Virtualitat i actualitat són dues maneres diferents de ser: el que és virtual no s’oposa al que és real sinó al que és actual. En la filosofia escolàstica, el que és virtual és allò que existeix en potència però no en acte. El que és virtual tendeix a actualitzar-se encara que no es concreti d’una manera efectiva o formal. L’arbre està virtualment present en la llavor. Així cal distingir el que és possible i el que és virtual: el que és possible ja està constituït, però es manté als llimbs. El que és possible es realitzarà sense que res canviï en la seva determinació ni en la seva naturalesa. És un real fantasmagòric latent. El que és possible és idèntic al que és real; només li manca l’existència. La realització d’un possible no és una creació, en el sentit estricte d’aquest terme, ja que la creació també implica la producció innovadora d’una idea o d’una forma. Per tant, la diferència entre real i possible és purament lògica. Els programes informàtics es situen en el binomi possible /real atès que aquests són possibles, predefinits, estàtics, ja constituïts. En canvi, la interacció humà-màquina correspon a la dialèctica del que és virtual i el que és actual, ja que es generen diverses forces i tendències que ja no ofereixen models prèviament definits, sinó diferents interpretacions de la mateixa problemàtica.