Hipertext: introducció i visió general

Els sistemes d’hipertext inclouen enllaços electrònics —tant dins els documents com entre documents— que obren noves possibilitats apassionants per a fer servir l’ordinador com una eina per a la comunicació i el pensament.

1. Una aproximació a l’hipertext

1.1. Introducció 

La majoria dels sistemes informàtics moderns comparteix una base formada per directoris que contenen fitxers. Els fitxers consisteixen en textos compostos de caràcters. El text que s’emmagatzema dins aquesta jerarquia és lineal. Per a la manera com duem a terme una gran part dels nostres afers, en tenim prou amb aquesta organització lineal, però, per a un nombre creixent d’aplicacions, una organització lineal no és adequada. Per exemple, la documentació d’un programa informàtic normalment s’inclou dins els marges del programa —i, en aquest cas, és massa lacònica per a ser útil— o bé s’intercala amb el text del programa, una pràctica que trenca la fluïdesa del programa i de la documentació. Documentació és el text en anglès inexecutable que explica la lògica del programa que acompanya.  

A mesura que les estacions de treball esdevenen cada cop més econòmiques, més potents i més assequibles, i en facilitar organitzacions del material més complexes, sorgeixen noves possibilitats per a ampliar el concepte tradicional de fitxers de text plans. Es conceben mecanismes que permetin incloure referències electròniques directes d’un segment de text cap a un altre, i les noves interfícies ofereixen a l’usuari la capacitat d’interactuar directament amb aquests segments i establir noves relacions entre ells. Aquestes extensions del text tradicional entren en la categoria general de l’hipertext (també conegut com a text no lineal). Ted Nelson, un dels pioners de l’hipertext, el va definir com “una combinació de text en llenguatge natural amb la capacitat de l’ordinador per a crear bifurcacions interactives, o la visualització dinàmica […] d’un text no lineal […] que no es pot imprimir d’una manera pràctica en una pàgina convencional”.

Nelson, T.H. (1967) “Getting It Out of Our System”. A: G. Schechter (ed.). Information Retrieval: A Critical Review. Washington, D.C.: Thompson Books. 

Aquest article ofereix una visió de conjunt dels sistemes d’hipertext existents, les seves aplicacions i el seu disseny. Presenta una introducció al món de l’hipertext i, d’una manera més profunda, algunes de les qüestions de disseny més importants que intervenen en la configuració d’un entorn d’hipertext. 

El concepte d’hipertext és ben senzill: les finestres de la pantalla s’associen amb objectes emmagatzemats en una base de dades, i s’estableixen enllaços entre aquests objectes, tant gràficament (com a senyals etiquetats) com a la mateixa base de dades (com a indicadors). 

Tanmateix, aquesta idea senzilla suscita molt entusiasme, només l’any passat es va escriure un bon nombre d’articles sobre aquest concepte. Diverses universitats han destinat laboratoris a la recerca sobre l’hipertext, i el Smithsonian Institute ha construït un laboratori de demostració per crear i presentar tecnologies d’hipertext. Però, a què ve tant d’enrenou? Com és que hi ha persones que advoquen per l’hipertext, dient que és “un processador d’i­dees” i “la base d’una bibliografia científica global”? 

En aquest article intento arribar a l’essència de l’hipertext. Parlo dels seus avantatges i dels seus inconvenients, i demostro que aquesta nova tecnologia obre possibilitats molt apassionants, sobretot per als nous usos de l’or­di­na­dor com a eina de la comunicació i del pensament. Amb tot, el lector que no ha fet servir l’hipertext hauria d’esperar que, en llegir aquest article, adquirís, en el millor cas, una percepció de l’hipertext com un grup de característiques interessants. De fet, cal continuar treballant sobre els entorns d’hipertext actuals per tal que aquest grup de característiques es fusioni en una eina útil. De la mateixa manera que una descripció dels fulls de càlcul electrònics no ajuda a entendre’n l’elegància genuïna, aquest article només pot apuntar les potencialitats de l’hipertext. 

Una de les dificultats que hi ha a l’hora d’identificar els aspectes essencials de l’hipertext és que el terme “hipertext” s’ha utilitzat sense gaire rigor els dar­rers vint anys per a descriure grups de característiques molt diferents. Ei­nes com ara els sistemes de finestres, el correu electrònic i les teleconferències comparteixen característiques amb l’hipertext. Aquest article se centra en els enllaços electrònics (tant dins els documents com entre documents) com la característica fonamental dels sistemes d’hipertext, i considera altres aspectes com a extensions d’aquest concepte bàsic. És aquesta capacitat d’es­ta­blir enllaços el que permet organitzar un text d’una manera no lineal. Si bé aquest article adopta el criteri dels enllaços electrònics com el criteri principal de l’hipertext, no és de cap manera una definició acceptada. Per tant, també examino i debato alguns sistemes que parteixen d’una idea dels enllaços més feble. 

Una característica addicional que és comuna a nombrosos sistemes d’hi­per­text és l’ús intensiu de les finestres, que tenen una correspondència biunívoca amb els nodes emmagatzemats a la base de dades. A parer meu, aquesta característica té una importància secundària. 

Una manera de delimitar l’hipertext és assenyalar allò que no ho és. Dit breument, hi ha diversos sistemes que tenen alguns dels atributs de l’hi­per­text però no poden qualificar-se pròpiament d’hipertext, i això també val per als sistemes de finestres: 

1) Tot i que els sistemes de finestres disposen d’algunes funcions d’interfície i, per tant, fan una sensació d’hipertext, no tenen una base de dades que les fonamenti i, en conseqüència, no posseeixen l’aspecte de base de dades que té l’hipertext. 

2) Els sistemes de fitxers tampoc no poden qualificar-se d’hipertext. Es podria dir que un sistema de fitxers és una base de dades, i que l’usuari es mou entre nodes (fitxers) simplement invocant un editor que porta els seus noms. 

Un sistema, per a qualificar-se d’hipertext, ha d’utilitzar una idea dels enllaços més complexa i ha d’oferir més potència informàtica per als seus enllaços que la que requereix el simple fet d’escriure noms de fitxers després d’activar un editor de textos. 

3) Molts dels processadors d’esquemes (com ara el Think Tank) tampoc no poden qualificar-se d’hipertext. Ofereixen poca capacitat o cap per a les referències entre les entrades d’esquema, si bé la base de dades jeràrquica i la interfície que integren sí que s’aproximen millor a l’hipertext que no pas els altres sistemes esmentats. 

4) Els sistemes de formatatge de textos (com ara Troff i Scribe) tampoc no poden qualificar-se d’hipertext. Permeten que els fragments de text d’un ar­bre, inclosos en fitxers diferents, s’apleguin en un sol document ampli. Tan­ma­teix, aquesta estructura és jeràrquica i no ofereix cap interfície per a la na­ve­ga­ció en línia dins el document (essencialment lineal). 

5) Els sistemes de gestió de bases de dades (DBMS) tenen enllaços de diverses menes (per exemple, enllaços relacionals i enllaços orientats a objectes), però no tenen la interfície coherent amb la base de dades, el tret distintiu de l’hipertext. 

Mentre la tecnologia del videodisc va madurant, cada vegada hi ha més interès per l’extensió de l’hipertext cap al concepte més general d’hipermèdia, en què els elements interconnectats poden ser textos, gràfics, enunciats digitalitzats, enregistraments en àudio, pel·lícules, seqüències animades, videoclips i, cal suposar-ho, gustos, olors i sensacions tàctils. Ara per ara, s’ha fet poca cosa per explorar les qüestions de disseny i d’enginyeria d’aquestes modalitats addicionals, si bé és probable que moltes qüestions de disseny d’alt nivell s’integraran a l’hipertext. Per tant, aquesta visió de conjunt parla sobretot dels sistemes basats en text més conservadors. 

1.2. Un cop d’ull a l’ús de l’hipertext

És útil tenir una idea dels aspectes fonamentals sobre com fer servir un sistema d’hipertext, sobretot si mai no n’heu vist cap. Tot seguit oferim una llista de les característiques d’un sistema d’hipertext en certa manera idealitzat. Hi ha sistemes que reuneixen més característiques que aquestes, mentre que n’hi ha d’altres que en tenen menys o de diferents: 

La base de dades és una xarxa de nodes de text (i potser de gràfics) que poden considerar-se com una mena d’hiperdocument. 

Les finestres de les pantalles es corresponen d’una manera biunívoca amb els nodes emmagatzemats a la base de dades, i cadascun té un nom o un títol que sempre apareix a la finestra. Amb tot, són pocs els nodes que són “oberts” (com a finestres) al mateix temps a la pantalla. 

S’admeten operacions estàndard en els sistemes de finestres: les finestres es poden resituar, canviar de mida, tancar i deixar-les de banda miniaturitzades en icones. L’acció de tancar una finestra fa que la finestra desaparegui després que qualsevol canvi que s’ha fet es desi en el node de la base de dades. Fer un clic amb el ratolí a la icona d’una finestra tancada fa que la finestra s’obri instantàniament. La posició i la mida d’una finestra o una icona (i potser també el seu color i la seva forma) són senyals que recorden els continguts de la finestra. 

Les finestres poden incloure qualsevol nombre d’icones d’enllaç, que representen indicadors cap a altres nodes de la base de dades. La icona d’enllaç conté un camp de text breu que indica el contingut del node que assenyala. Si es fa un clic amb el ratolí en una icona d’enllaç, el sistema troba el node de referència i li obre immediatament una nova finestra a la pantalla. Cal assenyalar que descric dos usos de les icones: les que funcionen com a símbols de les finestres que s’han deixat de banda temporalment i les que apareixen a les finestres per representar els enllaços amb altres nodes. 

L’usuari pot crear fàcilment nous nodes i nous enllaços amb nous nodes (per a anotacions, comentaris, creacions, etcètera) o amb nodes existents (per a establir-hi noves connexions). 

Es pot navegar de tres maneres per la base de dades: 

   - seguint enllaços i obrint finestres successivament per examinar-ne el contingut; 

   - cercant a la xarxa (o en una part de la xarxa) una cadena, una paraula clau o un valor d’atribut; una cadena és una sèrie de caràcters alfabètics i numèrics de qualsevol llargada, per exemple, “escoltar” o “G00274”. 

   - navegant per l’hiperdocument amb un navegador que presenta la xarxa d’una manera gràfica. L’usuari pot seleccionar si els nodes i els enllaços han de presentar, o no, les seves etiquetes. 

El navegador és un component important dels sistemes d’hipertext. A mesura que l’hiperdocument esdevé cada cop més complex, és fàcil que l’usuari es perdi o es desorienti. Un navegador mostra l’hiperdocument, del tot o en part, com un gràfic, i així ofereix un nombre considerable de senyals espacials i contextuals per a complementar el model que l’usuari s’ha fet dels nodes que visualitza i de com es relacionen entre ells, com també dels nodes veïns que hi ha en el gràfic. 

El fet d’utilitzar un navegador pot comparar-se amb el fet d’emprar senyals visuals i tàctils quan es busca una pàgina determinada d’un llibre. De vegades recordem la forma general de la pàgina i en quin punt es trobava en el llibre, encara que no recordem el número de la pàgina ni quines paraules clau ens ajudarien a trobar-la si féssim servir l’índex o la taula de matèries. Semblantment, l’usuari pot explorar amb el navegador i fer-lo avançar o retrocedir quan pràcticament ha oblidat l’aspecte o la posició d’un node. 

2. Implementacions en hipertext

La història de l’hipertext és rica i variada perquè l’hipertext no és tant una nova idea com un concepte evolutiu de les aplicacions possibles de l’or­di­na­dor. Moltes persones han contribuït a la idea, i sembla que cadascuna d’una manera diferent. En aquest apartat, analitzo les idees que han plantejat aquests teòrics en un intent de presentar una perspectiva històrica i un esbós d’unes quantes de les aplicacions d’hipertext que s’han concebut fins ara. No faig una anàlisi exhaustiva de cada sistema ni de totes les idees plantejades, per això invito els lectors que vulguin obtenir-ne informació més detallada a consultar directament la bibliografia sobre aquest àmbit. 

Una mena d’hipertext manual és l’ús tradicional de les fitxes de 3 x 5 per a prendre notes. Aquestes fitxes sovint es remeten les unes a les altres i també es distribueixen d’una manera jeràrquica. Un avantatge característic d’aques­tes fitxes és que la seva mida petita modula les notes en petits fragments. L’usuari pot reorganitzar fàcilment un conjunt de fitxes quan l’entrada de nova informació indica que cal reestructurar les notes. Òbviament, un dels problemes que presenten aquestes fitxes és que l’usuari pot tenir dificultats a l’hora de trobar una fitxa concreta si en té moltes. Les fitxes es poden distribuir, per exemple, en una capsa o lligades amb gomes elàstiques. 

Una altra mena d’hipertext manual és el llibre de consulta, per exemple, el diccionari i l’enciclopèdia, que són formes d’hipertext molt antigues, en el sentit que poden veure’s com un gràfic de nodes textuals units per enllaços referencials. En la majoria de les operacions que la gent fa amb un diccionari, s’utilitza l’ordenació lineal (alfabètica) dels seus elements (definicions) per a accedir a l’element que es vol consultar. Per altra banda, en una enciclopèdia els nodes locals de la xarxa es poden explorar millor un cop s’ha trobat l’entrada desitjada a l’índex alfabètic. Quan es llegeix un article o una definició, les referències explícites a elements relacionats indiquen on es pot obtenir més informació sobre aquells elements. 

També hi ha molts documents on les referències a altres parts del document, o a altres documents, formen una de les parts principals del llibre. 

Tant el Talmud, amb el seu ús intensiu d’anotacions i de comentaris inserits, com les obres d’Aristòtil, que es basen en les referències a altres fonts documentals, són prototipus antics de la representació d’hipertext. 

Però si s’insisteix, tal com fan els defensors actuals de l’hipertext, que la na­ve­ga­ció per un espai d’hipertext, per a poder-la qualificar pròpiament d’hi­per­text, l’ha de possibilitar l’ordinador, aleshores el camp s’estreny considerablement i la història també s’escurça. 

En certa manera, les primeres persones que van descriure l’hipertext —Bush, Engelbart, Nelson— el veien com un camí cap a una interacció molt perfeccionada entre l’usuari i l’ordinador, una visió que encara avui figura entre els investigadors de l’hipertext. Així doncs, el repàs històric que ve tot seguit posa en relleu els orígens de les idees sobre l’hipertext i els esforços més recents per posar-lo en pràctica. 

Atesa la dificultat de classificar d’una manera precisa els sistemes d’hipertext segons les seves característiques, la descripció que faig introdueix els sistemes segons les aplicacions. Els sistemes d’hipertext s’han creat en quatre àmbits d’aplicacions amplis: 

1) Sistemes macroliteraris: l’estudi de tecnologies que admetin grans biblioteques en línia amb enllaços entre documents electrònics (és a dir, totes les tasques de publicació, lectura, col·laboració i crítica s’esdevenen dins la xarxa). 

2) Sistemes d’exploració de problemes: eines que gestionen el raonament inicialment no estructurat sobre un problema quan vénen al pensament moltes idees inconnexes. Entre d’altres, podem esmentar el principi de la creació de documents i d’esquemes, la resolució de problemes, la programació i el disseny. 

3) Sistemes de navegació estructurada: sistemes semblants als sistemes macroliteraris, però d’una escala més petita (per a l’ensenyament, les consultes i la informació pública, on la facilitat d’ús és bàsica). 

4)Tecnologia general de l’hipertext: sistemes d’ús general concebuts per a facilitar l’experimentació amb un ventall d’aplicacions d’hipertext (llegir, es­criure, col·laborar, etcètera). 

Aquestes categories són, en certa manera, informals. Sovint l’aplicació a què s’ha destinat un sistema determina la categoria amb què se’l descriu. Cal tenir present que alguns dels sistemes que es comenten més endavant són entorns importants, mentre que d’altres tot just són esbossos conceptuals. Hi ha sistemes que s’han centrat en la creació del component frontal (els aspectes de la interfície d’usuari), mentre que d’altres s’han cenyit en el component posterior (el servidor de la base de dades).

