© Vicent Sanz 

 

Ernest Artigas: Màquina social

Ernest Artigas: Màquina social. Q

 

 

Espai de creació

Pàgina principal

 

 

 

PRIVACITAT GARANTIDA

A la finestra de lliurament, l'encarregada va dir-li que, per portar aquell paquet no necessitaria la moto. No tenia res d'especial, només que el destinatari era al nivell 5, a la Via Transversal, i només s'hi podia accedir mitjançant les llançadores de transport públic que pujaven i baixaven entre els nivells. El tram de circumval·lació de nivell l'havia de portar fins al número indicat. Totes les targetes d'accés al nivell 5 estaven actualitzades i no havia de tenir cap problema per passar els controls. Allò, lògicament, no afectava el contingut del paquet, ja que es tractava d'un servei de privacitat garantida i ni tan sols els controls hi podien tenir accés.

A Àxel, el va sobtar que amb només quatre mesos d'experiència li donessin una feina per al nivell 5, i més tractant-se d'un servei de privacitat garantida. Normalment, allò era feina dels contractats, els qui portaven més de deu anys a la corporació. Ell no era més que un aprenent dels que passaven una temporadeta fent encàrrecs de publicitat amb envàs transparent o obsequis d'empresa, fins que feien alguna pífia i el programa d'organització laboral els despatxava a la més mínima queixa d'algun client. De fet, ni tan sols havia començat a cobrar en diners, sinó tan sols en vals de compra i invitacions.

Va fer notar a l'encarregada de lliuraments la seva estranyesa, però ella se'l va mirar amb l'arrogància que li proporcionaven l'experiència i la posició: tot estava en ordre, el programa de lliuraments no admetia errades, i encara menys en les dades d'identificació de corresponents. Si havia adjudicat aquell servei a un valifa, com se solia conèixer els aprenents que cobraven en vals, no era problema d'ella. Àxel va quedar-se-la mirant un moment, sense acabar de capir-ho, i va prendre el paquet i les targetes d'accés. No era qüestió de pujar a la secció de resolució de conflictes per esbrinar les raons d'aquella adjudicació, perquè potser encara s'embolicaria innecessàriament. A més, ja li anava bé. Feia molt temps que no havia pujat al nivell 5, des d'una sortida escolar al museu de tecnologia genètica. Però d'allò feia molt temps. Ja feia un any que havia acabat la carrera d'alts estudis comunicacionals i li havia costat trobar aquell treball. Va tornar les claus de la moto, va posar-se el paquet a la bossa i va enfilar el passadís cap a la terminal del tram de nivell. Des de darrere els vidres fumats de l'edifici de Supèria Distribucions, al nivell 1, es veia gairebé tota l'extensió del port bullint d'activitat. Més enllà de l'espigó, la mar d'un blau mat amb prou penes reflectia les iridiscències d'un sol escanyolit, com ofegat. Al fil musical de l'edifici sonava una sintonia d'una refinada vivesa tecnodòmica. Era l'última moda. Anar al nivell 5 i tornar li ocuparia tot el matí. No hi havia problema. Encara tindria temps de passar per la finestra de retribucions a recollir els vals i anar a dinar al menjador laboral per recomençar a la tarda. Decididament, va pensar que es trobava de bon humor, mentre se li acudia que al matí només s'havia pres un concentrat làctic i els budells ja començaven a grunyir-li.

La terminal del tram era plena de contractats que xerraven pel mòbil o aprofitaven els dos minuts escassos entre comboi i comboi per avançar feina al portàtil. De seguida en va arribar un, deixant anar el seu suau so pneumàtic d'aturada. A l'interior, tot d'operaris s'amuntegaven com podien amb el braç penjant de les barres de subjecció mentre continuaven xerrant o teclejant. Al cap de sis terminals més, Àxel va baixar a la central de nivell de la llançadora. Va fer servir les seves targetes d'accés i va anar a esperar el seu funicular. Feia ben poc que n'havien enllestit la remodelació i tot semblava llampant. Semblava mentida que es tractés del nivell 1, per on només es movien els treballadors industrials que pujaven cada dia des de les barriades immenses i caòtiques del nivell 0. Un cop a dins, el funicular va emprendre la seva pujada cap als nivells superiors. Al nivell 3 va baixar gairebé tothom. Era la gent que anava als centres comercials, bàsicament dependentes per hores que anaven a complir el seu horari mínim, pensionats que mataven el temps tafanejant i turistes. Al seu vagó només van quedar-hi dues dones que devien treballar en alguna oficina de direcció corporativa o de l'administració. Més enllà, un home que feia l'aspecte de viure al nivell 5, xerrava despreocupadament pel mòbil i reia. Semblava acabat de sortir d'un aparador de moda correcta masculina. Àxel va pensar en el seu aspecte i com cridaria l'atenció al nivell 5. En arribar-hi, la central de llançadora va semblar-li el lloc més fantàstic del món, amb vegetació per totes bandes i un aire pretractat i fresc, que era una delícia de respirar.

El tram de nivell, amb seients vellutats, va conduir-lo de seguida a l'Avinguda Transversal. En saltar, li va cridar l'atenció el nou hiperhivernacle que havien construït per sobre dels habitatges imponents. La temperatura exterior controlada permetia aquell devessall d'arbredes que flanquejaven tota l'Avinguda fins a perdre's de vista. A dues cantonades escasses, hi havia el número on havia de lliurar el paquet. Va anar-hi mentre es distreia mirant els vehicles d'aire que passaven silents per la calçada.

Al número indicat va prémer el botó del videoporter. Una veu de dona va contestar-li i ell va mostrar la seva targeta de corresponent i va dir que era de Supèria Distribucions, portava un paquet de privacitat garantida per a Omar Acsa. Al cap d'un moment, la porta blindada va obrir-se i la veu va indicar-li que passés. Va accedir a un caminoi que, creuant un jardí frondós, anava a parar a un porxo d'entrada a una torre de grans vitralls solars. Una noia que devia ser l'assistenta va sortir a esperar-lo.

¾ El senyor Omar Acsa? ¾va preguntar en arribar davant d'ella, al peu de les escales del porxo¾ Porto un paquet de privacitat garantida i l'hi hauria de lliurar personalment.

¾ No es preocupi ¾ va dir ella, mirant-lo amb un deix de suspicàcia¾ . El senyor no hi és però m'ha deixat la seva targeta de client. No hi ha cap problema.

Àxel va treure el seu llapis òptic i va passar-lo per la banda magnètica de la targeta de client. Efectivament, el destinatari corresponia amb les dades de la targeta. Va treure el paquet i el va lliurar a l'assistenta.

¾ Tot en ordre.

¾ Moltes gràcies ¾ va contestar-li ella mentre prenia el paquet¾ . Per sortir, pitgi el botó de la porta. Bon dia.

¾ Bon dia ¾ i va sortir a la tranquil·litat semitropical de l'Avinguda Transversal.

A la finestra de retribucions, de tornada a la central de Supèria Distribucions, van lliurar-li un sobre amb un val de compra de 10.000 euros per als magatzems Sublímia, que eren dels més exclusius de la ciutat, on no havia anat mai. Eren uns magatzems només per a contractats amb càrrecs. Ni tan sols els treballadors tecnològics no hi tenien accés. Els seus preus no els resultaven assequibles i, en qualsevol cas, hi havia les filials, més barates i amb productes bastant semblants. Àxel va quedar-se'n meravellat. Mentre sostenia el val per rellegir-lo, va adonar-se que hi havia alguna cosa més. Es tractava d'una invitació per a una macrofesta de cap de setmana en un parc festiu, el Lúdingal. Allò superava totes les expectatives. El Lúdingal era un dels darrers parcs festius que havien entrat en funcionament a Mataró, era al nivell 3 i des del començament havia atret fins i tot gent de la metròpoli. Tenia de tot el que es podia demanar: restaurants de cuina, piscines balneàries, relax, atraccions cinètiques i virtuals, musiteques... Tot allò indispensable per passar un cap de setmana complet de descans i diversió. A més, i això era un dels seus més importants atractius, l'entrada donava dret a tots els serveis. Àxel no podia acabar de creure's el que veien els seus ulls: l'entrada era per a dues persones. Valia la pena no esbrinar com s'havia produït aquell cúmul de coincidències. O, en tot cas, consumir val i invitació abans que el programa de supervisió interna descobrís el que no podia ser més que una errada. Va posar els xecs al sobre i va embutxacar-se'l.

Després de quatre mesos de feina anodina i mal pagada, va semblar-li que la seva perseverança començava a donar els seus fruits. No debades s'havia passat més de mig any buscant alguna feina que tingués a veure amb el que havia estudiat. El sistema estava passant una època de transformacions i no era fàcil començar a treballar precisament en allò per a què s'havien esmerçat anys d'esforços i insomni. Quan van seleccionar-lo per a Supèria Distribucions sabia que no es tractava de la feina anhelada, però s'ho havia agafat com un repte més. Es tractava d'aixecar-se ben de matí, tancar amb pany i clau l'habitatge minúscul que ocupava en un edifici de vint-i-una plantes a Rocafonda i fer via pels carrers infectes del nivell 0 fins al tram de nivell que el portava a la central de llançadora, fer el transbord fins al nivell 1 i d'allí al tram, fer cap a Supèria, vora el port, i prendre totes les comandes, tornar al nivell 0, accedir al pàrquing immens on hi havia els automòbils que només es movien arran de terra, agafar la moto i començar a voltar com un boig pels vells carrers del nivell més contaminat de la ciutat, allí on s'amuntegaven els edificis col·lectius, els col·lectors que baixaven dels altres nivells, les depuradores d'aigua, les fàbriques de reciclatge de residus, i tots aquells que no podien pagar-se un habitatge en condicions al nivell 2. Al nivell de ran de terra, el cel era una grandiosa xarxa de ciment armat, conductes de tota mena de líquids, i columnes colossals que sustentaven els nivells superiors. Llavors, quan els programes dels ordinadors administratius decidien que havia de ploure, tot el sutge que s'arrapava a les parets dels nivells superiors, s'escolava formant cataractes artificials que negaven els vells carrers del nivell 0. Encara no s'havia ideat cap sistema de clavegueram que pogués xuclar la quantitat ingent de llot i plàstics que la pluja provocava. I l'ambient es tornava insuportablement irrespirable, la gent podia fins i tot arribar a quedar-se atrapada a la part alta dels edificis esperant els equips de salvament que arribaven amb helinaus a rescatar-los. Va haver-se de construir un mur al voltant del port per desviar-ne les torrentades de llot que l'havien arribat a deixar inutilitzable durant algunes temporades. Quan de nit tornava a casa, brut de totes les pestilències del dia, passava per la sala de rentadores de l'edifici, prenia la roba que hi havia deixat el dia anterior, es canviava i hi deixava la que havia gastat aquell mateix dia. Prenia l'ascensor fins a la planta 14, comprovava que no li haguessin assaltat l'habitatge, entrava i tancava amb tots els panys. A la planta 14 hi havia nou habitatges més, gairebé tan reduïts com el seu, alguns ocupats per gent com ell, joves treballadors sense contracte, però també hi havia vells de pensions que no donaven més que per fer-se arribar queviures, immigrants acabats d'arribar, delinqüents de tota mena que feien la viu-viu sota el control implacable de la policia. No hi quedaven gaires famílies amb nens. Les condicions d'inseguretat i insalubritat del nivell 0 havien arribat a provocar el tancament de les escoles que hi quedaven, i el seu trasllat al nivell 2. Gairebé cap dels habitatges del nivell 0 tenia sensor d'alarma. Si en arribar es trobava la porta esbotzada s'havia de trucar obligatòriament a la policia. En cas contrari, era molt difícil trobar qui reposés la porta en condicions de seguretat. A més, si no es manifestava el delicte, es corria el perill que un delator professional ho fes saber a la policia i el responsable de l'habitatge fos incriminat, fins i tot si n'era el propietari, amb la finalitat de fer-lo fora. El nivell 0 ja feia temps que havia deixat de ser negoci per a les totpoderoses agències immobiliàries, concentrades en la rendibilitat dels nivells superiors. Un cop tancada la porta, Àxel descarregava, furgava als armaris buscant alguna cosa per menjar i mentre el descongelador feia comestible el menjar, s'asseia davant de l'OPI. L'Ordinador Personal Intransferible era un portàtil que permetia accedir a tots els serveis de xarxa òptica: videotelefonia, televisió, gestions i comunicacions administratives, i els serveis en línia que es volguessin. L'adquisició de l'aparell era obligada per a qualsevol ciutadà i resultava de gran eficàcia tant per als usuaris com per a les corporacions i l'administració, ja que permetia el control immediat de totes les dades d'un ciutadà, fins i tot la seva localització física.

