L'ànsia de conquesta sembla dominar els éssers humans i els seus diversos camps d'acció. Es lluita per les terres i els mercats, la notorietat i l'audiència, el control sobre l'entorn i les persones. L'espai digital no resta aliè a aquesta nova forma de colonització compulsiva. No només les grans companyies es disputen una parcel·la del territori virtual, sinó també els usuaris, de vegades extenuats per l'estèril cursa darrere d'una contínua i desbocada evolució dels mitjans i les eines, que els deixa en un estat de permanent frustració a la recerca del plug-in definitiu. Sovint, també els artistes, embruixats per la màgia del recurs cada vegada més sofisticat i les estratègies d'obsolescència induïdes per les exigències del mercat, corren el risc de convertir els seus projectes en artefactes hostils. "La pressió de l'actualització tecnològica em sembla malaltissa. No comporta un augment del plaer o de la bellesa. Es creen obres difícils d'entendre i impossibles de manejar, que ningú no pot experimentar sense haver llegit abans el concepte i les instruccions de l'artista. No entretenen ni interessen a la gent, tan sols els fan pensar que la seva connexió és lenta, el seu ordinador vell i els seus coneixements insuficients" afirma la veterana artista russa Olia Lialina.  

Per recuperar l'esperit del primer net.art i la seva recerca del recurs enginyós amagat en els mecanismes de la xarxa, Lialina i el seu company Dragan Espenschied han llançat Gravity (http://art.teleportacia.org/exhibition/GRAVITY/), una breu animació interactiva que relata amb subtil ironia una expedició a l'espai com a metàfora del viatge a la conquesta de la xarxa i del territori virtual. La recuperació de la senzillesa tecnològica, en aquest cas l'ús del scrolling (cursor), ofereix un nou enfocament narratiu en canviar la posició no només dels objectes, sinó també de l'espectador. Clar, eficaç i personal, Gravity demostra que, per crear una obra reeixida, no resulta inevitable recórrer a complexes eines multimedials ni obligar l'usuari a actualitzar tots els seus programes per a visualitzar-la.  

El net.art comença la seva segona dècada de vida. La seva evolució en aquests primers deu anys ha estat tan ràpida com variada. Aquells artistes, teòrics i crítics que des dels seus laboratoris online van posar les bases per a una nova forma d'entendre la tecnologia, deixen pas a una generació cada vegada més nombrosa de creadors que treballen envoltats de grans equips humans i tècnics, i en estreta relació amb les polítiques de I+D (investigació i desenvolupament) de les institucions i empreses. El que no canvia és la característica gairebé fluida del medi digital, que continua evolucionant, oferint sorpreses i oferint empara a les més variades formes expressives.  

Juliet Davis s'afegeix a la llarga llista de net.artistes que exploren la identitat i corporeïtat femenina en relació amb l'espai public, privat i virtual, amb Pieces of Herself (http://www.julietdavis.com/studio/piecesofherself/), un treball que combina fotografia i animació amb una interactivitat senzilla i eficaç. El to torturat i gemegós de la política feminista tradicional, deixa pas a una aproximació més positiva, propositiva i irònica. L'artista, que utilitza una interfície semblant a la d'un joc online, convida l'usuari a explorar una sèrie d'espais quotidians amb l’objectiu de recuperar les metafòriques "peces d'ella mateixa" del títol (Pieces of Herself), per recompondre -també gràficament- el cos femení amb les icones, que simbolitzen els tòpics i les convencions socials que l'envolten.  

L'artista italià Carlo Zanni recorre a un dels mecanismes interns més característics d'Internet, com són la recerca d'informació a través de paraules claus, a 4 untitled portraits (http://www.zanni.org/4untitled/), una sèrie de retrats que, en comptes de congelar el rostre en un moment etern, el mantenen dinàmic i en contínua transformació. Als retrats de Zanni, els ulls, que el tòpic considera el mirall de l'ànima, s'obren com una finestra cap al món, gràcies a una connexió Internet que enllaça les pupil·les amb els arxius d'imatges de Google. Un iris es modifica segons els resultats trobats en resposta a una sèrie de paraules clau indicades pel retratat per a definir la seva personalitat, i l'altre a una recerca activada directament per l'usuari de l'obra.  

De l'hiperrealisme de Zanni, a l'oníric i surrealista Hotel (http://www.hoteloscartangoecholima.com/splash.html ) de l'holandès Han Hoogerbrugge, els hostes del qual són voluntaris conillets d’Índies s humans per als experiments del Dr. Doglin, un èmul en versió segle XXI del doctor Moreau, que Marlon Brando va dur al cinema. Hotel posa en escena una humanitat atrapada en una realitat desconeguda, que es materialitza en habitacions claustrofòbiques com els espais de Cube, embolicades en l'atmosfera inquietant i morbosa dels motels de David Lynch i diabòliques com les de l'Overlook Hotel descrit per Stephen King a El Resplandor. Encara que no hi sigui Jack Nicholson, els personatges tenen la mateixa brillantor de bogeria en les seves mirades, mentre esperen el visitant, deus exmachina del projecte, encarregat de desencadenar l'acció. Una vegada més una obra de net.art porta l'usuari a un món, on farà bé si es deixa  guiar més per la intuïció que per la lògica. I si de racionalitat es tracta, per què no desafiar el joc més racional de tots, els escacs, i convertir-lo en un espectacle gràfic? És el que han fet Martin Wattenberg i Marek Walczak amb Thinking Machine 4 (http://turbulence.org/spotlight/thinking/), un projecte d'intel·ligència artificial, que permet a l'usuari jugar a escacs contra l'ordinador, mentre que en pantalla es visualitzen totes les hipòtesis de joc elaborades pel programari, a través d'un codi de colors que dibuixa intricats recorreguts. "Thinking Machine 4 explora la invisible naturalesa del pensament. El nostre objectiu no ha estat crear un programa invencible, sinó visualitzar els complexos raonaments que s'amaguen darrere de qualsevol decisió estratègica" afirmen els autors, que porten anys investigant formes alternatives i creatives per a la visualització de dades.  

Potser la clau d'una obra reeixida consisteixi precisament a combinar la potència visual i l'impacte emotiu, amb el contingut conceptual i la innovació tecnològica. Una equació que fa d'1 year performance video (http://www.turbulence.org/Works/1year), una petita joia de les tendències del net.art més vinculades amb la performance. L'obra, firmada per MTAA (la sigla que reuneix Mark River i Tim Whid), forma part d'Updates, una sèrie que reproposa cèlebres accions dels anys 60 i 70, actualitzades substituint els processos humans pels informàtics. Després de reemplaçar amb un script la devoció zen d'On Kawara per als seus Date Paintings (teles que reprodueixen exclusivament la data del dia en què van ser pintades), MTAA ha actualitzat l'One Year Performance 1978-1979 de Sam Hsieh, que va estar tancat un any en un reduït estudi segellat davant de notari, completament sol, sense llibres, televisió ni contacte humà, tot ique -això sí- ben alimentat. En aquest cas, en accedir a la web el visitant troba els artistes a sengles habitacles, realitzant accions sempre diferents, segons el moment del dia en què té lloc la visita. L'obra es pot considerar acabada només quan l'espectador l'ha vist durant un any: el mateix ordinador s'encarrega de comptabilitzar els seus accessos i d'informar-lo de quant temps ha vist i de quant li queda per veure. La peça obliga a pensar en quina mesura les tecnologies influeixen en la creació i com això es reflecteix en el sistema de mercat que regeix la nostra societat. Més enllà de l'acte iconoclasta, 1 year performance video planteja una sèrie d'inevitables preguntes sobre el valor de l'art digital, que es fan cada vegada més apressants a mesura que augmenta l'interès per aquestes obres.  

Sembla que, en aquests moments, l'art digital i el net.art han entrat a les galeries, i s’assisteix al naixement d'un nou mercat que ja no es basa en el dogma de l'objecte i de la peça única i constatem que, si bé tímidament, aquestes obres comencen a formar part de col·leccions privades i públiques. Com demostra la presència en Arco 2004 de Bitforms (http://www.bitforms.com/) de Nova York, la primera galeria dedicada exclusivament a l'art digital, la conjuntura sembla conduir el net.art cap a un art web based (basat en la xarxa) amb fortes components instal·latives. A més de Rafael Lozano-Hemmer, i la seva meteòrica cursa amb obres venudes a nombrosos museus, inclosos el MOMA de Nova York i el MOCA (Museu d'Art Contemporani) de Los Angeles, altres artistes digitals comencen a aparèixer als estands de les grans fires internacionals. És el cas de Carlo Zanni, que ha elegit el rostre de la seva galerista Cyrille Polla directora d'Analix Forever de Ginebra, per a posar-lo a Altar boy (http://www.zanni.org/altarboy.htm), una peça formada per una escultura minimalista, que reprodueix una maleta i conté un ordinador, i un servidor on està penjada una obra de net.art, que es pot visualitzar només quan està connectat a Internet. Com en el cas dels Untitled Portraits, l'iris dels ulls de Cyrille es modifica segons les dades proporcionades per Google: una pupil·la reflecteix les imatges trobades en resposta a una sèrie de paraules clau indicades per la retratada, mentre que l'altra respon a una cerca activada per l'espectador. Basat també en una reinterpretació de l'antic art del retrat, Watchful Portrait (http://www.johngerrard.net/watchful/), una instal·lació de l'irlandès John Gerrard, que consisteix en dos rostres femenins virtuals que, amb el moviment dels seus ulls i els seus caps, tracen en temps real la posició del sol i de la lluna respectivament. 

Les fronteres del denominat expanded cinema continuen eixamplant-se en l'espai virtual de la xarxa amb diversos projectes que investiguen les connexions, tant conceptuals com tecnològiques, entre narració cinematogràfica, vídeo art i Internet. Entre aquests destaca Time Resequenced (Networked Cinema [http://a.parsons.edu/~cyril/thesis/production/home.html]), un projecte de Cyril Tsiboulski que explora les formes en què els nous mitjans poden afectar l'estructura cinemàtica tradicional. L'obra es basa en una escena de quatre minuts extreta de la pel·lícula Solaris del director rus Andrey Tarkovsky, fragmentada de manera que els usuaris puguin recompondre-la amb la seva intervenció. La nova seqüència, que s'edita en temps real, respon i depèn exclusivament de la participació virtual de l'audiència. Com no podia ser de cap altra manera, la televisió constitueix un important referent a l'hora de buscar noves solucions per a la creació i el gaudi de les obres de net.art. N’és un exemple NonTVTVstation (http://www.splintermind.com/), un projecte del col·lectiu suec Beeoff, que es troba instal·lat de forma permanent en diversos museus del nord d'Europa, com el Kiasma d'Hèlsinki i el Museu d'Art Contemporani de Roskilde. NonTVTVstation és un canal concebut per acollir art en temps real, és a dir que els artistes poden presentar qualsevol tipus de treball, interactiu o no, amb l'única condició que es desenvolupi en temps real.  

Les obres seleccionades es retransmeten en la web, 24 hores al dia durant un mes. Pertany a aquesta línia d'investigació també 56 K TV - Bastard Channel (http://www.56k-bastard.tv/), la primera televisió online dedicada exclusivament a la programació d'obres de net.art, promoguda per la fundació cultural suïssa Pro Helvetia i realitzada per la productora independent de Basilea, Xcult. Els projectes es presenten en una interfície que reprodueix un televisor d'estètica anys 60, segons el clàssic format de la graella televisiva. Això significa que les obres no estan sempre disponibles i que, per veure-les, l'usuari ha de consultar la programació, que varia segons els dies i les franges horàries, directament en la web o en la típica guia tv que es pot descarregar en format pdf. Per ajudar-lo en l'elecció, 56 K TV posa a la seva disposició els tràilers de les obres i informació bàsica sobre els artistes i els seus treballs. Segons els seus creadors, la nova plataforma implica una forma més conscient i voluntària de veure els projectes de net.art, així com un rebuig de l'incessant bombardeig audiovisual, sovint buit de significat, a què estem sotmesos. Ésmolt més dràstica la resposta de Mitch Altman, un enginyer i inventor de San Francisco, que ha creat, TV B Gone (http://www.tvbgone.com/home.php), un senzill comandament a distància capaç d'apagar qualsevol televisor. Segons Altman la contaminació audiovisual ha arribat a nivells intolerables: ja no es tracta només de les parets de pantalles dels grans magatzems, hi ha vídeos a les sales d'espera i les perruqueries, als bars de perifèria i en els de disseny, en els transports públics, en els ascensors i fins i tot als lavabos. 

A les metròpolis, fins i tot hi ha pantalles en els encreuaments perquè els conductors atrapats en el tràfic puguin tenir la seva dosi de notícies i sobretot de publicitat. "No volem convertir-nos en espectadors passius. TV-B-Gone ens permet reapropiar-nos del nostre poder de decisió" explica Altman, que ha fundat una empresa per produir l'aparell i el ven per 15 dòlars a través de la seva web. Sense tenir pretensions d'obra d'art, l'invent enllaça amb les formes primordials d'activisme i desobediència civil, a més de resultar especialment emblemàtic de les contradiccions del nostre temps.  

L'activisme online pren múltiples formes i direccions. El veterà festival de media art Transmediale de Berlín premia Recode (http://www.re-code.com/), un projecte de tactical shopping dels col·lectius Conglomco i The Carbon Defense League, que ofereix a l'usuari les eines necessàries per crear codis de barres llestos per imprimir i utilitzar als grans magatzems, per modificar el preu de les mercaderies pegant-los a sobre dels oficials. "Formem una comunitat que comparteix tècniques avançades per a lluitar de forma creativa contra el capitalisme, afirmen, a l'empara de l'anonimat, els creadors del projecte. Tanmateix, l'estatus d'obra d'art, el premi i l'haver estat exposada al Museu d'Art Contemporani de Chicago, no li impedeix rebre una querella per part de la cadena de supermercats Wal-Mart. Els artistes foren obligats a tancar la base de dades i a retirar una aplicació denominada Barcode Generator, a través de la qual es podia fins i tot verificar la creació del codi de barres en temps real. Actualment en la web s’hi troba un anunci de "tancat per censura i dos vídeos explicatius sobre el projecte, realitzats per a defensar-se dels advocats de Wal-Mart. El significat de comunitat s'amplia en projectes molt diferents entre ells, que només tenen en comú la seva capacitat d'aglutinar grans sectors d'usuaris. Els Prix Ars Electronica, que celebren el seu 25è aniversari precisament amb la introducció de la nova categoria de Comunitats Digitals, premien dues experiències emblemàtiques. Una és Wikipedia (http://www.wikipedia.org/) , una enciclopèdia col·laborativa online (disponible en més de 50 idiomes, a més de ser l'única en esperanto) basada en Wiki, un programari que permet als usuaris modificar directament tots els continguts. L'altra és The World Starts With Me (http://www.theworldstarts.org/), una iniciativa ugandesa que ofereix una aproximació lúdica i quotidiana a la sexualitat, la violència domèstica i la prevenció de la Sida, alhora que familiaritza els joves africans amb Internet i les dinàmiques de les xarxes. En un vessant més intel·lectual se situa Agoraexchange (http://agoraxchange.net/index.php?page=218), un projecte inspirat en l'obra Utopia de Thomas More, que la nord-americana Natalie Bookchin realitza per encàrrec de la Tate Online, la galeria virtual del cèlebre museu londinenc. La idea del projecte és crear una comunitat online que, després d'identificar en un fòrum els principals problemes mundials, es proposa utilitzar-los com a base per a la creació d'un joc multiusuari, l'objectiu del qual és combatre la violència del sistema polític. A partir de la consideració que la injustícia de la nostra societat és provocada per lleis i institucions, que no són naturals ni inevitables, els jugadors hauran de concebre un nou ordre mundial basat en la creativitat i la llibertat.  

Malgrat l'optimisme que destil·len molts projectes, hi ha motius per a la preocupació. Steve Kurtz, un dels membres fundadors del col·lectiu Critical Art Ensemble (http://www.critical-art.net/), és incriminat per terrorisme biològic. El clima d'alarma generalitzada, l'ampliació de les lleis antiterroristes reunides en el tristament Patriot Act i l'escassa familiaritat dels agents federals amb l'art, fan que considerin com a armes biològiques l'attrezzo que l'artista utilitza en les seves performances i el material documental dels seus darrers projectes, centrats en l'anàlisi de la investigació biotecnològica. La llarga trajectòria de Kurtz en l'àmbit de l'art polític i dels mitjans tàctics (tactical media), amb projectes que combinen investigació, crítica social, performance i noves tecnologies, no li impedeix ser denunciat. El jutge desestima l'acusació de terrorisme biològic, però el reenvia a judici per frau postal per haver adquirit 256 dòlars de bacteris, completament innocus, necessaris per a un dels seus projectes centrats en els principis i perills de la biotecnologia. En el seu últim treball, Free Range Grains (http://www.critical-art.net/biotech/free/), Kurtz posa a disposició del públic els serveis d'un laboratori mòbil que permet extreure l'ADN dels aliments sospitosos, per detectar possibles contaminacions transgèniques. Al front de la lluita ecologista s'alineen també Josh On i Amy Balkin amb Exxonsecrets (http://www.exxonsecrets.org/), un projecte que, a partir d'una base de dades proporcionada per Greenpeace, revela les connexions entre ExxonMobil, la més gran companyia petrolífera del món (també coneguda com Esso i Mobil), i individus i grups pseudocientífics que es dediquen a desacreditar les teories ambientalistes. El projecte demostra que, des de 1998, Exxon ha destinat més de 12 milions de dòlars al finançament d'una xarxa d'"escèptics", aparentment de les naturaleses més variades i procedències, dirigida a minimitzar els riscs de l'escalfament global i ridiculitzar les propostes ecologistes. Una xarxa en la qual es va sostenir la negativa del govern dels Estats Units a firmar el Protocol de Kyoto per reduir les emissions de gasos tòxics, produïts en gran manera per les empreses petrolíferes i les seves derivades. A través de la interfície del multipremiat They Rule, Exxonsecrets descobreix les intricades i fosques relacions (en la seva gran majoria de tipus financer, però també familiars i personals) entre els més actius elements del moviment antiecologista, a partir dels membres de l'administració Bush, en primer lloc Condoleezza Rice i Donald Rumsfeld.  

El reelegit president dels Estats Units, George W. Bush, resulta ser una inesgotable font d'inspiració per als artistes. A l'agost, la Convenció Republicana és el detonador per a una llarga sèrie d'iniciatives en contra de la seva reelecció. Una vegada més les noves tecnologies ofereixen un vàlid suport a diferents formes de protesta, pacífiques i creatives. En el cas de Bikes against Bush (http://www.bikesagainstbush.com/blog/index.php), un projecte de Joshua Kinberg inspirat en el cèlebre GraffitiWriter, les tecnologies digitals permeten convertir les bicicletes en un inèdit mitjà de comunicació i propaganda. L'invent es basa en un senzill Powerbook i un telèfon cel·lular Bluetooth connectats amb un sistema d'esprais que, a mesura que la bicicleta avança, reprodueix al terra frases enviades a través d'Internet. En la web es pot aprendre a modificar la pròpia bici i també veure el vídeo de la detenció de Kinberg durant l'estrena del projecte. Jason Oda llança Bushgame (http://www.emogame.com/bushgame.html), un treball que combina ironia, opinions i fets per repassar els primers quatre anys d'administració republicana, subratllant la desastrosa gestió econòmica. En el camp de la intervenció gràfica destaca Deface (http://www.futurefarmers.com/texasdrawl/), un projecte del col·lectiu Futurefarmers que ofereix la possibilitat d'intervenir sobre un retrat de Bush en una pueril forma de protesta que posa de manifest un profund sentiment d'impotència. La mateixa impotència que emergeix de l'eterna pregunta, amb o contra nosaltres?, que a Make Your Choice (http://www.know-our-enemy.net/make-your-choice/), Nino Rodríguez acompanya amb esgarrifoses imatges de guerra i destrucció extretes de l'actualitat. La fredor de l'aproximació fotogràfica junt amb la contínua actualització dels continguts, és com un mirall de la nostra mateixa desatenció cap a les guerres cada vegada més inútils i cruels que assolen el planeta. La guerra contra el terror es converteix en un dels motius de terror. Així ho afirma September 12 (http://www.newsgaming.com/games/index12.htm), un simulacre de joc on no hi ha guanyadors ni premis, només destrucció. L'estètica naïf de la ciutat islàmica, que el jugador ha d'alliberar de les bandes armades, reprodueix la situació en tot el seu cinisme i crueltat, ja que per cada terrorista capturat resulten morts molts civils, alhora que els rebels es multipliquen fins a omplir tota la pantalla. "Les regles són simples, pots elegir si disparar o no fer-ho. El joc no té fi, tan sols acaba de començar" es pot llegir a les instruccions.  

En un altre vessant completament diferent, més dirigida cap a la investigació formal, se situa Ascii Bush (http://turbulence.org/spotlight/ASCII_BUSH/), dos vídeos que reprodueixen en caràcters Ascii, sengles discursos sobre l'estat de la nació, pronunciats respectivament per Bush fill, just abans d'atacar l'Iraq, i per Bush pare, immediatament després de l'Operació Tempesta del Desert, també contra l'Iraq. El projecte, realitzat per Yoshi Sodeoka, es proposa trobar "un significat artístic en els dolorosos i terriblement llargs discursos dels presidents i, alhora, investigar la possibilitat de reciclar les runes de la nostra cultura per crear obres d'art". El prolífic artista novaiorquès Andy Deck, un dels principals exponents de l'activisme digital, presenta Uninstallation art (http://www.artcontext.org/act/04/uninstallationArt/), una peça minimalista de subtil encant, basada en una animació que utilitza la interfície d'un programa de neteja del sistema operatiu de l'ordinador, per realitzar una mordaç crítica de la política d'agressió militar del govern nord-americà. Des de la guerra mateixa arriba Under Ash (http://www.underash.net/underash.htm), un joc realitzat per l'enginyer d'origen palestí establert a Damasc (Síria) Radwan Kasmiya, que proposa una nova lectura del conflicte àrabo-israelià i ofereix una alternativa als paradigmes culturals de la indústria dels jocs electrònics. Ahmad és el protagonista d'una sèrie de seqüències que escenifiquen la desesperació i la lluita desigual del poble palestí contra l'exèrcit més tecnològic i avançat del món, durant la primera Intifada des de 1988 fins als acords de pau d'Oslo de 1992. Esquivar tancs israelians, evacuar ferits i escapar de la presó secreta on ha estat tancat són algunes de les proves que Ahmad ha de superar en la seva lluita contra les forces d'ocupació. Les accions suïcides no estan admeses, així com no hi ha cures miraculoses per a les ferides ni vides de recanvi. "Es tracta d'un videojoc històric que res no té a veure amb els productes de propaganda de l'exèrcit nord-americà. El nostre objectiu és contribuir a assecar les llàgrimes dels joves musulmans, eliminar de les seves ànimes els sentiments d'humiliació i tornar-li la dignitat" afirma Kasmiya.  

Les tecnologies digitals ofereixen a l'individu la possibilitat de reapropiar-se de la transmissió de la informació. Internet es converteix en un vehicle de comunicació privilegiat tant per als mitjans de comunicació corporatius i independents, com per a les persones i els col·lectius que habitualment no hi poden accedir. Els weblogs o blogs (diaris multimèdia online) es revelen la gran novetat mediàtica del conflicte a l'Iraq i es converteixen en els protagonistes d'una nova forma de comunicació descentrada d'efecte expansiu. Un telèfon satel·lital, un ordinador, una càmera digital i una senzilla interfície són suficients perquè els reporters puguin publicar, des dels racons més perduts del món, el que no té sortida en el mitjà pel qual treballen, oferint una visió més personal i emotiva dels grans conflictes internacionals. Fins i tot poques hores abans del seu segrest a mà dels insurgents, Enzo Baldoni, el periodista italià assassinat a l'Iraq, publica a Bloghdad (http://bloghdad.splinder.com/ ) les seves personals cartes des de l'infern en versió digital. Des de fa uns anys, també un dels enviats estrella de la RAI, Pino Scaccia, compagina les seves cròniques per als informatius de la televisió italiana, des dels territoris més conflictius del planeta (des de l'Iraq fins a les platges arrasades pel tsunami), amb la constant actualització de La Torre de Babel (http://www.pinoscaccia.splinder.com/), el seu blog molt concorregut. Mentre estava treballant per a la CNN, Kevin Sites (http://www.kevinsites.net/), el càmera que va gravar les tristament cèlebres imatges de l'iraquià ferit rematat a sang freda a la mesquita de Falluja, va ser obligat a suspendre el seu blog. Per això, en firmar un contracte per tornar a l'Iraq amb la cadena de televisió NBC, va decidir incloure una clàusula que li assegurés poder mantenir la seva web personal. "És important reflexionar sobre el tipus de cobertura informativa que s'està donant dels conflictes i en particular de la guerra a l'Iraq" afirma Sites.  

Malgrat els esforços, la censura militar nord-americana no aconsegueix bloquejar la fuga d'informacions i fotografies sobre les matances a l'Iraq. Amb l'únic propòsit  "d’explicar la veritat sobre els moments més foscos del conflicte iraquià, com al setge i posterior presa de Falluja” l'activista americà Hugh Upton llança Falluja in pictures (http://crisispictures.org/), on es publiquen les imatges que són mantingudes ocultes als nord-americans. En la mateixa línia, Trevor Davis obre Crisi Pictures (http://crisispictures.org/), un diari en imatges de les emergències que assolen el planeta. Ambdós projectes s'inscriuen en el moviment que es proposa sacsejar les consciència dels americans, obrint-los els ulls sobre realitat que mai no se li ha mostrat. Mentre els periodistes posen en acte la seva particular forma d'activisme informatiu, els artistes es deixen inspirar per la premsa i l'anàlisi de la comunicació en relació amb la revolució digital. Olia Lialina recupera el debat sobre quin hauria de ser el format dels diaris en Internet a Online Newspapers (http://art.teleportacia.org/exhibition/online_newspapers/), una obra d'interactivitat oculta que reprodueix la portada d'alguns grans diaris amb subtils modificacions.  

Com influeixen els mitjans de comunicació en la nostra visió del món? El col·lectiu italià K-hello.org (http://www.k-hello.org/infowarmation/ ) respon amb Infowarmation, una eina que permet a l'usuari monitorar el desenvolupament de la seva personal visió mental del món, introduint cada dia les notícies que rep en forma de números (minuts dedicats en els telenotícies, centímetres de pàgines de diari, vegades que apareixen en els mitjans, etc.). A partir de les dades aproximatives que qualsevol usuari pot proporcionar, el sistema ofereix una estadística fiable de la quantitat i el tipus de notícies que ha rebut. "La nostra ment està sotmesa a una guerra, combatuda a cops de cobertura mediàtica. Perquè la visió mental del món coincidís amb la real, les fonts d'informació haurien de ser equànimes, mentre que Infowarmation ens demostra, en termes gràfics, la seva parcialitat. Tenir-la present és necessari per mantenir una correcta visió global, adverteixen els artistes. Se centra també en les tècniques estadístiques, però en un vessant menys personal, Newsmap (http://www.marumushi.com/apps/newsmap/newsmap.cfm), un projecte de Markus Weskamp, que analitza la visualització de les notícies i la seva importància per a la seva difusió i reproducció en Internet. Newsmap reflecteix gràficament el panorama informatiu traçat per Google News, a través d'àrees temàtiques on l'espai de cada informació depèn la seva popularitat.  

Han passat ja 50 anys des de la tardor de 1954, quan un grup d'investigadors de Princeton (Estats Units) va crear el primer ordinador gràfic i en conseqüència el primer píxel. Des que va aparèixer a la pantalla d'un ordinador gran com una habitació de Manhattan, el píxel s'ha refinat, els seus colors són cada vegada més brillants, les seves textures més reals i la seva definició més sorprenent. Al voltant del píxel, la unitat més petita gràfica virtual, s'ha creat un moviment estètic sostingut per dissenyadors i apassionats, tant cèlebres com anònims, que col·laboren en projectes a llarg termini, que creixen i s'amplien gràficament en la web a mesura que aglutinen al voltant d'ells vertaderes comunitats d'usuaris. Col·laboració i intercanvi són també les característiques de Pixelgala (http://www.pixelgala.org/), la iniciativa llançada per celebrar l'aniversari, per un grup de dissenyadors, del que forma part també la net artista Olia Lialina, fundat per l'alemany Simon Schaumann i el francès Loic Sattler. Els píxel-addictes estan convidats a participar en la reconstrucció "en píxel" d'aquests 50 anys d'història, a través dels esdeveniments, personatges i obres, que han marcat, el seu desenvolupament. 

L'assassinat del raper Tupac Shakur i la clonació de l'ovella Dolly el 1996, la comercialització del Viagra el 1998, la nau espacial Enterprise en 1966, la matança de Tiananmen a la Xina i la primera Gameboy el 1989, el descobriment del forat d'ozó el 1970, una irònica pantalla del Windows95 (realitzada per un participant espanyol) el 1995, el primer ordinador Macintosh el 1984 i la Playstation2 el 1999, són alguns de les fites reflectides en les creacions dels participants que han d'acompanyar la imatge amb un breu comentari. El resultat, encara en procés, és un collage de records i valoracions personals convertits en símbols d'una època, que va des de 1954, any de naixement del píxel, amb la publicació d'El senyor dels Anells, fins a 2004, amb les imatges de la guerra i de l'enfrontament electoral entre Bush i Kerry. Entre els interpretis més personals d'aquesta tendència estètica destaca l'alemany Mathias Temmer, més conegut com Mr. Wong (http://www.mrwong.de/), un àlies elegit com a homenatge a la gràfica digital asiàtica. Mr. Wong es va donar a conèixer amb SoupPartments, "l'edifici virtual més alt del món", que ofereix en cada planta mini relats en imatges, proporcionats pels usuaris. El projecte ha evolucionat en PixelMap, un mapa de carreteres -actualment en ple desenvolupament- integrat pels fragments d'un viatge imaginari, enviats per dissenyadors de tot el món. Flip Flop Flyin (http://www.flipflopflyin.com/) és el lloc del dissenyador Craig Robinson, un nom de referència internacional gràcies a projectes com Nanopops, que inclou una peculiar història del pop i de les Olimpíades (Nanolympics), o el Mini Moma, una versió en píxel del més famós museu del món, el Moma de Nova York. "Make píxel not war" és el lema que acull els visitants a Supertotto (http://www.supertotto.com/), el laboratori online del dissenyador italià Totto Renna, que inclou una curiosa col·lecció de mini superherois.  

Finalment Guimp (http://www.guimp.com/), l'acrònim de Graphical User Interface for Miniature People, és el nom del lloc web més petit del món: una vertadera joia del píxel art, creada per Alan Outten, membre del London Design Collective. Més petit que un segell o una moneda de dos cèntims, Guimp està dotat de tots els elements de la pàgina web més ben equipada, jocs inclosos, un blog, una secció dedicada a la poesia i una webcam... la mida sens dubte no ho és tot!

2004 a Espanya

L'escena digital espanyola es va consolidant i depurant, encara que no disminuint ja que, en substitució dels que s'han perdut pel camí, els joves creadors continuen sent nombrosos. Alguns dels artistes pioners a incorporar al seu treball les eines digitals, consoliden trajectòries que combinen una sòlida aproximació conceptual, amb l'ús innovador del mitjà i la recerca d'una estètica personal. És el cas d'Antoni Abad que segueix la seva investigació de les possibilitats, tant pràctiques com conceptuals, de les xarxes humanes i tecnològiques amb Sitio Taxi (http://www.zexe.net/TAXI/taxi/intro.php?qt=6&can_actual=), un projecte que es basa en l'ús d'Internet i dels telèfons cel·lulars amb càmera incorporada. A través de Sitio Taxi, durant dos mesos, 17 taxistes de Ciutat de Mèxic, es converteixen en cronistes de la seva pròpia realitat quotidiana enviant textos, fotos, vídeos i arxius àudio, directament a través dels seus mòbils a la web del projecte, on es publiquen automàticament gràcies a un sistema de base de dades concebut pel mexicà establert a Barcelona, Eugenio Tisselli. La idea és obrir un espai públic digital independent i autogestionat per donar veu a aquells col·lectius i persones que habitualment no tenen presència activa en els mitjans de comunicació o que tenen una imatge polèmica i fins i tot negativa. Per això, després de l'èxit aconseguit per Sitio Taxi, Abad realitza una segona versió de la iniciativa a Lleida, amb motiu d'una àmplia retrospectiva que li dedica el Centre d'Art La Panera.  

El nou projecte es diu Canal Gitano (http://zexe.net/ ) i involucra un grup de joves gitanos de Lleida que, per primera vegada i gràcies a les noves tecnologies, poden oferir en primera persona la seva visió de si mateixos i del que els envolta. En un altre vessant, també Dora García continua desenvolupant a Internet el seu univers particular. García torna a investigar les dinàmiques entre museu i obra, artista i públic, que ja va posar en escena a El Reino, a La Esfinge, un projecte en tres formats, diferents i independents l'un de l'altre: performance, instal·lació i joc online. Com la seva mítica antecessora egípcia, La Esfinge (http://www.doragarcia.net/la_esfinge/index.html ) formula preguntes, que el visitant ha de respondre per poder avançar en el joc. Les preguntes van des de Déu existeix? a Tens set? i per encertar cal coincidir amb les respostes de l'autora. Per tant, arriben al final de l'obra només aquells que demostren una total sintonia amb la personalitat de l'artista, o bé aquells que menteixen. "Potser aquests últims siguin més semblants a l'autora que els primers" afirma García. Durant l'estiu, l'artista du a terme un altre projecte, que combina Internet amb la performance en l'espai públic, titulat El factor humà (http://www.doragarcia.net/elfactorhumano/index.html) i desenvolupat en el marc del cicle d'exposicions-intervencions Processos Oberts. Així ho explica l'artista: "Una sèrie d'agents -performers, actors i voluntaris- van operar durant dos mesos a la localitat catalana de Terrassa. Ningú no coneixia el nombre i la identitat dels agents i ells mateixos ignoraven qui i quants eren. Només jo podia comunicar-m'hi per mitjà d'un webmail protegit per contrasenyes. En una primera fase els agents es van dedicar a enviar-me informació, tant personal com sobre la ciutat i els seus habitants. A partir d'aquesta informació, en una segona fase, vaig enviar a cada agent instruccions per realitzar una sèrie de performances en l'espai públic, que descobria gradualment la seva vertadera identitat.  

Amb les performance-confessions, el que era secret es va fer del domini públic, així que García va poder donar per conclòs el projecte i publicar en la web tota la correspondència entre autor i agents. Gràcies a les tecnologies digitals, la llarga tradició de la performance viu una segona joventut. En un vessant més proper al teatre que a les arts plàstiques, se situa la investigació de Dogonefff (http://www.dogonefff.org/), una parella artística i sentimental formada per la catalana María de Marías i el britànic Andrew Colquhoun, que des de 1999 investiga els processos de creació i representació d'accions teatrals a través d'Internet. Junts han fundat el Teatre Virtual (http://www.teatrevirtual.net/), una nova plataforma de creació, en la qual les pràctiques escèniques s'amplien i intensifiquen amb escenografies 3D, programes informàtics i sobretot el streaming, una tècnica per traslladar dades a través d'Internet en flux continu i en temps real. Aquesta nova forma d'expanded theatre (teatre expandit) es concreta a la seva pàgina web, on és possible accedir a tota la documentació (vídeos, textos i imatges) de les accions, així com consultar el programa de les performances previstes, per veure-les en directe a través de la xarxa. La Constitució es converteix en un dels temes de l'agenda política.  

El 6 de desembre, dia de la Constitució, el col·lectiu barceloní Taller d'Intangibles (TAG) llança Constitució. Editar/Discutir (http://www.enlloc.org/constitucion/descongelat/index.htm), un projecte que es proposa traslladar el debat des del Parlament a Internet. Per oferir al públic la possibilitat de reapropiar-se de la política i de les eines democràtiques, TAG bolca tots els articles de la Constitució en un Wiki, és a dir una pàgina web que es pot editar des de qualsevol navegador, de manera que tots puguin intervenir, canviar, afegir i eliminar el que vulguin. Cada article està acompanyat per un fòrum de discussió per impulsar el debat sobre els canvis proposats, ja que el Wiki, un sistema inventat per Ward Cunningham, ofereix a qualsevol que disposi d'una connexió a Internet, la possibilitat de crear documents de forma col·lectiva sense cap tipus de filtre previ, no solament afegint el seu comentari, sinó incidint directament segons les altres opinions. Taller d'Intagibles és també un dels seleccionats de Web-side (http://www.web-side.org/), la convocatòria per a la producció d'obres de net.art organitzada per la Mediateca de la Fundació La Caixa, per a la que realitzen A un pam de nassos (http://www.web-side.org/tag/es/), un mapa gràfic que es construeix a mida que els usuaris el  naveguen.  

En un panorama on moltes obres de qualitat notable són del tot desconegudes o poc divulgades, Web-side posa de manifest la paradoxa de produir projectes nous que, sovint, no sorgeixen d'una investigació artística o exigència expressiva, sinó de la necessitat d'aconseguir el finançament anhelat. Davant el gran nombre d'obres interessants que es queden ocultes per falta de plataformes de visibilitat i davant artistes que des de fa anys lluiten per portar endavant projectes realment experimentals i arriscats, Web-side revela tots els límits de la pràctica institucional de l'encàrrec. No totes són desil·lusions. Entre els joves creadors seleccionats en la segona convocatòria del concurs, destaca Xponja (http://www.xponja.net/), un grup barceloní format per Roberto Gamero i Héctor Sánchez. "El nostre objectiu és absorbir energia creativa d'àrees diferents -animació, il·lustració, 3D, programació avançada, vídeo, narrativa interactiva i disseny- amb la finalitat de desenvolupar el nostre propi llenguatge. Aspirem a créixer com ho fan les esponges marines, sense ordre dins d'un sistema caòtic, però d'una manera natural dins del nostre propi ecosistema: la Xarxa" explica Xponja que, per a Web-side, concep E-state (http://www.web-side.org/xponja/), una confederació independent de quatre micro-nacions: l'Estat de la Comunicació, de l'Estandardització, del Poder Corporatiu i de l'Experimentació. A través del llenguatge dels jocs i d'una aproximació lúdica, el projecte vol llançar un crit d'alarma: l'economia neo-liberal i les empreses estan acabant amb la utopia democràtica d'Internet i amb les dinàmiques comunitàries i participatives. A més els dos integrants de Xponja van actualitzant regularment les seves pàgines independents. D'una banda, Héctor Sánchez reuneix projectes artístics i encàrrecs comercials a Goto20 (http://goto20.com/ ) i per l'altre, Roberto Gamero descobreix la seva vessant més panfletària i políticament incorrecta a Webosdeoro (http://www.webosdeoro.com/), un net.zine que funciona com un blog (diari multimèdia online), en el qual ofereix el seu punt de vista sobre temes d'actualitat, "amb un sentit de l'humor ambigu i certa mala llet", en paraules del propi autor.

Després de realitzar les seves primeres experiències creatives a través del vídeo, la madrilenya Belen Nieto llança Álbum familiar, una obra marcadament gràfica, que investiga els nous formats d'àlbum, a partir dels canvis generats per la introducció del format digital, els blogs fotogràfics, els telèfons mòbils multimèdia amb càmera incorporada i altres tecnologies encara incipients. "En aquesta sèrie vaig utilitzar imatges de la meva família, d'origen cubà, creant una sèrie de postals digitals que involucren l'usuari en un joc d'exploració, descobriment i connexió d'imatges a un nivell poc profund, delimitat pels propis marcs de les fotos i el seu caràcter bidimensional" explica l'artista. Viure de l'art és difícil i de l'art digital, sobretot a Espanya, pràcticament impossible. Per això, l'artista no renega dels seus treballs comercials, en gran manera seus web per a altres creadors: "Sempre he tractat de traslladar a les seves pàgines el món interior i personal de cada artista, intentant prolongar el seu univers creatiu i donar una imatge ajustada del que volien comunicar amb la seva obra. Això implica establir un tracte personal amb l'artista, fer-lo partícip del procés de creació i posar la tècnica al seu servei" afirma. Són d'aquest any també Finestres-Windows (http://www.ventanas-windows.com/), un treball que analitza els diferents significats del terme "finestra", des de l'arquitectònic fins a l'informàtic i finalment com a metàfora de la poesia. "La poesia visionària, que ens permet sortir a través de la seva finestra a les realitats ocultes que no arribem a percebre per altres mitjans; la poesia reveladora, capaç d'obrir un camí per connectar-nos amb veritats més profundes" apunta Nieto, que combina les fotografies de finestres amb els versos del poema El arca de los dones de Juan Carlos Mestre.

El món físic i el virtual es barregen a IdealWord (http://www.idealword.org/), un projecte del català Enrique Radigales, que desplega una sèrie de dibuixos amb l'objectiu de convidar l'usuari a reflexionar sobre els formats de representació artística i els seus contextos o escenaris (museu, galeria, disc dur-servidor, Internet) i sobre la serialització d'un producte artístic digital, les llicències copyleft i els possibles vincles amb el mercat de l'art contemporani. Com en un joc de diferències, Radigales ofereix tant la versió digital com l'analògica d'una mateixa obra, alhora que crea una línia de continuïtat estètico-temàtica entre les peces, portant al visitant a un viatge visual que continua enriquint-se amb nous dibuixos cada quinze dies. Vertader one man band en una època de treball en equip, Radigales és l'autor tant de la part digital del projecte (dibuixos, programació, dibuix de codi i publicació a Internet), així com de l'analògica (edició de les obres en revistes i publicacions impreses). 

Les possibilitats tecnològiques que ofereixen als artistes els media labs del llunyà orient, especialment el Japó i Corea, no tenen res a  veure amb els mitjans actualment disponibles a Espanya. Ho poden confirmar els valencians Clara Boix i Diego Díaz (http://www.mixprojects.tk/), parella professional des de l'any 2000, que han estat investigadors convidats en dos d'ells: el Mixed Reality Lab de Singapur i el Symbiotic Systems Lab de Kyoto, el Japó. Des de gener 2004, Boix i Díaz treballen en Red Libre Red Visible (http://www.redvisible.tk/), un client per al Carnivore Project, un projecte de Radical Software Group, basat en l'ús creatiu de les dades recollides mitjançant el programa homònim concebut pel FBI per realitzar intercepcions a Internet. 

Estructurat com un treball en procés, Red Libre Red Visible va presentar els resultats de la primera fase, l'abril, en el congrés Ciber@rt-Bilbao, on va rebre una menció honorífica. El setembre, en el marc de l'exposició Escultura d'acció al Castell d'Alaquas (València), el projecte es va exposar per primera vegada en forma d'instal·lació. Gràcies a una videoprojecció, els visitants podien veure flotant pel claustre del castell la informació que s'estava descarregant des d'Internet en un ordinador situat a la sala d'exposicions.  

Posteriorment, en el Symbiotic System Lab de la Universitat de Kyoto, es va desenvolupar una versió millorada del programari, per visualitzar en formes tridimensionals el flux de dades que circulen entre ordinadors connectats a una xarxa. "A Kyoto, realitzem multitud d'experiències senyalitzant les diferents xarxes sense fil que hi ha per tota la ciutat i gravant vídeos on es pot veure el flux de dades sobrevolant els carrers i barrejant-se amb els transeünts" assenyalen els artistes que, actualment (febrer 2005), es troben treballant amb els investigadors del Mixed Reality Lab de la Universitat Nacional de Singapur, amb els quals ja han col·laborat en altres ocasions. "La realitat augmentada ens permet visualitzar el flux de dades com a objectes virtuals tridimensionals. Podem barrejar-nos amb ells, envoltar-los i experimentar una sensació bastant realista de la seva presència en l'espai, ja que aquesta tecnologia permet a l'usuari mantenir una relació amb els objectes virtuals sense perdre la perspectiva de la seva pròpia presència en l'espai" expliquen els artistes, que plantegen Red Libre Red Visible, no solament com un projecte expositiu, sinó també com un projecte d'intervenció urbana que pretenen ampliar amb tallers, on ensenyaran a utilitzar aquestes eines. "La idea és establir Territoris Red Libre Red Visible, és a dir zones on hi ha una xarxa wireless (sense fil) gestionada i mantinguda per la comunitat d'usuaris, a la que puguem accedir lliurement i on puguem realitzar jocs a partir de la visualització de les dades que circulen per la mateixa" conclouen.  

Especial Google@rt 

Google, un dels motors de cerca més utilitzats del món, compleix 5 anys (2003). Cinc anys durant els quals s'ha convertit en el millor cercador de la història d'Internet. Per la seva part, els net artistes porten ja deu anys utilitzant les noves tecnologies de forma no convencional i poc ortodoxa amb l'objectiu de desemmascarar els seus mecanismes i aprofitar els seus processos de funcionament. En la seva estratègia d'apropiació de les eines tecnològiques per a usos diferents a què van inspirar la seva creació, els net artistes han convertit Google en un nou terreny i una nova eina per a l'experimentació. L'entusiasme generat en la comunitat digital per les possibilitats artístiques del cèlebre cercador, es demostra en la varietat de treballs i d'enfocaments. En ells, més enllà del recurs enginyós o divertit, els net artistes plantegen seriosos temes de reflexió sobre les potencialitats de les noves tecnologies en relació amb l'accés a la informació i a la qualitat de la mateixa. 

L'atractiu artístic dels cercadors ve de lluny. Ja el 1997, quan Google encara no existia, la russa Olia Lialina explorava els mecanismes dels cercadors en la net comèdia Anna Karenin goes to paradise (http://www.teleportacia.org/anna/). L'obra està dividida en tres actes, titulats "Anna cerca l'amor", "Anna busca el tren" i "Anna busca el Paradís", basats respectivament en els resultats de cerca de les tres paraules clau -amor, tren i Paradís- als motors més consultats d'aquells primers anys de la introducció massiva d'Internet. A l'epíleg Anna estableix un diàleg irònic amb els diferents motors de cerca, aquí aparentment dotats d'intel·ligència i personalitat pròpia. Lialina, que com cap altre va saber destacar les problemàtiques vinculades al desenvolupament d'Internet, planteja amb molta anticipació el debat sobre el paper dels cercadors i la seva creixent importància. Actualment d'aquestes omniscients eines depèn en gran manera l'èxit o el fracàs d'un lloc web i col·locar el propi en bon lloc depèn de la capacitat de manejar les paraules claus i d'utilitzar les estratègies dels cercadors.

Els motors de cerca (search engines) s'han convertit en una peça crucial de l'univers de la xarxa, en gran manera gràcies a la gosadia i clarividència de dos estudiants, que es van conèixer durant el curs de doctorat en Enginyeria Informàtica de la Universitat de Stanford: Larry Page, originari de Michigan i Sergey Brin, nascut a Moscou. Junts el 1998 van desenvolupar i van posar en marxa el projecte Google, que actualment dóna accés a més de 3.000 milions de pàgines web i respon a més de 200 milions de consultes al dia. Els primers mesos del 2004 s'anuncien decisius: Google prepara la seva sortida a Borsa per a març, abans que surtin els nous cercadors de Microsoft, Yahoo! està consolidant el seu servei i hi ha un boom de la publicitat vinculada al sistema de paraules clau (keyword advertising)... tots fenòmens rellevants per a l'evolució immediata d'Internet que passen pels motors de cerca. 

Després d'afilar les seves armes manipulant, modificant i alterant programes, aplicacions, navegadors i fins i tot errors informàtics, ara li toca a Google, utilitzat pels net artistes amb intel·ligència i ironia en projectes que descobreixen possibilitats sorprenents i inesperades del més cèlebre cercador de la història. La selecció que segueix, sense voluntat de ser exhaustiva, es proposa oferir una panoràmica de projectes creatius vinculats a Google. Són 15, més un breu annex dedicat al fenomen del Google Bombing, i tots han estat realitzats entre gener 2000 i gener 2004. Després de conèixer-los mai podreu tornar a mirar Google amb els mateixos ulls.
 

BananaSlug (http://www.bananaslug.com) 

És un projecte de Steve Nelson que se centra en el joc semàntic i aprofita les enormes potencialitats creatives de les bases de dades de Google, introduint el factor sorpresa en les combinacions de paraules clau per obtenir resultats imprevisibles. L'obra es basa en el concepte del serendipitous surfing, és a dir la navegació guiada per la serendipity, una noció típicament nord-americana que ha estat aplicada a nombroses investigacions artístiques vinculades a la informàtica i significa una mica així com "rebre agradables sorpreses de forma casual i inesperada". El programa afegeix a les paraules introduïdes per l'usuari uns termes casuals (denominats seed, llavors) que es combinen en un recorregut no intencional, assolint resultats insospitats que, en molts casos, obren camps d'investigació inèdits.  

Elgoog (http://www.alltooflat.com/geeky/elgoog)

És alhora un projecte d'activisme artístic i un sistema eficaç per neutralitzar la censura xinesa. La necessitat desperta la creativitat. Ja ho va dir Duncan Clark, cap del centre de Pequín per a l'assessorament tecnològic Bda, quan el govern xinès va clausurar l'accés a Google: "La censura tan sols aconseguirà augmentar la creativitat dels internautes xinesos, que continuaran comunicant-se amb el món a través d'altres camins." Com si l'hagués escoltat, un grup de hackers, que evidentment prefereix mantenir l'anonimat, ha tret Elgoog, un mirror exactament idèntic a Google, l'única diferència del qual és que totes les paraules s'han d'escriure al revés, inclosa la pregunta. L'únic que apareix en la grafia tradicional és l'URL de la web, així que no hi ha risc d'errors en la traducció. En l'entrada del projecte s'explica que el seu objectiu és servir com a recurs per a 1,3 mil milions de xinesos ja que, rere el tancament de Google i Altavista, el govern ha censurat també els proxy, servidors estrangers com anonymizer.com i safeweb.com, que permetien assolir els llocs clausurats. Els 45 milions de xinesos poden connectar-se a Internet exclusivament a través de servidors estatals, els continguts dels quals estan sotmesos a censura prèvia. Segons les associacions pels drets humans, a la Xina més de 30 mil persones treballen per controlar els llocs Internet, xats i missatges de correu electrònic.  

Friction Free (http://www.ikissnoise.co.za/frictionfree)

És un projecte dels artistes sud-africans Stacy Hardy i Dror Eyal, que explora i amplia la noció d'informació com a nou valor i bé de consum. Si la informació cotitza a la borsa, què dir dels corrents de pensament? Hardy i Eyal conviden l'usuari a descobrir-ho a través d'un joc basat en dades reals, que recrea un mercat borsari fictici on cotitzen les teories econòmiques, socials i polítiques. Al moment de registrar-se l'usuari rep un milió de rands (la moneda sud-africana) per adquirir les accions dels corrents teòrics que prefereix. Els guanys es calcularan partint de la repercussió dels esmentats corrents al món real, establerta partint de les dades de recerca proporcionades per Google. A més cada dia la web del projecte informarà de les fluctuacions del mercat, proporcionant dades sempre actualitzades. Benvinguts al món de l'economia de la informació, on el codi suplanta els diners com a últim recurs d'intercanvi, on la proliferació del simulacre reemplaça la falta de béns tangibles, on les noves eines creen noves classes socials: els info-rics i els info-pobres. Hardy i Eyal citen una cèlebre frase de Bill Gates: "El fluir de la informació és el nostre vertader sistema sanguini" i afegeixen amb sorna: "pren el pols de la situació i fes-te ric ràpidament". 

GoogleHouse (http://incident.net/works/googlehouse)  

Una solució virtual al problema de l'habitatge? En GoogleHouse, les artistes franceses Marika Dermineur i Stéphane Degoutin (membres del col·lectiu Incident.net), construeixen davant dels ulls sorpresos del visitant l'arquitectura d'un habitatge navegable, les parets del qual estan constituïdes per fotografies proporcionades de forma automàtica per Google. Hi ha habitacions que responen als qualificatius genèrics (menjador, sala d’estar, etc.) i altres temàtiques, com Osama Room, George Bush Room i la més recent Janet Jackson Room (un homenatge al cèlebre pit nu de la cantant durant la Super Bowl 2004 que va aixecar les ires d'amplis sectors de la societat nord-americana?). En aquest il·limitat joc de construccions l'usuari pot no solament desplaçar-se, sinó també anar a l'origen de les imatges a través de les seves relatives URL, que són proporcionades pel sistema. Una forma alternativa de navegar per l'actualitat.

GooglePoweredGoggleBox (http://www.blip.alturl.com/googlepoweredgogglebox.html)

Les dades contingudes als arxius dels motors de cerca ofereixen abundant material per a la realització d'obres que persegueixen sofisticats resultats tant conceptuals com estètics i formals. És el cas d'aquest programari, que permet generar vídeos digitals utilitzant breus frases introduïdes per l'usuari. El programa interroga Google i Lycos per trobar imatges i sons relacionats amb les esmentades frases i posteriorment utilitza els arxius trobats per muntar una pel·lícula. Com demostren els vídeos penjats a la pàgina del projecte, els resultats -sovint estridents- reconfirmen les característiques d'un mitjà com Internet que posa a disposició de l'usuari una massa enorme de dades, deixant al seu criteri la capacitat d'extreure una informació de qualitat. Una ocasió per reflexionar sobre la gran massa d'informació, sovint buida de contingut, que ens proporciona la societat de la informació, i sobre les formes de convertir-la en alguna cosa plena de significat.  

GoogleSynth (http://art.gen.nz/index.php?page=gs)  

És un programari desenvolupat per Paul Andrews que se centra en la base de dades d'imatges de Google. El programa genera una imatge de síntesi a partir de les dades proporcionades per unes altres dues imatges aconseguides a través d'una recerca amb Google Image Search. GoogleSynth, que està inspirat en un algoritme publicat per Micheal Ashikmin en el seu assaig Synthesizing Natural Textures, comença seleccionant dos termes d'un llistat de 62.000 i els utilitza per trobar dues imatges relacionades. Després de vincular els impulsos verbals amb els resultats visuals, el programari realitza una reelaboració generativa de les imatges trobades a la xarxa, que permet a l'usuari tan sols una intervenció mínima. L'obra final manté poques empremtes de les dues imatges inicials i, tanmateix, resulta curiós i misteriós que estigui estretament vinculada amb les paraules de la recerca original, la qual cosa introdueix un nou camí en la investigació de la interacció entre relacions verbals i transformacions visuals.  

Googlewhacking (http://www.unblinking.com/heh/googlewhack.htm)
 

S'ha convertit en una pràctica col·lectiva, aquest projecte híbrid entre l'obra d'art i el joc, nascut de la inventiva de Gary Stock. El Googlewhacking consisteix a trobar dos termes que buscats a través de Google donin com a resultat una sola pàgina. Pràcticament l'objectiu és obtenir la mítica frase "Results 1-1 of 1". En l'àmbit de l'entreteniment on line, el Googlewhacking es considera ja l'evolució conceptual de la moda de l'ego-surfing, és a dir de la recerca del propi nom. Tanmateix en aquest joc la satisfacció dura poc: després d'haver assenyalat la combinació a un dels llocs que recullen les parelles de termes que funcionen, com Googlewhack (http://www.googlewhack.com/), Google l'arxivarà també, de manera que el resultat successiu serà "Results 1-2 of 2" i el jugador haurà de començar una altra vegada. Stock ha rebut ja diverses ofertes econòmiques per transformar el seu projecte en un negoci i el consell directiu de Google l'ha felicitat personalment per l'entreteniment que el joc els ha proporcionat. 

Google Alphabet (http://www.nomemory.org/alpha)
Google Numbers (http://www.nomemory.org/digit)
 

En què es converteix el llenguatge quan se li atribueix un valor comercial? L'artista francesa Valery Grancher llança aquests dos projectes conceptuals i minimalistes com un homenatge a la intuïció de Christophe Bruno i com un estímul per a la reflexió sobre el nou significat de paraules i conceptes matisats pels resultats de recerca de Google. "Google és el portador d'un nou tipus de capitalisme, àmpliament inspirat per les teories de Riffkin. La lògica dels motors de cerca es basa molt més en els fluxos i les xarxes semàntiques que en el sistema de valors financers o industrials" explica Grancher. Dos projectes per adonar-se què signifiquen per a Google les lletres i els números. 

Google Hacks (http://douweosinga.com/projects/googlehacks)

"Indubtablement, Google és el lloc més útil de tot Internet, cosa que és motiu de temor ja que el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. Tanmateix, considerat que no tenim una alternativa vàlida a Google, més val utilitzar-lo per divertir-nos, d'alguna forma creativa no contemplada pels seus creadors". Així l'artista holandès Douwe Osinga dóna la benvinguda als usuaris de Google Hacks. En aquesta pàgina, Osinga recull una sèrie de projectes que utilitzen els serveis de Google de forma no ortodoxa, però sens dubte creativa. Destaquen Visual Poetry, que converteix qualsevol poesia en una seqüència d'imatges trobades per Google i Google Talk, que revela el que diria Google si pogués parlar: només cal introduir tres o quatre paraules i Google, nou oracle de la societat de la informació, completarà la frase afegint el que falta. També és interessant Google News Map, que mostra un mapa del món en el qual, sobre els països interessats, apareixen els últims titulars de les notícies publicades per Google: una forma alternativa per informar-se sobre els esdeveniments d'actualitat. Malgrat la seva senzillesa, els Google Hacks resulten extremadament eficaços i capaços d'enganxar l'atenció de l'usuari, involucrant-lo en una infinitat d'experiències. Una obra amb què Osinga es consolida com un dels valors emergents de la creativitat on line. 

One Word Movie (http://www.onewordmovie.ch)  

Les imatges cada vegada més nombroses presents a Internet i arxivades als motors de cerca serveixen de primera matèria per a aquest projecte de l'artista suís Philippe Zimmermann a.k.a. Beat Brogle*. L'usuari només ha d'introduir la paraula clau que desitgi i l'aplicació crea una pel·lícula a partir de les imatges trobades a Google i relacionades amb l'esmentada paraula. A mesura que es carreguen, les imatges es visualitzen més ràpidament creant en l'usuari la sensació d'estar visionant una seqüència cinematogràfica. Al "director", és a dir l'usuari que ha introduït la paraula en l'aplicació de Beat Brogle, només li queda la possibilitat de modificar alguns paràmetres com la velocitat, la mida de les imatges, el nombre de fotos contingudes en un loop, el nombre de repeticions del mateix, etc. Les pel·lícules que sorgeixen, tenen un atractiu rar i magnètic ja que, després d'haver estat engolides i metabolitzades pels motors de cerca, les imatges adquireixen un significat diferent de l'original, descontextualitzat i sense matisos per la necessitat de simplificació implícita en les bases de dades.
*a.k.a = as known as (conegut com)  

Small Words (http://www.potatoland.org/word/) 

És l'últim treball de Mark Napier, un artista que ha àmpliament desenvolupat a les seves obres la idea de capturar, emmagatzemar i elaborar dades i elements ja existents per obtenir nous significats. En aquest cas Napier aplica la recerca d'imatges de Google a Feed, un navegador creatiu que s'apropia de l'estructura i els continguts de les pàgines web i els transforma en un flux continu de píxels, a partir de la fragmentació de dades, codis, imatges i textos. "Feed parodia la creixent obsessió de la nostra societat per la informació. La seva aparença s'inspira en els terminals d'informació econòmica, però el que proporciona en realitat és antiinformació" explicava Napier en ocasió de l'estrena de l'obra en el SFMoma, el Museu d'Art Modern de San Francisco. A Small Words, les imatges tretes de la xarxa a partir de quatre paraules clau són reelaborades per Feed en un dels action-painting informàtics que tant agraden a l'artista. A l'usuari sorprès li queda només la possibilitat de modificar la posició i la mida de les finestres. Tanmateix mentre admira el procés que s'esdevé sota els seus ulls, pot aprofitar el temps reflexionant sobre les transformacions i els processos que, una vegada desencadenats, es desenvolupen malgrat la voluntat de qui els va començar.  

TheBot (http://thebot.plagiarist.org/)
 

Els cercadors s'han convertit en el filtre i la guia que ens permet accedir als continguts de la xarxa, per la qual cosa les seves jerarquies influencien cada cop més els nostres recorreguts i experiències on line. TheBot, un projecte de l'artista americana Amy Alexander, és una alternativa a la navegació previsible i ofereix un insòlit accés a la informació. Després d'haver introduït la paraula de cerca, el bot (és a dir el robot) utilitza Google per trobar el primer resultat, però en comptes de carregar la pàgina corresponent com de costum, llegeix amb la seva veu metàl·lica un petit fragment del text de la web i després s'encarrega de prosseguir la navegació seguint els enllaços presents a la pàgina. Més enllà dels resultats aconseguits, la navegació anòmala oferta per TheBot, proposa una reflexió i una interpretació artística de les estratègies de navegació, les potencialitats de l'hipertext i l'estructura de la xarxa. Amy Alexander es va donar a conèixer el 1997 amb Multicultural Recycler, un projecte que utilitzava les imatges procedents de diferents webcams i les superposava generant un resultat diferent per cada usuari. 

The Google AdWords Happening (http://www.iterature.com/adwords/) 

El 2002 el francès Christophe Bruno pren partit en el debat, en aquell llavors molt actual, sobre si és possible guanyar diners amb el net.art, amb un projecte que dóna la volta al problema i se centra precisament en el contrari, és a dir com gastar diners amb el net.art. L'esdeveniment (happening) a què al·ludeix el títol consisteix en una campanya publicitària poètica que l'artista va llançar a través del servei AdWords de Google*. Després d'obrir un compte amb 5 dòlars, Bruno va adquirir unes paraules clau (symptom, dream, mary i money), a les quals va associar breus poesies, sovint sense sentit i provocatives, i va convidar la comunitat digital a seguir el seu exemple. El projecte, l'objectiu del qual era reflexionar sobre el valor també econòmic de les paraules en la societat de la informació, va rebre 12.000 usuaris en 24 hores, i Google va decidir simplement censurar-lo rebutjant la subscripció de Bruno. "Anem cap a un capitalisme semàntic. Hem assolit una situació en la qual cada paraula de cada idioma té un preu fluctuant segons les lleis del mercat" afirma l'artista. Segons les dades de cerca de Google, l'abril de 2002 quan Bruno va posar en marxa el projecte, la paraula més costosa era free, (lliure en anglès, l'idioma més cotitzat); sex valia al voltant de 3.800 $, art uns 400 $ i net.art només 0,05 $. Actualment The Google AdWords Happening existeix com a narració on line de les experiències de Bruno en els ets i uts del "capitalisme semàntic".

*AdWords de Google és una eina que permet adquirir anuncis de cost per clic (CPC). Els anuncis es publiquen junt amb els resultats de les cerques realitzades a Google (200 milions de cerques al dia), així que arriben a un públic molt ampli. En crear un anunci, l'usuari elegeix les paraules clau i especifica l'import màxim que està disposat a pagar per cada clic. Pagarà només pels clics que hagi rebut el seu anunci. No existeix cap tarifa mensual mínima, tan sols una tarifa d'activació de 5 $. 

The Google Art Creator (http://www.kryogenix.org/code/browser/aqgoogle/) 

És un projecte que utilitza els Google Groups i es basa en una aplicació que permet crear imatges similars a les realitzades amb els caràcters ASCII, a través del codi de colors que Google atribueix a les paraules clau buscades en els missatges dels grups de discussió. Està firmat per la misteriosa Kryogenix Systems Intelligence, encara que el seu autor respon al més prosaic nom de Stuart Langridge i la seva seu web posa en pràctica el lema segons el qual per a tot gran artista, la vida i l'art sempre van junts. La vida de Langridge s'entreveu des de la seva web a través dels comentaris que escriu al seu diari digital en forma de blog en el qual participen els seus amics més propers. D'aquesta forma podem saber que compleix anys el 31 de gener (encara que no sabem quants), podem suposar que viu a Anglaterra i llegir les seves vicissituds com si d'una novel·la hipertextual es tractés. Encara més entretingudes resulten les investigacions de Langridge: els codis que ha escrit, les aplicacions que ha inventat, els pensaments que se li ocorren i les reflexions informàtiques, que tenen una secció independent.  

El punt feble de Google: Google Bombing  

El Google Bombing és una pràctica que aprofita la importància que Google atribueix als enllaços que una determinada pàgina web rep d'altres seus, ja que Page Rank, l'algoritme que Google utilitza per classificar les webs, es basa també en el factor "popularitat". El valor comercial assolit per l'intercanvi de links ha originat vertaders bancs d'enllaços i un link amb un lloc d'alta popularitat pot valer milers de dòlars. L'èxit de Google demostra que els seus criteris de classificació són ben valorats pels usuaris. Tanmateix, la seva debilitat resideix en l'aparent facilitat per alterar des de l'exterior la posició d'un lloc en la classificació de resultats. Mesurar els criteris ètics dels cercadors i el seu compromís envers els usuaris és com caminar sobre sorres movedisses. Resulta evident que ha d'existir una relació clara entre la paraula clau introduïda per a la recerca i les pàgines seleccionades, però pel que es refereix a la seva posició al llistat de resultats la cosa no és tan simple. Aquesta debilitat o fallada del sistema, si així es pot definir, es posa de manifest amb el Google Bombing.
El descobriment del Google Bombing es deu al nord-americà Adam Mathes que en el 2001 va enllaçar el lloc d'un amic amb les paraules "talentless hack" i des de llavors s'han donat diversos casos. Fins a la data (febrer 2004), els responsables de Google han declarat que no consideren il·legal aquesta pràctica i que no prendran mesures de limitació tècnica.  

- Weapons of mass destruction (http://www.coxar.pwp.blueyonder.co.uk/) 

En els dies més calents de les protestes contra la guerra a l'Iraq, Google es va convertir en un dels vehicles més eficaços de les campanyes pacifistes. Si no s’ho creu, provi de teclejar a Google "Weapons of mass destruction", és a dir armes de destrucció massives. Gràcies a una Google Bomb d’Anthony Cox, el primer resultat és una web titulada: "Aquestes armes de destrucció massiva no poden ser visualitzades". Prement en l'enllaç s'accedeix a una pàgina el text de la qual adverteix: "El país pot tenir problemes tècnics o necessitar adequar els seus inspectors d'armes. Si us plau intenti amb les següents mesures: 1. actualitzi el botó de canvi de règim o intenti-ho més tard; 2. si vostè és George Bush i ha teclejat el nom del país asseguri's que ha lletrejat l'Iraq correctament; 3. per comprovar els resultats dels inspectors d'armes, premi el menú de Nacions Unides i després l'opció Inspectors d'Armes. En Consell de Seguretat premi Consens...; 4. si el Consell de Seguretat l'ha autoritzat, Estats Units pot examinar el seu país i automàticament descobrir armes de destrucció massiva. Si vostè prefereix que les trobi la CIA premi Detectar Armes; 6. per veure quins països volen ser alliberats premi Pànic i per determinar quuin règim instauraran premi Política Exterior dels Estats Units; 7. si vostè és Donald Rumsfeld premi Bomba".  

- Miserable failure (http://www.google.es/search?hl=es&ie=UTF-8&oe=UTF-8&q=Miserable%2Bfailure&btnG=B%C3%BAsqueda%2Ben%2BGoogle&meta=)
 

Fa uns mesos un grup de bloggers (autors i usuaris de blogs: diaris on line, al voltant dels quals es formen comunitats espontànies) es va posar com objectiu fer aparèixer la biografia de George Bush al primer lloc dels resultats de Google per a la recerca de "miserable failure", l'eslògan utilitzat en contra de Bush durant la campanya presidencial del 2000. Gràcies a la importància que Google atribueix als enllaços que una pàgina web rep d'altres llocs, els bloggers han fàcilment obtingut el resultat esperat, creant una àmplia xarxa d'enllaços entre els termes "miserable failure" i la pàgina de Bush. Després d'haver mantingut en primer lloc la biografia durant diverses setmanes, recentment aquesta ha estat substituïda per un carta oberta al President Bush escrita per Michael Moore, director del documental Bowling for Columbine.  

- Miserabile fallimento (http://www.google.es/search?hl=es&ie=UTF-8&oe=UTF-8&q=Miserabile%2Bfallimento&btnG=B%C3%BAsqueda%2Ben%2BGoogle&meta=)
 

A Itàlia, seguint l'exemple del Miserable Failure Project, un grup de bloggers ha enllaçat la biografia del president del Consell Silvio Berlusconi amb les paraules "miserabile fallimento". El premier italià, conegut pel seu tafaner i poc delicat sentit de l'humor, no ha apreciat la broma i ha bloquejat el seu lloc perquè no pogués sortir en la versió italiana de Google. Malgrat els seus esforços les dues paraules reexpedeixen nombroses pàgines que relaten les desaventures del "cavaliere" (nom amb què es coneix Berlusconi a Itàlia) amb els motors de cerca.