Fins fa poc, quan es parlava d’art a Internet hom pensava en el conjunt de còpies d’obres d’art digitalitzades que eren accessibles des de diferents directoris, índex temàtics o portals.¹ Els cercadors més habituals d’Internet (Yahoo, Altavista, Google...) oferien, com a resultat de la cerca sobre net.art o sobre art digital, catàlegs d’art tradicional, exposicions virtuals de grans museus, obres d’artistes que escanejaven els seus quadres per a donar-se a conèixer. Més tard, aquesta cerca ens oferia, també, l’obra d’artistes que feien servir l’ordinador i diversos llenguatges de programació, per a realitzar les seves obres, o bé tot un seguit d’imatges i animacions creades o tractades amb programes com ara Director, Photoshop o Flash.

D’entrada, doncs, ens cal diferenciar l’art que està a Internet, però que la xarxa no és imprescindible per a la seva existència, de l’art creat en, de i per a la xarxa. «L'art a la Xarxa no és altra cosa que la documentació d'art que no ha estat creat a la Xarxa, (...) i que, en termes de contingut, no estableix cap relació amb la Xarxa. (...) L'art en la xarxa [net.art] funciona només a la Xarxa i té la Xarxa o el “netmyth” com a tema (...). Un grup o una persona dissenya un sistema que pot ser expès per altres persones (...) els projectes de net.art sense la participació de persones externes són potser conceptes interessants, però no prenen la posició de creació col·lectiva a la Xarxa».² A diferència, doncs, de l’art a la xarxa, l’art de la xarxa neix fruit de la suma de la telemàtica, la informàtica i l’art. El Net.art inclouria, doncs, tota manifestació artística desenvolupada en una xarxa de telecomunicació d’ordinadors.

Cal distingir, per una banda, «l’art a la xarxa» (art on the net), que és l’art concebut en un altre mitjà (pintura, escultura, disseny, grafisme...), que està a la xarxa per un mer procés de digitalització i que la xarxa li serveix únicament com a mitjà de difusió o exhibició. L’art a la xarxa es situaria dins la dialèctica potència/real de Lévy. Les galeries virtuals serien, des d’aquesta perspectiva, meres visualitzacions d’art prèviament digitalitzat i emmagatzemat i accessible per la xarxa. Per l’altra banda, «l’art de la xarxa» o Net.art, és el que utilitza la xarxa en ella mateixa i/o el seu contingut a qualsevol nivell, ja sigui tècnic, cultural o social com a base de l’obra d’art. L’art de la xarxa es situaria en la dialèctica virtual/actual: és a l’actualització on té lloc l’acte creatiu ja que a partir d’aquest moment entra en joc la subjectivitat de l’interactor mitjançant la seva interpretació. 

Segons el plantejament de Pierre Lévy,³ podem establir una doble dicotomia entre virtual/actual i potencial/real. Virtualitat i actualitat serien dues maneres diferents de ser: el que és virtual no s’oposa al que és real sinó al que és actual. En la filosofia escolàstica, el que és virtual és allò que existeix en potència però no en acte. El que és virtual tendeix a actualitzar-se encara que no es concreti d’una manera efectiva o formal. L’arbre està virtualment present en la llavor. Així cal distingir el que és possible i el que és virtual: «El que és possible ja està constituït, però es manté als llimbs. El que és possible es realitzarà sense que res canviï en la seva determinació ni en la seva naturalesa. És un real fantasmagòric latent. El que és possible és idèntic al que és real; només li manca l’existència. La realització d’un possible no és una creació, en el sentit estricte d’aquest terme, ja que la creació també implica la producció innovadora d’una idea o d’una forma. Per tant, la diferència entre real i possible és purament lògica».⁴  Els programes informàtics es situen en el binomi possible /real atès que aquests són possibles, predefinits, estàtics, ja constituïts. En canvi, la interacció humà-màquina correspon a la dialèctica del que és virtual i el que és actual, ja que es generen diverses forces i tendències que ja no ofereixen models prèviament definits, sinó diferents interpretacions de la mateixa problemàtica.

També hom sol parlar de Net.art referit a aquelles obres que, tot i no utilitzar directament una xarxa electrònica, es fonamenta i nodreix de l’anomenada «cultura de xarxa», net.culture.⁵ «Vaig a conferències. En realitat això és net.art. Es tracta d'una pràctica artística que té molt a veure amb la Xarxa. Vas a una conferència. Coneixes un centenar de persones de fora. Això és Xarxa. L'art no és tan sols fer un producte, que després pot ser venut en un mercat artístic i apreciat per un pensador o mediador d'art. És també una performance. (...) Quan tens un bon diàleg, quan ets estimulat a respondre amb noves argumentacions, amb noves idees, això és per a mi creativitat, això és art. Quan es tracta d'aquest tipus de trobada, com va ser la de nettime, això és net.art per a mi. El conjunt d'aquesta conferència pot ser definida també com una peça de net.art, com una escultura. Una escultura de net.art, si tu vols».⁶ Tot i que els més puristes reclamen i identifiquen el Net.art només amb l’art que està en línia, altres inclouen tant l’art en línia com fora de línia, sempre i quan aquest darrer participi de la cultura de les xarxes. Aquesta és l’opinió de Josephine Bosma, a l’igual que la de Vuk Cosic.⁷ I per a Andreas Broeckmann «estar en línia» s’ha d’entendre «com una mentalitat, com un estat d’ànim que sorgeix en persones que treballen i ‘viuen’ en un entorn electrònic distribuït replet d’intercanvis d’informació ràpids i sovint nerviosos. Aquest és un estat d’ànim que de cap manera és propi només dels artistes de la xarxa».⁸ 

El terme Net.art englobaria, per tant, l’art desenvolupat a Internet i el que, tot i fent servir la tecnologia pròpia de les xarxes de telecomunicació informàtiques, no participa de la xarxa Internet. Designa, doncs, l’art creat específicament en, de i per a qualsevol xarxa electrònica, cosa que inclou l’art d’Internet. Alguns autors⁹ reserven l’expressió «art d’Internet» per a referir-se exclusivament a l’art específic de la xarxa Internet.

1. El terme Net.art 

Com va nèixer, tanmateix, aquest concepte?. A mitjan de la dècada dels noranta, es va començar a fer servir el terme «net art» per a designar els llenguatges artístics que es desenvolupaven a Internet. Seran els propis artistes qui sentiran la necessitat d’un concepte que designi les diverses tipologies artístiques vinculades a la xarxa, i d’ells sorgirà l’explicació del seu origen.  En el missatge Net.Art - the origin,¹⁰ enviat per l’artista rus Alexei Shulgin a la llista nettime,¹¹  aquest ens descriu la història i l’anècdota de l’origen d’aquest concepte.¹² Reproduïm el missatge:

[To: nettime-l@Desk.nl

Subject: nettime: Net.Art - the origin

From: alexei shulgin <easylife@hawk.glas.apc.org>

Date: Tue, 18 Mar 1997 01:05:08 +0300

Organization: moscow wwwart centre

References: <Pine.SUN.3.95.970308103406.11504C-100000@unix1.netaxs.com>]

«Penso que ja és hora de clarificar l’origen del terme “net.art”. En realitat és un “ready made”. Pel desembre de 1995 Vuk Cosic va rebre un missatge enviat per un mailer anònim. Degut a una incompatibilitat de software, el text era un abracadabra en ascii pràcticament il·legible. A l’únic fragment que tenia algun sentit s’hi veia una cosa com: 

[...] J8~g#|\;Net. Art{-^s1 [...] 

Vuk va quedar molt impressionat: la mateixa xarxa li havia proporcionat un nom per a l’activitat en la que estava involucrat! I immediatament va començar a utilitzar aquest terme. Uns mesos més tard, va reenviar el misteriós missatge a Igor Markovic, que va arribar a descodificar-lo correctament. El text pertanyia a un manifest vague i controvertit en el que l’autor culpava les institucions artístiques tradicionals de tots els pecats possibles, declarant la llibertat de l’auto-expressió i la independència per a l’artista a Internet. El fragment del text mencionat, tan estranyament convertit pel software de Vuk, deia (cito de memòria): [*]”All this becomes possible only with the emergence of the Net. Art as a notion becomes obsolete...”, etc. 

