Per a continuar explorant en el llegat artístic del passat, podem fer un viatge virtual a Egipte, on alguns de vosaltres potser heu estat. El recorregut que us invito a fer és el següent:
 

1.   Egipte 

Es tracta d'una civilització situada a la cruïlla de quatre móns: l'Àfrica del Nil, el Sàhara, el Pròxim Orient i la Mediterrània. Fou, doncs, el resultat d'un complex joc d'influències, entre les quals la component africana, cronològicament la primera, esdevingué fonamental.

Aquesta civilització va néixer vertebrada per la vall fluvial del Nil. A partir del llac Tanganica, el Nil  avança cap al nord i, per salvar el desnivell, forma cinc cascades; entra a Egipte passada la segona. A diferència de la majoria de pobles, els egipcis s’orientaven cap al sud, és a dir, cap a les fonts del Nil, de manera que l’oest els quedava a la dreta -amb el resultat que aquest era el “bon” costat per passar a l’altre món. Les pluges abundants i les neus de les muntanyes d’Abissínia provoquen la crescuda de les aigües, amb les consegüents inundacions periòdiques, que acumulen un dipòsit al·luvial que constitueix un excel·lent adob: arriba després de la collita, cap a la tardor, i es retira a l’hivern tot deixant la terra preparada per a la sembra.

El ritme de la vida egípcia -aïllada de la resta del món per deserts extensos, per les cascades del sud, i per la mar mediterrània en el seu delta fangós- s’articula en funció de les crescudes del Nil, el qual, a la vegada, confereix la unitat al país.

Les primeres notícies històriques ens parlen de dues unitats polítiques articulades. La primera se situava a la vall -l’anomenat Alt Egipte- i la segona, al delta -l’anomenat Baix Egipte. De la unificació d’ambdues contrades neix un dels primers imperis que coneix la història.

 

1.1 Civilització i societat 

El centre de la vida econòmica egípcia radicava al palau, des d’on es dirigia l’economia del conjunt del país a través d’una burocràcia altament organitzada i que administrava les terres, els tallers, els magatzems i les obres públiques. El faraó-déu exercia el paper de representant dels grans déus, o sigui, el de propietari directe, amo i senyor de tota la terra d’Egipte, tot i que a la pràctica es reconeixia la propietat privada dels temples i funcionaris.

A la cúspide de la piràmide social egípcia trobem el faraó amb una burocràcia jerarquitzada i un sacerdoci poderós. Centralisme i burocràcia són els pilars d’aquest sistema: el palau del monarca, la “casa gran” (en egipci “per âa”, i d’aquí faraó), és la seu de l’administració. Els escribes són els agents de l’estatisme diví: “l’escriba és qui mana” és la fòrmula ritual de molts textos. Entre la població lliure podem distingir els artesans, que treballaven en els tallers del faraó i rebien un salari en forma de queviures i vestits, i els fellah, camperols sotmesos a prestacions personals, impostos i altres formes de treball no remunerat. Finalment, els esclaus, estrangers, presoners de guerra o comprats a altres països, són la mà d’obra sotmesa al dur treball de les mines i pedreres.

La civilització egípcia s’identifica amb la reialesa; el seu règim teocràtic prové de la certesa que només un déu pot influir en la natura per a estimular els seus dons: la comunitat resta així lliure de tota incertesa, ja que el país és governat per un déu. El rei es manifesta com el regulador dels poders naturals i, per tant, com el senyor de la fertilitat; era el vincle entre l’ordre social i l’ordre del món: el seu nom va sempre acompanyat de les paraules vida, prosperitat i salut.

 

1.2 El concepte d’art 

Les produccions artístiques que ens han pervingut de l’Egipte antic estaven subordinades als grups de poder, concretament al rei i a la casta dels sacerdots. El paisatge immens, la centralització gairebé absoluta del poder i la religió centrada en la vida d’ultratomba van ser determinants de la personalitat de l’art egipci, caracteritzat per un sentit il·limitat, etern, i colossal juntament amb una clara voluntat de permanència. D’entre les seves característiques destaquen una curiosa continuïtat d’estil -dura gairebé tres mil anys amb pocs canvis-, propiciada per l’aïllament geogràfic i el pes de la tradició, d’una banda, i una tendència al monumentalisme evocador del poder del rei i dels déus, de l’altra.

Pel que fa a l’arquitectura, els edificis més representatius són el temple i la tomba (que evoluciona de la mastaba a la piràmide). L’escultura exempta, vinculada íntimament a l’arquitectura, presenta un conjunt de normes d’estil  ¾frontalitat, hieratisme, tensió física i espiritual, dignitat en les actituds¾  que es mantenen al llarg de les diferents etapes. Els relleus i les pintures són els elements decoratius habituals a les parets dels temples i les tombes. Tenen, d’una banda, un caràcter narratiu, conten aspectes de la vida egípcia, i de l’altra, posseeixen un sentit funcional que consisteix a fer agradable la vida solitària de la tomba i a proporcionar benestar al difunt. La mida de les figures estava en relació directa amb la classe social del representat, i ja no es concebien aïllades, sinó dintre d'un espai, formant escenes delimitades per franges.

