Tota història té la seva pròpia proto-història, els seus precedents i precursors. Sembla lògic, doncs, voler fer memòria dels qui, amb el seu treball, teories i actitud, varen fer possible la revolució de la computació, i la configuració del que després es va anomenar l’ètica hacker. I això amb més motiu quan és una dona, Grace Hooper[1] la considerada com la primera hacker de la era de la informàtica. Treballava i investigava la computadora MarkI, durant la 2a Guerra Mundial, va ser la primera persona que va assegurar que els ordinadors no només servien per objectius bèl·lics, sinó que podrien ser molt útils per diversos usos a favor de la humanitat. Ella va crear el llenguatge de programació anomenat FlowMatic i anys després va inventar el famós llenguatge COBOL. Va rebre, paradoxalment, el títol d’Home de l’any en ciències de la computació atorgat pel Data Processing Management Association; també fou la primera dona nomenada membre distingit de British Computer Society. 

El punt de partida el podem situar, tanmateix el 1939, quan el matemàtic hongarès John Louis Von Neumann va escriure l’article “Teoria i organització d’autòmates complexos”, on presentava la possibilitat de desenvolupar petits programes que en poguessin controlar altres de similar estructura. Deu anys més tard, als laboratoris de la Bell Computer, subsidiària de l’AT&T, tres joves programadors, Robert Thomas Morris, Douglas McIlroy[2] i Victor Vysottsky, varen crear, com un passatemps, el joc Corewar, inspirats en la teoria de Von Neumann, els fitxers del qual executaven programes que anaven disminuint de mica en mica la memòria de l’ordinador i el guanyador era aquell que aconseguia eliminar-la totalment. Aquest joc fou motiu de concursos en diversos centres d’investigació com ara el de la Xerox i el MIT; però fou mantingut en l’anonimat atès que a la dècada dels cinquanta la computació estava a mans d’una petita elit d’intel·lectuals. Aquells tres joves foren els autors dels precursors dels virus informàtics. 

A finals dels anys 50 i durant els 60, en els laboratoris del  MIT es començava a treballar amb ordinadors, que llavors eren grans màquines que requerien habitacions senceres, amb centenars de transistors, vàlvules i targes perforades. El 1959 la institució va oferir el primer curs de programació i un grup d’estudiants varen quedar emmirallats pels ordinadors i pel que es podia fer amb ells. Aquest grup d’estudiants pertanyia majoritàriament al TMCR (Tech Model Railroad Club) i per la complexitat dels primers ordinadors poques vegades s’hi podia accedir directament. Quan va arribar al MIT l’ordinador TX-0, Jack Dennis, antic membre del TMCR i professor del MIT va facilitar als seus estudiants un accés il·limitat a aquest ordinador, que tenia un teclat per a introduir dades, i no les targes perforades que fins llavors es feien servir. El grup d’estudiants cada cop passava més temps davant l’ordinador i varen començar a fer coses que ni els enginyers que havien dissenyat l’ordinador mai havien sospitat. A partir d’aquest moment és quan el terme hacker es comença a aplicar a un grup d’estudiants fanàtics dels ordinadors que comencen a desenvolupar un treball que va més enllà del que aleshores es creia possible. 

Altres autors indiquen que l’origen dels hackers s’ha de cercar en el món de les comunicacions, en els laboratoris de la Bell Telephone. Alguns tècnics d’aquests laboratoris varen començar a desenvolupar unes tècniques i uns invents que varen revolucionar el món de les comunicacions i la informàtica. Sembla que l’etimologia hacker prové del cop sec (un hack o destralada) i contundent que un operari de telefonia donava a l’aparell de telèfon i amb això aconseguia que funcionés. El terme hacker és un terme d’argot d’impossible traducció. També durant aquests anys va néixer l’ètica hacker i la recerca del hack[3], terme que es refereix al fet de modificar un programa o sistema per tal que faci alguna cosa per a la que no va ser dissenyat, des de fer més ràpid un ordinador modificant la velocitat del rellotge intern, fins obligar un sistema de seguretat a lliurar les seves contrasenyes. 

El primer hack clàssic no té res a veure amb els ordinadors, sinó amb els sistemes telefònics. John T. Draper[4], el 1972, va descobrir que el xiulet que venia amb les caixes de cereals Cap’n Crunch[5] donava el to 2600 HZ que era exactament el to de control dels sistemes de telefonia a llarga distància. Practicant amb el xiulet va reproduir les seqüències de control i així podia realitzar trucades de llarga distància gratuïtes. Aviat va descobrir com parlar amb ell mateix (una trucada que donava la volta al món trigava 20 segons). Draper es va autoanomenar Captain Crunch i es va convertir en un expert a construir i ensenyar a construir aparells, anomenats blue box, red box, black box, que bàsicament emetien sorolls que permetien fer trucades sense pagar. El hack no consisteix, però, a fer trucades telefòniques gratuïtes, sinó a poder fer servir un xiulet per a tenir accés a tot el sistema telefònic. Actualment es coneix com a phreaker l’expert a entrar en els sistemes telefònics i sistemes de comunicació. El títol de la revista 2600[6] de la comunitat hacker es va posar per recordar aquest fet. A partir d’aquí va néixer la idea d’explorar els sistemes i descobrir efectes i propietats que els dissenyadors mai havien imaginat. Un dels seguidors d’aquest hacker pioner (a qui tothom coneix ara com a Capità Crunch) va ser Steve Wosniak[7], el fundador d’Apple[8]. Entre els experts es considera que el millor hack de tots els temps és UNIX[9] desenvolupat per Ken Thompson[10] i Dennis Ritche[11], el sistema operatiu que suporta la major part d’Internet. 

A la dècada dels 80 les xarxes es van començar a comercialitzar i la informació a restringir, creant sistemes per a protegir els programes contra la còpia. Per als hackers, que tenien en la llibertat d’informació el fonament de la seva ètica, això era intolerable, i alguns van esmerçar molts esforços per aconseguir trencar els esquemes de protecció. Però a més d’aquests activitats, van aparèixer els primers virus. Tot va començar, com ja hem vist, amb un joc, el Core War[12], dos programes que s’intenten destruir mútuament, mentre els seus creadors es limiten a observar. No juguen dos individus, sinó dos programes. D’aquí va néixer la idea de virus i cucs[13], que si en un primer moment no eren més que conceptes teòrics, aviat es varen estendre per la xarxa. Sembla ser que fou Bulgària la gran fàbrica de virus. S’explica que en la dècada dels 80 el govern de Bulgària va decidir apostar per la informatització, es formaren centenars de programadors i es va encarregar la creació de software nou; però no tenia sentit reinventar el que ja estava escrit, i els programadors es varen dedicar a crackejar els programes comercials de l’Europa occidental i dels estats Units, i a aplicar el que s’anomena enginyeria inversa per a entendre els equips de computació. Aviat, molts programadors varen arribar a conèixer els programes millor que els seus dissenyadors, però Bulgària no tenia infraestructura per aplicar tot aquest coneixement; a més, només els caps de l’aparell burocràtic estatal tenien ordinadors, que eren més símbol d’estatus que eines de treball. En no poder aplicar els seus coneixements, els programadors varen començar a escriure virus, com un exercici intel·lectual i una forma indirecta de lluita contra el sistema. Però aviat els virus varen sortir dels límits de Bulgària, esdevingueren una epidèmia i obtingueren un gran ressò mediàtic. Diu l’anècdota que una periodista que va entrevistar a l’autor d’un virus conegut com Dark Avenger[14] es va trobar, de retorn al seu país, recompensada amb un virus que duia el seu nom. El 1988 va ser creat a Bulgària el Dark Avenger, el primer virus polimòrfic[15]  i stealth[16] de la història. Fou descobert i aïllat pel Dr. Vesselin Bontchev[17] que dirigia el Laboratori de Virologia de l’Acadèmia de Ciències de Bulgària. El Dark Avenger va ser perfeccionat el 1989 i després d’expandir-se per Europa va arribar a la Universitat de Califòrnia a Davis. Per la seva perillositat va rebre l’atenció de científics i estudiosos; infectava arxius com, exe i el command.com. Cada cop que s’obria o llegia un arxiu l’infectava i afectava immediatament tots els altres arxius associats, com els d’un mateix programa dins d’un mateix directori, i cada cop que es cridava un altre executable infectat, com el command.com, per exemple, estenia els seus micro codis mutants. Tanmateix, el programador d’aquest virus va preveure que en algun moment apareixeria un antivirus i va prendre la precaució que, a més d’infectar el màxim nombre d’arxius, escrivia 512 bytes addicionals del seu micro codi viral en un o més sectors del disc, utilitzant la tècnica stealth. El 1990 i 1991 diversos antivirus detectaven el Dark Avenger, però no podien descobrir els 512 bytes escrits aleatòriament al disc, ja que aquests mai eren els mateixos pel fet de tenir una estructura polimòrfica. El micro codi remanent mostrava les següents paraules: “Eddie still lives, some place in the world...” (Eddie encara viu en alguna part del món...). Els usuaris afectats per aquest virus en aquella època no tenien més remei que reformatejar el seu disc dur. 

