El filòsof finlandès Pekka Himanen[1]  fa un plantejament original contraposant l’ètica protestant, que representaria l’esperit del capitalisme, a l’ètica hacker que podria esdevenir la matriu cultural de l'era de la informació. No es vol pas dir que els creadors de la societat de la informació han de ser hackers, de la mateixa manera que els protagonistes del capitalisme no eren tots protestants. El que mira d’argumentar Himanen és que tot canvi tecnoeconòmic i tota apropiació social d’una determinada tecnologia es produeix des d’un determinat sistema de valors en interacció amb aquesta tecnologia. En el cas del capitalisme, i segons el conegut estudi de Max Weber[2], el desenvolupament del capitalisme va anar de la mà de l'ètica del treball i de l'acumulació de capital a l'empresa com a forma de salvació personal (cosa que, paradoxalment, no està en contradicció amb l’explotació dels altres, sigui dels assalariats, dels esclaus o dels nens).

Segons Manuel Castells “en l'era de la informació, la matriu de tot desenvolupament (tecnològic, econòmic, social) rau en la innovació, en el valor suprem de la innovació que, potenciada per la revolució tecnològica informacional, incrementa exponencialment la capacitat de generació de riquesa i d'acumulació de poder. Però innovar no és un valor obvi. Ha d'anar associat a una satisfacció personal, del tipus que sigui, lligada a l'acte de la innovació. Això és la cultura hacker, segons Himanen. El plaer de crear per crear. I això mou el món, sobretot el món en el qual la creació cultural, tecnològica, científica i també empresarial, en l'aspecte no crematístic, es converteix en força productiva directa per la nova relació tecnològica entre coneixement i producció de béns i serveis. Es podria argumentar que, segons aquesta definició, hi ha hackers pertot arreu i no solament en la informàtica. I aquest és, en realitat, l'argument de Himanen: que tothom pot ser hacker pel que fa i que qualsevol que es mogui per la passió de crear en la seva activitat està motivat per una força superior a la dels guanys econòmics o la satisfacció dels seus instints. El que passa és que la innovació tecnològica informàtica té el pinyó directe sobre la roda del canvi en l'era de la informació; d'aquí ve que la cultura hacker es manifesti de manera particularment espectacular en les tecnologies d'informació i a Internet.”[3] 

El hacker programa perquè troba que la programació és intrínsecament interessant, emocionant i divertida; els reptes que li planteja la programació l’estimulen i fa que tingui ganes d’aprendre’n més. Així ho descriu la hacker irlandesa Sarah Flannery: “M’apassionava... Treballava sense parar durant dies i dies perquè era molt emocionant. De vegades no volia parar.”[4] Tot i desenvolupant la tecnologia del xifratge, comenta que “sempre que programava alguna cosa acabava jugant durant hores en comptes de tornar al paper a fer la feina més dura i pesada”[5]. Linus Torvalds ha descrit, en missatges a la xarxa, com Linux es va començar a expandir a partir de petits experiments amb l’ordinador que acabava de comprar, i afirma que la seva motivació és que “era divertit”. La idea de joc és molt present en la creació i desenvolupament de programari. Per la seva banda, Tim Berners-Lee, el creador del WWW, descriu que va començar amb experiments que comunicaven el que ell anomenava  programes de joc; Wozniak esplica que moltes característiques de l’ordinador Apple “provenen d’un joc, i les característiques divertides que s’hi van incorporar eren només per a fer un projecte curiós, que era programar (...) [un joc anomenat] Breakout i mostrar-lo al club”[6]. Per a resumir l’esperit de l’activitat hacker i l’ètica del treball, Eric Raymond fa servir mots com passió, jugar, importar, explicar: “Per a seguir la filosofia de Unix bé, has de ser lleial a l’excel·lència. Has de creure que el programari és un art que es mereix tota la intel·ligència i la passió que tinguis (...) El disseny i la implantació de programari hauria de ser un art alegre, i una mena de joc d’alt nivell. Si aquesta actitud et sembla absurda o vagament violenta, pensa-t’hi; has oblidat res? Per què dissenyes programes en comptes de fer una altra cosa per aconseguir diners o passar l’estona? Algun cop deus haver pensat que el programari era digne de les teves passions (...) Per a fer la filosofia Unix bé, has de tenir (o recuperar) aquesta actitud. T’ha d’importar. Has de jugar. Has d’estar disposat a explorar.”[7] 

Aquesta relació apassionada amb el treball és una actitud de la majoria de hackers informàtics, però també es pot estendre a totes les altres professions. Ja a la primera conferència de hackers a San Francisco, el 1984, Burrell Smith, el hacker que hi ha al darrere l’ordinador Macintosh d’Apple, va definir el terme d’aquesta manera: “Els hackers poden fer pràcticament qualsevol cosa i ser un hacker. Pots ser un fuster hacker. No ha de ser necessàriament alguna cosa relacionada amb l’alta tecnologia, sinó que es tracta d’un treball artesà, de tenir cura pel que es fa”.[8] Raymond destaca en la seva guia How to Become Hacker que “hi ha gent que aplica l’actitud hacker a altres coses [que no són programació], com l’electrònica i la música; de fet, es pot trobar als nivells més elevats de qualsevol ciència o art”.[9] L’actitud hacker pot considerar-se com un exemple excel·lent d’una ètica del treball oposada a l’ètica del treball portestant, base de l’esperit del capitalisme segons l’estudi de Max Weber[10]: “La idea tan peculiar –i tant corrent avui en dia, però tan poc evident en ella mateixa- del deure professional, és a dir, d’una obligació que l’individu ha de sentir i de fet sent davant el contingut de la seva activitat ‘professional’, sigui la que sigui i independentment que la senti com una pura utilització de la seva força de treball o de la simple utilització d’uns béns que hom posseeix (‘capital’), és la idea més característica de tota l’’ètica social’ de la civilització capitalista, per a la qual posseeix en cert sentit una significació constitutiva. (...) [és necessari] a més d’un sentiment força desenvolupat de la pròpia responsabilitat, una mentalitat que a l’hora de la feina sàpiga prescindir de la vella qüestió de combinar el guany habitual amb un màxim de comoditat i un mínim d’esforç, per a practicar al contrari el treball com a finalitat absoluta en ella mateixa, com a veritable ‘professió’, o àdhuc ‘vocació’”.[11] 

Vet aquí com el predicador protestant Richard Baxter expressa aquesta ètica del treball: “És per a l’acció que Déu ens manté, nosaltres i les nostres activitats: el treball és la fi, tant moral com natural, de tot el poder” i dir “el que jo vull és pregar i meditar, fóra com si el teu servent es negués a fer la feina principal i es dediqués a coses menys importants i més senzilles”[12]. A Déu no li agrada de veure gent que es limita a meditar i a pregar, sinó que vol que treballin. Baxter enumera les tres actituds centrals de l’ètica del treball protestant: la feina s’ha de considerar com un fi en si mateix, s’ha de fer tan bé com sigui possible i s’ha de considerar un deure, que s’ha de fer perquè s’ha de fer. 

Abans de la Reforma, el treball no formava part dels ideals més elevats de l’Església: al cel no s’havia de treballar. El paradís era positiu, el treball negatiu. Segons sant Agustí al cel trobarem un diumenge perenne. El treball és un càstig, per això a l’infern hi ha una tortura encara més cruel que la tortura física: el treball fatigant perenne. A la Divina Comèdia, Dant ens presenta els pecadors que han dedicat la vida als diners, tant els pròdigs com els avars, condemnats a empènyer enormes pedres en un cercle etern[13]. I tot plegat es remunta a la mitologia grega, que ens explica com Sísif va ser condemnat a empènyer eternament una gran roca i fer-la arribar al cim de la muntanya només per veure com, tan bon punt arribava al cim, la pedra tornava a caure inexorablement muntanya avall[14]. 

L’ètica protestant va posar el treball al centre de la vida, i el descans a la perifèria. El treball va esdevenir un fi en ell mateix i Robinson Crusoe (1719) de Daniel Defoe l’exemple a seguir. L’actitud dels hackers s’assembla més a l’ètica precapitalista que a la protestant. No es tracta de no treballar ni de reproduir l’ideal platònic segons el qual en la millor societat possible només les classes més baixes i els esclaus treballarien[15], sinó de treballar apassionadament encara que no sempre això sigui un joc divertit. Per això Linus Torvalds descriu el seu treball a Linux com una combinació de diversió i treball seriós. Raymond diu a la seva guia: “Ser un hacker és molt divertit, però és una classe de diversió que implica molt d’esforç”[16]. L’activitat hacker és apassionada i creativa, però també implica un dur treball, i si cal també s’ha d’estar disposat a fer les parts menys interessants però necessàries per a la creació del conjunt. 

Entre els consells que Benjamin Franklin donava a un jove comerciant el 1748[17] s’hi pot llegir: “Recorda que el temps és or. Aquella persona que pot guanyar deu xílings al dia amb el seu treball, i marxa fora o seu sense cap ocupació, mig dia, encara que només dediqui sis penics a la seva diversió o ociositat, no hauria de pensar que aquesta ha estat l’única despesa, sinó que realment ha gastat, o, més aviat, ha dilapidat, cinc xílings més”. Vet aquí l’expressió més pura de la concepció del temps segons l’esperit capitalista. “No tinc temps” és una de les frases més repetides a les societats occidentals industrialitzades. “Vaig de bòlit” és la manera  de definir que el temps passa encara més intensament per a nosaltres. L’economia informacional ha comprimit el temps, l’ha intensificat, accelerat, optimitzat, creant una cultura de la rapidesa construïda a base de dates de lliurament, de menjars preparats amb el microones, de trucades perdudes de mòbil. 

La llei de Gordon Moore segons la qual l’eficiència dels microprocessadors es duplica cada divuit mesos, la llei d’acceleració contínua de Jim Clark sobre el ritme de creació de nous productes tecnològics, les lleis de Michael Dell sobre l’externalització de les operacions que no són claus per a l’empresa, semblen anar en la mateixa direcció d’estimular el capital a moure’s més de pressa que mai: el capital ha d’estar preparat per a una inversió ràpida en innovació tecnològica o en objectius en canvi constant en els mercats financers. La compressió del temps ha arribat a un punt en què la competició tecnològica i econòmica consisteix a prometre que el futur arribarà més de pressa al consumidor amb la nostra empresa que amb la competència. El futur ja és aquí, ens diuen; el present, doncs, ja ha quedat obsolet. 

L’ètica protestant ja ho deia que no hi havia temps per a jugar al treball. A l’era de la informació aquest ideal d’optimització del temps afecta ara tots els àmbits de la vida d’una persona, totes les seves activitats. Ara, per exemple, ja no juguem, entrenem: en el gimnàs es treballen els músculs; ja no ens relaxem, sinó que anem a classes de tècniques de relaxació; no juguem a tennis, sinó que practiquem el revés. No podem ser només aficionats a les nostres aficions: hem de treballar-les. Fins i tot el poc temps lliure del que disposem ha d’optimitzar-se, ha de ser un temps de qualitat, programat i planificat com el temps de treball. El nou símbol d’estatus és ‘estar ocupat’. A la llar s’han eliminat les converses perquè és més fàcil prémer el comandament a distància i veure comèdies en què surten pares i fills que parlen entre ells. 

L’ètica protestant va introduir la idea del temps de treball regular com a centre de la vida. El treball repetit regularment organitza tota la resta d’usos del temps: “El treball regular o eventual que el jornaler ordinari es veu obligat a agafar representa una situació transitòria, sovint inevitable i en qualsevol cas indesitjable. A la vida de l’home ‘sense professió’ li mancarà sempre aquell caràcter sistemàtic i metòdic que exigeix (...) l’ascetisme intramundà”[18].  

Tot i que les tecnologies de la informació redueixen el temps i el fan més flexible, el desseqüencien, i que amb la xarxa i el telèfon mòbil es pot treballar on i quan es vulgui, el treball en l’economia informacional és reforçat com a centre de la vida: els professionals de la informació fan servir la flexibilitat per a fer que el temps lliure estigui més disponible per a breus intervals de treball i no a l’inrevés. Si en el passat una persona formava part de l’elit quan no havia de córrer d’un lloc a l’altre, avui l’elit està formada per gent que sempre està en moviment, que sempre està pendent d’alguna data límit. Si la reducció de la jornada laboral va ampliar el temps lliure del diumenge a divendres tarda, l’optimització i la flexibilitat del temps estan aconseguint que el diumenge i el dissabte s’assemblin més al divendres. 

Els hackers, per contra, optimitzen el treball per a tenir més espai per al joc, per a fer experiments que no tinguin objectius immediats. El treball no és sempre el centre de la seva activitat; utilitzar màquines per a l’optimització i flexibilitat del temps hauria de conduir els éssers humans a una vida que fos menys semblant a les màquines, menys rutinària. 

En l’economia de la informació la font de productivitat més important és la creativitat, i no es poden crear coses interessants amb presses o de forma regulada de nou a cinc. Cal, doncs, permetre la diversió, estimular l’estil individual de creativitat i no establir calendaris de projectes massa a curt termini. Supervisar i controlar el temps de treball és fruit d’una cultura que considera els adults massa immadurs per a ser responsables de la seva vida, significa que només una elit té prou maduresa per a responsabilitzar-se d’ells mateixos i que la majoria ha d’estar sotmesa a un grup d’autoritat reduït. Els hackers sempre han estat en contra de l’autoritarisme: “S’ha de lluitar en contra de l’actitud autoritària sempre que es trobi, per a evitar que t’ofegui a tu i a altres hackers” afirma Raymond. L’ètica hacker ens recorda que el treball és només una part de la nostra vida, en la qual també hi ha d’haver lloc per a altres passions. Descentrar el treball és una forma de respectar els éssers humans com a éssers humans. Els hackers no estan d’acord amb al frase ‘el temps és or’, i opten per a viure una vida plena i no una versió beta o una simple ‘demo’. 

Els set valors dominants de l’ètica protestant, segons Weber, són els diners, el treball, l’optimització, la flexibilitat, l’estabilitat, la determinació i la comptabilització dels resultats. Però el bé més gran és “guanyar més i més diners”. Si fins ara el treball havia estat considerat com el valor més elevat, actualment ho són els diners, de manera que el treball ha esdevingut un mer mitjà per a obtenir diners. En l’economia informacional les empreses duen a terme el seu objectiu de fer diners mirant de ser propietaris de la màxima informació, a través de patents, marques registrades i copyrights. En contrast amb aquesta ètica dels diners, els hackers emfasitzen l’obertura. Segons el Jargon File[19] la seva ètica parteix del principi que “compartir informació és un bé positiu i poderós, i que és un deure ètic dels hackers compartir la seva expertesa creant  programari gratuït”. En aquesta línia, molts hackers distribueixen els resultats de la seva creativitat de manera oberta perquè altres persones els utilitzin, els provin i els desenvolupin més. És el cas de Linux, creat per un grup de hackers que feien servir el seu temps lliure per a treballar plegats; els motivava el reconeixement dels iguals, la diversió i la vida social. “No fas res a la vida si no és per felicitat (...) Aquest és el meu teorema de la vida (...) Una fórmula simple, realment: H = F³. La felicitat és igual a menjar, diversió i amics.”[20] 

En la nostra societat el treball és, en realitat, una font d’acceptació social. Ja a la societat ideal de Saint-Simon només les persones que treballen són ciutadans, a l’inrevés precisament de les societats ideals antigues en les quals només els homes que no havien de treballar es consideraven mereixedors de la ciutadania[21]. En una vida centrada en el treball i governada per l’ètica protestant, la gent gairebé no té amics que no siguin de la feina i és el lloc principal on trobar parella; en aquest estil de vida, l’activitat fora de la feina sovint no proporciona el sentiment de pertinença social, reconeixement o afecte que s’experimenta tradicionalment a casa o durant el temps lliure i, en conseqüència, la feina esdevé fàcilment en substitut de la casa. A la feina es cerca ara el que tradicionalment es trobava en el lleure. 

No és fàcil entendre per quina raó hi ha hackers que dediquen el seu temps lliure a desenvolupar programes que donen obertament als altres. Eric Raymond[22] diu que estan motivats per la força del reconeixement dels seus iguals. Per als hackers, el reconeixement dintre una comunitat que comparteix la seva passió és més important i dóna una satisfacció més profunda que els diners, com passa també en àmbits científics, de recerca o acadèmics. Per als hackers és important que el reconeixement dels iguals no sigui un substitut de la passió, sinó que ha de ser el resultat de l’acció apassionada, de la creació d’alguna cosa valuosa des del punt de vista social. En canvi, seguint l’ètica protestant, el treball esdevé un doble substitut, per la manca de vida social fora de la feina i per la manca d’un element de passió en la feina mateixa. La unió de vida social i de passió és el que fa que el model hacker sigui tan poderós. I és obvi preguntar-se per què, malgrat tots els avenços tecnològics, dediquem la major part del dia a allò que sol anomenar-se “guanyar-se la vida”. Sembla que el progrés consisteixi no a fer la vida més fàcil sinó a fer que guanyar-se la vida sigui contínuament més difícil. “El perill és que ens civilitzem massa i que arribem a un punt (...) en què el treball d’aconseguir menjar sigui tan extenuant que en el procés d’aconseguir-lo, perdem la gana”[23] 

Per als hackers, el factor organitzatiu bàsic en la vida no és el treball ni els diners, sinó la passió i el desig de crear alguna cosa socialment valuosa; però els hackers saben que en la societat capitalista és realment molt difícil ser totalment lliure si la persona no té prou capital individual. Quan es treballa per compte d’altri, la persona no pot ser lliure per a centrar el seu treball en la passió personal i perd el dret a determinar els ritmes de la seva vida. L’emergència de la societat de la informació ha permès a alguns hackers triar l’acumulació capitalista. Uns ho fan temporalment, fins que aconsegueixen la seva independència financera gràcies a accions o stock options adquirides treballant en una empresa. És el cas de Wozniak: quan es va retirar d’Apple, amb 29 anys, era propietari d’accions valorades ens uns cent milions de dòlars. La independència financera multiplica per molt les possibilitats d’acció. Paradigma de hacker integrat al sistema és Bill Gates. Quan va fundar la companyia el 1975 només era un hacker com Bill Joy (un dels fundadors de SUN Microsystems), Wozniak o Torvalds, i es va guanyar el respecte dels hackers programant el primer intèrpret del llenguatge de programació BASIC sense accés a l’ordinador per al qual anava destinat, i va funcionar. Amb Paul Allen, va fundar Mycrosoft amb la intenció inicial de crear llenguatges de programació per a ordinadors personals, un punt de partida hackerista atès que només els hackers feien servir aquests ordinadors per a programar. En maximitzar el guany es minimitza la passió, i el reconeixement ve determinat pel poder i no per la creativitat o riquesa personal. 

Un grup de hackers, fidel al seu esperit inicial, han obert noves direccions per oposar-se a la fagocitació capitalista. És l’economia basada en l’empresa de font oberta (open source) que desenvolupa programari en model obert. És el cas del desenvolupador de Linux, Red Hat. El Linux és un kernel, és a dir,  la part del sistema operatiu que s'encarrega que els programes que utilitzem funcionin en el nostre ordinador; concebut per  Linus Torvalds cap a l'any 1990, és multiplataforma,  multiusuari i open source. Per multiplataforma s'entén el fet que és capaç de funcionar amb molts tipus diferents de processadors[24]; per multiusuari s'entén el fet que molts usuaris puguin treballar alhora amb el mateix ordinador. El sistema operatiu mostrarà l'ordinador a cadascun dels usuaris com si fos un ordinador per a ell tot sol, quan en realitat hi pot haver molta gent treballant amb el mateix ordinador; i per open source cal entendre  que podem llegir, modificar el "codi font" i distribuir les modificacions que hi fem, és a dir, que podem veure com han fet el Linux, i si no ens agrada el podem modificar per tal que s'adapti a les nostres necessitats. Estem, però, obligats a publicar totes les modificacions o afegits que fem en el Linux, si és que en fem alguna. 

El teòric i líder de l’open source[25] o font oberta és el radical Richard Stallman, per a qui la paraula “free” de l’expressió “free software”[26] no vol dir necessàriament “gratuït”, sinó lliure; la seva ètica no s’oposa a guanyar diners, sinó a guanyar diners negant l’accés a informació a altres persones. El problema amb què es troben les empreses en la nova economia de la informació és que l’èxit capitalista i l’obtenció de guanys només és possible mentre la majoria d’investigadors continuï compartint la informació: rebre la informació produïda pels altres mentre es guarda tota la informació que produeix un mateix presenta, pel cap baix, un dilema ètic.

Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner