es reserva la potestat de:
- Sol·licitar a l'estudiant que acrediti la seva identitat segons el que estableix la normativa acadèmica.
- Sol·licitar a l'estudiant que acrediti l'autoria del seu treball al llarg de tot el procés d'avaluació, tant en l'avaluació contínua com en l'avaluació final, per mitjà d'una entrevista oral síncrona, que pot ser objecte d'enregistrament audiovisual, o pels mitjans que estableixi la Universitat. Aquests mitjans tenen l'objectiu de verificar els coneixements i les competències que garanteixin la identitat de l'estudiant. Si no és possible garantir que l'estudiant és l'autor de la prova, aquesta pot ser qualificada amb una D, en el cas de l'avaluació contínua, o amb un suspens, en el cas de l'avaluació final.
Intel·ligència artificial en el marc de l'avaluació
La UOC reconeix el valor i el potencial de la intel·ligència artificial (IA) en l'àmbit educatiu, alhora que posa de manifest els riscos que comporta si no s'utilitza de manera ètica, crítica i responsable. En aquest sentit, en cada activitat d'avaluació s'informarà l'estudiantat sobre les eines i els recursos d'IA que es poden utilitzar i en quines condicions. Per la seva banda, l'estudiantat es compromet a seguir les indicacions de la UOC a l'hora de dur a terme les activitats d'avaluació i de citar les eines utilitzades i, concretament, a identificar els textos o les imatges generats per sistemes d'IA, els quals no podrà presentar com si fossin propis.
Amb relació a fer servir o no la IA per resoldre una activitat, l'enunciat de les activitats d'avaluació indica les limitacions en l'ús d'aquestes eines. Cal tenir en compte que fer-les servir de manera inadequada, com ara en activitats en què no estan permeses o no citar-les en les activitats en què sí que ho estan, es pot considerar una conducta irregular en l'avaluació. En cas de dubte, es recomana que, abans de lliurar l'activitat, es faci arribar una consulta al professorat col·laborador de l'aula.
|
Pots superar l'assignatura per mitjà de dues vies:
|