El 1995, l’artista comença el treball On Translation amb la instal·lació The Pavillion i la posterior aparició d’un text-manifest on l'artista mostrava la seva preocupació per la manera com la transmissió d'informació per diferents sistemes i la seva traducció consegüent poden transformar, fragmentar, deformar i fins i tot enfosquir o censurar el "significat" original. La concreció d'aquesta preocupació ha generat una feina contínua a través de quasi una trentena de projectes molt diversos pel que fa a la seva formalització. Així, des de la primera proposta realitzada a Hèlsinki, s’han anat produït diferents versions com ara:  On Translation:The Games, La mesa de negociación, The Internet Project, The Audience, The Monuments, El Aplauso... etc. 

Tal i com el propi Muntadas apunta en les seves notes sobre el projecte: "On translation és una sèrie d’obres que exploren qüestions de transcripció,  interpretació i traducció.  Del llenguatge als codis, del silenci a la tecnologia, de la subjectivitat a l’objectivitat,  de l’acord a les guerres, d’allò privat a allò públic, de la semiologia a la criptografía,  el paper de la traducció /els traductors com a fet visible/ invisible". 

Amb On translation: The Pavillion, Muntadas s’interessa pel fenomen de la traducció, i particularment es centra en la figura del traductor. En aquesta instal·lació/intervenció en el centre urbà de Hèlsinki, l’artista presenta un gran pannell fotogràfic amb la imatge en blanc i negre d’una reunió de la conferència per a la Seguretat i la Cooperació Europees, la primera edició de la qual se celebrà el 1975. Sota aquesta imatge fotogràfica, hi col·loca un seguit de televisors on s’hi podia llegir la paraula traducció en els sis idiomes oficials de la CSCE. Les taules on s’ubicaven els televisors tenien les potes serrades i aquests espais estaven sostinguts amb diccionaris, també pel terra s’hi trobaven tirats els rètols amb els noms dels països participants.  L’interès de Muntadas en aquest treball consistia en l’anàlisi d’allò públic i allò privat, i en el funcionament de les estructures de poder polític. Mitjançant un treball de camp, Muntadas investigà el passat de la capital Finlandesa, en va extraure un esdeveniment històric per intentar així obtenir els “mecanismes invisibles” de la utilització de la informació, destacant el paper del traductor com a actor invisible en el procés.

En aquest mecanisme que desenvolupa  Muntadas, no existeix només la traducció de llengües, sinó també dels diferents mitjans de comunicació i les tecnologies. Allò que importa és la manera com la informació es transcriu als diferents llenguatges verbals i no verbals: tractats internacionals, conferències polítiques divises, colors, mapes, símbols, telecomunicacions, monuments, audiència, urbanisme, exposicions.

El treball de camp i l’observació-participant són fonamentals en el procés de treball de Muntadas, per això, entre d’altres, podria també emmarcar-se aquesta obra dins la categoria d’art  etnogràfic. A cada lloc on presenta un projecte o exposició, Muntadas es dedica a experimentar intel·lectualment i corporalment, mitjançant l’observació-participant, les expectatives culturals i personals, i a interactuar amb el medi que l’envolta. D’aquesta manera,  oscil·la entre el dins i el fora dels esdeveniments, és a dir, atrapa el sentit dels esdeveniments i gestos específics, i després situa aquests significats a contextos més amplis, realitzant una dialèctica entre l’experiència i la interpretació.

On Translation: The Transmission (Atlanta - Madrid,  7 de maig de 1996) va ser concebut en el marc de la cinquena edició d’un congrés internacional sobre cibercultura, art i noves tecnologies que va tenir lloc a Madrid. La seva intenció era qüestionar els protocols generats pels nous dispositius de comunicació. Per això, el treball es va plantejar com un debat a distància en el qual es relacionaven dos esdeveniments suposadament antagònics: un cultural i especialitzat, el mateix congrés de cibercultura, i l’altre popular i mediàtic, els Jocs Olímpics d’Atlanta.

L’experiència va consistir en una transmissió simultània realitzada mitjançant el sistema de videoconferència a dues bandes. Els interlocutors, Muntadas i Claudia Giannetti, convidada per l’artista a col·laborar, hi van participar respectivament des d’Atlanta (hora local: 14h) i des de Madrid (hora local: 20h). Muntadas es trobava en un espai privat (la seu de PictureTel) amb estudiants i col·laboradors, la vigília de la inauguració dels Jocs Olímpics que van tenir lloc aquell any a la ciutat americana; Claudia Giannetti era en un auditori públic (a la Fundación Arte y Tecnología), davant d’un públic d’experts en cultura digital. La interpel·lació mitjançant apreciacions i interrogants, en forma d’imatges i textos, constituïa un intercanvi simbòlic entre aquests dos interlocutors i els seus contextos diversos. La commutació constant de llengües (espanyol, anglès, alemany i portuguès), com també el paper de la traducció simultània, afegien nous elements de reflexió en una trobada on la lingua franca era l’anglès.

Un mitjà tecnològic com la videoconferència, utilitzat majoritàriament per professionals especialitzats en un sentit comercial i corporatiu serveix aquí no només com a vehicle o canal de transmissió d’un diàleg, sinó també com a paròdia dels sistemes de comunicació estereotipats, com a qüestionament de certa confiança en la tecnologia i com a reflexió sobre la idea de virtualitat. 

A través de On Translation: The Games (Atlanta, ,1996), Antoni Muntadas, en el context de la celebració de los Jocs Olímpics d’Atlanta, es planteja una reflexió crítica sobre el concepte de competició i les seves representacions: himnes, banderes, medalles..., i qüestiona els valors simbòlics que defineixen la identitat d’un país i els seus codis de traducció i mediació a nivell polític, cultural i diplomàtic.

Aquesta instal·lació constava de diverses parts: l’element central era una cabina de vidre insonoritzada de grans dimensions i aparença similar a les dels intèrprets simultanis professionals. A l’interior, sobre una pantalla inclinada, es projectava un vídeo amb les entrevistes que Muntadas havia fet a vuit traductors-intèrprets, les quals s’alternaven amb imatges alentides, en blanc i negre, d’aquests mateixos professionals mentre feien la seva feina.  

El contingut de les entrevistes no era audible directament sinó a través d’un intèrpret que parlava vietnamita, l’idioma del país amb un nombre menor de representants en l’edició anterior dels Jocs Olímpics, a Barcelona, el 1992. A través d’uns auriculars situats al voltant de la cabina, es podia escoltar la traducció del vietnamita a l’anglès. Finalment, des de l’interior d’aquesta cabina s’escoltava, a intervals, un collage d’himnes nacionals: l’Himne dels himnes, una peça d’àudio composta per Muntadas i Víctor Nubla.

També cal destacar la presència d’una sèrie-arxiu de setze pannells amb els marcs pintats amb els colors oficials del Comitè dels Jocs Olímpics d’Atlanta, en els quals es mostrava documentació amb imatges ordenades en funció de categories com "tecnologia", "audiència", "moneda", "banderes", "seguretat".

On Translation: The Internet Project (Kassel, 1997), consisteix en la creació d’una web per a Documenta X, que permetia seguir el procés de traducció d’una mateixa frase, fins a un total de vint-i-tres idiomes, durant el transcurs d’aquest esdeveniment artístic. La frase "Els sistemes de comunicació ofereixen la possibilitat de desenvolupat un major enteniment entre les persones: en quin idioma?", originalment en anglès, la llengua estàndard d’intercanvi i publicació a Internet, va ser sotmesa a una cadena de traduccions realitzades per diferents professionals. A aquesta web es pot consultar la documentació abundant i la correspondència generades durant el desenvolupament del projecte.

