La casa urbana oriental
 

Com l'hàbitat rural o pre-urbà es va transformar en urbà? Existeix alguna tipologia comuna de casa urbana en les civilitzacions d'Egipte, Mesopotàmia, Índia i Grècia?

La casa urbana oriental típica és la casa-pati, tal com es mostra en les plantes d'habitatges d'Ur (Mesopotàmia), Kahun (Egipte), Mohenjo Daro (India) i Atenes (Grècia).
 

L'origen d'aquesta tipologia de casa el podem rastrejar a través de la següent seqüència:

• la forma més senzilla d'organitzar un espai és envoltar amb una tanca un espai obert
   

• els grups seminòmades de pastors construeixen cabanes que encerclen un terreny, on el bestiar està protegit dels animals salvatges
   

• els grups agrícoles distribueixen els habitatges familiars al voltant d'un pati, on hi realitzen les tasques agrícoles. L'hort, situat en un pati interior, és un element essencial a les cases de pagès de tots els continents.

La casa pati és el resultat, doncs, de juxtaposar un cert nombre d'elements construïts al voltant d'un espai central obert. La característica més important és l'existència d'un pati ajardinat, espai privat central i obert: és el cor de la casa urbana oriental (en xinès se l'anomena "regal del cel"), i proporciona llum, aire i aigua

Quins factors han contribuït a la generalització de la casa urbana oriental?

1. és un habitatge que, tot i està al costat d'altres habitatges, permet una gran privacitat per realitzar les activitats domèstiques, protegeix dels estranys i aïlla del soroll del carrer. Fins i tot, moltes tenen a l'entrada una paret posada de tal manera que impedeix de veure l'interior de la casa. Les finestres enreixades i amb gelosies permeten veure sense ésser vist
    

2. les muralles que envoltaven les ciutats limitaven la quantitat de sòl destinat a la construcció: l'existència d'un pati interior permetia una més gran densitat constructiva (els edificis podien estar adossats...)
    

3. és una bona adaptació a determinades condicions climàtiques ja que, en estar adossades, no estan exposades pels quatre costats al vent, al sol... A més, el pati està concebut com un espai exterior protegit de la casa, on hi havia aigua (de la pluja) i on s'hi conreaven vegetals. Ofereix un microclima que es pot modificar posant-hi plantes, elements que facin ombra...
    

4. el pati quadrat esdevé un agradable jardí interior que permet boniques i canviants perspectives des de totes les habitacions que hi donen
    

5. el pati es correspon amb la imatge que hom sol tenir del paradís: les dimensions laterals són finites i definides, però l'alçària és il·limitada
    

6. per augmentar la privacitat està dividida en dues seccions: una pública en la que es reben els invitats, i una privada, domini resevat a l'ús familiar. La zona íntima és la part més espaiosa de la casa
    

7. l'interior de la casa és molt flexible: la majoria d'habitacions són espais multiusos, sense una activitat específica com dormir o menjar. És l'activitat la que defineix la funció i no a l'inrevés
    

8. la façana és modesta, refusa l'ostentació: no expressa exteriorment el nivell social dels seus ocupants. Això permet que rics i pobres puguin coexistir en harmonia en el mateix barri

És, doncs, un habitatge introvertit, que en part recollirà la tradició greco-romana, encara que aquesta basarà les seves plantes en eixos de simetria. A la caiguda de l'Imperi romà el prototipus de casa oriental urbana serà oblidat per occident, i només se seguirà utilitzant en monestirs i convents (recordem els claustres i les seves funcions).

Mesopotàmia

Mesopotàmia ("país entre rius") abasta una extensa regió situada en una zona de pas de pobles i cultures, i caracteritzada per la diversitat ètnica i cultural. A diferència d'Egipte (una sola ètnia, una història continuada i un art unitari), aquí hem de parlar de cultures mesopotàmiques (sumèria, accàdia, babilònia, assíria).

Quines condicions reunien les valls del Tigris i l'Eufrates?

