Hipertext: introducció i visió general

Els sistemes d’hipertext inclouen enllaços electrònics —tant dins els documents com entre documents— que obren noves possibilitats apassionants per a fer servir l’ordinador com una eina per a la comunicació i el pensament.

1. Una aproximació a l’hipertext

1.1. Introducció 

La majoria dels sistemes informàtics moderns comparteix una base formada per directoris que contenen fitxers. Els fitxers consisteixen en textos compostos de caràcters. El text que s’emmagatzema dins aquesta jerarquia és lineal. Per a la manera com duem a terme una gran part dels nostres afers, en tenim prou amb aquesta organització lineal, però, per a un nombre creixent d’aplicacions, una organització lineal no és adequada. Per exemple, la documentació d’un programa informàtic normalment s’inclou dins els marges del programa —i, en aquest cas, és massa lacònica per a ser útil— o bé s’intercala amb el text del programa, una pràctica que trenca la fluïdesa del programa i de la documentació. Documentació és el text en anglès inexecutable que explica la lògica del programa que acompanya.  

A mesura que les estacions de treball esdevenen cada cop més econòmiques, més potents i més assequibles, i en facilitar organitzacions del material més complexes, sorgeixen noves possibilitats per a ampliar el concepte tradicional de fitxers de text plans. Es conceben mecanismes que permetin incloure referències electròniques directes d’un segment de text cap a un altre, i les noves interfícies ofereixen a l’usuari la capacitat d’interactuar directament amb aquests segments i establir noves relacions entre ells. Aquestes extensions del text tradicional entren en la categoria general de l’hipertext (també conegut com a text no lineal). Ted Nelson, un dels pioners de l’hipertext, el va definir com “una combinació de text en llenguatge natural amb la capacitat de l’ordinador per a crear bifurcacions interactives, o la visualització dinàmica […] d’un text no lineal […] que no es pot imprimir d’una manera pràctica en una pàgina convencional”.

Nelson, T.H. (1967) “Getting It Out of Our System”. A: G. Schechter (ed.). Information Retrieval: A Critical Review. Washington, D.C.: Thompson Books. 

Aquest article ofereix una visió de conjunt dels sistemes d’hipertext existents, les seves aplicacions i el seu disseny. Presenta una introducció al món de l’hipertext i, d’una manera més profunda, algunes de les qüestions de disseny més importants que intervenen en la configuració d’un entorn d’hipertext. 

El concepte d’hipertext és ben senzill: les finestres de la pantalla s’associen amb objectes emmagatzemats en una base de dades, i s’estableixen enllaços entre aquests objectes, tant gràficament (com a senyals etiquetats) com a la mateixa base de dades (com a indicadors). 

Tanmateix, aquesta idea senzilla suscita molt entusiasme, només l’any passat es va escriure un bon nombre d’articles sobre aquest concepte. Diverses universitats han destinat laboratoris a la recerca sobre l’hipertext, i el Smithsonian Institute ha construït un laboratori de demostració per crear i presentar tecnologies d’hipertext. Però, a què ve tant d’enrenou? Com és que hi ha persones que advoquen per l’hipertext, dient que és “un processador d’i­dees” i “la base d’una bibliografia científica global”? 

En aquest article intento arribar a l’essència de l’hipertext. Parlo dels seus avantatges i dels seus inconvenients, i demostro que aquesta nova tecnologia obre possibilitats molt apassionants, sobretot per als nous usos de l’or­di­na­dor com a eina de la comunicació i del pensament. Amb tot, el lector que no ha fet servir l’hipertext hauria d’esperar que, en llegir aquest article, adquirís, en el millor cas, una percepció de l’hipertext com un grup de característiques interessants. De fet, cal continuar treballant sobre els entorns d’hipertext actuals per tal que aquest grup de característiques es fusioni en una eina útil. De la mateixa manera que una descripció dels fulls de càlcul electrònics no ajuda a entendre’n l’elegància genuïna, aquest article només pot apuntar les potencialitats de l’hipertext. 

Una de les dificultats que hi ha a l’hora d’identificar els aspectes essencials de l’hipertext és que el terme “hipertext” s’ha utilitzat sense gaire rigor els dar­rers vint anys per a descriure grups de característiques molt diferents. Ei­nes com ara els sistemes de finestres, el correu electrònic i les teleconferències comparteixen característiques amb l’hipertext. Aquest article se centra en els enllaços electrònics (tant dins els documents com entre documents) com la característica fonamental dels sistemes d’hipertext, i considera altres aspectes com a extensions d’aquest concepte bàsic. És aquesta capacitat d’es­ta­blir enllaços el que permet organitzar un text d’una manera no lineal. Si bé aquest article adopta el criteri dels enllaços electrònics com el criteri principal de l’hipertext, no és de cap manera una definició acceptada. Per tant, també examino i debato alguns sistemes que parteixen d’una idea dels enllaços més feble. 

Una característica addicional que és comuna a nombrosos sistemes d’hi­per­text és l’ús intensiu de les finestres, que tenen una correspondència biunívoca amb els nodes emmagatzemats a la base de dades. A parer meu, aquesta característica té una importància secundària. 

Una manera de delimitar l’hipertext és assenyalar allò que no ho és. Dit breument, hi ha diversos sistemes que tenen alguns dels atributs de l’hi­per­text però no poden qualificar-se pròpiament d’hipertext, i això també val per als sistemes de finestres: 

1) Tot i que els sistemes de finestres disposen d’algunes funcions d’interfície i, per tant, fan una sensació d’hipertext, no tenen una base de dades que les fonamenti i, en conseqüència, no posseeixen l’aspecte de base de dades que té l’hipertext. 

2) Els sistemes de fitxers tampoc no poden qualificar-se d’hipertext. Es podria dir que un sistema de fitxers és una base de dades, i que l’usuari es mou entre nodes (fitxers) simplement invocant un editor que porta els seus noms. 

Un sistema, per a qualificar-se d’hipertext, ha d’utilitzar una idea dels enllaços més complexa i ha d’oferir més potència informàtica per als seus enllaços que la que requereix el simple fet d’escriure noms de fitxers després d’activar un editor de textos. 

3) Molts dels processadors d’esquemes (com ara el Think Tank) tampoc no poden qualificar-se d’hipertext. Ofereixen poca capacitat o cap per a les referències entre les entrades d’esquema, si bé la base de dades jeràrquica i la interfície que integren sí que s’aproximen millor a l’hipertext que no pas els altres sistemes esmentats. 

4) Els sistemes de formatatge de textos (com ara Troff i Scribe) tampoc no poden qualificar-se d’hipertext. Permeten que els fragments de text d’un ar­bre, inclosos en fitxers diferents, s’apleguin en un sol document ampli. Tan­ma­teix, aquesta estructura és jeràrquica i no ofereix cap interfície per a la na­ve­ga­ció en línia dins el document (essencialment lineal). 

5) Els sistemes de gestió de bases de dades (DBMS) tenen enllaços de diverses menes (per exemple, enllaços relacionals i enllaços orientats a objectes), però no tenen la interfície coherent amb la base de dades, el tret distintiu de l’hipertext. 

Mentre la tecnologia del videodisc va madurant, cada vegada hi ha més interès per l’extensió de l’hipertext cap al concepte més general d’hipermèdia, en què els elements interconnectats poden ser textos, gràfics, enunciats digitalitzats, enregistraments en àudio, pel·lícules, seqüències animades, videoclips i, cal suposar-ho, gustos, olors i sensacions tàctils. Ara per ara, s’ha fet poca cosa per explorar les qüestions de disseny i d’enginyeria d’aquestes modalitats addicionals, si bé és probable que moltes qüestions de disseny d’alt nivell s’integraran a l’hipertext. Per tant, aquesta visió de conjunt parla sobretot dels sistemes basats en text més conservadors. 

1.2. Un cop d’ull a l’ús de l’hipertext

És útil tenir una idea dels aspectes fonamentals sobre com fer servir un sistema d’hipertext, sobretot si mai no n’heu vist cap. Tot seguit oferim una llista de les característiques d’un sistema d’hipertext en certa manera idealitzat. Hi ha sistemes que reuneixen més característiques que aquestes, mentre que n’hi ha d’altres que en tenen menys o de diferents: 

La base de dades és una xarxa de nodes de text (i potser de gràfics) que poden considerar-se com una mena d’hiperdocument. 

Les finestres de les pantalles es corresponen d’una manera biunívoca amb els nodes emmagatzemats a la base de dades, i cadascun té un nom o un títol que sempre apareix a la finestra. Amb tot, són pocs els nodes que són “oberts” (com a finestres) al mateix temps a la pantalla. 

S’admeten operacions estàndard en els sistemes de finestres: les finestres es poden resituar, canviar de mida, tancar i deixar-les de banda miniaturitzades en icones. L’acció de tancar una finestra fa que la finestra desaparegui després que qualsevol canvi que s’ha fet es desi en el node de la base de dades. Fer un clic amb el ratolí a la icona d’una finestra tancada fa que la finestra s’obri instantàniament. La posició i la mida d’una finestra o una icona (i potser també el seu color i la seva forma) són senyals que recorden els continguts de la finestra. 

Les finestres poden incloure qualsevol nombre d’icones d’enllaç, que representen indicadors cap a altres nodes de la base de dades. La icona d’enllaç conté un camp de text breu que indica el contingut del node que assenyala. Si es fa un clic amb el ratolí en una icona d’enllaç, el sistema troba el node de referència i li obre immediatament una nova finestra a la pantalla. Cal assenyalar que descric dos usos de les icones: les que funcionen com a símbols de les finestres que s’han deixat de banda temporalment i les que apareixen a les finestres per representar els enllaços amb altres nodes. 

L’usuari pot crear fàcilment nous nodes i nous enllaços amb nous nodes (per a anotacions, comentaris, creacions, etcètera) o amb nodes existents (per a establir-hi noves connexions). 

Es pot navegar de tres maneres per la base de dades: 

   - seguint enllaços i obrint finestres successivament per examinar-ne el contingut; 

   - cercant a la xarxa (o en una part de la xarxa) una cadena, una paraula clau o un valor d’atribut; una cadena és una sèrie de caràcters alfabètics i numèrics de qualsevol llargada, per exemple, “escoltar” o “G00274”. 

   - navegant per l’hiperdocument amb un navegador que presenta la xarxa d’una manera gràfica. L’usuari pot seleccionar si els nodes i els enllaços han de presentar, o no, les seves etiquetes. 

El navegador és un component important dels sistemes d’hipertext. A mesura que l’hiperdocument esdevé cada cop més complex, és fàcil que l’usuari es perdi o es desorienti. Un navegador mostra l’hiperdocument, del tot o en part, com un gràfic, i així ofereix un nombre considerable de senyals espacials i contextuals per a complementar el model que l’usuari s’ha fet dels nodes que visualitza i de com es relacionen entre ells, com també dels nodes veïns que hi ha en el gràfic. 

El fet d’utilitzar un navegador pot comparar-se amb el fet d’emprar senyals visuals i tàctils quan es busca una pàgina determinada d’un llibre. De vegades recordem la forma general de la pàgina i en quin punt es trobava en el llibre, encara que no recordem el número de la pàgina ni quines paraules clau ens ajudarien a trobar-la si féssim servir l’índex o la taula de matèries. Semblantment, l’usuari pot explorar amb el navegador i fer-lo avançar o retrocedir quan pràcticament ha oblidat l’aspecte o la posició d’un node. 

2. Implementacions en hipertext

La història de l’hipertext és rica i variada perquè l’hipertext no és tant una nova idea com un concepte evolutiu de les aplicacions possibles de l’or­di­na­dor. Moltes persones han contribuït a la idea, i sembla que cadascuna d’una manera diferent. En aquest apartat, analitzo les idees que han plantejat aquests teòrics en un intent de presentar una perspectiva històrica i un esbós d’unes quantes de les aplicacions d’hipertext que s’han concebut fins ara. No faig una anàlisi exhaustiva de cada sistema ni de totes les idees plantejades, per això invito els lectors que vulguin obtenir-ne informació més detallada a consultar directament la bibliografia sobre aquest àmbit. 

Una mena d’hipertext manual és l’ús tradicional de les fitxes de 3 x 5 per a prendre notes. Aquestes fitxes sovint es remeten les unes a les altres i també es distribueixen d’una manera jeràrquica. Un avantatge característic d’aques­tes fitxes és que la seva mida petita modula les notes en petits fragments. L’usuari pot reorganitzar fàcilment un conjunt de fitxes quan l’entrada de nova informació indica que cal reestructurar les notes. Òbviament, un dels problemes que presenten aquestes fitxes és que l’usuari pot tenir dificultats a l’hora de trobar una fitxa concreta si en té moltes. Les fitxes es poden distribuir, per exemple, en una capsa o lligades amb gomes elàstiques. 

Una altra mena d’hipertext manual és el llibre de consulta, per exemple, el diccionari i l’enciclopèdia, que són formes d’hipertext molt antigues, en el sentit que poden veure’s com un gràfic de nodes textuals units per enllaços referencials. En la majoria de les operacions que la gent fa amb un diccionari, s’utilitza l’ordenació lineal (alfabètica) dels seus elements (definicions) per a accedir a l’element que es vol consultar. Per altra banda, en una enciclopèdia els nodes locals de la xarxa es poden explorar millor un cop s’ha trobat l’entrada desitjada a l’índex alfabètic. Quan es llegeix un article o una definició, les referències explícites a elements relacionats indiquen on es pot obtenir més informació sobre aquells elements. 

També hi ha molts documents on les referències a altres parts del document, o a altres documents, formen una de les parts principals del llibre. 

Tant el Talmud, amb el seu ús intensiu d’anotacions i de comentaris inserits, com les obres d’Aristòtil, que es basen en les referències a altres fonts documentals, són prototipus antics de la representació d’hipertext. 

Però si s’insisteix, tal com fan els defensors actuals de l’hipertext, que la na­ve­ga­ció per un espai d’hipertext, per a poder-la qualificar pròpiament d’hi­per­text, l’ha de possibilitar l’ordinador, aleshores el camp s’estreny considerablement i la història també s’escurça. 

En certa manera, les primeres persones que van descriure l’hipertext —Bush, Engelbart, Nelson— el veien com un camí cap a una interacció molt perfeccionada entre l’usuari i l’ordinador, una visió que encara avui figura entre els investigadors de l’hipertext. Així doncs, el repàs històric que ve tot seguit posa en relleu els orígens de les idees sobre l’hipertext i els esforços més recents per posar-lo en pràctica. 

Atesa la dificultat de classificar d’una manera precisa els sistemes d’hipertext segons les seves característiques, la descripció que faig introdueix els sistemes segons les aplicacions. Els sistemes d’hipertext s’han creat en quatre àmbits d’aplicacions amplis: 

1) Sistemes macroliteraris: l’estudi de tecnologies que admetin grans biblioteques en línia amb enllaços entre documents electrònics (és a dir, totes les tasques de publicació, lectura, col·laboració i crítica s’esdevenen dins la xarxa). 

2) Sistemes d’exploració de problemes: eines que gestionen el raonament inicialment no estructurat sobre un problema quan vénen al pensament moltes idees inconnexes. Entre d’altres, podem esmentar el principi de la creació de documents i d’esquemes, la resolució de problemes, la programació i el disseny. 

3) Sistemes de navegació estructurada: sistemes semblants als sistemes macroliteraris, però d’una escala més petita (per a l’ensenyament, les consultes i la informació pública, on la facilitat d’ús és bàsica). 

4)Tecnologia general de l’hipertext: sistemes d’ús general concebuts per a facilitar l’experimentació amb un ventall d’aplicacions d’hipertext (llegir, es­criure, col·laborar, etcètera). 

Aquestes categories són, en certa manera, informals. Sovint l’aplicació a què s’ha destinat un sistema determina la categoria amb què se’l descriu. Cal tenir present que alguns dels sistemes que es comenten més endavant són entorns importants, mentre que d’altres tot just són esbossos conceptuals. Hi ha sistemes que s’han centrat en la creació del component frontal (els aspectes de la interfície d’usuari), mentre que d’altres s’han cenyit en el component posterior (el servidor de la base de dades).

2.1. Sistemes macroliteraris

Les primeres visions sobre l’hipertext prioritzen la integració de volums colossals d’informació per tal de fer-los accessibles d’una manera fàcil a través d’una interfície senzilla i coherent. Tot el sistema de publicació en xarxa constitueix un corpus dinàmic que els lectors poden enriquir sense desfigurar els documents originals. Així doncs, disminueix la diferència entre els autors i els lectors. L’adveniment de l’ordinador ha apropat aquesta visió a la realitat, però també ha revelat els problemes immensos que hi ha en aquest àmbit.

2.1.1. El sistema memex de Bush

A Vannevar Bush, assessor científic del president Roosevelt, se li atribueix la primera descripció de l’hipertext en l’article “As We May Think”, publicat l’any 1945, on fa una crida a intensificar els esforços per mecanitzar el sistema de la literatura científica. En l’article, proposa una màquina per a navegar i fer anotacions en un ampli sistema de gràfics i text en línia. Aquesta màquina contenia una biblioteca molt extensa, com també notes personals, fotografies i esbossos, i tenia diverses pantalles, a més de la capacitat d’es­ta­blir un enllaç etiquetat entre dos punts qualssevol emmagatzemats a la biblioteca. Si bé l’article és notablement anticipatori, Bush no va preveure la potència de l’ordinador digital, per això el seu memex (MEMory EXtender System) fa servir microfilms i cèl·lules fotoelèctriques per a dur a terme la seva màgia. 

Però Bush sí que va preveure l’explosió d’informació que es produiria, i la necessitat de crear formes més naturals d’indexar i recuperar la informació va animar-lo a perfeccionar les seves idees: 

“La ment humana […] opera establint associacions. L’home no pot esperar duplicar aquest procés mental artificialment, però sí que hauria de poder aprendre’n. No es pot confiar a poder igualar la velocitat i la flexibilitat amb què la ment segueix un camí associatiu, però hauria de ser possible superar la ment decisivament pel que fa a la permanència i la claredat dels elements recuperats d’on són emmagatzemats”.

Bush, V. (1945, juliol) “As We May Think”. A: Atlantic Monthly  (pàg. 101-108). 

Bush va descriure la característica essencial del sistema memex com la capacitat de vincular dos elements. El mecanisme és complex, però intel·ligent. L’u­suari té dos documents i els vol incorporar en un camí que ell construeix, cada document en el seu propi visor (aplicació que permet visualitzar el contingut). 

L’usuari selecciona el nom de l’enllaç i el nom apareix en un espai a la part inferior de cada visor. Fora del marge de visualització, l’espai també s’omple amb un codi llegible fotoelèctric que designa l’altre document i la posició actual en aquell document. Aleshores, quan es visualitza un d’aquests elements, l’altre es pot recuperar instantàniament seleccionant un botó que hi ha a sota de l’espai corresponent. 

Bush va admetre que caldrien molts avenços tecnològics per a posar en pràctica el seu sistema memex, però considerava que era una consecució tècnica mereixedora de més inversions. 

2.1.2. NLS/Augment d’Engelbart

Poc menys de dues dècades més tard, Douglas Engelbart, del Stanford Research Institute, va rebre la influència de les idees de Bush. L’any 1963, Engelbart va escriure “A Conceptual Framework for the Augmentation of Man’s Intellect”. Aquest autor va preveure que els ordinadors marcarien el començament d’una nova fase de l’evolució humana, caracteritzada per “la manipulació de símbols externa i automatitzada”. 

“En aquesta fase, els símbols amb què l’ésser humà representa els conceptes que manipula poden reorganitzar-se davant seu, moure’s, emmagatzemar-se, recuperar-se, operar-hi d’acord amb regles extremament complexes; tot això en una resposta molt ràpida a una quantitat mínima d’informació subministrada per l’ésser humà, per mitjà d’eines tecnològiques especials i col·laboradores. En el límit d’allò que ara podríem imaginar, això podria ser un ordinador, a través del qual els individus podrien comunicar-se ràpidament i fàcilment, acompanyat d’una pantalla en color tridimensional amb què podrien construir-se imatges molt complexes […]”.

Engelbart, D.C. (1963) “A Conceptual Framework for the Augmentation of Man’s Intellect”. A: Vistas in Information Handling (vol. 1). Londres: Spartan Books. 

El sistema que va proposar, H-LAM/T (Human using Language, Artifacts, and Methodology, in which he is Trained), incloïa l’usuari humà com un dels elements essencials: l’usuari i l’ordinador eren components dinàmicament canviants en una simbiosi que tenia l’efecte d’“augmentar” la intel·ligència nadiua de l’usuari. Aquesta és encara una visió que comparteixen els creadors de sistemes d’hipertext. 

Al cap de cinc anys, el 1968, les idees d’Engelbart sobre l’ampliació de la capacitat intel·lectual humana es van concretar i implantar en el sistema NLS (oNLine System) per part de l’Augmented Human Intellect Research Center del SRI. El sistema NLS es va concebre com una eina experimental a partir de la qual el grup de recerca va crear un sistema que s’adequaria a totes les seves necessitats de treball: 

“[...] emmagatzemant a l’ordinador totes les especificacions, plans, dissenys, programes, documentació, informes, memòries, bibliografia, referències, etcètera, i fent tot el treball preliminar, tota la planificació, el disseny, la depuració, etcètera, i bona part de les nostres intercomunicacions, a través de les consoles”.

Engelbart, D.C.; English, W.K. (1968) “A Research Center for Augmenting Human Intellect”. A: AFIPS Conf. Proc. (vol. 33, part 1). Washington, D.C.: The Thompson Book Company.

Aquestes consoles eren molt complexes segons les convencions d’avui dia i incloïen imatges de televisió i diversos dispositius d’entrada, incloent-hi el ratolí, la invenció més coneguda d’Engelbart. 

Engelbart també va introduir un teclat de cinc tecles per a una sola mà. L’operador entra text alfanumèric amb aquestes cinc tecles. Tot i que aquest mètode és més lent que no pas escriure amb les dues mans, resulta molt útil per a entrar comandaments curts quan amb l’altra mà es fa servir un ratolí. 

En el sistema NLS els fitxers s’estructuraven en una jerarquia de segments anomenats instruccions, i cadascun duia un identificador del seu nivell dins el fitxer. Per exemple, un document podia tenir les instruccions “1”, “1a”, “1a1”, “1a2”, “1b”, etcètera, encara que aquests identificadors no s’havien de visualitzar necessàriament. Podia establir-se qualsevol nombre d’enllaços referencials entre les instruccions dins els fitxers i entre els fitxers. Cal assenyalar que aquesta estructura és principalment jeràrquica, però que també permet enllaços no jeràrquics. La importància d’admetre tots dos tipus d’es­truc­tures és un punt que reprenc més endavant. El sistema oferia diverses maneres d’encreuar les instruccions en els fitxers. Els segments es restringien a 3.000 caràcters de llargada. 

L’NLS, igual que altres sistemes d’hipertext primerencs, posava en relleu tres aspectes: una base de dades de text no lineal, filtres de visualització que seleccionaven la informació emmagatzemada en aquesta base de dades i representacions que estructuraven la presentació d’aquesta informació per al terminal. La disponibilitat d’estacions de treball amb pantalles de visualització d’alta resolució ha decantat l’interès cap a representacions més gràfiques dels nodes, els enllaços i les xarxes, com ara l’ús d’una finestra per a cada node. 

L’NLS presentava filtres de visualització per a l’estructura de fitxers i així es podia:
 

a) fixar el nivell (profunditat) amb què mostrar la jerarquia; 

b) truncar en qualsevol moment el nombre d’elements mostrats; 

c) escriure filtres personalitzats (en un llenguatge d’anàlisi de continguts d’alt nivell) que feien aparèixer únicament les instruccions que tenien el con­tin­gut especificat. 

L’NLS també va introduir el concepte d’edició i conferències distribuïdes entre diversos usuaris. 

L’NLS ha evolucionat amb el temps i ara s’anomena Augment (o NLS/Aug­ment) i McDonnell Douglas el comercialitza com un sistema de xarxes comercials. En la creació de l’NLS s’ha posat èmfasi a crear un entorn coherent per als “professionals del coneixement” (és a dir, l’ofimàtica per als enginyers de programari). Actualment, el sistema inclou nombroses formes de comunicació assistida per l’ordinador: 

a) asíncrona: correu electrònic amb enllaços amb tots els documents, la connexió i l’intercanvi d’idees a través d’un diari, taulers d’anuncis, etc.; 

b) síncrona: diversos terminals que comparteixen la mateixa forma de visualització, teleconferències, etc. 

També inclou prestacions per a la producció i el control de documents, la gestió d’informació organitzativa i projectiva, i l’enginyeria de programari. 

2.1.3. El projecte Xanadu de Nelson

Mentre es creava l’Augment d’Engelbart, un altre visionari de l’hipertext, Ted Nelson, es va formar les seves pròpies idees sobre la possibilitat d’aug­men­tar la capacitat intel·lectual humana, però posant en relleu la creació d’un entorn literari unificat i universal. Nelson va encunyar el terme hipertext, i el seu pensament i les seves obres es desmarquen dels teòrics anteriors. Nelson va anomenar el seu projecte Xanadu perquè era el nom emprat tradicionalment per a designar el lloc màgic de la memòria literària a què es refereix el poema Kubla Khan de Samuel Taylor Coleridge. 

Al Xanadu, l’espai d’emmagatzematge es reserva a l’ús intensiu dels enllaços. Només es guarden el document original i els canvis que s’hi han introduït. El sistema reconstrueix sense dificultats les versions anteriors dels documents. 

Nelson explica els seus objectius d’aquesta manera: 

“Sota el guiatge d’idees que no són tècniques, sinó literàries, implementem un sistema per a l’emmagatzematge i la recuperació de textos enllaçats i amb finestres. El document, la unitat fonamental, pot tenir finestres en qualsevol altre document. El corpus s’amplia constantment sense canvis fonamentals. Nous enllaços i noves finestres poden incorporar contínuament nous accessos cap al material antic. Algorismes ràpids patentats fan tolerable l’extrema fragmentació de dades en la prestació de serveis del component posterior”.

Nelson, T.H. (1980, octubre) “Replacing the Printed Word. A Complete Literary system”. A: IFIP Proc. (pàg. 1013-1023).

L’objectiu ampli del projecte Xanadu ha estat facilitar el procés revolucionari de situar en línia tot el corpus literari mundial. De fet, el disseny del Xanadu separa radicalment la interfície d’usuari del servidor de la base de dades, donant prioritat a aquest últim. En particular, s’ha posat molta cura en això: que la protecció dels drets de reproducció sigui sostenible i que s’estableixi un sistema per a la responsabilització i la distribució en xarxa respecte als drets d’autor. Nelson preveu que l’aparició de biblioteques en línia crearà un nou mercat per a l’organització i la indexació d’aquest magatzem immens d’informació. 

El component posterior del sistema Xanadu s’ha implementat a Unix i es troba disponible en diverses formes, incloent-hi un servei en línia (semblant al d’Augment d’Engelbart). L’ordinador inicial per al sistema Xanadu també és accessible i s’executa en estacions de treball Sun. 

2.1.4. El Textnet de Trigg

Randal Trigg va escriure la primera tesi doctoral, i fins ara l’única, sobre l’hi­per­text. En la seva tesi, Trigg descriu el Textnet com un sistema que admet text no lineal; és a dir, text on els documents s’organitzen com a “peces primitives de text connectades amb enllaços etiquetats per a formar una xar­xa semblant, en molts aspectes, a una xarxa semàntica”. La tesi se centra en tipus d’enllaços particulars, relacionats amb la crítica literària. 

En la tradició d’aquest àmbit, el sistema de Trigg és tot just un primer pas en direcció al seu punt de vista: 

 “A parer nostre, el resultat lògic i inevitable [de la revolució informàtica] serà la transferència de totes aquestes activitats [la gestió de textos] cap a l’ordinador, i això transformarà la comunicació que es dóna en la comunitat científica. Totes les tasques d’escriure, fer crítica i donar referències en el mitjà imprès en paper es duran a terme en línia. En lloc d’haver de localitzar en universitats llunyanes procediments poc coneguts, diaris o informes tècnics no publicats, els usuaris trobaran tot això emmagatzemat en una xarxa periodística informatitzada i distribuïda a escala nacional. S’escriuran nous diaris fent servir la xarxa, sovint amb la col·laboració de diversos autors, i es presentaran en forma de diaris electrònics en línia”.

Trigg, R.H. (1983) A Network-based Approach to Text Handling for the Online Scientific Community. Tesi doctoral. Universitat de Maryland.

El Textnet implementa dos tipus bàsics de nodes: 

1) els nodes que tenen un contingut de text, o segments; 

2) els nodes que organitzen jeràrquicament altres nodes, o tocs, que ve de table of contents, taula de matèries. 

Així doncs, Textnet admet arbres jeràrquics (a través dels nodes toc) i gràfics no jeràrquics (mitjançant els enllaços etiquetats). 

Trigg també ha proposat una taxonomia específica de tipus d’enllaços perquè els utilitzin els col·laboradors i els crítics en el Textnet. Afirma que, en general, hi ha un conjunt específic de tipus de comentaris, i que hi ha un tipus d’enllaç per a cada comentari. Per exemple, hi ha enllaços de refutació i enllaços de corroboració i, més concretament, hi ha enllaços per a dir que: 

   - un punt és irrellevant (“Pt-irrellevant”); 

   -  les dades esmentades són inadequades (“D-inadequades”); 

   -  l’estil és confús (“E-confús”). 

Trigg descriu més de vuitanta tipus d’enllaços semblants i sosté que l’inconvenient de tenir un conjunt limitat de tipus d’enllaços queda compensat per la possibilitat de realitzar un processament especialitzat en l’hiperdocument mitjançant un conjunt definit i fix de procediments de base. Trigg va incorporar-se a Xerox PARC un cop va acabar la seva tesi, i va ser un dels principals dissenyadors del sistema NoteCards de Xerox. 

D’altra banda, el Textnet admet la definició de camins, llistes ordenades de nodes que serveixen per a navegar per concatenacions lineals de text i bolcar aquestes exploracions en un document imprès en paper. Els camins eximeixen el lector d’hipertext de prendre n decisions en cada enllaç, perquè al lector se li proporciona una ruta predeterminada a través de la xarxa (o una part de la xarxa) i pot limitar-se a llegir el material en l’ordre proposat com si llegís un document lineal. 

2.2. Sistemes d’exploració de problemes

Aquests sistemes, que són molt interactius, ofereixen una resposta ràpida a un grup petit d’ordres especialitzades per a la manipulació d’informació. Una de les característiques importants de la majoria d’aquestes aplicacions és la possibilitat d’eliminar els detalls en diversos nivells segons les especificacions de l’usuari. Aquests sistemes es poden considerar com els primers prototipus dels fulls de càlcul electrònics per a text i del processament simbòlic. 

Per exemple, tots els processadors d’esquemes tenen ordres basades en la pulsació d’una tecla per activar i desactivar la visualització dels subapartats d’un apartat. Aquesta prestació és poc usual però normal. 

L’hipertext i altres eines semblants es destaquen en la recollida de grans quantitats d’informació relativament no estructurada. Però aquestes recollides no serveixen de gaire si no hi ha mecanismes adients per a filtrar, organitzar i navegar, que són, precisament, allò que desitgen els sistemes de programació, raonament i creació de documents. 

2.2.1. Sistemes d’informació basada en qüestions

Horst Rittel (Rittel, H.; Webber, M. (1973) “Dilemmas in a General Theory of Planning”. A: Policy Sciences (vol. 4).) i els seus alumnes han introduït el concepte d’Issue-Based Information Systems (IBIS), per gestionar els sistemes d’anàlisi davant dels problemes dolents. Rittel defineix els problemes dolents (en contraposició als problemes dòcils) com a problemes que no es poden resoldre mitjançat l’enfocament tradicional dels sistemes d’anàlisi, és a dir: 

1) definir el problema;

2) recollir dades;

3) analitzar les dades;

4) construir una solució. 

Els problemes dolents no tenen una formulació definitiva, i no es pot delimitar el seu abast sense entendre els elements de solució. En poques paraules, l’única manera d’entendre de debò un problema dolent és resoldre’l. Els problemes dolents no tenen cap regla d’aturada. L’activitat de dissenyar o planificar s’atura per les consideracions que són externes al problema (per exemple, falta de temps, diners o paciència). 

Les solucions per als problemes dolents no són ni encertades ni desencertades, senzillament són suficients en graus diferents. Rittel afirma que resoldre problemes dolents requereix que tots els interessats intercanviïn i exposin els seus punts de vista, les seves idees i preocupacions, i els seus valors. 

Quan s’entenen millor els punts de vista dels altres, cada participant pot comprendre més fàcilment tot el problema. Aquest procés facilita la comprensió comuna de les qüestions més importants i les seves repercussions. L’IBIS s’ha concebut per a vehicular aquesta mena de converses basades en el disseny i la planificació. 

Així doncs, els sistemes IBIS són una combinació de: 

1) sistemes de teleconferències que permeten que moltes persones participin en una conversa; 

2) hipertext, que facilita que els participants es moguin fàcilment entre qüestions diferents i els diversos fils argumentals d’una mateixa qüestió. 

La versió actual de l’IBIS de Rittel s’executa en un PC Appel i s’ha transportat a estacions de treball Sun. També s’està creant una versió gràfica de SUN, anomenada gIBIS al MCC/Software Technology. L’IBIS té tres tipus de nodes: 

   - qüestions,

   - posicions,

   - arguments. 

Utilitza nou tipus de relacions per a enllaçar aquests nodes. En una aplicació típica, una persona envia una qüestió, llavors aquella persona o d’altres envien les seves posicions (opinions) sobre aquella qüestió, i després s’ar­gu­men­ta sobre les posicions mitjançant nodes d’argument. Naturalment, qualsevol d’aquests tres tipus de nodes pot ser l’origen d’una nova qüestió. 

El conjunt actual de relacions entre els nodes és: 

   - respon a,

   - pregunta,

   - corrobora,

   - objecta a,

   - especifica,

   - generalitza,

   - es refereix a,

   - substitueix. 

La recerca sobre l’IBIS se centra en maneres de sintetitzar i presentar la xarxa de qüestions, tant per als participants com per als qui prenen les decisions. 

2.2.2. El SYNVIEW de Lowe

El sistema SYNVIEW de David Lowe parteix d’un concepte semblant al de l’IBIS de Rittel, però s’orienta en un altre sentit. Proposa que els participants, a més d’enviar les seves pròpies qüestions i arguments, avaluïn la validesa i la pertinència d’altres d’enviats prèviament. L’avaluació es fa mitjançant una mena de votació quantitativa. 

Per exemple, si creus que la resposta que Joe ha donat a Sam presenta observacions bones però no és una resposta directa a l’argument de Sam, pots valorar-la amb un “5,1” (en què 5 és una puntuació alta pel que fa a la validesa i 1 és una puntuació baixa pel que fa a la pertinència). Es calcula la mitjana d’aquests valors d’acord amb els valors existents per a aquesta qüestió. 

Les diverses representacions de l’estructura d’arguments indiquen els valors de cada missatge enviat, cosa que permet que els lectors se centrin, si ho decideixen, en els arguments que tinguin la validesa més votada. 

“A través de debats sobre la precisió de la informació i sobre els aspectes de les mateixes estructures, nombrosos usuaris poden classificar d’una manera col·laboradora tots els elements d’informació disponibles en termes de significació i pertinència respecte a cada tema. Així, els usuaris poden triar individualment la profunditat amb què volen examinar aquestes estructures per a uns objectius determinats. La funció d’aquest debat no és arribar a conclusions específiques, sinó més aviat reunir i ordenar les proves que hi ha de cada tema”.

Lowe, D.G. (1985) “Cooperative Structuring of Information: The Representation of Reasoning and Debate”. A: Int’l J. of Man-Machine Studies (vol. 23, pàg. 97-111). 

2.2.3. El WE de la UNC

Un grup de la Universitat de Carolina del Nord, a Chapel Hill, ha creat un entorn d’escriptura anomenat WE (Smith, J.B. i altres (1986, agost) “WE: A Writing Environment for Professionals”. Technical Report 86-025. Department of Computer Science, Universitat de Carolina del Nord a Chapel Hill.). La recerca que han fet es basa en un model cognitiu del procés de comunicació que explica la lectura com el procés de seguir el flux lineal del text, comprendre’l estructurant els conceptes jeràrquicament i integrar-lo en la memòria de llarg termini com una xarxa. El fet d’escriure es considera com el procés invers: una xarxa flexiblement estructurada d’idees internes i fonts externes primer s’organitza en una jerarquia adequada (un esquema) que llavors es codifica en un flux lineal de paraules, frases, etc. 

El WE s’ha creat per a admetre el flux de l’escriptura. Conté dues finestres de presentació principals —l’una gràfica i l’altra jeràrquica— i nombroses ordres especialitzades per a traslladar i estructurar el material (nodes i enllaços amb text adjunt) entre aquestes dues finestres. Normalment, l’escriptor comença creant nodes a la finestra gràfica, on pot situar-los en qualsevol lloc. En aquesta fase no s’imposa cap estructura, o pràcticament cap, en el material conceptual. L’escriptor pot col·locar els nodes en piles si li sembla que tenen relació, o pot situar nodes individuals entre dues piles si tenen una certa relació amb totes dues. A mesura que comença a sorgir alguna estructura conceptual d’aquest procés, l’escriptor pot copiar nodes a la finestra jeràrquica, que posseeix ordres especialitzades per a les operacions amb arbres. 

La finestra jeràrquica disposa de quatre modalitats de visualització diferents: 

   - l’arbre pot estar desplegat al costat de la finestra, amb el node arrel a l’esquerra; 

   - l’arbre pot estar penjat verticalment amb l’arrel a dalt de tot; 

   - els nodes fills poden aparèixer dins el node pare; 

   - la jerarquia pot presentar-se com un esquema tradicional. 

El WE utilitza una base de dades relacional per a emmagatzemar en la xarxa els nodes i els enllaços. Si es vol seleccionar un node, s’hi ha de fer un clic amb el ratolí. Hi ha una tercera finestra que és un editor per al material inclòs en el node seleccionat, i una quarta finestra per a les preguntes formulades a la base de dades. Hi ha una cinquena finestra que serveix per a controlar les modalitats del sistema i el conjunt de nodes actius. 

El WE s’ha concebut com una plataforma experimental per a estudiar les aplicacions i les prestacions que podrien ser útils per a l’entorn d’un escriptor. La validació real d’aquestes idees, igual que la de la majoria dels sistemes que expliquem aquí, provindrà de més experimentació i anàlisi. 

2.2.4. Processadors d’esquemes

Un processador d’esquemes és un programa per al processament de paraules especialitzat a processar esquemes, en el sentit que les seves ordres principals tracten la creació i la modificació d’entrades d’esquemes, i el moviment entre aquestes. Respecte d’això, aquests programes comercialitzen nombroses idees derivades del sistema NLS/Augment d’Engelbart. Els processadors d’esquemes també inclouen, almenys, editors de textos senzills i realitzen alguna mena de formatació de textos, de manera que l’usuari pot utilitzar la mateixa eina per a anar d’un esquema a un document acabat. 

Una de les característiques més potents d’un processador d’esquemes és la capacitat d’eliminar els nivells de detall inferiors d’un esquema. 

De la mateixa manera que NLS/Augment, l’usuari pot visualitzar només el nivell superior de l’esquema, o els n nivells superiors, o pot recórrer l’arbre, obrint només les entrades relacionades amb la idea sobre la qual treballa o que resulten útils per a aquella idea. D’altra banda, cada entrada d’esquema pot tenir associat un bloc de text de qualsevol llargada, i l’usuari pot fer aparèixer o desaparèixer aquest bloc amb un simple cop de tecla. 

Aquesta prestació és de gran ajuda per al procés d’escriure, perquè permet que l’usuari pugui veure el text immediat que compon i el seu context global. També facilita desplaçar-se ràpidament entre els apartats, sobretot en documents grans, ja que, en la modalitat d’esquema, un apartat remot no es troba gaire més lluny d’uns quants cops de tecla. 

La majoria dels processadors d’esquemes són programes informàtics personals i han contribuït en gran manera a popularitzar alguns dels conceptes que fonamenten l’hipertext (Hershey, W. (1985, juny) “Idea Processors”. A: BYTE (pàg. 337).). El primer processador d’esquemes s’anomena ThinkTank i es va comercialitzar l’any 1984. Des de llavors, l’han seguit molts altres, amb noms com MaxThink, Executive Writer/Executive Filer, Thor, Framework, Kamas, Fact Cruncher, Freestyle, Ideal i PC-Outline. En aquest camp, fa poc s’hi han incorporat Houdini, que és una extensió de MaxThink i admet referències entre els nodes no jeràrquiques significatives, i For-Comment, que és un processador de paraules que permet que diverses persones, fins a un nombre de 15, facin anotacions tipus hipertext en un document (i poden operar en una xarxa d’àrea local —LAN— en temps real). 

A part de Houdini, els processadors d’esquemes, en la gran majoria, no admeten remissions d’entrades, si no és “clonant” les entrades i mostrant-les en el nou emplaçament, i només uns quants ofereixen finestres per als nodes. Cap d’aquests processadors no proporciona icones d’enllaç explícites que puguin activar-se amb el ratolí. Per això, la seva qualificació com a hipertext, tal com s’ha definit aquí, és discutible. Amb tot, ThinkTank va ser el primer programa a ser presentat, en certa manera pretensiosament, com un “processador d’idees”. 

Tots aquests programes tracten els apartats del text com a objectes de primer ordre i admeten manipulacions que coincideixen amb la manera com gestionem les idees. Comparteixen aquestes característiques amb l’hipertext i, en aquest sentit, anticipen la proliferació inevitable de les característiques de l’hipertext dins les aplicacions informàtiques predominants. 

2.3. Sistemes de navegació estructurada

Els sistemes que s’han inclòs en aquest apartat es van concebre principalment per a les aplicacions que comporten grans quantitats d’informació o que requereixen un accés fàcil a la informació. Aquests sistemes plantegen als seus dissenyadors diversos problemes. Es dóna molta importància al fet que siguin fàcils d’aprendre i d’utilitzar, i es posa molta cura en la configuració de la interfície. D’altra banda, el fet d’escriure (d’afegir nova informació) sol estar vedat a l’usuari casual o no s’executa prou bé. 

2.3.1. ZOG de la CMU i KMS de Knowledge Systems

El ZOG és un sistema de visualització basat en menús que es va crear l’any 1972 a la Universitat Carnegie-Mellon. És format per una base de dades potencialment gran de segments petits (amb la mida d’una pantalla) que es visualitzen un per un. El ZOG es va concebre amb l’objectiu específic que estigués al servei d’una àmplia comunitat d’usuaris simultanis i, per tant, es va dissenyar perquè operés en terminals estàndard en un sistema gran i en temps compartit. L’any 1981, dos dels principals creadors del projecte ZOG, Donald McCracken i Robert Akscyn, van fundar la companyia Knowledge Systems i van crear un successor comercial de ZOG anomenat Knowledge Management System (KMS). McCracken, D.; Akscyn, R.M. (1984) “Experience with the ZOG Human-computer Interface System”. A: Int’l J. of Man-Machine Studies (vol. 21, pàg. 293-310). 

Cada segment de la base de dades de ZOG/KMS s’anomena marc. Un marc té, per convenció, un títol d’una línia que apareix a dalt de la pantalla, unes quantes línies de text a sota del títol que informen de la qüestió o del tema del marc, un conjunt d’elements de menú numerats o amb lletres anomenats seleccions i una línia d’ordres ZOG estàndard que s’anomenen blocs globals, situats a la part inferior de la pantalla. Quan l’usuari selecciona un element escrivint-ne el número o la lletra al teclat de l’ordinador, el marc seleccionat apareix a la pantalla, i substitueix el marc anterior. En general, l’estructura és jeràrquica, encara que s’hi poden incloure enllaços de remissions. D’altra banda, es pot fer servir un element d’un marc per a activar un procés. Les seleccions serveixen per a interconnectar els marcs. Entre les ordres ZOG estàndard hi ha: editar, ajuda, enrere, següent, marca, retorn i comentari. 

L’any 1982 es va instal·lar el ZOG en el portaavions nuclear USS CARL VINSON per a utilitzar-lo com un sistema informàtic de gestió d’informació. Probablement, el ZOG és el sistema d’hipertext més ampli i que s’ha provat més minuciosament. El ZOG també s’ha utilitzat per a executar aplicacions més interactives, com ara l’anàlisi política, la creació de documents, les comunicacions i la gestió de codis. Històricament, però, el ZOG s’ha fet famós més com una eina per als missatges electrònics, les bases de dades de text i l’ensenyament assistit per ordinador (CAI), que no pas com un sistema interactiu. Per això mateix, s’ha inclòs en aquesta secció sobre la navegació. 

Un dels desavantatges que té el seu estil de presentar un sol marc rere un altre és que els usuaris poden desorientar-se, atès que cap esdeveniment espacial no es correspon amb el procés de moure’s d’un marc al marc següent. 

En el sistema KMS, aquesta tendència s’ha compensat minimitzant el temps de resposta del sistema, de manera que en gairebé mig segon es fa la transició de marc a marc. La possibilitat, per al lector, de desorientar-se es redueix en gran part gràcies al fet que l’usuari pot desplaçar-se molt ràpidament entre els marcs i reorientar-se sense gaires dificultats. La creació de textos i gràfics també és ràpida en el sistema KMS. 

2.3.2. El subsistema INFO d’Emacs

El sistema d’ajuda que inclou l’Emacs, un editor de textos d’ús generalitzat, s’anomena INFO i s’assembla considerablement al sistema ZOG. Inclou un conjunt més senzill d’ordres estàndard i el control de les entrades es fa escrivint lletres individuals o ordres breus al teclat. Aquest sistema és principalment jeràrquic, però l’usuari pot saltar a un lloc diferent de la jerarquia escrivint el nom del node de destinació. L’INFO s’utilitza a l’Emacs com un sistema d’ajuda en línia, però té el mateix potencial de desorientar l’usuari que comparteixen tots els sistemes que mostren els marcs només un per un i que no tenen cap navegador. 

2.3.3. L’Hyperties de Shneiderman

El projecte Hyperties [els “ties” (‘lligams’) del mot Hyperties signifiquen “The Interactive Encyclopedia System” (‘el sistema d’enciclopèdia interactiva’)] de la Universitat de Maryland s’ha creat amb dues orientacions: 

a) Com una eina pràctica i fàcil d’aprendre per a navegar en bases de dades educatives. 

Com a eina pràctica, s’ha fet servir en una exposició al museu de Washington sobre Àustria i l’Holocaust. Els promotors de l’exposició volien, sobretot, que el sistema resultés fàcil i divertit als usuaris que mai no havien fet servir abans un ordinador. 

b) Com una plataforma experimental per als estudis sobre el disseny d’in­ter­fí­cies d’hipertext [Shneiderman, B.; Morariu, J. (1986, juny) “The Interactive Encyclopedia System (TIES)”. Department of Computer Science. Universitat de Maryland, College Park, MD 20742]. Com a plataforma experimental, s’ha utilitzat en cinc estudis experimentals que incloïen més de 220 temes. 

A l’Hyperties, les unitats bàsiques són articles breus (normalment de 50 a 1.000 paraules), que estan interconnectats mitjançant diversos enllaços. Els enllaços són paraules o frases seleccionades del text de l’article. L’usuari activa els enllaços tocant-los amb el dit (en una pantalla tàctil) o salta entre els enllaços amb les tecles de fletxes. Quan s’activa un enllaç, apareix a la pantalla l’article sobre un tema en la seva pròpia finestra. El sistema controla el recorregut de l’usuari per la xarxa d’articles i li facilita la tornada enrere després de seguir camins laterals exploratoris. 

El sistema Hyperties no fa servir el ratolí per a seleccionar els enllaços. Al sistema hi ha uns quants enllaços que sempre estan seleccionats. Quan l’usuari prem una de les tecles de fletxes, el sistema respon seleccionant l’enllaç més proper en la direcció de la fletxa. Els estudis fets respecte d’això han indicat que aquesta tècnica és més ràpida i senzilla a l’hora de seleccionar a la pantalla camps ressaltats d’una manera arbitrària. 

A més d’un títol i d’un bloc de text, cada article conté una descripció breu (de 5 a 25 paraules) que el programa pot mostrar molt ràpidament. Aquesta prestació ofereix a l’usuari una posició intermèdia, és a dir, entre fer aparèixer tot l’article i intentar esbrinar de què tracta l’article a partir del nom de l’enllaç. 

L’Hyperties s’executa en ordinadors PC IBM, i fa poc s’han incorporat al sistema aplicacions per a gràfics. Actualment s’intenta que el sistema admeti imatges en videodisc. També s’està creant un navegador que oferirà la cerca per cadenes, marcadors, diverses finestres i la possibilitat que l’usuari faci ano­ta­cions. 

2.3.4. Symbolics Document Examiner

Aquesta eina constitueix el sistema d’ajuda en línia més avançat i ofereix les pàgines de tot el manual de dotze volums establert en la màquina Symbolic Lisp. Hi ha determinats camps textuals del document (escrits en negreta) que s’activen amb el ratolí. Si es fa un clic amb el ratolí sobre un d’aquests camps, l’apartat corresponent del manual s’inclou al conjunt de pàgines del manual que està actiu. El sistema permet que l’usuari posi punts com en un llibre (marcadors) en qualsevol tema i que es mogui ràpidament entre els temes assenyalats amb marcadors. El protocol per a seguir els enllaços s’a­dap­ta a la manera de fer cerques en un manual de consulta ràpida o en una enciclopèdia. Quan es fa un clic en un enllaç, aquest se situa en una llista de temes actuals. Aleshores, quan es fa un clic en una entrada d’aques­ta llista, l’enllaç s’activa i apareix el tema en qüestió a la finestra principal. [Walker, J.H. (1985) “The Document Examiner”. A: SIGGRAPH Video Review (comp. i ed.) CHI’85: Human Factors in Computing System] 

El sistema també admet la cerca en línia de paraules clau preidentificades, incloent-hi la cerca de paraules completes, subcadenes principals i subcadenes inserides. Així doncs, el sistema s’ha dissenyat prou bé per a facilitar la tasca específica de navegar a través d’un manual tècnic i seguir diversos aspectes d’una qüestió tècnica o diversos nivells de detall alhora. L’usuari no pot introduir cap canvi ni afegitó al manual (si bé pot guardar sèries personalitzades de marcadors). 

2.4. Tecnologia general de l’hipertext

Fins aquí hem parlat dels sistemes d’hipertext que tenen aplicacions pràctiques concretes. Els sistemes que expliquem tot seguit també tenen una o més aplicacions, però la seva destinació principal és l’experimentació amb l’hi­per­text com a tecnologia. Per exemple, si bé NoteCards s’ha anat uti­litzant per a la creació de documents en hipertext, la programació, la gestió d’in­for­ma­ció personal, la gestió de projectes, la recerca jurídica, el disseny d’en­gi­nye­ria i l’ensenyament assistit per ordinador (CAI), els seus creadors el consideren principalment com un vehiculador de la recerca i l’estudi sobre l’hipertext. 

2.4.1. El NoteCards de Xerox PARC

Potser la versió d’hipertext més coneguda és el sistema NoteCards creat per Xerox PARC. La motivació inicial en la construcció del NoteCards va ser crear una eina de suport per a l’analista d’informació, que l’ajudés a reunir informació sobre un tema i redactar informes analítics. Els dissenyadors del NoteCards van observar que tot analista d’informació sol seguir un procediment general que consisteix en una sèrie de passos: 

   - llegir fonts documentals (informes periodístics, articles d’es­pe­cia­lis­tes, etcètera); 

   - recollir retalls de premsa i arxivar-los (en autèntiques capses de sabates!); 

   - escriure informes analítics. 

Els dissenyadors també van observar que al llarg del procés l’analista crea anàlisis i models conceptuals en la seva ment. L’objectiu de recerca de l’e­quip de PARC era crear una tecnologia que ajudés l’analista a millorar els models conceptuals i les anàlisis i a perfeccionar-ne l’expressió [Halasz, F.G.; Moran, T.P.; Trigg, T.H. (1987, abril) “NoteCards in a Nutshell”. A: Proc. of the ACM Conf. on Human Factors in Computing Systems. Toronto, Canadà]. 

Una interfície de programador fa del NoteCards una arquitectura oberta que permet que els usuaris construeixin (en l’entorn Lisp) noves aplicacions dins el NoteCards. Per mitjà d’aquesta interfície, l’usuari pot personalitzar el navegador sense dificultat. El NoteCards facilita la creació de nous tipus de nodes. Ara per ara, s’han creat d’uns quaranta a cinquanta tipus de nodes especialitzats, incloent-hi text, vídeo, animacions, gràfics i accions. La nova versió també facilita que diversos usuaris treballin alhora en el mateix Notefile. Un node d’acció conté un codi Lisp que s’avalua quan s’activa un enllaç amb el node. 

Una part de l’èxit del NoteCards es deu al fet que aquest sistema es va crear en màquines Lisp de la sèrie D de Xerox, que són estacions de treball potents amb pantalles d’alta resolució que milloren la visualització de les finestres, els enllaços i les icones que representen els nodes. Actualment, s’ha calculat que d’uns 50 a uns 100 usuaris fan servir el NoteCards, la majoria fora de Xerox (encara que el NoteCards no disposa d’un sistema d’ajut). Entre aquests usuaris, n’hi ha que han construït en el sistema bases de dades molt àmplies (per exemple 1.600 nodes amb 3.500 enllaços entre ells). 

2.4.2. L’Intermedia de la Universitat de Brown

[Garrett, N.L.; Smith, K.E.; Meyrowitz, N. (1986) “Intermedia: Issues, Strategies and Tactics in the Design of a Hypermedia Document System”. A: Proc. Conf. on Computer-Supported Cooperative Work. Austin, Texas: MCC Software Technology Program]. L’Institute for Research in Information and Scholarship (IRIS) de la Universitat de Brown figura entre els grups de recerca sobre l’hipertext més antics i nombrosos. El projecte Intermedia es basa en dues dècades de treball i segueix tres generacions anteriors de sistemes d’hipertext: 

1) L’Hypertext Editing System, el primer sistema, creat l’any 1968 per Ted Nelson, Andy van Dam i diversos alumnes de la Universitat de Brown per al visualitzador 2250 d’IBM. Aquest sistema el va fer servir el Houston Manned Spa­ce­craft Center per a gestionar documentació en el programa espacial Apollo. 

2) El segon sistema va ser el File Retrieval and Editing System (FRESS). El sistema FRESS era una versió molt millorada per a un multiterminal en temps compartit que van dissenyar Van Dam i els seus alumnes. Es va posar en pràctica l’any 1969, i Phillips el va comercialitzar al principi dels anys setanta. 

Tant el personal docent com els alumnes de la Universitat de Brown van utilitzar el sistema FRESS, durant més d’una dècada, per a la producció de documents. Els usuaris hi van incloure una classe de poesia anglesa en què totes les lectures i les obres integraven un document comú en hipertext. 

De la mateixa manera que l’NLS, el FRESS presentava enllaços referencials dinàmics, tant jeràrquics com bidireccionals, i enllaços i nodes amb paraules clau. A diferència de l’NLS, però, el sistema no imposava cap límit al volum dels nodes i, en terminals per a gràfics, podia admetre diverses finestres i gràfics de vectors.  

3) L’Electronic Document System, el tercer projecte, era un sistema d’hipermèdia que prioritzava els gràfics de color amb trama i les ajudes de navegació. 

S’han impartit dos cursos fent servir aquest sistema, un sobre biologia cel·lular i l’altre sobre literatura anglesa. 

Dins l’esforç general de la Universitat de Brown per introduir en les classes l’ús eficaç de les estacions de treball basades en els gràfics, el sistema Intermedia es crea com un marc integrador d’aplicacions que permetin als autors crear enllaços amb documents basats en diversos mitjans, com ara textos, taules cronològiques, diagrames i altres imatges generades a l’ordinador, documentals en vídeo i música. 

Si voleu tenir més informació sobre els sistemes anteriors d’hipertext, llegiu: Yankelovich, N.; Meyrowitz, N.; Dam, A. van (1985, octubre) “Reading and Writing the Electronic Book”. A: Computer. 

Les aplicacions actuals inclouen: 

   · InterText, un processador de textos; 

   · InterDraw, un editor de gràfics; 

   · InterVal, un editor per a crear taules cronològiques que facilita que els usuaris organitzin interactivament la informació en seqüències temporals; 

   · InterSpec, un programa per a manipular imatges en tres dimensions; 

   · InterPix, un visualitzador d’imatges que s’introdueixen al sistema mitjançant escàners. 

Actualment s’estan creant: 

   · un editor de vídeo, 

   · un editor de seqüències animades bidimensionals, 

   · mètodes més complexos per a filtrar el corpus d’informació i crear i encreuar rutes. 

L’Intermedia es crea com una eina per als professors, perquè puguin organitzar i presentar les seves classes a través de l’ordinador, i alhora com un mitjà interactiu per als alumnes, perquè estudiïn els materials i incloguin els seus propis informes i anotacions a través del sistema. 

Per exemple, en el curs de literatura anglesa, la primera vegada que un alumne busca informació de context sobre Alexander Pope, pot estar interessat en la vida de Pope i en els esdeveniments polítics que van originar les seves crítiques satíriques. Per a seguir aquesta línia de pensament, l’alumne podria recuperar la biografia de Pope i una taula cronològica que sintetitzi els esdeveniments polítics que van tenir lloc a Anglaterra durant la vida de Pope. Més endavant, l’alumne potser voldrà comparar l’ús de la sàtira que fa Pope amb les tècniques satíriques d’autors posteriors a Pope. Ara l’alumne pot examinar la mateixa informació sobre Pope, però juxtaposant-la amb informació sobre altres satírics en comptes de fer-ho amb una taula cronològica. El professor (i altres estudiants, si els és permès) poden llegir l’article de l’alumne, examinar el material consultat i incloure-hi anotacions personals, com ara comentaris, crítiques i propostes de revisió. Quan revisés el document, l’alumne podria veure tots els comentaris del professor i examinar les fonts documentals que contenen els contraarguments. 

Igual que la majoria dels treballadors més seriosos en l’àmbit de l’hipertext, l’equip de l’Intermedia es preocupa principalment per oferir a l’usuari maneres de gestionar la complexitat creixent de l’entorn d’hipertext. Per exemple, afirmen que el fet que diversos enllaços sorgeixin del mateix punt d’un document pot confondre el lector. L’alternativa que proposen és que hi hagi una sola icona d’enllaç en el material (text o gràfics) que pugui ser sol·li­ci­ta­da ràpidament amb el ratolí per tal que així apareguin els enllaços específics que sorgeixen del text, els seus noms i els seus nodes de destinació. Per a tenir més informació sobre l’ús dels enllaços, llegiu: Garrett, N.L.; Smith, K.E.; Meyrowitz, N. (1986) “Intermedia: Issues, Strategies and Tactics in the Design of a Hypermedia Document System”. A: Proc. Conf. on Computer-Supported Cooperative Work. Austin, Texas: MCC Software Technology Program. 

També proposen un constructe anomenat xarxa per a implantar una presentació dels enllaços segons el context. Per visualitzar documents amb els enllaços que pertanyen a una xarxa determinada, l’usuari obre una xarxa i llavors obre un o més dels documents que inclou. Si bé altres xarxes també poden fer referència al document, només apareixen els enllaços que es van establir a la xarxa que està activa. De resultes d’això, l’usuari no ha de fer filtracions entre les connexions establertes en contextos diferents. Cada enllaç pertany a una o diverses xarxes i només és visible quan una d’aquestes xarxes està activa. 

El projecte Intermedia també estudia la manera de proporcionar un navegador eficaç en una xarxa que pot incloure centenars, fins i tot milers, de nodes. El navegador de l’Intermedia ofereix dues menes de presentacions visuals: 

   - un mapa global, que indica l’estructura dels enllaços i facilita la navegació a través del sistema; 

   - un mapa local, que ofereix una vista centrada en un sol document i els seus enllaços, com també els seus veïns més propers en la xarxa. 

D’altra banda, una presentació visual pot mostrar els nodes i els enllaços en diversos graus de detall. Per exemple, pot mostrar documents sencers i els enllaços entre aquests, o cada enllaç i la seva situació aproximada dins els seus documents. 

El projecte Intermedia, que posseeix una llarga història, té nombrosos participants i ha assumit un compromís institucional seriós amb objectius a llarg termini. Amb l’Intermedia es duen a terme experiments en hipertext creatius i es fa servir l’aula com un terreny de proves. Si bé aquest projecte es troba en les seves fases inicials, podem suposar que contribuirà d’una manera significativa en la creació d’entorns de treball cooperatius i efectius basats en l’hipertext. 

2.4.3. El Neptune de Tektronix

El Neptune de Tektronix és un sistema d’hipertext que s’ha concebut particularment com una arquitectura oberta i integrada per capes. Neptune separa rigorosament la interfície d’usuari, basada en el Smalltalk, del servidor, basat en transaccions, anomenat Hypertext Abstract Machine (HAM). El HAM és un model d’hipertext genèric que ofereix operacions per a crear i modificar nodes i enllaços, i per a accedir-hi. Manté un historial complet de cada node de l’hiperdocument, i facilita l’accés ràpid a qualsevol versió d’un hiperdocument. Ofereix l’accés distribuït per una xarxa electrònica, la sincronització per a l’accés de diversos usuaris, un pla complex de les versions de la xarxa i la recuperació de les aturades totals del sistema basada en transaccions [Delisle, N. ; Schwartz, M. (1986, 28-30 maig)“Neptune: A Hypertext System for CAD Applications”. A: Proc. of ACM SIGMOD Int’l Conf. on Management of Data. Washington, D.C. (pàg. 132-143). També disponible a SIGMOD Record, (vol. 15, núm. 2, juny del 1986)]. 

La interfície ofereix diversos navegadors: 

   - un navegador de gràfics, que presenta gràficament un subgràfic de nodes i d’enllaços; 

   - un navegador de documents, que admet la cerca de les estructures jeràrquiques dels nodes i els enllaços; 

   - un navegador de nodes, que fa entrar un node individual en un hiperdocument. 

N’hi ha d’altres, de navegadors: 

   - d’atributs;

   - de versions;

   - de diferències nodals;

   - de dimonis. 

Al Neptune cada final d’un enllaç té un tros dins el node, tant si el node és de text o gràfic, i un enllaç pot remetre a una versió determinada d’un node o a la versió activada. El HAM ofereix dos mecanismes molt útils a l’hora de construir capes d’aplicacions: els nodes i els enllaços poden tenir un nombre il·limitat de parelles de valors i atributs. Per interrogar els valors d’aquestes parelles en el conjunt de l’hiperdocument, s’inclouen predicats especials d’alta velocitat, cosa que permet que les aplicacions de nivell més alt defineixin els seus propis mecanismes d’accés en el gràfic. El HAM també proporciona un mecanisme de dimoni que invoca codis arbitraris quan té lloc un esdeveniment específic en el sistema. A diferència de la majoria dels sistemes d’hipertext, al Neptune la destinació d’un enllaç és un punt de la icona en el text del node de destinació en comptes de tot el node.

2.4.4. El Boxer de diSessa

El Boxer és un llenguatge de programació molt interactiu concebut especialment perquè resulti fàcil d’aprendre als qui no són especialistes en programació. El Boxer representa les unitats d’informació en el sistema amb requadres. Un requadre pot contenir altres requadres o bé dades, com ara text o gràfics. [diSessa, A. (1985) “A Principled Design for an Integrated Computational Environment”. A: Human-Computer Interaction (vol. 1, pàg. 1-47). Lawrence Erlbaum]. 

Per exemple, un programa és un requadre que conté requadres que proporcionen variables d’entrada i de sortida, i altres requadres que especifiquen el comportament. 

El sistema també admet presentacions diferents de diversos requadres: un requadre que especifica una rutina de gràfics també pot mostrar la presentació d’aquells gràfics. 

Com que el Boxer és un llenguatge de programació, tracta els enllaços de remissions d’una manera especial. En comptes d’utilitzar com a enllaços icones que s’activen amb el ratolí, fa servir un requadre especialitzat, anomenat port, que accedeix directament a la destinació. 

Per exemple, un port que vagi del requadre A al requadre B apareix dins de A com un requadre indicador del requadre B. 

Però un port és més que una simple indicació del requadre de destinació, perquè si es modifica el requadre de destinació en un dels ports que hi duen, els canvis es reflectiran en tots aquests ports. 

Les jerarquies s’expressen més naturalment al Boxer que no pas en la majoria dels altres sistemes d’hipertext. El