BERNAT DE VENTADORN

(...1147-1170...)

 Biografia

La vida de Bernat de Ventadorn[1] ens informa (no s'ha pogut esbrinar fins a quin punt és veraç) de molts episodis d'aquest trobador. Neix al Llemosí, i és fill d'un servent que era forner. Va créixer i es va fer d'aspecte agradós, i sabia cantar i compondre bé. Treballa de trobador al costat del vescomte de Ventadorn i de la seva dona, de la qual s'enamora[2]; sembla que aquest va ser un sentiment recíproc . La producció poètica, des d'aleshores , anirà íntegrament dedicada a aquesta dama. Però el marit se n'assabenta i fa tancar la seva dona al mateix temps que allunya el trobador; aquest se'n va a la cort de la duquessa de Normandia, Elionor d'Aquitània[3]. Entre ells dos novament sorgeix l'amor. Però el rei Enric II d'Anglaterra la pren per muller i plegats van al país veí. Bernat es troba trist i va a viure amb Raimon V de Tolosa, fins que el comte mor[4]. Després d'això només sabem que el nostre trobador entra a l'orde de Dalon[5], on viurà fins als seus darrers dies.  

 Producció poètica

Bernat de Venladorn és considerat un dels més importants poetes de l'amor de totes les èpoques; la seva producció poètica és íntegrament dedicada a aquest sentiment.

El seu estil és elegant i mesurat i va repetint sistemàticament totes les característiques i aspectes formals de l'amor cortès: descripció de la primavera, timidesa de l'enamorat quan és davant la dama, angoixa, nostàlgia de la dama que es troba lluny, actitud altiva de l'estimada davant el trobador, sentiment d'esperança del poeta per aconseguir els favors de la dama, alegria, pena, dolor, joia... Sempre escriu amb la sinceritat i autenticitat més enllà del recurs. Fuig, doncs, del tòpic, i la seva manera de fer contrasta amb la d'altres trobadors com Raimbaud d'Aurenga, Giraut Bornelh, Arnaut Daniel, que fan del seu art poètic pura elaboració tècnica i formal.

La sinceritat és el sentiment clau de l'obra d'aquest trobador, tradicionalment considerat un dels millors.

El mateix Bernart ens diu en la seva obra que si el sentiment és autèntic, sorgeix una poesia autèntica que pel fet de ser-ho és la millor i esdevé poesia perfecta:

 

Chantars no pot gaire valer[6]

si dins dal cor no mou lo chans;

ni chans no pot dal cor mover,

si no i es fin'amors coraus.

Per so es mos chantars cabaus

qu'es joi d'amor ai et enten

la boch'e ls olhs e·l cor e·l sen

 

L'estrofisme de les seves poesies no busca estructures violentes ni rimes dificils. Bernat de Ventadorn és un exponent del trobar leu. El seu estil és clar, precís, net, entenedor, perfecte.

Els senyals amb què el trobador amaga el nom de les dames que canta són: Bel vezer (Bella visió), Aziman (Iman) i Conort (Consol).  

                     MOSTRA

TANT AI MON COR PLE DE JO YA     

                                                            

                                I

 Tant ai mo cor ple de joya,

     tot me desnatura.

Flor blancha, vermelh’e groya

     me par la frejura,

c 'ab lo ven el ab la ploya

     me creis l'aventura,

per que mos pretz mont’e poya

    e mos xhans melhura

Tan ai al cor d’amor

    de joi e de doussor

per que·l gels me sembla flor

    e la neus verdura

 

              II

 Anar posc ses vestidura,

     nutz en ma chamiza,

car fin 'amors m 'asegura

     de la freja biza.

Mas es fols quis desmezura,

     e no·s te de guiza,

per qu'eu ai pres de me cura,

     deis c'agui enquiza

   la plus bela d'amor,

   don aten tan d'onor,

car en loc de sa ricor

   no volh aver Piza.

 

TINC EL COR PLE D’ALEGRIA  

              I

 Tinc el cor ple d'alegria

 tot se'm transfigura.

Del glaç m'apar que naixia

tanta de flor pura!

Del vent amb la frenesia

 em ve la ventura.

Cantant, mon cor agracia

 la nova natura.

I és que té tant d'amor,

 tal joia, tal dolçor,

que fa de la neu, gerdor,

 de l'ermot, verdura.

 

                II

Puc anar sens vestidura,

només en camisa.

L’amor em val. No em tortura

cap geliu brisa.

Mes no he de perdre mesura.

Obraré de guisa

que la qui amor em procura

no em sigui remisa.

