Com podríem pensar  (As we may Think)

Vannevar Bush

L’assaig més conegut de Bush sobre el memex el 1945 es va publicar dues vegades. Primer va aparèixer a l’Atlantic Monthly, al juliol, i al principi de setembre se’n va publicar una versió resumida a LIFE. Els editors de LIFE van afegir-hi un subtítol: “A Top U.S. Scientist Foresees a Possible Future World In Which Man-Made Machines Will Start To Think” (‘Un científic molt destacat preveu un món futur en què les màquines creades pels homes començaran a pensar’). També van substituir els apartats numerats de l’Atlantic Monthly per encapçalaments i van afegir-hi il·lustracions. L’assaig va aparèixer per primera vegada en forma de llibre l’any següent, dins l’obra de Bush Endless Horizons (Washington: Public Affairs Press), on es va reeditar el text de l’Atlantic Monthly, però sense els apartats numerats i amb encapçalaments diferents dels utilitzats a LIFE. 

En les dues revistes l’assaig anava precedit d’una introducció on s’explicava la contribució de Bush als esforços de guerra i es considerava l’assaig com una crida a favor dels objectius de la investigació en temps de pau. 

Reproduïm tot seguit les dues notes introductòries. 

Nota del director, Atlantic Monthly 

Com a director de l’Oficina d’Investigació Científica i Desenvolupament, el doctor Vannevar Bush ha coordinat les activitats d’uns sis mil destacats científics americans en l’aplicació de la ciència a la guerra. En aquest important article posa a l’abast dels científics un incentiu per a quan s’acabi la guerra, tot exhortant-los perquè treballin en la tasca immensa de fer més accessible el nostre impressionant bagatge de coneixements. Durant molts anys els invents científics han estès els poders físics de l’home més que no pas els poders mentals. Martells percussors que multipliquen els punys, microscopis que aguditzen la vista i aparells de destrucció i de detecció són resultats nous, però no els resultats finals, de la ciència moderna. Ara, afirma el doctor Bush, els instruments es troben a l’abast de tothom, i si es perfeccionen bé, això permetrà a l’home l’accés i el domini de tots els coneixements acumulats al llarg del temps. La millora d’aquests instruments pacífics hauria de ser el primer objectiu dels nostres científics a partir del moment que finalitzi la seva tasca de guerra. Com el famós discurs d’Emerson del 1837 sobre “L’in­vestigador americà”, aquest article del doctor Bush fa una crida a favor d’una nova relació entre l’home intel·ligent i la suma dels nostres coneixements. 

Nota del director, LIFE 

El doctor Vannevar Bush és el cap de l’Oficina de Recerca Científica i Desenvolupament, que va organitzar els científics dels Estats Units al servei de la guerra. Com a tal, ha dut a terme una de les tasques més importants de la guerra, encara que mantinguda en gran secret, tan important, en el seu àmbit, com la del cap de personal de l’exèrcit. Sota la seva direcció van treballar uns 6.000 científics, en projectes com ara la invenció del radar i la bomba atòmica. 

Al número de juliol de l’Atlantic Monthly, el doctor Bush hi va publicar un article en el qual establia les grans tasques dels homes de ciència en un món en temps de pau. L’home ha acumulat un corpus sorprenent de coneixements —tan sorprenent, de fet, que els homes de cultura tenen grans dificultats a trobar i fer servir allò que busquen—. És tasca de la ciència, afirma el doctor Bush, fer més accessible aquest bagatge de coneixement, per tal d’ajudar a la memòria humana. Segons diu la nota de l’Atlantic, “com el famós discurs d’Emerson del 1837 sobre ‘L’investigador americà’, aquest article del doctor Bush fa una crida a favor d’una nova relació entre l’home intel·ligent i la suma dels nostres coneixements”. 

LIFE posa a l’abast del seu gran públic, gràcies a la gentilesa dels editors de l’Atlantic Monthly, una versió resumida d’aquest article tan important.

Allò que el doctor Bush preveu 

Càmera ciclòpia 

Situada al front, pot fotografiar qualsevol cosa que veieu i voleu enregistrar. La pel·lícula es pot revelar immediatament per mitjà de la fotografia en sec. 

Microfilm 

Podria reduir l’Encyclopaedia Britannica al volum d’una capsa de mistos. Cost material:
5 ¢. Una biblioteca sencera podria cabre en un escriptori. 

Vocoder 

Màquina que podria escriure mentre algú hi parla. Hauríeu de fer servir, però, un llenguatge fonètic especial per a comunicar-vos amb aquesta supersecretària mecànica. 

Màquina que pensa 

Una forma perfeccionada de la calculadora matemàtica. Li doneu una sèrie de premisses i us avançarà unes conclusions, tot d’acord amb la lògica. 

Memex 

Un instrument de suport a la memòria. Com el cervell, el memex arxiva material per associació. Premeu una tecla i explorarà un “rastre” de fets.

AQUESTA NO HA ESTAT UNA GUERRA DELS CIENTÍFICS; ha estat una gue­rra en la qual tothom ha participat. Els científics, després d’enterrar la seva competència professional davant l’exigència d’una causa comuna, han compartit moltes coses, i n’han après molt. Ha estat una experiència estimulant treballar en grup d’una manera efectiva. Ara, per a molts, sembla que tot això està a punt d’acabar. Què han de fer, doncs, els científics? 

Els biòlegs, i especialment els científics que són metges, tenen pocs motius per a dubtar, ja que la seva feina no els ha exigit abandonar els respectius camins professionals. Molts d’ells, certament, han pogut continuar la seva recerca de guerra als laboratoris dels temps de pau. Els objectius són els mateixos. 

Són els físics els qui han perdut el tren d’una manera més brusca, ja que han renunciat a les ambicions de recerca per construir aparells destructius estranys i han hagut de planificar nous mètodes per a unes tasques imprevisibles. Han fet la seva contribució pel que fa als mecanismes que van possibilitar la retirada de l’enemic. Han treballat conjuntament amb els físics dels nostres aliats. Han conegut la satisfacció d’haver aconseguit alguna cosa. Han format part d’un gran equip.  

Ara, quan s’acosta la pau, ens preguntem on podran trobar objectius que mereixin tots els seus millors esforços. 

Quin és el benefici més durador que ha aportat l’ús de la ciència i dels nous instruments creats a partir de la recerca humana? 

· En primer lloc, han incrementat el control sobre l’entorn ambiental. 

· Han millorat l’alimentació, la roba, l’habitatge. 

· Han fet augmentar la seguretat de l’home i l’han alliberat en part d’una existència reduïda a les necessitats bàsiques. 

· Li han proporcionat uns coneixements més amplis sobre els seus propis processos biològics, i per tant 

· l’han alliberat progressivament de les malalties i han augmentat les esperances de vida. 

· Donen sentit a les interaccions entre les funcions fisiològiques i psicològiques, i 

· prometen una millora en la salut mental. 

La ciència ha aconseguit una comunicació més ràpida entre els individus; ha proporcionat un arxiu d’idees i ha permès a l’home manipular-lo i extreure’n fragments perquè el coneixement evolucioni i perduri al llarg de la vida del gènere humà, i no sols la d’un individu. 

Hi ha una activitat creixent de recerca. Però el cas és que cada dia ens trobem més empantanegats amb l’especialització creixent. L’investigador que­da sorprès davant les descobertes i les conclusions de milers d’investigadors com ell (conclusions que, a mesura que van sorgint, no té temps per a assimilar, i encara menys per a recordar). Això no obstant, l’es­pe­cia­lit­za­ció esdevé cada dia més necessària per al progrés, i l’esforç per unir disciplines esdevé, al seu torn, superficial. 

Des d’un punt de vista professional, els nostres mètodes de transmissió i revisió dels resultats de la recerca són molt antiquats i resulten, avui, totalment inadequats per als seus objectius. Si tot el temps dedicat a escriure treballs acadèmics i a llegir-los es pogués avaluar, la progressió entre aquestes quantitats de temps podria ser sorprenent. Els qui d’una manera conscient intenten estar al dia del pensament actual, fins i tot en camps limitats, mitjançant la lectura continuada i minuciosa, podrien perfectament negar-se a un examen destinat a demostrar la quantitat d’esforços realitzats el mes anterior durant la feina.  

El concepte de Mendel sobre les lleis de la genètica no es va poder aprofitar durant una generació perquè la seva publicació no va arribar als pocs que eren capaços d’entendre-la i ampliar-la. Aquesta mena de catàstrofe es repeteix al voltant nostre, sens dubte, quan descobertes realment importants es perden enmig de la massa de coses intranscendents. 

La dificultat consisteix no tant en el fet que publiquem massa pensant en l’extensió i la varietat dels interessos d’avui dia, sinó en el fet que les publicacions s’han estès molt més enllà de la nostra capacitat per a fer ús dels documents. L’acumulació de l’experiència humana ha augmentat en una proporció prodigiosa, i els mitjans que fem servir per a aclarir-nos en aquest laberint per tal d’arribar a la dada important en un moment donat són els mateixos que els que es feien servir en els anys de la picor. 

Però podem observar indicis d’un canvi en els nous instruments que es comencen a utilitzar: 

· fotocèl·lules que poden veure coses en un sentit físic,  

· la fotografia avançada que pot registrar allò que es veu i fins i tot allò que no es veu,  

· tubs termoiònics que poden controlar forces potents guiades per una energia inferior a la que fa servir un mosquit quan fa vibrar les ales,  

· tubs de raigs catòdics que fan visible un esdeveniment tan breu que, en comparació, un microsegon sembla un temps llarg,  

· combinacions de relés que comporten seqüències de moviments d’una manera més fidedigna que qualsevol operador humà i milers de vegades més ràpida; 

disposem d’una gran quantitat de suports mecànics amb què podem efectuar una transformació en els arxius científics. 

Fa dos segles, Leibnitz va inventar una màquina calculadora que presentava les característiques essencials dels mecanismes dels teclats recents, però aleshores no es va arribar a utilitzar. L’economia hi anava en contra: el cost de la feina que comportava la construcció, abans que sorgís la producció en massa, excedia el cost de l’estalvi resultant del seu ús, ja que tot el que podia aconseguir la màquina es podia duplicar amb l’ús de llapis i paper. A més, la màquina es podria espatllar sovint, i per tant hauria estat poc fiable; perquè en aquella època, i durant molt de temps, la complexitat era sinònim de poca fiabilitat. 

Si un faraó hagués posseït el disseny detallat i explícit d’un automòbil, i l’hagués entès a la perfecció, hauria hipotecat els recursos del regnat només per produir els milers de components d’un únic cotxe, que s’hauria espatllat en el seu primer viatge a Gizeh.  

Babbage, malgrat rebre un suport molt generós per la seva època, no va poder fabricar la seva gran màquina aritmètica. La idea era prou raonable, però els costos de la construcció i del manteniment eren massa elevats.  

Avui es poden construir màquines amb components intercanviables, així s’estalvien molts esforços. Malgrat la gran complexitat, funcionen bé. Fixeu-vos en la simple màquina d’escriure, en la càmera de cine o en l’automòbil. Els contactes elèctrics ja han deixat de fer fallida un cop s’han assimilat completament.  

Fixeu-vos en la central telefònica automàtica, en què es produeixen milers d’aquests contactes, i així i tot funciona bé. Una teranyina metàl·lica fixada en un contenidor de vidre, un cable metàl·lic escalfat al roig viu, en resum, el tub termoiònic dels aparells
de rà­dio, tot això es fabrica amb centenars de milions de components integrats i endollats —i funcionen!—. Els nombrosos components lleugers, la col·locació i l’alineació precises que comporta la seva construcció haurien demanat la dedicació d’un gran artesà durant molts mesos; avui es fabriquen per trenta centaus.  

El món ha assolit una etapa de productes complexos, si bé barats i de gran fiabilitat; i això ha de tenir necessàriament conseqüències. 

Perquè un registre sigui útil per a la ciència, s’ha de poder ampliar contínuament, s’ha de poder arxivar i, sobretot, s’ha de poder consultar. Avui, la manera convencional d’enregistrar les dades és per mitjà de l’escriptura i la fotografia, seguida de la publicació; però també enregistrem dades filmant, en discos de cera i en fils magnètics. Encara que no apareguessin nous procediments d’enregistrament, els que ja hi ha es troben, de fet, en un procés de modificació i ampliació.  

1. Noves formes d’ampliar els enregistraments: la càmera ciclòpia i la fotografia en sec 

El progrés en fotografia no s’aturarà. Materials i lents més ràpides, més càmeres automàtiques, components sensibles de gra fi que permeten l’am­pliació del concepte de minicàmera, tot plegat és imminent. Podem projectar aquesta prospectiva a un resultat lògic, i fins i tot inevitable. El perdiguer amb càmera del futur té al front una protuberància una mica més gran que una nou. Fa fotografies de 3 mil·límetres quadrats, que es poden projectar o ampliar, la qual cosa, al capdavall, implica només un factor de 10 per sobre de la pràctica actual. La lent té un focus universal, col·locat a la distància adequada a l’ull nu, simplement perquè té una longitud focal curta. Hi ha una fotocèl·lula incorporada a la nou, com la que tenim ara en una càmera com a mínim, la qual ajusta automàticament l’exposició per a un ampli camp d’il·luminació. A la nou hi ha pel·lícula per a fer cent exposicions, i el ressort per a accionar el disparador i canviar la pel·lícula només es corre una vegada, quan s’insereix el clip de la pel·lícula. El producte resultant és en color. Pot ser perfectament estereoscòpic, i enregistrar amb dos ulls de vidre espacials, atesa la imminència de les millores impressionants en les tècniques estereoscòpiques.  

Mentre el científic es troba al laboratori o al camp de treball, cada vegada que veu alguna cosa digna de ser enregistrada, activa el disparador, i ja és a dins, sense que se senti ni tan sols un clic. No us sembla fantàstic? L’única cosa fantàstica és la idea de poder fer tantes fotografies com permeti el seu ús. 

El cable que activa l’obturador arriba fins a l’alçada de la màniga i, per tant, queda a l’abast dels dits. Una estirada ràpida, i ja s’ha fet la foto. En unes ulleres normals hi ha un quadrat de línies molt primes, prop del marge superior d’un dels vidres, fora del camp de visió normal. En el moment que un objecte apareix en aquest quadrat, ja està alineat perquè es pugui fotografiar. 

Hi haurà fotografia en sec? De fet ja existeix, en dues formes diferents. Quan Brandy va fer les fotografies sobre la guerra civil, la placa havia d’estar humida en temps d’exposició. Ara, en canvi, ha d’estar humida durant el revelatge. En un futur potser no ho haurà d’estar en cap circumstància. Ja fa temps que existeixen pel·lícules impregnades amb tints diazoics que fan fo­to­gra­fies sense revelatge, de manera que la fotografia ja surt tan bon punt s’ha fet servir la càmera. Una exposició al gas amoníac destrueix el tint no exposat, i llavors es pot fer la fotografia a la llum, i examinar-la. El procés és lent, encara, però algú el farà anar més ràpid, i no presenta la mena d’obs­tacles que ara per ara fan perdre el temps als investigadors en fotografia. Seria un gran avantatge poder prémer la càmera i veure la foto immediatament. 

Un altre procediment que es fa servir ara també és lent, i una mica matusser. Durant cinquanta anys s’han utilitzat papers impregnats que s’enfosqueixen en cada punt on hi ha contacte elèctric, a causa del canvi químic produït en un component iòdic del paper. S’han utilitzat per a fer registres, ja que un punter que els travessa deixa rastre. Si el potencial elèctric del punter varia, a mesura que es mou la línia s’il·lumina o s’enfosqueix, segons aquest potencial. 

Aquest procediment es fa servir avui en la transmissió facsímil. El punter dibuixa una sèrie de línies espaiades, a poca distància, una darrere l’altra. Mentre es mou el punter, el potencial varia segons el corrent variable rebut a través de cables procedents d’una estació llunyana, des d’on es produeixen aquestes variacions mitjançant una fotocèl·lula que escaneja la foto d’una manera semblant. En cada moment l’enfosquiment de la línia que es dibuixa equival a l’enfosquiment del punt de la fotografia que la fotocèl·lula observa. Així, quan s’ha cobert tota la fotografia, n’apareix una rèplica a l’altre extrem. 

Una escena pot ser contemplada línia a línia per la fotocèl·lula d’aquesta manera, tal com pot fer una fotografia. Aquest aparell constitueix en conjunt una càmera, amb la característica addicional, de la qual es pot prescindir si es vol, de fer la fotografia a distància. És lent, i la fotografia no és gaire precisa. Constitueix, així i tot, un altre procediment de fotografia en sec, en el qual la foto s’enllesteix tan bon punt es fa. 

Només un home arriscat podria pronosticar que un procediment com aquest serà sempre matusser, lent i defectuós en la precisió. L’equip televisiu transmet actualment setze fotografies de força qualitat en un segon, i només hi ha dues diferències essencials respecte al procediment anterior.  

1) La primera, que l’enregistrament es fa a través de raigs d’electrons i no amb un punter mòbil, perquè un raig d’electrons pot moure’s a través de la foto molt ràpidament.  

2) L’altra diferència comporta simplement l’ús d’una pantalla que brilla momentàniament quan els electrons colpegen, i no un paper químicament tractat o una pel·lícula permanentment alterada.  

Si feu servir una pel·lícula químicament tractada en lloc de la pantalla brillant, si deixeu que l’aparell transmeti una sola fotografia i no una successió, el resultat serà una càmera ràpida per a fotografia en sec. La pel·lícula tractada ha de ser necessàriament molt més ràpida en acció que els exemples actuals, i probablement ho podria arribar a ser. És molt més greu l’objecció segons la qual aquest procediment comportaria posar la pel·lícula dins d’una càmera al buit, perquè els raigs d’electrons actuïn normalment només en aquest entorn tan enrarit. Aquesta dificultat es podria evitar deixant que els raigs d’electrons ac­tuïn en una banda del separador i prement la pel·lícula contra l’altra banda, si aquest separador permet als electrons anar en direcció perpendicular a la su­per­fície, i si s’evita que s’escampin pels costats. Aquests separadors, d’una manera rudimentària, es podrien construir, sens dubte, i a penes obstaculitzarien l’evolució general. 

2.  Reducció del registre escrit a una mida raonable: microfotografia 

Com a la fotografia en sec, a la microfotografia encara li queda un llarg camí per recórrer. El procediment bàsic de reduir la mida del registre, i d’exa­mi­nar-lo a través de la projecció i no directament, té grans possibilitats que no es poden deixar de banda. La combinació de projecció òptica i reducció fotogràfica ja ha donat alguns resultats en microfilm per a objectius de recerca, i les possibilitats són molt esperançadores. Avui, amb el microfilm, es poden fer servir reduccions d’un factor lineal de 20, i així i tot es pot aconseguir una claredat perfecta quan el material es torna a ampliar per a ser examinat. Els límits els marquen: 

· la granulació de la pel·lícula,  

·la qualitat excel·lent del sistema òptic i 

· l’eficàcia de les fonts de llum utilitzades.  

Tot això va millorant molt ràpidament. 

Suposem una proporció lineal de 100 per a fer servir en el futur. Imaginem-nos una pel·lícula amb el mateix gruix que el paper, encara que se’n pot fer servir una de més prima perfectament. Fins i tot amb aquestes condicions, hi hauria un factor total de 10.000 entre el gruix d’un registre normal en llibres i la rèplica microfilmada. L’Encyclopaedia Britannica es podria reduir a una capsa de mistos. Una biblioteca d’un milió de volums podria cabre en un racó d’un escriptori. Si des que es va inventar la màquina d’escriure el gènere humà ha produït un enregistrament total, en forma de revistes, diaris, llibres, tractats, propaganda, correspondència, amb un volum corresponent a un bilió de llibres, tot plegat, un cop reunit i comprimit, podria cabre en una camioneta. No n’hi ha prou amb la simple compressió, naturalment.  

No sols necessitem produir i emmagatzemar un enregistrament, sinó que també necessitem poder-lo consultar, i aquesta qüestió ve després. Fins i tot la gran biblioteca moderna no es consulta d’una manera general, només la rosega una minoria. 

La compressió és important, això no obstant, a l’hora de valorar els costos. El material per a la Britannica microfilmada costaria cinc centaus, i es podria enviar a tot arreu per només un. Què costaria imprimir-ne un milió de còpies? Imprimir un full de diari, en una edició de gran tiratge, costa una petita fracció d’un centau. Tot el material de la Britannica reduït en forma de microfilm cabria en un full de 21,59 per 27,94 centímetres. Un cop disponible, gràcies als mètodes de reproducció fotogràfica del futur, probablement es podrien tirar grans quantitats de còpies per un centau cadascuna, a més del cost dels materials. I la preparació de la còpia original? Aquest és l’aspecte que tot seguit tractem.  

3.  L’autor no necessita escriure: podria comunicar  els seus pensaments a una màquina 

Avui, quan volem enregistrar, fem servir el llapis o escrivim a màquina. Després ve el procés de digestió i correcció, seguit d’un procés complicat de composició, impressió i distribució. Comencem per la primera fase del procediment: l’autor del futur deixarà d’escriure a mà o a màquina i parlarà directament a una màquina enregistradora? Ho fa indirectament, quan parla a un estenògraf o a un cilindre de cera; però disposa de tots els elements si vol que les seves paraules produeixin directament un registre escrit. N’hi ha prou de treure profit dels mecanismes ja existents i modificar el seu llenguatge. 

En una fira internacional recent es va presentar una màquina anomenada Voder. Una noia premia unes tecles i la màquina emetia un discurs entenedor. No hi intervenien les cordes vocals en cap moment; les tecles es limitaven a combinar algunes vibracions produïdes elèctricament i les transmetia a un altaveu. Als laboratoris Bell hi ha la màquina antitètica, anomenada Vocoder. L’altaveu és substituït per un micròfon, que rep el so. Si s’hi parla, les tecles corresponents es mouen. Aquest podria ser un element del sistema postulat. 

L’altre element es troba a l’estenotípia, aquella màquina fins a cert punt desconcertant que trobem a les conferències públiques. Una noia en prem les tecles lànguidament mentre mira el públic de la sala, i de tant en tant el conferenciant, amb ulls inquietants. De la màquina surt una tira mecanografiada que enregistra en un llenguatge fonètic simplificat tot el que el conferenciant ha dit. Posteriorment aquesta tira es reescriu en llenguatge normal, ja que en la forma originària només ho podrien entendre els iniciats.  

Combineu aquests dos elements, deixeu que el Vocoder faci anar l’es­te­no­tí­pia, i el resultat és una màquina que mecanografia quan algú hi parla. 

Les llengües actuals no són gaire adequades per a aquesta mena de mecanització, això és cert. És estrany que els inventors de llenguatges universals no hagin captat la idea de produir-ne un que s’adeqüi millor a la tècnica de trans­missió i enregistrament de la parla. La mecanització potser forçarà aquest aspecte, especialment en el camp científic, amb la qual cosa l’argot científic esdevindria encara més incomprensible per al profà. 

Ara ens podem imaginar un futur investigador en el seu laboratori. Les mans les té lliures, no està lligat. Mentre treballa i observa, fotografia i comenta. El temps s’en­re­gis­tra automàticament a fi d’acoblar els dos registres. Si se’n va a fer treball de camp, pot seguir connectat per ràdio amb l’enregistradora. Quan reflexiona sobre les seves observacions al vespre, torna a comunicar els comentaris a l’enregistradora. Tant l’en­re­gis­tra­ment mecanografiat com les fotografies poden ser en miniatura, de manera que els pot projectar per a examinar-los. 

4.  Els pensaments senzills repetitius es podrien fer amb la màquina, seguint les lleis de la lògica  

Han de passar moltes coses, això no obstant, entre la recollida de dades i observacions, l’extracció de material paral·lel dels registres existents, i la inserció final de nou material en el corpus general del registre comú, perquè no hi ha cap substitut mecànic del pensament madur. Però el pensament creatiu i el pensament essencialment repetitiu són coses molt diferents. Per a aquest últim disposem de suports mecànics potents, i en podrem disposar de nous en un futur. 

Afegir una columna de xifres és un procés de pensament repetitiu, i des de fa temps que es va relegar encertadament a la màquina. La màquina, això sí, és controlada de vegades per un teclat, i una mena de pensament entra quan llegeix les xifres i pica les tecles corresponents, però fins i tot això ens ho podem estalviar. Hi ha màquines que poden llegir xifres mecanografiades amb fotocèl·lules i prémer les tecles corresponents; es tracta de: 

·combinacions de fotocèl·lules per a escanejar els tipus d’impremta,  

· circuits elèctrics per a ordenar les variacions consegüents, i  

· circuits de relés per a interpretar el resultat per tal d’accionar els solenoides que premen les tecles.  

Tot aquest procés complicat és necessari a causa de la manera matussera com hem après a escriure xifres. Si les enregistréssim posicionalment, configurant una sèrie de punts en una targeta, el mecanisme de lectura automàtica esdevindria, comparativament, senzill. De fet, si els punts són forats, disposem de la màquina amb targetes perforades que fa temps va inventar Hollorith per a la lectura de censos i que ara es fa servir en tota mena de negocis. Alguns tipus de negocis complexos no podrien funcionar sense aquestes màquines. 

Sumar és tan sols una operació. Dur a terme càlculs aritmètics comporta tam­­bé restar, multiplicar i dividir i, a més, alguns mètodes per a l’em­ma­gat­ze­matge temporal de resultats, trasllat des de l’emmagatzematge per a posterior manipulació i enregistrament dels resultats finals mitjançant la impressió. Les màquines dissenyades actualment amb aquests objectius són de dos tipus:  

1) màquines de teclat per a calcular i similars, controlades manualment pel que fa a la inserció de dades, i normalment controlades automàticament pel que fa a la seqüència d’operacions; i  

2) màquines amb targetes perforades en què les operacions separades es deleguen normalment a una sèrie de màquines, i després les targetes es trans­fe­reixen totes de l’una a l’altra. Els dos tipus són molt útils; però pel que fa a càlculs complexos, tots dos es troben en un estat embrionari. 

El càlcul electrònic ràpid va aparèixer poc temps després que els físics van haver de comptar els raigs còsmics. Per als seus objectius, van construir un equip de tub termoiònic capaç de comptar els impulsos elèctrics a una velocitat de 100.000 per segon. Les màquines aritmètiques avançades del futur seran de naturalesa electrònica, i funcionaran a 100 vegades la velocitat actual, o més. 

D’altra banda, seran molt més versàtils que les màquines comercials actuals, de manera que es podran adaptar fàcilment a una gran varietat d’operacions. Es controlaran amb una targeta o pel·lícula de control, seleccionaran les pròpies dades i les manipularan d’acord amb les instruccions inserides, duran a terme càlculs aritmètics complexos a unes velocitats molt superiors, i enregistraran els resultats de tal manera que es podran fer servir immediatament per a la seva distribució o per a manipulacions posteriors. Les màquines futures tindran molta gana. Una d’aquestes rebrà instruccions i dades de tot el conjunt de noies equipades amb un simple teclat perforador i lliurarà els fulls dels resultats computats al cap de pocs minuts. Sempre s’hauran de calcular moltes coses en les feines minucioses de milions de persones que fan coses complicades. 

Els processos de pensament repetitius no es limiten, però, a les qüestions arit­mè­ti­ques o estadístiques. En realitat, cada vegada que es combinen i s’en­re­gis­tren fets d’acord amb uns processos lògics establerts, l’aspecte creatiu del pensament es concentra només en la selecció de les dades i dels processos que es faran servir, i la manipulació consegüent és repetitiva per naturalesa i, per tant, esdevé material adient per a ser relegat a les màquines.  

En aquesta direcció, més enllà dels límits de l’aritmètica, no s’ha avançat tant com caldria, sobretot per raons econòmiques. La necessitat de fer negocis i un mercat en expansió òbviament a la vista van garantir la producció en massa de màquines aritmètiques tan bon punt els mètodes de producció eren prou avançats. 

Amb màquines per a anàlisis avançades no es donava aquesta situació, ja que no hi havia, ni hi ha, un mercat en expansió: els usuaris de mètodes avançats de manipulació de dades són una minoria. Hi ha, això sí, màquines que resolen equacions diferencials —i equacions funcionals i integrals—. Hi ha moltes màquines especials, com el sintetitzador harmònic que prediu les marees. N’hi haurà moltes més, que primer posseiran els científics, però seran en quantitats reduïdes. 

Si el raonament científic fos restringit als processos lògics de l’aritmètica, no arribaríem gaire lluny en la comprensió del món físic. Es podria entendre totalment el joc del pòquer fent servir les matemàtiques de la probabilitat.  

L’àbac,amb les seves boles foradades que corren al llarg de filferros paral·lels, va fer descobrir als àrabs la numeració posicional i el concepte de zero molts segles abans que la resta del món; i era un instrument útil, tan útil que encara existeix. 

Hi ha una gran diferència entre l’àbac, amb les seves boles foradades que corren al llarg de filferros paral·lels, i la màquina de calcular moderna amb teclat. Un pas igual tindrà lloc amb la màquina aritmètica del futur. Però fins i tot aquesta nova màquina no conduirà el científic allà on ha d’anar. La manipulació minuciosa i laboriosa de les matemàtiques superiors ha de garantir una ajuda, si els que la fan servir dediquen les energies a fer alguna cosa més que unes transformacions minucioses i repetitives d’acord amb unes regles establertes. Un matemàtic no és una persona que pot manipular fàcilment les xifres; sovint no ho pot fer. Tampoc no és una persona que pot dur a terme fàcilment transformacions d’equacions mitjançant el càlcul. És, sobretot, un individu dotat per a l’ús de la lògica simbòlica en un alt nivell, i especialment és una persona amb judici intuïtiu pel que fa a la selecció dels processos de manipulació que utilitza. 

El científic, però,no és l’única persona que manipula dades i examina el món que l’envolta fent servir processos lògics, encara que de vegades conserva aquesta aparença pensant que representa el grup de les persones lògiques, de la mateixa manera que un líder laborista britànic és elevat al rang de cavaller.  

Quant a tota la resta, ho hauria de delegar al seu mecanisme, de la mateixa manera que deixa amb tota confiança que l’intricat mecanisme que hi ha sota el capó del seu cotxe propulsi el motor. Només aleshores els matemàtics podran ser realment eficaços a l’hora d’aplicar els coneixements creixents de l’atomística a la solució útil dels problemes avançats de la química, la metal·lúrgia i la biologia. Per aquest motiu apareixeran més mà­qui­nes que tractaran les matemàtiques avançades per al científic. Algunes seran prou estrambòtiques per a satisfer les necessitats de l’expert més exigent en ar­te­fac­tes de la civilització actual. 

Sempre que s’utilitzin processos lògics de pensament —és a dir, sempre que es desplegui el pensament d’una manera acceptable— hi haurà una oportunitat per a la màquina. La lògica formal era un instrument apreciat a les mans del professor que s’esforçava per millorar el rendiment intel·lectual dels seus estudiants. És factible construir una màquina que manipuli premisses d’acord amb la lògica formal, mitjançant, senzillament, l’ús intel·ligent de circuits de relés. Inseriu una sèrie de premisses en un mecanisme com aquest i gireu la maneta, i aviat podreu obtenir una conclusió darrere l’altra, tot d’acord amb una llei lògica, i amb no pas més errors dels que es podrien esperar d’una màquina de sumar amb teclat. 

La lògica ha esdevingut molt difícil, i el seu ús segurament oferirà més garanties. Les màquines per a anàlisis més elevades s’han fet servir normalment per a resoldre equacions. Ara comencen a sorgir idees per a transformadores d’equacions, les quals reagruparan les relacions expressades per una equació d’acord amb una lògica estricta i força avançada. La manera tan poc refinada amb què els matemàtics expressen aquestes relacions ha inhibit el progrés. Fan servir un simbolisme que ha crescut desordenadament i que té poca coherència; un fet estrany en aquest camp tan lògic. 

Un nou simbolisme, probablement posicional, ha de precedir aparentment la reducció de les transformacions matemàtiques als processos de la màquina. Així, per sobre de la lògica estricta del matemàtic, hi ha l’aplicació de la lògica a situacions quotidianes. Algun dia podrem treure arguments en una màquina amb la mateixa seguretat que avui entrem els valors de les vendes en una caixa enregistradora. Però la màquina de la lògica mai no s’as­sem­bla­rà a una caixa enregistradora, ni que sigui una del model més racional. 

5.  Com es consulta el registre: les màquines examinen els arxius i seleccionen elements relacionats 

Això val també per a la manipulació d’idees i la seva incorporació en el registre. Ens trobem molt lluny de la situació d’abans, ja que podem ampliar en gran part el registre; així i tot, malgrat el seu gran volum actual, amb prou feines el podem consultar. Aquesta és una qüestió molt més important que la simple extracció de dades per als objectius de la recerca científica, ja que implica tot el procés pel qual l’home es beneficia de l’herència dels coneixements adquirits. L’acció més important és la selecció, i en aquest sentit estem retrocedint. Hi poden haver milions de pensaments magnífics, amb l’explicació de l’experiència que se’n deriva, tot plegat revestit amb una cons­truc­ció sòlida d’una forma arquitectònica acceptable; però si l’in­ves­ti­ga­dor només disposa d’una setmana per a dedicar-se a recerca, la síntesi que en podrà fer probablement no estarà a l’altura del panorama actual. 

La selecció, en aquest sentit ampli, és una aixa en mans d’un ebenista. Això no obstant, en un sentit més estricte i en altres camps, ja s’ha avançat una mica pel que fa a la selecció des d’un punt de vista mecànic.  

L’encarregat de personal d’una fàbrica introdueix una pila de targetes d’uns quants milers de treballadors en una màquina seleccionadora, fixa un codi d’acord amb una convenció establerta, i en poc temps obté una llista de treballadors que viuen a Trenton i saben espanyol.  

Fins i tot aquesta mena de mecanismes són massa lents a l’hora, per exemple, de fer concordar una sèrie d’impressions digitals amb un dels cinc milions que hi ha a l’arxiu. Els procediments de selecció d’aquesta mena aviat s’acceleraran amb el ritme actual de revisió de dades, d’uns quants centenars per minut. Amb l’ús de les fotocèl·lules i el microfilm es podran analitzar elements a un ritme d’un miler per segon, i s’imprimiran còpies dels elements seleccionats.  

Aquest procés, això no obstant, és una simple selecció: es duu a terme analitzant separadament cadascun dels elements d’una àmplia sèrie, i triant-ne els que presenten unes característiques concretes. Hi ha una altra forma de selecció, la que es pot il·lustrar perfectament amb la central telefònica automàtica. Marqueu un número i la màquina selecciona, i connecta, només una de les possibles milions de centraletes. No les repassa totes. Para atenció només a una classe determinada per la primera xifra, després només a una subclasse determinada per la segona xifra, etc.; i així procedeix ràpidament, gairebé sense equivocar-se, fins a arribar a la centraleta seleccionada. Només són necessaris uns quants segons per a fer la selecció, si bé el procés es podria accelerar si això fos econòmicament rendible. Si fos necessari, es podria accelerar molt més substituint els interruptors de tub termoiònic per interruptors mecànics, de manera que tota la selecció es pogués fer en una centèsima de segon. Ningú no voldria invertir els diners necessaris per a portar a terme aquest canvi en el sistema telefònic, però la idea general es pot aplicar en altres camps. 

Fixeu-vos en el problema ben prosaic dels grans magatzems. Cada vegada que es duu a terme una venda a crèdit hi ha una sèrie de coses que s’han de tirar endavant.  

· S’ha de revisar l’inventari,  

· el venedor necessita que li donin un crèdit per a la venda,  

· cal que s’entrin els comptes generals, i, sobretot,  

· s’ha de cobrar al client.  

S’ha creat un mecanisme enregistrador central perquè faci una gran part d’aquesta feina. El venedor col·loca en un lloc la targeta d’identificació del client, la seva pròpia targeta i la targeta de l’article venut, totes perforades. En el moment d’aixecar una palanca, es fa un contacte a través dels forats, una màquina a la central fa els càlculs i les entrades necessaris, i s’imprimeix el rebut perquè el venedor el lliuri al client. 

Però hi podria haver deu mil compradors a crèdit que vulguin fer negocis amb els magatzems, i abans que no s’acabi tota l’operació algú ha de seleccionar la targeta adient i inserir-la a l’oficina central. Ara la selecció ràpida permet col·locar la targeta apropiada en la posició corresponent en un instant i tornar-la després. Sorgeix, però, una altra dificultat. Algú ha de llegir un total en la targeta, de manera que la màquina hi sumi l’element computat.  

Les targetes podrien ser perfectament del tipus de fotografia en sec que he descrit. Els totals existents es podrien llegir amb una fotocèl·lula, i el total resultant s’entraria a través d’un raig d’electrons. 

Les targetes podrien ser en miniatura, per tal que ocupessin un espai mínim. S’han de desplaçar ràpidament. No s’han de transferir gaire lluny, sinó tan sols a la posició adient perquè tant la fotocèl·lula com l’enregistradora hi puguin operar. Els punts posicionals poden entrar les dades. Al final de mes es pot fer que la màquina les llegeixi fàcilment i imprimeixi una factura normal. Amb la selecció de tub, en la qual no hi ha components mecànics en els interruptors, caldrà esmerçar poc temps per a fer servir les targetes correctes —amb un segon n’hi hauria prou per a l’operació completa—. Tot l’enregistrament contingut en la targeta es pot fer mitjançant punts magnètics en una fulla metàl·lica si es vol, en lloc de punts per a ser observats òpticament, seguint el procediment amb el qual Poulsen va aconseguir, fa molt de temps, introduir un discurs en un cable magnètic. Aquest mètode té l’avantatge de la simplicitat i la facilitat d’esborrament.  

Amb la fotografia, però, es pot aconseguir projectar l’enregistrament en forma ampliada, i a distància si s’utilitza el procés normal dels equips televisius. 

Podem considerar la selecció ràpida d’aquest formulari i la projecció a distància per a altres objectius. Aconseguir teclejar un full entre un milió davant d’un operador en un segon, amb l’opció d’afegir-hi notes, obre noves possibilitats en diversos àmbits. Podria ser útil fins i tot en biblioteques, però això és una altra qüestió. En tot cas, avui dia disposem d’algunes combinacions interessants. Podríem, per exemple, parlar a un micròfon, tal com s’ha descrit amb relació a la màquina d’escriure controlada per la parla, i així fer-hi les seleccions corresponents. Certament, això superaria l’arxiver tradicional. 

6.  El cervell humà arxiva per associació, el memex ho podria fer mecànicament 

Ara bé, el veritable centre de la qüestió sobre la selecció va més enllà del retard en l’adopció de mecanismes per part de les biblioteques, o la manca de progrés dels dispositius per a fer-los servir. La nostra ineptitud per a obtenir coses del registre es deu en gran part a l’artificialitat dels sistemes d’in­dexació. Quan s’emmagatzemen dades de qualsevol tipus, s’arxiven alfabèticament o numèricament, i la informació es troba (quan es troba) seguint-la a través de les subclasses. Només pot estar en un lloc, si no és que es fan servir còpies; s’han de seguir unes regles per a decidir quin camí la localitzarà, i aquestes regles són empipadores. Un cop s’ha trobat un element, a més, s’ha de poder sortir del sistema i tornar-hi a entrar per un nou camí. 

La ment humana no funciona d’aquesta manera. Opera per associació. Un cop ha captat un element, immediatament en capta el següent que li és suggerit per l’associació de pensaments, d’acord amb una complicada xarxa de rastres que hi ha a les cèl·lules del cervell. Presenta altres característiques, evidentment:  

· els rastres que no se segueixen sovint desapareixen,  

· els elements no són del tot permanents,  

· la memòria és transitòria.  

Però la velocitat d’acció, la complexitat dels rastres, la precisió de les fotografies mentals són alguns dels fenòmens més impressionants de la naturalesa humana. 

     L’home no pot aspirar del tot a duplicar aquest procés artificialment, però sí que ha de ser capaç d’aprendre’n. En formes més modestes podria fins i tot millorar-lo, ja que els seus registres tenen una permanència relativa. La primera idea que es deriva de l’analogia implica la selecció. La selecció per associació, més que no pas per indexació, es podria mecanitzar. 

No es pot aspirar a igualar la velocitat i la flexibilitat amb què la ment segueix un rastre associatiu, però hauria de ser possible superar la ment d’una manera decisiva respecte a la permanència i la claredat dels elements recuperats de l’emmagatzematge.Imagineu un futur mecanisme per a ús individual, que és una mena d’arxiu i biblioteca privats, mecanitzats. Necessita un nom, i per inventar-ne un a l’atzar, memex ja ens va bé.  

Un memex és un dispositiu on un individu emmagatzema tots els seus llibres, registres i comunicacions, i que s’ha mecanitzat perquè es pugui consultar amb rapidesa i flexibilitat extremes. Es tracta d’un com­ple­ment intrínsec, ampliador de la memòria de l’individu. 

Però si l’usuari hi introduís 5.000 pàgines de material per dia trigaria centenars d’anys a omplir el dipòsit, de manera que pot sentir-se ben lliure per a entrar-hi tan material com vulgui.

En un extrem hi ha el material emmagatzemat. El conjunt del material es manté ben conservat gràcies a la millora del microfilm. Només una petita part de l’interior del memex es destina a l’emmagatzematge, la resta al mecanisme.  

     Una gran part del contingut del memex s’adquireix en microfilm preparat per a la inserció. Llibres de tota mena, fotografies, diaris i revistes, tot s’in­tro­dueix al lloc corresponent. La correspondència comercial segueix el mateix camí. I també hi ha lloc per a entrar-hi directament. A sobre del memex hi ha una platina transparent, on es posen notes escrites a mà, fotografies, memoràndums, tota mena de coses. Quan s’hi posa alguna cosa, s’abaixa la palanca que fa que es fotografiï tot plegat en el pròxim espai en blanc d’una part de la pel·lícula del memex, mitjançant fotografia en sec. 

Es pot recórrer, evidentment, a la consulta del registre per mitjà del procediment normal d’indexació. Si l’usuari vol consultar un llibre determinat, escriu el codi amb el teclat, i el títol del llibre li apareix tot seguit, projectat en una de les posicions de visualització. Els codis utilitzats més sovint són mnemònics, per això gairebé no ha de consultar el codi del llibre; però quan ho fa, aquest se li projecta simplement picant una tecla. A més, té palanques suplementàries. Si una d’elles es desvia cap a la dreta, l’usuari pot consultar el llibre davant seu. Cada pàgina es projecta a una velocitat que només li permet reconèixer-la a primer cop d’ull. Si la desvia més cap a la dreta, avança de deu en deu pàgines cada vegada, i pot fer-ho fins a cent pàgines de cop. La desviació cap a l’esquerra li proporciona el mateix tipus de control, però cap enrere.

Així, pot obtenir i consultar qualsevol llibre de la seva biblioteca amb molta més facilitat que si l’obtingués de la prestatgeria.  

Un botó especial el trasllada immediatament cap a la primera pàgina de l’índex. Com que disposa de diverses posicions de projecció, pot deixar un dels elements en un lloc mentre en consulta un altre. Pot afegir notes marginals i comentaris, beneficiant-se d’un dels possibles tipus de fotografia en sec, fins i tot ho podria fer mitjançant un estil, com la que es fa servir avui en el teleautògraf que es pot veure a les sales d’espera de les estacions de tren, com si l’usuari pogués tenir davant d’ell, físicament, la pàgina.

7.  Construcció de “rastres” de pensament en el memex: a diferència de la memòria, mai no desapareixen 

Tot això és convencional, excepte pel que fa a la projecció futura de mecanismes i aparells actuals. Suposa un pas immediat, això no obstant, cap a la indexació associativa, la idea bàsica de la qual consisteix en un recurs mitjançant el qual es pot fer que qualsevol element en pugui seleccionar un altre immediatament i automàticament. Aquesta és la característica essencial del memex. El procés de relacionar els dos elements és el més important. 

Quan l’usuari construeix un rastre, hi dóna un nom, l’insereix en el seu llibre de codis i el pica en el teclat. Davant seu té els dos elements que s’han d’unir, projectats en posicions de visualització adjacents. A sota de cada element hi ha un nombre d’espais de codi en blanc i un punter que indica un d’aquests espais per a cada element. L’usuari pica una sola tecla, i els elements s’uneixen permanentment. En cada espai de codi apareix la paraula del codi. Sense que es vegi, però també dins l’espai del codi, s’in­se­rei­xen una sèrie de punts per a la visualització de la fotocèl·lula, i en cadascun dels elements aquests punts designen, segons la seva posició, el número d’ín­dex de l’altre element. 

     A partir d’ara, en qualsevol moment, quan un d’aquests elements estigui a la vista, per a recuperar l’altre n’hi ha prou de prémer un botó en l’espai de codi corresponent. A més, quan nombrosos elements s’han unit per formar un rastre, es poden revisar cadascun separadament, ràpidament o a poc a poc, desviant una palanca com la utilitzada per a girar les pàgines d’un llibre. És exactament com si els elements s’haguessin agrupat físicament, procedents de fonts molt separades, i s’haguessin unit per formar un nou llibre. És més que això, ja que qualsevol element es pot unir a un gran nombre de rastres.  

Al propietari del memex li interessa saber, posem per cas, l’origen i les propietats de l’arc i la fletxa. En concret, estudia per quina raó l’arc turc curt era aparentment superior a l’arc anglès llarg en les escaramusses de les croades. En el seu memex, té dotzenes de llibres i articles que probablement hi estan relacionats. Primer fa cerca en una enciclopèdia, troba un article interessant però molt superficial, i el deixa per a més endavant. Després, en un relat, troba un altre element rellevant i l’enllaça amb el primer. I així continua, construint un rastre de nombrosos elements. De tant en tant, insereix un comentari personal, sigui enllaçant-lo amb el rastre principal o unint-lo mitjançant un rastre lateral a un element concret. Quan és evident que les propietats elàstiques dels materials disponibles estaven molt relacionades amb l’arc, bifurca un rastre lateral que el duu per llibres de text sobre l’elasticitat i taules de constants físiques. Insereix una pàgina amb anàlisis fetes per ell. Així construeix un rastre del seu interès a través del laberint dels materials de què disposa. 

Aquests rastres no desapareixen. Molts anys després, la conversa amb un amic gira entorn de l’estrany comportament amb què la gent es resisteix a les innovacions, fins i tot quan són d’interès vital. Dóna un exemple: el fet que els europeus, que disposaven d’una varietat superior d’armes, no van adoptar l’arc turc. De fet, sobre aquesta qüestió té un rastre. Amb un simple toc fa aparèixer el llibre de codis. Picant unes quantes tecles projecta l’inici del rastre. Una palanca l’explora com ell vol, aturant-se en els elements interessants, o fent incursions per camins laterals. Es tracta d’un rastre interessant, pertinent per a la discussió. Instal·la un reproductor, fotografia tot el rastre, i ho passa al seu amic perquè ho introdueixi al seu memex, per tal d’unir-ho a un rastre més general. 

Formes totalment noves d’enciclopèdies podran aparèixer en un futur, equi­pa­des amb un engranatge de rastres associatius perquè es puguin introduir al memex i ampliar-se un cop allà dintre.  

· L’advocat té a l’abast les opinions i decisions associades de tota la seva experiència, i de l’experiència d’amics i autoritats. 

· L’especialista en patents té l’experiència dels milions de patents concedides, amb rastres corresponents als interessos dels seus clients.  

· El metge, desorientat davant la reacció d’un pacient, recorre al rastre establert quan va estudiar un cas anterior semblant, i repassa historials anàlegs, amb referències secundàries als clàssics pel que fa a l’anatomia i la histologia pertinents.  

· El químic, a l’hora de lluitar per aconseguir la síntesi d’un compost orgànic, té davant seu, al laboratori, tot el que s’ha escrit, amb rastres que segueixen les analogies de compostos, i rastres secundaris quant al seu comportament físic i químic.  

· L’historiador, que disposa d’una àmplia cronologia d’una civilització, la compara amb un rastre a salts que només s’atura en els elements més destacats, i pot seguir en qualsevol moment rastres contemporanis que el portaran a totes les civilitzacions en una època determinada.  

Hi ha una nova professió d’investigadors de rastres, que són els qui s’entretenen a establir rastres útils a través de la massa immensa de registres. L’herència procedent del mestre, no sols les seves addicions al registre mundial, només per als seus deixebles representa tota la base amb què es van formar.  

Així doncs, la ciència pot aplicar les formes amb què l’home produeix, emmagatzema i consulta informació sobre la humanitat. Podria semblar sorprenent esbossar els instruments del futur d’una manera més espectacular, en lloc d’atenir-se estrictament als mètodes i als elements coneguts i en procés de crear-se ràpidament, com s’ha fet aquí. Hem deixat de banda dificultats tècniques de tota mena, és veritat, però també els mitjans, encara desconeguts, que podrien aparèixer en qualsevol moment i accelerar el progrés tècnic d’una manera tan violenta com va passar amb el tub termoiònic. Per tal que aquest panorama no pugui semblar massa obvi, pel fet d’estar restringit als models actuals, convindria esmentar aquesta possibilitat, no amb l’objectiu de profetitzar, sinó simplement amb l’objectiu de suggerir, ja que la profecia basada en l’ampliació d’allò que es coneix té un contingut, mentre que la profecia fonamentada en allò que es desconeix és tan sols una sospita per partida doble. 

Tots els nostres passos per crear o absorbir material del registre avancen a través d’un dels sentits —el tàctil quan toquem les tecles, l’oral quan parlem o escoltem, el visual quan llegim—. No seria possible que un dia s’establís un camí més directe? 

Sabem que quan l’ull llegeix, tota la informació es transmet al cervell per mitjà de vibracions elèctriques en el canal del nervi òptic. Això constitueix una analogia exacta amb les vibracions electròniques que es produeixen en el cable de l’aparell de televisió: traslladen la imatge des de les fotocèl·lules que l’observen fins al transmissor radiofònic des del qual es transmet. Sabem també que si ens acostem a aquest cable amb els instruments adequats, no necessitem tocar-lo; podem absorbir aquestes vibracions mitjançant la inducció elèctrica i, així, descobrir i reproduir l’escena que es transmet, de la mateixa manera que podem picar el cable telefònic per lliurar un missatge. 

Els impulsos que flueixen pels nervis dels braços d’una mecanògrafa porten fins als seus dits la informació traduïda que li arriba a l’ull o a l’orella, per tal que els dits premin les tecles apropiades. No es podrien interceptar aquests corrents, bé sigui en la forma original amb què la informació es transmet al cervell, bé sigui en la forma metamorfosada meravellosament amb què aquests corrents arriben fins a la mà? 

Per mitjà de la conducció òssia ja hem aconseguit introduir sons en els canals nerviosos dels sords perquè hi puguin sentir. No seria possible que apren­gués­sim a introduir-los sense la incomoditat actual de transformar les vibracions elèctriques en mecàniques, que el mecanisme humà tot seguit torna a transformar en elèctriques? Amb un parell d’elèctrodes al cap, l’encefalògraf produeix traces amb llapis i tinta que tenen relació amb els fenòmens elèctrics que tenen lloc al mateix cervell. És veritat que l’enregistrament és inintel·ligible, excepte quan destaca algunes disfuncions importants en el mecanisme cerebral; però qui s’atreviria a posar límits sobre el futur de tot plegat? 

En el món extern, totes les formes d’intel·ligència, tant pel que fa al so com a la vista, s’han reduït a la forma de corrents variables d’un circuit elèctric per tal que siguin transmesos. Dins el cos humà té lloc el mateix tipus de procés. Els hem de transformar sempre en moviments mecànics per a anar d’un fenomen elèctric a un altre? És un pensament molt prometedor, però amb prou feines justifica la predicció sense perdre el sentit de la realitat ni la immediatesa.

L’esperit humà s’hauria d’elevar si és capaç d’examinar millor el seu passat fosc i analitzar d’una manera més completa i objectiva els seus problemes actuals.  

L’home ha construït una civilització tan complexa que necessita mecanitzar els seus registres d’una manera més completa si vol portar els seus experiments a una conclusió lògica, i evitar que quedin merament empantanegats a mig camí, tot posant a prova la seva memòria limitada. 

Les seves digressions seran més amenes si pot recuperar el privilegi d’oblidar les nombroses coses que no necessita tenir a mà d’una manera immediata, amb certa garantia que les podrà tornar a trobar si són realment importants. 

Les aplicacions de la ciència han proporcionat a l’home una casa molt ben equipada i li han ensenyat a viure-hi d’una manera saludable. Li han permès d’enfrontar pobles sencers amb armes cruels. Ara bé, també li podrien permetre integrar el gran volum de registres per a contribuir al coneixement de l’experiència sobre el gènere humà. Podria morir durant un conflicte abans d’haver après a fer servir aquest volum de registres per al veritable bé de la humanitat. Però en l’aplicació de la ciència a les necessitats i als desigs de l’home, això seria una circumstància especialment desgraciada amb la qual es tancaria el procés o es perdrien les esperances pel que fa al resultat.  

Traduït de: Vannevar Bush “As We May Think”. 

Mirror de Vannevar Bush: As We May Think,  http://www.theatlantic.com/unbound/flashbks/computer/bushf.htm