Nicolas Frespech és un artista francès extremadament curiós que, des de 1996, treballa principalment en Web. La majoria dels seus treballs són interactius i tenen a veure amb la identitat així com amb la vida íntima dels seus conciutadans. El 20 d'abril de 1997, va establir (amb el col·lectiu dels Immondes Pourceaux) un pícnic happening en el pati quadrat de la Direcció Regional d’Afers Culturals del Llenguadoc Rosselló (Montpellier). Durant el qual, va convidar cada invitat a confiar-li un secret a canvi d'un T-shirt on estava serigrafiat: «Sóc el teu ami(e)? em pots dir els teus secrets». 

Obtenint un gran èxit, Frespech va preparar -pocs dies després- una pàgina de secrets sobre Usenet (conjunt de grups de discussió –els newsgrups- organitzats per categories) i va enviar missatges a diferents grups de discussió. Va demanar als internautes que li «reenviessin [els seus secrets] per e-mail, o en el fòrum, en text, fotografia, pintura» Unes setmanes després, va crear la seu web «Sóc el teu amic(ga)... em pots dir els teus secrets » per a recollir -sobre la base del voluntariat- els secrets no confessats d'internautes anònims. 

Aquesta obra va ser la primera web-creació a haver estat comprada per la República francesa. Va ser adquirida el 10 de març de 1998 pel Consell de direcció del Fons Regional d'Art Contemporani del Llenguadoc-Rosselló (per a la suma de vint mil francs, uns tres mil euros). Desgraciadament, només van continuar estant en línia durant tres anys. El 27 de febrer de 2001, la Cambra Regional de Comptes va constatar -sense pronunciar-se sobre la qualitat artística- que l'obra contenia obscenitats susceptibles de ferir la sensibilitat d'un públic torbat o no advertit. El president de la Cambra va proposar llavors que una finestra d'advertiment (com les que es troben a l'entrada de les seus web a caràcter pornogràfic) fos creada per aturar tota polèmica. Però aquesta solució no va ser adoptada i la seu web va ser irrevocablement censurat el 7 de desembre del 2001 (l'obra va ser enretirada de Zarcrom, el servidor que l'albergava). A l'artista se li va prohibir l'accés a la seva obra i el dret de posar-la al dia. Va endegar llavors una campanya perquè els territoris d'exili virtuals (accessibles a http://frespech.com/secret/) allotgessin una còpia de la seva seu web. Actualment, ja existeixen cinc repliques «bloquejades»  -una de les quals al servidor de l'Escola Nacional de Belles Arts de Lió (aquesta havia estat demanada per a l'exposició «Devoler» a l’estiu del 2001). 

Les confidències -sistemàticament escrites en negre sobre un fons rosat- són presentades aleatòriament i de manera anònima (cap contacte és possible amb els autors). La seva lectura s'efectua -gràcies al Flash- sota la forma d'un diaporama en bucle. L'espectador assisteix passivament a aquesta sempiterna desfilada de frases i té la impressió que el seu ordinador s'ha tornat boig. 

Diferents tipus de contribucions es desprenen d'aquest absurd soliloqui: els fantasmes («Tinc ganes de besar», «Tinc 11 anys i estic obsessionat pel sexe»), les confessions difícilment confessables (« I've got AIDS»), els crits de còlera i de revolta (« Jo t'emprenyo», « Jo voto a Arlette Laguiller»), els impulsos poètics («Jo visc la vida d'un altre», «hom és de les mangostes disfressades de dones») i les declaracions d'amor (« Jo estimo Lucie però ella m'exaspera»). 

A primera vista, certes microconfidències poden semblar agosarades («m'agrada deixar-me enfonsar», jo m'acaricio pensant en la Gioconda») però com ho remarca Antoine Moreau, «no hi ha res que surti del patrimoni comú de les fantasies lingüístiques de les quals estan farcits tots els gèneres artístics actuals, siguin de la literatura o les paraules de les cançons contemporànies.» (Moreau, Antoine, «No hi crec...» missatge deixat sobre el grup de discussió 'fr.rec.arts.plastiques', 17 març del 2002.) 

Progressivament, els lectors se senten afectats per certes contribucions. Enfront d’elles, gosen confrontar els seus pensaments, els seus secrets, la seva normalitat i la seva adhesió a la societat. Algunes els permeten trobar un eco a les seves inquietuds (la seu web actua com un «revelador de l'altre») i les poden fins i tot semblar tan interessants que tindran tendència a apropiar-se-les («les confidències esdevenen d'alguna manera els nostres secrets» -Frespech, Nicolas, «Une nouvelle lettre pour essayer de comprendre», correu enviat en el marc del debat 'Art en línia i censura', a Visuelimage, París, firma 'chroniques', 23 abril del 2002. 

La seu web no ha estat pensada com un simple lloc de lectura de confidències sinó igualment, i sobretot, com un procés obert i participatiu (un Variable Media). Fins a la censura de l'obra, cadascú hi podia lliurement i voluntàriament dipositar-hi un dels seus secrets. 

Frespech se’n adonà que Internet havia afavorit la comunicació (tant professional com personal) i havia convertit en gairebé públiques totes les dades. Només alguns secrets no hi eren penjats. A través de la seva seu web, va voler arribar a captar tota aquesta cara amagada de la Humanitat («El principi de les obres participatives contribueix al meu desig de vampirització» Gauguet ,Bertrand, «Les Secrets Censurés de Nicolas Frespech ou comment Je ne suis plus un site», a Archée, Montréal, section 'Cyberculture - Entretiens', abril del 2002). 

El work in progress col·laboratiu proposava posar endavant els individus per tal de conèixer millor la seva originalitat. Frespech va desitjar que cadascun pogués “compartir [els seus] secrets al marge de tota relació corpòria o afectiva. [Va voler] recollir nous secrets sense tenir una relació limitada o perversa amb l’altre”. La seu web pot ser percebuda com un vertader confessionari virtual on tothom es pot deixar anar a la confidència i així alliberar-se de sentiments esdevinguts massa pesats. Tot era acceptat excepte els missatges de delació i les paraules violentes (sobretot racistes i pedòfiles).

Je suis ton ami(e)... tu peux me dire tes secrets, palesa el caràcter sovint artificial de l'accessibilitat a l'univers íntim dels usuaris d'Internet. Un recull de missatges curts es precipiten de cop a la pantalla i desapareixen aviat per tal que en surtin d'altres; es tracta de secrets fets de desigs inconfessables, de confessions que tenen a veure amb experiències passades vergonyoses o escandaloses. Aquesta incursió a la intimitat dels individus produeix una mena de saturació i aquests secrets acaben per semblar els grans titulars dels diaris sensacionalistes.