Aquell dia, Àxel va connectar-lo i una interfície amb indicació de la data i de les comunicacions rebudes va mostrar-se-li a la pantalla: dimecres 11 de maig de 2652. Ràpidament, va connectar el programa de videotelefonia i va marcar el número del seu amic Bohumil. Bohumil vivia al nivell 2, en un pis compartit amb companys de professió, escalfatecles en un diari digital. Es coneixien de l'escola d'alts estudis i Àxel havia pensat que ell seria un bon acompanyant per a la macrofesta del Lúdingal. Des que havia començat a Supèria Distribucions que no es veien presencialment i a més era la persona més indicada. Li ho hauria pogut proposar a alguna amiga, però no tenia cap noia a mà en condicions d'entendre que una invitació per al Lúdingal no era precisament una insinuació directa per passar un cap de setmana de sexe. A més, no es tractava de portar-hi una amiga, sinó de fer-ne allí mateix. Bohumil no tenia l'OPI connectat i a la interfície va aparèixer l'enregistrament que li anunciava que si volia deixar cap missatge ho fes en sentir el senyal. Àxel va deixar enregistrat el missatge i va tallar la comunicació. Va pensar que segurament el seu amic devia haver sortit. Treballava des de casa en el seu OPI i sempre que hi era el tenia accessible. Va quedar-se una estona més regirant interfícies fins que va sonar l'avisador del descongelador. El menjar era a punt: llonganisses d'estruç amb pasta salada. I per beure, una llauna de Colàrius. El Colàrius era la seva beguda preferida. Era moderadament alcohòlica i tonificant, amarga i dolça alhora i tenia uns efectes gairebé immediats per a l'ànim. Després, una píndola per a la son i bona nit, a dormir les quatre hores reglamentàries.

L'endemà, a mitjan matí, quan era dins l'ascensor en un edifici llardós de la Riera, un petit vial del més vell del nivell 0, on havia de lliurar un sobre metàl·lic que contenia peces de recanvi per a un OPI, va sonar-li l'avisador de butxaca. El programa de coordinació de corresponents de Supèria l'avisava que acabava d'entrar un missatge personal a la seva bústia de videotelefonia i li preguntava si volia visualitzar-lo. Va prémer el botó d'acceptació i Bohumil va començar a parlar-li des de la petita pantalla de l'avisador. Estava eufòric. Demanava confirmació per trobar-se amb ell al Cafè Glàxam, vora la gran Plaça del Comerç, al nivell 3, dissabte a primera hora del matí. Justament coincidia que aquell cap de setmana tenia lliure i per res del món no desitjava deixar passar l'ocasió del Lúdingal. El Cafè Glàxam era lloc de trobada habitual de joves. Sempre estava ple d'estudiants que baixaven de les altes escoles del nivell 4 a fer una mica de gresca abans d'anar a casa. Els caps de setmana s'omplia de gent de tot tipus, que havia quedat per anar a fer un tomb pels centres comercials i festius del nivell 3. La seva ubicació era immillorable, a només dos parades de la terminal de llançadora i vora la plaça més cèntrica del nivell 3. Els caps de setmana, s'omplia de gent que anava d'un centre comercial a l'altre, i a les nits de joves que jeien exhausts a la gespa plàstica després de sortir dels centres festius i fins que arribaven els escombriaires amb les seves màquines i els escombraven del nivell 3. Sobretot era gent que vivia al nivell 2, però també hi havia metropolitans que havien vingut amb el seu pneumòbil, que tenien alguna de les targetes d'accés que proporcionaven els establiments de la zona. Àxel va transmetre un missatge de conformitat al seu OPI i va guardar-se l'avisador a la butxaca.

Quan dissabte a primera hora del matí va arribar al Glàxam, amb el concentrat lacti a l'estómac, Bohumil ja l'estava esperant. Va cridar-lo aixecant el braç des d'una taula vora la barana del tercer pis. Anava vestit de festa i estava preparat per passar un cap de setmana a fons. Va dir-li que, en realitat havia demanat un permís de vida familiar per poder anar al Lúdingal.

¾ Saps al que t'exposes? ¾va dir-li Àxel quan va sentir-lo parlar amb aquell optimisme.

¾ Tranquil, company. Tinc bona relació amb les noies que són al programa de control laboral del diari. Quan vaig dir-los per a què era en realitat, van estar-ne encantades i van colar-me manualment la sol·licitud. Els del programa de supervisió ho tenen difícil. Ja he avisat mon pare perquè els digui que seré amb ell aquest cap de setmana.

¾ I ell què hi ha dit?

¾ Que no hi ha cap problema. Ell dirà el que sigui només perquè no vagi a molestar-lo.

¾ Però això és un delicte ¾va objectar Àxel.

¾ Ja, i perdre una targeta d'accés també. Va, home! Continues tan conformista com sempre. Ja està bé que facis tot el que pertoca, sempre. Però que a més a més hi creguis, Àxel, ja comença a ser preocupant.

Van deixar aparcat el tema. Bohumil era així. Des de l'emancipació opcional als setze anys, en entrar a l'escola d'alts estudis, quan va trobar-se amb Àxel al nivell 4, s'havia espavilat tot sol amb les beques administratives i les feines d'horari mínim. Sabia aprofitar-se de les escletxes que deixava el sistema.

Àxel va demanar un Colàrius. Bohumil va repetir. Van beure-se'ls en silenci, mentre contemplaven la fauna que es movia pel Glàxam en aquella hora matinera: gent que, com ells, carregaven bateries per llançar-se a dues jornades ininterrompudes de festa. En exhaurir les consumicions, sobtadament contents, van pagar i van sortir del local. A la Plaça del Comerç començava a notar-s'hi l'activitat frenètica pròpia dels caps de setmana. Van creuar-la en direcció al Lúdingal mentre la llum solar començava a filtrar-se per entre els espais buits que deixaven els nivells superiors.

A la porta del parc festiu, una munió bigarrada de gent començava a canviar els talons per targetes d'accés. Àxel va treure's el sobre de la butxaca i, adreçant-se a una de les finestretes d'entrades, els va intercanviar per dues targetes d'accés. Van entrar als robers immensos que precedien l'entrada al parc i van deixar-hi els efectes personals. Se'n van anar directes als vestidors de les piscines balneàries. Un cop els efectes de les diverses piscines els havien alleugerit tots els membres del cos, van passar a la secció de relax. Belles noies de cossos perfectament siliconats van acollir-los a les taules de massatges. Allò era entrar en una altra dimensió del plaer i el luxe. Van sortir com a nous. Mentre es disposaven a recuperar la roba, després d'una sessió completa de desentumiment aprofundit de músculs, els van oferir un orgasme de promoció a càrrec de les massatgistes que els havien atès. Mentre es miraven un a l'altre, el promocionant els anava explicant les qualitats genètiques i anatòmiques de les massatgistes, que garantien una realització amb el cent per cent de l'èxit més exquisit i enravenador. A més les noies estaven esterilitzades. Es tractava d'una oferta única. Van acceptar sense donar-hi més voltes. En acabat, Àxel va haver de convèncer Bohumil perquè no es quedessin més temps allí. Hi havia moltes coses per veure i experimentar, i limitar-se a passar massa temps en una festa especial en una altra secció contigua de massatges, que no era més que un bordell delirant, podia resultar excessiu. Res millor que deixar-se caure per algun dels restaurants que poblaven tot el complex. Van triar un dels més freqüentats, un restaurant japonès, i més tard van deixar-se emportar per la velocitat de les atraccions cinètiques. Després, el viatge a la fantasia de les realitats de les atraccions virtuals garantia l'experimentació de sensacions que només es podien trobar fora de la vida real. No estaven cansats. En caure la nit l'expectació a les musiteques feia que la gent anés desfilant cap a les àmplies sales on se servien còctels afrodisíacs i menges reconstituents. Hi havia un ambient d'alegria eufòrica, indescriptible, i la gent començava a deixar-se anar: era el moment de fer coneixences. La vida social als parcs festius era d'una intensitat vertiginosa. Mentre estaven parlant amb un grup de noies vingudes de la metròpoli, que s'havien passat el dia endrapant pels restaurants de dietètica anatomitzant, Àxel la va veure passar acompanyada d'un noi que feia l'aspecte de treballar al nivell 4. Van passar i van perdre's entre la gent que marxava cap a les sales d'al·lucinògens, on la música ja sonava a tota pastilla. Va proposar al grup de metropolitanes i a Bohumil d'anar-hi i hi van acceptar entusiasmats per la perspectiva de posar-se les drogues més exclusives al cos. La publicitat del Lúdingal deia que l'organització del parc havia treballat a fons aquest aspecte, per oferir als visitant una selecció de les drogues més potents i innòcues que es podien trobar al mercat mundial. Quan la dolça embriaguesa dels pastissos de morfina euforitzant començava a imprimir cadència sensual als cossos dels integrants del grup, Àxel va tornar-la a veure. S'estava amb el seu acompanyant en una taula d'inhalació de perfums cocaïnats i reien com bojos. Estava del tot segur que era ella. Va deixar el seu grup d'hipnotitzats per la fluència de la música i va apropar-se a l'assistenta. Van convidar-lo a inhalar. Devia ser perquè l'acompanyant també tenia ganes de fer coneixences, que de cop i volta va desaparèixer. Com que la música havia començat a sonar amb tota potència, era inútil dir tres paraules seguides. No valia la pena cridar. El llenguatge de comunicació passava a ser el ball. Àxel va deixar-se portar pel ritme dels seus membres mentre ella havia començat a moure's com una deessa de la fertilitat. Es veia que Àxel li agradava. Ell encara no tenia clar que l'hagués identificat amb el corresponent que aquella mateixa setmana li havia fet lliurament d'un paquet de privacitat garantida que, de tota manera, no anava destinat a l'assistenta, però no va tenir temps de continuar el fil dels seus pensaments perquè ella va arrossegar-lo cap a una altra sala de ball, la d'etnirritmes: joves alienats per les drogues i la potència desbocada de les percussions més contundents es deixaven portar per danses de cadències ancestrals. Tot el públic feia cara de trobar-se en una mena de trànsit col·lectiu. Van moure els ossos com bojos fins que la deshidratació va demanar-los més combustible al foc del seu cos. Ella se'l va emportar cap a altres dependències més tranquil·les. Semblava que no fos la primera vegada que venia al Lúdingal. Va preguntar-li si preferia una sessió de conversa en una de les cabines de projecció espiritual o bé anar directament a les habitacions d'encontres carnals. Li ho havia preguntat mantenint-li la mirada, amb els ulls que li espurnejaven d'un delit enterbolit per l'efecte de les substàncies que encara li amaraven el cos. Ell va pensar que allò de les habitacions li ho preguntava per quedar bé, perquè de segur que no en tenia cap necessitat, tret que volgués alguna mena de relació reproductiva amb ell, però la reproducció ocupava un lloc ben enfonsat en l'escala de preferències d'Àxel. A més, la curiositat per conèixer-la millor li gratava l'ànim. Hi percebia una diferència abismal amb les massatgistes siliconades. Ella era una noia normal. Va dir-li que preferia xerrar una estona amb ella i van encaminar-se cap a les cabines. Van entrar en una habitació il·luminada d'una grisa llum fosforescent i de seguida una de les parets va convertir-se en una pantalla on es projectaven els paisatges més bucòlics i relaxants. Van estirar-se còmodament als jaients anatòmics i van començar a fer-se preguntes mentre cadascú navegava en el mar dels ulls de l'altre.

Es deia Jana i vivia al nivell 2, encara que, per la seva feina, es passava molt temps al nivell 5. No feia gaire que hi treballava i li resultava prou estable i portadora. Sa mare havia acudit a la procreació de selecció anònima per tenir-la. Havia estat una dona de trajectòria desconcertant. Quan la va tenir criada va marxar a viure fora, a la muntanya, perquè deia que no suportava més la contaminació anímica de la ciutat. Va deixar-li un habitatge prou ampli, de dues habitacions, i prou coneixences perquè, un cop acabats els alts estudis trobés una ocupació. L'amic que havia vingut amb ella n'era una, de coneixença, fill d'uns amics de la mare, homosexual. Treballava en uns magatzems del nivell 1. Només havien mantingut relacions carnals unes quantes vegades, més que res per amenitzar la seva amistat. Àxel va fer-li un resum de la seva existència mentre la pantalla s'inundava de paisatges marins d'un blau refulgent i va fer-li esment de la coneixença que havien fet al nivell 5, arran del lliurament d'aquell paquet. Però ella no va donar-hi més transcendència. Al nivell 5, a la seva feina, tot era d'una asèpsia abaltidora. A la mansió on treballava, el propietari era un directiu de mitjana edat, uns 65 anys, d'una corporació científica, que es passava el dia amorrat a l'OPI si no havia de sortir per alguna reunió en algun nivell inferior, encara que la majoria de vegades eren els altres qui venien a casa a visitar-lo. Eren gent molt capficada en la seva feina. Àxel va fer-li notar que arran d'aquell servei atípic havia rebut les invitacions per al parc festiu i així l'havia poguda conèixer. Jana tampoc no hi va donar més importància, perquè per a ella era habitual aquest tipus de cobrament. Treballar al nivell 5 tenia aquests avantatges.

Quan Àxel va tenir la sensació que la conversa dequeia, Jana, com si li hagués llegit el pensament, va tornar a proposar-li passar a una habitació o continuar en un restaurant. En aquell moment, ell va notar com els budells se li exclamaven i va acceptar la segona opció. Allò no devia ser gaire habitual per a ella, perquè se'n va sorprendre gratament i, abans de sortir de la cabina, li va prendre les mans i li va dedicar un petó d'una llargària prudencial, sense implicacions sexuals. Era la primera vegada que una dona el besava així, i ell va recórrer amb les mans els seus braços nus. La pell de Jana tenia la puresa i la finor del millor dels tractaments dermatològics. Va proposar-li un restaurant de pasta i ella va dir que li encantava la pasta bullida. Era dels pocs llocs on es podia beure vi natural.

En sortir del restaurant encara van dedicar-se una estona de passeig pel zoobotànic, una zona que reproduïa la vegetació i la fauna natural dels tròpics, a imitació de la Via Transversal. Quan van voler-se'n adonar, la tarda ja començava a declinar i aviat haurien de sortir del Lúdingal. Havien de trobar els seus acompanyants, igualment disseminats per la immensitat del parc festiu. Van intercanviar-se les adreces de les bústies de videotelefonia de l'OPI i van acomiadar-se. Havien quedat de comunicar-se per quedar per a una altra ocasió. Jana va allunyar-se cap a la banda de la plaça de recepció de visitants on tornaven a trobar-se els qui havien vingut plegats al Lúdingal. Mentre mirava la seva forma de caminar en allunyar-se, Àxel va veure la mà de Bohumil que el cridava des d'un banc. Feia cara de felicitat artificial.

Dimarts a la tarda, mentre era en una zona d'edificis residencials per a famílies lliurant una documentació oficial, va sonar-li l'avisador de butxaca. Hi acabava d'entrar un missatge de text de codi intern. Va acabar d'enllestir el lliurament i, mentre anava cap a l'ascensor de la planta, va visualitzar-lo. Va quedar-se de pedra: acabaven de retirar-li el permís d'operació, cosa que volia dir que havia perdut la feina. El missatge el remetia a la secció de dotacions perquè aquell mateix vespre passés a retornar tot el material. Si volia conèixer les causes de l'acomiadament o formular cap sol·licitud, podia passar per resolució de conflictes. No podia acabar de creure-s'ho.

Amb l'ànim als peus, va presentar-se a dotacions i va lliurar tot el material mentre l'operària se'l mirava amb un mig somriure condescendent. Un altre valifa que plegava. Va dir-li que no es preocupés per la moto. A l'aparcament del nivell 0 ja s'havien encarregat d'adjudicar-la a un altre. I va lliurar-li les targetes d'accés perquè pogués tornar a casa: només eren d'anada. Sense que la resignació acabés d'ofegar-li la contrarietat que sentia per aquell acomiadament inesperat, va acudir a resolució de conflictes a interessar-se per què se l'havien tret de sobre. L'operària, sense treure's de la cara aquell somriure estàndard, va imprimir-li un document en què s'especificaven per escrit els motius de la seva situació: hi havia hagut una queixa d'un client. Allò no va semblar-li prou aclaridor. Quan va demanar-li més explicacions, l'operària va canviar d'expressió i va furgar al teclat de la terminal d'ordinador que tenia a mà.

¾ Aquí hi ha la referència d'un paquet de privacitat garantida. N'hi ha prou amb això? ¾va preguntar-li amb desdeny.

Ja n'hi havia prou, efectivament. Àxel sabia prou bé de quin paquet es tractava. No n'havia lliurat cap més. Mentre la irritació anava fent via, va encaminar-se a la terminal del tram. Era incomprensible, desconcertant. El paquet havia arribat perfectament i amb puntualitat. A no ser que Jana mateixa s'hagués encarregat de fer la reclamació. Però ella no podia fer-li això. No li cabia al cap. Si aquell dia mateix havia estat rumiant la possibilitat d'enviar-li un missatge per quedar, per convidar-la al Sublímia amb el seu val de 10.000 euros, llavors s'hi hauria de posar en contacte però per una raó ben diferent. Mentre maleïa Supèria Distribucions i tota la casta del nivell 5, un comboi va fer la seva entrada a la terminal del tram de nivell.

Al nivell 0, quan va sortir de la terminal de tram per anar cap a casa, va parar compte en dos individus que no feien aspecte de viure-hi, que el seguien a una certa distància. En aquella hora del capvespre, pels carrers del nivell 0 només s'arrossegaven les ombres dels treballadors industrials que tornaven sense perdre el pas cap a casa. No caminar amb prou decisió cap a la llar podia aixecar sospites entre els altres vianants o, simplement, entrar en les expectatives dels delinqüents que es dedicaven a abordar desprevinguts per netejar-los de tot el que portessin a sobre, roba inclosa. Però aquells no eren delinqüents ordinaris, no eren del 0 i segurament no devien haver baixat de la terminal de tram. Sense més entremig, van obrir foc contra tothom que es trobava entre ells i Àxel. Va tenir temps de llançar-se a terra i arrossegar-se contra un portal mentre els afectats que no havien mort a l'instant es debatien a terra entre ganyols esgarrifosos. Tirat a terra, arrecerat al portal, Àxel va veure passar corrent els dos goril·les, amb les armes automàtiques a les mans, mentre es retreien que se'ls estava escapant la presa. Era ell mateix? No va aturar-se a reflexionar-hi. Va aixecar-se i va arrencar a córrer en direcció contrària, cap a una ruta alternativa. Per sort, va poder arribar a casa sense més novetat. Va anar a canviar-se i va pujar a l'ascensor. La porta de l'habitatge estava sencera. Va entrar i va engegar l'OPI. Anava a connectar amb Jana, però va trobar-se un missatge de Bohumil i va visualitzar-lo abans. Bohumil estava somrient i relaxat. Només volia saber com li anava i li recordava que pensés en ell si tornaven a caure-li a les mans més vals per a parcs festius. Encara no havia baixat del globus del cap de setmana. Excitat pel que li havia acabat de passar, Àxel va connectar el programa de videotelefonia i va marcar el número del seu amic. Estava connectat, treballant.

¾ Hola, Àxel ¾va dir-li Bohumil, des de la interfície, visiblement content de parlar-hi. Però de seguida va canviar d'expressió?¾. Et passa res?

¾ M'han fet fora de la feina, nen ¾va deixar caure, esmaperdut¾. Hi ha hagut una queixa del destinatari del nivell 5. El del paquet de privacitat garantida...

¾ No fotis.

¾ A no ser que hagi estat cosa de la Jana mateixa...

¾ No pot ser. Si em vas dir que la tenies al pot.

¾ No ho sé. No entenc res. A més, quan sortia del tram, aquí a prop de casa, hi hagut un tiroteig. Em penso que anaven per mi. Hi ha hagut una estossinada.

¾ Què dius ara? Com pots saber que anaven a per tu?

¾ No eren delinqüents del nivell 0. M'han seguit una estona i quan me n'he adonat i anava a despistar-los han disparat i s'han carregat un munt de gent. Després gairebé m'han passat per sobre renegant que se'ls havia escapat la presa.

¾ Ep, això sembla cosa dels mafis.

¾ Qui són aquests?