Així, doncs, el text no era massa interessant. Però el terme que indirectament va fer néixer, ja estava en ús. Demano disculpes als futurs historiadors del net.art -ja no tenim aquest manifest. Es va perdre l’estiu passat, amb d’altres dades importants, després d’una tràgica ruptura del disc dur d’Igor. M’agrada molt aquesta estranya anècdota, perquè és una il·lustració perfecta del fet que el món on vivim és molt més ric que totes les nostres idees que tenim sobre ell».¹³

A l’igual que Tristan Tzara va fer per al concepte de dada, els primers net.artistes han elaborat aquesta llegenda sobre l’origen del concepte net.art, i com el mot dada, la paraula net.art és, també, com un ready-made de Duchamp, un objecte trobat que és, alhora, una obra d’art, i un manifest que defineix les pràctiques artístiques que vol designar.¹⁴ El propi terme Net.art reuneix alguns dels components que configuren el seu origen, el seu llenguatge específic i la seva temàtica. D'entrada, el fet que existeixi la separació amb un punt entre «net» i «art» és pròpia de la sintaxis dels dominis d’Internet i  la procedència anònima del missatge original ens remet a la debilitat de les identitats a la cultura de la xarxa; la troballa del terme per Vuk Cosic el relaciona amb els errors de codificació que fan emergir el codi ASCII fent visible la tecnologia amagada darrere la interfície d’usuari; la desaparició posterior del text original deguda a un altre problema informàtic ens palesa el caràcter efímer de les creacions en un entorn tecnològic canviant,  i  els noms de Vuk Cosic, Igor Markovic i Alexei Shulgin ens subratlla el caràcter perifèric del seu naixement geogràfic, amb artistes de l’Europa de l’Est com a protagonistes, en un context històric de final de la guerra freda.

El terme net.art és utilitzat per primera vegada el 1996 per Vuk Cosic en una reunió a Trieste que duia per títol «net.art per se».¹⁵ El tema a debatre era l’existència d’un net.art específic. La reunió es va desenvolupar dins del marc del festival «Teatre telemàtic» convocat per a discutir la relació entre l’art i la tecnologia a l’era de les comunicacions digitals. Durant la reunió es varen obrir quatre línies de debat fonamentals: l’existència d’un net.art específic, el problema de la distribució (s’hi va plantejar la problemàtica de control sobre la distribució de l’obra d’art),  la naturalesa de l’obra realitzada a la xarxa i la temporalització de l’espai. Entre les principals qüestions plantejades destaquen: existeix un net.art específic?, quin control posseeix l’artista sobre la distribució del seu treball?, com influencia a l’artista de la xarxa la percepció modernista/romàntica de l’obra d’art com a peça tangible?, o bé  està el territori (realment) obsolet?.

A partir d’aquella reunió, podem anar seguint els debats i els punts d’interès dels net.artistes a través dels temes dels festivals de l’art electrònic. Prenem, com exemple, el festival Ars Electronica la trajectòria del qual, des de 1995, incorpora als seus continguts l’art d’Internet.¹⁶ El festival Ars Electronica celebrat a Linz (Àustria) és un dels pioners en l’àmbit del net.art. El 1995 va establir per primer cop la categoria World Wide Web Sites i va eliminar la de Computer Graphics dedicada exclusivament a imatges estàtiques generades per ordinador. El jurat de 1995 no es va limitar només a la selecció de pàgines  correctament construïdes, sinó a la discussió de les qüestions fonamentals de criteri aplicables als nous media, i va donar especial importància a les seus construïdes a partir d’estructures narratives que només tenien sentit a la xarxa; va acordar el primer premi al projecte Idea Futures,¹⁷ fet pel físic de la universitat de Chicago Robin Hanson¹⁸ el contingut artístic del qual no era a primera vista evident, però presentava, segons el jurat, tots els criteris susceptibles de qualificar una obra «web»: «presència compartida, construcció i cohesió comunitària, potència metafòrica, creació d’entitats virtuals resistents» i es presentava com un «model d’auto-organització, de pensament col·lectiu i de tractament d’informació en temps real».¹⁹ El segon premi era compartit per dos projectes. Un d’ells, Ringo ++²⁰ de Pattie Maes²¹ i Max Metral tenia com a objectiu orientar «intel·ligentment» l’usuari cap a obres musicals que corresponguessin al seu gust, retrobant eventualment altres usuaris preocupats per interessos musicals comuns. L’altre, t0 Public Netbase²² de Konrad Becker²³ era un sistema d’assistència per a la navegació i la recerca en el camp de les interaccions entre cultura i tecnologia, ciència i política, art i societat. En conjunt, les eleccions d’aquest jurat palesen un desplaçament significatiu dels criteris habituals en profit de criteris nous del que voldria ser una estètica de les xarxes. Una estètica que resta sempre captiva del problema plantejat pel de la contigüitat i de la diferència entre l’art i la tecnociència, la intel·ligència performativa i la sensibilitat estètica. El 1997 va substituir el World Wide Web Sites pel gènere «.net», i va reemplaçar la categoria de «computer art» per la de «cyber art». El 1999 va afegir una nova distinció: «Cybergeneration - u19 freestyle computing» destinada a creacions desenvolupades per menors de 19 anys. El 1997 i 1998 són els anys d’explosió del net.art, segurament com a conseqüència de la prèvia acceptació per institucions i esdeveniments de reconegut prestigi.²⁴ Des d’un bon començament els debats gravitaven sobre si el net.art era o no una nova forma d’art, sobre com havia de ser estudiat i avaluat, si se l’havia d’incloure dins l’art telemàtic...

El 1994 s’havia celebrat a Venècia la primera trobada internacional Nettime²⁵amb l’objectiu de formular un discurs crític del medi. En aquest context va aparèixer el concepte de «crítica de xarxa» -net.criticism- que fugint del pessimisme i de l’eufòria, es proposava reflexionar de manera analítica sobre la influència de l’emergència de la Xarxa; es pretenien formular categories estètiques i ètiques pertinents per al discurs dels nous mitjans  i de la Xarxa. Després d’aquesta reunió es va crear la llista de distribució Nettime on s’hi publicaren els escrits dels seus membres, una selecció dels quals fou recopilada i impresa per a posteriors reunions celebrades al llarg de 1996 (Amsterdam, Madrid, Budapest): són els volums coneguts com ZKP -ZK Proceedings-, dels quals se n’han publicat 5 volums.²⁶ Altres iniciatives de Nettime davant la necessitat de generar un discurs crític ha estat la llista 7-11²⁷  que proclama la llibertat d’expressió i la lliure participació en les comunitats virtuals, i denuncia obertament el caràcter elitista que estava envaint la majoria de les llistes de discussió a Internet, censurades pels moderadors.

La polèmica sobre si el net.art és un més dels nous mitjans, o bé una nova forma d’art que trenca amb l’art tradicional, es polaritza al voltant de dos noms. Andreas Broeckmann²⁸ inclou el net.art dins del que es denomina «art dels nous media» -new media art-: aquest terme engloba aquelles iniciatives artístiques que utilitzen les noves tecnologies com ara robots, ordinadors, xarxes de comunicació... Segons ell, el net.art no està separat d’altres formes artístiques ni requereix d’una estètica específica; la confusió ve donada perquè els nous mitjans exigeixen unes condicions particulars de treball que causen uns efectes estètics característics. El net.art, doncs, hauria de ser definit amb i al costat de la cultura fora de línia. Per contra, Gerfried Stocker²⁹  no considera el net.art com un subgènere de l’art mediàtic sinó com una categoria independent. Segons ell, l’únic que comparteix amb l’art mediàtic és la tecnologia. Del mateix parer és Olia Lialina, que pensa que fins ara el net.art ha estat estudiat des d’una perspectiva externa, dins del context de l’art dels mitjans, i proposa la necessitat que sigui analitzat des de dins.³⁰

També Alexei Shulgin³¹  pensa que qualsevol classe de net.art ha de ser específicament diferenciat de les formes d’art tradicionals, on l’art actual és entès com una màquina burocràtica social occidental. Atès que el net.art encara no forma part d’aquest entramat basat en la institucionalització i comercialització, el net.art queda fora del concepte d’art tradicional. Roy Ascott comparteix l’opinió de Shulgin. Segons ell, el terme «art» està massa ancorat en conceptes tradicionals com la noció d’autor individual, espectador passiu, obra acabada... El terme «art» està obsolet, posseeix massa pes cultural i es relaciona amb un tipus d’expressió que no té a veure amb l’art telemàtic. Ell proposa «connectivisme» per a designar aquest nou tipus d’art basat en activitats col·lectives, en la interactivitat i en sistemes intel·ligents. «...sentim que no podrem seguir molt de temps havent de definir els nostres termes cada cop que iniciem una conversa sobre art... Per tant pot resultar útil evitar durant un cert temps, i mentre les circumstàncies ho permetin, parlar d’”art” i fer servir en el seu lloc el terme “connectivisme” quan parlem de la pràctica de l’art telemàtic. Qualsevol pràctica artística on hi estiguin implicats els sistemes d’intermediació informàtica i els mitjans de comunicació electrònics, qualsevol que sigui el seu àmbit és per definició telemàtica, de manera que tots els artistes compromesos en aquest camp són connectivistes».³² Josephine Bosma en l’article It is a commercial? Nooo... is it spam? Nooo- it’s net.art!,³³ després de fer una breu anàlisi sobre la història i les aportacions artístiques del net.art, considera irrellevant preguntar-se per la necessitat de diferenciar-lo de la resta de l’art.

El referent clàssic sobre el concepte i la història del Net art és l’obra An Introduction to net.art 1994-1999³⁴ de Natalie Bookchin i Alexei Shulgin, un manifest i una defensa de l’art de la xarxa. El que caracteritza aquesta obra és que constitueix «una barreja de convicció profunda i d’esperança en les possibilitats d’aquest nou mitjà (i en l’art en general), inseparable d’una forma de desconfiança i d’una frustració causades per la publicitat exagerada i les seves nombroses falles». An Introduction to net.art 1994-1999 es presenta com una obra austera des del punt de vista visual, composta d’un text en HTML, sense il·lustració. Aquesta austeritat constitueix en ella mateixa una crítica al bombardeig visual, a la sobreabundància materialista del que ha esdevingut el Web a imatge de la societat de la qual n’és el producte. Llegint aquest text, hom té de seguida la convicció de trobar-se confrontat a un autèntic Manifest que, en la línia dels grans manifestos de l’art modern (surrealistes o situacionistes), té com objectiu qüestionar i esborrar la separació entre art i vida. La Introducció defineix i descriu esquemàticament la curta història (1994-1999) de la pràctica artística del Net.art no només a nivell estètic, sinó subratllant-ne el poder d’acció i de canvi a nivell social i polític. No es tracta d’una obra cínica, sinó que posseeix un caràcter utòpic i pedagògic, i alhora humorístic i irònic. Natalie i Alexei hi proporcionen la definició i les exigències del Net.art en un text que constitueix un veritable síl·labus. La Introducció està dividida en cinc apartats, subdividits al seu torn, que expliquen 1) què és el Net.art, 2) com fer-lo un mateix, 3) el que cal saber, 4) trucs per reeixir com net.artista modern, 5) apèndix utòpic per a després del Net.art. L’obra s’ha de veure més com una realització que com una teorització, que privilegia la comunicació més que la representació (tasca tradicional de l’art i de l’artista), celebrant la immediatesa, la immaterialitat i l’autonomia del Net.art i privilegiant la col·laboració, la distribució, la transmutació i la performance com a modes d’art/acció.