Artista nascut a París el 1963. Va freqüentar els Arts Decoratifs parisencs (1982) després el 1984 va cofundar el col·lectiu Els germans Ripoulin (sobretot amb Pierre Huyghe). Abandona totalment la pintura el 1987. A mitjan anys vuitanta, el jove artista s’imposà a l'escena artística europea gràcies als seus vídeos, a les seves edicions de llibres, als seus Compacts Discs i a les seves instal·lacions. L'obra de Closky ha pogut ser comprada gràcies als fons de Lila Wallace-Reader's
Digest Fund i del New York State Council on the Arts. El 1997, va rebre un encàrrec del Dia Center for the Arts (fundació artística novaiorquesa creada el 1974). Fou per aquest motiu que va plantejar el projecte Do you want love or lust? («Vol amor o luxúria» ?) amb la intenció d'experimentar les reaccions dels internautes davant d’un document hipertextual absurd. L'obra és lúdica, està composta d'una sèrie de preguntes sense finalitat i interroga els lectors sobre les seves inclinacions personals. 

Com per a les seves obres tradicionals, Claude Closky va començar per acumular enunciats publicitaris típics de la nostra societat consumista (aquí frases trobades en catàlegs de moda recents i sobre taulells d'anuncis). És interessant fixar-se que tots els eslògans tenen en comú la seva estructura gramatical: es tracta de frases interrogatives de doble-opció (oferint cada vegada dues opcions possibles). Una vegada feta  aquesta col·lecció, el taxonomista trapella s’apropia d'aquestes citacions (suprimeix totes les referències) i les disposa de manera hipertextual, sense un ordre significatiu, unes a continuació de les altres. 

A través d'aquesta obra, Closky va parodiar els psy-quizz - aquests qüestionaris de revistes que ens prometen conèixer millor la nostra personalitat i el nostre perfil psicològic. «Va jugar entre intimitat, irrisió i sarcasme, submergint-nos a una interminable cerca de nosaltres mateixos» (Cécile Petit, “Oeuvres d’art en ligne” a Archée, Montréal, secció ‘Critique’, cap. 2, desembre 2002). No va intentar de cap manera explotar els nous recursos tecnològics (no cal cap plugin o programari complementari al navegador que permet utilitzar formats de fitxers particulars –animacions Flash, VRML...) però va portar  la sobrietat a l'extrem: el fons és monocrom i l'escriptura és vulgar (els enllaços subratllats contrasten molt poc amb la resta). En això, aquest treball estèticament minimalista i conceptual pot fer pensar en els treballs de Marcel Broodthaers i d'Ed Ruscha. 

Contràriament als dos artistes suara (que predicaven una distància amb l'obra), Closky exigeix de l’interactor una immersió total en l'obra. L'internauta aventurer s'ha de deixar portar per la seu web i avançar de pàgina en pàgina seleccionant una de les dues expressions que se li ofereixen. El seu ratolí li serveix de «zapping [... i li] serveix per fer «play» o « pausa », o per escollir un «canal» entre una llista voluntàriament courte». Al principi, pensa que podrà construir una història. Però després d'alguns clics, se’n adona molt de pressa que les qüestions són descontextualitzades i singulars. Aquestes fan referència a la raresa de les relacions humanes (la sexualitat...) i tenen de vegades vocació de fer exclamar el públic (algunes vegades descobreixen l'absurd de la societat predicant valors burgesos). 

Aquí, Closky ha sabut perfectament explotar el «síndrome spaghetti» (metàfora inventada pel Gartner Group). Aquest últim -que és l'obsessió de tot webmaster- és una deriva de l'hipertext que apareix quan la seu web està mancada de llegibilitat i que provoca una pèrdua d'indicacions en l’interactor. És a dir, l'espectador es troba desorientat -està com submergit en un laberint. Dues possibilitats se li ofereixen llavors : 

· o bé és seduït i intrigat per les preguntes proposades. En aquest cas, es perdrà voluntàriament en els meandres arquitectònics de la seu web com un Situacionista a la «deriva» o un “flâneur” baudelairià (cfr. El Pintor de la vida moderna, http://baudelaire.litteratura.com/?rub=oeuvre&srub=cri&id=29&s=1#). 

· o bé es cansa (pot fins i tot sentir una immensa frustració) i deixa ràpidament la seu web. Per a Frédéric Goudal, aquesta obra no és més que una «broma» massa llarga i digna d'un estudiant bromista i immadur. Goudal se sent igualment desconcertat per la manca d'explicacions que es consideren necessàries: segons ell, Closky només predicaria als convençuts i no es preocuparia pels altres. 

Aquí, l'acte d’elecció -característica de la interactivitat- és portat al seu paroxisme (la llista de les preguntes sembla infinita). Aquesta obra pot ser percebuda com una sàtira del caràcter obsessiu que pot prendre l'hipertext.

En resum, Do you want Love or Lust presenta una arborescència hipertextual amb una elecció de dues respostes en cadascuna de les qüestions plantejades a l'interactor, ironitzant sobre les enquestes de les revistes. Amb tot un seguit interminable de qüestions personals, similars a les dels tests de les revistes populars, aquest projecte ens introdueix en un recorregut sense fi, que recorda l'activitat obsessiva en la qual pot convertir-se la navegació per la Xarxa. L'acte d'elegir, sinònim de la interactivitat, basat en el plaer d'exercir un cert control sobre els continguts presentats, es mostra aviat frustrant, perquè la llista de qüestions proposada per l'obra s'allarga contínuament. El gest repetitiu i l'elecció limitada de respostes fan que aviat aquesta aventura perdi interès. L'internauta descobreix aviat que aquesta activitat suposadament lliure no és més que un seguiment del mateix procés, un anar fent clics sense parar, sense resposta, sense conclusió. L'obra al·ludeix a la manca de sentit crític i a la complaença que s'instal·la fàcilment quan es navega pel web, i reflexiona sobre la manera com certs llocs web s'adrecen a nosaltres de manera personal i volen retenir-nos fent-nos esclaus del ratolí. La primera qüestió a la qual s'ha de respondre és Do you want Love or Lust? Una alternativa, doncs, entre amor o luxúria, que ens durà a qüestions diferents en funció dels clics efectuats. D'aquesta manera, si a cada qüestió li corresponen dues respostes i si cada resposta determina la propera qüestió, entrem en un procés complex en el qual la navegació és només fruit de la interactivitat entre l'usuari i la màquina. Closky utilitza, irònicament, els qüestionaris de les revistes que puntuen la nostra personalitat o gustos, jugant entre intimitat i sarcasme i abocant-nos a la frustració pel fet de no obtenir cap resultat.