• la fertilitat de la terra estava assegurada per les inundacions periòdiques dels rius, ambdós rius són navegables i actuen de vies de comunicació
   

• amb els Zagros al nordoest i el desert d'Aràbia al sudoest, estava protegida de les incursions, fins que el cavall fou domesticat (a partir del segle VIII ane, els genets amenaçaren la supervivència de les sedentàries civilitzacions urbanes de Mesopotàmia). Val la pena retenir la importància del cavall en la història com ho palesen la (pretesa) invasió dòrica a Grècia, la caiguda de l'Imperi Romà, la formació dels cavallers medievals...)

La producció d'un excedent d'aliments que es va donar a les planes al·luvials del Tigris i l'Eufrates, al voltant del 4.000 ane, va culminar amb l'aparició de les ciutats-estat, caracteritzades pels seus milers d'habitants, complexes religions, estructura de classes política i militar, tecnologia avançada i amplis contactes comercials. No sabem exactament quan es van fundar els primers assentaments; sabem, tanmateix, que funcionaven com a ciutats-estat autònomes, amb dinasties independents i sovint enfrontades entre elles. Podem suposar que degueren sorgir per agrupació de famílies que formaren una comunitat aldeana i que, més endavant, aquestes comunitats s'agruparen al voltant d'un temple. De moment, només podem afirmar que cap el 2.500 ane, la baixa Mesopotàmia estava dividida en una vintena de ciutats (Sippar, Isin, Nippur, Umma, Lagash, Uruk, Larsa, Ur, Eridu...), cadascuna de les quals controlava un territori de 50 a 500 ha.

La ciutat i el seu territori, ple de poblats i llogarrets, constitueix la unitat política bàsica del món mesopotàmic. Les comunitats rurals subministraven a la ciutat productes agrícoles i rebien, en canvi, productes artesans, protecció en temps de guerra i informació religiosa (molt relacionada amb el treball agrícola). La terra era controlada directament pel personal dels diferents centres religiosos: una part la treballaven pagesos que depenien del temple, una altra estava conreada per assalariats i, una altra, per parcers que paguen al temple 1/7 o 1/8 part de la collita. Part de la collita s'emmagatzemava com a reserva o com a base d'intercanvi, i la resta es distribuïa entre el personal adscrit al temple o palau; en el temple del déu Bau de la ciutat de Lagash hi treballaven 21 flequers ajudats per 27 esclaus, 25 cervesers amb 6 esclaus, 40 dones dedicades a la preparació de la llana, filoses i teixidores, 1 fuster, a més dels funcionaris, escribes i sacerdots.

La concentració i administració de l'excedent amb tot el que això comporta (cobrament d'unes rendes, distribució dels aliments per a la població, fabricació dels estris de treball o militars, enregistrament de les informacions que regulen la vida de la comunitat...) es tradueix en tot un seguit de transformacions del territori:

• els canals que distribueixen l'aigua i que permeten transportar productes i primeres matèries
   

• les muralles que marquen l'àrea de la ciutat i que la defensen dels enemics
   

• els magatzems, amb la seva comptabilitat (contractes, rebuts, ingressos...) enregistrada en tauletes escrites amb caràcters cuneïformes
   

• els temples als déus

Al capdamunt d'aquesta administració hi trobem, primer, una autoritat religiosa, després, una autoritat secular. Se'l anomena en, ensi o lugal. Entre les seves obligacions hi ha la de dirigir l'exèrcit, administrar justícia i coordinar les obres públiques (canals d'irrigació, temples...). El seu poder ve donat per l'origen diví de la seva funció: es desenvolupa així un sistema polític basat en la religió.
 

La ciutat d'Ur

Una de les transformacions més notables que experimenta el territori és l'aparició de les ciutats. Fixem-nos en el cas d'Ur. Situada a la riba de l'Eufrates (actualment el riu passa a uns 15 km a l'oest) i propera al mar (la línia de la costa també ha variat notablement), tenia una superfície urbana d'unes 100 ha i una població propera als 35.000 habitants. Si comptem la totalitat de la població de la ciutat-estat (la ciutat d'Ur i el conjunt de poblets del voltant) podia haver arribat a 250.000 h. Cap el 2.000 ane hi podem distingir tres parts:

• la ciutat emmurallada
   

  Té forma ovalada (1.200m de llargada per 800 d'amplada); l'Eufrates li passava per l'oest i un canal navegable l'envoltava pel nord i per l'est, amb dos ports que li proporcionaven ancoratges protegits.
  La muralla tenia uns 8 m. d'alçària, servia de mur de contenció a la plataforma sobre la que s'aixecaven els edificis de la ciutat; la seva estructura interna és de tova i tenia un gruix de 20 m. a la base; el mur exterior, en canvi, estava fet de maó cuit. A més de la funció defensiva servia de separació entre l'ambient obert de la naturalesa i l'ambient tancat de la ciutat.
  La ciutat estava densament edificada. La mida i la planta de les cases era variable; en trobem de dos pisos, de maó cuit a la planta baixa i tova a la part superior, i amb guix i calç s'amagava el canvi de material. L'habitatge típic és, tanmateix, l'edificació al voltant d'un pati, resposta a la necessitat d'intimitat domèstica en condicions urbanes de gran densitat d'edificació, d'aïllament del soroll i de ventilació.

   

• el recinte sagrat (temenos)

  Conté els únics espais oberts significatius de la ciutat. El seu ús està reservat als sacerdots i membres de la cort.
   

   

• la ciutat exterior

  La ciutat emmurallada depenia, per a la seva alimentació, de les comunitats agrícoles veïnes; per això estava envoltada d'una zona rural, plena de llogarrets amb cases fetes de maó. Uruk estava envoltada cap el 3.000 ane per uns 150 poblats. Els aiguamolls i deserts van donar pas a un paisatge artificial de camps, prats i fruiters, envoltat de canals de regadiu.

Egipte

Es tracta d'una civilització situada a la cruïlla de 4 móns: l'Àfrica del Nil, el Sàhara, el Proper Orient i la Mediterrània. Fou, doncs, el resultat d'un complex joc d'influències, entre les quals la component africana, cronològicament la primera, és fonamental.

Egipte i Mesopotàmia semblen dues regions idèntiques: ambdues estan travessades per rius que reguen valls i planes molt fèrtils. Tanmateix, l'evolució dels assentaments urbans a Egipte es va desenvolupar de manera oposada a la de Mesopotàmia. "Res més diferent del mosaic de ciutats-estat que es repartien la vall del Tigris i de l'Eufrates, que el regne unificat d'Egipte, on la ciutat realment no existia" (J. Hawkes i L. Wooley).

Per què a Egipte les ciutats són diferents de Mesopotàmia? Per què hi ha tantes restes d'edificis religiosos i tan poques de restes urbanes? Vet aquí algunes de les raons que hom sol donar:

• l'aïllament i la manca de grans conflictes bèl·lics feien innecessàries les muralles i, per tant, no existeix tan clarament la delimitació del territori: l'estructura de la ciutat no era compacta i els diferents barris no estaven fixats per un terreny delimitat
   

• no calia ocupar contínuament el mateix lloc per tal d'aprofitar la gran inversió de capital que representava la muralla defensiva
   

• la mobilitat urbana feia que els faraons poguessin preparar la tomba en un lloc diferent al dels seus predecessors
   

• la pràctica totalitat dels recursos de la construcció i dels materials duradors es van posar a disposició de l'edificació de temples i tombes
   

• el canvi en la ubicació de l'hàbitat fa impossible la creació d'un tell que permet localitzar fàcilment un assentament urbà. Un tell és un petit monticle format per les successives reconstruccions d'una ciutat damunt les ruïnes de les anteriors; constitueix un jaciment arqueològic típic d'Iran, Irak, Palestina, Turquia i sud de Rússia. A les valls fluvials la majoria d'edificis eren fets de maó d'argila assecat al sol; una casa solia durar uns 75 anys i quan queia, s'anivellaven les runes que feien de fonaments de la nova casa. D'aquesta manera, el nivell efectiu del terra anava pujant (això es pot observar en moltes ciutats modernes, en les que la planta baixa d'algun edifici històric està per sota dels nivells dels carrers que l'envolten)
   

Per tot plegat, se'n sap molt poc de les ciutats egípcies. La seva arquitectura grandiosa i monumental ens fa pensar que havien de tenir la tecnologia adient per construir grans ciutats, però dedicaren més esforços a la construcció de tombes per als morts que de refugis per als vius. Potser els grans edificis, simbolitzant la idea de permanència, expressaven la nova condició de vida sedentària: fixem-nos que la forma de piràmide impedeix que aquesta esdevingui una runa. Ja ho diu un proverbi àrab: "Tothom li tem al temps, però el temps tem a les piràmides".

Ciutat i monuments no formen un tot integrat: els monuments no defineixen el centre de la ciutat, sinó que formen una ciutat en sí mateixa, divina i eterna:

• la ciutat divina està construïda en pedra (per tal que romangui immutable en el curs del temps), i està poblada de formes geomètriques simples (prismes, piràmides, obeliscs), o d'estàtues gegantines, no proporcionades a la mesura dels humans sinó més aviat al paisatge natural. Les escultures reprodueixen amb realisme les fisonomies dels models i les immobilitzen en un intent de detenir per sempre els aspectes més fugissers de la vida. Està habitada pels morts, i està feta per a ser vista des de lluny, com rerafons sempre present de la ciutat dels vius.

   

• la ciutat dels vius està construïda amb materials fràgils, com ara el maó d'argila assecat al sol, que subratllen el caràcter efímer d'aquesta vida: és una morada temporal que, més tard o més aviat, s'ha de deixar.
   

La ciutat de Tell el-Amarna

La construcció de ciutats sota els faraons devia ser un procés ràpid per tal de no alentir les obres de la seves tombes. Prenem el cas de Tel el-Amarna, ciutat nova fundada per Akhenaton per tal de desfer-se de la tutela dels sacerdots de Tebes. Està situada a meitat de camí entre El Caire i Luxor, a la riba dreta del riu on els penya-segats deixen una esplanada d'11 X 4 Km. Va estar ocupada durant un període de només 40 anys; dos anys després de la mort del faraó, el 1356 ane, el-Amarna fou abandonada i mai més tornà a ser ocupada. Té un traçat urbanístic lineal, amb els tres carrers principals paral.lels al riu. Pel que fa als barris i habitatges cal dir que no hi havia mansanes ni una estructura planificada. Sembla que els rics elegien el terreny i construïen els seus habitatges vora els carrers principals. Els menys poderosos edificaven en els espais vacants, darrere les cases dels rics; les dels pobres s'amuntegaven on hi quedava algun forat. A l'est de la ciutat s'hi troba el poblat dels obrers que va ser traçat segons un pla preconcebut: es tracta de barracons destinats pels contractistes a allotjar els obrers qualificats que construïen la nova ciutat i la tomba del faraó. És un recinte tancat, de planta quadrada, ple de petites cases disposades en fileres i separades per estrets carrers. Totes, menys la de l'encarregat, eren monòtonament iguals, amb la seva cuina, rebedor, dormitoris i magatzem, veritable precedent dels habitatges industrials.

Per què la ciutat dels obrers sí que està planificada i, en canvi, els altres barris de la ciutat depenien d'un creixement orgànic? Sabem que en aquest cas es tractava de proporcionar allotjament als obrers qualificats de la manera més ràpida possible, ja que els obrers no qualificats havien d'acontentar-se amb aixoplucs rudimentaris. Planificar una ciutat implica un control polític per assegurar que els habitants s'adaptin a allò que té pensat per a ells el planificador; les muralles, per exemple, dels recintes obrers tenien com a finalitat que aquests s'escapessin.