Bella, la vostra amor,

em fa molt gran honor.

Me n'enriqueix el favor

més que l'or de Pisa.

 

                III

De s'amistat me reciza!

     mas be n'ai fiansa,

que sivals eu n'ai conquiza

     la bela semblansa;

et ai ne a ma deviza

     tan de benanansa,

que ja·l jorn que l'aurai viza,

     non aurai pezansa.

  Mo cor ai pres d'Amor,

  que l'esperitz lai cor,

mas lo cors es sai, alhor,

     lonh de leis, en Fransa.

   

IV

 Eu n'ai la bon'esperansa.

      Mas petit m'aonda,

c'atressi·m ten en balansa,

      com la naus en l'onda.

Del mal pes que·m desenansa,

     no sai on m'esconda.

Tota noih me vir'e·m lansa

     desobre l'esponda:

  plus trac pena d'amor

  de Tristan, l'amador,

que·n sofri manhta dolor

     per Izeut la blonda.

   

                                V

 Ai Deus! car no sui ironda,

      que voles per l'aire

e venguers de noih prionda

      lai dins so repaire?

Bona domna jauzionda,

      mor  se·l vostr'amaire!

Paor ai que·l cors me fonda,

      s 'aissi·m dura gaire.

   Domna, per vostr'amor

    jonh las mas et ador!

Gens cors ab frescha color,

      gran mal mefaitz traire!

(...)

                                        

             VII

     Messatgers, vai e cor

     e di·m a la gensor

la pena e la dolor

          que·n trac, e·l martire.

            III

E1 meu cor, ansiós, frisa,

mes he confiança.

El vostre semblant m'avisa

que deixi recança.

Marxar sento que m'encisa,

car he la fermança

que en tornant no és indecisa

la vostra inclinança.

Mon cor és prop d'amor

i l'esperit hi corr,

pero el cos sofreix enyor,

car és molt lluny, a França.

  

            IV

 Servo la bona esperança

Però encara és fada.

Dintre meu, vacil·lant, dansa,

com nau a l'onada.

Del neguit que em fa menjança,

qui en treu l'abrivada?

De nit, quina greu migrança,

sota la flassada!

Més pena tinc d'amor

que Tristany, l'amador,

que sofrí dolor i temor

per Iseut, l'amada.

  

                  V

 Oh, fos l'oreneta alada

que vola per l'aire

i en ser a la vosta teulada

us crida, xisclaire!

Bella dama benamada,

soc un gemegaire.

Moriré d'aital punxada

si això dura gaire.

Dama, per vostre amor

ajunto les mans i ador!

Cos gentil, quina dolor

copsar vostra flaire!

 (...)

 

            VII

Missatger, vés i corr;

Aixeca un cant sonor

que conti la gran dolor

que el meu cor clivella.

                          Versió de Maria Lluïsa Pazos


 

 VERSIÓ PROSIFICADA

 I. Tinc el cor tan ple de joia,/que tot se’m transfigura./ Flor blanca, vermella i groga/ em sembla la fredor,/que amb el vent i la pluja/ em creix la ventura [amorosa],/ per la qual cosa el meu mèrit (pretz) augmenta i puja/i els meus cants milloren./ Tinc el cor tan ple d’amor,/ de joia i de dolçor,/que el gel em sembla flor/ i la neu verdor.

II. Puc anar despullat,/ nu dins la meva camisa,/ ja que la “fina amor” em protegeix/ de la brisa freda (=enemic de l’amor)./Però és foll el qui es desmesura/ i no es manté convenientment;/ per això vaig prendre cura de mi mateix,/ d’ençà que vaig haver requerit / la més bella d’amor,/ de qui espero tant d’honor/ que en comptes de la seva riquesa/ no vull tenir Pisa.

III. De la seva amistat  m’allunya!,/ però tinc confiança,/ perquè, si més no, n’he conquerit/la bella semblança [una icona?];/ i en tinc al meu comiat [deviza=separació]/ tanta benaurança/ que el jorn que l’hauré vista/ no tindré [més] pena. [és a dir: ‘sóc feliç en separar-me de la meva dama perquè el dia que la vegi de nou no em doldrà haver-me’n separat’(Riquer)]/ El meu cor és tan proper a Amor/ que l’esperit hi corre,/ però el cos és aquí, alhora,/lluny d’ella, a França.

IV. Servo la bona esperança./Però em serveix de poc,/ car així em té en balança/ com la nau a l’onada./ Del neguit que m’angoixa,/ no sé on amagar-me./Tota la nit em dóna voltes/ a l’espona del llit:/ pateixo més pena d’amor/ que Tristany, l’amador,/ que sofrí tant dolor/ per la  rossa Isolda.