El 1984 Fred Cohen[18] publica "Virus informàtics: teoria i experiments"[19], i s’alcen les primeres veus d'alarma per programes que n’infectaven d'altres. Entre 1985 i 1987 es detecta el primer virus en el boot d'un disquet, s’escriuen els primers virus experimentals: Vienna i Lehigh i apareix (c)Brain. No serà, però, fins el 1998 quan es produiran les primeres infeccions importants, Cascade, Jerusalem, i apareixeran els primers fabricants de programes anti-virus, com Dr. Salomon, i les primeres infeccions massives de 1999 amb Datacrime i Fu Manchú. A finals de 1990 hi havia catalogats més de 150 virus.  

De gran impacte va ser la pel·lícula, War Games [Jocs de guerra] (1983), en la que Matthew Broderick feia el paper d'un adolescent expert en informàtica i molt curiós que, des de l'ordinador de casa seva i amb un prehistòric mòdem, entrava als sistemes de defensa nord-americans i gairebé provocava la Tercera Guerra Mundial. Per primer cop no es tractava de la caricatura d’un geek, sinó que el protagonista-hacker és presentat com una mena d’heroi romàntic que al final ho soluciona tot i es queda amb la noia. Fou una mena de tret de sortida per a molts joves que es varen dedicar a entrar a seus governamentals per a sentir-se hackers i a moltes revistes d’ordinadors s’anunciava la venda d’equips informàtics “iguals al de la pel·lícula”. La imatge del hacker en va sortir molt perjudicada perquè era associada a jove mancat d’habilitats socials, que destruïa sistemes molt complexos i que ho feia per pura diversió. 

El 1989, va tenir lloc als Estats Units l'anomenat The Hacker Crackdown, que Bruce Sterling[20] explica en un llibre del mateix nom. El desencadenant va ser la guerra[21] entre dos grups de hackers, els Legion of Doom i els Masters of Deception, que es dedicaven a gastar-se bromes com entrar a la companyia telefònica per canviar l'import de la factura d'un rival o assaltar els sistemes d'un banc per posar a zero el compte corrent de l'enemic. Cada grup tenia la seva pròpia BBS, en què l'FBI es va infiltrar i va acabar detenint-ne els més destacats. Tot i que, finalment, el jutge va exculpar la majoria de detinguts, el Hacker Crackdown va commocionar tota la comunitat. Arran d'aquest fet es va crear la reconeguda Electronic Frontier Foundation[22], per defensar els drets de la gent del món digital, a iniciativa del periodista John Perry Barlow i el programador Mitch Kapor, amb una important contribució econòmica de l'inventor d'Apple, Steve Wozniak.[23] 

En els noranta, i per a mantenir la seva ètica i reputació, els hackers van crear la paraula cracker per a referir-se i distanciar-se tant dels creadors de virus com de les pràctiques de sabotatge informàtic. Simultàniament, les BBS varen entrar en decadència per la popularització d’Internet, amb el que les comunitats esdevingueren molt més àmplies. Era el moment en el que Kevin Mitnick[24] penetrava diversos sistemes de computació i era buscat pel FBI. Arrestat i sentenciat, fou acusat de danys multimilionaris (que no es pogueren documentar), condemnat a la presó i se li va prohibir apropar-se a qualsevol equip d’ordinadors o de televisió per cable. Tot i que les seves pràctiques eren més pròpies dels crackers, molts hackers que no aprovaven les seves accions li varen donar suport i començaren a protestar de la millor manera que sabien: hackejar pàgines d’Internet de les companyies per a burlar-se de la seva seguretat o posar a les seves pàgines principals el rètol “Alliberin a Kevin”. El punt culminant de la ruptura dels hackers amb els crackers va tenir lloc el 1994, quan un grup de hackers liderats pel “hacker rus” va penetrar en els sistemes informàtics de Citibank i va robar 10 milions de dòlars. La confusió va durar encara força temps, sobretot per la presència dels script Kiddies[25], que s’aprofiten de la llibertat d’informació propugnada pels hackers per a recopilar informació sobre virus, fallades de seguretat dels sistemes... i actuar sense saber, molt sovint, les conseqüències de les seves accions.

Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner