Un model de civilització: Egipte

 

Formulació dels problemes

Egipte és una de les primeres civilitzacions (en el sentit de posseir un estat per a garantir la llei i l'ordre) conegudes, de la que en tenim un coneixement prou ampli com per fer-la servir de paradigma per al nostre estudi.

I com tota civilització, Egipte posseeix uns sistemes d'obtenció i distribució dels excedents, un sistema de poder polític, un sistema religiós i uns sacerdots amb dedicació plena... Les preguntes que Egipte ens suggereix són infinites: quan, com i per què sorgeix un poder polític centralitzat i equiparable a la divinitat? Com apareix l'estat? En què es fonamenta el poder d'un faraó? Com i per què algú esdevingué faraó? Com neixen els sistemes religiosos? Com apareix una casta sacerdotal? Què reflecteixen els déus? I els mites? En què creien els egipcis i com creien? Queda modificat l'estatus de la dona? Com es manté la pau i l'ordre? Com es controla la natalitat? Com s'incrementa la producció?...

En un curs d'Història de l'Art no es poden respondre totes aquestes qüestions. Però sí que podem fer una incursió indirecta a l'art a través d'una aproximació a dos temes: les bases econòmiques de la societat egípcia i l'estructura familiar. Per a fer-ho, hem organitzat el tema de la següent. manera:

Egipte, un do del Nil
 

"Sense el Nil, que el travessa de Sud a Nord des de les terres altes d'Etiòpia i l'Àfrica central fins a la Mediterrània, Egipte, on a penes plou, hauria estat un país pràcticament desèrtic i inhabitable. Gràcies al riu va ser l'Estat més gran i més pròsper de la Mediterrània oriental des del 3000 ane fins a la conquesta romana, el 30 ane (...).

Durant l'Antiguitat, la prosperitat del país depenia de la riquesa de la seva agricultura, i per tant del Nil: tanmateix, aquesta agricultura no va néixer d'una manera espontània, sinó que va anar apareixent en el decurs de la prehistòria. De tota manera, el Nil, i en un sentit més general la geografia d'Egipte, no ha tingut només una influència econòmica, sinó també política i fins i tot ideològica.

Fa uns 12.000 anys cap, cap al final de Plistocè, Egipte encara formava part del Sáhara occidental, que en aquells temps era habitat per caçadors-recolectors nòmades. El cima era més agradable que avui, i algunes regions que actualment són àrides i desèrtiques aleshores eren habitades. La vall i el delta del Nil no eren sinó un immens aiguamoll que atreia la gent i el bestiar com a excel·lent font d'aigua i que era molt apreciat per les seves plantes i peixos. En la mateixa època, els habitants de la regió també van començar a collir plantes salvatges, segurament cereals, que requerien més treball que els altres aliments que consumien. Se'n pot deduir que la pressió sobre els recursos naturals anava augmentant.

A partir d'aquí va començar un lent procés de desertització del Sàhara, que cap el 2.000 ane ja era tan àrid com en els nostres dies. Del 10.000 al 5.000 ane, els últims representants de l'Edat de Pedra es van concentrar als lloc on hi havia aigua i van explorar amb més intensitat encara els recursos disponibles, tant al desert com a la vora del Nil. (...) La transició a l'agricultura sedentària es va produir, bé a les zones humides del desert, bé a la vall i al delta del Nil, en dates que se situen entre el 7.000 i el 5.000 ane, molt més tard que a l'Àsia occidental (...)

La vall del Nil va començar a poblar-se amb el desenvolupament de l'agricultura. Cap el 4.000 ane, a Egipte només hi havia dues grans civilitzacions, la vella cultura Merimdeh a la regió del Delta, i la cultura badariana, centrada a Assiut, a l'Alt Egipte. Abans del 3.100 ane va quedar format l'Estat egipci unificat, el primer gran Estat nació de la història.

(...) Les sembres es duien a terme després de la crescuda anual que cobria la vall i el delta del Nil des del final de juliol fins al setembre: a penes feia falta regar, i la collita es feia del març al maig. Es podia incrementar el rendiment amb la canalització de les aigües de la crescuda per tal de retenir-les, mentre que el drenatge de les aigües i el llim que es diposita lentament permetia ampliar les superfícies cultivables. En canvi, les terres dedicades a les hortalisses s'havien de regar tot l'any, una activitat que va ser manual fins que cap al 1.500 ane va aparèixer les primeres sínies (...)

(...) La pràctica de la irrigació amb bases, que tractava com un sola unitat importants seccions de la plana inundable, ja era molt comuna durant l'Imperi Mitjà (cap al 2040-1640 ane) (...)

Els dos cultius principals eren cereals: el blat per al pa i l'ordi per a la cervesa. Aquests productes, fàcils de conservar, eren la base de l'alimentació. També es conreava el lli, que es feia servir tant per fabricar cordes com els més fins teixits per a l'exportació; i el papir (planta d'aiguamolls que podia ser conreada o silvestre) (...) A més, es conreaven diferents fruites i hortalisses. Els antics egipcis consumien relativament poca carn d'animals domèstics, però caçaven els ocells dels pantans i pescaven al Nil: per a la majoria, aquestes eren les principals fonts de proteïnes animals.

A part fer possible l'agricultura, el Nil també era el principal mitjà de comunicació. En l'escriptura egípcia, les paraules que designen els viatges es representen amb signes de vaixells (...) va contribuir a enfortir la unitat del país, alhora que el laberint dels canals del Delta presentava forts obstacles per a qualsevol invasió (...) Però el riu també podia separar els homes. Un pobre era "aquell que no té barca", cosa que l'obligava a recórrer als més afortunats per poder travessar el Nil. La mort era "arribar en terra" o "a l'altra riba" i el pas a l'altre món es considerava com una "travessia".

El caràcter compacte del país, centrat al voltant del Nil, va afavorir la unificació d'Egipte, i va permetre alhora l'explotació intensiva del seus recursos i la concentració del poder. Els faraons, propietaris de la terra, controlaven els recursos agrícoles mitjançant la propietat de la terra, els impostos sobre la producció, les mesures administratives per aconseguir que es cultivés i el treball forçat. En contrapartida, s'ocupaven de crear reserves en previsió de les males collites, i així assumien moltes de les funcions d'un sistema cooperatiu en societats més petites (...)

És sorprenent que el Nil, que era tan important per a l'economia del país, tingués un paper de tan poc relleu en la religió. Per als egipcis, el seu país era el centre del món, i el Nil era simplement "el riu". Ni tan sols és segur que la paraula Nil sigui d'origen egipci. D'altra banda, qui aportava l'aigua i la fertilitat no era el riu plàcid sinó la crescuda de les seves aigües, anomenada Hapy, que es va convertir en déu. (...)

(...) a diferència de la majoria de pobles, els egipcis s'orientaven cap al sud, és a dir, cap a les fonts del Nil, de manera que l'oest els quedava a la dreta -amb el resultat que aquest era el "bon" costat per passar a l'altre món-, (...)

El gran déu egipci més estretament relacionat amb el Nil era Osiris, faraó mític assassinat a la vora del riu pel seu germà Seth, que va ficar el seu cos esquarterat dintre el taüt. La seva germana i vídua, Isis, va poder reconstruir el seu cos i reanimar-lo per concebre el fill pòstum, Horus. Osiris no va tornar a viure, però va esdevenir rei dels inferns. El cicle de la seva mort i resurrecció simbolitza la fertilitat de la terra d'Egipte. Durant una cerimònia celebrada en el període de la crescuda, es plantaven dintre unes estatuetes d'Osiris, fetes d'argila humida, grans d'ordi, la germinació dels quals simbolitzava el despertar de la terra fecundada per l'aigua del Nil; així, Osiris, el riu i la terra s'entrecreuaven en un complex sistema d'idees sobre la fertilitat i el naixement".

(John Baines: "El riu del temps". El Correu de la Unesco, octubre 1988, any XI, n.125, pàgs, 4-7)

Ens trobem, doncs, amb una civilització situada a la cruïlla de 4 móns: l'Àfrica, del Nil, el Sàhara, el Proper Orient i la Mediterrània, i per tant, resultat d'un complex joc d'influències, entre les quals la component africana, cronològicament la primera, és fonamental.
 

La legitimació del dret al tron
 

Acabem de veure com la unitat política establerta al llarg del Nil explica el sorgiment i la perennitat de la civilització egípcia: si el riu va fixar la població en el neolític, calia un poder centralitzat per dur a terme una explotació eficaç de la crescuda.

Per altra banda, ja sabem que el fonament d'una civilització és l'existència d'un estat.

És lògic, doncs, que la primera qüestió que ens plantegem estigui relacionada amb la legitimitat d'aquest estat. Com un faraó podia demostrar que era el legítim aspirant al tron?

És el que va fer la reina Hatshepsut, que va governar de 1503 a 1482 ane. Un text del temple de la reina a Deir el-Bahari ens explica que el déu Amon projectà engendrar un nou sobirà per Egipte. Thot, l'escriva, li comunicà que al palau reial hi vivia Ahmosis, una reina molt bella. Amon sent un sobtat interès, però hi ha un problema: com arribarà a l'alcova de la reina per realitzar els seus propòsits? La solució és senzilla: el déu es disfressa de Tutmès I, el marit de la reina Ahmosis.

"Amon va trobar la reina a les habitacions provades del palau. Ella, en percebre la flaire divina, es va despertar i li va somriure. Ell se li apropà ràpidament. Desitjava posseir-la, i li va donar el cor. En trobar-se al seu costat, li va descobrir la seva veritable aparença divina. Ella s'alegrà davant la seva virilitat, i un sentiment d'amor envers ell va fluir per tot el seu cos. La flaire del déu inundà el palau. Després el déu va fer amb ella el que desitjava. Ella va fer el possible per tal que fruís de la seva companyia i el besà, després li digué: "És meravellós veure't cara a cara. La teva força divina m'embolcalla, la teva rosada esquitxa tot el meu cos!". El déu va tornar a fer amb ella el que desitjava, i li digué: Això és, el nen que acabo de posar al teu ventre, rebrà el nom de Hatshepsut, perquè aquesta ha estat la teva exclamació"

Per què el déu es va fer passar, precisament, pel marit de la reina? No us ha sobtat, en el mite anterior, que Osiris i Isis fossin germans i marit i muller? Es donava l'incest a Egipte?
 

El matrimoni

"El matrimoni (...) no rebia cap mena de consagració religiosa ni era registrat davant cap instància administrativa. Només el consentiment atorgat davant de testimonis per l'home i la dona que desitjaven crear una família donava a aquest esdeveniment la qualitat d'un excepcional compromís moral. Tanmateix, la unió podia anar acompanyada de l'establiment d'un contracte que reconeixia els béns propis de cada un dels cònjuges; es tractava de preservar, sobretot, els drets de la dona si un dels esposos demanava el divorci. Fins i tot podem suposar que quan el marit havia de restituir a la dona el que havia aportat al matrimoni (o el que en el seu moment havia reconegut que ella havia aportat), quedava virtualment arruïnat!"
(Christiane DESROCHES-NOBLECOURT: La vida al país dels faraons, a El Correu de la Unesco, Octubre 1988, any XI, n.125, pàg. 28)

No existeix, doncs, cap terme per designar la institució del matrimoni, i això significa que no hi havia cap cerimònia ni pública ni privada. Què és, doncs, el matrimoni egipci?

És un estat manifestat per la cohabitació: existeix matrimoni quan es produeix "la fundació d'una casa" per l'home. Això és un clar indici d'un tipus de residència neolocal.

Lexicogràficament, la paraula que significa "asseure's" va arribar a descriure la instal·lació de la dona a la casa del cònjuge i, per extensió, "companya d'habitació" és sinònim d'esposa.

Estava la noia sotmesa a l'autoritat paterna? "Ningú consent a donar la seva filla en matrimoni a un porquer ni a prendre dona entre ells" Aquesta frase d'Heròdot no s'ha de prendre al peu de la lletra, com si la filla no hi pintés res. El que sí insinua és que l'endogàmia podia ser freqüent entre les capes socials baixes.

A partir del segle VI ane els contractes matrimonials denoten una certa emancipació de la dona enfront de la tutela paterna. Així, per exemple, una dona divorciada esdevé un ésser autònom, no ha de tornar a casa dels seus pares.

Els motius econòmics no semblen, per regla general, haver constituït el fonament del matrimoni.

El faraó era l'únic posseïdor de la terra, i encara que existien embrions de propietat provada, alienable i transmissible, eren massa petites per suscitar una estratègia d'unions entre familiars. Sembla que predomina, doncs, la família nuclear sense dot.

Entre les motivacions que presideixen l'elecció dels esposos es dóna molta importància a les inclinacions personals: l'amor és un tema molt desenvolupat.

Els termes que designen l'estimat (o estimada) provenen del parentiu: els lligams de tendresa entre germà/germana serveixen de referència tant a les relacions amoroses com a les conjugals.

A partir de la dinastia XVIII germana és sinònim o equivalent d'esposa. Revela una manca de prohibició de les relacions incestuoses? Egipte podria ser l'excepció a la regla universal del tabú de l'incest. Ramsès II es va casar amb la seva germana.

"Aquest es va enamorar d'Arsione, la seva germana de pare i mare, i s'hi va casar; no governava segons el costum macedoni, sinó segons el costum dels egipcis" (Pausanias I,7)

No hi ha limitació a la llibertat d'elecció dels cònjuges.

Lévi-Strauss suposa que els matrimonis incestuosos egipcis són una concessió al dret de primogenitura de la germana.

Sabem, tanmateix, que la regla de successió reial era la de la primogenitura.

Així ens ho presenta la pugna d'Horus i Seth per a succeir a Osiris, a la seva mort: Horus, el fill, o Seth, el germà. En mig de la lluita, Seth encara tenia temps per perseguir Isis, mare d'Horus i germana/esposa d'Osiris.

La legitimitat està garantida per l'origen reial tant del pare com de la mare.

A falta d'un germà, el matrimoni d'una filla reial amb el seu mig germà d'igual pare permet mantenir la continuïtat dinàstica, tot i que el poder recau en l'espòs.

La dona no és més que la guardiana reial: el poder faraònic és un privilegi masculí (ja hem vist com Hatshpsut n'és l'excepció)

La regla de successió, de germà a germà fins l'extinció de la branca, i després de tieta a fill de germà gran, corrobora la preponderància de la transmissió patrilineal.

Entre els particulars, el matrimoni entre cosins creuats és el que més sovinteja. També entre oncles paterns amb la neboda o tietes paternes amb el nebot.

Els grans sacerdots d'Amon, pretendents a la prerrogativa reial, practiquen una estreta endogàmia.

Pinedjem II va tenir 2 esposes: la seva neta i la seva pròpia germana.

Conclusió: es dóna una absència de prohibició d'enllaç entre consanguinis. L'important del matrimoni no és tant el canvi econòmic com la seguretat d'una descendència.

"Encara que jo no tingui cap altre fill després d'aquests dos, no diu la llei que se'ls ha de casar l'un amb l'altre?"

Dels 14 sobirans ptolomeus que regnarem a Alexandria, 8 es casaren amb les seves germanes.

No eren raons polítiques o dinàstiques, sinó necessitat d'unions de sang reial, prestigi de les dones làgides portadores de la continuïtat dinàstica. Els matrimonis consanguinis ptolemaics són, a més, inseparables del procés de deïdificació dels reis (perquè el matrimoni consanguini assegura la puresa total). Durant l'època romana, d'un 15 a un 20 % dels matrimonis són consanguinis. L'edicte de Dioclecià del 285 va acabar amb aquesta pràctica matrimonial.
 

El divorci

La sentència de Ptahhotep "si et cases amb una dona alegre (...) no l'acomiadis" revela la pràctica del repudi, en aquest cas per part del marit. Quins poden ser els motius del repudi o divorci?

No cal cap pretext: n'hi ha prou amb la comprovació de la incompatibilitat.

Així s'expressa un marit per indicar la separació:

"Estàs en la situació de la dona bòrnia que va viure a la casa d'un home durant 20 anys; però ell en va provar una altra i li digué a la primera: Em divorcio de tu perquè ets bòrnia, segons es diu Ella respongué: Això és el que has descobert després dels 20 anys que he passat a casa teva?"

Excepte en cas d'adulteri, la dona rep quan se'n va de casa indemnitzacions minuciosament previstes, de vegades negociades amb fermesa, qualsevol quin sigui el cònjuge que prengui la decisió.

L'objectiu d'aquestes mesures és compensar la dependència econòmica de la dona, però també limitar les possibilitats materials del divorci.

"La capacitat jurídica de la dona egípcia, enfront de l'estatut femení en altres pobles de l'Antiguitat clàssica, era total. Fins i tot casada podia administrar les seves possessions, compartir-ne una part amb el marit, testar lliurement o desheretar qualsevol dels seus fills si el seu comportament havia estat ingrat"
(Christine DESROCHES-NOBLECOURT, ob. Cit. Pàg. 27)
 

La poligàmia

A les tombes privades de membres de l'administració central o provincial, no és excepcional trobar-hi fins a 5 dones. No sabem, però, si foren simultànies o successives.

La institució de l'harem reial, el nom del qual en egipci té la mateixa rel que el de presó, es remunta als primers temps de la monarquia. Constitueix una activa unitat econòmica dotada d'un important personal administratiu que no és aliè a les faccions. Els complots d'harem, pel cap baix costaren la vida a 2 faraons

Les dones que hi habiten, "belleses de palau", "estimades del rei", participen en la distracció del sobirà, però no són assimilables a esposes secundàries. Poden ser entregades en matrimoni a cortesans la carrera dels quals és afavorida d'aquesta manera.

En els intercanvis diplomàtics de l'Imperi Nou (1552-1070 ane) les dones constitueixen un regal preuat.

Amenofis III va rebre 270 dones del rei de Mitanni
Ramsès II va tenir quasi un centenar de fills

L'harem, instrument de la política faraònica, no és una família extensa, sinó una estructura autònoma que deixa substituir la cèl·lula conjugal reial unida per una comuna puresa de sang.

A la reina se l'anomena "princesa de totes les dones"

Cap llei egípcia feia necessari el repudi per crear nous vincles.

Alguns homes podien manifestar el seu poder mitjançant el manteniment de dues dones (o quatre)

"Entre els egipcis, els sacerdots es casen amb una sola dona, però els altres desposen tantes com en volen" (Diodor, I, LXXX, 3)
 

L'adulteri

El matrimoni egipci sembla haver compromès més estrictament a la dona que a l'home.

A la Declaració d'Innocència, el mort es disculpa "per haver tingut relació amb una dona casada"

La fidelitat estricta es presentada com una virtut

"Tu no m'has trobat mai ofenent-te a la manera d'un pagès entrant en una altra casa ... Escolta'm, he passat tres anys sol sense anar a cap altra casa, tot i que de cap manera estic obligat a fer-ho. Però escolta'm, si ho he fet així, ha estat per respecte a tu. I, escolta'm, pel que fa a les dones d'aquesta casa, amb cap he cohabitat" (així es defensa un vidu que atribueix les seves desgràcies a l'odi pòstum de la seva dona)

"qui s'enamora d'una dona casada serà mort a les portes de la casa d'ella"

El càstig per a l'amant (en cas de reincidència) és la mutilació del nas i les orelles; l'exili; el repudi per a la dona

En el cas de la dona, un jurament d'innocència l'absol de culpa, i aleshores el marit és culpable d'una falsa acusació i ha de pagar una compensació.

L'esposa també té dret a enfrontar-se a un marit adúlter i obligar-lo a divorciar-se.

A les obres escrites per i per a funcionaris, les intrigues perilloses són atribuïdes a les dones, mentre que l'home es caracteritza per les seves qualitats de resistència.
 

Textos dels llibres sapiencials

El llibre sapiencial d'Ai (1450 ane)

El llibre sapiencial d'Ankhsheshonk

Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner