 |
|
La natura
utilitza el caos per a crear noves entitats, conformar esdeveniments i
mantenir la cohesió de l’Univers. Què és el
caos? [http://order.ph.utexas.edu/chaos/]
·
és una realitat més subtil que la idea d’una confusió esdevinguda a
l’atzar
·
el terme científic “caos” es refereix a una interconnexió
subjacent que es manifesta en esdeveniments aparentment aleatoris La ciència
del caos es centra en els models ocults, en els matisos i en les regles
sobre com el que és impredible condueix al que és nou.
·
és un intent per entendre els moviments que creen les tempestes, les
riades, els huracans, les cingleres, els litorals rocosos i models
complexos de tot tipus El caos
és, al mateix temps, mort i naixement, destrucció i creació.
Ex. la col·lisió de dues
galàxies: dins de l’anella exterior de gasos neixen milions de noves
estrelles i es desenvolupen moltes classes d’ordres estables (com les
òrbites dels sistemes planetaris) El caos
és estable i sempre canviant.
El desordre aparent emmascara un model subjacent Ex. un
salt d’aigua: la turbulència de l’aigua genera formes complexes que es
renoven constantment. Nosaltres som la “mateixa” persona que fa deu anys
i, alhora, som una “nova“ persona. A més, el
riu forma una unitat inextricable amb d’altres ecosistemes amb els que
està connectat. També nosaltres estem interconnectats amb els sistemes de
la naturalesa, de la societat i del pensament que ens envolten i flueixen
a través de nosaltres.
Existeix un ordre ocult dins del caos.
Ex. els vehicles d’una
autopista interactuen uns amb altres creant zones de col·lapse, aturades
sobtades i represes de la marxa (l’efecte acordió). Vist des de
l’helicòpter, hom pot veure patrons ben definits. El caos –i
el seu ordre paradoxal- jeu amagat fins i tot dins dels confins de la pura
lògica matemàtica.
Ex. les construccions
matemàtiques de Benoît Mandelbrot La ciència
“tradicional” veu el món en termes d’anàlisis, quantificació, simetries i
mecanismes. El caos ens allibera d’aquestes limitacions. La teoria
del caos està deixant de ser una teoria científica per esdevenir una
metàfora cultural (que ens anima a qüestionar algunes de les nostres
creences i ens incita a formular noves preguntes sobre la realitat). La idea
del caos afavoreix noves maneres de pensar i de viure la realitat i, al
mateix temps, el caos com a metàfora porta implícita una humilitat que les
teories anteriors no posseïen. Té molt més a veure amb el que no podem
saber que amb la certesa i els fets pròpiament. Tres temes
subjeuen al caos: el control, la creativitat i la subtilesa.
·
el control. La
condició de qualsevol vida és la incertesa i la contingència. Les
cultures primitives s’enfrontaven a la incertesa a través de diàlegs
rituals amb els déus i amb les forces invisibles de la natura. La societat
industrial somnia amb la possibilitat d’eliminar la incertesa a través de
la conquesta i el control de la naturalesa. L’ideal és “tenir el control”
(el zapping no és una addicció a aquest ideal?)
4llegim
a la novel·la Ishmael de Daniel Quinn (Bantam, Nova York, 1992, pág. 80):
“sólo
una cosa puede salvarnos. Tenemos que incrementar nuestro dominio del
mundo. Todo el daño [medioambiental] se ha producido a causa de nuestra
conquista del mundo, pero tenemos que proseguir hasta que nuestro dominio
sea absoluto. Entonces, cuando tengamos el control absoluto, todo será
maravilloso. Dispondremos de la energía por fusión. No tendremos
contaminación. Dispondremos de lluvia según nuestras necesidades. Haremos
crecer montones de trigo en un centímetro cuadrado. Convertiremos los
océanos en granjas. Controlaremos el tiempo atmosférico: se acabarán los
huracanes, los tornados, las heladas imprevistas, las sequías... Todos los
procesos vitales del planeta estarán donde deben estar: en nuestras manos,
donde los dioses quisieron que estuvieran."
La teoria del caos demostra que
aquesta idea de control és una il·lusió: els sistemes caòtics no es deixen
predir, manipular ni controlar. El caos suggereix que cal acceptar les
incerteses de la vida
·
la creativitat.
Pintors, poetes i músics saben que la creativitat emergeix quan estan
immersos en el caos. No es tracta de controlar la naturalesa sinó de
participar-hi creativament (és quan el literat es deixa portar pel seu
personatge, o el pintor pels seus pinzells…)
·
per viure de forma creativa cal prestar atenció als matisos subtils i
als diferents ordres irregulars que ens envolten. La teoria del caos
ens ensenya que, més enllà dels nostres intents per controlar i definir la
realitat, s’estén el molt ric, i potser infinit, regne de la subtilesa i
l’ambigüitat; ens mostra com de petites i insignificants poden acabar sent
les coses si s’assumeix un paper principal en la manera en que aquestes es
produeixen A les
mitologies antigues, el caos és el centre de la creació de
l’Univers (a Egipte, el déu sol, Ra, emergeix del caos de la inundació Nun;
a Xina, la llum s’escapa del caos per a construir el cel; segons Hesíode,
“El Caos fou la primera de totes les coses”. El pallasso, el
transgressor o el transformista són personificacions del caos en les
cultures de tot el món; però al transgressor se l’identifica també
amb el portador de la cultura, el creador de l’ordre. El transgressor
desafia la convenció, subverteix el sistema, trenca l’estructura de poder
i pareix noves idees. No és aquesta la funció de Prometeu? Molta gent
pensa que la creativitat és un do, un talent especial reservat a uns
quants. Irònicament, admirem les creacions dels autors i, alhora, ens
pensem que estan una mica bojos. Creativitat i bogeria es donen de la mà:
encaixa amb la idea que la creativitat és “anormal”. Per una
banda, pensem que el creador exerceix un control sobre la seva obra
(típica pregunta del professor de literatura: “Què ha volgut dir aquí el
poeta?”); per una altra, defensem la idea que la creativitat és
essencialment inspiració i que els creadors no tenen un control sobre
ella. A més,
apliquem el mot creativitat només en relació a la música, el cinema, el
teatre, les matemàtiques superiors…, però no a activitats com ara observar
la naturalesa, recordar un somni, parlar amb algú, veure una tela… Finalment,
hom accepta que l’objectiu primordial dels creadors es fer una cosa nova. La teoria
del caos ens planteja una altra idea de la creativitat: com crea la
naturalesa? [complexitat, aleatorietat,
impredibilitat, autoorganització, punt de bifurcació, vòrtex,
retroalimentació, graus de llibertat, creativitat, no linealitat,
interconnexió, interactivitat…] La
teoria del caos representa la natura en la seva creativitat,
abastant un ampli camp de conductes (des dels models meteorològics del
temps i les cascades, fins els trets neuronals i les caigudes de la
borsa). Té, doncs, a veure amb la manera en què la naturalesa crea noves
formes i estructures, i amb la impredibilitat i la “confusió” de la
natura.
Ex. de sistema caòtic: un riu.
Canvis en el cabal segons les estacions, una part del riu flueix més
ràpida que una altra: cada part actua com un efecte pertorbador sobre les
altres parts, i els efectes d’aquestes pertorbacions es retroalimenten
constantment. El resultat final és la turbulència. Quan el
corrent ràpid del riu s’apropa a una roca, es forma un remolí; darrere la
roca neix un vòrtex i es manté com una forma molt estable; sense
turbulència no hi ha vòrtex El riu
mostra totes les característiques del caos: la seva conducta, molt
complexa, inclou els corrents aleatoris i imprevisibles, els remolins i
els vòrtexs estables. Els
teòrics de la complexitat parlen d’”autoorganització del caos” o bé
d’”ordre per lliure”.
Ex. l’olla amb aigua que bull.
L’aigua calenta és més lleugera i puja; la freda és més pesada i baixa: és
un sistema que està exercitant els seus màxims “graus de llibertat” (és a
dir, l’aigua bull) Què són
els “graus de llibertat”? El conjunt de conductes possibles a
seguir. Cal pensar en els dubtes i les incerteses per a ampliar els graus
de llibertat.
Ex. si en una orquestra, cada
músic afinés l’instrument com li semblés i toqués una melodia diferent en
clau i tempo diferent (el resultat = a l’olla bullint) Però s’ha
descobert que si l’aigua s’escalfa per sota del punt d’ebullició, l’aigua
s’autoordena en un model de vòrtexs geomètrics. Per tal que això
s’esdevingui primer ha d’assolir-se un punt de bifurcació (un punt
de sortida)
Ex. a la màquina el milió, quan
la bola surt del passadís d’arrancada, toca un pern i pot ser llençada cap
a la dreta o cap a l’esquerra. El pern és el punt de bifurcació en el
viatge de la bola A l’olla,
el punt de bifurcació marca el moment en què una de les fluctuacions
atzaroses en l’aigua resulta “amplificada” creant un rínxol de
retroalimentació; aquest rínxol s’enllaça amb d’altres fluctuacions
fins que molts rínxols de retroalimentació formen un seguit de vòrtexs
hexagonals estables dins l’olla. Aquest
enllaç implica dues classes de retroalimentació.
·
la retroalimentació negativa: amortigua i regula l’activitat dins
d’un determinat rang. Ex. el termostat d’aire condicionat: quan la
temperatura assoleix un punt, el termostat reacciona posant en marxa la
unitat de refrigeració; quan la temperatura baixa, el termostat apaga la
unitat
·
la retroalimentació positiva: amplifica els efectes. Ex. quan posem
un micròfon massa a prop dels altaveus: el micròfon capta els sons
amplificats i els introdueix al sistema i es converteix en una
estridència. Un sistema dominat per rínxols de retroalimentació positiva
és turbulent i desordenat Quan
els rínxols de retroalimentació positiva i negativa s’acoblen, poden crear
un nou equilibri dinàmic;
un punt de bifurcació on l’activitat caòtica sobtadament es diversifica
dins d’un ordre.
Ex. en l’aigua bullint, en el
punt de bifurcació, els vòrtexs cel·lulars es formen amb el líquid calent
ascendent a través del centre i el líquid fred descendent per la part
exterior (un gran vòrtex de retroalimentació negativa). Quan un vòrtex
col·lisiona amb un altre, es crea una paret de cel·les hexagonals que
flueixen entre les cascades descendents de l’aigua més freda. Els
sistemes autoorganitzats creen la seva estructura en abandonar alguns dels
graus de llibertat que haguessin pogut tenir. Els sistemes que s’autoorganitzen
fora del caos només sobreviviuen si estan oberts a un constant flux
d’energia i material
Ex. els vòrtex dels rius
sorgeixen dels remolins de les turbulències produïdes pels obstacles que
s’oposen a un corrent profund i ràpid; cada vòrtex té una forma definida
però està compost pel material que el travessa [nosaltres també estem
formats del material que flueix a través nostre: la nostra forma està
creada i mantinguda pel flux del que som part: som el que mengem, el que
respirem, el que experimentem…]. Així potser es va formar la mol·lècula de
DNA…
Exemples de caos autoorganitzat:
les dunes del desert, els camps de neu i les capes de núvols (resultats
dels vòrtexs d’aire calent organitzats caòticament que pugen cap a
l’atmosfera), l’estol d’orenetes quan “dansen” abans de la migració (ex.
damunt la plaça Catalunya de Barcelona) [els models fets per ordinador
mostren que l’intent de cada ocell per mantenir les distàncies mínimes i
màximes cap els altres genera unes rutes de vol que contenen rínxols
retroalimentadors d’atracció i repulsió: l’equilibri entre la
retroalimentació positiva i la negativa permet que el conjunt d’ocells
sembli un únic organisme.
El caos
és, doncs, la creativitat en la naturalesa.
[nosaltres estem envaïts per
sistemes caòtics oberts que permeten una resposta creativa constant als
canvis ambientals. Ex. el nostre cervell s’autoorganitza en canviar la
seva subtil capacitat de connexió amb cada acte de percepció.] Creació
del vòrtex 1: la turbulència Quan la
vida està subjecta a canvis ens podem obrir a les incerteses i accedir a
graus de llibertat més grans que poden estimular que es produeixi una nova
autoorganització Ex. hi ha
moments a la vida (la mort d’un ésser estimat, un divorci…) que ens
deparen un sentit de la veritat més profund i un nou camí en la vida.
També en moltes cultures hi ha místics i savis que es retiren al desert, o
bé la idea que tota regeneració implica primer un descens al propi infern
(cfr. El mural romànic de Santa Margarida). D’altes formes: les
experiències alucinatòries, la psicoanàlisis... Només abandonant les
estructures reconegudes és possible una autoreorganització creativa. Creació
del vòrtex 2: bifurcació i amplificació Les
persones creatives tenen una actitud diferent sobre els errors, les
oportunitats i els fracassos. Una taca en un quadre, un error en un
experiment poden crear un punt de bifurcació, un moment de veritat que
amplia i dóna lloc a l’autoorganització del treball. No s’han
de veure els errors com a respostes errònies i motius de vergonya. Hi ha
moments de clara intuïció en els que veiem o sentim alguna cosa que pot
estar mancada de sentit o ser trivial per a qualsevol altre, però que
sembla posar en moviment dins de nosaltres un canvi de perspectiva per
apoderar-nos de la veritat del que apercebem y de l’autenticitat de la
nostra experiència de la vida
Ex. els moments de “conversió”
(cfr. Caravaggio: sant Pau) o el moments (?) dels existencialistes, o el
cas de Ch. Darwin i el seu viatge en el Beagle i la imatge de l’”arbre de
la vida” Creació
del vòrtex 3: el flux obert Els
moments de flux creatiu són la recompensa pel descens previ al caos, la
incertesa, la incomoditat. La idea de
l’obertura caòtica ha estat associada amb la creativitat autoorganitzada Ex. per
als artistes, cap obra està acabada mai del tot; la tribu dels peus negres
deixa sempre un espai per a una persona nova que vulgui entrar en el
cercle on es prenen les decisions; un grup de monjos budistes feia una
pintura de sorra en un espai públic de Filadelfia, i en acabar-la una dona
que havia vist tot el procés, la va desfer a puntades; tothom va quedar
astorat, en canvi els monjos ho varen saludar amb alegria ja que els
donava l’oportunitat de tornar a començar (fou una puntada del caos per a
provocar un altre autoordenament) La
paradoxa de la individualitat Un vòrtex
és una entitat individual i diferenciada, i tanmateix, és inseparable del
riu que l’ha creat. En un
vòrtex, una paret de cel·les en constant flux separa l’interior de
l’exterior. La paret en sí és, al mateix temps, el que és intern i extern La
paradoxa és: l’individual és al mateix temps l’universal La
creativitat és també el que s’esdevé en els nostres petits o grans moments
d’empatia i transformació, els moments en els que entrem en contacte amb
la nostra autèntica experiència individual, i per tant universal, de la
veritat. No
utilitzem tant l’intel·lecte creatiu en l’art o la ciència, sinó en els
actes espontanis del dia a dia que permeten mantenir la cohesió social [N.K.
Humphrey, “The Social Function of Intellect”, a Growing points in
Ethology, editat per P.G. Bateson i R.A. Inde, Cambridge University
Press, 1976, pág. 312] Perdem la
creativitat per la nostra obsessió pel poder i el control; per la por als
errors; pel ferri control dels nostres egos; pel fetitxe de la comoditat;
per la nostra continua persecució del plaer reiteratiu o simplement
estimulant… La teoria
del caos ens ensenya que quan la nostra perspectiva psicològica canvia
–mitjançant els moments d’amplificació i bifurcació-, els nostres graus de
llibertat s’expandeixen i experimentem la veritat i l’ésser: aleshores som
creatius, i allí es revela el nostre veritable jo. El “jo”,
únic centre de la realitat segons els postmoderns, és una construcció
social –un seguit de categories, noms, descripcions, màscares,
esdeveniments i experiències-, una complexa successió d’abstraccions que
canvien contínuament. David
Shainberg [The Transforming Self, Nova York, Intercontinental Medical
Books. 1973] sosté que els trastorns mentals que se’ns mostren com una
realitat caòtica, són, de fet, el contrari. Els trastorns mentals
apareixen quan les imatges del jo esdevenen rígides i tancades, limitant
una resposta al món oberta i creativa. Quan
l’aigua s’obre camí a través del paisatge i autoorganitza el sinuós curs
del rierol, utilitza els materials disponibles –roques, arbres, terra- per
a crear el seu model. La clau per a l’activitat creativa resideix en
l’autoorganització dels materials disponibles. Per als humans això
significa que hem de crear amb el material de les nostres pròpies vides.
Com l’aigua, sempre podem trobar un camí per a ser creatius amb el que hi
hagi de disponible. Només quan
hi ha una gran incertesa es produeix una pregona apreciació creativa de la
vida [Jiddu, Krishnamurti, del 26 de setembre de 1948, Poona, India], però
aquesta incertesa està present en cada moment de les nostres vides. La
creativitat implica, sovint, introduir el caos en l’ordre per a
redescobrir alguna cosa vella o recuperar la frescor del que és quotidià.
Quan entrem en la turbulència vital de la vida ens adonem que, en el fons,
tot és sempre nou.
2. L’efecte
papallona Segons un
proverbi xinès, el poder de les ales d’una papallona pot apercebre’s a
l’altra banda del món La
intuïció científica sobre l’efecte papallona prové dels treballs d’Edward
Lorenz, un meteoròleg considerat un dels creadors de la teoria del caos.
Ex. estava provant un model
simple de predicció atmosfèrica que interrelacionava la velocitat del
vent, la pressió de l’aire i la temperatura; inseria les dades en tres
equacions, de manera que els resultats d’una equació eren introduïts en
els altres com a dades sense processar, i es repetia el procés. Es va
construir un rínxol retroalimentador matemàtic. En no disposar
d’ordinadors potents, va fer servir només tres decimals dels sis inicials;
esperava un error d’un 1/10 %. Però la nova predicció atmosfèrica poc a
veure tenia amb la que havia fet amb 6 decimals: la petita diferència
inicial fou ampliada per la retroalimentació i convertida en gran
diferència. Els
sistemes lineals canvien molt suaument amb l’aplicació de petites
influències.
Ex. si premem suaument
l’accelerador del cotxe, aquest augmenta de velocitat suaument En els
sistemes no lineals petites influències poden actuar d’una manera tal
que transformin tot el sistema.
Ex. si premem a fons
l’accelerador, el cotxe surt disparat i ens llença cap enrere El temps
atmosfèric és un sistema caòtic ple de retroalimentació reiterada –és, per
tant, no lineal- i per això és increïblement sensible a les petites
influències. “Provoca
l’aleteig d’una papallona al Brasil un tornado a Texas?” Edward
Lorenz (1995), La esencia del caos. Madrid. Debate. Pág. 14
[l’original és de 1993]
Explicació:
·
el temps atmosfèric és la fluctuació temporal que es produeix dins del
sistema autoorganitzat del clima
·
durant llargs períodes de temps, el clima roman constant i el temps
reprodueix en promig el model climàtic
·però
observant el temps del dia a dia veiem que està subjecte als efectes de
l’amplificació, la bifurcació i el canvi de les seves pròpies repeticions.
El temps atmosfèric crea contingències que produeixen la seva pròpia
conducta variable (per què, si no, és tan difícil preveure el temps a més
de tres dies?, per què, si no, és més fàcil predir el temps en grans zones
que en petites àrees geogràfiques?) En un sistema caòtic tot està
connectat a tot, mitjançant la retroalimentació positiva i negativa. Per això
l’aforisme de Lorenz: potser l’aleteig d’una papallona en un punt del món
està impulsant un front en una altre punt: la retroalimentació total
comença a ampliar el que és petit a l’interior del que és gran i, de
repent, apareix el que és imprevisible. D’altres
efectes papallona: un rumor que provoca la caiguda de la borsa;
l’acumulació de greuges que donen peu a un motí a la presó; uns grans de
pol·len que provoquen un a atac de febre de fenc a algú… La teoria
del caos ens ensenya que la majoria de sistemes autoorganitzats estan
lligats a innombrables papallones de moltes varietats subtils i d’infinits
colors. El caos
governa a través de l’efecte papallona. A les
societats complexes, com una persona normal es pot sentir
significativament unida a les altres i com pot sentir que influeix sobre
la societat en conjunt? Les
societats exploren diferents maneres d’organitzar a un nombre més gran de
persones; intenten equilibrar la necessitat d’estabilitat col·lectiva
enfront de la necessitat de llibertat i creativitat en l’individu (es
desenvolupa un desequilibri entre els qui tenen el poder d’influir en la
societat i els qui n’estan mancats)
Ex. els !Kung del Kalahari són
conscients del perill que els individus basin la seva identitat en el
poder. Donar les gràcies és de mala educació.
“Quan un jove mata molta caça,
es creu que és un cap o un gran home, i pensa en la resta de nosaltres com
els seus servidors o inferiors. I nosaltres no podem acceptar una cosa
així, refusem a qui se’n enorgulleix, ja que algun dia aquest orgull el
durà a matar a algú. Així doncs, sempre parlem de la carn que porta com
una cosa que no val res. D’aquesta manera es refreda el seu cor i el torna
gentil”
Els líders !kung només poden
persuadir, mai ordenar. El poder
ha deixat de ser una aptitud per a sobreviure en la naturalesa; ara s’ha
concentrat en la idea de control, en la imposició del nostre desig
individual. El nostre modern sentit del poder té els seus orígens en la
Revolució industrial i en la creació de grans màquines que generaren un
poder sense precedents. “Yo vendo
con esto, señor, todo lo que el mundo desea tener…poder” (Matthew Boldon,
constructor de màquines de vapor, 1776) L’obsessió
pel poder ens envolta: el poder del diner, el poder de la personalitat, el
poder de la ment, el poder dels ordenadors, el poder de l’organització, el
poder polític, el poder de l’amor, el poder del sexe, el poder de la
joventut, el poder de la religió, el poder de les armes, el poder de les
relacions entre grups… S’ha inculcat la idea que només si tenim suficient
poder serem lliures per a fer i ser el que vulguem. Pensem que si tenim el
poder per a controlar una situació, ens sentirem més segurs. La idea de
control crea una aparent distinció entre el controlador i allò que és
controlat. La
veritat és que la nostra obsessió pel poder pot ser simplement el símptoma
del nostre propi sentit de la impotència.
Constantment sembla que ens envolten poderoses forces impersonals i
socials que moldegen el nostre destí. Quan diem
que ens sentim impotents, volem dir que no ens sentim el suficientment
forts com per a lluitar contra les empreses, la burocràcia, el sistema o
altres persones, o la pròpia psique. Sembla que
l’única solució és aconseguir una mica de poder. Quina
resposta ens suggereix la teoria del caos?
·
els sistemes complexos i caòtics no poden predir-se adequadament o
controlar-se de forma exclusiva.
·
els sistemes rígids tampoc poden cedir
·
però existeix el vòrtex. Què s’esdevindria si actuéssim a través de la
miríada de petits vòrtexs retroalimentadors que mantenen a una societat
cohesionada? El caos ens diu que cada un de nosaltres té una gran però no
reconeguda influència en l’existència d’aquests vòrtexs
·
el caos ens suggereix que, encara que no posseïm el poder del controlador
en un sentit tradicional, tots posseïm l’”efecte papallona” de la
influència subtil Václav
Havel, a finals dels 70, va desafiar la resposta tradicional de lluita
contra el poder amb poder i va proposar un tipus d’acció radicalment nova,
a la que va anomenar “el poder dels impotents”
El tractat de Havel [Václav
Havel, “The power of the powerless”, Open Letters, Vintage, Nueva
York, 1992] de 1978 s’inscriu en el context del règim comunista de
Txecoslovàquia. Havel sabia que no calia esperar que els poders
tradicionals –un exèrcit d’alliberament o un aixecament intern- poguessin
transformar una societat postotalitària en una altra que respectés els
drets humans i les llibertats individuals. I es va preguntar si existia
una altra classe de poder.
Havel se n’adonà que el poder
dins del seu país no es mantenia mitjançant les formes tradicionals del
lideratge jeràrquic. Més aviat es mantenia viu gràcies a la connivència
dels membres menys poderosos de la societat, que actuaven seguint un
“automatisme”. I posa com exemple el verdulaire que va posar un cartell a
l’aparador de la botiga: “Treballadors del món uniu-vos”. Aquest cartell,
com les fruites i verdures, li va arribar de la direcció; però el
verdulaire no ho exhibeix perquè tingui cap desig de dir-li al món quin és
el seu ideal. Així interpreta Havel aquest missatge: “Jo, el verdulaire,
visc aquí i se quin és el meu deure. Em comporto segons s’espera de mi que
ho faci. Es pot confiar en mi i estic lliure de sospita. Sóc obedient i,
per tant, tinc el dret que se’m deixi en pau”.
El cartell anuncia la
subordinació del verdulaire a la dinàmica interior d’un sistema que depèn
de l’acatament de tot el món. Aquesta acció és una dels milers
d’interconnexions que sostenen el sistema. Tots tenim
experiència de primera mà sobre la connivència i l’automatisme. En termes
del caos, els sistemes que operen mitjançant la connivència i
l’automatisme no són, òbviament, sistemes creatius oberts. Pel contrari,
la seva acció està dominada per un nombre relativament petit de rinxols
retroalimentadors negatius. Els petit i innombrables rínxols –com el
cartell del verdulaire- no són una expressió de graus creatius de
llibertat, sinó que representen microrínxols tancats junts de tal manera
que creen un gran rínxol obsessiu i repetitiu al que els científics del
caos anomenen un cicle límit. Els
sistemes de cicle límit
són aquells que s’aïllen del flux del món exterior perquè una gran part de
la seva energia interna està dedicada a resistir-se al canvi i a la
perpetuació relativament mecànica dels models de conducta
·
per a sobreviure en sistemes tan rígids i tancats, tots han de cedir una
mica –o molt- de la seva individualitat subsumint-se en un automatisme
·
el que arriben al ”cim” en aquests sistemes són els qui utilitzen frases
buides, fórmules sense contingut que mantenen cohesionat el mecanisme de
la connivència Els cicles
límit són els sistemes que ens fan sentir impotents: els volem canviar
però no podem. Ex.
empresa que perd clients perquè per manca de personal no pot satisfer les
comandes, i ningú amb autoritat en l’empresa vol sentir parlar del tema;
el sistema d’una família en la que els pares, autoculpabilitzats, li
treuen les castanyes del foc del fill alcohòlic, i l’únic que
aconsegueixen és incrementar el problema. Si els
sistemes repetitius i obsessionats pel poder es mantenen cohesionats amb
la nostra connivència amb la retroalimentació del cicle límit, això vol
dir que la nostra influència és gran. Una
comunitat és una “teranyina de petites coses, aparentment sense
importància: potser petites cortesies, o favors, o preocupar-se pels
altres, un somriure o una salutació als altres al carrer, i totes les
altres coses que la gent sol fer habitualment. Una comunitat sana és un
cercle, o un cistell, que es manté unit per la confiança mútua, el
respecte i la interdependència. Les empreses i organitzacions similars són
piramidals o triangulars, i tenen ben definits, fins i tot de forma
afilada, els límits i les jerarquies amb les seves corresponents, i
rígides, relacions de poder”. (Mike Patterson, del Ministeri de
l’Habitatge i el Desenvolupament Urbà d’EE.UU) Bronislaw
Malinowski subratlla com el “missatge fàctic” crea una atmosfera general
que manté unida a la societat. Per als indis micmac el treball diari més
important de cada individu és caminar en mig de la comunitat i
intercanviar xafarderies (“habladurías”): el contingut és menys important
que la persona que les intercanvia. La nostra
manera de ser i d’actuar conforma el clima en el que els altres viuen,
l’atmosfera que respiren (els nens responen més al que ets que al que
dius; recordem més als nostres professors pel què eren que pel que ens
ensenyaren). Ens sentim pregonament i subtilment afectats per com són els
altres (a les parelles grans, l’estat d’ànim de l’altre membre és més
important que el propi estat de salut). La
influència subtil, en un sentit negatiu –la connivència- manté cohesionats
els cicles límits restrictius; però en sentit positiu és vital per a
mantenir els sistemes oberts renovats i vibrants. Com la
metàfora del caos ens proporciona una nova manera de pensar la diferència
entre la influència maligna i la benigna?
·
el poder de la papallona és impredible. És difícil esbrinar els efectes a
llarg termini de les nostres accions (d’aquí l’imperatiu categòric kantià
o les tradicions que ensenyen que una acció ha de basar-se en
l’autenticitat del moment, ha de ser vertadera en sí mateixa i ha
d’exercitar els valors de pa compassió, l’amor i l’amabilitat bàsica. El
poder positiu de l’efecte papallona implica el reconeixement que cada
individu és un aspecte indivisible del tot, i que cada moment caòtic del
present és un mirall del caos del futur
·
és difícil distingir les influències negatives de les positives; a més, el
que a primera vista sembla una influència negativa, pot tornar-se
positiva.
·
la influència positiva només funciona de forma creativa per a mantenir el
sistema obert quan es fa amb autenticitat i de bona fe. Pensem en el
sistema educatiu basat en el “reforç positiu”: els professors, en benefici
de la influència positiva, es comportaven de manera mecànica i falsa i els
estudiants acabaren menyspreant-los o bé dependents dels elogis fins el
punt que un comentari neutral equivalia a un càstig). El sistema
és susceptible de ser amplificat per l’impacte de l’efecte papallona, però
a qui s’ha d’atribuir l’exercici d’aquest poder? Cal adoptar una nova
actitud envers el significat del poder i el de la influència.
Ex. dona maltractada que
telefona a la policia per demanar ajut però que es nega a presentar
denuncia; no només no demanava el divorci sinó que trobava excuses per a
justificar la conducta del marit (trucar a la policia i aconseguir que
relaxessin la situació formava part del sistema en el que estava
entrampada). Què fa falta per a que modifiqui la seva actitud? Què pot
constituir la darrera gota que fa vessar el cicle límit? És impossible
saber què va produir el canvi en la percepció que tenia la dona de la seva
situació: el poder positiu de l’efecte papallona va de la mà amb na
necessitat d’una humilitat bàsica. La clau
per al canvi no radica tant en una acció individual com en la manera en
què interactuen diferents rínxols retroalimentadors.
Ex. la nostra llibertat
resideix en l’humil poder que posseïm. Durant la dominació comunista, els
txecoslovacs creien que no tenien cap poder. Però com diu Havel, fins i
tot en aquelles condicions, els individus trobaven la manera de
comprometre’s amb una creativitat individual autèntica. Havel anomenà a
aquestes accions “viure en la veritat” que, segons la metàfora del caos,
és el senzill procés –encara que sovint no esdevingui fàcil- d’obrir-nos a
la incertesa, descobrir la frontera entre el que és individual i
universal, i actuar des d’aquest descobriment. Aquest és el poder real
de la impotència. En l’acte d’adonar-nos autènticament de la realitat
del moment resideix la nostra habilitat per a influir, humilment, fins i
tot en els sistemes més rígids. Els
sistemes rígids –els cicles límit- depenen del fet que cadascú
sacrifiqui una mica de la seva creativitat quant individu per a
confabular-se en ares del sistema. Què
s’esdevindria si el verdulaire es limités a enretirar el cartell del seu
aparador? Havel se n’adonà que aquest acte minúscul podria originar una
cascada d’altres actes. Treure el cartell significaria una amenaça pel
sistema, no per cap poder físic, sinó perquè la seva acció aniria més
enllà de si mateixa, perquè il·luminaria el que l’envoltava i per les
conseqüències d’aquesta il·luminació. És el que varen fer molts estudiants
i escriptors xecs: exercir la seva llibertat creativa. I el 1989 i
1990, l’impacte col·lectiu d’aquestes activitats individuals varen
contribuir a autoorganitzar la “revolució de vellut” que va alliberar
pacíficament Txecoslovàquia de l’estat postotalitari.
[L’important de les accions no
és la seva força, sinó el seu significat i la interacció que pot provocar
en altres accions] Cal
exercir la nostra subtil influència, encara que no la veiem, ni tampoc
sapiguem com ha contribuït a la creació de sistemes oberts (les
conseqüències de l’efecte papallona en la societat a partir d’un sol acte
individual són difícils de predir). I exercim la influència subtil quan
manifestem el nostre coneixement de la veritat. I quan l’exercim,
esdevenim un element impredible en una societat incontrolada, és a dir,
esdevenim un dels transgressors de la societat. El
transgressor mostra la manera com la creativitat pot superar les
estranyeses més poderoses. Els transgressors van més enllà dels límits del
sistema i tergiversen les regles; per això són incòmodes a les
organitzacions i governs rígids.
[quan una organització veu que
té limitades les possibilitats de creixement i de transformació, es deu al
fet d’estar acceptant els límits anacrònics i contextos que només
serveixen als propòsits limitats del poder imposat i coercitiu del cicle
límit] Les
cultures greco-romanes valoren la tragèdia: l’heroi enfrontat als déus i
destruït per aquests. Altres cultures valoren la comèdia, és a dir, el
transgressor, l’ambigüitat i la confusió de papers. La tragèdia té a veure
amb les lluites pel poder i està abocada a la mort. La comèdia acaba amb
matrimoni, amb la continuació de la societat i la fertilitat aconseguida
amb l’engany al destí, l’ambivalència i la confusió de fronteres i
límits. Les arts
marcials utilitzen una aproximació creativa al transgressor: no es tracta
d’oposar força a la força, sinó d’utilitzar una resposta intel·ligent en
el moment de vèncer l’adversari: aplica una acció de palanca efecte
papallona en el moment crucial. Aplica suavitat i calma a la violència més
extrema. Ex. l’1 de
desembre de 1955 Rosa Parks (que havia lluitat pel dret al vot dels
negres) es va asseure a la part del davant d’un autobús de Montgomery;
quan el conductor li va dir que deixés el seient a un blanc, ella s’hi va
negar. Començava una revolució: els afroamericans varen començar un boicot
històric de 381 dies als autobusos municipals. Martin Luther King va dir
en un mitin: “Nosaltres no volem millorar només la vida dels negres de
Montgomery, sinó la de tota la ciutat”. El 1956 el Tribunal Suprem
dels EE.UU. va dictaminar que aquesta segregació era inconstitucional. Comparem
l’acció de Parks amb la d’un terrorista que vola un edifici o mata un
dirigent, amb l’esperança que la seva acció provoqui un aixecament. El
terrorista viu en la fantasia que ell pot convertir la seva impotència en
poder i exercir un control de la situació a través de l’acte violent. L’efecte
papallona subratlla la pregona influència que poden exercir els individus
comuns en la societat; però també indica la humilitat fonamental que és
necessària per a exercir aquesta influència d’una manera positiva. Mai
podem estar segurs de l’important que pot ser la nostra contribució
individual. La nostra
acció pot perdre’s en el caos que ens envolta, o pot unir-se en un de tant
rínxols que mantenen i renoven una comunitat oberta i creativa. No podem
saber si la nostra influència tindrà un efecte, ni com ni quan. Cada
element individual del sistema influeix en la direcció de la resta
d’elements del sistema. Mai és
una persona la que provoca el canvi, sinó la retroalimentació del canvi
dins d’un sistema complet.
Ex. el conte de les volves de
neu damunt d’una branca, fins que arriben a trencar-la. Per a la
teoria del caos no existeix l’impossible: el món real flueix constantment
i qualsevol context pot canviar i, de fet, canviarà. Els cínics
mantenen que la naturalesa humana mai pot canviar la consciència egoista,
jeràrquica i orientada vers el poder que ha dominat la història. La teoria
el caos suggereix que la consciència no està confinada en allò que, de
forma privada, s’esdevé en cada un dels nostres caps. La consciència és un
sistema obert, com el temps atmosfèric, i els continguts d’aquesta
consciència es modifiquen constantment per les forces del caos que
expressa cadascun de nosaltres. A través
del caos, un individu o un petit grup, pot influir pregonament i
subtilment en tot el món.
3. Seguir el
corrent Com
s’organitzen molts dels moviments espontanis en història (la repoblació
espontània de les terres catalanes)? On rau l’organització? Segons la
teoria del caos en l’autoorganització.
Ex. una manifestació (Tiananmen?:
comença a partir del caos (es comenta, es parla…); algun estudiant
realitza una acció: és un punt de bifurcació que s’amplifica. Un altre
estudiant el segueix, i un altre… la retroalimentació entre uns i altres
inicia una cascada que reuneix tots els estudiants al voltant del
projecte, i desemboca en la manifestació. Es tracta
d’un sistema no lineal, obert, creatiu i caòtic. L’autoorganització manté
viva la comunitat En
circumstàncies molt diverses, la gent s’uneix, ajuda, col·labora… Ningú ho
dirigeix, però es fa. (els nens, quan juguen, s’autoorganitzen en jocs
espontanis)
Ex. Internet com exemple
d’autoorganització social (la Net és un sistema dinàmic, obert i
caòtic: hi ha un ordre, però és caòtic) La xarxa
es crea el 1960 per iniciativa de l’exèrcit americà quan cercava un
sistema de distribució d’ordres en el cas d’una guerra nuclear, de manera
que cap centre individual pogués ser inutilitzat (idea similar a la xarxa
d’autopistes nordamericanes pensades com franges d’aeroports per aterrar).
Ningú controla la Xarxa; es manté per un flux obert d’usuaris que fan
circular la informació. Dins de l’autoorganització global de la Net i la
seva www, hi ha innombrables miniautoorganitzacions sorgint a cada moment
(són les comunitats digitals, les llistes de distribució…). La Net és un
exemple diari de l’exuberància creativa col·lectiva. Les gegantines
organitzacions comercials, jeràrquicament estructurades i mogudes pel
poder han vist frustrades, fins ara, les seves aspiracions de canalitzar
la Net cap els rígids mecanismes del benefici. Des de la
perspectiva del caos, tota l’activitat en la societat i en la naturalesa
és una activitat col·lectiva
Ex. la guerra entre els maring:
quan la població de porcs creix, les dones comencen a protestar… (quins
serien els punts de bifurcació? Les aliances?). No hi ha cap divisió
estricta entre la conducta individual i la del grup. Els
sistemes autoorganitzats compostos per individus, contenen diversos
nivells de complexitat. Cada nivell ha desenvolupat les seves pròpies
regles. La conducta individual segueix unes regles; la col·lectiva unes
altres. Quan es realitza una acció no és pel fet que un individu o una
élite assumeixi la direcció: l’organització es desenvolupa a partir de
l’acoblament de la retroalimentació que es deriva de l’activitat
individual aleatòria. Això no
seria possible si la naturalesa fos simplement una reunió de parts
mecàniques relativament aïllades (és la imatge que ens ofereix la
ciència). A través de la teoria del caos podem entendre que la tendència a
la interacció i a la autoorganització ha de ser una cosa inherent a
la naturalesa. El
caos ens mostra que quan diversos individus s’autoorganitzen són capaços
de crear formes molt adaptables i resistents.
Ex. el sistema de proveïment
d’aliments d’una gran ciutat (es pot trobar qualsevol menja a qualsevol
hora del dia: el sistema funciona eficientment dins de la fèrtil frontera
que hi ha entre l’ordre i el caos) La major
part de les regles formals (tràfic, salut i seguretat, la protecció del
consumidor) que contribueixen al fet que les coses segueixin el seu curs
no foren planificades: evolucionen des de la base, a partir de la
retroalimentació entre els elements individuals interactuants. Estem
defensant la perspectiva de la lliure competència? No; pensar que el
sistema de distribució d’aliments a Barcelona és una entitat originada per
la competència, equival a creure que les pomes existeixen gràcies a
l’insecticida. La teoria
del caos reformula la idea darwiniana de la competència i ens mostra que
la biologia està plena de “coevolució” i “cooperació”
[sovint, els animals més
agressius, són nerviosos, estressats, mal adaptats i mals agents
reproductors; els cooperants i menys dominants són els més adequats de la
societat, els que es reprodueixen] Tenim una
imatge de la naturalesa basada en conductes dominants i relacions
competitives depredador-presa entre les espècies. Però, què s’esdevé amb
la gran multiplicitat de formes en què les diferents espècies es
comprometen en una creativitat col·lectiva a través de la unió
retroalimentadora?
Ex. quan apareixen les plantes
amb llavors dins de fruits, els animals es desenvoluparen amb elles. Els
ecosistemes (ex. la selva tropical) són un clar exemple de relació
constant i permanent de col·laboració, de mil maneres subtils que
contribueixen a la seva mútua supervivència Des de la
perspectiva del caos és menys important adonar-se’n de com competeixen els
sistemes, que adonar-se de com els sistemes aniden uns dins dels altres
inextricablement units. La
competència no és el que governa el sistema.
Ex. comença un partit de
futbol; sembla que els jugadors actuen de forma independent, ajustant-se a
les seves rutines. De sobte, una jugada inspirada i gol: s’amplifica un
punt de bifurcació. Ara sembla que els jugadors van més conjuntats: és una
creació autoorganitzada.
L’activitat d’un sistema caòtic col·lectiu, compost per una
retroalimentació interactiva entre les seves parts o escales, rep el nom
d’”atractor estrany”. Dir que un sistema té un atractor
vol dir que si elaborem un gràfic dels canvis del sistema, el gràfic
mostra que el sistema està repetint un model.
[el sistema és “atret” cap a
aquest model de conducta; o bé, si s’altera el sistema, empenyent-lo a
apartar-se del seu comportament, tendeix a tornar a ell tan aviat com
pot] En el
sistema restrictiu de cicle límit (classe magistral, manual de text,
examen memorístic…) la conducta és mecànicament repetitiva, amb molts pocs
graus de llibertat. El sistema funciona amb la seva conducta restrictiva
independentment del que s’esdevé a l’exterior. El model
del sistema de l’atractor estrany és diferent. El gràfic de l’atractor
estrany mostra que la conducta del sistema és impredible i no mecànica.
Atès que el sistema està obert al medi que l’envolta, és capaç de molts
moviments matisats. Els
sistemes artificials (vàlvules i pistons) són regulars. El cor no. Les
irregularitats en el ritme cardíac són una mostra de la salut del cor. Si
un cor és massa mecànic i regular, és un clar indici de problemes. L’atractor
del cervell és encara més estrany, i requereix un elevat i constant nivell
de caos neuronal per a proporcionar la base sobre la que la repentina
autoorganització dels pensaments i les percepcions pugui emergir. Un
organisme sa té un atractor estrany i és un atractor
estrany: agitant-se, movent-se, canviant, ple de vòrtexs de
retroalimentació positiva que empenyen el sistema cap a noves direccions,
i vòrtexs de retroalimentació negativa que aparten els processos de caure
a l’oblit aleatori. Dins de l’atractor estrany de l’organisme s’hi amaguen
molts altres atractors estranys, cada un d’ells amb el seu particular grau
de “regularitat” és a dir, cada un més o menys estrany. Un
dels principis vitals dels atractors estranys i el caos col·lectiu implica
la transparent diversitat de tots aquests sistemes dins dels
sistemes.
[un nínxol ecològic saludable
conté una àmplia varietat d’espècies relacionant-se unes amb les altres;
si reduïm la varietat i fem el sistema més homogeni, esdevé fràgil] La
creativitat caòtica mostra per què la diversitat és tan important. Quan
els diferents individus s’agrupen tenen un gran potencial creatiu
[ex. quan les bactèries que
respiraven oxigen envaïren altres cèl·lules bacterianes a la recerca
d’aliment, l’hoste i l’amfitriona desenvoluparen una retroalimentació que
va permetre a aquesta respirar l’oxigen i donar-li a aquella un entorn
adient] Quan els
individus –cadascun amb la seva pròpia creativitat autoorganitzada-
s’uneixen, es perden alguns graus de llibertat, però se’n descobreixen
d’altres. Una
nova intel·ligència col·lectiva emergeix,
un sistema obert, absolutament insospitat i lluny del que qualsevol podria
haver esperat en contemplar els individus actuar aïllats. La manera
com ens organitzem en la societat moderna no s’assembla en res a les
formes autoorganitzades del caos (pensem en les nostres organitzacions
formals, amb els seus organigrames jeràrquics, els seus objectius
precisos, els seus informes…)
[quan es parla d’objectius en
ensenyament, sempre es fa referència als objectius que vol assolir el
professor: però sabem els objectius que volen assolir els estudiants?] La nostra
visió de la realitat: es tracta d’una realitat
·
en la que adorem el poder i creiem que tenir-lo és essencial per a la
supervivència
·
en la que veiem el món en termes de triomfadors i perdedors; un món en el
que ens sotmetem a les ordres jeràrquiques i en el que acceptem tàcitament
la idea que el qui estan a dalt són millors
·
en la que ens reunim en grups i òrgans socials que es resisteixen a la
diversitat i en la que les nostres estructures socials operen com entitats
tancades, moltes de les quals afirmen la seva identitat en oposició a
altres grups (ex. les nacions) Els
nostres governs, les empreses per a les que treballem, els grups d’oci o
religiosos als que pertanyem fan de vegades coses terribles. Quan això
s’esdevé, censurem els líders o als altres membres del grup; ens sentim al
marge de l’activitat col·lectiva de la que, tanmateix, formem part
integrant. A un cert nivell ens podem identificar totalment amb una
organització; a un altre nivell ens podem sentir aliens a l’organització,
veure-la com un “ells”. La perspectiva del caos ens permet saber que el
nostre malestar té molt a veure amb la manera en que hem assumit que les
organitzacions s’hagin de mantenir a través del liderat, la competència i
el poder. Com ens
pot repercutir aquesta visió de la realitat?
