Cal començar per Heath Bunting[1] que, juntament amb Vuk Cosic, és el hacker i activista per excel·lència d'Internet. Les seves activitats abasten des de graffiti, ràdio pirata, performances, intervencions públiques... És el responsable d'irational.org i de cibercafe, una BBS per a l'art i el hacking. Al llarg de la seva trajectòria es veu una clara actitud contra els multimèdia, rebuig als plug-ins i a l'alta tecnologia. El seu projecte Visitor's Guide to London[2] (1995), presentada a la Documenta de Kassel, tot i estar feta amb un potent ordinador sembla que s'hagi utilitzat baixa tecnologia: originàriament va ser creat per a ser emmagatzemat en un disquet. Defineix aquesta guia com a «the official irationalists guide to London». L'obra està feta a partir de mapes d'imatge, totes elles bitmaps, que mostren llocs no turístics de la ciutat de Londres. Bunting recicla símbols i llenguatge de la societat electrònica a la recerca del seu propi llenguatge visual de navegació. A més, aquesta preferència per la baixa tecnologia l'ha dut a recollir i reciclar hardware real obsolet com mòdems i ordinadors dels contenidors. Explora, críticament, el concepte de la realitat urbana, en una exploració virtual  amb diferents punts de vista, en una aproximació distanciada de la realitat.  L’obra presenta vistes de la ciutat de Londres, en una estètica que tracta de reproduir la fotografia en blanc i negre sense massa detall. S’obre a l’internauta a través d’un portal amb una vista convencional de Londres, la vista del Parlament des de l’altra banda del riu. Hi ha a més algunes icones: un esquema amb els punts cardinals, com el que surt als mapes, una línia en forma de ziga-zaga, una figura humana. En accedir al símbol de l’orientació, apareix una estranya massa de claus angleses i alguns números. El simbolisme de la representació no és clar, ja que és evident que tot i que sembla mantenir el format que podríem pensar en una guia urbana penjada a Internet conté elements discordants. Fent clic sobre l’esquema amb la icona dels punts cardinals apareix una vista; també una sèrie de lletres que són les inicials de certs punts cardinals. D’aquesta manera cada vegada que fem clic en alguna de les lletres apareix una nova vista, com si ens traslladéssim per la ciutat. Les vistes són arquitectòniques, en general sense persones, encara que hi ha alguna excepció. La impressió que sembla voler transmetre és el passeig per una ciutat, de la mateixa forma que ho podríem fer en un autobús, fent fotografies a l’atzar. Però ja hem dit que per altra banda, hi ha elements estranys, inintel·ligibles o desconcertants. Per exemple, accedint a la icona de la figura humana, apareix en la mateixa estètica de blanc i negre símbols, uns ulls, una mà...; o fent clic sobre la silueta humana apareixen lletres que formen un missatge sense sentit, acompanyades de fletxes direccionals que no porten la navegació enlloc. L’estructura de l’obra però és senzilla; quan es progressa en una determinada direcció,  després d’un cert nombre de fotografies, s’arriba a un final; cal escollir una nova direcció per seguir. Aquesta obra centra molt les preocupacions de Bunting; i la forma de treballar a la xarxa. No hi ha realment cooperació de l’internauta en la construcció de l’obra, ni aplica tecnologia o explora la ciberpercepció. De fet l’estructura és relativament simple, i els mitjans modestos. En canvi és important la connectivitat. Bunting pretén fer partícip l’usuari d’una exploració virtual per la ciutat, a l’atzar, de la mateixa manera que podria ser a la vida real, però amb la irrupció d’elements irracionals, que suggereixin una sensació d’estranyesa. 

El 1996, amb motiu d’una exposició a Hamburg, Daniel García Andújar comença a desenvolupar el projecte Technologies to the People[3] que, fins ara, s’ha presentat en diversos suports (la xarxa, cederom i instal·lacions), i on, amb ironia i amb l’ús d’estratègies de presentació de les noves tecnologies de la comunicació, qüestiona les promeses democràtiques i igualitàries d’aquests mitjans i critica la voluntat de control que amaguen rere la seva aparent transparència. Partint de la constatació que les noves tecnologies de la comunicació estan transformant la nostra experiència quotidiana, Daniel García Andújar crea una ficció amb la finalitat de conscienciar-nos de la realitat que ens envolta i de l’engany d’unes promeses de lliure elecció que esdevenen, irremissiblement, noves formes de control i desigualtat. Technologies to the People Ò és un work in progress, una metàfora sobre la utilització de les tecnologies, a més d’una provocació pública. «Estic creant una companyia virtual que només existeix com a projecte artístic, operant, en realitat, per a la resta de la societat. Technologies to the People Ò treballa amb la infrastructura mediàtica de les grans empreses i, com a part de la seva política de representació, patrocina esdeveniments artístics. Està adreçada a les persones de l’anomenat tercer món, així com als “sense llar”, els orfes, expatriats o els aturats, als grups marginals, als fugitius, als immigrants, als alcohòlics, als drogodependents, a la gent amb trastorns psíquics i a qualsevol que respongui a la descripció d’”indesitjable”, a tots aquells deslligats de la societat i incapaços de trobar un lloc segur on viure, a tots els que demanen almoina per a subsistir. Està adreçada a les persones a les que es nega l’accés a la nova societat de la informació i a les noves tecnologies, a tots els que viuen constrenyits pels límits que marquen noves i estranyes barreres. TTTP vol facilitar el teu accés a la societat de la informació. TTTP vol que més persones formin part de la xarxa. TTTP ha dissenyat i creat Street Access Machine Ò específicament per als grups minoritaris abans citats. La màquina està a la seva disposició les 24 hores del dia i es pot utilitzar amb qualsevol tarja de crèdit (ciberefectiu) [...] Amb només instal·lar el teu Street Access Machine Ò s’acabaran per sempre tots els problemes de la mendicitat. Les persones que vulguin donar diners només necessiten tenir una tarja de crèdit i especificar la quantitat de diner de la que estan disposats a prescindir. L’indigent pot llavors treure diners d’un caixer fent servir la seva Recovery Card Ò amb una contrasenya. Fàcil d’utilitzar i sense interessos. Un servei global de targes de crèdit per a tothom sense excepció».[4] La navegació per l’obra ens pot dur a  WE ARE WATCHING YOU,[5] on, després d’un petit ensurt, ens adonem que l’agressió no és real, o bé ens podem trobar amb missatges com  Et veiem, on sembla palès que no és l’usuari qui actua sobre les interfícies, sinó elles sobre l’usuari. També accedirem a portals d’entertainment i consum perquè no oblidem la base propagandística consumista del sistema que amenaça amb l’apropiació de qualsevol moviment artístic. No oblidem que el projecte es planteja com una reflexió en meitat d’un mar mort de deixalles consumistes. Els mots i les situacions esdevenen quasi bé sempre trampes que provoquen una certa frustració. Per exemple en el metrònom, la manipulator interficie machine:[6] la frustració és el fet inicial d’omplir qüestionaris amb dades avorrides[7] que et demana, l’efecte plaent és el del disseny gràfic final que has fet segons les dades introduïdes en el manipulador. Esdevé una crítica a tot un sistema de comunicació, l’excés del qual és caòtic. La màquina és un desencís, volem jugar amb alguna cosa, i no, el joc és omplir qüestionaris de qualsevol manera, això és jugar. El joc esdevé un joc identitari que aborda tota aquesta problemàtica a través d’inventar-se un mateix a través de dades estúpides. Mai sabem què ens espera a la pantalla següent. Amb tot, hi ha sorpreses divertides, sempre crítiques. Quan entrem a la pàgina Language (translation)[8] apareix una finestra que ens pregunta: no parlem el mateix llenguatge? Quan cliquem damunt de qualsevol de les banderetes d’idiomes diferents, un altre avis ens diu: LANGUAGE BARRIER...Only English translation free, els altres idiomes han de pagar per avançat!. A la fi, si cliquem sobre un llaç blau ens envia a una pàgina anglesa de viatges organitzats a l’estranger. A la pàgina LANGUAGE (property),[9] se’ns avisa que anem en compte ja que moltes frases que emprem normalment són Trade Marcs que pertanyen a qui les ha enregistrat al seu nom. Des la pàgina VIDEO COLLECTION[10] es poden enviar i veure treballs de vídeo, i a PHOTO COLLECTION,[11] de fotografies. La pàgina Blue Ribbon Campanign[12] versa sobre la llibertat d’expressió a la xarxa, i ens remet a altres crítiques com la que cita els efectes de l’antiterrorisme, Chilling Effects of Anti-Terrorism[13] on surten totes les pàgines eliminades pel govern o amb continguts prohibits.