 

1.3 El crepuscle d’una civilització 

Alexandre el Gran, el 333 ane, va conquerir Egipte, que estava sota la dominació persa, i va fundar Alexandria que esdevingué la capital del país.

A la mort d’Alexandre, el general Ptolemeu fou coronat rei d’Egipte, iniciant-se d’aquesta manera el període ptolemaic que culminà l’any 30 ane quan, després de la batalla d’Acci, Egipte passà a ser una província romana.

Dues línies artístiques marquen aquest final: una d’hel·lenística, destinada a la societat urbana d’origen grec, i una altra de tradició faraònica, per a ús dels indígenes.

La tradició faraònica destaca en els temples ¾Dendera, Edfú, Debot¾ amb una decoració més carregada i colorista, i amb nous tipus de capitells florals i columnes. En l’escultura, en canvi, predomina la influència grega.

En els primers anys de la nostra era Egipte fou evangelitzat i el cristianisme s’hi anà imposant. La tradició nilòtica combinada amb la fe cristiana es traduirà estèticament en l’art copte que heretarà, a més, els motius ornamentals de l’època greco-romana. 

 

2.  Pròxim Orient 

Mesopotàmia ("país entre rius") abasta una extensa regió situada en una zona de pas de pobles i cultures, i caracteritzada per la diversitat ètnica i cultural. A diferència d'Egipte (una sola ètnia, una història continuada i un art unitari), aquí hem de parlar de cultures mesopotàmiques (sumèria, accàdia, babilònia, assíria).

La producció d'un excedent d'aliments que es va donar a les planes al·luvials del Tigris i l'Eufrates, al voltant del 4.000 ane, va culminar amb l'aparició de les ciutats-estat, caracteritzades pels seus milers d'habitants, complexes religions, estructura de classes política i militar, tecnologia avançada i amplis contactes comercials. No sabem exactament quan es van fundar els primers assentaments; sabem, tanmateix, que funcionaven com a ciutats-estat autònomes, amb dinasties independents i sovint enfrontades entre elles. Cap al 2.500 ane, la baixa Mesopotàmia estava dividida en una vintena de ciutats (Sippar, Isin, Nippur, Umma, Lagash, Uruk, Larsa, Ur, Eridu...), cadascuna de les quals controlava un territori de 50 a 500 hab.

La ciutat i el seu territori, ple de poblats i llogarrets, constitueix la unitat política bàsica del món mesopotàmic. Al capdamunt de l'administració hi trobem, primer, una autoritat religiosa, després, una autoritat secular. Se l'anomena en, ensi o lugal. Entre les seves obligacions hi ha la de dirigir l'exèrcit, administrar justícia i coordinar les obres públiques (canals d'irrigació, temples...). El seu poder emana de l'origen diví de la seva funció, fet que configura un sistema polític basat en la religió.

 

2.1 Sumeris i Accadis 

La revolució urbana a les terres del Pròxim Orient culmina entre el quart i el tercer mil·lenni ane; l'art hi serà l'expressió de les necessitats religioses i polítiques, com mostra la proliferació de temples, palaus, obres de fortificació, tombes, relleus ornamentals i històrics...

Des d'un punt de vista constructiu els temples es caracteritzen per l'ús del tovot i el maó fets d'argila assecada al sol (donada la manca de fusta i pedra),  murs gruixuts  per donar consistència i aïllar de la calor i el fred extrems de la zona,  construcció sobre terrasses a fi d'aïllar els edificis de la humitat provocada per les crescudes del Tigris i l'Eufrates,  revestiment extern de mosaic per protegir l'edifici de la pluja i el vent i dotar-lo de magnificència,  ús de la volta, en lloc de l'arquitrau, conseqüència dels materials utilitzats i de l'interès a construir espais interiors d'una gran amplitud. Es tracta, doncs, d'una arquitectura adaptada al medi, adient a la climatologia, monumental i, alhora, pràctica.

En el període neo-sumeri (2.150 - 2.015 ane)  apareix el ziggurat . Deriva del temple sumeri de tres pisos i pot arribar a tenir set pisos de proporcions decreixents, amb rampes i escalinates que porten al petit templet ubicat al pis superior. És una construcció massissa (no es pot entrar dins d'un ziggurat), feta de tovots recoberts de maons esmaltats, que servia d'observatori astrològic, de lloc de culte, i de centre d'endevinació. Simbòlicament, el temple representava la gran escalinata per on la divinitat podia baixar a la terra: era, doncs, una invitació dels humans als déus per tal que aquests es dignessin viure entre els mortals i s'allotgessin en el santuari construït als peus del ziggurat.

 

2.2 Babilònia 

Es va consolidar com a ciutat-estat hegemònica al començament del segle XVIII ane amb Hammurabi, que creà un imperi, l'obra legislativa del qual es concreta en el seu famós Codi.

Hereva dels antics regnes de Sumer i Accad, la seva evolució històrica sol dividir-se en dos grans períodes: el paleobabilònic i el neobabilònic.

Els únics palaus coneguts del primer període són els de les ciutats properes a Babilònia, com Mari, que té forma trapezoïdal i està construït entorn de diversos patis, i que presenta una decoració pictòrica que recorda la dels palaus minoics.

L'estatuària, tot i recollir el llegat sumeri i accadi, aporta com a principal novetat les figuracions de deesses. A subratllar la importància de l'estela de diorita negra anomenada Codi d'Hammurabi, ja que, a més de portar inscrites les lleis promulgades el 1753 ane, presenta unes noves formes d'esculpir les figures i uns primers intents de perspectiva.

Del període neobabilònic destaca la pròpia ciutat de Babilònia i el seu urbanisme. Dividida en espais regulars delimitats per avingudes, és plena de temples, com el ziggurat anomenat Etemenanki, la torre de Babel de la Bíblia.

 

2.3 Assíria. L’art del poder 

La regió situada a la vall mitjana del tigris, amb capital a Assur, té una llarga i complexa història, que hom sol dividir en tres períodes: l'imperi antic (1800-1375 ane), el mitjà (1375-1047 ane) i el nou (883-612 ane).

Es fa difícil de trobar uns elements comuns que caracteritzin el seu llegat artístic, si deixem de banda el paper central de la monarquia, vinculada al déu Assur, i l'exaltació dels valors militars.

Elements definitoris de la seva arquitectura és la construcció de ciutats de nova planta (com Nimrud, Khorsabad i Nínive), que serveixen de capital i residència dels monarques, i en les que destaquen el palau, els temples i les muralles.

En l'art figuratiu, els assiris assoliren l'excel·lència en el relleu, molt localitzat en les àrees de representació del palau com les sales de recepció, les portes, els vestíbuls..., de temàtica militar o escenes de caça, i amb clara funcionalitat de mostrar el poder del monarca.

Són també prou coneguts els Lamasu, figures monstruoses que flanquegen les portes del palau, que combinen trets d'animals (bous, lleons) amb caps humans o de déus i ales d'àliga.

 

2.4 Els hittites 

Els seus testimonis artístics són nombrosos a l'Àsia Menor i a la Síria septentrional, particularment a la capital, Hattussa i a Karkamis. En els emplaçaments excavats, hom ha trobat restes de ciutats emmurallades, aixecades sobre bases ciclòpies, santuaris i palaus; aquests disposen d'un pòrtic obert, amb un nombre imparell de columnes que suporten el trespol d'una sala rectangular (sala del tron), amb la dimensió més llarga paral·lela a la façana.

La pedra hi és un element bàsic de construcció, sobretot en els fonaments, i sovint és decorada per baixos-relleus com els que hom troba a les portes de les ciutats (porta dels esfinxs a Alaja Hüyük) i als santuaris (relleus rupestres de Malatya i de Yazilikaya (segle XIII ane). 

 

2.5 Canaan i els fenicis 

Cannan és el nom donat a distints indrets de l'Orient mediterrani a partir del segle XV ane. Sembla que primerament es referia a la Fenícia estricta, segons l'etimologia (en les tauletes de Nuzu del segle XV, kinnahu significa "púrpura", com el grec phoinix, mot que origina el nom de Phoenicia).

La gran etapa cultural de Canaan correspon arqueològicament a l'edat del bronze, quan el país fou ocupat pels cananeus, que desenvoluparen una cultura urbana des del III mil·lenni ane fins a la conquesta per part dels hebreus, vers el 1200 ane.

Gran part de l'interès de l'art fenici resideix en la seva capacitat per integrar tècniques i llenguatges formals diversos (art cananeu, egipci, hittita, minoic) i crear unes noves formes que van tenir una gran difusió i van influir, al seu torn, en l'art d'altres pobles, com el de la cultura tartèssica.

 

2.6 Els aquemènides 

Nom que es dóna a la dinastia que governà l'imperi persa des del segle VII ane fins a la destrucció de l'imperi per Alexandre el Gran. La dinastia començà amb Aquemenes, rei d'un petit districte de l'Elam; amb Cir el Gran conquistà Babilònia, derrotà el rei dels medes, Astíages, i annexionà tot l'Iran al nou imperi. Amb Cambises II i Darios I la dinastia arribà al seu més alt nivell en art, cultura i organització política.

El màxim exponent del seu art antic és l'arquitectura, caracteritzada pel sentit de distribució de l'espai, les columnes i les voltes. Hom en troba les primeres manifestacions artístiques en els vasos de ceràmica d'Elburz, de Susa o de la necròpoli de Sialk. Però hom pot considerar com les primeres representacions amb una intencionalitat plenament artística els bronzes de Luristan (1500 ane), tot i que no semblen produccions autòctones, bé que els motius temàtics són els clàssics perses.

Pròpiament, l'art que hom coneix de Pèrsia és el de l'època que comença amb Cir II (559 ane) fins a l'arribada dels musulmans (651). En aquest mil·lenni històricament hi ha primerament el període aquemènida, el de màxima esplendor arquitectònica; tot i que és un primer període de les ciutats de Pasagarda (559 ane) i Persèpolis (540 ane), aquestes en són el conjunt més representatiu.




La revolució
urbana

La casa urbana
oriental

un model de
civilització

L'art egipci

Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner