L'art egipci


Característiques generals
 

1. Art vinculat a la religió
 

Així ho mostren, des dels seus orígens, les imatges votives i orants, i les obres relacionades amb el culte funerari o amb ceràmiques litúrgiques. Això permet entendre millor la quasi nul·la evolució estilística del seu art: les seves formes estan fixades d'una vegada per totes, igual que ho estaven les altres cerimònies rituals. Hom havia d'atenir-se escrupolosament a la seva tradició.
 

2. Art d'ultratomba

3. Art monumental: sentit d'eternitat

Concepció de la figura

La representació espacial

 

El cànon en pintura i escultura

Funció de l'art

Arquitectura

Egipte té bones pedreres, però hi manca fusta. Això va permetre la construcció de grans monuments, alhora que la dificultat de trobar fusta per les bigues del sostre obligava, en no utilitzar la volta -la tècnica de la qual els hi era coneguda-, a multiplicar els suports, bàsicament la columna.
 

El temple

Una llarga avinguda flanquejada per animals sagrats conduïa a l'entrada, formada per dos grans pilons disposats en talús i precedits per obeliscs. S'accedia a la part pública del temple, un pati obert porticat (sala hípetra) des d'on una porta secreta comunicava amb la part privada (sala hipòstila i santuari) on només els sacerdots hi tenien accés.
 

Entre els temples funeraris cal esmentar algunes piràmides, el temple de Menhuotep II i el d'Hatsepsut a Deir el-Bahari, el Ramesseum, de Ramsès II, i el de Medinet-Habu, obra de Ramsès III. Als temples consagrats a una divinitat pertanyen els de Karnak i Luxor d'Amenhotep III i el de Tel el-Amarna construït per Akhenaton. Una altra variant del temple religiós és el speos o temple excavat a la roca (Abu Simbel).
 

El temple de Luxor

D'entrada ens crida l'atenció que els egipcis esmercessin molts més esforços en les construccions per als déus que per als humans. Temples i tombes, fets amb grans blocs de pedra, perduren actualment, mentre que les cases i fins i tot els palaus, fets de maó, han quedat reduïts a pocs vestigis. Davant d'aquesta realitat ens podem preguntar: Per a què servien els temples egipcis?

Sovint, a les parets dels temples hi trobem tot un seguit d'escenes que descriuen la concepció i el naixement real. Són els déus qui fecunden les esposes del faraó, és el déu Sol qui intervé en la procreació del seu descendent i del seu representant en la terra. Sembla, doncs, que una de les funcions del temple consistia a recordar que el poder del faraó era d'origen diví i que el seu poder era legítim perquè havia estat concebut amb intervenció divina. Així ens ho recorda un relat:

"Volent posar fi a la descendència dels faraons de la IV dinastia, Ra (la personificació del sol) es va unir a l'esposa d'un dels seus sacerdots i aquesta va concebre tres fills destinats a fundar la V dinastia. En el moment del part, que presentava algunes dificultats, Ra va manar que les deesses de la maternitat Isis, Neftys, Meshkent, Heket i Jnum, anessin al costat de Reddyedet, la mare dels tres nens, amb unes ordres molt concretes: "Allibereu Reddyedet dels tres fills que porta al ventre, els quals seran grans benefactors per a tot el país". Per a justificar la feina que els encarregava, atès que semblava poc important per a tant il.lustres deesses, Ra va afegir referent als futurs reis: "Construiran els vostres temples, proveïran els vostres altars, faran prosperar les vostres libacions, augmentaran les vostres ofrenes".
Per a poder-se barrejar amb els humans sense ser reconegudes, les deesses es transformaren en músiques-ballarines, i així es presentaren davant l'inquiet marit, i li proposaren ajudar a donar a llum a la seva esposa, argumentant la seva competència com a matrones. Amb el seu consentiment, entraren a l'habitació de l'esposa que estava de part i s'hi tancaren per més tranquil.litat. A mesura que naixia cada nen, Isis li posava un nom, i encara que eren nats de dona mortal, els seus ossos eren ja sòlids, els seus membres tenien incrustacions d'or i els seus cabells eren d'autèntic lapislàtzuli. Després que les deesses els rentessin i els tallessin el cordó umbilical, Meshkent els digué un a un: "Seràs un rei que exercirà la reialesa en tot el país", i mentre, Jnum omplia de salut els seus cossos"
[a partir de D. Meeks i Ch. Favard-Meeks: La vida cotidiana de los dioses egipcios. Madrid. Ediciones Temas de Hoy. 1994. pàgs. 176 ss]

Qüestionari:
 

  1. Quina és la idea central d'aquesta narració?
     

  2. Coneixes algun altre conte o mite on es parli de la intervenció divina en la concepció o infantament d'alguna criatura?
     