2.1. Sistemes macroliteraris

Les primeres visions sobre l’hipertext prioritzen la integració de volums colossals d’informació per tal de fer-los accessibles d’una manera fàcil a través d’una interfície senzilla i coherent. Tot el sistema de publicació en xarxa constitueix un corpus dinàmic que els lectors poden enriquir sense desfigurar els documents originals. Així doncs, disminueix la diferència entre els autors i els lectors. L’adveniment de l’ordinador ha apropat aquesta visió a la realitat, però també ha revelat els problemes immensos que hi ha en aquest àmbit.

2.1.1. El sistema memex de Bush

A Vannevar Bush, assessor científic del president Roosevelt, se li atribueix la primera descripció de l’hipertext en l’article “As We May Think”, publicat l’any 1945, on fa una crida a intensificar els esforços per mecanitzar el sistema de la literatura científica. En l’article, proposa una màquina per a navegar i fer anotacions en un ampli sistema de gràfics i text en línia. Aquesta màquina contenia una biblioteca molt extensa, com també notes personals, fotografies i esbossos, i tenia diverses pantalles, a més de la capacitat d’es­ta­blir un enllaç etiquetat entre dos punts qualssevol emmagatzemats a la biblioteca. Si bé l’article és notablement anticipatori, Bush no va preveure la potència de l’ordinador digital, per això el seu memex (MEMory EXtender System) fa servir microfilms i cèl·lules fotoelèctriques per a dur a terme la seva màgia. 

Però Bush sí que va preveure l’explosió d’informació que es produiria, i la necessitat de crear formes més naturals d’indexar i recuperar la informació va animar-lo a perfeccionar les seves idees: 

“La ment humana […] opera establint associacions. L’home no pot esperar duplicar aquest procés mental artificialment, però sí que hauria de poder aprendre’n. No es pot confiar a poder igualar la velocitat i la flexibilitat amb què la ment segueix un camí associatiu, però hauria de ser possible superar la ment decisivament pel que fa a la permanència i la claredat dels elements recuperats d’on són emmagatzemats”.

Bush, V. (1945, juliol) “As We May Think”. A: Atlantic Monthly  (pàg. 101-108). 

Bush va descriure la característica essencial del sistema memex com la capacitat de vincular dos elements. El mecanisme és complex, però intel·ligent. L’u­suari té dos documents i els vol incorporar en un camí que ell construeix, cada document en el seu propi visor (aplicació que permet visualitzar el contingut). 

L’usuari selecciona el nom de l’enllaç i el nom apareix en un espai a la part inferior de cada visor. Fora del marge de visualització, l’espai també s’omple amb un codi llegible fotoelèctric que designa l’altre document i la posició actual en aquell document. Aleshores, quan es visualitza un d’aquests elements, l’altre es pot recuperar instantàniament seleccionant un botó que hi ha a sota de l’espai corresponent. 

Bush va admetre que caldrien molts avenços tecnològics per a posar en pràctica el seu sistema memex, però considerava que era una consecució tècnica mereixedora de més inversions. 

2.1.2. NLS/Augment d’Engelbart

Poc menys de dues dècades més tard, Douglas Engelbart, del Stanford Research Institute, va rebre la influència de les idees de Bush. L’any 1963, Engelbart va escriure “A Conceptual Framework for the Augmentation of Man’s Intellect”. Aquest autor va preveure que els ordinadors marcarien el començament d’una nova fase de l’evolució humana, caracteritzada per “la manipulació de símbols externa i automatitzada”. 

“En aquesta fase, els símbols amb què l’ésser humà representa els conceptes que manipula poden reorganitzar-se davant seu, moure’s, emmagatzemar-se, recuperar-se, operar-hi d’acord amb regles extremament complexes; tot això en una resposta molt ràpida a una quantitat mínima d’informació subministrada per l’ésser humà, per mitjà d’eines tecnològiques especials i col·laboradores. En el límit d’allò que ara podríem imaginar, això podria ser un ordinador, a través del qual els individus podrien comunicar-se ràpidament i fàcilment, acompanyat d’una pantalla en color tridimensional amb què podrien construir-se imatges molt complexes […]”.

Engelbart, D.C. (1963) “A Conceptual Framework for the Augmentation of Man’s Intellect”. A: Vistas in Information Handling (vol. 1). Londres: Spartan Books. 

El sistema que va proposar, H-LAM/T (Human using Language, Artifacts, and Methodology, in which he is Trained), incloïa l’usuari humà com un dels elements essencials: l’usuari i l’ordinador eren components dinàmicament canviants en una simbiosi que tenia l’efecte d’“augmentar” la intel·ligència nadiua de l’usuari. Aquesta és encara una visió que comparteixen els creadors de sistemes d’hipertext. 

Al cap de cinc anys, el 1968, les idees d’Engelbart sobre l’ampliació de la capacitat intel·lectual humana es van concretar i implantar en el sistema NLS (oNLine System) per part de l’Augmented Human Intellect Research Center del SRI. El sistema NLS es va concebre com una eina experimental a partir de la qual el grup de recerca va crear un sistema que s’adequaria a totes les seves necessitats de treball: 

“[...] emmagatzemant a l’ordinador totes les especificacions, plans, dissenys, programes, documentació, informes, memòries, bibliografia, referències, etcètera, i fent tot el treball preliminar, tota la planificació, el disseny, la depuració, etcètera, i bona part de les nostres intercomunicacions, a través de les consoles”.

Engelbart, D.C.; English, W.K. (1968) “A Research Center for Augmenting Human Intellect”. A: AFIPS Conf. Proc. (vol. 33, part 1). Washington, D.C.: The Thompson Book Company.

Aquestes consoles eren molt complexes segons les convencions d’avui dia i incloïen imatges de televisió i diversos dispositius d’entrada, incloent-hi el ratolí, la invenció més coneguda d’Engelbart. 

Engelbart també va introduir un teclat de cinc tecles per a una sola mà. L’operador entra text alfanumèric amb aquestes cinc tecles. Tot i que aquest mètode és més lent que no pas escriure amb les dues mans, resulta molt útil per a entrar comandaments curts quan amb l’altra mà es fa servir un ratolí. 

En el sistema NLS els fitxers s’estructuraven en una jerarquia de segments anomenats instruccions, i cadascun duia un identificador del seu nivell dins el fitxer. Per exemple, un document podia tenir les instruccions “1”, “1a”, “1a1”, “1a2”, “1b”, etcètera, encara que aquests identificadors no s’havien de visualitzar necessàriament. Podia establir-se qualsevol nombre d’enllaços referencials entre les instruccions dins els fitxers i entre els fitxers. Cal assenyalar que aquesta estructura és principalment jeràrquica, però que també permet enllaços no jeràrquics. La importància d’admetre tots dos tipus d’es­truc­tures és un punt que reprenc més endavant. El sistema oferia diverses maneres d’encreuar les instruccions en els fitxers. Els segments es restringien a 3.000 caràcters de llargada. 

L’NLS, igual que altres sistemes d’hipertext primerencs, posava en relleu tres aspectes: una base de dades de text no lineal, filtres de visualització que seleccionaven la informació emmagatzemada en aquesta base de dades i representacions que estructuraven la presentació d’aquesta informació per al terminal. La disponibilitat d’estacions de treball amb pantalles de visualització d’alta resolució ha decantat l’interès cap a representacions més gràfiques dels nodes, els enllaços i les xarxes, com ara l’ús d’una finestra per a cada node. 

L’NLS presentava filtres de visualització per a l’estructura de fitxers i així es podia:
 

a) fixar el nivell (profunditat) amb què mostrar la jerarquia; 

b) truncar en qualsevol moment el nombre d’elements mostrats; 

c) escriure filtres personalitzats (en un llenguatge d’anàlisi de continguts d’alt nivell) que feien aparèixer únicament les instruccions que tenien el con­tin­gut especificat. 

L’NLS també va introduir el concepte d’edició i conferències distribuïdes entre diversos usuaris. 

L’NLS ha evolucionat amb el temps i ara s’anomena Augment (o NLS/Aug­ment) i McDonnell Douglas el comercialitza com un sistema de xarxes comercials. En la creació de l’NLS s’ha posat èmfasi a crear un entorn coherent per als “professionals del coneixement” (és a dir, l’ofimàtica per als enginyers de programari). Actualment, el sistema inclou nombroses formes de comunicació assistida per l’ordinador: 

a) asíncrona: correu electrònic amb enllaços amb tots els documents, la connexió i l’intercanvi d’idees a través d’un diari, taulers d’anuncis, etc.; 

b) síncrona: diversos terminals que comparteixen la mateixa forma de visualització, teleconferències, etc. 

També inclou prestacions per a la producció i el control de documents, la gestió d’informació organitzativa i projectiva, i l’enginyeria de programari. 

2.1.3. El projecte Xanadu de Nelson

Mentre es creava l’Augment d’Engelbart, un altre visionari de l’hipertext, Ted Nelson, es va formar les seves pròpies idees sobre la possibilitat d’aug­men­tar la capacitat intel·lectual humana, però posant en relleu la creació d’un entorn literari unificat i universal. Nelson va encunyar el terme hipertext, i el seu pensament i les seves obres es desmarquen dels teòrics anteriors. Nelson va anomenar el seu projecte Xanadu perquè era el nom emprat tradicionalment per a designar el lloc màgic de la memòria literària a què es refereix el poema Kubla Khan de Samuel Taylor Coleridge. 

Al Xanadu, l’espai d’emmagatzematge es reserva a l’ús intensiu dels enllaços. Només es guarden el document original i els canvis que s’hi han introduït. El sistema reconstrueix sense dificultats les versions anteriors dels documents. 

Nelson explica els seus objectius d’aquesta manera: 

“Sota el guiatge d’idees que no són tècniques, sinó literàries, implementem un sistema per a l’emmagatzematge i la recuperació de textos enllaçats i amb finestres. El document, la unitat fonamental, pot tenir finestres en qualsevol altre document. El corpus s’amplia constantment sense canvis fonamentals. Nous enllaços i noves finestres poden incorporar contínuament nous accessos cap al material antic. Algorismes ràpids patentats fan tolerable l’extrema fragmentació de dades en la prestació de serveis del component posterior”.

Nelson, T.H. (1980, octubre) “Replacing the Printed Word. A Complete Literary system”. A: IFIP Proc. (pàg. 1013-1023).

L’objectiu ampli del projecte Xanadu ha estat facilitar el procés revolucionari de situar en línia tot el corpus literari mundial. De fet, el disseny del Xanadu separa radicalment la interfície d’usuari del servidor de la base de dades, donant prioritat a aquest últim. En particular, s’ha posat molta cura en això: que la protecció dels drets de reproducció sigui sostenible i que s’estableixi un sistema per a la responsabilització i la distribució en xarxa respecte als drets d’autor. Nelson preveu que l’aparició de biblioteques en línia crearà un nou mercat per a l’organització i la indexació d’aquest magatzem immens d’informació. 

El component posterior del sistema Xanadu s’ha implementat a Unix i es troba disponible en diverses formes, incloent-hi un servei en línia (semblant al d’Augment d’Engelbart). L’ordinador inicial per al sistema Xanadu també és accessible i s’executa en estacions de treball Sun. 

2.1.4. El Textnet de Trigg

Randal Trigg va escriure la primera tesi doctoral, i fins ara l’única, sobre l’hi­per­text. En la seva tesi, Trigg descriu el Textnet com un sistema que admet text no lineal; és a dir, text on els documents s’organitzen com a “peces primitives de text connectades amb enllaços etiquetats per a formar una xar­xa semblant, en molts aspectes, a una xarxa semàntica”. La tesi se centra en tipus d’enllaços particulars, relacionats amb la crítica literària. 

En la tradició d’aquest àmbit, el sistema de Trigg és tot just un primer pas en direcció al seu punt de vista: 

 “A parer nostre, el resultat lògic i inevitable [de la revolució informàtica] serà la transferència de totes aquestes activitats [la gestió de textos] cap a l’ordinador, i això transformarà la comunicació que es dóna en la comunitat científica. Totes les tasques d’escriure, fer crítica i donar referències en el mitjà imprès en paper es duran a terme en línia. En lloc d’haver de localitzar en universitats llunyanes procediments poc coneguts, diaris o informes tècnics no publicats, els usuaris trobaran tot això emmagatzemat en una xarxa periodística informatitzada i distribuïda a escala nacional. S’escriuran nous diaris fent servir la xarxa, sovint amb la col·laboració de diversos autors, i es presentaran en forma de diaris electrònics en línia”.

Trigg, R.H. (1983) A Network-based Approach to Text Handling for the Online Scientific Community. Tesi doctoral. Universitat de Maryland.

El Textnet implementa dos tipus bàsics de nodes: 

1) els nodes que tenen un contingut de text, o segments; 

2) els nodes que organitzen jeràrquicament altres nodes, o tocs, que ve de table of contents, taula de matèries. 

Així doncs, Textnet admet arbres jeràrquics (a través dels nodes toc) i gràfics no jeràrquics (mitjançant els enllaços etiquetats). 

Trigg també ha proposat una taxonomia específica de tipus d’enllaços perquè els utilitzin els col·laboradors i els crítics en el Textnet. Afirma que, en general, hi ha un conjunt específic de tipus de comentaris, i que hi ha un tipus d’enllaç per a cada comentari. Per exemple, hi ha enllaços de refutació i enllaços de corroboració i, més concretament, hi ha enllaços per a dir que: 

   - un punt és irrellevant (“Pt-irrellevant”); 

   -  les dades esmentades són inadequades (“D-inadequades”); 

   -  l’estil és confús (“E-confús”). 

Trigg descriu més de vuitanta tipus d’enllaços semblants i sosté que l’inconvenient de tenir un conjunt limitat de tipus d’enllaços queda compensat per la possibilitat de realitzar un processament especialitzat en l’hiperdocument mitjançant un conjunt definit i fix de procediments de base. Trigg va incorporar-se a Xerox PARC un cop va acabar la seva tesi, i va ser un dels principals dissenyadors del sistema NoteCards de Xerox. 

D’altra banda, el Textnet admet la definició de camins, llistes ordenades de nodes que serveixen per a navegar per concatenacions lineals de text i bolcar aquestes exploracions en un document imprès en paper. Els camins eximeixen el lector d’hipertext de prendre n decisions en cada enllaç, perquè al lector se li proporciona una ruta predeterminada a través de la xarxa (o una part de la xarxa) i pot limitar-se a llegir el material en l’ordre proposat com si llegís un document lineal. 

2.2. Sistemes d’exploració de problemes

Aquests sistemes, que són molt interactius, ofereixen una resposta ràpida a un grup petit d’ordres especialitzades per a la manipulació d’informació. Una de les característiques importants de la majoria d’aquestes aplicacions és la possibilitat d’eliminar els detalls en diversos nivells segons les especificacions de l’usuari. Aquests sistemes es poden considerar com els primers prototipus dels fulls de càlcul electrònics per a text i del processament simbòlic. 

Per exemple, tots els processadors d’esquemes tenen ordres basades en la pulsació d’una tecla per activar i desactivar la visualització dels subapartats d’un apartat. Aquesta prestació és poc usual però normal. 

L’hipertext i altres eines semblants es destaquen en la recollida de grans quantitats d’informació relativament no estructurada. Però aquestes recollides no serveixen de gaire si no hi ha mecanismes adients per a filtrar, organitzar i navegar, que són, precisament, allò que desitgen els sistemes de programació, raonament i creació de documents. 

2.2.1. Sistemes d’informació basada en qüestions

Horst Rittel (Rittel, H.; Webber, M. (1973) “Dilemmas in a General Theory of Planning”. A: Policy Sciences (vol. 4).) i els seus alumnes han introduït el concepte d’Issue-Based Information Systems (IBIS), per gestionar els sistemes d’anàlisi davant dels problemes dolents. Rittel defineix els problemes dolents (en contraposició als problemes dòcils) com a problemes que no es poden resoldre mitjançat l’enfocament tradicional dels sistemes d’anàlisi, és a dir: 

1) definir el problema;

2) recollir dades;

3) analitzar les dades;

4) construir una solució. 

Els problemes dolents no tenen una formulació definitiva, i no es pot delimitar el seu abast sense entendre els elements de solució. En poques paraules, l’única manera d’entendre de debò un problema dolent és resoldre’l. Els problemes dolents no tenen cap regla d’aturada. L’activitat de dissenyar o planificar s’atura per les consideracions que són externes al problema (per exemple, falta de temps, diners o paciència). 

Les solucions per als problemes dolents no són ni encertades ni desencertades, senzillament són suficients en graus diferents. Rittel afirma que resoldre problemes dolents requereix que tots els interessats intercanviïn i exposin els seus punts de vista, les seves idees i preocupacions, i els seus valors. 

Quan s’entenen millor els punts de vista dels altres, cada participant pot comprendre més fàcilment tot el problema. Aquest procés facilita la comprensió comuna de les qüestions més importants i les seves repercussions. L’IBIS s’ha concebut per a vehicular aquesta mena de converses basades en el disseny i la planificació. 

Així doncs, els sistemes IBIS són una combinació de: 

1) sistemes de teleconferències que permeten que moltes persones participin en una conversa; 

2) hipertext, que facilita que els participants es moguin fàcilment entre qüestions diferents i els diversos fils argumentals d’una mateixa qüestió. 

La versió actual de l’IBIS de Rittel s’executa en un PC Appel i s’ha transportat a estacions de treball Sun. També s’està creant una versió gràfica de SUN, anomenada gIBIS al MCC/Software Technology. L’IBIS té tres tipus de nodes: 

   - qüestions,

   - posicions,

   - arguments. 

Utilitza nou tipus de relacions per a enllaçar aquests nodes. En una aplicació típica, una persona envia una qüestió, llavors aquella persona o d’altres envien les seves posicions (opinions) sobre aquella qüestió, i després s’ar­gu­men­ta sobre les posicions mitjançant nodes d’argument. Naturalment, qualsevol d’aquests tres tipus de nodes pot ser l’origen d’una nova qüestió. 

El conjunt actual de relacions entre els nodes és: 

   - respon a,

   - pregunta,

   - corrobora,

   - objecta a,

   - especifica,

   - generalitza,

   - es refereix a,

   - substitueix. 

La recerca sobre l’IBIS se centra en maneres de sintetitzar i presentar la xarxa de qüestions, tant per als participants com per als qui prenen les decisions. 

2.2.2. El SYNVIEW de Lowe

El sistema SYNVIEW de David Lowe parteix d’un concepte semblant al de l’IBIS de Rittel, però s’orienta en un altre sentit. Proposa que els participants, a més d’enviar les seves pròpies qüestions i arguments, avaluïn la validesa i la pertinència d’altres d’enviats prèviament. L’avaluació es fa mitjançant una mena de votació quantitativa. 

Per exemple, si creus que la resposta que Joe ha donat a Sam presenta observacions bones però no és una resposta directa a l’argument de Sam, pots valorar-la amb un “5,1” (en què 5 és una puntuació alta pel que fa a la validesa i 1 és una puntuació baixa pel que fa a la pertinència). Es calcula la mitjana d’aquests valors d’acord amb els valors existents per a aquesta qüestió. 

Les diverses representacions de l’estructura d’arguments indiquen els valors de cada missatge enviat, cosa que permet que els lectors se centrin, si ho decideixen, en els arguments que tinguin la validesa més votada. 

“A través de debats sobre la precisió de la informació i sobre els aspectes de les mateixes estructures, nombrosos usuaris poden classificar d’una manera col·laboradora tots els elements d’informació disponibles en termes de significació i pertinència respecte a cada tema. Així, els usuaris poden triar individualment la profunditat amb què volen examinar aquestes estructures per a uns objectius determinats. La funció d’aquest debat no és arribar a conclusions específiques, sinó més aviat reunir i ordenar les proves que hi ha de cada tema”.

Lowe, D.G. (1985) “Cooperative Structuring of Information: The Representation of Reasoning and Debate”. A: Int’l J. of Man-Machine Studies (vol. 23, pàg. 97-111). 

2.2.3. El WE de la UNC

Un grup de la Universitat de Carolina del Nord, a Chapel Hill, ha creat un entorn d’escriptura anomenat WE (Smith, J.B. i altres (1986, agost) “WE: A Writing Environment for Professionals”. Technical Report 86-025. Department of Computer Science, Universitat de Carolina del Nord a Chapel Hill.). La recerca que han fet es basa en un model cognitiu del procés de comunicació que explica la lectura com el procés de seguir el flux lineal del text, comprendre’l estructurant els conceptes jeràrquicament i integrar-lo en la memòria de llarg termini com una xarxa. El fet d’escriure es considera com el procés invers: una xarxa flexiblement estructurada d’idees internes i fonts externes primer s’organitza en una jerarquia adequada (un esquema) que llavors es codifica en un flux lineal de paraules, frases, etc. 

El WE s’ha creat per a admetre el flux de l’escriptura. Conté dues finestres de presentació principals —l’una gràfica i l’altra jeràrquica— i nombroses ordres especialitzades per a traslladar i estructurar el material (nodes i enllaços amb text adjunt) entre aquestes dues finestres. Normalment, l’escriptor comença creant nodes a la finestra gràfica, on pot situar-los en qualsevol lloc. En aquesta fase no s’imposa cap estructura, o pràcticament cap, en el material conceptual. L’escriptor pot col·locar els nodes en piles si li sembla que tenen relació, o pot situar nodes individuals entre dues piles si tenen una certa relació amb totes dues. A mesura que comença a sorgir alguna estructura conceptual d’aquest procés, l’escriptor pot copiar nodes a la finestra jeràrquica, que posseeix ordres especialitzades per a les operacions amb arbres. 

La finestra jeràrquica disposa de quatre modalitats de visualització diferents: 

   - l’arbre pot estar desplegat al costat de la finestra, amb el node arrel a l’esquerra; 

   - l’arbre pot estar penjat verticalment amb l’arrel a dalt de tot; 

   - els nodes fills poden aparèixer dins el node pare; 

   - la jerarquia pot presentar-se com un esquema tradicional. 

El WE utilitza una base de dades relacional per a emmagatzemar en la xarxa els nodes i els enllaços. Si es vol seleccionar un node, s’hi ha de fer un clic amb el ratolí. Hi ha una tercera finestra que és un editor per al material inclòs en el node seleccionat, i una quarta finestra per a les preguntes formulades a la base de dades. Hi ha una cinquena finestra que serveix per a controlar les modalitats del sistema i el conjunt de nodes actius. 

El WE s’ha concebut com una plataforma experimental per a estudiar les aplicacions i les prestacions que podrien ser útils per a l’entorn d’un escriptor. La validació real d’aquestes idees, igual que la de la majoria dels sistemes que expliquem aquí, provindrà de més experimentació i anàlisi. 

2.2.4. Processadors d’esquemes

Un processador d’esquemes és un programa per al processament de paraules especialitzat a processar esquemes, en el sentit que les seves ordres principals tracten la creació i la modificació d’entrades d’esquemes, i el moviment entre aquestes. Respecte d’això, aquests programes comercialitzen nombroses idees derivades del sistema NLS/Augment d’Engelbart. Els processadors d’esquemes també inclouen, almenys, editors de textos senzills i realitzen alguna mena de formatació de textos, de manera que l’usuari pot utilitzar la mateixa eina per a anar d’un esquema a un document acabat. 

Una de les característiques més potents d’un processador d’esquemes és la capacitat d’eliminar els nivells de detall inferiors d’un esquema. 

De la mateixa manera que NLS/Augment, l’usuari pot visualitzar només el nivell superior de l’esquema, o els n nivells superiors, o pot recórrer l’arbre, obrint només les entrades relacionades amb la idea sobre la qual treballa o que resulten útils per a aquella idea. D’altra banda, cada entrada d’esquema pot tenir associat un bloc de text de qualsevol llargada, i l’usuari pot fer aparèixer o desaparèixer aquest bloc amb un simple cop de tecla. 

Aquesta prestació és de gran ajuda per al procés d’escriure, perquè permet que l’usuari pugui veure el text immediat que compon i el seu context global. També facilita desplaçar-se ràpidament entre els apartats, sobretot en documents grans, ja que, en la modalitat d’esquema, un apartat remot no es troba gaire més lluny d’uns quants cops de tecla. 

La majoria dels processadors d’esquemes són programes informàtics personals i han contribuït en gran manera a popularitzar alguns dels conceptes que fonamenten l’hipertext (Hershey, W. (1985, juny) “Idea Processors”. A: BYTE (pàg. 337).). El primer processador d’esquemes s’anomena ThinkTank i es va comercialitzar l’any 1984. Des de llavors, l’han seguit molts altres, amb noms com MaxThink, Executive Writer/Executive Filer, Thor, Framework, Kamas, Fact Cruncher, Freestyle, Ideal i PC-Outline. En aquest camp, fa poc s’hi han incorporat Houdini, que és una extensió de MaxThink i admet referències entre els nodes no jeràrquiques significatives, i For-Comment, que és un processador de paraules que permet que diverses persones, fins a un nombre de 15, facin anotacions tipus hipertext en un document (i poden operar en una xarxa d’àrea local —LAN— en temps real). 

A part de Houdini, els processadors d’esquemes, en la gran majoria, no admeten remissions d’entrades, si no és “clonant” les entrades i mostrant-les en el nou emplaçament, i només uns quants ofereixen finestres per als nodes. Cap d’aquests processadors no proporciona icones d’enllaç explícites que puguin activar-se amb el ratolí. Per això, la seva qualificació com a hipertext, tal com s’ha definit aquí, és discutible. Amb tot, ThinkTank va ser el primer programa a ser presentat, en certa manera pretensiosament, com un “processador d’idees”. 

Tots aquests programes tracten els apartats del text com a objectes de primer ordre i admeten manipulacions que coincideixen amb la manera com gestionem les idees. Comparteixen aquestes característiques amb l’hipertext i, en aquest sentit, anticipen la proliferació inevitable de les característiques de l’hipertext dins les aplicacions informàtiques predominants. 

2.3. Sistemes de navegació estructurada

Els sistemes que s’han inclòs en aquest apartat es van concebre principalment per a les aplicacions que comporten grans quantitats d’informació o que requereixen un accés fàcil a la informació. Aquests sistemes plantegen als seus dissenyadors diversos problemes. Es dóna molta importància al fet que siguin fàcils d’aprendre i d’utilitzar, i es posa molta cura en la configuració de la interfície. D’altra banda, el fet d’escriure (d’afegir nova informació) sol estar vedat a l’usuari casual o no s’executa prou bé. 

2.3.1. ZOG de la CMU i KMS de Knowledge Systems

El ZOG és un sistema de visualització basat en menús que es va crear l’any 1972 a la Universitat Carnegie-Mellon. És format per una base de dades potencialment gran de segments petits (amb la mida d’una pantalla) que es visualitzen un per un. El ZOG es va concebre amb l’objectiu específic que estigués al servei d’una àmplia comunitat d’usuaris simultanis i, per tant, es va dissenyar perquè operés en terminals estàndard en un sistema gran i en temps compartit. L’any 1981, dos dels principals creadors del projecte ZOG, Donald McCracken i Robert Akscyn, van fundar la companyia Knowledge Systems i van crear un successor comercial de ZOG anomenat Knowledge Management System (KMS). McCracken, D.; Akscyn, R.M. (1984) “Experience with the ZOG Human-computer Interface System”. A: Int’l J. of Man-Machine Studies (vol. 21, pàg. 293-310). 

Cada segment de la base de dades de ZOG/KMS s’anomena marc. Un marc té, per convenció, un títol d’una línia que apareix a dalt de la pantalla, unes quantes línies de text a sota del títol que informen de la qüestió o del tema del marc, un conjunt d’elements de menú numerats o amb lletres anomenats seleccions i una línia d’ordres ZOG estàndard que s’anomenen blocs globals, situats a la part inferior de la pantalla. Quan l’usuari selecciona un element escrivint-ne el número o la lletra al teclat de l’ordinador, el marc seleccionat apareix a la pantalla, i substitueix el marc anterior. En general, l’estructura és jeràrquica, encara que s’hi poden incloure enllaços de remissions. D’altra banda, es pot fer servir un element d’un marc per a activar un procés. Les seleccions serveixen per a interconnectar els marcs. Entre les ordres ZOG estàndard hi ha: editar, ajuda, enrere, següent, marca, retorn i comentari. 

L’any 1982 es va instal·lar el ZOG en el portaavions nuclear USS CARL VINSON per a utilitzar-lo com un sistema informàtic de gestió d’informació. Probablement, el ZOG és el sistema d’hipertext més ampli i que s’ha provat més minuciosament. El ZOG també s’ha utilitzat per a executar aplicacions més interactives, com ara l’anàlisi política, la creació de documents, les comunicacions i la gestió de codis. Històricament, però, el ZOG s’ha fet famós més com una eina per als missatges electrònics, les bases de dades de text i l’ensenyament assistit per ordinador (CAI), que no pas com un sistema interactiu. Per això mateix, s’ha inclòs en aquesta secció sobre la navegació. 

Un dels desavantatges que té el seu estil de presentar un sol marc rere un altre és que els usuaris poden desorientar-se, atès que cap esdeveniment espacial no es correspon amb el procés de moure’s d’un marc al marc següent. 

En el sistema KMS, aquesta tendència s’ha compensat minimitzant el temps de resposta del sistema, de manera que en gairebé mig segon es fa la transició de marc a marc. La possibilitat, per al lector, de desorientar-se es redueix en gran part gràcies al fet que l’usuari pot desplaçar-se molt ràpidament entre els marcs i reorientar-se sense gaires dificultats. La creació de textos i gràfics també és ràpida en el sistema KMS. 

2.3.2. El subsistema INFO d’Emacs

El sistema d’ajuda que inclou l’Emacs, un editor de textos d’ús generalitzat, s’anomena INFO i s’assembla considerablement al sistema ZOG. Inclou un conjunt més senzill d’ordres estàndard i el control de les entrades es fa escrivint lletres individuals o ordres breus al teclat. Aquest sistema és principalment jeràrquic, però l’usuari pot saltar a un lloc diferent de la jerarquia escrivint el nom del node de destinació. L’INFO s’utilitza a l’Emacs com un sistema d’ajuda en línia, però té el mateix potencial de desorientar l’usuari que comparteixen tots els sistemes que mostren els marcs només un per un i que no tenen cap navegador. 

2.3.3. L’Hyperties de Shneiderman

El projecte Hyperties [els “ties” (‘lligams’) del mot Hyperties signifiquen “The Interactive Encyclopedia System” (‘el sistema d’enciclopèdia interactiva’)] de la Universitat de Maryland s’ha creat amb dues orientacions: 

a) Com una eina pràctica i fàcil d’aprendre per a navegar en bases de dades educatives. 

Com a eina pràctica, s’ha fet servir en una exposició al museu de Washington sobre Àustria i l’Holocaust. Els promotors de l’exposició volien, sobretot, que el sistema resultés fàcil i divertit als usuaris que mai no havien fet servir abans un ordinador. 

b) Com una plataforma experimental per als estudis sobre el disseny d’in­ter­fí­cies d’hipertext [Shneiderman, B.; Morariu, J. (1986, juny) “The Interactive Encyclopedia System (TIES)”. Department of Computer Science. Universitat de Maryland, College Park, MD 20742]. Com a plataforma experimental, s’ha utilitzat en cinc estudis experimentals que incloïen més de 220 temes. 

A l’Hyperties, les unitats bàsiques són articles breus (normalment de 50 a 1.000 paraules), que estan interconnectats mitjançant diversos enllaços. Els enllaços són paraules o frases seleccionades del text de l’article. L’usuari activa els enllaços tocant-los amb el dit (en una pantalla tàctil) o salta entre els enllaços amb les tecles de fletxes. Quan s’activa un enllaç, apareix a la pantalla l’article sobre un tema en la seva pròpia finestra. El sistema controla el recorregut de l’usuari per la xarxa d’articles i li facilita la tornada enrere després de seguir camins laterals exploratoris. 

El sistema Hyperties no fa servir el ratolí per a seleccionar els enllaços. Al sistema hi ha uns quants enllaços que sempre estan seleccionats. Quan l’usuari prem una de les tecles de fletxes, el sistema respon seleccionant l’enllaç més proper en la direcció de la fletxa. Els estudis fets respecte d’això han indicat que aquesta tècnica és més ràpida i senzilla a l’hora de seleccionar a la pantalla camps ressaltats d’una manera arbitrària. 

A més d’un títol i d’un bloc de text, cada article conté una descripció breu (de 5 a 25 paraules) que el programa pot mostrar molt ràpidament. Aquesta prestació ofereix a l’usuari una posició intermèdia, és a dir, entre fer aparèixer tot l’article i intentar esbrinar de què tracta l’article a partir del nom de l’enllaç. 

L’Hyperties s’executa en ordinadors PC IBM, i fa poc s’han incorporat al sistema aplicacions per a gràfics. Actualment s’intenta que el sistema admeti imatges en videodisc. També s’està creant un navegador que oferirà la cerca per cadenes, marcadors, diverses finestres i la possibilitat que l’usuari faci ano­ta­cions. 

2.3.4. Symbolics Document Examiner

Aquesta eina constitueix el sistema d’ajuda en línia més avançat i ofereix les pàgines de tot el manual de dotze volums establert en la màquina Symbolic Lisp. Hi ha determinats camps textuals del document (escrits en negreta) que s’activen amb el ratolí. Si es fa un clic amb el ratolí sobre un d’aquests camps, l’apartat corresponent del manual s’inclou al conjunt de pàgines del manual que està actiu. El sistema permet que l’usuari posi punts com en un llibre (marcadors) en qualsevol tema i que es mogui ràpidament entre els temes assenyalats amb marcadors. El protocol per a seguir els enllaços s’a­dap­ta a la manera de fer cerques en un manual de consulta ràpida o en una enciclopèdia. Quan es fa un clic en un enllaç, aquest se situa en una llista de temes actuals. Aleshores, quan es fa un clic en una entrada d’aques­ta llista, l’enllaç s’activa i apareix el tema en qüestió a la finestra principal. [Walker, J.H. (1985) “The Document Examiner”. A: SIGGRAPH Video Review (comp. i ed.) CHI’85: Human Factors in Computing System] 

El sistema també admet la cerca en línia de paraules clau preidentificades, incloent-hi la cerca de paraules completes, subcadenes principals i subcadenes inserides. Així doncs, el sistema s’ha dissenyat prou bé per a facilitar la tasca específica de navegar a través d’un manual tècnic i seguir diversos aspectes d’una qüestió tècnica o diversos nivells de detall alhora. L’usuari no pot introduir cap canvi ni afegitó al manual (si bé pot guardar sèries personalitzades de marcadors). 

2.4. Tecnologia general de l’hipertext

Fins aquí hem parlat dels sistemes d’hipertext que tenen aplicacions pràctiques concretes. Els sistemes que expliquem tot seguit també tenen una o més aplicacions, però la seva destinació principal és l’experimentació amb l’hi­per­text com a tecnologia. Per exemple, si bé NoteCards s’ha anat uti­litzant per a la creació de documents en hipertext, la programació, la gestió d’in­for­ma­ció personal, la gestió de projectes, la recerca jurídica, el disseny d’en­gi­nye­ria i l’ensenyament assistit per ordinador (CAI), els seus creadors el consideren principalment com un vehiculador de la recerca i l’estudi sobre l’hipertext. 

2.4.1. El NoteCards de Xerox PARC

Potser la versió d’hipertext més coneguda és el sistema NoteCards creat per Xerox PARC. La motivació inicial en la construcció del NoteCards va ser crear una eina de suport per a l’analista d’informació, que l’ajudés a reunir informació sobre un tema i redactar informes analítics. Els dissenyadors del NoteCards van observar que tot analista d’informació sol seguir un procediment general que consisteix en una sèrie de passos: 

   - llegir fonts documentals (informes periodístics, articles d’es­pe­cia­lis­tes, etcètera); 

   - recollir retalls de premsa i arxivar-los (en autèntiques capses de sabates!); 

   - escriure informes analítics. 

Els dissenyadors també van observar que al llarg del procés l’analista crea anàlisis i models conceptuals en la seva ment. L’objectiu de recerca de l’e­quip de PARC era crear una tecnologia que ajudés l’analista a millorar els models conceptuals i les anàlisis i a perfeccionar-ne l’expressió [Halasz, F.G.; Moran, T.P.; Trigg, T.H. (1987, abril) “NoteCards in a Nutshell”. A: Proc. of the ACM Conf. on Human Factors in Computing Systems. Toronto, Canadà]. 

Una interfície de programador fa del NoteCards una arquitectura oberta que permet que els usuaris construeixin (en l’entorn Lisp) noves aplicacions dins el NoteCards. Per mitjà d’aquesta interfície, l’usuari pot personalitzar el navegador sense dificultat. El NoteCards facilita la creació de nous tipus de nodes. Ara per ara, s’han creat d’uns quaranta a cinquanta tipus de nodes especialitzats, incloent-hi text, vídeo, animacions, gràfics i accions. La nova versió també facilita que diversos usuaris treballin alhora en el mateix Notefile. Un node d’acció conté un codi Lisp que s’avalua quan s’activa un enllaç amb el node. 

Una part de l’èxit del NoteCards es deu al fet que aquest sistema es va crear en màquines Lisp de la sèrie D de Xerox, que són estacions de treball potents amb pantalles d’alta resolució que milloren la visualització de les finestres, els enllaços i les icones que representen els nodes. Actualment, s’ha calculat que d’uns 50 a uns 100 usuaris fan servir el NoteCards, la majoria fora de Xerox (encara que el NoteCards no disposa d’un sistema d’ajut). Entre aquests usuaris, n’hi ha que han construït en el sistema bases de dades molt àmplies (per exemple 1.600 nodes amb 3.500 enllaços entre ells). 

2.4.2. L’Intermedia de la Universitat de Brown

[Garrett, N.L.; Smith, K.E.; Meyrowitz, N. (1986) “Intermedia: Issues, Strategies and Tactics in the Design of a Hypermedia Document System”. A: Proc. Conf. on Computer-Supported Cooperative Work. Austin, Texas: MCC Software Technology Program]. L’Institute for Research in Information and Scholarship (IRIS) de la Universitat de Brown figura entre els grups de recerca sobre l’hipertext més antics i nombrosos. El projecte Intermedia es basa en dues dècades de treball i segueix tres generacions anteriors de sistemes d’hipertext: 

1) L’Hypertext Editing System, el primer sistema, creat l’any 1968 per Ted Nelson, Andy van Dam i diversos alumnes de la Universitat de Brown per al visualitzador 2250 d’IBM. Aquest sistema el va fer servir el Houston Manned Spa­ce­craft Center per a gestionar documentació en el programa espacial Apollo. 

2) El segon sistema va ser el File Retrieval and Editing System (FRESS). El sistema FRESS era una versió molt millorada per a un multiterminal en temps compartit que van dissenyar Van Dam i els seus alumnes. Es va posar en pràctica l’any 1969, i Phillips el va comercialitzar al principi dels anys setanta. 

Tant el personal docent com els alumnes de la Universitat de Brown van utilitzar el sistema FRESS, durant més d’una dècada, per a la producció de documents. Els usuaris hi van incloure una classe de poesia anglesa en què totes les lectures i les obres integraven un document comú en hipertext. 

De la mateixa manera que l’NLS, el FRESS presentava enllaços referencials dinàmics, tant jeràrquics com bidireccionals, i enllaços i nodes amb paraules clau. A diferència de l’NLS, però, el sistema no imposava cap límit al volum dels nodes i, en terminals per a gràfics, podia admetre diverses finestres i gràfics de vectors.  

3) L’Electronic Document System, el tercer projecte, era un sistema d’hipermèdia que prioritzava els gràfics de color amb trama i les ajudes de navegació. 

S’han impartit dos cursos fent servir aquest sistema, un sobre biologia cel·lular i l’altre sobre literatura anglesa. 

Dins l’esforç general de la Universitat de Brown per introduir en les classes l’ús eficaç de les estacions de treball basades en els gràfics, el sistema Intermedia es crea com un marc integrador d’aplicacions que permetin als autors crear enllaços amb documents basats en diversos mitjans, com ara textos, taules cronològiques, diagrames i altres imatges generades a l’ordinador, documentals en vídeo i música. 

Si voleu tenir més informació sobre els sistemes anteriors d’hipertext, llegiu: Yankelovich, N.; Meyrowitz, N.; Dam, A. van (1985, octubre) “Reading and Writing the Electronic Book”. A: Computer. 

Les aplicacions actuals inclouen: 

   · InterText, un processador de textos; 

   · InterDraw, un editor de gràfics; 

   · InterVal, un editor per a crear taules cronològiques que facilita que els usuaris organitzin interactivament la informació en seqüències temporals; 

   · InterSpec, un programa per a manipular imatges en tres dimensions; 

   · InterPix, un visualitzador d’imatges que s’introdueixen al sistema mitjançant escàners. 

Actualment s’estan creant: 

   · un editor de vídeo, 

   · un editor de seqüències animades bidimensionals, 

   · mètodes més complexos per a filtrar el corpus d’informació i crear i encreuar rutes. 

L’Intermedia es crea com una eina per als professors, perquè puguin organitzar i presentar les seves classes a través de l’ordinador, i alhora com un mitjà interactiu per als alumnes, perquè estudiïn els materials i incloguin els seus propis informes i anotacions a través del sistema. 

Per exemple, en el curs de literatura anglesa, la primera vegada que un alumne busca informació de context sobre Alexander Pope, pot estar interessat en la vida de Pope i en els esdeveniments polítics que van originar les seves crítiques satíriques. Per a seguir aquesta línia de pensament, l’alumne podria recuperar la biografia de Pope i una taula cronològica que sintetitzi els esdeveniments polítics que van tenir lloc a Anglaterra durant la vida de Pope. Més endavant, l’alumne potser voldrà comparar l’ús de la sàtira que fa Pope amb les tècniques satíriques d’autors posteriors a Pope. Ara l’alumne pot examinar la mateixa informació sobre Pope, però juxtaposant-la amb informació sobre altres satírics en comptes de fer-ho amb una taula cronològica. El professor (i altres estudiants, si els és permès) poden llegir l’article de l’alumne, examinar el material consultat i incloure-hi anotacions personals, com ara comentaris, crítiques i propostes de revisió. Quan revisés el document, l’alumne podria veure tots els comentaris del professor i examinar les fonts documentals que contenen els contraarguments. 

Igual que la majoria dels treballadors més seriosos en l’àmbit de l’hipertext, l’equip de l’Intermedia es preocupa principalment per oferir a l’usuari maneres de gestionar la complexitat creixent de l’entorn d’hipertext. Per exemple, afirmen que el fet que diversos enllaços sorgeixin del mateix punt d’un document pot confondre el lector. L’alternativa que proposen és que hi hagi una sola icona d’enllaç en el material (text o gràfics) que pugui ser sol·li­ci­ta­da ràpidament amb el ratolí per tal que així apareguin els enllaços específics que sorgeixen del text, els seus noms i els seus nodes de destinació. Per a tenir més informació sobre l’ús dels enllaços, llegiu: Garrett, N.L.; Smith, K.E.; Meyrowitz, N. (1986) “Intermedia: Issues, Strategies and Tactics in the Design of a Hypermedia Document System”. A: Proc. Conf. on Computer-Supported Cooperative Work. Austin, Texas: MCC Software Technology Program. 

També proposen un constructe anomenat xarxa per a implantar una presentació dels enllaços segons el context. Per visualitzar documents amb els enllaços que pertanyen a una xarxa determinada, l’usuari obre una xarxa i llavors obre un o més dels documents que inclou. Si bé altres xarxes també poden fer referència al document, només apareixen els enllaços que es van establir a la xarxa que està activa. De resultes d’això, l’usuari no ha de fer filtracions entre les connexions establertes en contextos diferents. Cada enllaç pertany a una o diverses xarxes i només és visible quan una d’aquestes xarxes està activa. 

El projecte Intermedia també estudia la manera de proporcionar un navegador eficaç en una xarxa que pot incloure centenars, fins i tot milers, de nodes. El navegador de l’Intermedia ofereix dues menes de presentacions visuals: 

   - un mapa global, que indica l’estructura dels enllaços i facilita la navegació a través del sistema; 

   - un mapa local, que ofereix una vista centrada en un sol document i els seus enllaços, com també els seus veïns més propers en la xarxa. 

D’altra banda, una presentació visual pot mostrar els nodes i els enllaços en diversos graus de detall. Per exemple, pot mostrar documents sencers i els enllaços entre aquests, o cada enllaç i la seva situació aproximada dins els seus documents. 

El projecte Intermedia, que posseeix una llarga història, té nombrosos participants i ha assumit un compromís institucional seriós amb objectius a llarg termini. Amb l’Intermedia es duen a terme experiments en hipertext creatius i es fa servir l’aula com un terreny de proves. Si bé aquest projecte es troba en les seves fases inicials, podem suposar que contribuirà d’una manera significativa en la creació d’entorns de treball cooperatius i efectius basats en l’hipertext. 

2.4.3. El Neptune de Tektronix

El Neptune de Tektronix és un sistema d’hipertext que s’ha concebut particularment com una arquitectura oberta i integrada per capes. Neptune separa rigorosament la interfície d’usuari, basada en el Smalltalk, del servidor, basat en transaccions, anomenat Hypertext Abstract Machine (HAM). El HAM és un model d’hipertext genèric que ofereix operacions per a crear i modificar nodes i enllaços, i per a accedir-hi. Manté un historial complet de cada node de l’hiperdocument, i facilita l’accés ràpid a qualsevol versió d’un hiperdocument. Ofereix l’accés distribuït per una xarxa electrònica, la sincronització per a l’accés de diversos usuaris, un pla complex de les versions de la xarxa i la recuperació de les aturades totals del sistema basada en transaccions [Delisle, N. ; Schwartz, M. (1986, 28-30 maig)“Neptune: A Hypertext System for CAD Applications”. A: Proc. of ACM SIGMOD Int’l Conf. on Management of Data. Washington, D.C. (pàg. 132-143). També disponible a SIGMOD Record, (vol. 15, núm. 2, juny del 1986)]. 

La interfície ofereix diversos navegadors: 

   - un navegador de gràfics, que presenta gràficament un subgràfic de nodes i d’enllaços; 

   - un navegador de documents, que admet la cerca de les estructures jeràrquiques dels nodes i els enllaços; 

   - un navegador de nodes, que fa entrar un node individual en un hiperdocument. 

N’hi ha d’altres, de navegadors: 

   - d’atributs;

   - de versions;

   - de diferències nodals;

   - de dimonis. 

Al Neptune cada final d’un enllaç té un tros dins el node, tant si el node és de text o gràfic, i un enllaç pot remetre a una versió determinada d’un node o a la versió activada. El HAM ofereix dos mecanismes molt útils a l’hora de construir capes d’aplicacions: els nodes i els enllaços poden tenir un nombre il·limitat de parelles de valors i atributs. Per interrogar els valors d’aquestes parelles en el conjunt de l’hiperdocument, s’inclouen predicats especials d’alta velocitat, cosa que permet que les aplicacions de nivell més alt defineixin els seus propis mecanismes d’accés en el gràfic. El HAM també proporciona un mecanisme de dimoni que invoca codis arbitraris quan té lloc un esdeveniment específic en el sistema. A diferència de la majoria dels sistemes d’hipertext, al Neptune la destinació d’un enllaç és un punt de la icona en el text del node de destinació en comptes de tot el node.

2.4.4. El Boxer de diSessa

El Boxer és un llenguatge de programació molt interactiu concebut especialment perquè resulti fàcil d’aprendre als qui no són especialistes en programació. El Boxer representa les unitats d’informació en el sistema amb requadres. Un requadre pot contenir altres requadres o bé dades, com ara text o gràfics. [diSessa, A. (1985) “A Principled Design for an Integrated Computational Environment”. A: Human-Computer Interaction (vol. 1, pàg. 1-47). Lawrence Erlbaum]. 

Per exemple, un programa és un requadre que conté requadres que proporcionen variables d’entrada i de sortida, i altres requadres que especifiquen el comportament. 

El sistema també admet presentacions diferents de diversos requadres: un requadre que especifica una rutina de gràfics també pot mostrar la presentació d’aquells gràfics. 

Com que el Boxer és un llenguatge de programació, tracta els enllaços de remissions d’una manera especial. En comptes d’utilitzar com a enllaços icones que s’activen amb el ratolí, fa servir un requadre especialitzat, anomenat port, que accedeix directament a la destinació. 

Per exemple, un port que vagi del requadre A al requadre B apareix dins de A com un requadre indicador del requadre B. 

Però un port és més que una simple indicació del requadre de destinació, perquè si es modifica el requadre de destinació en un dels ports que hi duen, els canvis es reflectiran en tots aquests ports. 

Les jerarquies s’expressen més naturalment al Boxer que no pas en la majoria dels altres sistemes d’hipertext. Els requadres s’insereixen els uns dins els altres d’una manera bidimensional, i es filtren per tal de reduir el grau d’a­pi­la­ment a la pantalla. Aquest sistema de representació té l’avantatge de mostrar una jerarquia natural de nodes: les finestres dels nodes del nivell més baix nien directament dins els seus nodes pares. En la majoria dels sistemes d’hi­per­text, no s’ha intentat indicar la relació pare-fill quan els nodes s’o­bren en finestres. 

2.4.5. El CREF de Pitman

El Cross-Referenced Editing Facility (CREF) és un prototip d’un editor de text i gràfics especialitzat que es va crear originàriament com una eina per a analitzar les transcripcions d’experiments psicològics (coneguts com a protocols), però també es va utilitzar per a investigar sobre qüestions més generals relacionades amb el disseny d’hipertext. Una gran part del caràcter interactiu del CREF reflecteix l’estil d’ús i de programació de la màquina Symbolics Lisp amb què es va construir. [Pitman,, K.M. (1985, febrer) “CREF: An Editing Facility for Managing Structured Text”. A: A.I. Memo (núm. 829). Cambridge, Massachussets: M.I.T. A.I. Laboratory]. 

Els fragments de text, anomenats segments, constitueixen els nodes en el sistema. Els segments es disposen en sèries lineals i poden tenir paraules clau i diverses menes d’enllaços amb altres segments. 

La idea d’un conjunt lineal de segments és innata al problema d’anàlisi de protocols, atès que el primer pas dins aquests protocols és segmentar-los en els episodis de la sessió experimental. 

El CREF organitza els segments en conjunts, que poden definir-se: 

a) implícitament per un predicat, anomenat un conjunt abstracte; 

b) explícitament per una llista, anomenada un conjunt estàtic. 

En qualsevol moment, el conjunt seleccionat apareix com una línia contínua de text amb les demarcacions dels segments marcades amb línies horitzontals que porten un nom (com ara, “Segment 1”, “Segment 2”, etcètera). Aquesta representació pot editar-se com si constituís un sol document. 

Es pot formar un conjunt abstracte seleccionant segments per mitjà d’un predicat booleà sobre paraules clau. A fi d’ampliar la potència d’aquesta funció amb paraules clau, el CREF permet que l’usuari defineixi una jerarquia sobre les paraules clau. 

Per exemple, si la targeta 105 es defineix com un tipus de (és a dir, un fill de) “targeta”, aleshores els conjunts basats en la paraula clau “targeta” també contindran segments que tinguin només “targeta 105” com a paraula clau. 

El CREF admet quatre menes d’enllaços: 

   - els enllaços de referències, que remeten entre els segments; 

   - els enllaços d’esquemes, que imposen una jerarquia;

Un esquema és un segment que té un o més enllaços d’esquemes amb altres segments. 

   - els enllaços de substitució, que apliquen les versions copiant el segment substituït i immobilitzant-lo; 

   - els enllaços de precedència, que ordenen els segments linealment. 

Finalment, el CREF permet que diversos analistes componguin teories diferents sobre un protocol tot fent servir les mateixes dades segmentades. Cada teoria imposa la seva pròpia estructura sobre les dades i disposa dels seus propis conjunts, diagrames, paraules clau i anotacions. Aquesta modalitat de selecció és semblant al concepte de contextos o xarxes que s’empra en altres sistemes.

2.4.6. L’hipertext en els Macintosh 

Hi ha almenys dos programes, escrits per als Macintosh d’Appel, que ofereixen prestacions d’hipertext: 

1) FileVision, que és orientat principalment als nodes de gràfics i a les aplicacions que permeten la indexació visual. 

Per exemple, a la base de dades d’una agència de viatges, el mapa d’una zona pot contenir icones de les ciutats principals d’aquella zona. L’usuari fa un clic sobre la icona d’una ciutat per visualitzar-ne el mapa. El mapa de la ciutat pot contenir icones dels monuments o dels edificis més famosos. L’usuari fa un clic en una d’aquestes icones per visualitzar dades sobre l’edifici o el monument, o potser per obtenir una imatge del mateix edifici o monument. 

2) El Guide és un programa més recent que es basa en una versió primerenca d’Unix creada a Anglaterra [Brown, P.J. (1986, març) “Interactive Documentation”. A: Software: Practice and Experience (pàg. 291-299)]. No ofereix les prestacions per a gràfics del File­Vision (admet gràfics, però els gràfics no poden contenir enllaços), però sí que gestiona molt bé textos en hipertext. El Guide utilitza tres menes d’en­llaços: 

   a) Els enllaços de substitució, que fan que el text que apareix a la finestra activa quedi substituït completament pel text que assenyala l’enllaç. 

   b) Els enllaços de notes, que mostren el text de destinació en una finestra desplegable. 

   c) Els enllaços de referència, que fan aparèixer una nova finestra amb el text de destinació. 

Actualment el Guide també pot executar-se en ordinadors PC. 

Hi ha notícies que Apple tindrà aviat el seu propi sistema d’hipertext, anomenat HyperCards. Aquest sistema s’assemblarà, en certs aspectes, al NoteCards de Xerox PARC, i admetrà enllaços executables que li donaran el caire d’un llenguatge de programació. El HyperCards s’inclourà amb el programari del sistema en els Macintosh de la pròxima generació. 

2.4.7. El PlaneText de MCC

El PlaneText, creat al MCC/Software Technology Program (STP), constitueix una incorporació molt recent en la família dels sistemes generals d’hipertext. El PlaneText es basa en el sistema de fitxers Unix i en el gestor de finestres SunView de Sun. Cada node és un fitxer Unix, i els enllaços duen un nom entre claus ({}). L’aparició dels enllaços a la pantalla pot activar-se i desactivar-se. Els enllaços s’incorporen com a indicadors que es guarden en fitxers independents, per tal que els fitxers enllaçats no es canviïn quan es creen les referències entre ells. Potser és massa aviat per a dir de quina manera PlaneText es classificarà en el món de l’hipertext, ja que només estarà públicament disponible a través de les companyies participants al MCC/Software Technology Program. Per obtenir-ne més informació, truqueu a Bill Stotesbery al MCC, (512) 343-0978. 

Aquest disseny permet integrar còmodament l’hipertext en la resta de l’entorn informàtic basat en Unix, incloent-hi aplicacions com Mail i News, i possibilita fer anotacions en hipertext de fitxers de codi font estàndard. 

D’altra banda, el directori de fitxers Unix serveix de mecanisme lliure per a crear estructures jeràrquiques entre els nodes. El PlaneText admet nodes de gràfics en color que poden enllaçar-se amb un hiperdocument. 

L’ús d’un mecanisme estructurador d’arbres limita qualsevol sistema d’hipertext a poder gestionar només una estructura jeràrquica. La presència d’una sola organització jeràrquica pot resultar massa limitada per a algunes aplicacions avançades.

2.4.8. Resum

Hem avaluat els sistemes presentats en aquest apartat a partir de quatre categories àmplies: 

   a) Els sistemes macroliteraris. 

   b) Els sistemes d’exploració de problemes. 

   c) Els sistemes de navegació estructurada. 

    d) La tecnologia general de l’hipertext. 

Avui dia, un àmbit de recerca addicional és la creació de sistemes que ajudin en tot el procés de disseny, en particular en els aspectes informals més elevats. Aquests sistemes requereixen la capacitat per a l’exploració de problemes i la navegació estructurada, com també les característiques avançades de les tecnologies experimentals d’hipertext. De fet, aquest àmbit d’investigació pot esdevenir una cinquena categoria important per als sistemes d’hipertext del futur. 

La història sobre l’hipertext que s’ha exposat en aquest article indica que el concepte i els avantatges de l’hipertext ja es veien clars fa unes quantes dècades, però que l’interès generalitzat en l’hipertext no va començar fins que la tecnologia per a executar-lo va resultar econòmica i fàcilment disponible. Aquesta afirmació pot ser enganyosa. 

Molts patriarques d’aquest àmbit consideren que hi ha alguna cosa més que també ha canviat. Creuen que actualment els usuaris d’or­di­na­dors accepten fàcilment el paper de l’ordinador com una eina per a processar idees, paraules i símbols (i no tan sols números i dades), i com un vehiculador de la comunicació interhumana. 

Els teòrics que van presentar els seus sistemes d’hipertext vint anys enrere, utilitzant maquinari punta i costós, afirmen que la comunitat científica informàtica no hi estava gaire interessada. Sembla que aquest desinterès provenia tant d’una incomprensió dels conceptes bàsics de l’hipertext com d’una manca de recursos en maquinari. 

Si això és així, aleshores l’augment de l’interès per l’hipertext que vivim ara pot assenyalar que la comunitat informàtica està preparada per a considerar aquesta tecnologia tant com una eina per a la comunicació i per a augmentar les possibilitats intel·lectuals de la persona com per al processament i l’anà­li­si d’informació. Sens dubte, l’hipertext és un gran pas en aquesta direcció. 

3. L’essència de l’hipertext

És temptador definir l’essència de l’hipertext com la seva capacitat per a realitzar transaccions de bifurcació d’alta velocitat sobre segments de text. Però això equivaldria a definir l’essència d’un bon menjar fent una llista dels seus ingredients. Potser una definició millor se centraria en l’hipertext com un mitjà electrònic per a pensar i comunicar-se. 

En el procés de pensar no construïm les noves idees d’una en una, començant del no-res i convertint cada idea en una perla acabada. Més aviat sembla que, quan pensem, ho fem des de diversos fronts alhora, creant i rebutjant idees en diversos nivells, i des de diferents punts paral·lels, i cada idea depèn de les altres i al mateix temps hi contribueix. 

L’enregistrament i la comunicació d’aquestes línies de pensament entrellaçades no deixa de ser desafiador perquè, a la pràctica, la comunicació és un procés en sèrie i es veu limitada, en tot cas, per l’amplada de banda del processament lingüístic humà. En la comunicació oral de temes paral·lels s’han de marcar els elements amb èmfasis, pauses i entonacions que l’oïdor ha de recordar a mesura que el parlant emet altres línies d’argument. Les formes gràfiques poden utilitzar llistes, xifres i taules per a presentar les idees en una forma no tan estrictament lineal. Aquests accessoris visuals permeten que el lector o visualitzador controli els elements que ha d’entendre en el seu conjunt. Un dels reptes que planteja el fet d’escriure bé, en particular escrits tècnics, consisteix a presentar diverses línies paral·leles d’una història o d’un argument de manera que quedin entrellaçades coherentment. 

El text tradicional pla ens fa escriure i llegir els paràgrafs en una successió principalment lineal. Hi ha diverses maneres d’assenyalar les bifurcacions en el flux de pensament quan això és necessari: comentaris entre parèntesis, notes a peu de pàgina, referències entre apartats (com ara “vegeu el capítol 4”), referències bibliogràfiques i anotacions que serveixen perquè l’autor pugui dir “aquí hi ha un pensament relacionat, en cas que us interessi”. També abunden els mètodes retòrics que indiquen que les idees formen un conjunt però que es presenten en una seqüència lineal. En el millor dels casos, aquestes eines són rudimentàries i sovint no ofereixen el grau de precisió ni la velocitat i la comoditat d’accés que voldríem. 

L’hipertext permet, i fins i tot fomenta, que l’autor faci aquestes referències i que els lectors decideixin pel seu compte quins enllaços volen seguir i en quin ordre. En aquest sentit, l’hipertext disminueix les restriccions imposades al pensador i a l’escriptor. No imposa una decisió rigorosa sobre si una idea ha d’estar o no dins el flux de pensament que flueix en un paper. 

L’hipertext també permet que les anotacions fetes en un text es guardin separades del document de referència, encara que continuïn estretament vinculades al referent. En aquest sentit, la capacitat d’en­lla­çar de l’hipertext constitueix una gran part de la seva potència: els enllaços electrònics estenen el text més enllà de la sola dimensió d’un flux lineal. 

I, alhora, hi ha aplicacions que mostren que la capacitat d’integrar nodes de l’hipertext també és molt poderosa. En particular, quan l’hipertext s’uti­lit­za com una eina per a pensar, escriure o dissenyar, pot donar-se una correspondència natural entre els objectes del món i els nodes emmagatzemats a la base de dades en hipertext. Tot aprofitant aquest aspecte orientat als objectes, un usuari d’hipertext pot construir xarxes flexibles que abordin aquest problema (o solució). En aquesta aplicació, els enllaços no són tan importants com els nodes, perquè els enllaços són la “goma” que uneix els nodes, i l’èmfasi recau en el contingut dels nodes.

Des d’un punt de vista informàtic, l’essència de l’hipertext consisteix precisament en això: que es tracta d’un híbrid que transcendeix els límits tradicionals. L’hipertext és: 

1) Un mètode de base de dades que ofereix una nova manera d’accedir directament a les dades. Aquest mètode és força diferent de l’ús tradicional de fer cerques. 

2) Un pla de representació, una mena de xarxa semàntica que combina material de text informal amb operacions i processos mecanitzats i més formals. 

3) Una modalitat d’interfície que presenta “botons de control” (icones d’enllaç) que l’usuari pot inserir arbitràriament dins els continguts. 

No es tracta d’aplicacions d’hipertext independents: són metàfores per a una funcionalitat que és una unió essencial de totes tres. 

3.1. El poder d’enllaçar

En els dos apartats següents, examinem els enllaços i els nodes més a fons, entesos com els components bàsics de l’hipertext. 

3.1.1. Seguiment d’enllaços

La característica essencial de l’hipertext és que facilita el seguiment de referències des de l’ordinador. Però, què és el que permet qualificar d’enllaç un dispositiu concret que segueix referències? Quant d’esforç ha d’esmerçar l’usuari quan intenta seguir una referència? El límit més baix acceptat a l’hora d’admetre referències es pot especificar així: 

Un sistema d’hipertext, per a ser considerat com a tal, hauria d’exigir a l’usuari com a màxim dues pulsacions de tecles (o moviments amb el ratolí) per a seguir un sol enllaç. Dit en altres paraules, la interfície ha d’oferir enllaços que actuïn com a botons màgics i transportin l’usuari ràpidament i fàcilment cap a un lloc nou de l’hiperdocument. 

Una altra característica essencial de l’hipertext és la velocitat amb què el sistema respon a les sol·licituds de referència. Hauria de donar-se un retard mínim, com a màxim d’un a dos segons. En el disseny de la majoria dels sistemes es treballa amb aquesta característica. Una raó d’això és que el lector sovint no sap si vol seguir la referència d’un enllaç fins que no ha donat un cop d’ull al node de referència. Si es triga gaire a fer aquest càlcul, és a dir, a buscar el node de referència, l’usuari pot quedar decebut i despreocupar-se dels enllaços de l’hipertext. 

Tanmateix, no tots els recorreguts dels enllaços poden ser instantanis. Potser tan important com una resposta ràpida són els senyals oferts a l’usuari sobre el possible retard que una consulta o un recorregut determinats poden comportar. 

Per exemple, alguna característica visual de la icona d’enllaç podria indicar si el node de destinació es troba a la memòria, al disc o en algun altre lloc de la xarxa, o arxivat fora de línia. 

3.1.2. Propietats dels enllaços

Els enllaços poden realitzar diverses funcions. Cal esmentar les següents: 

   · Connectar una referència a un document amb el mateix document. 

   · Connectar un comentari o una anotació amb el text sobre el qual fan referència. 

   · Proporcionar informació sobre l’organització (per exemple, establir la relació entre dos textos o entre l’entrada d’un índex de matèries i el seu apartat). 

   · Connectar dos textos successius, o una peça de text i tots els seus successors immediats. 

   · Connectar entrades d’una taula o xifres amb descripcions més llargues, o amb altres taules o xifres. 

Els enllaços poden tenir noms i tipus, i poden reunir un conjunt abundant de propietats. Alguns sistemes permeten que els enllaços es visualitzin o no. La visualització dels enllaços significa treure’ls de la pantalla per tal que el document aparegui com un text ordinari. 

La introducció d’enllaços en un sistema de text significa que cal incloure un con­junt addicional de mecanismes per a crear enllaços nous, esborrar-ne, can­viar-ne els noms o els atributs, llistar-ne, etc. 

Esborrar enllaços és problemàtic. Per exemple, pel que fa als nodes que estan enllaçats, què s’hauria de fer quan tots els seus enllaços s’han esborrat? Aquests nodes s’haurien de col·locar als “llimbs dels nodes”, fins que l’usuari decideixi què fer-ne? 

3.1.3. Enllaços referencials

Hi ha dos mètodes per a enllaçar explícitament dos punts en un hipertext: per referència i per organització. El mètode de referència és un mètode no jeràrquic que utilitza enllaços referencials que connecten punts o zones en el text. 

Els enllaços referencials són la mena d’enllaç que distingeix més clarament l’hipertext. En general tenen dos extrems i solen ser directes, si bé la majoria dels sistemes admeten moviments cap enrere al llarg de l’enllaç. L’origen de l’enllaç s’anomena la font de l’enllaç i normalment funciona com la referència. La font pot ser o bé un sol punt o una zona del text. A l’altre extrem, la destinació de l’enllaç funciona normalment com el referent i també pot ser o un punt o una zona. 

3.1.4. Punt d’enllaç

Un punt d’enllaç és una icona que indica la presència d’un enllaç, normalment amb el nom de l’enllaç i potser també el del seu tipus. O bé pot mostrar el nom o el tipus del node de destinació. 

En sistemes com ara el Neptune, que admeten enllaços amb un punt d’origen i un punt de destinació, la icona també informa de quina mena d’enllaç s’indica. En alguns sistemes, pot suprimir-se la visualització dels enllaços per tal que els documents semblin lineals. 

3.1.5. Zona d’enllaç

Una zona d’enllaç és un conjunt de caràcters contigus que apareixen com una sola unitat. 

De vegades, la destinació de l’enllaç és una zona, és a dir, un node sencer però en la forma més comuna d’un enllaç d’hipertext, la font és un punt i la destinació és una zona. 

Aquest exemple tipifica una gran part de les aplicacions d’enllaç esmentades abans, perquè mostra de quina manera un segment de text més petit, sovint una frase, remet a un segment de text —una zona—. Com que molts lectors estan avesats a les referències que remeten a frases, no tenen dificultat a acceptar un enllaç amb un punt d’origen (Una referència que remet a una frase fóra, per exemple, les notes a peu de pàgina). En els gràfics també hi poden haver zones, ja siguin zones delimitades o grups d’objectes gràfics en una figura. 

Les zones d’enllaç poden comportar una problemàtica específica: 

1) Problemes de disseny difícils. Aquestes zones són més fàcils d’establir com a nodes sencers, ja que separar una zona del seu material circumdant inclòs en el mateix node planteja una qüestió difícil: com s’ha de presentar a l’usuari la zona seleccionada? Cal ressaltar-la d’alguna manera, utilitzant vídeo invers, lletres o colors, però cadascuna d’aquestes opcions planteja dificultats a l’hora de mantenir clarament ressaltades zones que se superposen. Els dissenyadors de l’Intermedia proposen traçar un requadre il·luminat al voltant de les zones i un requadre més fosc al voltant de les superposicions de dues zones i així mostrar un sol nivell de superposició. Amb tot, aquesta tècnica no és eficaç si hi ha més de dues zones que se superposen. Pel que fa al nivell de superposició, podeu consultar: Garrett, N.L.; Smith, K.E.; Meyrowitz, N. (1986) “Intermedia: Issues, Strategies and Tactics in the Design of a Hypermedia Document System”. A: Proc. Conf. on Computer-Supported Cooperative Work. Austin, Texas: MCC Software Technology Program. 

2) Dificultat en la manera de mostrar el nom de l’enllaç. A diferència d’un punt d’enllaç, una zona d’enllaç no té una posició òbvia on posar un títol, tret que es col·loqui arbitràriament al començament o al final de la zona. 

3) Problemes pel que fa a la manipulació. Els dissenyadors han de crear un sistema per a copiar, traslladar, modificar i esborrar la zona i les subcadenes que conté. El trasllat de zones comporta dilemes logístics que no són fàcils de resoldre. 

Per exemple, quan es trasllada una part important del text que hi ha en una zona de destinació cap a un altre lloc del node, la destinació de l’enllaç hauria de desplaçar-se amb aquesta part de text o bé quedar-se amb el que resta? 

Els dissenyadors també han de preveure les accions d’esborrar, traslladar o copiar els punts finals definidors d’una zona. 

3.1.6. Enllaços organitzatius

Igual que els enllaços referencials, els enllaços organitzatius estableixen enllaços explícits entre punts d’un hipertext, però, a diferència dels enllaços referencials, apliquen informació jeràrquica. Cal assenyalar que els enllaços organitzatius són diferents dels enllaços de classe jeràrquica que s’utilitzarien (en el paradigma de programació orientada a objectes) per a definir tipus i subtipus de nodes en el sistema d’hipertext. 

Els enllaços organitzatius connecten un node pare amb els seus fills, i així formen un subgràfic en forma d’arbre dins el gràfic de la xarxa. Aquests enllaços es corresponen amb els enllaços ISA (o superconcepte) de la teoria sobre les xarxes semàntiques i, per tant, funcionen d’una manera ben diferent de com ho fan els enllaços referencials. 

Per exemple, més que aparèixer en cada node com a senyals explícitament ressaltats, els enllaços organitzatius se solen recórrer per mitjà de mecanismes independents executats en el nivell de control dels nodes (posem per cas, les ordres especials anar al pare, anar al primer fill, anar al germà següent). 

En altres casos, hi ha enllaços organitzatius —com ara els nodes toc (taula de matèries) del Textnet i els fitxers (FileBoxes) del NoteCards— que escriuen l’estructura organitzativa.

3.1.7. Enllaços de paraules clau

A més de les vinculacions explícites que realitzen els enllaços referencials i els organitzatius, hi ha una mena de vinculació implícita que es fa amb paraules clau. Aquesta mena d’enllaç encara no s’ha explorat del tot. 

Un dels avantatges principals d’emmagatzemar textos en un ordinador és la possibilitat de fer cerques en documents amplis i complexos i en conjunts de documents mitjançant subcadenes i paraules clau. 

S’ha desencadenat una certa polèmica sobre els mèrits relatius de recuperar informació mitjançant paraules clau, a diferència de la cerca amb text complet. D’una banda, la recuperació d’informació per mitjà de paraules clau és bona d’acord amb l’habilitat i la meticulositat de la persona que selecciona les paraules clau. D’altra banda, la cerca amb text complet no localitza tots els documents pertinents ni tampoc troba sempre només els documents pertinents. Els seus defectes es deuen, en part, a la freqüència de sinònims que hi ha en la llengua anglesa. És més, la cerca amb text complet pot resultar prohibitiva en xarxes àmplies. 

Naturalment, aquesta característica és també un dels aspectes valuosos de l’hipertext. De fet, nombrosos usuaris d’hiperdocuments amplis insisteixen a tenir alguna mena de mecanisme per a explorar-ne el contingut, sigui mitjançant paraules clau seleccionades (que poden aplicar-se a nodes, enllaços o zones), sigui amb cadenes arbitràries intercalades. 

Des d’un punt de vista funcional, seguir enllaços i fer cerques són coses semblants; són dues maneres d’accedir a nodes de destinació que poden tenir interès. El fet de seguir enllaços aboca normalment a un sol node, mentre que una cerca pot abocar a nombrosos nodes. Així mateix, una paraula clau és una mena d’enllaç electrònic implícit. El valor d’aquesta idea és que pot facilitar el disseny d’una interfície d’hipertext que sigui coherent en totes les activitats consistents a seguir enllaços. 

3.1.8. Amb arbres o sense

Hi ha sistemes d’hipertext (per exemple, l’INFO d’Emacs) que admeten només estructures jeràrquiques, d’altres (com ara Xanadu i Hyperties) que no proporcionen cap suport específic per a les estructures jeràrquiques i d’altres (com Textnet i NoteCards) que admeten totes dues menes d’estructures. 

Cal preguntar-se fins a quin punt n’hi ha prou amb les estructures rigorosament jeràrquiques, i per a quines aplicacions són suficients i per a quines no ho són. D’una banda, l’abstracció és un procés cognitiu fonamental, i les estructures jeràrquiques són les estructures més normals per a organitzar els nivells d’abstracció. D’altra banda, hi ha casos en què els enllaços entre jerarquies són necessaris. 

Frank Halasz, un dels creadors del NoteCards, ha reunit dades estadístiques sobre l’hiperespai d’un usuari representatiu del NoteCards. Aquesta persona tenia 1.577 nodes (fitxes) en total, entre els quals 502 eren FileBoxes (nodes jeràrquics). Connectar aquests nodes produïa un total de 3.460 enllaços, entre els quals 2.521 (el 73 per cent) connectaven FileBoxes entre ells o amb nodes individuals, 261 (el 7,5 per cent) eren enllaços referencials no jeràrquics, i la resta eren enllaços de correu (que el sistema feia servir per a enllaçar missatges de correu amb altres nodes). 

Aquest exemple indica que una estructura jeràrquica és molt important a l’hora d’organitzar una xarxa en hipertext, i que els enllaços referencials tam­bé són importants però no tan comuns. 

Un dels avantatges d’un sistema orientat totalment als arbres és que el llenguatge d’ordres per a navegar-hi és molt senzill: des de qualsevol node, tot el que es pot fer és anar al pare, a un germà o a un fill. Aquesta simplicitat també disminueix el problema de la desorientació, ja que un model cognitiu més simple de l’espai d’informació serà suficient. 

Naturalment, l’inconvenient més important de qualsevol jerarquia és que la seva estructura és una funció dels pocs criteris específics que es van emprar per a crear-la. El creador d’una organització jeràrquica ha de preveure els cri­te­ris més importants amb vista als accessos posteriors a la informació. Si es vol investigar què tenen en comú les formes de vida marina amb les formes de vida terrestre, es pot trobar que la classificació tradicional de les formes de vida en els regnes vegetal i animal descompon la informació d’una manera incorrecta. Una solució per a aquest dilema consisteix a possibilitar que els elements informatius s’estructurin en diverses jerarquies i així permetre que el món se seccioni en diverses descomposicions ortogonals. Qualsevol sistema d’hi­per­text que tingui nodes jeràrquics, com ara Textnet (els nodes toc) i NoteCards (els nodes FileBox), pot fer fàcilment aquesta operació. Aquests sistemes són els únics que admeten explícitament diverses jerarquies. 

De fet, un dels primers usuaris del NoteCards va utilitzar el sistema per a fer recerca i escriure l’article sobre un projecte. Aquest usuari va imposar una organització a les dades i als seus escrits mentre feia la recerca i llavors una organització força diferent (si bé compatible) al mateix material a l’hora d’escriure l’article. 

En general, sembla que els usuaris d’hipertext orientats a l’enginyeria prefereixen les organitzacions jeràrquiques, mentre que els usuaris orientats a l’art o a les humanitats s’estimen més les organitzacions amb remissions. 

3.1.9. Extensions cap a enllaços bàsics

L’enllaç té certes característiques que permeten que s’estengui de diverses maneres. Els enllaços poden connectar més de dos nodes per a formar grups d’enllaços. Aquests grups són molt útils per a remetre a diverses anotacions amb un sol enllaç i per a proporcionar estructures organitzatives especialitzades entre els nodes. De fet, els nodes toc del Textnet i els FileBoxes del NoteCards són formes de grups d’enllaços. 

Una manera útil d’estendre l’enllaç bàsic consisteix a col·locar parelles de valors i atributs en els enllaços i sol·licitar-les en la xarxa. L’arquitectura del sistema Neptune, per exemple, s’ha optimat per a aquesta funció. Juntament amb rutines especialitzades en l’intèrpret de la base de dades (el HAM), aques­tes llistes d’atributs permeten que els usuaris personalitzin els enllaços de diverses maneres, incloent-hi la possibilitat de dissenyar els seus propis sistemes de tipus d’enllaços i de realitzar consultes d’alta velocitat en els tipus. 

També es poden aplicar connexions de procediments en un enllaç per tal que el fet de recórrer l’enllaç tingui algun efecte secundari especificat per a l’usuari, com ara personalitzar l’aspecte del node de destinació. Aquesta possibilitat l’ofereixen Neptune i Boxer. 

3.2. Nodes d’hipertext

Si bé l’essència de l’hipertext són els seus enllaços electrònics, els nodes contribueixen d’una manera significativa a l’hora de definir les operacions que un sistema d’hipertext pot dur a terme. La majoria dels usuaris d’hi­per­text són partidaris d’utilitzar nodes que expressin un sol concepte o una sola idea i que, per tant, són molt més petits que els fitxers tradicionals. Quan els nodes s’utilitzen d’aquesta manera, l’hipertext introdueix un nivell intermedi de suport electrònic entre els caràcters i els fitxers, un nivell que té l’as­pec­te vagament semàntic d’estar orientat a l’expressió d’idees. Però aquesta magnitud queda totalment a discreció de l’escriptor d’hipertext, i el procés de determinar com es pot modular un document en nodes és un art, perquè l’impacte que té en el lector no s’entén prou bé. [Shasha, D. (1986, abril) “When Does Non-Linear Text Help?”. A: Expert Database Systems, Proc. of the First Int’l Conf. (pàg. 109-121)]. 

3.2.1. La modulació d’idees

L’hipertext convida l’escriptor a modular les idees en unitats d’una manera que permet dues coses: 

   · Fer referència a una idea en un altre lloc. 

   · Oferir al lector successors alternatius d’una unitat (més detalls, un exem­ple, referències bibliogràfiques o el successor lògic). 

Però l’escriptor també ha de tenir en compte el fet que un node d’hipertext, a diferència d’un paràgraf de text, tendeix a ser una unitat estricta que no harmonitza a la perfecció amb els seus veïns. Alguns sistemes d’hipertext (NoteCards, CREF, Boxer, FRESS, NLS) permeten que els nodes es vegin plegats com si constituïssin un node gran, i aquesta opció és essencial per a algunes aplicacions (per exemple, escriure i llegir prosa). Però els límits al voltant dels nodes sempre són discrets i de vegades demanen que es prenguin determinacions difícils sobre com partir el tema en segments adequats. 

El procés d’identificar una unitat semàntica, com ara una idea o un concepte, amb una unitat sintàctica, com, per exemple, un paràgraf o un node d’hipertext, no és únic de l’hipertext. Malgrat els manuals d’estil, els textos tradicionals segueixen convencions més aviat flexibles a l’hora de modular el text en paràgrafs. Aquesta flexibilitat és acceptable perquè els límits dels paràgrafs tenen un efecte relativament menor en el flux de la lectura. De vegades els límits dels paràgrafs es fan precisament per tal de segmentar el text i oferir un punt de referència visual. Per tant, les decisions sobre la distribució de les frases entre els paràgrafs no són sempre fonamentals. 

D’altra banda, l’hipertext pot imposar una ocultació d’informació més aviat estricta. En alguns sistemes, l’única clau que l’usuari té, pel que fa al contingut d’un node de destinació, és el nom de l’enllaç (o el nom del node, si s’ofereix el node en lloc de l’enllaç). 

L’escriptor ja no pren totes les decisions respecte al flux del text, i el lector pot decidir constantment, i, de fet, ha de fer-ho, quins enllaços vol seguir. En aquest sentit, l’hipertext imposa tant a l’escriptor com al lector la necessitat de tenir més consciència del procés, ja que tant l’un com l’altre tenen l’opció de bifurcar en el flux del text. 

Així doncs, l’hipertext es presta millor a les aplicacions que requereixen aques­tes menes de determinacions, i simplement ofereix una manera de seguir directament aquestes determinacions i veure els resultats ràpidament i gràficament. 

3.2.2. Les idees com a objectes

Si bé resulta difícil en els documents, el fet de reificar l’expressió de les idees en objectes diferents que s’han d’enllaçar, traslladar i canviar com a entitats independents té alguna cosa que captiva. Alan Kay i Adele Goldberg van observar que el sistema Smalltalk és capaç de donar als objectes una dimensió perceptiva en assignar-los una peça rectangular de l’espai de pantalla. Aquesta característica millora la recuperació i el reconeixement de documents plans processats, perquè en un grau molt més elevat els objectes abstractes s’associen directament amb objectes perceptius (les finestres i les ico­nes de la pantalla). [Kay, A; Goldberg, A. (1977, març) “Personal Dynamic Media”. A: Computer (pàg. 31-41)]. 

Els paràgrafs, els apartats i els capítols d’un llibre, quan es visualitzen a través d’un editor de textos o un processador de paraules estàndard, no es destaquen com a entitats de primera categoria. Això és especialment cert quan un usuari veu el seu document jeràrquicament (per exemple, com un esquema) alhora que inclou nous apartats i adorna els existents. Les persones no pensen en termes de pantalles plenes, sinó en termes d’idees, fets i proves. L’hipertext, per mitjà dels nodes entesos com a expressions individuals d’idees, és un vehiculador que respecta aquesta manera de pensar i de treballar. 

3.2.3. Nodes tipificats

Hi ha sistemes d’hipertext que classifiquen els nodes en tipus diferents. Els nodes tipificats poden ser molt útils, en particular si es té la intenció de donar-los una estructura interna, ja que els tipus poden utilitzar-se per a diferenciar les diverses formes estructurals. 

Per exemple, en la recerca que fem al MCC/Software Technology Program, hem implementat una interfície d’hipertext per a un entorn de disseny ano­me­nat Design Journal. 

La finalitat del Design Journal és oferir una llibreta de treball activa on el dissenyador pot deliberar sobre les decisions i la lògica de disseny, tant individualment com en reunions en línia sobre disseny, i on pot integrar el disseny en aquesta mena d’in­for­ma­ció menys formal. 

Amb aquest fi hem establert un conjunt de quatre nodes tipificats perquè els utilitzi l’usuari: 

a) Notes: s’utilitzen com a recordatori de qualsevol cosa, com ara “demana a Bill consell sobre el mòdul X”, per a especificar problemes i idees que tenen relació amb el disseny. 

b) Objectius/limitacions: tant els uns com les altres es refereixen als requisits inicials i a les restriccions que sorgeixen en el disseny. 

c) Artefactes: representen els elements de sortida: el disseny. 

d) Decisions: es refereixen a capturar els punts laterals en el procés de disseny, les alternatives que considera el dissenyador i la base de qualsevol com­pro­mís que s’hagi pres (encara que s’hagi pres provisionalment). 

El dissenyador captura els supòsits en forma de decisions amb tan sols una alternativa. El nostre prototipus del Design Journal fa servir colors per a distingir els tipus de notes en el navegador, i hem constatat que aquesta interfície és molt eficaç. 

Els sistemes d’hipertext que utilitzen nodes tipificats ofereixen, en general, un color especial, una mida o una forma icònica per a cada tipus de node. Les característiques diferenciadores ajuden l’usuari a distingir a primera vista les classes de nodes tipificats amb què treballa. Sistemes com ara NoteCards, Intermedia i IBIS utilitzen força els nodes tipificats. 

3.2.4. Nodes semiestructurats

Fins aquí hem parlat del node d’hipertext com si fos una pissarra en blanc sense estructura, on es pot posar una paraula o tot un document. Respecte a algunes aplicacions, cada cop hi ha més interès pels nodes semiestructurats. Són nodes classificats que contenen camps etiquetats i espais per als valors de camp. L’objectiu d’incorporar una plantilla per als continguts nodals és ajudar l’u­sua­ri a acabar els nodes i l’ordinador a processar-los. És molt més probable que l’ordinador pugui fer alguna mena de processament limitat i d’in­fe­rèn­cia sobre els subsegments de text com menys text en llenguatge natural indiferenciat inclogui el contingut d’un node (per exemple, l’anglès). Aquesta idea es relaciona estretament amb el concepte dels sistemes d’informació semiestructurats de Malone. [Malone, T.W. i altres (1987, maig) “Intelligent Information-Sharing Systems”. A: Communications of the ACM (pàg. 390-402)]. 

Continuant amb l’exemple del Design Journal, hem creat un model per a l’estructura interna de les decisions. Aquest model, que s’anomena ISAAC, assumeix que hi ha quatre components principals per a una decisió relativa al disseny: 

1) Una qüestió, incloent-hi un nom breu per a la qüestió i un paràgraf curt que la descriu en termes generals. 

2) Un conjunt d’alternatives; cada alternativa resol la qüestió d’una manera diferent, té un nom i una descripció breu, i està potencialment enllaçada amb els documents de disseny o els elements que la posen en pràctica. 

3) Una anàlisi de les alternatives concurrents, incloent-hi els criteris específics que s’utilitzen per a avaluar-les, l’anàlisi compensatòria entre aquestes alternatives i els enllaços amb qualsevol dada que l’anàlisi elabori. 

4) Un compromís amb una de les alternatives (tanmateix, d’una manera provisional) o amb un vector de preferències sobre les alternatives, i una ava­lua­ció subjectiva sobre la certesa o la confiança envers aquest compromís. 

Sense entrar a detallar la teoria subjacent, voldria remarcar que l’es­truc­tura interna d’ISAAC indica que l’autor d’una decisió ISAAC participa en una activitat molt més estructurada que no pas el simple fet d’anotar les decisions, i el lector es veu guiat igualment per la regularitat de l’estructura d’ISAAC. 

Evidentment, pot passar que no es vegi clar per què no tractem cadascun dels elements esmentats abans pròpiament com un node tipificat. La raó és que les parts d’un marc ISAAC estan molt més vinculades entre elles del que ho estan els marcs ISAAC entre ells. Les parts d’un marc ISAAC estan tan vinculades que, per exemple, no podríem tenir una part d’anàlisi sense una part d’alternatives. Si els tractem com a nodes d’hi­per­text separats, és que no hem incorporat aquesta limitació en l’estructura. Aquí el punt general és que sempre han d’aparèixer conjuntament alguns elements d’informació, mentre que d’altres poden aparèixer conjuntament o no, segons el grau en què estiguin relacionats en un context donat i fins a quin punt és important presentar-los com un grup diferent dels elements d’informació circumdants. Aquest problema és recurrent: un element que és atòmic en un nivell pot contenir, si l’examinem a fons, nombrosos components, alguns dels quals agrupats. 

En l’hipertext, aquesta tensió es coneix per les idees bessones de nodes semiestructurats i nodes compostos. 

3.2.5. Nodes compostos

Un altre mecanisme per a incloure informació relacionada en un hipertext el constitueix el node compost. És a dir, s’enganxen diversos nodes d’hipertext relacionats i el conjunt que en resulta es tracta com un sol node, amb el seu propi nom, tipus, versions, etc. 

Els nodes compostos resulten útils sobretot per a les situacions en què els elements independents d’una llista o les entrades d’un índex són nodes diferents, però segueixen una coherència en una estructura de nivell més alt (com ara la llista o l’índex). 

Tanmateix, aquesta pràctica pot soscavar l’associació fonamental d’un objecte d’interfície (finestra) amb un objecte de base de dades (node), i, per tant, s’ha de gestionar bé per a evitar complicar massa l’idioma en l’hipertext. 

La prestació dels nodes compostos permet que un grup de nodes es tracti com un sol node. El node compost es pot traslladar, se li pot donar una nova dimensió, i una icona adient pot reflectir-ne el contingut. Els subnodes se separen i es reorganitzen mitjançant una modalitat de subedició. El mitjà més flexible de mostrar un node compost és utilitzar un llenguatge de restricció (com el que ha creat Symbolics for Constraint Frames), que descriu els subnodes com a seccions de la finestra del node compost i especifica les relacions entre les seccions com a restriccions dinàmiques en la grandària i la configuració. 

Els nodes compostos poden ser un mitjà efectiu per a resoldre el problema de tenir en un entorn un gran nombre d’objectes amb nom. Pitman va explicar aquest problema de la manera següent: 

“En aquesta mena de sistema, hi ha una tensió interminable entre intentar posar nom a tot (en aquest cas, el nombre de coses amb nom pot créixer ràpidament i el conjunt pot esdevenir de seguida impossible de gestionar) o posar nom al mínim de coses possible (en aquest cas, pot ser dificultós recuperar les coses que han resultat molt difícils de crear si se’ls assignen els indicadors per casualitat)”. Pitman, K.M. (1985, febrer) “CREF: An Editing Facility for Managing Structured Text”. A: A.I. Memo (núm. 829). Cambridge, Mass: M.I.T. A.I. Laboratory. 

Un dels problemes que presenten els nodes compostos és que, a mesura que els nodes membres creixen i canvien, l’agregació pot esdevenir enganyosa o incorrecta. Un usuari que es trobi amb aquest problema passa el mateix tràngol que un escriptor que ha reescrit un apartat d’un article tan a fons que el títol de l’apartat ja no hi escau. Aquest canvi semàntic pot ser difícil de copsar. 

3.3. Analogia amb les xarxes semàntiques

La idea de construir un gràfic orientat d’elements de text informals és semblant al concepte de les xarxes semàntiques de la intel·ligència artificial (AI). Una xarxa semàntica és un pla de representació cognitiva consistent en un gràfic orientat on els conceptes es representen com a nodes, i les relacions entre els conceptes es representen com els enllaços entre ells.  

Allò que caracteritza una xarxa semàntica com un esquema de representació d’intel·ligència artificial és el fet que els conceptes que es troben en la representació s’indexen segons el seu contingut semàntic més que no pas segons una ordenació arbitrària. Un exemple aclaridor d’aquest tipus d’ordenació seria l’alfabètica. 

Un avantatge de les xarxes semàntiques és que el seu ús és ben lògic, ja que els conceptes relacionats tendeixen a agrupar-se en la xarxa. Semblantment, un concepte definit d’una manera incompleta o incoherent és fàcil de localitzar, perquè els conceptes veïns als quals ja està enllaçat proporcionen un context significatiu. 

El treball sobre les xarxes semàntiques també assenyala algunes extensions naturals cap a l’hipertext, com ara els nodes tipificats, els nodes semiestructurats (marcs) i les jerarquies dels tipus d’enllaços i de nodes. 

L’analogia amb l’hipertext és fàcil de veure: pot considerar-se que els nodes d’hi­pertext representen idees o conceptes independents, que els enllaços entre els nodes representen les interdependències semàntiques entre aquestes idees, i que el procés de construir una xarxa d’hipertext és una mena d’en­ginyeria del coneixement informal. La diferència és que els enginyers del coneixement en intel·ligència artificial solen esforçar-se per construir representacions que poden interpretar-se mecànicament, mentre que l’ob­jec­tiu de l’escriptor en hipertext sol ser capturar un grup d’idees entrellaçades sense considerar la seva interpretabilitat electrònica. 

4. Els avantatges i els usos de l’hipertext

Les referències entre textos no són cap novetat. La importància de l’hi­per­text és, senzillament, que es tracta de referències electròniques. Igual que l’hi­per­text, la literatura tradicional està molt interenllaçada i jeràrquicament organitzada. En la literatura tradicional, el mitjà imprès limita, en gran part, el flux de la lectura a seguir el flux dels passatges disposats d’una manera lineal. Amb tot, el procés de seguir enllaços complementaris és fonamental fins i tot en el mitjà imprès. De fet, la ciència sobre la informació i la biblioteconomia consisteix principalment en la investigació dels enllaços complementaris. Tota persona que hagi fet recerca sap que una part considerable d’aquest esforç es basa a obtenir obres de referència, cercar remissions, termes en un diccionari o en un glossari, comprovar índexs i xifres, i prendre notes en fitxes. 

Fins i tot en el simple acte de llegir tractem constantment amb referències que remeten a altres capítols o a altres apartats (a través de l’índex de matèries o les referències intercalades en el text), entrades d’índex, notes a peu de pàgina, referències bibliogràfiques, anotacions marginals, xifres i taules. Sovint un text convida el lector a saltar-se un apartat si no està interessat en els detalls més tècnics. 

Però els mètodes tradicionals plantegen problemes: 

   · La majoria de les referències no es poden seguir anant cap enrere: a un lector potser li costarà trobar en quin lloc d’un document es fa referència a un llibre o a un article concrets, i a l’autor d’un article li costarà esbrinar qui ha fet referència a l’article. 

   · El lector ha d’encabir les anotacions en els marges o escriure-les en un document diferent. 

   · Fer un seguiment de referències entre documents impresos en paper demana un esforç físic i retards considerables, encara que el lector treballi en una biblioteca ben proveïda. Si els documents es troben en línia, la tasca resulta més fàcil i ràpida, però no menys carregosa. 

4.1. Noves possibilitats per a la creació i el disseny

L’hipertext ofereix als autors i als dissenyadors noves eines per a treballar. La creació se sol considerar com una activitat centrada en les paraules i les frases. Sens dubte, el processador de paraules és una bona eina per a crear en aquest àmbit. 

En realitat, el terme “processador de paraules” és força enganyós. La majoria d’aquestes eines només accepta entrades de caràcters, i manipulen els caràcters, les paraules, les frases i els paràgrafs amb una facilitat semblant. Per tant, aquestes eines manipulen unitats de text, no pas paraules. Però “processen” aquestes unitats? “Processar” implica que l’ordinador realitza un treball addicional, com ara canviar la forma verbal si el subjecte ha canviat de singular a plural, o fer la correcció ortogràfica i gramatical en temps real. Com que això no passa, hauríem de tornar al terme original d’aquestes eines: “editors de textos”. 

Amb tot, la creació de documents està molt relacionada amb l’estructuració de les idees, l’ordre de presentació i l’exploració conceptual. Pocs autors simplement s’asseuen i treuen un text acabat, i tota la correcció no consisteix tan sols a ficar paraules i afinar-les. 

En un sentit ampli, la creació és el disseny d’un document. La unitat en aquest àmbit de creació és la idea o el concepte, i l’hipertext pot admetre aquest àmbit de treball d’una manera eficaç, perquè la idea pot expressar-se en un node. 

A mesura que l’escriptor pensa noves idees, pot crear-les en nodes, i llavors enllaçar-les a idees existents, o deixar-les aïllades si és massa prematur establir aquestes associacions. Les millores especialitzades d’un entorn d’hipertext ajuden a fer el pas d’una xarxa no estructurada cap al document final ben corregit. 

4.2. Noves possibilitats de llegir i recuperar informació

L’hipertext també ofereix noves possibilitats per a accedir a fonts d’in­for­ma­ció àmplies o complexes. Un document lineal (un document que no és hipertext) només pot llegir-se fàcilment seguint l’ordre en què flueix el text en el llibre. L’avantatge essencial d’un text no lineal és la possibilitat d’or­ga­nit­zar el text de maneres diferents, segons els punts de vista. Shasha defineix aquest avantatge així: 

 “Suposem que sou turistes interessats a visitar museus en una ciutat de fora. Podeu estar interessats en l’art visual. Podeu voler veure els museus de la vostra zona local. Us po­den interessar només els museus que no siguin cars. Sens dubte, voleu assegurar-vos que els museus que us interessen siguin oberts quan vulgueu visitar-los. Ara la vostra guia pot estar organitzada per temes, per noms de museus, per ciutats i així successivament. El problema és: si esteu interessats en qualsevol altra organització que la que fa servir la vostra guia, pot ser que hàgiu de fer molta recerca. No és probable que trobeu tots els museus d’art visual en un apartat d’una guia que s’ha organitzat per districtes. Podeu dur diverses guies, cadascuna organitzada segons un criteri que us pot interessar. El nombre d’aquestes guies és una mesura de la necessitat d’un sistema de text no lineal”. [Shasha, D. (1986, abril) “When Does Non-Linear Text Help?”. A: Expert Database Systems, Proc. of the First Int’l Conf. (pàg. 109-121)]. 

Un altre avantatge és que en un entorn d’hipertext és molt normal suspendre les lectures temporalment mentre es fa investigació per estudiar alguns detalls, exemples o temes relacionats. Bush va descriure un escenari atraient en el seu article del 1945: 

“Al propietari del memex li interessa saber, posem per cas, l’origen i les propietats de l’arc i la fletxa. En concret, estudia per quina raó l’arc turc curt era aparentment superior a l’arc anglès llarg en les escaramusses de les croades. En el seu memex, té dotzenes de llibres i articles que probablement hi estan relacionats. Primer fa cerca en una enciclopèdia, troba un article interessant però molt superficial, i el deixa per a més endavant. Després, en un relat, troba un altre element rellevant i l’enllaça amb el primer. I així continua, construint un rastre de nombrosos elements. De tant en tant, insereix un comentari personal, sigui enllaçant-lo amb el rastre principal o unint-lo mitjançant un rastre lateral a un element concret. Quan és evident que les propietats elàstiques dels materials disponibles estaven molt relacionades amb l’arc, bifurca un rastre lateral que el duu per llibres de text sobre l’elasticitat i taules de constants físiques. Insereix una pàgina amb anàlisis fetes per ell. Així construeix un rastre del seu interès a través del laberint dels materials de què disposa”. [Bush, V. (1945, juliol) “As We May Think”. A: Atlantic Monthly (pàg. 101-108)]. 

Tal com hem vist, la idea de “camí” de Bush era una característica del sistema Textnet de Trigg, que permet que l’autor d’hipertext fixi un camí en gran part lineal a través del(s) document(s). El recorregut principal (predeterminat) queda ben marcat, i el lector casual pot llegir el text en aquell ordre sense preocupar-se pels recorreguts laterals [Nelson, T.H. (1980, octubre) “Replacing the Printed Word: A Complete Literary system”. A: IFIP Proc. (pàg. 1013-1023)]. 

4.3. Resum

Els avantatges en el funcionament de l’hipertext poden resumir-se així: 

   · La facilitat per a seguir referències: el fet que els ordinadors admetin el seguiment d’enllaços significa que totes les referències també es poden seguir fàcilment, endavant cap al seu referent o enrere cap a la seva referència. 

   · La facilitat per a crear noves referències: els usuaris poden ampliar les seves pròpies xarxes, o simplement anotar un comentari en el document d’una altra persona (sense canviar el document de referència). 

   · L’estructuració de la informació: en una informació no estructurada poden imposar-se tant organitzacions jeràrquiques com no jeràrquiques, fins i tot diverses jerarquies poden organitzar el mateix material. 

   · Les vistes globals: els navegadors ofereixen vistes semblants als índexs de matèries i admeten una reestructuració més fàcil dels documents amplis o complexos; poden combinar-se eficaçment representacions globals i locals (un node o una pàgina). 

   · Els documents personalitzats: els segments de text poden entrellaçar-se de maneres diferents i així possibilitar que el mateix document tingui diverses funcions. 

   · La modulació de la informació: com que es pot fer referència al mateix segment de text en diversos llocs, les idees poden expressar-se amb menys superposicions i duplicacions. 

   · La coherència de la informació: les referències s’insereixen en el seu text i, si el text es trasllada, fins i tot a un altre document, la informació de l’enllaç continua oferint l’accés directe a la referència. 

   · L’apilament de tasques: l’usuari pot tenir diversos camins d’investigació actius i presentats alhora a la pantalla, de manera que després de recórrer qualsevol camí es torna a la tasca original. 

   · La col·laboració: poden col·laborar diversos autors, ja que el document i els comentaris sobre el document queden estretament entrellaçats (l’ex­plo­­ra­­ció d’aquesta característica tot just ha començat). 

5. Els inconvenients de l’hipertext

L’hipertext presenta dues menes de problemes: 

1) Els relatius a les implementacions actuals, que inclouen, entre altres coses, els retards en la visualització del material de referència, les restriccions en els noms i altres propietats dels enllaços, la manca de navegadors o les deficiències en els navegadors. 

2) Els que semblen endèmics a l’hipertext. 

L’apartat que ve tot seguit explica a grans trets dos problemes més difícils de solucionar que els defectes d’implementació i que, finalment, poden limitar la utilitat de l’hipertext: la desorientació i la càrrega cognitiva. 

5.1. Acabar “perdut a l’espai”

Juntament amb la potència per a organitzar la informació d’una manera molt més complexa, hi ha el problema d’haver de saber: 

1) En quin punt de la xarxa ens trobem. 

2) Com anar a un altre lloc que sabem (o pensem) que existeix a la xarxa. En una xarxa de 1.000 nodes, la informació pot resultar difícil de trobar, o fins i tot pot oblidar-se del tot. 

Això ho anomeno el problema de la desorientació. Naturalment, també ens podem desorientar en els documents de text lineals tradicionals; però, en un text lineal, el lector només té dues opcions: pot buscar el text desitjat endarrere en el text o més endavant en el text. L’hipertext ofereix més graus de llibertat, més dimensions on poder moure’s i, per tant, més potencial perquè l’usuari es perdi o es desorienti. 

Hi ha dues solucions tecnològiques principals per a afrontar la desorientació: 

1) Els navegadors gràfics, que depenen del processament visualespacial summament perfeccionat del sistema visual humà. Els usuaris s’orienten mitjançant senyals visuals, de la mateixa manera que ho fan quan caminen o condueixen per una ciutat que els és familiar. En situar els nodes i els enllaços en un espai bidimensional o tridimensional, en adjudicar-los propietats que són útils per a la diferenciació visual (color, mida, forma, textura), i en mantenir determinades similituds amb el nostre entorn físic (per exemple, dos objectes no ocupen el mateix espai, les coses es mouen només si les movem, etcètera), els dissenyadors de navegadors poden crear entorns espacials virtuals que siguin viables. Amb tot, no hi ha cap topologia natural per a un espai d’informació, tret, potser, que els conceptes d’un nivell més alt hi estiguin a la banda superior o a l’esquerra; per tant, fins que no ens familiaritzem amb un determinat hiperdocument, per definició ens desorientem. 

D’altra banda, és molt dificultós mantenir una virtualitat suficient per a una xarxa en hipertext àmplia o complexa. Els paràmetres següents fan que sigui pràcticament impossible eliminar el problema de la desorientació amb tan sols un navegador: 

   · el gran nombre de nodes; 

   · el gran nombre d’enllaços; 

   · els canvis freqüents a la xarxa; 

   · les respostes lentes o poc pràctiques a les entrades de l’usuari; 

   · la diferenciació visual insuficient entre els nodes o els enllaços; 

   · els usuaris que no s’orienten visualment. 

2) Els mecanismes de consulta i cerca. Una solució d’aquest problema consisteix a aplicar les tècniques estàndard de cerca i consulta de les bases de dades per a localitzar els nodes que l’usuari busca. Això se sol fer de diverses maneres: 

Emprant operacions booleanes a l’hora d’aplicar alguna combinació de paraules clau, cadenes completes i predicats lògics en altres atributs (com ara l’autor, el temps de creació, el tipus, etcètera) dels nodes o els enllaços. 

Filtrant (o suprimint) la informació per tal que a l’usuari se li presenti un grau de complexitat i detall gestionable, i pugui canviar la visualització o la supressió de detalls mentre navega a través de la xarxa. 

Tanmateix, encara s’ha de fer molta recerca sobre els mètodes eficaços i estandarditzats pel que fa a la filtració de la informació.

5.2. El problema cognitiu de planificar tasques 

L’altre problema fonamental que sorgeix quan s’utilitza l’hipertext és que es fa difícil acostumar-se a la càrrega mental addicional que comporta crear enllaços, posar-hi nom i seguir-los. Això ho anomeno càrrega cognitiva. 

Suposem que escriviu sobre X i que se us acut un pensament relacionat sobre Y, que sembla prou important per a capturar-lo. L’ideal seria que n’hi hagués prou de prémer un botó (amb el ratolí o una combinació de tecles) perquè aparegui a la pantalla una nova finestra d’hipertext buida. Poseu Y en aquesta nova finestra, llavors pitgeu un altre botó, la finestra de Y desapareix i us trobeu a la finestra de X, precisament on éreu quan Y se us va ocórrer. 

Malauradament, la situació és una mica més complexa del que implica aquesta hipòtesi. 

Si Y se us acaba d’acudir, pot ser, tot i així, vague i provisional, i la mínima interrupció podria fer que el perdéssiu. Trobar una bona paraula o una frase breu per a sintetitzar Y pot ser ben difícil. Cal considerar no tan sols allò que és descriptiu, sinó també allò que resultarà suggeridor al lector quan trobi l’enllaç amb Y dins X. 

D’altra banda, cal determinar si s’ha de posar un nom a l’enllaç amb Y que indiqui el contingut de Y o mostri la relació de Y amb X. Alguns sistemes (per exemple, el NoteCards) preveuen que els enllaços puguin tenir un tipus (com ara “idea”) i una etiqueta (per exemple, “incloure A en B”). Trobar noms adients per als tipus i les etiquetes pot carregar encara més un autor que s’es­for­ça en un punt poc clar. (Una manera de reduir aquest problema és que el sistema admeti el registre immediat de la substància de la idea, ajornant la crea­ció i l’etiquetatge de l’enllaç o del node fins després de capturar el pensament.) 

Més enllà d’això, cal sospesar també si s’han proporcionat prou enllaços amb Y abans de tornar a treballar sobre X. Potser hi ha maneres millors d’enllaçar Y amb la xarxa de pensaments que no siguin en el punt on es trobava X quan se us va ocórrer Y. 

El problema de la càrrega cognitiva també s’esdevé en el procés de llegir un hipertext, un procés que sol plantejar al lector nombroses decisions sobre quins enllaços s’han de seguir i quins s’han de descartar. Aquestes decisions originen una determinada càrrega en un metanivell, que és absent quan l’autor ja ha pres moltes d’aquestes decisions en lloc de l’usuari. En el moment en què l’usuari troba un enllaç, com decideix si val la pena seguir el camí complementari? L’etiqueta que apareix en l’enllaç informa prou per a ajudar a decidir? Aquest dilema podria anomenar-se miopia informativa. 

El problema és que, encara que el temps de resposta del sistema és instantani (una cosa poc freqüent), l’usuari experimenta una distracció clara, una càrrega cognitiva, quan s’atura a pensar si seguir o no el camí complementari. Aquest problema pot pal·liar-se de diverses maneres: 

1) Fer que el node “remissions” aparegui molt ràpidament (el mètode de KMS). 

2) Oferir una explicació instantània d’una a tres línies de la referència complementària en una finestra desplegable (el mètode de l’Intermedia). 

3) Incorporar un navegador gràfic que indiqui la subxarxa local on condueix l’enllaç. 

Aquests problemes no són inherents a l’hipertext, ni són tampoc les conseqüències derivades del treball fet a l’ordinador. Sempre hi ha un equilibri entre perfeccionar la idea que es té ara, tornar a una idea prèvia per millorar-la, i esperar que aparegui qualsevol de les protoidees vagues que romanen als marges de la consciència. L’hipertext ofereix un “llapis” prou complex per a començar a lliurar-se a la riquesa, la varietat i la interrelació del pensament creatiu. Aquest aspecte de l’hipertext té avantatges quan la riquesa és necessària i inconvenients quan no ho és. Les persones que es guanyen la vida pensant —els escriptors, els científics, els artistes, els dissenyadors, etcètera— han d’afrontar el fet que el cervell pot crear idees d’una manera més ràpida de com la mà les escriu o la boca les pronuncia. 

Per resumir, doncs, els problemes amb l’hipertext són els següents: 

   · Desorientació: la tendència a perdre el sentit de situació i la direcció en un document no lineal. 

   · Càrrega cognitiva: l’esforç addicional i la concentració necessària per a mantenir diverses tasques o rutes alhora. 

Aquests problemes es poden resoldre, almenys en part, mitjançant millores en el funcionament i el disseny de les interfícies en els sistemes d’hipertext, i per mitjà de la recerca sobre les tècniques de filtratge de la informació.

6. Conclusió

En aquest article hem analitzat els sistemes d’hipertext existents, les oportunitats i els problemes de l’hipertext, i algunes de les qüestions de disseny d’alt nivell en la construcció de sistemes d’hipertext. Hem procurat donar una idea clara del que és hipertext, quins són els seus punts febles i quins els seus punts forts, i per a què es pot fer servir. Però també hem intentat una altra cosa: que el lector deixi aquest article ben animat i entusiasmat a utilitzar l’hipertext per a ell mateix, i que sàpiga que es troba al principi d’una cosa gran, semblant a la invenció de la roda. Però encara s’han de perfeccionar tantes coses que es pot dubtar de si complirà la seva promesa. 

Per això esmento un altre llibre que pot considerar-se un membre integrant de la literatura sobre l’hipertext. Neuromancer [Gibson, M. (1984) Neoromancer, Ace Science Fiction] és una novel·la ambientada en el futur llunyà en què la interfície última s’ha perfeccionat: simplement algú connecta el cervell a la màquina i experimenta les dades directament com a entitats perceptives. Altres ordinadors s’assemblen a caixes que floten en l’espai tridimensional, i les contrasenyes apareixen com a tipus diversos de portes i panys. L’usuari s’immergeix completament en un món virtual, el sistema operatiu, i pot desplaçar-s’hi i adoptar formes diferents només volent-ho. 

Aquest és l’últim sistema d’hipertext. Ben mirat, la idea bàsica de l’hipertext és que les idees es corresponen amb objectes perceptius, i que les idees i les seves relacions les manipulem tot manipulant directament finestres i icones. 

La tecnologia actual limita la representació d’aquests objectes a quadres estàtics en una pantalla CRT, però es pot preveure fàcilment que els avenços en les seqüències animades, el color, les presentacions en tres dimensions, el so, etcètera —en definitiva, l’hipermèdia de Nelson— continuaran fent la visualització més activa i realista, les dades representades més abundants i detallades, i les entrades més naturals i directes. Així doncs, l’hipertext, lluny de ser un fi en si mateix, és un primer pas cap al temps en què l’ordinador sigui una extensió directa i potent de la ment humana, tal com Vannevar Bush ho va preveure quan va presentar el seu sistema memex fa quatre dècades. 

Agraïments

Voldria expressar el meu agraïment a Les Belady, Bill Curtis, Susan Gerhart, Raymonde Guindon, Eric Gullichsen, Frank Halasz, Peter Marks i Andy van Dam per les seves lectures reflexives dels esborranys d’aquest article.

Traduït de: Jeff Conklin; Computer Technology Corp. (1987, setembre). “Hypertext: An Introduction and Junvey”. Computer.