 |
|
La digitalització
1. D’analògic a digital
La matemàtica binària ha tingut i té conseqüències molt bàsiques en el disseny del món tal com el vivim avui. De la mateixa manera que la física de partícules mostra que tota la matèria, amb la seva diversitat, es pot reduir a una combinació complexa de protons, neutrons i electrons (ho deixarem aquí), la matemàtica binària ens permet descompondre qualsevol informació en una combinació de dues xifres, el 0 i l'1. I no solament descompondre, sinó també compondre. És aquest el detonant de la revolució de la informàtica i les telecomunicacions. El bit és la unitat mínima d'informació. El seu valor pot ser zero o un, apagat o encès, sí o no. A partir d'aquesta dicotomia discreta es construeixen totes les escales de matisos de la informació digital. Si gràcies al codi de punts i ratlles de Morse es podien enviar missatges de forma remota a través del telègraf, les combinacions d'uns i zeros, els bits, ens permeten avui dia ser creadors d'informació, d'objectes digitals, de móns virtuals. I segons sembla, estem encara als inicis d'aquesta nova ciència. Si seguim el vol d'un ocell veiem com va recorrent una trajectòria contínua, i l'ocell seguiria existint igual en el seu vol per més ínfima que fos la fracció de temps d'observació. Un exemple similar el podem trobar escoltant una peça de saxofon. Per més que dividíssim la fracció de temps de l'audició, sempre trobaríem alguna subnota -entre el MI i el FA, per exemple- que estigués sonant en aquell moment. Quan intentem reproduir aquestes realitats de forma analògica, respectant-ne la continuïtat, ens trobem amb un problema bàsic, i és que qualsevol instant de realitat conté un volum d'informació inabastable, irreproduïble. Això, juntament amb les limitacions tecnològiques pròpies de la reproducció, implica que entre l'original i la còpia analògica sempre hi ha una pèrdua d'informació, que serà més o menys apreciable depenent de l'habilitat del reproductor i també de la nostra habilitat a l'hora de distingir entre original i còpia. Però la pèrdua d'informació hi continua sent, no ens la saltem. I, per tant, si realitzem una còpia de la còpia tornarem a obtenir una pèrdua de la informació. I passarà el mateix quan realitzem una còpia de la còpia de la còpia. Etcètera. La reproducció analògica comporta una pèrdua d'informació, problema al qual hem d'afegir que els suports de reproducció són físics (paper i tinta, cinta magnètica, vinil, etc.), i per això, exposats a l'erosió com tot, i tothom, en aquest món (físic). La Societat de la Informació difícilment es podia edificar sobre uns fonaments tan fràgils com els que oferia la reproducció analògica. La reproducció digital actua de manera molt diferent. Juga amb les limitacions dels nostres sentits i consent una pèrdua d'informació que en molts casos ni percebem, i aconseguim còpies que ens semblen perfectes. Però no és ni de bon tros així. Si tornem a l'exemple de l'ocell, la reproducció digital consisteix a agafar el vol de l'ocell i convertir-lo en una trajectòria discreta, on la pobra au existeix en alguns punts de la trajectòria però en d'altres no, encara que després la nostra retina (tal com passa al cine o la televisió) no se n'adoni. La reproducció digital també selecciona els milions de colors que configuren l'escena i els redueix a uns milers... potser centenars. Per tant, el vol d'ocell queda simplificat a una sèrie d'exposicions fixes concatenades, compostes per una combinació determinada de colors. La peça de saxo, igualment, queda limitada a una sèrie de sons fixos concatenats, escollits d'una escala discreta de notes i subnotes. En la reproducció digital perdem informació quan passem del model real al digital, però una vegada convertit en bits ja no es registren més pèrdues o erosió. Hem convertit un tros de realitat en una funció matemàtica. L'hem desproveït de matèria, la podem reproduir fidelment tantes vegades com vulguem sense por de l'erosió i la podem transmetre a través de conductes digitals a la velocitat de la llum, sense pèrdua d'informació. Aquestes mateixes qualitats -immaterialitat, reproducció, transportabilitat- treballen a favor de la reproducció digital en un procés a la inversa: si sabem establir una correcta correlació d'uns i zeros, podrem arribar a models digitals que els nostres sentits poden percebre com a reals. Podem anar donant forma, acolorint, sonoritzant i animant bits -permetem-nos aquesta llicència- fins a convertir-los en el vol d'un ocell o una peça de saxo. No cal recordar la quantitat d'ocells i de sons de saxo que ens ofereix avui dia la indústria audiovisual sense haver necessitat ocells o saxos reals, tangibles.
2. Bits i bytes Els sistemes informàtics no poden tractar la informació directament, l’han de codificar. Avui dia, en general, els ordinadors només poden processar informació en sistema binari, és a dir, zeros i uns, el que s’anomena "bit" (per la contracció de binary digit), un dígit que només pot tenir els valors 0 o 1. És convenient que ens fem una idea de la relació entre les mesures d'informació informàtica respecte de les d'informació “convencional”. Avui dia no parem de sentir conceptes com “ample de banda”, “velocitat de transmissió” o “quanta informació és”. Comencem amb els zeros i els uns. Per culpa de les limitacions dels ordinadors al sistema binari hem de recodificar la nostra base de codificació de la informació (l'alfabet, els nombres, els signes de puntuació...) en zeros i uns. El sistema binari treballa amb potències de dos:
Va semblar que 256 eren prou caràcters per a codificar el nostre sistema simbòlic d'expressar la informació. N’hi havia prou amb 8 bit per a la nostra "base simbòlica". A aquest conjunt de 8 bit se’l va anomenar "byte"; a cada "byte", d'acord amb una taula de codis establerta, li correspon un caràcter de la nostra base. El caràcter "A" es podria correspondre amb el símbol 34 de la nostra "base simbòlica" i que codificaríem com 001000010.
Ja tenim la informació i la seva informatització (codificació), ara l’hem de transmetre i, per fer-ho, depenem de la velocitat de transmissió. Els dispositius de transmissió han de ser capaços d'enviar i rebre els nostres 0 i 1 obtinguts en la codificació; com més en puguin tractar, més velocitat de transmissió tindrem. A 1 bit enviat en 1 segon l'anomenarem un bps (bit per segon) o baud, i als seus múltiples (prenent com a factor 1.000, com és tradicional en la mesura dels bit per segon, i no la potència 210 = 1024 usual en els bytes) els aplicarem els prefixos del Sistema Internacional: kbps (kilobaud = 1.000 bps), Mbps (megabaud = 1.000.000 bps), Gbps (Gigabaud = 1.000.000.000 bps) i Tbps ( Terabaud = 1.000.000.000.000 bps). La velocitat de tots els dispositius de transmissió està expressada en bauds (bps, bit per segon), que no hem de confondre amb byte (unitat habitual per a expressar les quantitats d'informació emmagatzemades en dispositius informàtics com discos durs o RAM). La velocitat de transmissió és la mesura de la capacitat d'un dispositiu d'enviar o rebre un determinat nombre de bit per segon. L'ample de banda és la velocitat de transmissió que és capaç de suportar un mitjà de transmissió d'aquesta informació. Un ample de banda de 128 kbps implica que per aquest mitjà poden circular 128.000 bit per segon o, el que és el mateix, 16.000 caràcters de la nostra base de codificació per segon. 3. Dos processos de digitalització En aquests moments, els col·lectius humans més pròxims a la Societat de la Informació, aquesta potent minoria demogràfica de la qual formem part, estan embrancats en dos processos bàsics de digitalització, entenent per digitalització la producció de dígits, de bits: 3.1 Digitalització descriptiva. Consisteix a seguir els mateixos processos de reproducció digital del vol de l'ocell o la peça de saxo, però aplicats a tota mena de temàtiques i activitats: digitalització d'arxius històrics, obres literàries, codis legals, comptabilitats d'empresa, censos demogràfics, mapes geogràfics, imatges astronòmiques... La digitalització decriptiva, en resum, consisteix a captar tota la informació que ha generat i genera tant l'espècie humana com el seu entorn al llarg de la història i en el present... per obtenir còpies digitals, immaterials, permanents, perfectament reproduïbles, fàcilment transportables. La tecnologia està fent grans passos en la invenció d'eines que permeten l'obtenció de còpies digitals cada vegada més fidels. Pensem en l'evolució de les càmeres digitals, les gravadores, els escàners i tot el software de tractament d'imatge i so digital. 3.2 Digitalització creativa. La creativitat consisteix -i aquesta vegada demanarem llicències a epistemòlegs i teòrics de l'art- a extreure idees de la nostra ment i reproduir-les en forma d'informació perceptible per a altres éssers. Per tant, ens trobem tres processos en un exercici creatiu: - tenir idees - sistematitzar-les i concretar-les - exterioritzar-les, fer-les accessibles De moment, els bits no ens serveixen per tenir idees, encara que ja ens ajuden indirectament a tenir-les (aquest és precisament un dels camps d'evolució més apassionants de la informàtica, en associació directa amb la neurologia). Però la tecnologia digital sí que està sent profusament utilitzada en la sistematització i concreció d'aquestes idees. Músics, dissenyadors, arquitectes i nosaltres mateixos ens servim dels bits per concretar les nostres idees i plasmar-les. I per fer-les accessibles al nostre entorn comptem amb els mateixos ordinadors, aplicacions informàtiques, suports digitals de tota mena, xarxes de telecomunicació digitals... Cada dia s'estan generant quantitats ingents de bits "creatius" amb informació "nova", que van conformant, juntament amb l'entranyable realitat d'àtoms i la creixent realitat digitalitzada idescriptiva, un nou escenari, la realitat ampliada de la Societat de la Informació. Aquesta realitat no només està subjecta a l'existència física, tangible, en la qual els éssers humans som un grapat d'àtoms més. També depèn de l'existència digital, creada completament per nosaltres i plasmada en aquest nou espai vital anomenat Ciberespai... amb tota la càrrega filosòfica que això comporta. |
|
|
|
|
1996-2007