  3. Per tal que les deesses de la fertilitat ajudin a Reddyedet, què els hi ha de prometre Ra? Quines serien, doncs, les funcions dels faraons respecte els déus?
     

  4. Què converteix aquests tres nens en éssers especials?
     

A més d'aquesta primera funció, en els temples el rei manté l'equilibri del món. Ell és l'únic interlocutor i mediador entre els déus i els humans, és l'únic que pot intervenir davant els déus, l'únic, per tant, que pot ajudar a mantenir l'ordre establert pels déus. I els humans formen part d'aquest ordre, i per això el déu suprem ha creat per a ells uns sobirans. La missió bàsica del rei consisteix a satisfer el ritual de l'ofrena: cal alimentar els déus si volem que ells ens alimentin. Allò que s'ofereix al déu manifesta allò que se li demana.

"Mentre el cel s'aguanti sobre els seus quatre suports,
mentre la terra estigui estable sobre els seus fonaments,
mentre Ra brilli durant el dia i la lluna per la nit,
mentre Orió sigui la manifestació visible d'Osiris
i Siri sigui la sobirana de les estrelles,
mentre la inundació arriba al seu temps
i la terra conreable produeixi les seves plantes,
mentre el vent del nord bufi en el moment adient [...]
el temple romandrà estable com el cel [...] sense fí, com Ra, eternament"

L'estàtua del rei, en actitud d'adoració davant dels déus, és a dir, intercedint per tal que renovin el cicle de la creació (el pas de les estacions, les inundacions periòdiques, el creixement dels cereals...) esdevé, doncs, objecte de culte en el temple (cal vestir-la, dur-la en processó...), i aquesta serà la funció dels sacerdots.

Aquesta vinculació del temple amb l'economia es veu millor en considerar:

Per als egipcis, doncs, els seus no són déus salvadors, sinó creadors i reguladors del món.

I el temple és, també, el palau del déu. Per això simbolitza:

En un primer moment, al llarg de l'Imperi Antic (2.700-2.060 ane), els més característics foren els "Temples Solars", integrats per un gran obelisc aixecat sobre una estructura en forma de piràmide truncada (tot plegat simbolitzant un dit gegant que assenyala l'astre rei), i una gran barca de pedra que representa el vaixell en el que Ra navega diàriament pel cel. El més conegut és el Temple Solar d'Abusyr, fet construir pel faraó Niuserre de la V Dinastia.

Durant l'Imperi Mitjà (2.060-1.580 ane) els faraons es feren construir la tomba (on reposaria la seva mòmia i els seus tresors) i, en un altre indret, un temple (on se li hauria de retre culte i veneració). L'estructura d'aquest consistia en dues terrasses sobreposades, damunt les quals s'hi aixecava una gran forma piramidal, que menaven cap a una capella excavada a la roca. Els temples de Mentuhotep i de la reina Hatsepsut, a Deir-el-Bahari, són els més representatius.

Però els temples més coneguts s'aixecaren durant l'Imperi Nou (1.580-651 ane), erigits, sobretot, a la Vall dels Reis. Entre les seves característiques constructives destaquem:

La planta típica és la següent:

Durant les grans celebracions, el poble caminava en processó per la gran avinguda i, arribat a l'obelisc, només el sector social més privilegiat podia traspassar la porta del piló, el qual romania a la sala hípetra atès que només la família reial i la noblesa més seleccionada tenia accés a la sala hipòstila. Aquesta jerarquització social a través dels diferents espais també està en relació amb una gradació lluminosa que simbolitza la capacitat per desvetllar els misteris; així, el poble es quedava fora, a plena llum, atès que se'l considerava incapacitat per entendre els misteris; a la sala hípetra, amb una llum més matisada, només hi accedien els qui, amb més cultura, encara no estaven iniciats en els secrets divins; la sala hipòstila, quasi a les fosques, és pels iniciats; i la cel.la final, a les fosques, estava reservada al faraó ja que amb la seva naturalesa divina podia estar en contacte amb tots els misteris que només ell coneixia.

Els temples de Luxor i Karnak reprodueixen perfectament aquestes característiques.
 

La tomba

Les piràmides ens parlen d'un país tan perfectament organitzat, que fou possible d'amuntegar-hi aquestes gegantines muntanyes de pedra en el transcurs de la vida d'un sol rei, i ens parlen de reis tan rics i poderosos que pogueren obligar milers i milers d'obrers i esclaus a treballar per ells any rera any, a extreure blocs de les pedreres...

Cap rei ni cap poble esmerçarien tants esforços en la construcció d'una mera sepultura. Sabem, en efecte, que les piràmides tingueren la seva importància pràctica als ulls dels reis i dels seus súbdits. El monarca era considerat com un ésser diví que, en abandonar la terra, tornaria a la casa dels déus: les piràmides l'ajudarien probablement en la seva ascensió i preservarien el seu cos momificat de la destrucció. Per a la mòmia del monarca fou erigida la piràmide, i el seu cos hi fou posat, dret, en el centre de la gran muntanya pètria.

L'Antiguitat ens ha llegat moltes llegendes sobre les piràmides, terreny particularment fèrtil entre els autors àrabs. Segons un, manuscrit de la primera meitat del segle X aquestes imponents construccions serien obra del llegendari rei Surid. Quant els astròlegs li comunicaren que s'apropava el diluvi, ordenà edificar aquests tres "gegants" per conservar-hi documents que reflectissin una imatge completa de la ciència i de l'art d'aquell llunyà període. En ells, segons la citada font, s'hi amuntegaren obres sobre aritmètica, geometria, astrologia i medicina i també instruments de mesura.

Però les piràmides no sempre s'han relacionat amb un cataclisme natural com el diluvi. A l'Edat Mitjana, els peregrins que anaven a Terra Santa les consideraven com els graners de Josep (així es pot veure en un mosaic del segle XIII a San Marc de Venècia).

Pocs se'n adonen que si reconstruïm la vida i els costums dels egipcis a base de les pintures i dels baix relleus de les tombes, estem fent unes generalitzacions inacceptables des del punt de vista científic. La raó és la següent: es coneixen unes 600 tombes de notables egipcis. Les més antigues daten de la VI dinastia, però la majoria pertanyen a l'Imperi nou. És a dir, a les XVIII i XIX dinasties. Dos mil·lennis separen aquestes 600 tombes; és a dir, una mitjana de 60 tombes per segle de notables inhumats segons el ritual d'Ossiris.

Sota l'Imperi Antic, de la III a la VI dinastia, l'art egipci assoleix el seu punt culminant en tots els dominis. S'establiren un seguit de regles o normes de construcció i composició que predominaran quasi durant tres mil·lenis.

La figura cabdal en l'evolució de l'arquitectura egípcia monumental és Imhotep, canceller i arquitecte de Djesert, segon faraó de la III dinastia. Els egipcis el tingueren com a patró de la ciència i de la medicina; els grecs l'identificaren amb Esculapi.

Sobre la meseta desèrtica de Saqqarà, dominant la capital del país, Menfis, i prop de les tombes dels antics sobirans, Imhotep va aixecar el primer conjunt monumental de construccions funeràries en pedra al voltant de la tomba que havia d'acollir el cos del rei Djesert. La superfície ocupada per aquest complex era igual a la de la ciutat sencera. Possiblement, en un primer moment es va preveure només la construcció d'una gran mastaba, però quan va rebre l'ordre d'aixecar al voltant unes parets amb capelles i columnates, de seguida va pensar a construir una piràmide colossal. A la part baixa, hom ha descobert un revestiment oblic de blocs calcaris molt acuradament ajustats. Per tant, actualment, no podem dubtar que la piràmide esgraonada de Djesert, representava únicament una cèl·lula, amb blocs toscament tallats, de la construcció pròpiament dita. Potser mai tingué el revestiment previst, atès que està sense acabar. Potser s'inspirà en les tombes més antigues de la immensa necròpolis de Saqqarà. De manera genial, Imhotep sabé realitzar en pedra els caràcters de l'arquitectura primitiva de maons i canyes, Les columnes tenen acanaladures que recorden el fust jònic, però es tracta d'una transposició del feix de canyes en elements de pedra. Altres columnes estan rematades amb un capitell en forma de calze de lotus oberts. El mateix aparell de la paret, fet de petits blocs calcaris, regulars, en filades, recorda la tècnica del maó. En transformar una arquitectura de maó i canya en una altra en pedra no tingué en compte un element essencial: la matèria. Per, això, aquestes formes no tenen massa sentit realitzades en pedra.

La utilització dels valors tècnics i decoratius de la nova matèria introduïda en l'arquitectura monumental fou obra de les generacions següents d'arquitectes que treballaren per als sobirans de la IV dinastia. Es construïren aleshores les piràmides de Gizeh (Quèops, Kefren i Micerí). Els egipcis no tenien nom comú per designar la piràmide; potser la base del terme grec de piràmide es troba a l'expressió egípcia "Per-emuss" que significa altura de la piràmide.

Algunes xifres de la de Keops: altura, 146,59 m., longitud de cada costat, 230,35 m, la massa de pedres utilitzada per a la seva construcció és de 2.590.000 m3, acumulades sobre una superfície d'uns 54.000 m2, Pes de cada bloc, 2 tones i mitja, quantitat de blocs de pedra, 2.300.000. L'angle d'inclinació de les parets és de 51º 52'. El revestiment exterior de la de Micerí probablement estava tractat amb un emblanquinat.

No podem negar que les proporcions de la piràmide es basen en càlculs matemàtics perfectes, a l'igual que els seus passadissos interiors i la cambra funerària del rei. Sabem que d'aquesta habitació surt cap a l'exterior un túnel oblic -boca d'aireació- amb espais buits per reduir 1'enorme pressió d'aquesta massa de pedres. La piràmide està situada en el paral·lel 30. La seva base està orientada segons els quatre punts cardinals.

Vieslaw Kozinki arribà a les següents conclusions. La construcció de la piràmide de Quèops havia de presentar un complex problema tècnic d'organització, en la qual la preparació dels materials, el ritme del transport, l'organització del pla de construcció i la relació entre els diversos equips especialitzats exigien una planificació dels treballs molt estudiada.. La realització d'aquest programa només podia ser confiada a una "empresa" especialitzada, probablement estatal, altament qualificada i amb possibilitat de dirigir molta mà d'obra. Possiblement, abans de construir la de Quèops ja havia realitzat les d'Snefrú a Meidum i Dahchur. El gran taller necessari i el terreny per emmagatzemar els materials foren instal·lats, probablement, en una plataforma anivellada damunt la qual s'hi aixecà més tard la de Kefren. Segons Heròdot (11, 124) la construcció durà 30 anys (10 anys per la carretera o rampa pel transport dels materials extrets de les canteres del Tura i transportats en barques pel Nil, i 20 anys per la piràmide). Durant 3 mesos a l'any hi treballaven uns 100.000 obrers. És l'única piràmide totalment acabada i l'angle d'inclinació de les cares és la millor solució constructiva que mai s'adoptà.. Per tot plegat suposa que les tres petites piràmides situades prop de la cara sud de la Gran Piràmide no són altra cosa que maquetes, models, virtualment a escala 1:10, que representen tres estadis del projecte i s'executaren durant el procés de construcció de la Gran Piràmide. Pel que fa a la cambra reial, sorprèn que no estigui situada a l'eix del monument, sinó lleugerament desviada a l'esquerra (un misteri més de les proporcions numèriques d'aquesta construcció? o simplement una manca en el proveïment de granit vermell, els blocs del qual cobreixen el passadís i la cambra funerària, que provocà, per tal de no paralitzar les obres, un allargament del passadís més lluny del que estava previst?). Aquests canvis en el projecte inicial poden ser corroborats pel fet que el canal d'aireació desemboca al final del gran passadís i sembla que hauria d'anar a la cambra reial, i perquè l'anomenada habitació de la reina si que està a l'eix. Per tal que el sostre pla de granit de la cambra funerària no cedis a causa de les forces de pressió de la pedra, varen construir-hi al damunt cinc espais de descàrrega; però, amb tot, el sostre s'esquerdà: potser per aquest fet no hi posaren les restes del faraó en aquesta cambra. Per això no s'hi ha trobat mai la tapa del sarcòfag reial.

La piràmide era l'element principal de tot un grup de construccions que formaven un conjunt arquitectònic relacionat amb la sepultura reial. L'ordre i la situació dels diferents elements depenien estretament del ritual funerari previst pel faraó, Entre les construccions secundàries citarem unes piràmides menors que, com en els casos de Quèops i Micerí, podien transformar-se en tombes per a les esposes. Cap a finals de l'Imperi Antic aixecaven a prop de l'angle sudest de la piràmide reial petites construccions anomenades "piràmides satèl·lits". Al voltant de cada piràmide s'organitzava un gran cementiri amb mastabes o tombes de notables. En aquesta ciutat dels morts, a l'igual que en la dels vius, el rei ocupava el primer lloc. Hom pot considerar la piràmide com un monument aixecat a la glòria del sobirà, per exaltar la divinitat del faraó.
 

Escultura

Té un paper funerari. Constitueix el doble en que s'havia d'encarnar el difunt; per això utilitzaven pedres dures, formes compactes, la idealització de l'individu en la seva plenitud i una actitud reposada. Pensem que una denominació egípcia de l'escultor era precisament "el-que-manté-vida".

Ja en els primers retrats -de la IV dinastia- hi trobem una simplicitat i solemnitat que no s'oblida fàcilment: l'escultor només s'ha fixat en les coses essencials. Potser precisament per aquesta estricta concentració de les formes bàsiques de la figura humana, aquests retrats -malgrat la seva quasi geomètrica rigidesa- segueixen essent tan impressionants. L'observació de la naturalesa i la proporció del conjunt es troben tan perfectament equilibrats que ens impressionen com a éssers dotats de vida i, no obstant, se'ns mostren llunyans en llur eternitat. Aquesta combinació de regularitat geomètrica i d'aguda observació de la Naturalesa és característica de tot l'art egipci.
 

Pintura i relleu

Els seus temes són variats, atès que representaven totes les activitats i objectes destinats a satisfer les necessitats del difunt a l'altra vida. Ens proporcionen un reflex extraordinàriament animat de com es vivia a l'antic Egipte.

Són obres que no servien per "agradar" o decorar: només eren "contemplades" pel difunt. Elles també pretenien "mantenir viu". És possible que aquestes pintures fossin els substituts dels servidors i esclaus que, en altres èpoques, eren enterrats amb els poderosos per tal que aquests arribessin al més enllà ben acompanyats?. El s retrats i models trobats a les tombes egípcies es relacionen amb la idea de proporcionar companys a les ànimes a l'altre món.
Al primer cop d'ull, els trobem estranys: ells representen la vida real d'una manera totalment diferent de la nostra. No era el més important la bellesa sinó la perfecció. La missió de l'artista era representar-ho tot tan clarament i permanent com fos possible. Dibuixaven de memòria i segons unes regles estrictes que asseguraven la perfecta claredat de tots els elements de l'obra. Cada cosa era representada en el seu aspecte més característic.

Així ens mostren el cos humà: el cap de perfil, els ulls frontals, espatlles i tòrax frontals, el ventre de perfil a l'igual que braços i cames, peus perfilats amb el dit gros en primer terme (sembla com si tingués dos peus esquerres).

El model de la figura dempeus era dibuixat en una fulla de papir dividida en 18 fileres de quadrats. Del front a la base del coll, 2 quadrats; del coll als genolls, 10 quadrats; dels genolls a les plantes dels peus, 6 quadrats. Pels cabells s'hi afegia un quadrat. Una figura asseguda ocupava 15 quadrats.

Els artistes es limitaven a seguir aquest cànon que permetia insertar a la forma humana tot allò que consideraven important.
 

El regnat d'Akhenaton

És un moment de gran renovació artística, atès que Akhenaton (Amenofis IV) instaura un nou culte i trenca amb la tradició artística anterior formalment i temàtica.

S'introdueix la preferència per un art realista que reflecteixi exactament els trets del model, àdhuc si és lleig. També s' inicia la concepció de tota la paret com una composició única sense el recurs habitual a les bandes horitzontals sobreposades.

Restablert el culte a Ra per Tutankamon, l'estil d'el-Amarna desapareix i resorgeixen les fórmules artístiques tradicionals.

L'art egipci, doncs, no està basat en el que l'artista podia veure en un moment donat, sinó en el que ell sabia que pertanyia a una persona o escena. No hi ha res en aquestes pintures que doni la impressió d'haver sorgit per atzar. El sentit egipci de l'ordre en cada detall és tan fort que qualsevol petita variació el trastorna totalment. L'artista egipci començava la seva obra dibuixant una retícula de línies rectes i distribuïa amb molta cura les figures. Tanmateix, aquest sentit geomètric de l'ordre no li privà d'observar els detalls de la Naturalesa amb sorprenent exactitud: cada ocell, peix o papallona està. dibuixat amb tanta fidelitat que els zoòlegs poden àdhuc reconèixer l'espècie.

L'art egipci fou un conjunt de lleis estrictes que cada artista hagué d'aprendre. Les estàtues sedents, amb les mans recolzades en els genolls; els homes més bruns que les dones, cada déu amb el seu animal... L'artista havia d'aprendre també l'art d'escriure bellament. Un cop en possessió d'aquestes regles, el seu aprenentatge havia acabat. Ningú li demanava una cosa diferent, ningú li demanava que fos "original". Per això l'art egipci va variar tan poc.

Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner