Una manera de resistir-se al realisme cinematogràfic és la imaginada per Tamás Waliczky que pren partit per desconstruir les regles de la perspectiva imposades pels programaris infogràfics i fer desaparèixer la càmera virtual. En un curt metratge de 1992, The Garden, aquest autor ens passeja per un jardí d'infants, amb la seva vegetació i els seus jocs, no ja adoptant el punt de vista clàssic d'una càmera en desplaçament, sinó el d'un nen petit que descobreix aquest jardí molt més pel tacte i la distància que separa el seu cos de les coses que per la vista. El desplaçament del nen, la imatge del qual roman sempre al mig de la pantalla, implica la deformació del conjunt de l'espai i dels objectes que poblen aquest espai. Tècnicament, les imatges del nen estan preses amb una càmera ordinària i, després de digitalitzar-les, són incrustades minuciosament en un decorat tractat amb imatges de síntesi tridimensionals –el treball de marcatge és particularment acurat– amb l'ajut de programes específics. En resulta una visió molt subjectiva, desconcertant i poètica, en la qual l'espectador retroba les percepcions primitives de la seva infantesa, verges de tota contaminació perspectivista. Waliczky continuarà explorant aquesta via en altres films –Der Wald (1993) i The Way (1994)– capgirant de manera diferent les regles perspectivistes i la percepció de l'espai i del moviment. Lluny de ser simples exercicis d'estil refinats, les obres de Waliczky ens fan emocionar remuntant-nos a la font de les nostres sensacions; ens fan redescobrir móns híbrids, entre mite i realitat.

L'entorn de realitat virtual de Tamás Waliczky, The Garden, tot i ser un dels entorns de realitat virtual més bell creat per un artista, no és realment interactiu, ni realment virtual. És només el vídeo vell d'un gràfic animat per ordinador, però conté gran part del que cal saber sobre la realitat virtual i sobre la tasca de l'artista en aquest camp. Waliczky volia esbrinar la manera com veu el món un nen. Va agafar un vídeo de la seva filla de tres anys en un jardí normal. Després va digitalitzar el vídeo per a poder treballar en totes les relacions de figura i sòl entre la seva filla i el seu entorn. Primer va separar la figura de la nena del terra del jardí. Després va ordenar les diverses imatges del jardí en estructures amb marcs flexibles que podia fer que responguessin i s'adaptessin automàticament i suaument a la presència d'un altre objecte en la imatge. Va inserir, aleshores, la imatge de la nena en els nous fons sensibles al context i va obtenir el que ell admet que són les seves interpretacions de com la seva filla veia el món. El que es veu en el vídeo és com els objectes del jardí reaccionen a la presència de la nena. Quan es recolza en un arbre, aquest es doblega lleugerament per a acomodar la seva esquena; quan puja per l'escala d'un tobogan, els esglaons s'expandeixen i contreuen al seu pas; quan es frega els ulls, tota l'escena desapareix; quan apareix una libèl·lula en el seu camp de visió, tota l'escena excepte l'insecte es torna blanca per a mostrar que l'atenció de la nena, en aquest moment, centrada en l'insecte; quan camina entre flors més altes que ella, aquestes semblen desplaçar-se pel seu costat sense encongir-se com ho farien en una interpretació estàndard de la perspectiva. The Garden ens ofereix una eina conceptual potent per a explorar no només la síntesi psicosensorial del món d'un nen, sinó també els entorns perceptius de tots nosaltres.