Bioartista brasiler, Eduardo Kac és sense dubte un mestre de la manipulació i un vertader geni de les comunicacions. Per mitjà d'una imatge ha aconseguit crear un símbol hiperrealista que, per a alguns, ve a  representar l'Art Bio i les experiències associades a la bioenginyeria. Aquesta imatge és la d'un conill el color verd llima del qual és, evidentment, deguda a la tècnica Photoshop. Aquest flota sobre tela de fons blanca acompanyat d'una frase Alba, the fluorescent bunny (Alba, el conill fluorescent), situada immediatament sobre el nom del fotògraf (i no de l'artista). Aquesta imatge d'un conill aïllat del seu context recorda La Trahison des images (1928-1929) de René Magritte (http://www.artdif.com/artdif_images/produits/f745.jpg) que representava una pipa sobre fons blanc amb l’escrit Això no és una pipa. De la mateixa manera, aquesta imatge del conill fluorescent verd no és ni un vertader conill, ni tan sols un documental que acompanya una exposició que tracti d’aquesta obra d'art viva. Però fins aquí arriba tota semblança amb la imatge surrealista. Mentre que Magritte deixava entendre que la veritat se situava en un altre lloc, la imatge de Kac es defineix com un símbol hiperrealista que es transmuta en realitat. Aquesta imatge invasora del conill verd s'ha guanyat una vida pròpia i ha generat una impressionant xarxa d'esdeveniments mediàtics, de comentaris de tipus sensacionalista i d'anàlisis teòriques.

Per a descobrir com va néixer aquest signe hiperrealista, només cal anar a la web de Kac on ens explica com una vertadera conilla va néixer el 2000 en un laboratori de Jouy-en-Josas (França). Aquesta conilla albina, a la que Kac va posar el nom d’Alba, formava part de la nombrosa cria d'una conilla a la qual s'havia implantat una proteïna verda fluorescent (Green Fluorescent Protein o GFP) que procedia d'una medusa. Alba va ser tanmateix l'única cria a manifestar els efectes d'aquesta manipulació genètica resplendint d'un verd fluorescent sota una làmpada de raigs ultraviolats. Mirant de convertir aquesta experiència transgènica en una obra d'art viva, Kac la va realitzar amb la col·laboració de l'artista i zoosistèmici, Louis Bec, així com amb els biòlegs Louis-Marie Houdebine i Patrick Prunet. El seu laboratori esdevingué la casa de la conilla transgènica. En efecte, no es va permetre mai a Alba de ser presentada al públic perquè va néixer durant l'epidèmia de les vaques boges a Europa. Però fins i tot si la mateixa conilla mai no havia d’assolir l'estatut d'obra d'art transgènica viva, una imatge manipulada digitalment i representant Alba, fou creada i en poc temps va aconseguir una envejable reputació.

És doncs així com, l'any del naixement d'Alba, Eduardo Kac va procedir a una sèrie d'operacions públiques, com a per exemple GFP BUNNY - PARÍS INTERVENCIÓN durant la qual l'artista va fer cobrir els carrers de la ciutat amb grans cartells del conill verd; va donar conferències, va organitzar trobades al carrer, va escriure articles i va ser entrevistat tant a la ràdio com a la televisió. Va aparèixer la bandera d'Alba (The Alba Flag) (http://www.ekac.org/albaflag.html) en diversos indrets així com fotos en gran format titulades FREE ALBA! (http://www.ekac.org/freealba.html ). Aquesta publicitat mediàtica va tenir ressò en el ciberespai, molt especialment, a la seu web de l'artista. Es pot mesurar l'èxit d'aquesta empresa publicitària visitant l'Alba Guestbook: 2000-2004 (http://www.ekac.org/bunnybook.2000_2004.html ). La seu web agrupa quatre anys de comentaris dels visitants sobre la sort reservada al pobre conill verd, incloent-hi algunes glosses apassionades sobre Kac i la seva experiència biotècnica. Aquests comentaris del públic van ser aplegats en un llibre publicat el 2003 i titulat : It's not easy being green! (No és fàcil ser verd!) (http://www.ekac.org/noteasy.book.html).

