Bioteknica és una corporació que treballa en l'àmbit de la biotecnologia - una corporació... fictícia. Concorren a aquesta ficció: un prospecte que lloa els mèrits (i les promeses prou espaterrants) de la firma, vídeos corporatius, savis en bates i màscares de laboratori, retortes, escalpels i microscopis, tumors, excrescències i altres mostres orgàniques més o menys identificables... Notem que els «savis» són de fet els artistes Jennifer Willet i Shawn Bailey, i els « tumors » escultures, o materials (fetes amb l'ajuda de trossos de carn recuperats al supermercat) o virtuals (creades al laboratori virtual accessible sobre el lloc web).

No obstant això Bioteknica -amb el seu lloc web de look clínic, i el seu argot corporatiu perfectament imitat, pot fàcilment aconseguir enganyar al seu món (i s’ha donat). I a fortiori un visitant que cau per casualitat al lloc web, fora del context d'una galeria d'art, li caldrà potser explorar la seu web abans d’adonar-se de la «superxeria».

Ironia i paròdia hi són presents amb una crítica encertada del món de la biotecnologia i sobretot de la seva explotació comercial, de les seves promeses i de les seves amenaces (com per exemple la temptació -o l'espectre- de la clonació humana, o de l'eugenèsia).

Però no es tracta aquí únicament - no simplement - de paròdia i d'ironia, ja que l'obra en aquest cas apareixeria com a divertida, i contundent - però en tot cas bastant limitada en el seu propòsit. I sobretot la sola intenció irònica o crítica no bastaria per explicar el treball de llarg abast dels dos artistes que prossegueix des de fa diversos anys, i que comprèn cursets  i investigacions en «vertaders» laboratoris, sota la supervisió de «vertaders» biòlegs. No es tracta només de paròdia, de tergiversació, ni tampoc (simplement) de metàfora.

És més el que hi ha aquí: a la base, una fascinació tèrbola pels fets i l'aparell de la ciència (més o menys inseparables del comerç) - una fascinació d'altra banda compartida pel públic, com també pels mateixos científics. Aquesta fascinació no és nova. I certament, la ciència ha comptat sovint amb ella, fins a caure en l'espectacle.

Així, la persona, i el personatge, del científic - amb els seus instruments, les seves fórmules més o menys cabalístiques (almenys per al profà), les seves creacions, les seves criatures - continuen formant part no només de la cultura sinó també de la mateixa ciència, i participen en el seu poder (de guarició, o de persuasió). I es tracta ben sovint de personatges de teatre, de «tipus» que trobem tant en l'escena com en la ciutat. Aquí, la realitat i la ficció, l'home i el vestit, es fan indissociables. Mencionem només els metges disfressats d’inquietants ocells guarint la pesta a l'Edat Mitjana; o encara la vestimenta i l'aparell dels metges de la cort en els temps de Lluís XIV amb la llanceta i l'ènema; el metge barbut, positiu i omniscient de la Belle Époque; i finalment el metge modern, eficaç, esterilitzat, apressat, en bata de laboratori blanca amb el seu estetoscopi al voltant del coll. Més particularment (per donar l'exemple d'una persona singular), pensem també en Einstein, convertit en mite popular, l'encarnació fins i tot del savi -millor, del saber pur- amb el seu cervell percebut com «fora del comú» - una percepció que segurament ell mateix jugava a alimentar, com tants dels seus confrares abans que ell. Roland Barthes ha descrit bé la fabricació d'aquest mite, en un text de les Mitologies, titulat «El cervell d'Einstein».

També, de Molière a Jules Romains, de James Whale a Jean-Jacques Jeunet (Alien Resurrection) - i ara, a Bioteknica ! - els autors i els artistes han escenificat regularment aquests personatges, amb deferència (el doctor Benassis a El Metge de campanya, de Balzac), però més sovint amb desconfiança (el doctor Frankenstein, el doctor Jekill, el doctor Moreau), o amb irrisió (Diafoirus, Knock, o fins i tot el farmacèutic Homais, caricatura de la pretensió (pseudo)científica del positivisme burgès del segle XIX, escenificat per Flaubert a Madame Bovary). Es podrien multiplicar els exemples, i extreure-se'n tipus generals: el distret, l'il·luminat, la rata de laboratori, el visionari, el pedant, el savi boig...

Cal subratllar que si parlem aquí del lloc de la persona i del personatge en la ciència i en la representació de la ciència més aviat que el de la teoria -que també està subjecta a avatars- és perquè Bioteknica posa en principi en escena la manipulació de la ciència més aviat que el treball de teorització pròpiament dit: manipulació en el laboratori (extraccions, talls, exàmens, amalgames, transmutacions, etc) però també manipulació (real, o possible) en el comerç.

No és doncs sorprenent més que les obres purament «plàstiques» de Bioteknica (i.e. les escultures «reals» (vull dir, realitzades amb materials tangibles com carn) com també les amalgames virtuals, creades per ells o pel visitant al laboratori del seu lloc web), siguin inseparables de l'aparell més ampli que les engloba, eminentment teatral, és a dir, les performances, els prospectes, els vídeos, el lloc web, la ficció de la corporació, etc, i d’entrada, les persones dels artistes i els personatges que encarnen, imatges perfectes per al nostre temps de la idea que un es pot fer de genetistes cutting edge i ben mirat del «secret de la vida». En efecte, la genètica amb les seves manipulacions i utilitzacions biotecnològiques possibles semblen haver arrabassat a la relativitat d'Einstein i a la física ela primer lloc en l'imaginari «científic» dels nostres contemporanis.

No és que la ciència en ella mateixa constitueixi una mistificació! Més bé que la ciència submergeix les seves arrels, certament en la filosofia i l'observació de la naturalesa (en suma, en el que s'ha anomenat de vegades el «miracle grec»), però també en la religió, la màgia, l'ocultisme, l'alquímia, l'astrologia, i fins i tot l'art... En altres paraules, l'esperit científic i la racionalitat que el sosté tenen  també a veure amb l'imaginari, el somni (per parlar com Bachelard), l'inconscient, o sigui, amb la irracionalitat, i que tota la història de la ciència, dels seus descobriments i dels seus progressos, és un llarg i continu procés per a alliberar-se precisament d'aquesta irracionalitat - al mateix temps que de la il·lusió dels sentits, sempre enganyadors, com se sap, i del sentit comú, enganyós ell també. Així els objectes de la ciència no són mai del tot purs ni tampoc les seves gestes, els seus efectes, i les seves aplicacions.

I resum, el que Bioteknica escenifica, és el somni de la ciència, però també la ciència com a somni -és el nostre somni, i també, de vegades, el nostre malson. I els artistes de Bioteknica, «posant-se a la feina» en «vertaders» laboratoris, intenten simplement acostar-se el més prop possible al material (en el sentit freudià del terme) d'aquest somni del qual les seves obres són una elaboració.

Anne-Marie Boisvert