Per art gòtic hom sol entendre el conjunt de manifestacions artístiques del món occidental compreses, aproximadament, entre mitjan segle XII i principis del XVI.

La paraula gòtic va començar significant, despectivament, bàrbar, monstruós, art dels gots, per contrast amb la serenitat harmònica de l'art italià. Aquest contingut pejoratiu li va donar Vasari (1511‑1574) qui a Le vite (1550) contraposà la "maniera dei goti" (amb les seves voltes ogivals i la seva inspiració naturalista) a l'ideal renaixentista, inspirat en la bellesa del món clàssic. Caldrà esperar al romanticisme, que reivindica el gòtic com una de les bases de la cultura nacional i que l'interpreta com el predomini de l'esperit sobre la matèria, per superar aquesta visió negativa. El positivisme del segle XIX, interessat en la tècnica de la construcció i el tractament dels materials, el veurà com el triomf de l'arc ogival i de la volta de creueria. 

L'arc apuntat i la volta de creueria defineixen l'arquitectura gòtica des d'un punt de vista de la tècnica constructiva; hom sol remarcar les solucions que ofereix ‑arcs boterells, contraforts, pinacles, pilars fasciculats, gablets, agulles, rosasses...‑, o els signes figuratius ‑verticalitat, linealitat.

Pel que fa a la pintura, podem distingir el gòtic lineal o franco‑gòtic,  fill de la nova mentalitat urbana, de la nova clientela burgesa i de la predicació dels ordes mendicants, l’ítalo‑gòtic que palesarà la influència que ve de Siena, l'estil internacional, eclèctic, realista i de color brillant. Al final irromp amb força la influència flamenca.

L'escultura gòtica substitueix l'irrealisme romànic, propi d'una cultura monàstica, per una reconciliació amb la realitat, pròpia d'una cultura urbana: desapareix la rigidesa romànica i es dulcifiquen les cares i s'encorben els cossos en un intent de naturalitat i bellesa.  

4.1. Cronologia i terminologia 

L'arquitectura gòtica, originada entre Normandia i Anglaterra, al segle XI, i implantada a França a mitjan segle XII, desenvolupa el tema de la volta d'ogives  (o de creueria) que ja existia en edificis romànics,  i fins i tot anteriors, com les naus de Durham del 1096, o el mirhab de Kairuan del segle IX. Aquest sistema permetia una concentració de càrregues que podien ser contrarestades amb contraforts i arcbotants i, alhora, permetia substituir els murs de tancament per finestrals i vitralls. La verticalitat n'era la direcció resultant i la linealitat i la transparència predominaven sobre els valors tàctils i de massa del període romànic.

 A l'igual que les Summae, que encarnen l'ideal de saviesa del moment, una catedral gòtica vol ser un edifici jeràrquic on tot tendeix cap a una unitat suprema, i on hi són presents totes les coses del món, des de les plantes i els animals fins als homes, en un camí ascendent que passa pels sants i els cors d'àngels fins arribar Déu. Un aforisme escolàstic demanava acudir als sentits per fer més clara la raó, i la geometria era present tant a la teologia com als tractats científics. L'edifici gòtic, concebut geomètricament, deixant interpenetrar l'espai exterior amb l'interior a través dels vitralls i les rosasses, participa en aquest conflicte entre la fe i la raó i, amb la pedra i la llum, col·labora en la tasca de demostrar la fe amb arguments racionals.

La seva evolució queda resumida en l'eix cronològic següent: el primer art gòtic (segle XII), el gòtic clàssic (segle XIII), el radiant (segle XIV) i el flamíger (segles XV-XVI). 

4.2. La segona meitat del segle xii al nord de França

S'associa el naixement del gòtic a la regió de l'Illa de França i s'hi subratlla el paper de l'abadia de Saint Denis, panteó reial. El seu abat, Suger, projectà la renovació dels edificis de l'abadia; l'ús de l'arc apuntat i la volta ogival, manllevats del repertori del romànic normand, foren combinats amb una concepció espacial diferent. Serà aquesta nova concepció la que  prenem com a punt de partida de l'art gòtic.

Paradigma d’aquesta renovació és la catedral de Chartres. La seva façana principal, la de la portada reial, reuneix molts dels estilemes del gòtic: les tres portades donen a entendre a qui contempla l'edifici que es tracta d'una església de 3 naus i que la central és més alta que les laterals;  les torres subratllen l'impuls ascensional i estan proporcionalment relacionades amb la façana (l'alçària de la torre de l'esquerra és el doble de la de la façana; la seva fletxa és 1/3 de l'alçària total de la torre); les  cornises horitzontals la divideixen en 3 pisos; la rosassa, de 12 m de diàmetre, amb una estructura geomètrica constituïda per 3 cercles concèntrics, simbolitza, alhora, Crist (el sol) i Maria (la rosa). Les estàtues‑columnes  reuneixen els cànons estètics d'aquesta etapa inicial del gòtic: rigidesa, cames paral·leles, peus penjant, ropatges amb plecs rígids i paral·lels, caps equivalents a 1/7 de l'alçària del cos, boca de llavis fins que esbossen un somriure. El timpà central està dedicat a la Maiestas Domini envoltada pel Tetramorf, i els laterals a la Maiestas Mariae i a l'Ascensió de Crist; en els brancals hi ha les figures de reis, reines i patriarques de l'Antic Testament. Chartres conserva la millor col·lecció de vitralls originals gòtics d'Europa.

4.3. L'obra del Cister 

La fase proto-gòtica (de transició o cistercenca) correspon a la segona meitat del XII i coexisteix amb el romànic. Es fa una arquitectura funcional, que cerca la utilització racional dels elements i les tècniques més econòmiques i útils. És, de fet, l'expressió de les idees reformadores de sant Bernat, que preconitzava l'austeritat, davant la riquesa de Cluny, la sobrietat, la senzillesa de les estructures, la parvitat de l'ornamentació, la reducció a les més pura geometria, la disminució de les dimensions, l'estalvi de massa i decoració,  l'ús de l'arc apuntat i de la volta d'ogives, i la rosassa com a símbol marià. Citem com exemples, els monestirs de  Cîteaux (1113) i Clairvaux (1115), el de Veruela a Saragossa i Las Huelgas a Burgos, i els conjunts cistercencs de Poblet (1149), Santes Creus (1152) i Vallbona de les Monges (1157).

4.4. La renovació dels volts de l’any 1200 

La fase clàssica es concreta a finals del XII al voltant de la catedral de Chartres. Els arcs esdevenen més esvelts, apareix la volta barlonga (rectangular), la girola esdevé poligonal, els nervis de la volta s'aprimen i l'ús d'arcbotants és ja sistemàtic. Les catedrals de París, Chartres, Reims i Amiens i la Sainte Chapelle de París en són els paradigmes francesos. A Anglaterra la "early architecture" es concreta en la catedral de Durham i Lincoln i l'abadia de Westminster. Les catedrals de Siena i Florència, i els seus palaus municipals respectius, reflecteixen el model italià. A Castella hi destaquen les catedrals de Burgos, Lleó i Toledo.

A l'interior romànic cada tram es caracteritza per una certa proporció entre llargada, alçària i amplària, que podem apreciar directament; en canvi, les relacions de tota l'església només les podem apercebre de forma indirecta, com a suma de tots els trams (i d'aquí que moltes esglésies romàniques ens semblin baixes en comparació a la seva llargada). Per contra, a l'interior gòtic els trams no poden aïllar‑se: la relació o comparació s'ha de fer entre alçària, llargada i amplària totals, i per això les tres dimensions han de ser mesurables i no massa diferents entre elles. L'alçària, doncs, ha d'estar en proporció amb tot l'edifici, i no només amb un tram. Per això les esglésies gòtiques són tan altes: es vol equilibrar amb l'alçària les dimensions planimètriques.  

4.5. Del segle xiii a la crisi del segle xiv       

Elements fonamentals de l’arquitectura gòtica són l'arc apuntat i la volta de creueria, que trenquen amb l'estatisme del romànic i doten el conjunt d'una certa sensació d'esforç i de dinamisme. L'essència de la volta de creueria consisteix a concentrar les forces en els nervis ‑que convergeixen cap a la clau de volta‑ i a alleugerir els plements, amb el que permet cobrir superfícies grans i solucionar el problema de cobertura tant de les naus com del deambulatori, capelles radials...

Com a elements sostenidors tenim els pilars, que evolucionen de formes cilíndriques coronades per un capitell, a d'altres  amb columnetes adossades (alternant amb les primeres), fins als pilars fasciculats amb baquetons i la consegüent desaparició del capitell individual. La concentració i distribució de les càrregues permeten als murs deixar de ser elements de sustentació i obrir-hi amplis finestrals: apareixen, doncs, les vidrieres, que tamisen la llum, espiritualitzen l'atmosfera i donen corporeïtat a l'edifici. Preval, doncs, el buit sobre el massís. Per a contrarestar l'impuls lateral de la volta s'utilitza, no una massa morta, l'estrep, sinó una altra força viva, l'arc boterell o arcbotant, i aquest arc el transmet a un estrep; el conjunt sol ser decorat amb un pinacle i una gàrgola (que fa de boca de desguàs de l'arcbotant).

La planta és de tipus basilical amb una nau central (més ampla i alta) i dues de laterals. A la capçalera hi trobem el presbiteri, envoltat per un deambulatori o girola amb capelles radials. Entre la nau i el presbiteri s'hi insereix el transsepte, sovint dotat de monumentals façanes enquadrades per torres a l'igual que la façana principal.

L'exterior està en perfecta correspondència amb l'interior, i fa visible la llei que regeix i suporta el conjunt. Obertures, portades, finestres, rosasses, arcs, i estàtues omplen la façana i ens recorden que el murs ja no tenen funcions estàtiques. Arreu hi domina l'efecte aeri i lineal; per tot hi predominen els efectes de clarobscur.

4.6. L'art de la segona meitat del segle XIV i del segle XV                                          

Durant el XIV s'entra en una etapa de monotonia i de complicació estructural: les voltes s'enriqueixen amb nervis tercelets,  els arcs es fan més apuntats i el trifori desapareix. És el moment del "decorated style" anglès amb les catedrals de Gloucester i Wells. A Catalunya correspon al moment de la màxima febre constructiva: el monestir de Pedralbes, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar, la catedral de Barcelona, de Girona, Manresa i Ciutat de Mallorca,  les drassanes, el castell de Bellver...

El gòtic flamíger (del francès "flamboyant") correspon ja al segle XV. No aporta cap renovació estructural i es limita a una exuberància decorativa. Es trenquen les formes regulars, s'enriqueix el repertori d'arcs (conopial, escarser), a les voltes s'hi afegeixen nervis decoratius anomenats combats, les formes en hèlix retorcen les columnes. Destaca l'estil perpendicular anglès amb obres com la capella d'Enric VII a Westminster i la del Col.legi del rei a Cambridge. El Duomo de Milà en seria l'exponent italià. Al regne de Castella es coneix amb el nom d'estil hispano‑flamenc o isabelí.

Paral·lelament a l’estil internacional, es consolida als Països Baixos, enriquits pel comerç, un art burgès, els màxims representants del qual foren els pintors Jan van Eyck, Roger van der Weyden, Hugo van der Goes, Petrus Christus i Hans Memling. Es tracta d'una pintura que incorpora la tècnica de l'oli, la perspectiva com a mitjà de recerca naturalista, l'anàlisi detallista no exempta d'un simbolisme ocult, i una temàtica religiosa amarada  de realisme intimista.