Utilitzant com a metàfora el joc infantil del "telèfon sense fils" o "el joc dels disbarats" On Translation: The Internet Project incidia en la dificultat de la distribució d’informació a Internet, així com en els seus equívocs, mutacions, il·legibilitats i pèrdues de sentit. El treball pretenia evidenciar, des d’un punt de vista lingüístic, la problemàtica intrínseca a qualsevol procés de comprensió cultural i, alhora, qüestionar la sobirania de la tecnologia com a via única per acollir aquests mateixos intercanvis. Tal i com plantejava la frase original, l’evolució dels sistemes de comunicació, lluny d’habilitar una millor comprensió entre els individus, emmascara nombrosos dubtes i interrogants relacionats amb la degradació creixent de la informació i la seva manipulació.

Constituït per diverses parts, On Translation: The Audience (1998) és un projecte in progress desencadenat per un pannell amb rodes que durant un any va circular per dotze institucions culturals a Rotterdam  que es desplaçava cada quatre setmanes, segons un calendari preestablert, a una nova institució. Aquest pannell itinerant reproduïa, a la manera d'un tríptic anònim, tres imatges juxtaposades extretes d'aquest àmbits: expressions culturals (llibres, pintures, pel·lícules, actes musicals, etc.), públics en actituds diferents (mans aplaudint, ulls mirant, gent contemplant) i, enmig d'ambdós registres, els "filtres" intermediaris entre un concepte i un altre (arquitectura, mitjans de comunicació i institucions culturals). 

Els tríptics es van ubicar intencionadament en llocs de trànsit, com vestíbuls de museus o entrades de cinema, llindars d'estadis esportius i accessos als teatres. Aquests espais responien a la tipologia dels "no-llocs", és a dir, eren llocs públics connotats i senyalitzats a partir d'una sèrie de codis semàntics particulars, mancats de qualsevol tipus de neutralitat. A les peces de difusió destinades a divulgar el projecte, fulletons, cartells, pàgina web, etc.,  es va col·locar la frase "Atenció: la percepció exigeix participació" (Warning: perception requires involvement), amb aquest subtítol "Si tens prou curiositat per esbrinar el contingut d'aquesta obra, et convidem a reconstruir el trencaclosques d'aquest projecte de dotze mesos". Aquesta frase constituïa no només un avís de la durada de la proposta, sinó també un oferiment a participar-hi. Completaven el projecte una pàgina web, On Translation: The Audience: The Web Site, i un catàleg, On Translation: The Audience: The Publication, que contenia una intervenció visual de Muntadas titulada On Translation: The Audience: The Picture Collection. 

On Translation: The Audience es va produir pel centre d'art contemporani Witte de With de Rotterdam a partir d'octubre de 1998; es va desenvolupar durant els dotze mesos següents, i es va concloure amb una presentació en aquest mateix centre dels dotze tríptics construïts durant la seva evolució. Cadascun d'ells es va exposar acompanyat d'una vitrina de caràcter "antropològic", la documentació sorgida en les diverses ubicacions. Posteriorment, On Translation: The Audience va ser recontextualitzada i presentada a dues institucions d'altres ciutats. La primera d'elles va ser la del Musée d'Art Contemporain de Montreal, amb el nom d'On Translation: Le Public; i la segona va tenir lloc al Berkeley Art Museum. 

Realitzada a partir de diversos casos específics i de contextos diferents, On Translation: The Audience va formar part d'una exploració àmplia de les relacions entre la cultura i la seva audiència, tamisades a través del que podrien denominar-se "filtres" entre ambdós: institucions culturals, dispositius mediàtics i escenaris arquitectònics. Amb això es qüestionava tant el protagonisme d'aquests filtres com a traductors o intermediaris com la seva influència en la construcció de valors i significacions, en un intent d'evidenciar els factors que determinen i mediatitzen la interpretació, l'accés i la percepció de la cultura per part dels espectadors. 

A On Translation: El aplauso, que Muntadas realitza l’any 1999 per Santafé de Bogotá, Colòmbia, ofereix una visió punyent de la realitat del context local de Colòmbia, país afectat per una situació d’extrema violència, corrupció i desigualtat social, davant la incomprensió, la passivitat i la indiferència internacional. El aplauso és un retrat de la morbositat obscena amb la que els mitjans de comunicació tradueixen i  accepten les atrocitats comeses a qualsevol lloc del món. Muntadas mostra els mitjans de comunicació com a manipuladors de la informació i interpreta críticament la realitat colombiana, on la violència és mostrada de manera que insensibilitza els espectadors que la veuen. Una de les diferències essencials entre la percepció del conflicte colombià a través dels mitjans internacionals i els locals, rau en la intensitat amb la que les imatges violentes són presentades en les notícies locals: un bombardeig constant d’imatges associades a  la guerra interna, que ha generat, per sobrecàrrega, una dessensibilització progressiva del públic colombià davant les imatges del conflicte. Muntadas copsà aquesta paradoxa des de l’inici: una tragèdia que es viu localment a través del mitjans, i a la vegada, una saturació d’imatges violentes que compleix el paper de neutralitzar el seu contingut i la seva capacitat de commoure.  

Després d’un llarg període de recerca d’iconografia local, Muntadas arriba a la solució a  On Translation: El Aplauso, en el qual es barregen la imatge cinemàtica i la  imatge fixa en un contrapunt inquietant. OT: El Aplauso és una rèplica al distanciament quotidià dels colombians davant la seva dosi diària d’imatges de violència, que evidencia que el tractament que els mitjans de comunicació han donat a aquests fets violents desemboca en l’actitud passiva i cínica que genera en l’espectador. Tots els telenotícies colombians s’estructuren de la mateixa manera: titulars sensacionalistes, imatges de violència, esports, apunts sobre societat i xafarderies. Aquesta estructura esdevé invariable i aconsegueix acomodar l’assassinat d’un candidat presidencial amb els resultats del campionat local de futbol, una massacre de camperols amb l’elecció de miss Cartagena. Allò que Muntadas troba especialment escandalós és que aquesta estructura està tan integrada en el codi visual que és percebuda com l’ordre natural de les coses: no hi ha consciència de la implicació política d’aquesta neutralització, el seu rol actiu en establir un pessimisme i una tolerància que ajuden a sostenir indefinidament l’establishment. El tractament de la informació a Colòmbia és particularment pervers, no es censura res, en el sentit que constantment es mostren imatges extremes de mort i violència, però a l’equipara-les en quant a format de presentació amb la resta de la informació, s’aconsegueix neutralitzar la seva implicació real. Això fa que els colombians acceptin la situació com quelcom no només normal sinó també inevitable, que genera una extrema tolerància a la vegada que un pessimisme i indolència que es tradueix en la prolongació indefinida del conflicte.  

On Translation: El Aplauso és doncs una  lectura particularment crítica del context colombià, però també, en un sentit més ampli, del paper dels mitjans en general. S’estructura en tres projeccions que generen un recinte en el qual l’espectador es troba especialment immers. Les tres imatges mostren un auditori aplaudint, mostrant alternativament vistes de conjunt i fragments en els quals s’enfoquen les mans. La imatge central és interrompuda a intervals regulars per imatges en blanc i negre de fets violents agafats de la premsa local. Aquestes imatges fixes duren menys d’un segon , amb prou feines el temps suficient perquè la imatge es fixi a la retina però no el suficient perquè la ment pugui reflexionar sobre allò que veu. Seguidament, es torna a la imatge de l’aplaudiment que borra per uns instants l’esforç de retenir en la consciència la imatge violenta, fins que apareix una nova imatge i el cicle torna a començar. 

La lectura més obvia (la violència com a espectacle) o la més superficial (la passivitat de l’espectador, que còmodament assisteix a una guerra que li és presentada a la televisió) esdevé més complexa per l’estructura mateixa de les imatges: les persones que aplaudeixen no mostren cap mena d’entusiasme, ni tampoc cap mena de relació amb la imatge que suposadament estan veient. De seguida es fa evident que es tracta d’un aplaudiment assajat, i no pas motivat espontàniament, no es tracta d’una resposta a un estímul visual sinó una acció que reflexiona sobre ella mateixa (l’acció d’aplaudir). 

On Translation: La mesa de negociación, (Madrid, 1998) comença a gestar-se durant l’estiu del 1997, però en el moment de ser presentat a finals de l’any 1998,  adquireix una dimensió amplificada degut a l’esclat a Espanya de l’anomenada  "guerra digital", al llarg de la qual les principals corporacions mediàtiques del país es submergiren una interminable successió de pactes i contrapactes per repartir-se l’explotació de la televisió digital. La proposta consistia en una taula circular de grans dimensions, composta per dotze elements amb potes de diferent longitud i diferent tornejat. La taula s'anivellava mitjançant piles de llibres que actuaven com a falca per equilibrar-la. Aquests exemplars apilats, els lloms dels quals deixaven entreveure un allau de títols i noms d’autors amb tipografies diverses, al·ludien irònicament a les lluites del mercat de les telecomunicacions. La superfície de la taula estava coberta per dotze mapes il·luminats que remetien a diverses representacions de la distribució de la riquesa entre països.

On Translation: Commemoraçoes urbanas (1998-2002), estava estructurat en quatre apartats. El primer va consistir en la fabricació de deu plaques de bronze i la seva col·locació en diversos punts urbans de la Zona Leste de Sao Paulo; l’aspecte formal d’aquestes plaques, volgudament estereotipat i oficial, remetia a les plaques commemoratives que s’utilitzen per homenatjar un esdeveniment o una situació històrica important. Les plaques d’On Translation: Commemoraçoes urbanas seguien un mateix esquema compositiu -lloc, data d’inauguració, nom i càrrec de qui va prendre la iniciativa de realitzar la intervenció- però celebraven, al contrari, decisions urbanístiques importants preses durant els darrers cinquanta anys en aquesta zona de la ciutat, les quals han derivat en catàstrofes, desastres i equivocacions que determinen la situació actual de desús, ruïna i pèrdua d’identitat.

En segon lloc, es va crear una edició de deu postals que reproduïen, cada una, la imatge de la placa en el lloc exacte on va ser col·locada, al costat d’un detall ampliat d’aquesta, el qual en permetia llegir el contingut. Al revers de cada postal hi havia un paràgraf que afegia informació del "desastre urbà" que commemorava la placa.

El tercer dispositiu va ser la presentació a Sesc Belezinho, l’edifici central d’Artecidade. Finalment es va obrir una pàgina web, http://www.artecidade.org.br., que permetia a l’usuari seguir la dinàmica de la proposta, accedir a tot el material (imatges, ubicacions, textos, etc.) i, sobretot, incorporar, després d’omplir un document-qüestionari, noves intervencions urbanístiques problemàtiques.

La proposta pretenia ressaltar algunes decisions que van accentuar o provocar la seva discontinuïtat urbana actual i la seva precarietat social. En aquest sentit, les plaques col·locades en diversos punts es podrien considerar monuments en sentit negatiu, "contramonuments" propiciats pel capitalisme salvatge de l’època contemporània que celebren irònicament les situacions de desordre, agressivitat i desequilibri metropolità.

On Translation: Warning (1999-en progrés) és el títol genèric d’una sèrie de propostes que tenien com a finalitat incitar la participació i el compromís del públic, com també qüestionar i evidenciar les formes de manipulació i mediació existents en els processos informatius. El fil conductor del projecte va ser la frase Warning: perception requires involvement, traduïda (amb més o menys literalitat) a diferents llengües. Tot i que la primera formalització d’aquest projecte es va produir en el cartell de l’exposició On Translation: The Audience, que va tenir lloc al Witte de Witt de Rotterdam, el projecte específic titulat On Translation: Warning va arrencar en el context de l’exposició Muntadas, Warning, presentada simultàniament al Centre pour l’image contemporaine, el Musée d’art et d’histoire i la seu del col·lectiu attitudes, espais, tots ells, situats a la ciutat de Ginebra.

Aquestes tres intervencions específiques van consistir en l’edició d’un petit adhesiu amb la frase Warning: perception requires involvement, que es va distribuir arbitràriament i es va enganxar de forma aleatòria en diversos elements de mobiliari urbà de la ciutat (semàfors, taulers d’anuncis, tanques publicitàries, etc.); la col·locació de la mateixa frase in situ, sobre els vidres exteriors de la planta baixa del Centre pour l’image contemporaine, de tal manera que a través de les lletres de la qual es podia veure l’interior de la sala d’exposicions i, de nit, es convertia en una mena de caixa de llum.  

On Traslation: The Adapter (Nova York 2000), s’inicia com un  treball en col·laboració entre Muntadas i el Department for Public Appearances, col·lectiu artístic amb seu a Munic, va reunir un conjunt de material documental que indagava des de diferents tessitures la noció d’adaptador. La documentació incloïa imatges extretes de fonts diverses, com revistes i diaris, textos de múltiples procedències i contribucions espontànies de diferents tipus de públic. A la sala d’exposició es va crear un espai obert al debat i l’intercanvi d’idees que permetia interactuar amb els visitants als quals se’ls formulava la pregunta: "Quina és la teva interpretació d’un adaptador?". També es creà un debat intercontinental, entre els membres de DPA (Departament for Public Appearences) que es trobaven a Nova York i la resta de membres que es quedaren a Munic.

El material recopilat finalment s’exposà a dues parets de l’espai de la galeria. Es va realitzar un objecte híbrid, un múltiple il·limitat que remetia als embolcalls dels adaptadors per fer compatibles diferents sistemes informàtics, i que consistia en un cartell-fulletó de 38 x 50 cm, doblat com les instruccions dels medicaments i situat en l’interior d’una petita caixa de cartró amb la pregunta "Adapter?" impresa en la part frontal. En una de les cares del pòster s’observava la imatge sobredimensionada d’una mà que semblava oferir la mateixa caixa a un interlocutor hipotètic; en l’altra cara, hi havia una composició formada per una selecció d’imatges, fragments de textos i definicions extretes del material documental esmentat anteriorment.

A partir d’un objecte concret, l’adaptador", que remetia a les diferències personals, a la multiplicitat de significacions i a la interconnexió d’interpretacions, es va traçar una nova aproximació al concepte de mediació o "filtre" entre la cultura i el públic. No es tractava, per tant, de trobar una definició concreta, sinó de documentar les idees abstractes i la capacitat d’associació que l’"adaptador" suscitava en diversos tipus d’interlocutors, els quals plantejaven un espectre de definicions molt ampli, que anaven des d’un àmbit purament físic fins a un pla mental i especulatiu.

On Translation: Il telefonino (Torí, 2001) Muntadas explora els mecanismes inconscients generats per un procés de comunicació, en aquest cas el telèfon, aparentment privat però que, en produir-se en un espai desprotegit, es converteix en un acte públic i obert a qualsevol tipus de públic. Les diverses expressions emeses pels usuaris del telèfon mòbil, la utilització del qual havia assolit, en el context italià d’aquell moment, un percentatge notablement més elevat que la mitjana europea, les actituds de sorpresa, alegria, preocupació, etc., simbolitzades per l’expressió dels ulls i les diferents gesticulacions, suposaven, d’alguna manera, una traducció en l’àmbit públic, d’aspectes relacionats amb la biografia i la vida de cada persona.

The Message (Roma – Nova York, maig de 2001) és un missatge d’aproximadament vuit folis; a l’encapçalament del qual es llegien les paraules "Atto Politico" que l’artista Claudia Cannizzaro va enviar per correu electrònic a Muntadas durant les eleccions presidencials que van tenir lloc a Itàlia el 2001.El text que va rebre Muntades a Nova York era  il·legible; posteriorment, va descobrir que es tractava d’una imatge que ironitzava sobre la propaganda utilitzada per l’aparell electoral de Silvio Berlusconi, però mai no va arribar a poder descodificar-la.

Aquí, la paradoxa va ser la transformació que havia sofert una informació enviada amb una intencionalitat i un sentit precís, però que en arribar al destinatari va resultar indesxifrable. La noció de traducció, en aquest cas la seva impossibilitat, al·ludeix, per tant, a les diverses formes d’encriptament dels missatges internàutics, els quals remeten o bé a errors tècnics i virus informàtics, o bé a ocultacions voluntàries del significat com a estratègies de transmissió de consignes secretes entre interlocutors. El treball pretenia suscitar una sèrie d’interrogants al voltant de les formes de vigilància, censura i intromissió que es plantegen en els processos comunicatius produïts en el context d’Internet, i qüestionar així el sentit democràtic de la tecnologia.

On Translation: The Symbol (Nova York,  juny de 2002) fou la reacció de Muntadas a la situació creada després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001. La proposta pretén mostrar l’ús reiteratiu i omnipresent de la bandera americana durant el llarg procés de representació mediàtica i informativa que es va posar en marxa després dels atacs terroristes a les Torres Bessones i el Pentàgon. El significat simbòlic d’aquesta icona, i la seva traducció inequívocament populista, es relativitzen en incorporar una sèrie de paraules que qüestionen la paradoxa d’aquesta apel·lació,  un tant genèrica i exacerbada, als valors i a la sentimentalitat patriòtica. Es mostra com dependent de la conjuntura social, aquesta bandera és rebutjada, i fins i tot cremada, com a símbol de la prepotència econòmica i armamentística dels Estats Units; també pot esdevenir una marca d'identitat, solidaritat, patriotisme i fins i tot de comerç. 

The Interview (Birmingham, Alabama, 2002) és una proposta en la qual es recupera l’entrevista d’aproximadament trenta minuts que un programa de televisió de la cadena nord-americana CNN va realitzar a Pablo Poliaschenko, traductor rus-americà durant el període de la Guerra Freda. Aquest document il·lustra, en forma de testimoni directe, el paper del traductor en una situació compromesa des d’un punt de vista històric, on la tasca d’aquest sobrepassa l’àmbit purament lingüístic fins a convertir-lo en dipositari de diversos posicionaments ideològics i mediàtics. Les vivències, anècdotes i reflexions de Poliaschenko no només evidencien la impossibilitat d’objectivitat de qualsevol tipus de traducció, sinó que es transformen en una crònica paral·lela davant dels discursos oficials successius i de vegades contradictoris, una mena de veu en off que narra les curiositats d’uns esdeveniments fonamentals de la història contemporània recent. 

Del novembre del 2002  al febrer del 2003, Muntadas exposa al MACBA On Translation: The Museum. Muntadas plantejà un repte al MACBA i proposà que en lloc d’exhibir obres ja realitzades, les seves reconstitucions o la seva documentació,  el museu les interpretés. D’aquesta manera, al deixar en mans del curador i del personal del MACBA la tasca d’interpretar el format expositiu de la seva obra, qüestiona el paper del museu com a institució de poder i decisions, i obre la possibilitat del debat en quant a l’ús més adequat del mateix. 

Així doncs, el resultat d’aquest model de col·laboració entre l’artista i el MACBA es concretà  en un projecte amb sis parts complementàries on s’hi barrejaven presentacions power-point,  vitrines amb impresos, connexions a la xarxa, fotografies, junt amb informació bàsica de cada obra.: 

- On Translation: Museum - interpretació  és una estructura dissenyada per Enric Franch, que ofereix la possibilitat d’explorar cronològicament cadascun dels vint-i-set projectes que formen la sèrie On Translation.  Aquest dispositiu de presentació està format pels materials documentals generats per Muntadas durant el desenvolupament de cada proposta i un esquema explicatiu dels diferents treballs, presentat com una mena de radiografia textual articulada al voltant de sis categories o ítems. 

- On Translation: Museum - presentació reunia els treballs de la sèrie On Translation juntament amb propostes anteriors que il·lustren quatre dels temes primordials desenvolupats per Muntadas durant la seva trajectòria: arquitectura, mitjans de comunicació, ciutat i museu.

- On Translation: La imatge és un projecte específic per a Barcelona. Es tracta d’una imatge anònima, perfilada en blanc sobre un fons blau, com  els blueprints dels arquitectes i aplicada a formats diferents (tanques publicitàries situades en el casc urbà de Barcelona, postals, samarretes, anuncis a la premsa, plats de porcellana, etc.), que es refereix a una situació arquetípica de decisió produïda en un espai genèric i tipològicament relacionat amb l’escena que s’hi està desenvolupant. Aquesta proposta es relaciona amb Meetings, una sèrie de serigrafies que reprodueixen espais de discussió on tenen lloc esdeveniments que remeten estereotipadament a estratègies de consum, campanyes de màrqueting, posicionaments institucionals, etc. De la mateixa manera que en aquells treballs, On Translation: La imatge utilitza material fotogràfic recollit directament dels mitjans de comunicació però presentat de manera que els valors formals: brillantor, textures, contrastos i definició han estat eliminats per tal de potenciar el seu caràcter de radiografia visual d’una situació arquetípica de decisió. Cal destacar com a part essencial i específica d’aquest projecte la seva presentació no només en el propi espai museogràfic sinó la seva aplicació en altres contextos i formats pretenent traçar tot tipus d’interrogants i vinculacions en l’audiència. Amb aquest treball Muntadas estableix una comunicació amb l’audiència i l’enfronta a diverses interpretacions i traduccions en relació al context en el qual es presenta. Es tracta d’una proposta horitzontal, que s’articula a diverses situacions segons el context, afegint diversos elements a l’experiència de la percepció. La imatge assumeix una condició de text al desvincular-se de l’autor i de la verticalitat pròpies de la contemplació, i a través dels espais on aquesta es mostra, ens ubica com espectadors i consumidors, però intensificant la nostra missió de lectors, i a la vegada, escriptors del text.  D’aquesta manera es substitueix  la sèrie binària producció-consum per l’escriptura-lectura, amb l’objectiu de mostrar a l’ audiència una radiografia del museu.

- On Translation: web s’ubicà dins de l’espai de projectes on-line de www.macba.es, dissenyada per Ricardo Iglesias, i proposa una altra interpretació de la sèrie. S’hi presenta part del fons documental sobre On Translation amb formats, materials i estructures amb la intenció d’adaptar-los –traduir-los– al mitjà específic de la xarxa. 

- On Translation: La publicació és una interpretació autònoma, fruit del treball entre el Museu, l’editorial Actar i l’artista, que aplega materials documentals relacionats amb cada proposta On Translation, com també contribucions crítiques de diversos autors i textos dels col·laboradors que van intervenir en els diferents projectes. 

- On Translation: Espai públic. De les Glòries al Besòs. Canvi urbà i espai públic a la metròpoli de Barcelona era un taller codirigit per Muntadas i Ramon Parramon, que pretén crear un espai de discussió i generar propostes sobre la situació urbanística de la ciutat de Barcelona.  

Així doncs, al llarg de més de vint-i-cinc anys de projectes en diferents formats sobre el mitjans de comunicació, la publicitat, l’espai públic i el privat, la circulació de la informació i el seu ús per part dels poders públics, Antoni Muntadas s’ha erigit, segons les pròpies paraules de l’artista, com a "traductor en imatges del que passa en el món contemporani". 

En contínua evolució, On Traslation se’ns mostra com un immens collage en el qual s’hi van juxtaposant els diversos fragments. En la seva obra el viatge és una pràctica constant que li permet seguir interpretant nous contexts amb una lectura aguda i investigar a través dels processos de traducció. Muntadas és un artista etnogràfic, un treballador de camp, una personalitat inquieta i nòmada, convençut de que qualsevol informació, per insignificant que sembli, pot enriquir un projecte.