El 1996, la comissió internacional de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) va recomanar crear una pàgina interactiva per a poder comunicar-se amb tot el món des dels fronts de combat. “Una forma de medir la intensidad del conflicto colombiano, tal vez la más rápida para quienes viven fuera de este país, es ingresar a las páginas de Internet de los actores armados: la guerrilla, los paramilitares de ultraderecha y el ejército nacional. Allí, en la autopista de la información, se libra una de las batallas más intensas y menos conocidas, aunque se trata de un enfrentamiento virtual no tan cruento como el que se vive a diario en las selvas y cordilleras colombianas desde hace cuatro décadas. Las primeras incursiones armadas a la Web las hizo la guerrilla hace cinco años, con el principal grupo rebelde del país, las Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (http://www.farcep.org/). (...) Las FARC estuvieron casi medio año fuera de Internet hasta que lograron acceder a un servidor en Canadá, conectado a la Universidad de California. Cuando en Estados Unidos se enteraron de la situación volvieron a sacarlos de la red acusados de promover ataques contra terceros y de violar las normas informáticas norteamericanas. Desde hace dos años consiguieron en forma clandestina otro servidor con el que funcionan actualmente en seis idiomas: español, inglés, francés, italiano, alemán y portugués. ‘Pelear sólo a través de Internet sería como disparar balas de caucho. No utilizar Internet sería seguir peleando contra el ejército con una escopeta’, dijo Calarcá al reconocer la importancia estratégica de este servicio. En su página se pueden leer desde los partes de guerra a partir de 1997 hasta poemas escritos por guerrilleros. Hay una página universitaria, porque buena parte de los mensajes están dirigidos a captar la atención de los jóvenes, para ellos potenciales nuevos militantes. (...) Por esta vía "paras" y rebeldes tienen acceso a información sobre el mercado internacional de armas y consultan manuales de manejo y mantenimiento de fusiles, explosivos, misiles y helicópteros. Ante esta avalancha electrónica al gobierno no le quedó otra opción que entrar a la batalla virtual con páginas como la del Ejército (www.ejercito.mil.co) donde funciona una agencia de noticias que registra los resultados contra la guerrilla, los paramilitares y el narcotráfico, el negocio clandestino que financia la guerra. (...) El paso siguiente que dieron todos fue la formación de hackers capaces de penetrar las páginas de su enemigo y bloquearlas. La guerrilla ha logrado bloquear mensajes militares y viceversa. Cuando se conoció de la renuncia de Castaño lo primero que se dijo fue que era obra de ‘hackers de la guerrilla’.”[1] La construcció de la primera seu web es va fer a través de delegats internacionals com Marcos León Calarcá, que des de la ciutat de Mèxic va coordinar la implementació de la seu en un servidor de l’empresa mexicana Teesnet. Aquesta seu va funcionar fins el setembre de 1996, quan l’empresa va cancel·lar el compte per les implicacions polítiques internacionals. Pel gener de 1997, els rebels van penjar el seu web d’un servidor canadenc vinculat al campus de la Universitat de Califòrnia a San Diego; però la seva presència violava les normes del servei virtual d’aquesta universitat, que prohibeixen les pàgines web que promouen danys o perjudicis contra qualsevol grup o individu. Les FARC varen estar quasi mig any fora d’Internet, fins que varen trobar un servidor al Canadà, però els Estats Units els tornaren a treure de la xarxa acusant-los de promoure atacs contra tercers i de violar les normes informàtiques nordamericanes. El 1999 aconseguiren, de forma clandestina, un altre servidor on hi està allotjada la seva seu web actual[2]. Un membre de les FARC, amb base a la ciutat de Mèxic, és el responsable del disseny, i el contingut és subministrat pels comandants i els combatents. S’hi poden llegir des dels “partes” de guerra a partir de 1997 fins a poemes escrits per guerrillers. També s’hi edita una revista en línia i un programa de ràdio. També hi ha una pàgina universitària, ja que bona part dels missatges estan adreçats a captar l’atenció dels joves colombians[3]. Quan el president Andrés Pastrana es va internar a la selva per entrevistar-se amb el comandant suprem de les FARC, Manuel Marulanda Vélez “Tirofijo” el juliol de 1998, per a iniciar les converses de pau, els preparatius van ser realitzats minut a minut a través d’Internet. Marulanda, que té més de 70 anys, amb el seu portàtil connectat per telèfon via satèl·lit, enviava per correu electrònic a un intermediari indicacions exactes sobre el seu parador. Els missatges eren retransmesos a Pastrana mentre volava en un avió de la Creu Roja al lloc de reunió[4]. “Con el advenimiento del "Plan Colombia", financiado por Estados Unidos para combatir el comercio de heroína y cocaína en el sur de Colombia, los jefes de las FARC súbitamente han encontrado nuevos motivos para navegar. "Esta información nos va a resultar muy útil", dijo el comandante guerrillero, mientras buscaba puntos débiles en el diagrama del helicóptero Blackhawk de trece millones de dólares, 20 de los cuales le fueron donados a Colombia por Washington.”[5] Internet no és l’únic mitjà d’informació que fan servir els guerrillers de les FARC; a través d’antenes parabòliques penjades dels arbres, alguns d’aquests combatents tenen accés a més de 100 canals d’esports i entreteniment. “David Beckam es mi héroe. Lo veo en Sky cada vez que me lo permiten mis comandantes", le dijo recientemente un joven combatiente de las FARC llamado Andrés a un periodista extranjero, refiriéndose al jugador estrella del equipo inglés de fútbol Manchester United.”[6] 

L’ús d’Internet per part de l’organització ETA no passarà a la història per la seva originalitat i intensitat, però sí pels atacs que va rebre de nombrosos internautes espanyols. El 1997 la revista iWorld va publicar: “La comunitat espanyola d’internautes ha plantat cara en la xarxa al grup terrorista ETA i al seu entorn, com a reacció al segrest i posterior assassinat del regidor del partit Popular d’Ermua (Biscaia), Miguel Ángel Blanco Garrido. Al crit unànime de ¡Basta ya!, els internautes espanyols han reproduït en els diferents serveis de la xarxa les massives mobilitzacions que s’han repetit per tot el país des que es va conèixer la notícia, unint-se a la indignació general i a la repulsa pel brutal assassinat.“[7] Un mes després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco es va produir un bombardeig de missatges que pretenia saturar el proveïdor de serveis d’Internet IGC (Institute for Global Communication) de San Francisco, amb l’objectiu de desallotjar l’Euskal Herria Journal, una publicació pro-ETA editada per un grup de simpatitzants des de Nova York. Els atacants al·legaven que IGC fomentava el terrorisme.[8] Com a resultat de l’acció, el servidor d’e-mail d’IGC es va col·lapsar i la línia telefònica d’ajuda també. Els atacants també enviaren “spams” als clients i treballadors d’IGC i penjaren a les seves webs ordres de compra amb números de tarja de crèdit erronis. IGC va tancar la seu de l’Euskal Herria Journal el 18 de juliol de 1997, però pocs dies després va reaparèixer en tres servidors. Chris Ellison, portaveu de la Campanya per la Llibertat a Internet –grup anglès que va hostatjar una d’aquestes seus- va manifestar que “la xarxa ha de generar l’oportunitat de llegir i debatre les idees controvertides”[9]. Un mes després que IGC tanqués els seus servidors a la publicació basca, la brigada antiterrorista de Scotland Yard va tancar el servidor en el Regne Unit del grup Campanya per la Llibertat a Internet, pel fet d’haver allotjat aquesta publicació. Alguns quadres d’ETA[10] van decidir contraatacar virtualment i varen rastrejar l’origen de milers de missatges que reclamaven acabar amb la violència i bloquejaren les pàgines d’alguns dels manifestants virtuals. El cas més notori de hacktivisme pro etarra va tenir lloc a l’abril del 2000, quan un grup d’activistes modificaren la pàgina oficial del Museu Guggenheim de Bilbao, i l’ompliren amb eslògans separatistes i fotografies de membres empresonats d’ETA. Amb tot, l’ús d’Internet per part de militants d’ETA no ha posat en evidència una concepció veritablement estratègica sobre els usos potencials de la xarxa. 

També l’ús que l’Exèrcit Republicà irlandès (IRA) feia d’Internet era discret i evitava qualsevol crida a la lluita directa o a la violència. La seva estratègia d’imatge mirava d’evitar qualsevol associació amb el terrorisme. No es troben seus ni publicacions oficials de l’IRA a Internet. La seva presència virtual es dóna de forma indirecta, bàsicament a través del seu braç polític, el Sinn Fein[11], a la web del qual hi ha un enllaç a la versió en línia d’An Phoblacht/Republican news, una publicació setmanal que lluita des de fa més de 25 anys pel final del domini britànic a Irlanda del Nord, i que representa l’ideari polític de l’IRA. El perfil moderat de les seus vinculades a l’IRA no ha provocat casos de censura governamental. L’excepció és el tancament de la seu IRAradio.com pel FBI, a Nova York, acusada de donar suport al Real IRA (una facció dissident de l’IRA) , a l’octubre del 2001. L’explicació oficial del govern americà va ser la següent: “El president Bush recentment va signar una nova llei que permet al FBI i a la CIA confiscar actius sense previ avís davant la presència d’evidències raonables que qualsevol persona o empresa assisteixi, recolzi o faci alguna cosa que pugui ser qualificada com a terrorisme, o mantingui connexions amb terroristes de qualsevol mena”[12]. Així mateix, es prohibeix al Real IRA recaptar fons en els Estats Units i rebre el suport d’algú. També explica que, en revisar el codi font de la seu, s’havia trobat en els meta tags (lloc on s’escriuen les paraules que seran detectades pels cercadors d’Internet) expressions com “bombs”, “blowing up british”, “down with the brits”, “freedom”. També ens trobem amb censura exercida per servidors o universitats, que esborren fitxers que feien referència a l’exèrcit republicà. Aquest és un fenomen que sovinteja a Internet: quan s’intenta accedir a seus vinculades amb grups guerrillers o terroristes, es pot comprovar que alguns enllaços no funcionen, posant en evidència que els servidors on estan hostatjades aquestes seus escanegen periòdicament els fitxers emmagatzemats i eliminen la informació “compromesa”. 

També els grups extremistes musulmans han trobat en Internet un mètode per a difondre les seves idees i transmetre missatges als seus seguidors. El febrer de 1998, Dale Watson, cap de la secció de terrorisme internacional del FBI, va informar a un comitè del senat dels Estats Units que els principals grups terroristes islàmics utilitzaven Internet per a difondre propaganda i reclutar nous membres. A partir dels atemptats de l’11 de setembre, les seus que fan crides a la Jihad han estat sotmeses a una intensa vigilància i, en molts casos, han estat clausurades. “Obtenir informació sobre com recaptar fons per a una croada antioccidental, construir una bomba o fer que els creients musulmans s’incorporin als camps guerrillers d’entrenament ha estat fins ara tan senzill com anar a Yahoo! O a qualsevol altre portal d’Internet” afirmava Stephanie Gruner[13]. Un dels casos amb més ressò fou el d’Azzam.com, seu a càrrec d’Azzam Publications. Aquesta pàgina fou víctima d’un seguit de violacions fetes a Alemanya el setembre del 2001. Azzam.com ofereix continguts del tipus “Com em puc entrenar per a la Guerra Santa”, i la quantitat de visites es va multiplicar per deu després dels atemptats. Diverses persones i institucions varen protestar davant les empreses d’Internet que l’hostatjaven, entre elles el FBI, i la seu va ser clausurada; el seu portaveu no entenia com en nom de la llibertat es podien clausurar les seves seus web.