Ràpidament, Kac va dotar el seu símbol hiperrealista, el conill verd, d'una progenitura: nous dibuixos i noves fotografies van aparèixer, que foren exposades en diverses galeries. Hi va haver en principi El Conill Únic (http://www.ekac.org/alba.publicart.html), una instal·lació pública el 2003 al Lloc Únic, a Nantes, França. Després va venir, l'any següent, una exposició titulada Rabbit Remix a la galeria Laura Marsiaj Arte Conemporânea de Rio de Janeiro. HI havia el llibre de l'artista, fotografies, dibuixos, banderes, art web, així com les intervencions públiques; durant aquest temps les imatges infamants del conill verd es trobaven per tot arreu de Rio.

Tot i que Alba no sigui encara una marca comercial, la seva imatge hiperrealista ha estat més difosa als diaris, a la televisió i a la ràdio que la majoria de les grans obres d'art al llarg de la història. És la impressió que hom té en visitar la seu web de l'artista: The Alba Headline Supercollider (2004) (http://www.ekac.org/alba.headlinesupercollider.html). En forma de diari, reuneix alguns dels títols contundents apareguts en diversos mitjans de comunicació a través del món, de Montreal a París i de Rio a Tòquio. Un no pot que sorprendre’s del fet que, fins i tot si el vertader conill fluorescent mai no ha estat vist en públic, la seva suposada imatge ha esdevingut, sense discussió, l'exemple més ben conegut d'una obra d'art bio fins a l’actualitat.

Les conseqüències greus que es desprenen d'aquest gènere d'experiències biotècniques i de la producció de conills verds transgènics han cridat ràpidament l'atenció; desenes d'articles han estat escrits que Kac ha aplegat en una llista exhaustiva sobre la seva seu. El conill verd ha cridat fins i tot l'atenció de la novel·lista canadenca, Margaret Atwood.  A la seva novel·la Oryx and Crake (L'últim home) (2003), l'autora ha posat de manifest les repercussions inquietants que podent desprendre's de la investigació biotècnica quan aquesta s'acompanya d'interessos capitalistes desenfrenats. Recorrent un paisatge d'apocalipsi, el personatge principal, Snowman, troba tota una gamma de criatures transgèniques imaginàries, algunes molt brutals. Entre elles, es creua amb «Un conill, saltironant, escoltant, parant-se a menjar herba amb les seves gegantines dents. Resplendeix en la foscor amb una resplendor verdosa, generada, en una llunyana experiència, per les hormones d'un animal gelatinós que vivia a les profunditats marines... Quan Snowman era nen, hi havia és clar conills verds lluminosos, però no eren tan enormes; no s'havien escapat encara de les seves gàbies per unir-se als seus congèneres i esdevenir nocius» [Margaret Atwood (2003),. Oryx and Crake. New York. Doubleday. pp- 95-96].

La novel·la de Margaret Atwood palesa el contrast que existeix entre les qüestions importants que, com l'informe transgènic, es refereixen a les pràctiques de la biotecnologia i la imatge hiperrealista d'Alba. El perill existeix, ja que ensenyant massa sovint el conill verd, es poden arribar a relativitzar aquestes qüestions sobre les quals Kac s’ha pronunciat en diversos articles i conferències, sobretot sobre la biodiversitat i la necessitat d'encarregar-se dels animals transgènics. Encara que l'artista afirmi que és important despertar la consciència del públic en aquests temes i discutir-ne els diferents aspectes, aquestes qüestions s'esborren davant el símbol hiperrealista que ha afaiçonat. En efecte, com el teòric Jean Baudrillard ho ha afirmat sovint, els signes hiperrealistes són com una pantalla i una xarxa : tenen tendència a substituir la realitat. Tanmateix, el brillant comunicador que és Eduardo Kac ens reserva sense cap dubte alguna nova sorpresa. Ara que la imatge del conill GFP ha entrat en el domini públic, podria decidir introduir en el domini de la invenció dels coneixements algunes preguntes complexes vinculades a les experiències biotècniques actuals, les quals podrien donar lloc a de fecunds debats... sobretot si Kac persisteix a jugar el paper de l’artísta dolent o del savi llunàtic.

Ernestine Daubner