T

Segons els mites que s’han generat, el ciberespai seria un territori virtual, lliure i infinit. D’aquesta manera, els informàtics americans recuperaven la metàfora del Far West per a il·lustrar l’esperança d’un espai obert a tothom, una nova frontera on hi haurien de regnar el “free speech” (la llibertat de paraula), noves regles democràtiques i econòmiques, i on cadascú tindria el dret d’expressar-se i de comerciar lliurement[1]. Però com ho ha mostrat Michel Foucault[2] el discurs pot ser un principi d’exclusió i d’asserviment social. A Internet, l’autoritat s’exerceix igualment pel control d’una estructura textual, basada en els noms de domini i les seves adreces URL (Uniform Resource Locator, Localitzador Uniforme de Recursos)[3].  A la xarxa, el territori és el nom de domini[4] (l’adreça), i sota el pretext de civilitzar-se i pacificar-se, l’Oest salvatge virtual es va comercialitzar i les “zones autònomes temporals”[5] van anar desapareixent per a garantir la seguretat del comerç. Les formes anàrquiques com el cybersquatting[6], el hacking, l’infowar[7] han estat perseguides i amenaçades de prohibició. La història d’etoy[8] contra eToys[9] és un exemple de la batalla entre l’Internet mercantil i l’Internet artístic no comercial que va tenir lloc en el moment de l’eufòria de les empreses .com. Gràcies a la mobilització mundial d’internautes, d’artistes, de col·lectius com Rtmark i de la pràctica del hactivisme, els artistes d’etoy obtingueren la victòria davant de la casa de joguines en línia americana eToys. 

El grup etoy va ser fundat a Munic el 1994, per uns quants artistes europeus alternatius, que provenien d’Itàlia, Anglaterra i Suïssa, i el 1996 va guanyar el premi més prestigiós del net.art, el Golden Nica de l’Ars Electronica Festival de Linz a Àustria, pel seu projecte  Digital Hijack[10], mitjançant el qual va aconseguir redireccionar a la seva pàgina web a uns 600.000 internautes en tres mesos, fent servir un seguit de paraules reconegudes pels més grans motors de cerca, com Altavista o Infoseek. “Volíem demostrar que un grapat de companyies controlen el destí de milions d’internautes i que la majoria de la gent no en té ni idea de com funcionen els motors de cerca” va dir Zai portaveu d’etoy. La seva activitat es centrava en la venda de falses accions sobre el temps, per a finançar una càpsula temporal estrambòtica; en definitiva, una burla als valors conjugats del capitalisme i de la hiper-comunicació. A l’octubre de 1995, el grup va enregistrar el seu domini a Internet com etoy.com (el fet de posar-se “.com” és una mena de pam-i-pipa als “.org” dels alternatius i un intent de sortir del marc habitual del gueto artístic) dos anys abans que, pel novembre de 1997, l’empresa de joguines eToys (fundada el 1996) enregistrés el seu.  

eToys és un poderós grup de comerç en línia. Va néixer el 1996 de la mà del directiu de la Disney Toby Lenk i del fundador d’Idealab[11]  Bill Gross. Va rebre el suport moral i financer de la Disney (propietària d’un 20 % de la companyia) i d’altres empreses de capital risc com Highland Capital Partners. Durant el 1999 el seu creixement semblava imparable: amb més de 500 treballadors, va obrir una versió anglesa, va sortir a la borsa el 20 de maig, va comprar Baby Center i va acabar l’any fiscal amb unes vendes que superaven els 30 milions de dòlars (el 1998 havien estat de 0,7 milions). El Nadal de 1999 prometia uns beneficis molt alts: 25 milions de compradors varen fer les seves compres per Internet i es varen gastar uns 7.000 milions de dòlars en les tendes en línia, segons les dades de Jupiter Communications[12]. eToys fou la seu més visitada segons Mediametrix i va exhaurir moltes de les seves existències, tot i la competència d’Amazon.com, que també ven joguines, i la divisió en línia de Toys’R’US. Tanmateix, els bons resultats del Nadal no varen compensar la gran quantitat de milions que es va gastar en la campanya de publicitat i marketing. El fet que el col·lectiu d’artistes etoy fos el propietari del domini etoy.com li desagradava molt, ja que creia que aquest nom molt proper al seu, etoys.com, feia que els seus clients es confonguessin. Fou per això que va iniciar un procés judicial per a obtenir el tancament de la seu etoy.com. El plet vas durar fins a finals de 1999 i després d’una espectacular mobilització digital, anomenada Toywar[13], etoy va guanyar el recurs definitiu i va poder conservar el seu nom[14]. Esdevingué un símbol de la lluita per la llibertat d’expressió i el dret a la identitat en el ciberespai.

Birgit Richard[15] explica els fets i fa l’anàlisi de Toywar (la guerra de les joguines), posant en evidència el fet que l’aspecte corporatiu del treball del col·lectiu etoy s’assemblava molt a les estratègies desenvolupades per les corporacions mercantils, és a dir, la manera de fer del grup d’artistes era molt similar a la manera de fer de les empreses comercials. I  aquesta similitud no era tolerada per aquest entorn dels negocis, ja que segons ells els artistes usurpaven un terreny que no era el seu propi i, per tant, s’interferien amb el terreny dels negocis. La falsa imatge corporativa del col·lectiu etoy (fins i tot amb el seu domini .com) creava una confusió inacceptable per aquells que se sentien imitats massa de prop. El grup etoy semblava ocupar, d’aquesta manera, un territori comercial que no era el seu i obria l’espai de l’art a altres zones que li estaven vedades; no acontentant-se amb el nínxol reservat a l’art,  el col·lectiu eToy havia introduït noves estratègies en l’art. El problema de fons no era, doncs, tant un conflicte de dominis, com l’intent de reubicar l’expressió artística en el seu vedat habitual. 

Per tal de veure aquestes noves estratègies, aquesta confrontació d’espais, és interessant de reconstruir els aspectes centrals d’aquest enfrontament. El 1999, un comunicat adreçat als internautes anunciava que el consorci de comerciants de joguines americà eToys iniciava un procés a Califòrnia el 8 de novembre de 1999 contra el grup de net artistes etoy. Des del 1998, eToys intentava comprar a etoy (que s’anomena d’aquesta manera des del 1994 i que es va enregistrar com a nom de domini internacional el 13 d’octubre de 1995) el nom de domini etoy.com. Les ofertes de compra del domini, que havien començat amb alguns centenars de dòlars, arribaven als 524.000 dòlars poc abans de la vista judicial, que va  interrompre momentàniament la presència dels artistes a la xarxa. Etoys acusava etoy d’ocupar abusivament el seu nom de domini i va intentar, amb l’ajut dels seus advocats, eliminar els artistes criminalitzant-los i aclaparant-los amb despeses judicials. L’objectiu dels comerciants de joguines era el d’excloure al col·lectiu d’artistes de la categoria del domini més important “.com”, de treure’ls el seu caràcter global i internacional, i de reenviar-lo al signe nacional suís “.ch” (el món de l’art no té un domini propi). Una ordre provisional feia que el nom del competidor artístic fos inaccessible als internautes.  

El fet era, doncs, que una empresa comercial reivindicava el dret d’ocupar un domini artístic; etoy era descrit davant la justícia com a il·legal i perjudicial pels infants, i els seus membres eren tractats de criminals, hackers, pornògrafs i terroristes. Quan un nen es perdia navegant amb el seu avi per la seu d’etoy, i es queixava després a la firma eToys, aquesta ho aprofitava per atacar els seus competidors; etoy era estigmatitzada com “econòmicament altre”, perill públic que calia posar sota tutela judicial. La denúncia arribava fins a la violació del nom enregistrat. Els artistes es mostraven, en principi, optimistes, ja que tenien al seu favor alguns elements com ara la diferència de noms (l’absència de la “s”) i l’enregistrament molt anterior al del seu adversari. Però el 29 de novembre, el domini etoy.com era condemnat per un judici provisional a una pena de 10.000 dòlars de multa per dia de seguir a la xarxa segons els termes següents: “... a l’espera del judici definitiu d’aquest procés, l’associació que defensa etoy d/b/a/ (“etoy”) i tota persona actuant en nom d’etoy estan sota l’efecte del present decret en els casos següents:

1. en explotar una seu web sota el nom de domini www.etoy,com
2. en utilitzar, presentar o explotar de qualsevol manera, el nom de domini www.etoy.com en connexió amb el “digital hijack”[16]
3. en vendre, en proposar vendre, en sol·licitar ofertes de compra d’accions no enregistrades de l’”etoy.STOCK” a tota persona resident als Estats Units o a Califòrnia.

Signat, el 29 de novembre de 1999: John P. Shook, jutge, Tribunal del comtat de Los Angeles”.

 Aquesta sentència no feia més que reduir la possibilitat d’un ús no reglamentat d’Internet. L’economia no suportava ser trastornada per un projecte artístic que, sortint del seu gueto, es comportava en la xarxa com un somni d’esperança. Etoy transgredia efectivament tan bé els valors del comerç que no era pensable que es tractés d’una paròdia o d’una exageració; i se’n reia massa bé de les regles d’un cert sistema de valors econòmics per a pensar que podia ser integrat a aquest sistema. Observem, si no, com presentava etoy la venda de les seves “falses” accions: “Comunicat: etoy.SHARE és un producte artístic il·legal als Estats Units des del 28 de novembre de 1999. No intenteu comprar les etoy.SHARES si viviu a Amèrica o si sou ciutadà americà. Gràcies pel vostre ajut per un futur millor, sense associacions que comprometin la llibertat a Internet”. Les “shares[17] -que etoy no venia només simbòlicament- desvetllaven els mecanismes borsaris de l’especulació i de la plusvàlua. Mostraven el comportament irracional dels mercats, que han esdevinguts virtuals abans de l’emergència dels nous mercats i de l’adveniment del NASDAQ, i ens recordaven que són els rumors, les expectatives, els mites  els que determinen el guany o la pèrdua de bilions de dòlars. Fou aquesta crítica, des de l’estètica activista, al sistema econòmic capitalista, la que va conduir a etoy a la seva primera desfeta. Amb aquesta decisió judicial etoy semblava vençut; però va agafar l’adreça IP disponible http://146.228.204.72:8080, i es va crear la seu web www.toywar.com[18] des d’on es va fer una crida als activistes simpatitzants com RTMark[19], The Thing Nova York, ninfomaina, detritus.net[20], illegal art[21], plagiarist.org[22], namespace, negativeland, evolution control commitee, styro2000, boombox.net, per a constituir una plataforma de resistència, dedicada a la llibertat de l’art a Internet i a la igualtat dels drets de l’art amb els del comerç. La seva finalitat era la d’impedir la venda del territori digital (la URL) a les empreses i establir un entorn pacífic a la xarxa. Tanmateix, des de les primeres accions de resistència, i encara que això no formés part de la sentència, Network Solutions (l’encarregada de gestionar els dominis d’Internet) va sotmetre la incripció DNS d’etoy a les pressions econòmiques. “Estem en una situació crítica. Per començar, Network Solutions ha tallat  els nostres accessos DNS. Hem migrat a comptes d’e-mail temporals. Ara algú ha tallat el segon compte e-mail del que ens servíem per a seguir en contacte amb els periodistes. Una nova adreça email, e07@toybomb.com, ha estat activada. Guerra total... totes les nostres palataformes estan sota el control permanent d’aquests porcs hipòcrites...” 

Quedava clar que les relacions de força i poder del “món real” també s’havien estès al WWW. Conforme al nou ordre mundial, Internet només posava a disposició dels artistes espais lliures estrictament definits, com en la realitat tangible en la qual el sistema només els concedeix terrenys de joc ben circumscrits (galeries, museus...). L’exemple d’etoy mostrava que tots els camps socials no podien ja coexistir a la xarxa, com ho feien al principi d’Internet, i que no existia una igualtat de drets pel que fa a l’adquisició dels noms de domini. 

La lluita d’etoy és un clar exemple d’estratègia en xarxa. L’elaboració de diferents nivells intermediaris és característica de totes les accions veritablement eficaces dels net activistes. Així, a través de toywar, els artistes podien actuar des d’una plataforma jurídicament irreprotxable, i en passar pel registre d’adreces de rhizome.org i amb la col·laboració dels activistes de RTMark, la resistència es concentrava en formes polítiques efectives i aconseguia assegurar el lligam entre el Web, la premsa, la televisió i la realitat del carrer. Noves xarxes d’insubmissió es posaren aleshores en pràctica. Per una banda trobem el “Campaign Information Center”, dirigit pels teòrics Barlow i Rushkoff, on es reunien totes les informacions abans de ser enviades a la premsa; per una altra, els militants organitzaven  conferències de premsa al MOMA de Nova York i manifestacions davant la seu d’eToys. La plataforma The Thing, sobre la que opera l’Electronic Disturbance Theatre, assumia les funcions infrastructurals i aconseguia sotmetre eToys a la prova d’un atac Floodnet[23], neutralitzant ràpidament el servidor: el programa feia el procés de compra d'una joguina, parava abans de pagar i tornava a començar. Quants més programes s'unien a la protesta, el sistema d’eToys.com anava més lent i les seves accions, a la borsa, van acabar caient. Es recorda com "la guerra de les joguines".[24] RTMark presentava el 12 de desembre de 1999 un conjunt d’accions com una mena de joc en xarxa amb la consigna “ajudeu a destruir eToys.com!”. “Aquest joc és més excitant que qualsevol altre joc d’ordinador, perquè heu de lluitar contra un mala pell del món real” deia el portaveu d’RTMark Lucha. “eToys acusa etoy.com d’obstaculitzar les seves vendes desviant els seus clients cap a la seva seu web. Però ja que el domini eToys pertorba també els qui cerquen art a Internet i que van a parar a eToys, per què no qüestionar l’existència mateixa d’eToys? Per què el poder financer hauria de tenir força de llei? Si volen jugar segons regles bàrbares, respondrem de la mateixa manera.” “Ja que eToys troba divertit sacrificar l’art en benefici propi, no hi ha cap raó per a no divertir-se destruint eToys en benefici de l’art” declarava Lucha a rhizome.org[25]. 

RTMark era la punta de llança d’un moviment contestatari la lluita del qual contra les grans companyies i les seves reivindicacions de poder s’estenien més enllà de la xarxa. Aquest col·lectiu va organitzar per a etoy un dels seus fons mutus subversius. Els projectes del “fons etoy”[26] tenien per objectiu reduir al no res el valor de l’acció borsària d’eToys. Per això es posaren en funcionament les aplicacions DoS Attack Floodnet que obstaculitzaven el servidor de la firma durant el període de les compres de Nadal, mentre que una important campanya d’informació duta a terme amb el suport d’Electronic Disturbance Theatre desacreditava eToys als ulls de la seva clientela, dels seus col·laboradors i dels seus inversors. La seu web d’eToys fou envaïda de protestes. El 16 de desembre el sit-in virtual fou un èxit; va provocar una gran confusió i va falsificar les dades estadístiques. Els atacs no duraven més d’un quart d’hora, sobrecarregant el servidor d’eToys, aclaparant-lo amb innombrables operacions, que provenien de set o vuit seus “mirrors” sobre els que fluïen cinc scripts diferents. Una altra tàctica s’afegia a l’atac Floodnet: aconseguir que el càlcul de l’avaluació financera de la seu fos impossible i devaluar-ne les estadístiques. Amb aquesta finalitat, l’script no lineal “killertoy.html” emmagatzemava compres sense parar en els cistells de la compra, naturalment sense comprar. El servidor es veia així obligat, per cada diguem-ne compra, a refer la llista global de les existències i del cistell de compra. Les seus mirrors produïen quotidianament més de cent mil respostes i el temps necessari pel càlcul de la llista esdevenia cada cop més llarg. Als scripts s’hi afegien eines que els usuaris podien instal·lar-se en el seus ordinadors i enviaments d’emails, com els mailbombs, que els serveis comercials havien de tractar un a un sense programes automàtics. Fou aquesta agressió simbòlica de gran envergadura, aquesta protesta a través de la xarxa, la que va fer possible el triomf d’eToy:  conservar el seu domini.[27]

Copyright (c) 2003 Joan Campàs Montaner