Ó Pep Albanell

 

Lleida, Spain, June 1998 Ó Jordi V Pou

 Pàgina inicial

Espai de creació

 

 

 

 

 LA MARCIANA

Vaig conquistar una marciana. No era, precisament, la Marylin Monroe, però després de tres mesos d'estar encofurnat en una nau espaial, gairebé m'ho semblava. De seguida em vaig adonar d'una diferència evident entre les dones terrícoles i les marcianes: aquestes tenien el sexe de través, girat quaranta-cinc graus respecte els sexes femenins de la Terra. Després de molt empènyer em vaig adonar d'una altra cosa: la marciana, ai las!, era verge. Però una mica després, quan vaig poder penetrar amb un sospitós soroll de terrissa que es trenca, vaig comprovar, horroritzat, que era víctima d'una broma de mal gust per part dels meus companys astronautes. No havíem fet cap a Mart sinó al camp de futbol del Vilafranca del Penedès que diu que són molt de la broma. I no feia l'amor amb una marciana, sinó amb una guardiola cap per avall.

 

 

QUASI L'HOME LLOP

No és l'home llop. No donava per tant. És només l'home gos (d'atura). Espantar, allò que es diu espantar, no espanta gaire, però és un bon pastor. I té un bon pedrigree. Els zoòlegs estan estudiant la possibilitat de fer-ne una raça. I ell, murri, ja xala abans d'hora. De moment, però, el projecte està encara molt verd: no saben a qui acudir: si a la comissió de drets humans, a la societat protectora d'animals o bé a la Metro Goldwin Mayer (Sembla ser que el lleó d'aquesta última està molt interessat en l'afer).

 

 

EL PSEUDOMUTANT

Es pensen que sóc un mutant perquè he nascut amb una cua de porc davall de l'espinada. I jo vinga a explicar que el que passa és que m'he escapat d'un llibre d'en Gabriel Garcia Marquez -Gabo pels amics. Però no em fan cas.

 

L'ALEPH

Fa uns mesos, als Encants, vaig trobar un Aleph. Ja se sap: un punt de l'Univers on conflueixen el temps i l'espai, un d'aquells estranys i extraordinaris vèrtexs on s'hi veu tot, arreu i alhora. Mirar l'Aleph és mirar el món -tot el món, tos els móns que han existit, existeixen i existiran- per un forat. Literalment. I el vaig comprar. Barat. Tan barat que fins i tot em feia llàstima el venedor: cent duros. Però senyors l'Aleph -el poder-lo tenir, vaja- justificava i anul·lava la meva inqualificable immoralitat de comprador. El tenia guardat en un estoig a la capçalera del lli i el mirava una estoneta cada matí. L'altre dia va venir un amic meu a casa i li vaig ensenyar la meva joia. Va mirar pel forat i em va desenganyar. M'havien enredat, no era un Aleph. Era una ploma de plàstic, imitació vori. I el que es veia pel forat no era el món de tot arreu i de sempre, sinó una mala fotografia, pintada a mà, del monestir de Montserrat.

 

LA GÈNIA

Estava dintre una ampolla de Coca-Cola que vaig trobar a la platja. En destapar-la va sortir. Duia cua. Passat això de la cua, feia gràcia: era una noia ben maca. I anava vestida com una odalisca: tot transparent. Deia que era màgica i que estava a les meves ordres, però ca. Li vaig demanar que em toqués al rifa, que m'augmentessin el sou, que no tingués mai més mal de queixal, que jo tingués allò que en diuen «glamour»... Re. Ni un plat de vedella estofada amb murgues, va saber fer-me. Molt moure la cua, moltes paraules estranyes, moltes posturetes i re més. Es devia haver esbravat la màgia després de tants anys d'estar tancada dintre l'ampolla. O potser se li havia passat. Vés a saber. A la fi em va confessar que s'havia enamorat de mi i que quan s'enamoren, les gènies, perden la màgia pel dallonses, pel forat de l'alegria, oi? entesos! Ho vam mirar d'arreglar però no, no vam arreglar re. Va quedar prenyada. Jo no sabia què fer. Al cap de nou mesos va parir una ampolla de Coca-Cola de propaganda. I es va escapar amb un marxat de vetes i fils que tenia un mostatxo així de gros. Només enyoro la cua. Però em queda l'ampolleta de Coca-Cola. La tinc damunt de la calaixera.

 

FAM

Passàvem gana. I, de tant en tant, queien els obusos, les granades, les bombes. I no podíem fugir perquè el foc de l'enemic ho abastava tot: el poble, la muntanya, la selva, la platja. Per tot el país era el mateix deien els expressos: bombes, ruïnes, morts i gana. Sobretot gana, la gana, aquell rossec a les entranyes, dia i nit, sense aflacar mai. Els ventres inflats, els ulls febrosos. Un dia va aparèixer l'helicòpter i de dins de l'helicòpter l'home del sac. Duia una gorra de visera i polaines. I el sac blanc a l'esquena amb les mateixes lletres que havíem vist pintades a les bombes que ens destrossaven les cases i la gent i els camps. L'home va dipositar el sac a terra i en va treure una cosa petita, arrodonida, no gaire més grossa que un puny i va fer el gest, mut, d'oferir-nos-la. Ningú no es va moure fins que el vent va canviar de direcció i ens va fer arribar la quasi oblidada olor del pa. Va ser una estampida. Ens vam abocar damunt l'home que no donava l'abast a repartir llonguets. I es van acabar, els llonguets. Llavors ens vam repartir el sac a l'esgarrapinya-escabellada i mastegàvem, folls, els fils i els trossos. Però no n'hi va haver prou, encara. L'home duia tatuada al braç la llegenda: «Usa Army». Allà va ser on algú hi va clavar la primera mossegada. L'home bramulava com un possés. Però era inútil. Ell era fort, però només un. Nosaltres, febles i moribunds érem milers. Regalimàvem sang, sang de blanc, sang de poderós, sang rica en glòbuls rojos. Ens vam fotre en John Wayne de viu en viu. Sí.