No hi ha consens sobre les accions de desobediència civil electrònica, o sobre les accions hacker amb finalitats polítiques o, en general, sobre la política extraparlamentària d’acció directa a la xarxa. Una part de les crítiques tenen a veure amb l’efectivitat de les protestes: són efectius aquests mètodes d’activisme informatitzat? Si es tracta de cridar l’atenció sobre qüestions concretes fent servir accions poc comunes que tinguin un cert ressò mediàtic, aleshores es pot dir que el nivell d’efectivitat és alt. Si el que es pretén és mobilitzar molta gent per assolir objectius de canvi polític, aleshores probablement aquestes tècniques no són massa efectives. Sembla, doncs, que el hacktivisme por funcionar com a complement dels esforços organitzatius que ja existeixen. 

La difusió és, doncs, un aspecte clau de l’activisme artístic. Ja el vídeo art activista havia tingut problemes de difusió, ja que les cadenes públiques de TV no el difonien (bàsicament s’emetia per cadenes locals). L’opció més habitual era la d’optar per distribuïdores independents amb el consegüent àmbit reduït de difusió. Si a això hi afegim que les obres de vídeo art només solen interessar als vídeo artistes, l’eficàcia de les propostes de l’activisme videoartístic s’havien de mesurar pel seu impacte i el seu potencial comunicador (quantitat d’individus susceptibles de ser afectats i implicats). Pel seu caràcter minoritari i amb un radi d’acció tant reduït hom té la sensació d’estar davant d’una interacció només entre vídeoartistes. Per tot plegat, és lògic que l’activisme artístic hagi vist en Internet la possibilitat de trencar aquesta endogàmia, democratitzar l’art i ampliar la fins ara difusió selectiva. A partir de la xarxa les obres i els artistes podien prescindir de les institucions oficials del món de l’art (museus, galeries, curadors...). Ha superat, tanmateix, l’art activista les barreres imposades pels espais institucionals? La resposta és afirmativa si pensem en els espais físics, però negativa si tenim present que la majoria de seus web es troben en URL progressivament institucionalitzades. Per altra banda, les institucions incorporen i assimilen iniciatives que, a simple vista, atempten contra les seves pròpies estructures de poder: els artivistes segueixen sense independitzar-se de la mediació institucional. 

En els 70 era fàcil reconèixer l’enemic: s’hostatjava on hi havia la censura, el conservadorisme i l’explotació. Són d’aquesta dècada la negativa del MOMA a participar en la distribució de la fotografia de Ronald Haeberle Q. And Babies? A. And babies[1], o bé la censura del Guggenheim de Nova York a una exposició de Haacke després de la instal·lació MOMA-Poll que aquest havia organitzat al MOMA. Actualment, es fa més difícil destriar els elements de control i censura culturals, atesa una certa i aparent permissivitat i actitud conciliadora del pensament únic neo-liberal que amaga, tanmateix, noves i més poderoses formes de control sota una aparença de neutralitat. Per això Internet s’ha volgut veure com “un nou espai de llibertat”, oblidant el que diu Bourdieu: “la llibertat no és una cosa donada, sinó una conquesta, i col·lectiva”[2]. 

Però també Internet és utilitzat de forma selectiva (només entren a les seus web d’art els interessats en art). Qui i quants han entrat a la seu web del Critical art Ensemble i s’ha descarregat els Book Projects[3] que ofereix en línia? A quants internautes se’ls ha penjat l’ordinador navegant per l’obra de JODI?[4] Certament, Internet permet una gran accessibilitat, però com crear l’interès per accedir a la seu web del grup The Cult of the Dead Cow[5]  la finalitat del qual és la de bloquejar o sabotejar els fluxos d’informació de les corporacions i institucions tradicionals? Un dels problemes, doncs, de les noves formes d’art i, en particular, de l’artivisme informàtic, és el d’atreure i implicar a més població, captar més interactors. També des del punt de vista tècnic en tot el referent a codis informàtics, hi ha una certa tendència a valorar l’amplada de banda i tota acció que l’obstrueixi es considera negativa. I no cal dir que molts consideren inadequades aquestes tàctiques pel seu caràcter il·legal. Per això és important subratllar, un cop més, quina és l’actitud dels hackers davant les pràctiques estratègiques a Internet. I per a fer-ho, què millor que reproduir una declaració conjunta dels hackers davant la declaració de “guerra virtual” contra Xina i l’Iraq, promoguda per la Legion of the Underground: “Els grups de hackers 2600, Chaos Computer Club, The Cult of the Dead Cow (cDc), !Hispahack, L0pht Heavy Industries, Phrack, Pulhas i T0syn senten la necessitat de comentar el recent anunci d’un grup que es fa anomenar “Legion of the Underground” (LoU). LoU ha declarat que miraran de danyar i sabotejar la infrastructura del ciberespai d’Iraq i Xina. Citen els problemes amb els drets humans en aquests països com la causa d’aquesta acció. Tot i que podem estar d’acord amb LoU amb el fet que les atrocitats a Xina i Iraq s’han d’acabar, estem en desacord amb els mètodes que propugnen. Aquests són curts de mires i potencialment contraproduents. No es pot esperar legítimament millorar el lliure accés d’un país a la informació mirant d’inhabilitar les seves xarxes de dades. Sens dubte, la situació dels drets humans a Xina, Iraq i molts altres països d’aquest planeta és pèssima. El Hacktivisme –fer servir les habilitats i eines de hacking per a recolzar les causes progressistes- pot ser en alguns casos, als ulls d’alguns dels signants, una manera legítima d’atreure l’atenció pública envers aquests problemes.

Però ens oposem totalment a qualsevol intent de fer servir el poder del hacking per amenaçar o destruir les infrastructures de comunicació de qualsevol país, per cap raó. Declarar la “guerra” contra algú, qualsevol grup de persones o nació és un acte totalment deplorable. L’únic que fa es reduir al hacker al mateix nivell del grup o país que està atacant. Això no té cap relació amb el hacktivisme o les ètiques del hacker, i no és res del que cap hacker pugui sentir-se’n orgullós.

Els governs de tot el món estan intentant establir el ciberespai com el nou camp de guerra per als seus conflictes artificials. El que LoU ha fet és legitimar inadvertidament aquests propòsits. Si els hackers s’estableixen com a armes, el hacking en general es veurà com una acció de guerra. I els propis hackers seran vistos, sense cap mena de dubte, com a objectius legítims pels països contendents.

Des del nostre punt de vista, LoU està fent coses que els governs del món no volen fer públicament o oficialment. Els preparatius per a la “Guerra de la Informació” estan, als EE.UU. i en qualsevol altra part, en un punt en què són necessaris casos “reals” per a justificar els fons assignats.

LoU està proporcionant ara aquest cas real. Creiem que LoU hauria d’investigar amb cura si la idea de declarar la “guerra” a Xina i Iraq no va ser donada per algú amb interessos diferents als de defensar  el problema dels drets humans.

Els sotasignants demanen a tots els hackers del planeta que refusin tot allò relacionat amb danyar les infrastructures d’informació de qualsevol país. No doneu suport a CAP acte de “ciberguerra”, manteniu les xarxes de comunicació vives: són el sistema nerviós del nostre planeta.”[6] 

Mentre existeixi Nablus[7], per a què serveixen els mitjans estratègics, l’artivisme i, en general, l’art? Quina funció social acompleix l’art i l’artista? Pot l’art aportar alguna cosa a la societat? Tenen algun sentit l’art i els artistes? Podem partir d’una constatació: la cultura té un poder per a determinar com la gent apercep el món que l’envolta; i l’art –un tipus d’art, si més no- pot, a partir de la subversió i la mobilització, modificar, transformar, reconfigurar i desconstruir la “cultura oficial”, la cultura del pensament únic neoliberal, la “cultura” del capital. Com? L’activisme artístic s’enfronta i critica l’homogeneïtat de la cultura dominant, que només beneficia uns quants però que ens afecta a tots. Aquesta cultura pretén que tothom ha de saber i fer el mateix en el mateix moment i de la mateixa manera. Nega, doncs, la llibertat de creació i defensa, només, la llibertat de consum. L’art activista pot reflectir l’experiència vital de la diferència. L’activisme artístic defensa el dret a participar i a ser testimoni de la més gran diversitat possible de formes d’expressió, ja que es basa en una visió de l’art com a intercanvi comunicatiu. L’expressió personal és un requisit previ per a l’autoafirmació i aquesta és un element indispensable per a la cultura; això no vol dir que tothom hagi de fer art, de la mateixa manera que crear un poble políticament conscient no significa que tothom hagi d’esdevenir un polític professional. La creació artística no està lligada, doncs, tant a la producció d’objectes com a la definició d’identitats. L’art activista no està circumscrit a cap estil particular, no es limita als mitjans artístics tradicionals i abasta moltes diferents activitats: cartells, performances, instal·lacions, vídeo, xarxes... Es tracta de diversificar les formes d’expressió i no de limitar les alternatives possibles. Els artistes activistes veuen l’art com un diàleg, una interacció entre autor i receptors, i no com una lliçó especialitzada sobre bellesa o ideologia que s’imparteix de dalt a baix. Per això l’art activista està orientat al procés: tant important com el resultat final (si és que n’hi ha) la veritable obra inclou el procés creatiu i interactiu. L’activisme artístic és contestatari i crític: s’enfronta als valors de la classe dominant, a les institucions artístiques (museus, galeries...), a la semantització androcèntrica i etnocèntrica, i a qualsevol procés de deshumanització, subministrant imatges alternatives, informació, metàfores concebudes a base d’ironia i provocació, amb l’objectiu de fer audibles i visibles les veus i les cares fins fa poc invisibles i impotents (l’art fa visible l’invisible, com deia Paul Klee). 

Els artistes per sí sols no poden canviar el món: cap persona pot fer-ho mentre romangui sola. Però el paradigma de la complexitat ens ha mostrat el poder de la impotència, el poder del gest aparentment inútil (quan pesa un floc de neu? Quasi bé res. Però quan una infinitud de flocs s’acumulen damunt d’una branca d’arbre, la poden trencar per gruixuda que sigui; però cal que caigui el darrer floc...) I com és el poder de l’art? És un poder subversiu, transgressor, i no pas autoritari; no imposa, suggereix; no dicta, sinó que invita a la lectura; no ensenya, sinó que estimula l’aprenentatge. I on rau aquest poder? Radica en com connecta la capacitat de fer amb la capacitat de veure, i a fer que altres vegin que ells també poden fer alguna cosa amb el que veuen. Perquè el que sí que podem fer, encara, és elegir i formar part del món que està canviant.

---