V. Ai, Déu! Per què no seré oreneta/ que volés per l’aire/ i vingués a la nit profunda/ allà dins el seu refugi?/ Bona dama plaent,/es mor el vostre amador!/ Tinc por que el cor se’m fongui,/ si això dura gaire./ Senyora, pel vostre amor/ ajunto les mans i adoro!/ Cos gentil amb fresc color,/ qui mal tràngol em feu patir! (...)

VII. Missatger, vés i corre/ i digues de part meva a la més gentil/ la pena i el dolor/ que en pateixo, i el martiri [que suposa el meu estat].

 

Brevíssim comentari

Aquesta és una cançó d'absència: el trobador és lluny de la dama estimada.El vers 25 diu així: «De s'amistat me reciza» frase que en una versió literal podríem traduir: ‘[ella] m'allunya del seu amor’. Ell, però, no es creu rebutjat del tot i per això confia plenament  no lamentar el seu allunyamemt (vv. 31-32). És, doncs, d'absència la idea central del poema, però amb moltes notes d'optimisme al llarg de tota la composició. El seu cor és ple de joia, de tal manera que, encara que sigui l'hivern, l'amor fa que per a ell tot sigui primavera. L'amor transforma i transfigura les estacions, fins i tot fa que el cant del poeta millori: «e mos xhans melhura» (v.8). L'amor li val per a tot, fins l'immunitza del fred; per a ell aquest sentiment és tan gran que l'envolta i no li deixa passar cap petita sensació del món extern que pugui ser sentida per les persones; per això no veu la neu, sinó flors i verdor. En definitiva, veu l'estació de l'amor, la primavera. El fet d'aconseguir la dama a la qual canta seria molt més valuós que posseir Pisa, ciutat italiana considerada en aquell moment com un símbol de gran riquesa, ens diu a la cobla segona. I a l'estrofa quarta el sentiment és tan fort que el poeta se sent intranquil, a la nit, sota l'abric de la manta. Els versos 45 a 48 fan referència a la novel·la de Tristany i Iseut (Isolda), que és i era considerada un dels relats on les emocions sentimentals són més punyents i fatals. Finalment, en l'estrofa cinquena, l'amador enyora la dama no sols espiritualment. Pensa en el seu cos, en la seva olor. Voldria ser oreneta i poder arribar a la cambra d'ella. Però com que això no ho pot fer, avisa el missatger, un joglar segurament, perquè vagi fins on és ella i li canti aquesta poesia que acaba de fer.

 



[1] Avui és la localitat de Moustier-Ventadour (departament de Correze)

 

[2]  Segons l'autor de la Vida, Uc de Sant Cire, va tenir com a font d'informació Ebles IV, vescomte de Ventadorn des de 1169 i mort el 1184, fill de la dama de qui es va enamorar Bernat, Alais de Montpeller.

 

[3]  Elionor d'Aquitània (1120?- 1204) va ser reina de França i d'Anglaterra. Filla de Guillem X d'Aquitània i, per tant, néta de Guilhem de Peitieu, es va casar el 1137 amb Lluís Vll de França, el qual acompanyà a la segona croada (1147-49). El concili de Beaugency (1152) va considerar nul el seu matrimoni i aquell mateix any es va casar amb Enric Plantagenet, que va ser Enric II d'Anglaterra (1154-1189). Aquest la va confinar en presó quinze anys per haver-se aliat amb el seu antic marit i haver ajudat els propis fills d'Enric --entre els quals, Enric, el Rei Jove (coronat el 1170, associat al tron pel seu propi pare i mort el 1183), Ricard Cor de Lleó, futur Ricard I d'Anglaterra (1189-1199), Jofre de Bretanya i Joan sense Terra--  a revoltar-se contra el seu pare. Dona culta i intrigant, promogué la poesia dels trobadors.

 

[4] Si la dada és certa, la producció del trobador arribaria fins el 1194, any en què va morir Raimon V.

 

[5]  Dalon és una abadia cistercenca (departament de Dordogne),

 

[6] Traducció prosificada: Pot valer poc el cantar,/ si el cant no sorgeix de dins del cor;/i el cant no pot sorgir del cor,/si en ell no hi ha lleial amor cordial./ Per això el meu cantar és perfecte,/perquè en el goig de l'amor tinc i empro/ la boca, els ulls, el cor i el seny. (A partir de RIQUER, Martín de, Los trovadores. Historia literaria i textos, 369).