¾ Sicaris a sou de les màfies de tràfic de dades. No n'havies sentit parlar mai?

¾ Ni idea, ja saps que no solc llegir els diaris.

¾ Tu viu a la Lluna o què? Escolta, Àxel: per si de cas, et buscaré protecció per uns dies. Potser tinguis problemes. Tot això és molt sospitós. Estàs en perill.

¾ Què dius? No vull causar problemes a la policia, encara serà pitjor.

¾ No es tracta d'això. No coneixes la Sèquia?

¾ Què és això? De què m'estàs parlant, Bohumil?

¾ Home, vius fora d'òrbita. La Sèquia és una organització subversiva dels qui viuen al marge de la llei, al mateix nivell que tu o més avall, a les clavegueres. Em penso que tenia raó quan et deia que creure en el sistema com tu ho fas era contraproduent. Escolta'm bé: ara faré unes gestions i en no gaire temps tindràs protecció a l'edifici. Hi aniran a fer un cop d'ull.

¾ Bohumil! No em busquis més problemes!

¾ Tranquil, nano, no et molestaran gens. Tu ni te n'adonaràs. En tot cas, si anessin maldades, o sigui si ja tens els mafis a sobre vindran a treure't d'aquí i portar-te a un lloc segur. D'acord?

¾ Escolta Bohumil: no tinc gens de ganes de passar a la clandestinitat. Això és un pou de merda!

¾ Val més que em facis cas, Àxel. Confia en mi. Estàs en perill!

¾ Molt bé, molt bé. Mentrestant intentaré parlar amb la Jana.

¾ Fins ara ¾i Bohumil va tallar la comunicació.

Àxel va marcar el número de Jana. No tenia l'OPI connectat i va deixar-hi un videomissatge explicant que l'havien fet fora de Supèria a causa de l'encàrrec de la setmana passada. Potser ella en sabia alguna cosa. En acabar, va deixar l'OPI connectat a l'espera de les notícies de Bohumil. Estava neguitós. Se sentia atrapat en la seva petita gàbia. Va passar una estona i va decidir anar a fer-se el sopar. Aquella nit no prendria píndoles de la son. Impossible dormir amb aquella tensió. Mentre acabava de sopar, va adonar-se que Bohumil encara no havia donat senyals de vida. En aquell moment va sonar el videoporter del carrer. Allò pintava malament. No eren hores. Va anar cap a la porta d'entrada i va pitjar el botó de visualització. El rostre de trets demacrats d'un home esprimatxat, sense afaitar, va mirar la càmera del videoporter i va dir, en veu baixa:

¾ La Sèquia. Tenim comprovat que tens problemes. A més, tens delators professionals a l'edifici. Esperarem uns minuts que baixis. Després, res. Tu mateix. Emporta't l'OPI. Ens farà falta. Baixes o què?

Àxel no va saber què dir. La cara continuava bellugant-se al visor del videoporter

¾ Hòstia, merda!. Baixes o què? Se'ns fotrà la policia a sobre! ¾va dir la cara, crispada, a punt de posar el nas a l'objectiu de la càmera.

Havia de decidir-se sense pensar. Va dir:

¾ Espereu dos minuts. Agafo quatre coses i baixo.

¾ No! Només l'OPI. La resta dóna-la per perduda.

Àxel va pitjar el botó de desconnexió i va anar directe a l'OPI. Quan anava a desconnectar-lo, va sonar. No coneixia l'emissor. Va connectar-hi. Era un company de pis de Bohumil.

¾ Àxel? Hòstia nen! Què està passant? ¾tenia l'expressió desencaixada i els ulls desorbitats¾ Acaben d'esbotzar-nos la porta i dos mafis s'han emportat Bohumil. Ara mateix se'ns presentarà la bòfia a buscar-nos les puces. Es pot saber què està passant?

Però no hi va haver temps per a res més. Àxel va veure per la pantalla com un policia apareixia en el camp de visió del videotelèfon. La comunicació va tallar-se de cop.

Àxel va desconnectar el seu OPI i va tancar-lo. Va desendollar-lo, va posar-se la trenca de sortir al carrer i va sortir disparat cap a l'ascensor de planta. Al carrer, en obrir la porta, dos individus llardosos l'esperaven vigilants. Per sota de les trenques se'ls veien les botes d'aigua totes enfangades. El que havia parlat pel videoporter només va dir-li:

¾ Ja era hora, collons. Segueix-nos.

I tots tres se'n van anar carrer enllà, fins a una tapa de claveguera que hi havia prop de la cantonada. Van colpejar-la amb el peu i es va obrir de seguida. Hi havia un individu amb aspecte de minaire que els estava esperant. Tots tres s'hi van ficar sense perdre temps. En tornar a tancar-se la tapa, va fer-se la fosca més espessa. Baixaven per una escala de barrots submergint-se en una pudor immunda. Finalment, una lot va encendre's. Àxel va identificar quatre individus. De seguida, un li va prendre l'OPI mentre l'enfocaven amb la lot.

¾ T'has salvat d'una de bona ¾va dir-li el que havia obert la tapa de la claveguera¾. Hem identificat dos mafis que esperaven ordres per assaltar-te l'habitatge. Ara ja dormen. Però no trigaran a arribar-ne més. Segueix-nos. Enceneu els llums. Aquí ja no hi ha cap perill.

Van encendre's uns llums fluorescents. Eren en una galeria de serveis. Cables i canonades de totes mides solcaven les parets fins a perdre's de vista. Per la boca d'un pou podia sentir-se la remor dels rius de les clavegueres, que passaven potser unes galeries més avall. Van avançar pesadament per aquell laberint subterrani. Després d'una estona que a Àxel va semblar-li molt llarga, van fer cap en una galeria enorme, molt vella, entollada. Àxel va fixar-se que la solcaven vies antigues. Quan anava a preguntar on eren, el d'aspecte de minaire va dir-li:

¾ Benvingut a l'antiga parada de metro de la Geganta. Fa tres-cents anys que van abandonar el transport subterrani i no van tenir ni esme de reaprofitar les vies. Ara, allà dalt al nivell 4 ni se'n recorden, que això existeixi. Per això és un lloc segur per a nosaltres.

Àxel només va dir:

¾ On anem?

¾ De moment no et convé saber-ho. A un lloc segur. La Sèquia és un lloc segur, a recer de tots els malparits. Aviat ho sabràs.

Després de caminar pel túnel que continuava més enllà de l'estació abandonada, van arribar en un lloc on es bifurcaven les vies. Un altre túnel portava a les antigues cotxeres del metro. Als combois que dormien la son del temps, hi havia tot de gent que els habitava. En alguns, hi havia llums, però la tenebra regnava en el conjunt de les cotxeres. Era una ciutat subterrània, una ciutat de les clavegueres, un nivell més avall de tota dignitat. Van avançar fins a entrar en un vagó que havia estat habilitat com a taverna. Els parroquians, enfundats en els seus vestits de goma, van rebre els nouvinguts amb una aclamació entusiasta, com si tornessin del front de batalla. Tothom s'apropava a tustar l'esquena d'Àxel. Van convidar-lo a prendre un bol que contenia una sopa fangosa, calenta i alcohòlica. Davant de tant entusiasme, Àxel no es va atrevir a refusar-la. Mentre començava a xarrupar, va veure com el minaire es treia definitivament el casc i el mirava des dels seus ulls acostumats a la fosca. Va dir-li:

¾ Benvingut a la Sèquia. Em dic Aníbal. Ara seràs un dels nostres durant un temps. Almenys fins que no tinguis cap perill de tornar cap amunt.

¾ Què s'ha fet el meu OPI? ¾va limitar-se a dir Àxel.

¾ L'hem enviat als comuns. Ells s'encarregaran de treure-te'l del control. Així seràs il·localitzable...

¾ Què vols dir amb això?

¾ Tranquil. Només el faran immune a la identificació locativa. És una mesura de seguretat. La Sèquia és un lloc segur però si fem servir un OPI sense prevenir-nos, poden detectar des de quin punt de la xarxa opera i llavors tenim visites poc grates, de neteja, en diu la bòfia.

¾ I qui són els comuns?

¾ Els que treballen en comunicacions. Ells han rebut la teva petició de socors.

¾ Però jo no he enviat cap petició de socors ¾va dir Àxel després de pensar-hi un moment.

¾ Potser ¾va dir Aníbal sense donar-hi més importància¾. De totes maneres, nosaltres només ens dediquem a les missions. Ja t'ho explicaran.

Al vagó dels comuns, on van anar en haver fet la seva consumició al vagó-taverna, van explicar-li que ja havien immunitzat el seu OPI. Hi tenia dos missatges de videotelefonia. Van fer-lo passar en un departament atrotinat, una mena de saleta de reunions. Va aparèixer un home alt, de faccions orientals, amb barba d'uns quants mesos, que semblava el cap. Era efectivament un dels caps de la Sèquia, segons va indicar-li Aníbal. Van esperar que vingués un dels comuns que havia manipulat l'OPI i van seure en uns sofàs esfondrats.

¾ El control de l'OPI ha estat desactivat. És un aparell de darrera generació que pot fer-nos paper mentre es quedi amb nosaltres -va dir el comú.

¾ Bon treball ¾va dir el cap¾. Bé, amic Àxel: suposo que deus estar content de ser aquí. Si no, no ho hauries comptat. Els mafis de les dades t'anaven al darrere.

¾ Però si jo no he fet res ¾va dir Àxel, sense acabar d'entendre la seva pròpia situació?¾. Només m'han fet fora de la feina i en tornar a casa m'han intentat assassinar. No ho entenc.

¾ És fàcil ¾va contestar el cap¾. Segons el teu OPI treballaves de corresponent en una corporació de distribucions, no és així? I hi va haver una queixa d'un destinatari. Segurament aquest destinatari volia eliminar-te per no deixar rastre d'algun enviament de dades. Fa un temps que els de dalt de tot van una mica de corcoll amb això de les dades.

¾No ho comprenc ¾va dir Àxel.

¾ És fàcil, company ¾va tornar-hi l'altre¾. Actualment el control de dades s'ha desllorigat i les corporacions científiques han entrat en una guerra oberta. Són entitats legals però el negoci de la manipulació genètica, sobretot, els ha empès a actuar com autèntiques màfies. S'aprofiten dels avantatges del sistema i, quan els interessa, es fan la guerra entre ells. És bastant usual que facin córrer documentació important amb la conya de la privacitat garantida. És més segur que el flux de dades en xarxa. Després s'elimina el missatger i s'esborra qualsevol pista d'on han anat a parar informacions que desborden el sistema. Amb la privacitat garantida, només els missatgers poden proporcionar informacions d'on ha anat a parar un enviament. I tenir els secrets científics, avui per avui, és tenir el poder de dominar les corporacions. A l'Estat se li estan esmunyint del control.

¾ I vosaltres?

¾ Bé. Nosaltres, company, va dir el cap mentre creuava una mirada de complicitat amb els altres, ja fa temps que vivim a les catacumbes. Amb nosaltres no poden fer-hi res. Tots som perseguits, per les màfies o per la policia. A dalt, la llibertat s'ha acabat fa temps. Aquí és l'únic lloc segur. Aleshores ens dediquem a donar ajuda a qui ho necessita. És veritat, també som una màfia. Tenim connexions a tots els nivells. Certament estem creixent perquè hi ha gent que comença a necessitar-nos. Com ara tu. Aquest només és un punt més de la Sèquia. Estem repartits pertot arreu. De vegades han volgut acabar amb nosaltres enviant-nos la pluja artificial, però això els porta més perjudicis que altra cosa, perquè sabem on refugiar-nos, i ells han d'atendre molta gent que s'ha quedat aïllada al nivell 0. No és tan fàcil. Si ens ataquen aquí, marxem en un altra banda. No importa. Contra el que es pot pensar, el subsòl és del tot habitable. Però molt difícil de controlar, perquè no produeix cap benefici.

Àxel va recordar que havia enviat un videomissatge a Jana. Volia comprovar si l'hi havia contestat. Va demanar pel seu OPI i li van contestar, amb mirades de complicitat, que allí baix, els aparells informàtics s'usaven al servei de la comunitat. Si volia accedir-hi hauria de fer cua. Però Àxel va pensar que potser Jana estava també en perill. A més: què havia passat amb Bohumil? Va explicar tot el seu cas al cap, Aníbal i el comú. No hi havia dubte. Si els mafis s'havien emportat Bohumil, ja no hi hauria manera de trobar-lo. El més normal en aquests casos, era fer desaparèixer els enemics en alguna trinxadora per a compostatge. Sense més opció. De totes maneres, hi havia Jana. Saber d'ella podia aportar més dades sobre aquell embull. Van accedir que consultés el correu de videotelefonia. Efectivament, Jana hi havia deixat un videomissatge, segurament abans d'anar-se'n a treballar. Es mostrava sorpresa pel que li deia, però no tenia ni idea del que podia haver passat. De totes maneres ho preguntaria a Omar Acsa, que era per a qui treballava. No era que hi tingués molta confiança, però potser li podria aclarir si no es tractava d'una errada. Un bes enviat a través del cable òptic finalitzava la comunicació. Els tres homes de les catacumbes, que havien restat darrere Àxel amb el suposat motiu de supervisar la seva comunicació, s'havien quedat com abstrets pensant en un món perdut després de veure com Jana parlava després de sortir de la dutxa, amb el cabell mullat i els muscles descoberts. Àxel encara va intentar connectar amb l'OPI de Bohumil però no hi va haver sort. Havia estat donat de baixa del servei. Bohumil havia desaparegut.

¾ Segurament ¾va explicar el comú?¾ van interceptar-lo quan va posar-se en contacte amb nosaltres. De fet, és una bogeria entrar en contacte directe amb nosaltres. És un acte de pirateria informàtica i et detecten de seguida. Es veu que els mafis tampoc no es moquen a la màniga.

Àxel necessitava descansar. Van indicar-li quin seria de moment el seu estatge: un vagó on s'amuntegava gent de pas, que havia sortit rebotada com ell i esperava l'oportunitat per tornar a dalt o marxar cap a altres punts de la Sèquia, a Mataró o en altres ciutats. Mentrestant, rebien ensenyament per passar a formar part de l'organització, bé més avall del nivell 0, bé com a suport dins del sistema. Allí van indicar-li que la base alimentícia de la Sèquia eren les rates, grosses com conills, que vivien a les clavegueres i s'alimentaven de l'excés d'hormones que rajava de tots els nivells de la ciutat. Aníbal va portar-li roba més apropiada per al clavegueram i va guardar-li la que havia portat de dalt. No estava gaire bruta i podria fer-li paper quan hi tornés. També va donar-li un matalàs plàstic per dormir. Aquell seria de moment el seu espai vital. Només per no continuar veient les cares de desesperació dels arreplegats que havien anat a parar en aquell cul de món, va tancar els ulls i va disposar-se a intentar dormir sense píndoles de la son, només amb l'abaltiment que tantes tensions li havien causat. Feia moltes hores que no dormia. Va caure extenuat.

Com si encara no hagués dormit ni dos minuts, Aníbal va despertar-lo a sotragades.

¾ Vine. La teva amiga és al videotelèfon. M'han cridat els comuns perquè vingués a buscar-te.

No feia molt bon aspecte. Parlava des del nivell 5 i estava desesperada no tan sols per la cara que s'havia trobat en el lloc d'Àxel, sinó perquè havia preguntat a Omar Acsa per la queixa de Supèria Distribucions i aquest l'havia fulminada amb la mirada. L'havia mirada d'una manera estranyíssima, que encara no li coneixia. I havia callat com una tomba. Era un malparit i en tot allò hi havia alguna cosa que feia mala olor. En aquell mateix moment li estava parlant des de la terminal d'ordinador de la cuina. No sabia què fer. No comprenia què havia passat amb Àxel.

¾ No hi ha el mateix perill que la descobreixin com a Bohumil? ¾va preguntar Àxel als comuns que seguien la conversa amb atenció.

¾ No és el mateix cas. Ara estàvem a l'aguait i així que ha demanat comunicació, li hem retrucat nosaltres automàticament.

¾ Escolta, Jana: jo estic bé ¾va dir Àxel tornant-se a girar cap a la pantalla¾. Van venir a buscar-me i me'n vaig sortir per una vora. Però el meu amic, el del Lúdingal, no va tenir tanta sort i ha desaparegut. És segur que l'organització de l'Omar Acsa aquest està darrere de tot això i, de la mateixa manera que volien eliminar-me a mi, intentaran eliminar-te a tu. Pots sortir ara de la casa?

¾ Sense dir res? ¾va preguntar Jana amb cara de pànic.

¾ Sense dir res. Es tracta de fugir com abans millor.

¾ Podria fer-ho. Sí.

¾ Molt bé. No vagis a casa. Espera't, parlaràs amb un company que et dirà què has de fer. Aníbal.

Aníbal va posar-se en el camp de visió de l'OPI perquè Jana el veiés. La seva cara demacrada no va ser cap mena d'alleujament per a l'assistenta.

¾ Escolta'm bé, noia: surts del castell i agafes el primer tram que trobis. Fas cap a la central de llançadora i baixes fins al nivell 0. Nosaltres estarem esperant-te a la sortida de la central de llançadora. Àxel mateix t'hi vindrà a buscar.

¾ Eh? Però si jo encara estic en perill ¾va protestar Àxel¾.

¾Com pots parlar així? ¾va recriminarli Aníbal¾. Vols ajudar la teva amiga? o potser encara no arriba ni a això?

Àxel va quedar-se parat per aquella pregunta. Tornar a pujar a la superfície, de moment, no li feia cap il·lusió.

¾ No, a més hi ha un altre problema ¾va dir Jana des de la interfície¾. Les meves targetes d'accés només valen per al nivell 2. No puc anar més avall.

¾Bé, això és un inconvenient afegit. Podem fer-li arribar una targeta d'accés al nivell 2? ¾va preguntar Aníbal al cap, que en aquell moment entrava al vagó dels comuns.

¾Hi tenim infrastructura, no? ¾va preguntar aquest a un altre que l'acompanyava, i aquell va assentir de seguida.

Immediatament, van fer-lo posar en el camp de visió de l'OPI perquè n'informés Jana. Es tractava de passar pel taulell d'informació a l'usuari. En aquella hora, una dona de l'organització hi treballava i no hi hauria problema a proporcionar-li el que necessitava.

¾Així, doncs, t'esperarem a la sortida de la central de llançadora del nivell 0 ¾va dir Aníbal traient el cap per entre els altres que s'abocaven a la interfície¾. Ara talleu la comunicació.

I Àxel va tallar-la. Sense aturar-se a comentar la situació els homes-bus de les clavegueres van començar a coordinar-se a crits per preparar una missió a la central de llançadora del nivell 0. De seguida, va fer acte de presència la cara demacrada que havia identificat al visor del videoporter de casa. Ell i Àxel serien els qui anirien a esperar Jana a la superfície del nivell 0. Àxel va sentir un calfred quan la idea de caminar amb aquell esparracat pel nivell 0 va creuar-li el pensament. Però Aníbal va llegir-l'hi i va dir-li que no havia de patir per res. Es tractava d'un especialista per a situacions d'aquell tipus. Efectivitat cent per cent contrastada. Van anar a buscar l'equipament corresponent: armes automàtiques, transmissors i camuflatge. Seguint el laberint de galeries, podia arribar-se ràpidament a les immediacions de la central de llançadora del nivell 0. Quan ja eren a sota de l'escala del pou que menava a la tapa de clavegueram per on havien de sortir, a plena llum del dia, Aníbal va apropar-se a Àxel i va dir-li:

¾ Tranquil. Ja veuràs com tot anirà bé. D'aquí a una estona la teva amiga Jana estarà fora de perill. I no tinguis por. Només és la teva primera missió a la Sèquia. Benvingut a les milícies de la llibertat.