Malgrat alguns projectes anteriors, hom sol considerar el 1994 com la data d'inici d'un seguit d'investigacions encaminades a aprofitar totes les possibilitats de la xarxa. El 1994, a més de veure l’aparició del Netscape Navigator 1.0 el 15 de desembre, dues obres que es poden qualificar d’històriques pel ressò que han conegut i per les seves qualitats artístiques, estètiques i tècniques, apareixen al Web i s’hi continuen desenvolupant. Es tracta de Waxweb⁶ de David Blair i de The File Room⁷ d’Antonio Muntadas.

David Blair:Waxweb,http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/defsm2_71.html 

El director de cinema independent David Blair realitza, amb Waxweb⁸, el primer experiment de cinema interactiu en 3D a Internet; es tracta de la versió hipermèdia del seu film electrònic Wax or the Discovery of Television among the Bees. Imatges, sons i textos es barregen en una història no lineal, el desenvolupament de la qual depèn de les aportacions de l'usuari, el qual pot modificar el guió afegint les seves pròpies instruccions. Al marge del seu contingut, Waxweb de David Blair és una obra exemplar de l’art electrònic i de l’art a Internet.  Havia concebut el film  (1991, 85 minuts) com una construcció a partir d’unitats d’informació enllaçades entre elles segons un principi hipertextual i d’associació d’idees (el programari utilitzat és Storyspace d’Eastgate⁹). Quan va ser tècnicament possible, Blair va importar Wax a la xarxa i va crear Waxweb. També està en format CD-Rom. 

Es tracta d’una obra evolutiva i cooperativa sempre en constant procés de creació. La base de Waxweb està constituïda per 600 nodes i 2.000 imatges extrets del film. Blair va invità aleshores a 25 autors de tot el món per a col·laborar en aquest projecte i afegir els seus propis textos, elements narratius, etc. A més, els usuaris també podien afegir els seus elements. Per culpa dels límits de la tecnologia, Waxweb va ser d’entrada essencialment textual, després varen aparèixer les imatges, el so i el vídeo. És una obra, doncs, que feia servir totes les possibilitats de la xarxa: web, email, listserv, ftp, telnet, MOO... Algunes han quedat obsoletes, d’altres encara perduren i n’apareixen de noves.

Waxweb roman, en la seva estructura, com una obra hipermèdia. Si la base és idèntica des de l’origen, segons el moment en el que es consulti, segons que es sigui participant actiu o un simple internauta, Waxweb presenta cares diferents i en tots els casos una complexitat creixent.

Antoni Muntadas:The File Room, http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/defsm2_37.html 

The File Room¹⁰ d’Antoni Muntadas és una base de dades sobre la censura cultural en el món, que es pot consultar mitjançant quatre criteris: l’època (del segle XV fins a l’actualitat), el lloc (els diferents països del món), els suports (pintura, escultura, films, literatura...), la naturalesa de la censura (religiosa, política, atac als bons costums...). Les xarxes electròniques estan considerades com mitjans de democràcia i de circulació lliure de la informació però son objecte de batalles pel que fa al seu (eventual) control. La llibertat de pensament és reconeguda com un dels drets de l’home però l’art ha estat sovint censurat i constret. 

Jean-Marc Philippe: Keo, http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/defsm2_144.html

El 1994, Philippe va proposar Keo, una vasta col·lecta de missatges -amb la ferma intenció de formar a mig termini la imatge del conjunt del pensament humà. D'abast universal, aquest projecte artístic està previst que segueixi en línia fins al desembre del 2006. En aquesta data, tots els missatges haurien de ser gravats en vint-i-quatre discs en vidre resistent a les radiacions còsmiques, per ser enviats llavors a bord del satèl·lit KEO (que serà posat en òrbita terrestre a mil vuit-cents quilòmetres d'altitud al final de l'any 2007/8). Una cop abandonada la Terra, els missatges seran lliurement consultables a la Web (sense les informacions personals). Keo esdevindrà llavors un fenomenal «agitador de qüestions» -que podran sobretot utilitzar els escolars i els estudiants. D’aquí cinquanta mil anys, el satèl·lit hauria de retornar a la Terra i les dades (vertader regal arqueològic per als nostres descendents) haurien de ser (re)descobertes. Aquest termini ha estat simbòlicament considerat respecte al nostre passat (fa aproximadament cinquanta mil anys, naixia l’art i el pensament abstracte). Va ser igualment escollit de tal manera que no pogués evocar res als internautes (la data és molt llunyana), i restés sent insignificant en la història de la Humanitat (l'home va aparèixer fa cinc milions d'anys).  El projecte està obert a tots els habitants del planeta (petit o poderós, feble o ric...). És important subratllar que Philippe és un dels rars ciberartistes que intenten captar informacions sobre tots els humans a través del Web-art interactiu. El títol de l'obra va ser escollit per tal que sigui pronunciable en tots els dialectes (els tres fonemes es troben entre els més usuals en les cent llengües més usades). 

Ken Goldberg, professor d'enginyeria i artista, fusiona robòtica i arqueologia a The Mercury Project¹¹ i permet a l'internauta modificar un entorn llunyà mitjançant un robot teledirigit (entre 1994 i 1995, 2,5 milions d'internautes accediren a aquesta seu per tal de cercar a la sorra els misteriosos objectes amb els quals descobrir el misteri amagat en un clàssic de la literatura). 

Amb Life with Father¹², Joseph Squier ens porta a entrar en una narració autobiogràfica l’eix e la qual és la relació amb el seu pare, més en concret amb el seu cos. Tots els episodis relatats, des de la infantesa fins a la mort, expliquen records on hi figuren la presència corporal de la figura paterna. L’obra testimonia una història feta de moments difícils, d’afecte inexpressat, de violència i de pèrdua. El tractament de l’obra s’ajusta sempre a la forta tensió emotiva creada per la narració; en efecte, el text escrit en un llenguatge simple i directe, fa pensar en una confessió, feta a les més gran intimitat, i interpel·la l’internauta d’una manera immediata. Les imatges, lentes de carregar, accentuen l’estat expectant, barreja de por i revolta. L’alteració d’aquestes imatges intensifica el drama, fent al·lusió als esdeveniments passats que revesteixen un altra forma, amb el temps. Cada episodi, una pàgina d’història que l’usuari tanca per accedir a l’altra, s’acaba amb un moment de suspensió torbador. L’obra ens ofereix una mirada trasbalsadora sobre l’univers simbòlic dels homes en relació amb els seus cossos.

Douglas Davis: The World's First Collaborative Sentence, http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/defsm2_353.html

Douglas Davis reflexiona sobre la interactivitat, la creació col·lectiva i la figura de l'autor a The World's First Collaborative Sentence¹³, on el públic hi pot aportar textos, sons, imatges i vídeos. El 1994 va rebre un estrany encàrrec de Susan Hoeltzel, la directora de la petita galeria d'art de la Universitat de Lehman. Li va preguntar si volia crear una obra sobre el Web per acompanyar la retrospectiva que se li dedicava llavors: «Interaccions (1967-1981)». Ajudat per Robert Schneider, Gary Welz i alguns altres professors d'Art i de Matemàtiques de la Universitat del Bronx -una de les més pobres dels Estats Units però que disposa paradoxalment d'un dels rars servidors Web (el CUNY)- Davis va realitzar un mecanisme de col·lecta per tal d'organitzar sobre el Web la primera cadena artística del món. La seu web titulada The world’s first collaborative sentence («La primera frase col·laborativa internacional») va ser feta molt de pressa (només va demanar alguns mesos de programació). El 7 de desembre de 1994, les primeres paraules van ser enviades a la seu web. Aquests van resultar ser d'un intercanvi (una conversa bilingüe a propòsit de la naturalesa de l'Amor transmès per l'eco) entre Davis i l'artista russa Nathalie Novarina (instal·lada a la Galeria Saint-Gervais, Ginebra) durant una performance titulada el «discurs amorós». El gener de 1995, el cèlebre col·leccionista d'art contemporani novaiorquès Eugene Schwartz va mostrar el seu interès per l'obra comprant el concepte així com un disquet titulat «1/Infinity» (que contenia les primeres línies de la frase). A la seva mort, la seva dona Barbara va donar l'obra al  Whitney Museum (Nova York) que la va continuar deixant accessible en línia.

Antirom és un col·lectiu de 10 artistes britànics (músics, dissenyadors, programadors, productors) que confessen que el grup es va formar a causa de la frustració provocada per la pobresa de la producció digital. The Antidote¹⁴ és un exemple de la seva producció i del que anomenen jocs interactius digitals. Concebut en llenguatge Java, una pantalla mostra una seqüència de petites  imatges (majoritàriament, cercles amb una lletra) que, en posar-hi el cursor al damunt mostren altres petites imatges (cares, mans, signes xinesos...). És un conjunt d’imatges divertides, que es succeeixen acompanyades d’un so repetitiu, evocant un moviment perpetu.

Altres obres a remarcar d’aquest anys són Hot pictures¹⁵ d’ Alexei Shulgin i Handshake¹⁶, de Barbara Aselmeier i Joachim Blank.