·
la televisió reafirma els valors i la lògica del esquema
guanyadors-perdedors, del que és millor i dels herois i líders (Jerry
Mander (1992), In the Absence of the Sacred)
·
la cooperació i la participació són substituïts per la competència i la
rivalitat
·
en un procés deshumanitzador: la creença en que el poder dels mecanismes i
les tecnologies poden salvar-nos; la creació d’una estesa passivitat i
desesperança social; una monocultura dividida per les lluites racials i
ètniques; una cultura encadenada a les programacions i als èxits
(“tenir-ho tot”), fins l’extrem que molts individus semblen no tenir temps
per a ser; una cultura fascinada amb les celebritats, les imatges, el
carisma i la mobilitat social Treballem
més ara que a les societats caçadores-recol·lectores. La vida gira al
voltant del treball. Les organitzacions –tancades, jeràrquiques,
competitivament organitzades i linealment planificades- es posen en
guàrdia per evitar que les activitats creatives puguin arribar a
autoorganitzar-se dins de les parets de l’empresa. En el treball no es
permet que les persones admetin la debilitat, reconeguin dubtes o cometin
errors sense pagar un alt preu. Les manifestacions del caos estan
suprimides, és a dir, exactament les activitats necessàries per a que es
produeixi la creativitat. (pàgs. 90-95) Des de la
perspectiva del caos, el problema real és que durant molt temps els éssers
humans han imposat ideologies de poder, jerarquia i competència per damunt
de les seves tendències naturals a l’activitat creativa col·lectiva. Procés que
segueixen les organitzacions noves segons la teòrica de la complexitat
Lynda Woodman i l’economista Brian Arthur:
·
primer, les noves organitzacions tenen una qualitat caòtica, flexible i
indagadora i un notable companyerisme entre els creadors (aquesta qualitat
caòtica pot permetre irrompre amb èxit a l’escena comercial)
·
passat un temps, l’organització acaba petrificant-se (assumeix els
principis del que s’entén per “bons negocis”)
·
al final, la jerarquia, la competència i el poder comencen a dominar les
seves activitats i, en conseqüència, es reforcen els rínxols de
retroalimentació negativa que controlen la manera en que es fan les coses;
d’aquesta manera, l’atractor estrany de l’organització acaba reduït al
cicle límit. La creativitat individual es subordina a les rutines i a les
conviccions ritualitzades de l’organització. La gent entra i surt de
l’empresa, però el “sistema” roman inalterable: els individus no importen
L’experiment del diàleg
Els
“grups de diàleg”: grups que es reuneixen per analitzar la naturalesa de
les relacions de grup. Es tracta de mirar de comprendre com les nostres
suposicions individuals i col·lectives controlen les nostres relacions amb
els altres i examinen les possibilitats de la creativitat col·lectiva. Per al
físic David Bohm el diàleg “no és un intercanvi, ni una discussió.
Discussió significa palejar una i una altra vegada, en dues direccions,
com en una partida de ping-pong. Això té un cert valor, però en el diàleg
mirem d’aprofundir més… per a crear una situació en la que “suspenem” les
nostres opinions i judicis de manera que siguem capaços d’escoltar-nos els
uns als altres”. Aquesta suspensió no és tant un desig dels membres del
grup, quant un efecte del diàleg en si mateix. Atès que hi ha molts punts
de vista diferents flotant en l’ambient en un diàleg, les opinions i
judicis de cadascú poden acabar sent posposats. Fins i tot les conviccions
“innegociables”, que subjeuen fins i tot en els desacords més
intranscendents i que no poden raonar-se, poden suspendre’s i fins i tot
transformar amb el procés de la creativitat col·lectiva. En tot
grup, sota del caos aparent, hi ha un ordre. Encara que hom tingui la
sensació que no canvia la manera de pensar de ningú, sí que s’està
canviant. Influïm els uns en els altres. De vegades no entenem el que ens
volen dir; reaccionem davant les paraules. De vegades no entenem el que
volem dir fins que els altres ens descobreixen el sentit del que hem dit.
De vegades, un del grup, a través d’algun tipus d’actitud (per ex.
l’interès autèntic per les idees de dues faccions antagòniques dins del
grup i l’escepticisme respecte a que qualsevol d’elles tingués la solució
adient) pot proporcionar una “influència subtil” que ajuda a suspendre les
conviccions innegociables el temps necessari per facilitar l’emergència
d’una solució nova.
[ex. les discussions en molts
pobles “primitius” com ara els iroquesos: el consell pot durar dies o
setmanes; de vegades no es prenen decisions perquè no es pot assolir un
acord unànime: però quan es pren una solució tothom la “fa seva” i s’hi
sent compromès: és tant una decisió col·lectiva com individual]. Els
problemes actuals són de tal magnitud que no hi ha cap líder o sistema que
pugui resoldre’ls. A més, les nostres organitzacions s’aïllen de nosaltres
en la mateixa mesura que ens absorbeixen. Donem per fet que, atès que els
individus són essencialment partícules separades, l'acció col·lectiva ha
de ser coordinada a través d'aquestes estructures externes imposades. Què
s’esdevindria si deixem que l’autoorganització creï les nostres
comunitats? Què s’esdevindria si forgéssim les nostres solucions socials
en la forja del caos creatiu? La
“memòria col·laboradora” proporciona un altre tipus d’exemple
d’autoorganització col·lectiva.
Els investigadors han descobert
que els cònjuges ancians compensen la pèrdua normal de memòria per a
recordar noms familiars, cares i esdeveniments. Ho fan esdevenint experts
en l’ús de la retroalimentació, col·laborant l’un amb l’altre per a poder
reconstruir el que s’oblida (les parelles que portaven més anys casades
retenien millor una història que se’ls llegia que les parelles més
joves). En lloc de
tractar l’activitat mental com el producte d’un cervell individual,
caldria estudiar si la ment existeix primer en les relacions socials que
influeixen en el que els individus pensen i fan (Bruce Bower, “Partners in
Recall”, Science News, nº 11, 13 de septiembre de 1997, pp.
1.174-1.175) Brian
Goodwin citat a Roger Lewin (1992), Complexity: Life at the Edge of
Chaos. Nova York. Macmillan.
4. Explorar
què hi ha al mig La vida
és simple o complexa? La teoria del caos diu que pot ser ambdues coses i,
sobretot, que pot ser-ho al mateix temps.
·
el caos revela que el que sembla increïblement complicat pot tenir un
origen molt senzill, mentre que la simplicitat superficial pot amagar
alguna cosa sorprenentment complexa. El que és
molt simple i el que és molt complex són reflexos l’un de l’altre. Les
intuïcions sobre la paradoxa de la simplicitat i de la complexitat
apareixen sovint en l’art i la saviesa antiga Ex. el cel
de Dante està ple d’infinita complexitat i diversitat, però alhora està
contingut en una “simple flama”. Nicolàs de Cusa, al segle XV descriu Déu
com “la unitat dels contraris”; el taoista Chuang Tzu somnia que és una
papallona i després es pregunta si potser ell no serà el somni d’una
papallona que somnia que és un home. Els
fractals [http://www.dd.chalmers.se/~gu94joli/caf.html] –la geometria
de les formes irregulars i els sistemes caòtics- són una manera de veure
la paradoxa complexitat-simplicitat de la naturalesa i també de pensar
sobre ella.
(els arbres, rius, núvols,
costa… poden ser descrits mitjançant la geometria fractal; el conjunt de
Mandelbrot és un típic exemple de fractal matemàtic; la complexitat d’un
niu de tèrmits és el resultat de la constant repetició d’una única
solució; els electrons d’un metall normal a temperatura ambient es
comporten com un gas caòtic de partícules, però si a aquest “gas” se li
aplica una energia addicional –tal com es punteja la corda d’una guitarra-
vibra d’una manera regular anomenada “oscil·lacions del plasma”, per tant
el moviment regular i el caòtic estan present simultàniament. L’estudi del
plasma mostra que la infinita complexitat del caos i l’ordre simple
estan indissolublement units: sense l’ordre regular del plasma, no els
seria possible als electrons de conduir-se lliurement i aleatòriament; i
el moviment col·lectiu de tots els electrons del “gas” existeix en virtut
del moviment caòtic dels electrons individuals) David Bohm,
creador de la teoria del plasma, la veu com una imatge de la manera en què
la complexitat inherent a milions d’individus lliures, cadascú únic i
diferent, pot produir una societat coherent: la societat –com el plasma-
és una forma relativament simple que emergeix dels somnis, desigs i
contribucions complexes dels seus membres; cada individu, amb la seva
llibertat d’elecció és, en part, creador de la societat en la que viu. Una
societat sana requereix que es tingui cura tant del que és individual com
del que és col·lectiu. Quan les
interaccions, les repeticions i la retroalimentació estan en funcionament,
la simplicitat i la complexitat es transformen constantment l’una en
l’altra. La
situació esdevé sorprenent quan la simplicitat i la complexitat s’alternen
en el que els científics denominen intermitència.
Ex. el període de 24 hores del
dia en la Terra sembla regular; però amb la introducció de rellotges
atòmics de gran precisió, es va descobrir que la Terra experimentava
alteracions en la seva rotació: el pas del “temps” de la Terra no és
perfectament regular, atès que conté esclats interminables de caos. No és
el que s’esdevé amb els ordinadors (quan cal sortir i tornar a entrar)
quan es pengen (irrupcions del caos dins d’un ordre regular)? Un exemple
d’equació no lineal es pot veure en l’evolució de la taxa de natalitat:
quan la taxa és de 3, la població ja no oscil·la i s’estabilitza en un
ritme equilibrat, i amb una taxa de 3,7 el sistema perd l’equilibri i
fluctua imprediblement d’un any al següent. O bé: per matar l’escarabat de
la patata puc anar augmentant la dosis de pesticida, però l’augment de la
dosi no es correspon linealment amb la destrucció de l’escarabat: com més
adults es maten, més grans són les oscil·lacions. La
intermitència planteja diverses preguntes: apareix el caos perquè una
conducta regular s’ha trencat temporalment? O és l’ordre regular realment
una ruptura del caos que subjeu a la realitat? O bé és l’estable i
tranquil·la intermitència social una manifestació de la complexitat
caòtica subjacent?
Ex. observem com les societats
concedeixen un paper explícit a la intermitència: carnavals, festes,
balls, àpats, fogueres… es trenquen les normes dins de l’ordenament
social. Aquests esclats de caos permeten que el bon ordre de la societat
continuï prevalent durant la resta de l’any. Sota el caos del carnaval es
troba la renovació d’un important rínxol retroalimentador que preserva la
cohesió social (cfr. la guerra entre els maring)
[una mica de caos de la vida
cal per tal que el sistema immunològic funcioni de forma eficient] Prenem els
nombres enters 1,2,3… entre ells hi encaixen els racionals (compostos a
partir de les proporcions entre els enters ½, ¾, 7/8, 31/32,…) Entre dos
enters hi ha un nombre infinit de racionals; entre dos números racionals
hi ha un nombre infinit de números racionals. Però també hi ha els nombres
irracionals (rel quadrada de 2, el número pi), els que no poden ser
expressats com a proporció d’altres dos nombres. Els nombres racionals
sempre són finits o, com 1/3 repetits d’una manera regular perfecta
(0,33333…); però un nombre irracional és infinit, no té un ordre intern
que ens indiqui quin serà el dígit proper. La irracionalitat és una forma
d’intermitència dins de la línia regular dels nombres; els nombres
irracionals són esclats d’infinita complexitat, de total aleatorietat dins
d’un sistema regular. La
casualitat com a camí envers noves formes: la tècnica del dripping de
Jackson Pollock La teoria
del caos ens diu que quan la vida ens sembla més complexa, un ordre simple
sembla esperar-nos a la cantonada. I quan les coses ens semblen simples,
hauríem d’estar a l’aguait per descobrir els matisos i la subtilitat
amagats. Són, doncs, la complexitat i la simplicitat idees subjectives? Segons la
teoria del caos, la complexitat i la simplicitat no estan presents de
manera inherent en els propis objectes, sinó en la manera en què les coses
interactuen entre elles i nosaltres amb elles. L’ull i el
cervell, amb els seus moviments constants, interactuen amb l’activitat i
les transformacions del món per abstreure i traçar trets significatius.
Aquests trets constitueixen l’ordre que veiem. Les nostres interaccions
potencials amb el món són tan increïblement complexes que els nostres
cervells han desenvolupat moltes estratègies d’abstracció i
simplificació. Aquestes estratègies van canviant amb el temps. Avui en
dia fem servir, cada cop més, una estratègia digital, tot i que la
realitat digital suposa una considerable simplificació del món real
(ignorem les moltes dimensions de la realitat que no poden ser
digitalitzades). [La pròpia
ciència simplifica i torna abstracta la naturalesa; però la seva
dependència de les matemàtiques fa que la ciència només pugui tractar allò
que sigui quantificable, numèric i mesurable. Per tant, el progrés
científic es produeix a expenses de les qualitats de la naturalesa i dels
valors no quantificables, i confereix a la ciència una poderosa tendència
envers la fragmentació i la simplificació excessiva]. El caos
ens diu que tot està, en definitiva, connectat amb tot (i això és,
precisament, el que pretén l’hipertext)
Conèixer-se totalment a un mateix equivaldria, en efecte, a comprendre tot
l’Univers. La psicologia popular (i els llibres d’autoajuda) es basen en
la premissa que existeix un “jo” independent que pot ser identificat,
analitzat, reprogramat i perfeccionat. Tanmateix, quan més cerquem aquest
“jo” més descobrim les nostres interconnexions no lineals amb el que està
“fora” del jo. Com més cerquem el jo, més s’esvaeix com entitat
independent. La nostra
capacitat per a simplificar i abstreure ens permet practicar una mesura de
predectibilitat en les nostres trobades amb els individus i l’entorn. Per
això creem estereotips (racials, nacionals, culturals, socials…). Qui
simplifica, es simplifica. Fins i tot les emocions poden ser
estereotipades (reaccions davant una pel·lícula de por…) I les
simplificacions són l’eina que fan servir els demagogs per obtenir la
nostra lleialtat o la nostra por per a concedir-los el poder.
Ex. els recents immigrats als
EE.UU. tenen un alt prejudici contra els afroamericans: el clima de la
societat nordamericana anima els nou vinguts a adquirir els estereotips
negatius sobre el negre, “l’altre”, i així donen proves que s’han integrat
a la cultura majoritària. Seduïts
per les nostres abstraccions, ens habituem a veure el món a través de
categories que ens fan cecs a les subtileses i a la riquesa de les petites
coses. Però també ens podem deixar dominar tant pels detalls i la
complexitat que no siguem capaços d’abstreure el significat subjacent en
una situació. Ens hem de demanar sempre si la simplicitat o la complexitat
són inherents al tema amb el que ens enfrontem o si és alguna cosa que
estem projectant. Cal
diferenciar complexitat de confusió. La complexitat designa allò
essencial sobre les nostres relacions amb el món. La confusió és un
sistema d’alarma que ens informa que estem deixant de veure la simplicitat
essencial dins del que és complex o que estem menystenint els rínxols dels
matisos dins del que és simple. Una de les
nostres permanents fonts de confusió prové del fet de parcel·lar el món en
dualitats. La teoria del caos pretén superar les dualitats:
simple-complex, objectivitat-subjectivitat, jo-altre, order-atzar,
estabilitat-hipersensibilitat, poder-influència subtil, cos-ment,
ordre-caos, control-incertesa, bé-mal. Cada un d’aquests pols conté
l’altre. En canvi, les dualitats es manifesten en els estereotips. Ex. és
el mal i el que és injust de la societat el resultat d’individus malvats i
de llurs conspiracions, com ens suggereix el dualisme? O més aviat de les
activitats d’homes i dones corrents que accepten els estereotips, els
eslògans i altres simplicitats de la societat, al temps que diuen que “no
hi ha res a fer” i que tot és “massa complicat”? El caos
suggereix que la ironia, la metàfora i l’humor ens ajuden a superar el
dualisme, com també la dialèctica. La teoria del caos, amb la seva
acceptació simultània de la simplicitat i la complexitat, de l’ordre i el
caos, del singular i plural, del jo i l’altre, s’apropa molt a la saviesa
tradicional. El caos ens invita a adoptar noves estratègies vitals:
l’estratègia humana és no tenir cap estratègia, sinó viure a cobert i
explorar molts entorns diferents. No som els reis de la jungla, sinó els
adeptes al caos. Ex. el primer acte d’un nou nat en reconèixer el rostre
de la seva mare en un flux permanentment canviant d’aparences, i
identifica els mínims canvis d’expressió amb les emocions de la mare. Ex.
·
qualsevol racó d’un paisatge recull l’ordre subtil i el canvi constant i
impredible que s’hi opera, on tot està connectat amb el moviment de tota
la resta
·
el caos implica ramificació, contracció i canvi com una part d’un
“sistema” que interactua amb les seves altres parts incomptables. La
desembocadura d’un riu recorda un sistema de rels o un calamar. Una
muntanya, formada pel xoc de les plaques tectòniques, és modelada i
erosionada pel temps, els arbres… Les formes caòtiques, a les que anomenem
fractals, posseeixen la característica que les “parts” de la forma
repeteixen la forma a diferents escales.
·
els flocs de neu són fractals, atès que reuneixen la simetria de les sis
cares dels cristalls amb el caos que afecta a la manera en la que creix
cada “braç” radial del floc
·
quan els humans es reuneixen en grans concentracions s’autoorganitzen en
formes fractals, els patrons del caos (sovint recorda l’ordre aleatori i
autoorganitzat d’un camp de flors)
·
la pintura abstracta pot semblar a primera vista desordenada, però la
teoria del caos suggereix que molts pintors abstractes tenen una pregona
intuïció dels models de la realitat: la realitat no com a col·lecció
d’objectes sinó com un ordre dinàmic i turbulent inseparable de les
nostres pròpies percepcions (cfr. artistes fractals)
5. Observar
l’art del món Quan
mirem els núvols i les seves formes capricioses, quan observem les onades
que venen i van per la sorra… estem parlant de fractals, dels models
recurrents i incessants de la natura: els models de la naturalesa són els
models del caos. “Fractal”
[http://astronomy.swin.edu.au/pbourke/fractals/] és el nom donat pels
científics als models del caos que veiem al cel, a la terra... (el caos
modela les tortuoses i permanentment canviants formes fractals de les
línies de la costa) La paraula fou definida pel matemàtic Benoît
Mandelbrot [http://math.bu.edu/DYSYS/FRACGEOM/FRACGEOM.html], i ara
s’utilitza àmpliament en la teoria del caos, on els fractals fan
referència a les marques i formes realitzades per l’acció de sistemes
dinàmics caòtics. Els matemàtics han imitat els fractals naturals (el
sortint d’una roca causat per un terratrèmol o una gelada, la xarxa
dendrítica d’un sistema fluvial, la forma efímera d’un floc de neu, la
forma dels núvols, el cervell humà...) fent servir diverses classes de
fórmules de retroalimentació no lineals, però no tenen la subtilesa dels
seus equivalents naturals. (els fractals matemàtics són impressionants,
però a base de mirar-los hom perd la frescor inicial; això no s’esdevé amb
les creacions de la naturalesa, que emergeixen d’un procés caòtic
hol·lístic en el que les innombrables parts estan subtilment
interconnectades). La
il·lustració clàssica d’un fractal és una línia de la costa.
Mandelbrot preguntava: com és de llarga la costa de Gran Bretanya? (si ho
mesurem damunt d’un planisferi, és fàcil; si ho mesurem damunt d’un mapa
de carreteres, també és fàcil però donarà una mica més llarga; amb un mapa
marítim de més precisió, serà més llarga... Es pot arribar a la conclusió
que és infinita (si arribem a nivell molecular). Una línia costanera es
forma per l’acció caòtica de les ones i altres forces geològiques. Es generen
formes que repeteixen, a escala més reduïda, un model similar al que es
veu a escala més gran: el caos genera formes que posseeixen
“autosemblança a moltes escales diferents”. (ex. la forma d’un arbre:
el tron es bifurca en branques, les branques en branquillons, a les fulles
trobem el model dendrític de les venes...: tant a gran escala com en el
detall més petit, l’arbre és un registre autosemblant del flux de
l’activitat caòtica que l’ha creat). Al costat de l’autosemblança de les
formes d’un arbre podem observar com cada un d’ells és absolutament únic.
L’autosemblança inclou tant les diferències individuals com la
singularitat, així com les similituds.
L’autosemblança fractal és la versió del caos de la següent afirmació
budista: “S’aixeca una partícula de pols i tota la terra s’hi troba;
floreix una flor i clareja un univers amb ella”. A la microescala de la
nostra existència, cada un de nosaltres és una única representació del món
que ens ha creat. L’autosemblança
fractal entre el microcosmos i el macrocosmos és un producte de
totes les complexes relacions internes retroalimentades que s’esdevenen en
un sistema dinàmic. Mirar amb atenció els trets fractals de la realitat és
una manera de veure l’impredible moviment que crea el món i el manté
cohesionat. La dimensió fractal d’un objecte és una mesura aproximada de
la seva complexitat (però no ens diu gran cosa sobre la naturalesa dels
detalls i menys encara de les seves relacions amb altres objectes) Estem
habituats a pensar la bellesa de la naturalesa en forma de parc natural,
de postal (els boscos semblen un parc de ciutat), de formes que s’adapten
al concepte de grandesa imponent i de sublimitat. L’estètica
del caos no té res a veure amb la bellesa de postal, sinó amb la
mirada en detall als boscos reals, amb arbres caiguts, zones
d’aiguamolls...: un moviment de coses connectades de maneres no revelades.
La teoria del caos ens ajuda a posar en primer terme el que és femení en
la nostra exploració del món (Linda Jean Shepherd (1993), Lifting the
Veil: The Feminine Face of Science. Boston, Shambhala). Art i
fractals A les
seves arrels, l’art conté nius d’autosemblança. Però el model d’ordre
fractal a l’art va més enllà del que és mecànic. La naturalesa construeix
els seus fractals a partir de la matèria i l’energia. La matèria de l’art
inclou també la consciència humana. Els artistes creen discordances
(formals, metafòriques, dissonàncies...). Les concordances i les
discordances conformen models que són sempre sorprenents i
significativament autosemblants i autodiferents els uns dels altres,
reflectint, d’aquesta manera, el curiós misteri del nostre ser en el món. La
catedral gòtica fou una gran estructura artística de formes autosemblants
(i diferents) organitzada en una tensió i equilibri dissenyats per evocar
l’apreciació de l’harmonia còsmica. La llum divina, l’Ésser que era pura
“raó” o racionalitat es va fer palès a l’espai de la catedral a través de
l’ús dels vitralls. Els
fractals i el caos ens permeten afegir al transgressor Dionís a la nostra
idea del que significa ser raonables.. si a la lògica li sumem l’harmonia,
i a l’harmonia afegim la dissonància, aleshores ser raciona és ser
creatiu. Si cal prendre decisions racionals que afecten ecosistemes
caòtics, és excessiu pensar que ens cal desesperadament una nova classe de
racionalitat que inclogui no només els nostres poders analítics i de
deducció lògica, sinó també, la nostra empatia i la nostra resposta
estètica al món natural? La nostra
vella forma de raonar, que considera el món com un objecte exterior que ha
de ser analitzat, disseccionat i controlat, no funciona ja en el context
dels problemes del món modern. (exemple de “racionalitat” tecnològica
moderna: Brasilia, que és, de fet, una ciutat inhabitable). Es tracta,
doncs, de viure dins d’una nova dimensió de l’espai fractal.
6. Viure
dins del temps Llei
dels rínxols fractals de la durada Els
temps, actualment, ens té segrestats. Mai tenim prou temps, i quan en
tenim una mica el malversem. El temps ha esdevingut una cosa mecànica,
impersonal, externa i desvinculada de la nostra experiència. En altres
cultures, el temps es un riu per on navegar-hi. Es tracta, doncs, de viure
dins de la nova dimensió del temps fractal. (quan entrem plenament en un
moment concret del temps, és possible tocar l’eternitat). Allunyats del
veritable significat del temps, perdem la nostra connexió amb els ritmes
propis de la vida. Tenim una
imatge del temps com una línia recta, una fletxa que va dels passat al
futur. La teoria del caos reemplaça la línia amb una complexa i inacabable
figura de dimensió fractal (ja que sosté que no hi ha línies simples en la
naturalesa). Seria el temps l’única línia unidimensional de la
naturalesa? El
temps té una dimensió fractal.
Aquesta visió ens ofereix la porta d’accés als remolins i corrents del
temps on poder explorar els seus vòrtex turbulents. Sabem que el temps
passa més de pressa o més a poc a poc (el viatge d’anada sempre és mes
llarg que el de tornada): de vegades podem entrar en un temps fractal i
experimentar els seus matisos temporals i actuar en consonància amb els
nostres ritmes interns. La línia
temporal burocràtica i organitzada té poc a veure amb el ritme de vida. El
món en el que vivim divideix la línia del temps en segments tancats de
durada que no deixen espai lliure per als detalls fractals (“en contemplar
el foc i l’espetec de les guspires en una llar de foc a l’hivern, hom té
la sensació d’entrar en uns ritmes temporals que no tenen res a veure amb
els temps marcat pel relotge”). En explorar els detalls fractals del
temps, els microesdeveniments flueixen sobre nosaltres plens de matisos
que tot just havíem apercebut. Quan la societat que hem creat ens allunya
del veritable significat del temps, ens roba la nostra connexió amb els
ritmes propis de la vida (recordem l’estil de vida dels pagesos medievals
molt més d’acord als ritmes naturals i els canvis operats en la
consciència medieval del temps -el temps pertany a Déu i així prestar
diners durant un cert temps era pecat- i l’aparició de rellotges mecànics
en edificis públics). El
temps s’ha separat de la immediatesa de la experiència humana i s’ha
reduït a nombres transformant-se en mercaderia
(temps mort, en temps real, no arribar a temps, tenir temps, perdre el
temps, fer temps, passar el temps, aprofitar el temps, omplir el
temps...). Només aquesta concepció del temps va fer possible el
capitalisme: també el temps ha esdevingut diner. També la Història està
imbuïda d’aquesta visió del temps. Per què no pensar que el temps pertany
a l’àmbit de les subtils interrelacions humanes i multiplica els moments
de contacte humà? Els
fractals són autosemblants, i això ho és també el temps fractal. En una
obra d’art, cada fragment d’un quadre reflecteix metafòricament el
moviment de tota la pintura (en una obra musical, el temps s’expressa a sí
mateix en la subtilesa dels canvis de tempo (com l’aigua d’un
rierol, el temps es corba, es separa, flueix...). Pot ser
que cada “esdeveniment” o fins i tot cada moment de la nostra vida sigui
un microcosmos fractal de tota la nostra vida? La teoria
del caos ens diu que els sistemes tendeixen a autoorganitzar-se,
preservant el seu equilibri intern, alhora que retenen una certa mesura
d’obertura al món exterior. Una cosa similar s’esdevé amb el temps.
Cada element d’un sistema posseeix el seu propi rellotge, la seva
mesura singular de la magnitud del procés interior que s’està
desenvolupant respecte a l’entorn exterior. En l’autoorganització d’un
sistema més gran, els “rellotges” interns dels sistemes més petits es
compassen. El ritme del temps varia des del ràpid tic de l’àtom fins
l’expansió de tot el cosmos. Cada sistema conté la seva pròpia mesura del
temps i, quant a sistema connectat amb l’entorn, el temps s’enriqueix i
s’omple de dimensions. Cadascun
de nosaltres és una multiplicitat de rellotges interns:
· les cèl·lules
s’organitzen en diferents òrgans els rellotges interns dels quals les
instrueixen per a segregar hormones i reaccionar químicament
· alguns dels rellotges
operen en forma de repeticions del cicle (el cicle menstrual, les pujades
i baixades del metabolisme al llarg del dia, els cicles de son i
vigília...)
· altres rellotges (els
ritmes de la consciència) estan més oberts a les influències de l’entorn
· quan el cervell percep
una amenaça, un seguit de senyals anul·la els cicles normals d’alguns
òrgans (segregant adrenalina que interromp els batecs del cor,
accelerant-lo, o bé contraent els vasos sanguinis per tal que portin més
cabdal sanguini als òrgans...). El temps de la percepció i el pensament
es força complex i multidimensional. Els
sistemes autoorganitzats sacrifiquen una part de la individualitat
inherent als seus components per a permetre l’existència del que és
col·lectiu. Tanmateix, aquests graus amagats de llibertat estan sempre
presents per animar el sistema. El cervell opera amb una multiplicitat
de rellotges interns (d’alguns en som conscients, d’altres no -respiració,
memòria, temperatura del cos...). En música, els ritmes mai es repeteix
amb exactitud, a l’igual que els batecs del cor (recordem els intervals
diferents de les columnes del Partenó). Es aquesta fluctuació fractal dins
de la regularitat el que dóna la vitalitat (quan els batecs del cor
esdevenen totalment regulars, s’està mot a prop de l’aturada cardíaca). Concebre
el temps com una mesura de l’activitat en contacte amb l’entorn,
s’adiu més a la nostra experi |